L’apostrofació
S’apostrofa la preposició de en els casos conflictius següents:
- Davant d’abreviatures, sigles i xifres.
- Davant de noms de diaris, revistes o obres de creació en cursiva, o de noms entre cometes (i no es contrau amb l’article).
- Davant de noms de grups, entitats o empreses (i no es contrau amb l’article).
- Davant de topònims que no són catalans ni s’han catalanitzat.
Però:
En canvi, no s’apostrofa la preposició de en els casos següents:
- Davant de mots amb essa líquida inicial.
- Davant de símbols com els de les monedes, les constel·lacions, els elements químics, les fórmules o les unitats de mesura.
- Davant de noms de lletra.
- Davant de lletres, sons, components d’una paraula o paraules amb funció metalingüística.
- Davant de mots amb hac aspirada inicial.
Però:
- Davant d’una sèrie amb alguns elements començats en vocal i d’altres en consonant, la preposició es canvia per una altra expressió.
En el cas de noms de vies urbanes catalanes, mantenim la preposició després del genèric, si bé n’acceptem l’elisió en les obres literàries.
[Viu al carrer Aribau de Barcelona.]
Les preposicions a, en i amb
Preferim escriure els verbs de percepció amb la preposició a, tot i que també acceptem l’absència de preposició.
Escrivim la preposició a en complements circumstancials de lloc que corresponen a un marc físic concret i la preposició en davant dels noms plurals sense article, els demostratius aquest, aquesta, aquests i aquestes i aquell, aquella, aquells i aquelles i els indefinits un, una, uns, unes i algún, alguna, alguns i algunes.
Preferim la preposició en per a les expressions de lloc figurades, tot i que també admetem la preposició a.
[a la pàgina 50, a la pantalla]
Preferim la preposició en davant d’èpoques, moviments i topònims amb valor històric, social o temporal, però també acceptem l’ús de la preposició a, sempre que sigui coherent.
La preposició en + infinitiu té valor temporal, no pas causal. En les obres literàries, escrivim el relatiu quan per evitar repeticions.
No utilitzem la preposició a + infinitiu amb valor condicional.
[A poder ser, ho enllestirem abans del migdia.]
S’escriu la locució prepositiva fins a en els contextos en què, sense el fins, mantindríem la preposició a i davant d’infinitiu.
Però:
Escrivim fins a en l’expressió de terminis, excepte en els casos en què la locució sigui en contacte amb un demostratiu o un adverbi començats amb a.
Però:
Preferim l’ús de la preposició en, en lloc de la preposició amb, per expressar la durada en el temps.
Escrivim la preposició amb en les referències als mitjans de transport, tot i que admetem la preposició en.
Usem la preposició en en valor modal.
Les preposicions per i per a
En general, s’escriu per davant de causa i intenció (com a equivalent de a causa de, per tal de, pel fet de) i per a davant de destinació (com a equivalent de amb vista a).
Escrivim per en els casos següents:
- Davant de noms o pronoms, per expressar causa, motiu, predicat, distribució, agent, mitjà, lloc, freqüència, temps imprecís i bescanvi.
- Davant d’adverbis o conjuncions.
- Davant de pronoms personals forts quan equivalen a si depèn de o per culpa de.
- Darrere de frases en passiva o impersonals (la passiva no suprimeix la intencionalitat).
- Darrere d’adjectius acabats en -ble i en sentit passiu.
- Davant d’infinitius que expressen causa, intenció, imminència o manera.
- Darrere de verbs o substantius que regeixen la preposició per. Es pot confirmar substituint l’infinitiu per un complement nominal.
[Ha optat per això.]
[S’interessa per la seva salut.]
[Tinc curiositat per aquestes coses.]
Escrivim per a en els casos següents:
- Davant de noms o pronoms, per a expressar direcció, beneficiari, finalitat o temps precís.
- Davant de pronoms personals forts quan equivalen a a parer de o en opinió de.
- Darrere d’adjectius acabats en -ble i en sentit actiu.
- Davant d’infinitius que depenen d’una idea de destinació, finalitat sola, conseqüència o fet posterior i que no expressen motiu ni intencionalitat. Són sinònims de amb vista a, amb destinació a, destinat a. Entre els verbs es destaquen: bastar, caldre, convenir, ésser, estar, existir, faltar, haver-n’hi prou, haver-se de, necesitar, tenir, viure... N’hi ha una colla que s’hi assimilen: aprofitar, emprar, preparar, servir, usar, valer-se... En les obres literàries respectem el criteri de l’autor.
- Davant d’infinitius que depenen d’un nom o d’un adjectiu (i no pas del verb principal).
- Davant dels casos conflictius, preferim la preposició per per a expressar intencionalitat i per a per a expressar finalitat.
La combinació de preposicions
S’evita la presència de dues o més preposicions en contacte. Sovint pot desfer-se la coincidència mantenint-ne només una.
[Busca per sobre de l’armari; l’has de trobar.]
[No es recorda de per quina ruta van anar-hi.]
Però:
Les preposicions en les expressions temporals
Escrivim les expressions temporals de la manera següent:
- Els anys amb l’article definit. En canvi, en prescindim en les dates completes i en els períodes.
Però:
- Els mesos i els segles amb les contraccions al, als, pel o pels.
- Les locucions prepositives en singular, tot i que admetem el plural per a les obres literàries i els llibres de text (excepte a mitjans de, a les primeries de).
[a començaments de segle, a primers d’any, a principis de mes, a finals del segle XX]
[als començaments de segle, als primers d’any, als principis de mes, als finals del segle XX]
La repetició de la preposició en les enumeracions
Repetim preferentment la preposició en les enumeracions de sintagmes.
S’omet la preposició en enumeracions llargues.