Ciència recreativa

Una branca molt suggeridora de la cultura popular, dins les ciències i les tècniques, és la de l’anomenada ciència recreativa, que fàcilment podria estendre’s a la ciència domèstica en el context de la llar, de les tasques sovint atribuïdes i assignades a les dones, com ara la cuina, la neteja, la cura dels fills o la confecció. Una ciència que, a més de la intenció de qüestionar, inclou la capacitat d’admirar, de sorprendre. I també d’encuriosir, de posar a prova l’altre, de demostrar la pròpia traça o intel·ligència, de divertir, d’entretenir. Aquesta ciència recreativa conserva en el seu inconscient, podríem dir, elements de pensament màgic, de quan la ciència moderna –que es remunta tot just a fa alguns segles– encara no havia nascut.

Però vivim en una civilització en què les ciències, tot i ser considerades a part de les lletres, les humanitats i les creences, protagonitzen i refermen l’indiscutit mite del progrés, que es manifesta i realitza en tots els camps, des del mecànic fins al genètic, a través de les anomenades noves tecnologies. L’escolarització obligatòria inclou en el seu currículum les matemàtiques, la física, la química i les ciències de la naturalesa en assignatures separades, però el seu aprenentatge resta sovint llibresc i memorístic, allunyat de l’activitat experimental, poc motivadora i força allunyada del clàssic precepte horacià d’instruir delectant.

Un exemple de ciència recreativa és l’experiment d’encendre un paper mitjançant la calor provocada per la concentració de raigs de llum a través d’una lent d’augment.

Enciclopèdia Catalana – Gabriel Serra

Per això, l’observació de la realitat que ens envolta, la dèria d’ordenar i classificar, de donar noms a les coses, l’interès per descobrir el determinisme cec de les lleis que la regeixen, l’aptitud de sorprendre’s, de mostrar i demostrar aquestes descobertes com una forma d’il·lusionisme, sobretot les més “màgiques” i espectaculars, permeten deslligar la ciència escolàstica de la ciència popular i concreta que, per la seva capacitat de meravellar, s’acosta a una interpretació mitopoètica del món i a la dimensió lúdica, il·lusionada i recreativa dels humans. Una ciència, doncs, popular, no apresa a l’escola ni a la universitat, envers la qual més d’un llicenciat o doctor trairien la seva pràctica ineptitud, tot i poder-ne formular teòricament les lleis. Una ciència certament menys ordenada i sistemàtica que la ciència dels científics, però més propera a tothom, on la deducció i la inducció es confonen sovint, on inventar és sinònim de trobar –del llatí invenire, inventum, que vol dir trobar, trobat–, i on interessen i compten més els resultats concrets que no les lleis que els regeixen i expliquen.

Aquest capítol dedicat a la ciència recreativa serà, doncs, més descriptiu que assertiu, més pràctic que teòric, més acumulatiu que sistemàtic, més artesanal que tecnològic, on el laboratori o l’observatori poden ser la cuina, el rebost, el cosidor, el safareig, l’obrador, la farmaciola, el carrer, el terrat, un camí de bosc, una font, un campament… On més que els becs de Bunsen s’utilitzen els fogons de cuinar, o un tros d’espelma, i on, en lloc de les aules, els invents es donen a conèixer al pati, al carrer, a la sobretaula, a l’espectacle d’un prestidigitador, a la televisió o al ciberespai. Una ciència no solament interessant per la seva utilitat, sinó per la possibilitat de ser viscuda com una diversió, com un joc, no sols per la seva capacitat de crear, sinó sobretot de recrear, de recrear-s’hi.

El doctor Josep Estalella (1879-1938), un notable pedagog català del primer quart del segle XX, va saber animar aquesta dimensió recreativa de la ciència com un instrument actiu i motivador per a l’aprenentatge escolar. No pas com una ciència de segona categoria, com a vegades es considera allò que és designat amb el qualificatiu de popular, sinó com un al·licient didàctic, com un estímul a l’instint natural de cercar, de descobrir, de provar, d’experimentar, d’inventar, d’interpretar o de significar. Estalella fou catedràtic de Física i Química a l’institut d’ensenyament mitjà de Girona i després al de Tarragona, on realitzà significatius assaigs d’educació activa, a partir d’una didàctica fonamentada en el mètode deductiu i recolzada en les experiències dels alumnes. L’any 1919 fou director de l’Instituto-Escuela de Madrid, on també ensenyà física i química, i el 1932 director i ànima de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat, on desenvolupà una obra notable i molt avantguardista. Presidí, a més, la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Una obra seva molt peculiar fou Ciencia recreativa, subtitulada Enigmas y problemas, observaciones y experimentos, trabajos de habilidad y paciencia (Ed. Gustavo Gili. Barcelona, 1918), reeditada recentment (Girona, 2005), actualment tot un clàssic. En el breu i humil pròleg apunta, simplement, que es tracta de “frivolitats, experiments vistosos, curiositats, paradoxes, entreteniments, incursions per diversos camps científics, vorejant-los més que no travessant-los i no deturant-se en cap d’ells”. “Una obreta” diu “dedicada especialment als joves que pretenen estudiar i entendre tot allò que succeeix al seu voltant, una guia en el viatge a través de tantes vulgars meravelles com ens envolten.” En aquest sentit, el doctor Estalella es va avançar al seu temps: recobrar aquesta dimensió experimental, propera, lúdica i recreativa de la ciència ben segur que avui ajudaria a promoure, com una inversió des de la base, la investigació i la seva aplicació tecnològica.

També Gerald Durrell va orienta la seva Guía del naturalista des d’una actitud semblant, tot dient que a tots i a cada un de nosaltres ens interessa, per naturalesa, el món que ens envolta: “Observem els vagabundeigs d’un nen o de qualsevol animal jove: investiga i aprèn posant en joc la totalitat dels seus sentits corporals. Som, des que naixem, exploradors d’un món complex i fascinant.” I confessa que la primera etapa de la seva carrera de naturalista, entre cinc i sis anys d’edat, va estar marcada per la captura de cotxinilles i marietes, atresorades en capses de llumins que guardava a les seves butxaques i que l’acompanyaven arreu on anava. El col·leccionisme de plantes, animalons i pedres sempre ha format part de l’interès dels infants per la descoberta de la natura, com ja havia format part de les tasques dels humans neolítics i, més tard, dels primers naturalistes, a través dels quals les actituds van passar de la credulitat a la ciència, aplicant les taules de presències, d’absències i de graus, que Francis Bacon enunciava en el seu Novum organum scientiarum, fins que es va disposar d’estris adients, lupes, microscopis, telescopis, etc., per a observar-los i classificar-los.

El doctor Estalella havia mantingut relacions amb institucions d’ensenyament secundari de França i del nord d’Itàlia. En la bibliografia de la seva Ciencia recreativa esmenta diversos autors francesos i alemanys, i obres amb títols tan atractius com Les amusements de la science, La science amusante, Magie naturelle et amusante, Chemisches Experimentierbuch, Die Kultur der Kulturlosen… i d’altres que inclouen jocs i recreacions científiques de tot ordre.

Ciència recreativa no és pas un llibre de text, sinó la suma de múltiples i diversos centres d’interès que apropen pedagògicament les ciències als jocs i divertiments dels nois i les noies, que alhora formen part, amb tots els ets i uts, d’aquest univers sense límits ni fons que anomenem ciències i tècniques populars. Ciències i destreses concretes basades en problemes i qüestions que solen examinar la intel·ligència pràctica i atiar la competitivitat, a veure qui és més hàbil o savi entre iguals, o entre els xicots més grans i els més petits, o entre adults i criatures. Formen part d’aquesta ciència els típics invents, experiments i enginys que els nois i les noies d’abans aplicaven, quan no hi havia televisió, els llibres eren escassos més enllà dels abstrusos llibres de text enciclopèdics i memorístics i es jugava al carrer o fora vila, al camp, i aprenien com si es tractés d’un joc, els ritus iniciàtics d’entrada a la pubertat i al món dels adults.

Però també jocs on hom se servia de palanques, dels vasos comunicants, aplicacions del principi d’Arquimedes, d’experiments sobre la funció clorofíl·lica, de l’observació de la germinació d’una mongeta mig embolcallada en cotó fluix humit. O, abans d’inventar-se els transistors, la construcció d’aparells de ràdio de galena, que permetien escoltar, tancat a la pròpia habitació, sense provocar renys dels grans sobre l’excés de volum, missatges i músiques emesos a través de les invisibles i etèries ones hertzianes. O observar eclipsis de Lluna o de Sol, el curs del cometa Halley o l’anual pluja d’estels la nit de Sant Llorenç. O fotografiar, en llarga exposició, el firmament estrellat com gira circularment a l’entorn de l’estel polar.

Experiments propis també dels nois d’ara, oferts en format de capses de jocs de física i química –una mena de màgia de debò, sense trampa–, junt amb les de jocs de màgia de marques ben conegudes, que es poden adquirir a les botigues de joguines i que es presenten a punt de realitzar.

Tanmateix, hi ha jocs que difícilment tornaran, com ara quan els vailets espiaven el temps en què les sargantanes ponien els ous als petits caus per robar-los i jugar a veure qui aconseguia que rebotessin més vegades a terra i arribessin més lluny. O com quan es divertien observant com continuava bellugant-se la cua d’un dragó, un cop escapçada. O com quan, a classe, caçaven mosques i les martiritzaven tancant-les en gàbies fetes amb un tap de suro amb agulles de cap per barrots, o els lligaven un tros de paper amb un fil i volaven dificultosament, a mig aire, davant l’enuig impotent del mestre i les rialles dels marrecs… O quan hom tornava de la vaqueria fent giravoltar amb força i a gran velocitat el pot de la llet, agafat per la nansa, tot confiant cofoi en la pròpia traça però, sobretot, en la inexorable llei de la gravetat i en la sorprenent atracció de la força centrífuga: la mateixa tècnica, si fa no fa, de certs jocs de gronxadors en atraccions de fira; o la dels antics llançadors de pedres amb fona balears.

Només cal veure l’atracció i la gresca que representen, encara avui dia, per a petits i grans els miralls còncaus i convexos de cos sencer del Tibidabo, que deformen la pròpia silueta; i la col·lecció d’autòmats. I de les generacions de nois i noies d’abans, qui no recorda l’imaginatiu professor Franz de Copenhaguen amb els seus enginyosos i divertits “invents del TBO”? O la figura de savi distret del professor Tornasol amb el seu pèndol, a les aventures de Tintín? Avui, els interactius museus de la ciència, i d’una manera ben especial CosmoCaixa, ofereixen motivadores vies d’aproximació a la ciència a partir del seu vessant didàctic, curiós i espectacular alhora.

La Ciència recreativa del doctor Estalella proposa una gran varietat de jocs i experiències: enigmes i problemes d’aritmètica i geometria; observacions i experiments de física, química, geografia i història natural, i activitats d’habilitat i paciència, com ara les més curioses mostres de papiroflèxia i els treballs amb els objectes del camp més a l’abast. Aquesta ciència recreativa es converteix en una oportunitat única per a desvetllar la curiositat científica, per a descobrir amb els cinc sentits, des de l’observació fins a la manipulació, les forces i energies de la natura: el vent, el sol, l’aigua, el foc, el llamp i el tro, el so, la llum i les ombres, els colors, les olors, la gravetat, el magnetisme i l’electricitat, els nombres o les figures geomètriques. En aquest volum, dedicat a les ciències i tècniques populars, era de justícia dedicar un capítol a aquestes experiències i a les suggeridores propostes del doctor Estalella, com un record, gairebé com un homenatge a la qualitat de la seva labor didàctica humanitzadora i popularitzadora de les lleis que governen el regne de les ciències.

Enigmes i problemes

El llibre Ciencia recreativa del doctor Estalella inclou dins el seu primer apartat tota mena de qüestions d’aritmètica, de geometria i d’altres camps. Les matemàtiques, sempre titllades de difícils, es converteixen en amenes i dignes d’un gran interès. Val més un cap ben fet, deia Montaigne, que no un cap ben ple. Saber repensar allò pensat, desaprendre allò sabut i dubtar del mateix dubte, o, com deia Jordi de Sant Jordi, “tostemps aprenc i desaprenc ensems”. I això suposa plantejar-se tant les preguntes com les respostes: “Che non men que saper dubbiar m’aggrada” (‘no m’agrada pas menys dubtar que saber’) venia a dir Montaigne citant Dante.

Qüestions d’aritmètica

Entre els problemes d’aritmètica, destaca la singular manera de repartir d’un pastor amo d’un ramat de disset ovelles que deixa en herència als seus tres fills: al gran, la meitat, al segon un terç i al tercer una novena part. Però com fer la partió? Els fills demanen una ovella a un veí i l’operació esdevé possible. Però no pas exacta, ja que al final sobra una ovella, que és retornada al veí que els l’havia deixada. Joan Amades explica el cas com una rondalla joc, la del beduí que deixa els seus disset camells als seus tres fills i un sant dervix els presta el camell que els faltava. El narrador disposa de divuit cartes per a comptar i repartir, que figuren els divuit camells.

Un altre problema capaç de despertar admiració és l’endevinament d’una resta: es demana que algú escrigui un nombre de tres xifres sense mostrar-lo, anotar-lo novament començant per l’última xifra i acabant per la primera, i restar del major el menor dels nombres escrits. Tan sols demanant-li quina és l’última xifra de la resta, n’hi ha prou per a endevinar la resta completa: es prendrà l’última xifra revelada, es posarà un 9 com a xifra central i per primera xifra la diferència entre ambdues.

Un joc de societat d’origen jueu és el de l’eliminació de comensals: disset estudiants se les empesquen per a sopar sense pagar: encarreguen l’àpat a l’hostaler i el conviden, amb la condició que pagarà el comensal que resti un cop eliminats successivament els que, comptats d’un a un facin set. Bastarà amb començar a comptar pel comensal que antecedeixi en vuit llocs l’hostaler enganyat. Es tracta d’un cas particular d’un problema que es formularia així: “Proposat un nombre d’unitats distingibles entre si, disposar-les i ordenar-les de tal manera que, separant successivament i reiterada la tercera o la novena o, en general, l’enèsima, fins a tenir-ne separat un nombre determinat, siguin les restants les prèviament escollides.”

No hi podia faltar el conegut joc del pastor, el llop, l’ovella i la col: el pastor ha de passar el riu amb una barqueta on només hi caben ell i un dels dos animals. Amades l’explica així: “El bon home va trobar-se amb un fatic, perquè, si deixava les dues bèsties juntes en l’una o l’altra riba, el llop se li menjaria l’ovella; si deixava l’ovella amb la col, la bestiola també se la menjaria. Rumia que rumiaràs, va trobar una manera de passar el riu sense que arribessin a trobar-se tots plegats sense ell”…

També escauria aquí el vell sofisma de Zenó d’Elea (segle V aC) d’Aquil·les i la tortuga, segons el qual “el dels peus lleugers” no podrà mai encalçar la lenta tortuga situada un estadi davant d’ell. Ja que, cada cop, tan bon punt Aquil·les haurà recorregut la distància que els separa, la tortuga també haurà avançat la seva part.

I l’antiga llegenda persa (segle IX) del creador del tauler d’escacs, que va demanar pel seu invent al rei de l’Índia un gra de blat per la primera casella, dos per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta, etc. No li va bastar al rei amb un sac de blat per a remunerar-lo, ni amb tot el blat del seu reialme.

Qüestions geomètriques

Entre aquestes hi ha una gran varietat de casos d’aplicació del conegut teorema de Pitàgores, com també de transformació de figures retallades en forma de creu o de quadrat. O com traçar una el·lipse amb un fil i dues estaques, tal com ho fan els jardiners per a contornejar parterres. O una espiral, amb un fil enrotllat en un cilindre i un llapis lligat a l’altre cap del fil.

Una altra sèrie d’exercicis pertanyen a l’anomenada geometria dels escuradents, que invita a formar amb escuradents figures geomètriques més o menys complicades, i també lletres i xifres numèriques, un joc avui utilitzat universalment en l’escriptura segons el sistema anomenat digital, per a rellotges, indicadors dels pisos als ascensors, panells d’informació de sortides o arribades dels ferrocarrils a les estacions o dels vols als aeroports… A més de figures planes, inclou la construcció de políedres de cartolina: tetràedres, cubs, pentàedres, hexàedres, prismes, piràmides… O el dibuix de figures complicades amb un traç continu sobre el paper… O aconseguir que totes les fitxes d’un joc de dòmino se sostinguin de cantell…

Un camp ben suggeridor és el de les escriptures secretes: segons claus de xifres o de lletres que faciliten sistemes de lectura només intel·ligibles per als iniciats. Un altre és el de les formes de transmissió del pensament, usuals en sales d’espectacle sota l’aparença de magnetisme o hipnotisme que simulen transmetre el pensament d’un extrem a l’altre del local, quan en realitat es tracta de fórmules mnemotècniques prèviament convingudes entre el mèdium i el personatge hipnotitzat, de l’estil: “Pots saber quantes monedes hi ha en aquest portamonedes? També em diràs el color d’aquesta corbata?” O sofismes com el d’aquell deixeble que va acordar amb Protàgores que li pagaria les classes el dia que guanyés el primer plet, cosa que no arribava mai. Fins que Protàgores, impacient, va amenaçar de dur-lo als tribunals dient-li que, si el guanyava, li hauria de pagar el que li devia, i que, si no, també, ja que el deutor hauria guanyat el seu primer plet. Però el deixeble va capgirar-li l’argument: si perdia el plet no estava obligat a pagar-li, i si guanyava, en compliment del veredicte dels jutges, tampoc li havia de pagar. Es diu que, portat l’afer als tribunals, els jutges van restar perplexos, incapaços de dictar sentència ni a favor de Protàgores ni de l’avantatjat deixeble.

Observacions i experiments

El següent capítol comprèn tota mena d’experiments casolans de física, química, geografia i ciències naturals. Inviten l’autodidacte a aprendre a conèixer, separar i ajuntar, analitzar i sintetitzar. El porten a preguntar-se què és “una cosa”, lligada al seu entorn, i a esbrinar què és “una causa” amb les corresponents incerteses.

La física

La mecànica i la gravetat són, dins el camp de la física, de les primeres lleis que conviden a experimentar: mitjançant plomades, balances casolanes i exercicis d’equilibri –com ara sostenir verticalment un bastó sobre un dit–, o els saltamartins, que tenen un plom a la semiesfera inferior, com és el cas de l’ou de Colom, amb sorra o llimadures de plom, introduïdes un cop buidat, fent-li un forat a cada extrem amb una agulla i succionant-lo amb la boca, i obturant-ne un dels dos orificis amb cera tova.

O treure de bursada les tovalles d’una taula parada, fer passar una pila de monedes d’un plat a la taula, caçar al vol una pila de monedes posades sobre el colze amb el braç plegat enlaire, partint del fet que la velocitat d’un cos en els primers instants de la caiguda és fàcilment superada per la d’un moviment sobtat, tot i que cal entrenament i destresa perquè no es desfaci la pila ni caigui cap moneda.

Encara hi ha més experiments en joc: destapar una ampolla de vi sense llevataps, colpejant fortament contra una paret el cul de l’ampolla en posició horitzontal amb un drap que esmorteeixi el cop, fins que la massa líquida rebota en el tap i l’impulsa enfora; o trencar nous amb el puny o amb el palmell de la mà sense fer-se mal; o rebentar una bossa de paper amb un fort petament; o fer esclafir un pètal de rosa o de rosella posat en el clotet que es forma entre l’índex i el polze en tancar el puny, tot picant amb el palmell de l’altra mà.

El descobriment de la força centrífuga és un altre camp de joc: fer ballar una baldufa o una moneda dreta de cantell sobre una taula, o imprimir moviment endavant a un cèrcol tot girant, fent giravoltar un hula hop, o un diàbolo, en què com més velocitat de rotació se li imprimeix més fàcil resulta de conservar-la i augmentar-la, fins al punt de projectar-lo enlaire i fer-lo rebotar sobre el fil tens, en caure. Però cal una bona dosi d’aprenentatge i una certa mestria.

També la superposició de líquids de densitats diferents –aigua, alcohol i oli, per exemple–, acolorits amb tonalitats distintes: així un cambrer es pot lluir servint un irish coffee, el whisky, el cafè i la nata superposats a la copa en estrats diferents. O la copa plena d’aigua cap per avall, que consisteix a omplir la copa fins a les vores, cobrir-la amb un full de paper i capgira-la tot aplicant el palmell de la mà sobre el paper: a causa de la pressió atmosfèrica –capaç de sostenir una columna d’aigua de 10 m d’alçada–, ni el paper es desprendrà de la vora de la copa ni caurà una gota d’aigua. O diferents formes de ventosa, com la de la copa en la qual s’acaba de cremar un tros de paper –plena, doncs, d’aire calent– i s’aplica tot seguit sobre un braç nu. O la de la canya de beure refrescos aplicada sobre el llavi o la llengua, havent-la aspirat tot mantenint tapat el forat de l’altre cap.

O veure com puja l’aigua en una copa posada cap per avall: cremant un paper en un plat i cobrint-lo amb una copa i vessant tot seguit aigua en el plat, s’observa que el paper s’apaga per manca d’aire, que l’aigua va penetrant dins de la copa per l’escletxa que resta lliure entre la seva vora i la superfície del plat, i va pujant sorprenentment de nivell. O fer entrar un ou dur dins d’una gerra de broc una mica més estret que l’ou: es deixa cremar un paper dins de la gerra i es posa l’ou dur, sense closca, sobre el broc, fent de tap, de manera que s’hi ajusti bé. L’aire de la gerra, dilatat per la combustió del paper, es contreu, mentre que, en refredar-se, minva la pressió, de tal manera que l’ou empès per la pressió atmosfèrica, s’estreny i penetra lentament pel coll de l’atuell fins a caure-hi dins. També es pot comprovar la pressió atmosfèrica omplint d’aigua una ampolla, tancant-la amb el tou del dit polze, invertint-la i introduint el coll en l’aigua d’un got: quan es treu el dit, es pot observar com l’ampolla es manté plena i l’aigua no passa al got, ja que no pot entrar pel coll, enfonsat dins l’aigua, en mancar aire per emplenar el buit que l’aigua deixaria. O el mètode del sifó, emprat per a buidar, sense vessar-la, l’aigua d’una copa, o per a extreure benzina del dipòsit d’un cotxe, xuclant un tub per l’extrem superior i tapant-lo amb el tou del dit gros just quan el líquid arriba dalt, ran dels llavis, apartant el dit i traient-lo per tal d’emplenar un altre dipòsit. O fent servir un cordill o una metxa com a sifó, amb un cap dins un recipient d’aigua i l’altre en un test; mètode utilitzat per a regar una planta de gota en gota, un cop amarada d’aigua la metxa per capil·laritat, fins que tota l’aigua del recipient haurà passat al test.

Un altre experiment, aquest d’arrelada tradició a Catalunya per la diada de Corpus, és el de l’ou com balla sobre un sortidor d’aigua. La closca d’ou buit és llançada verticalment i resta unida al doll ballant sense parar al capdamunt. També s’hi podria fer ballar una pilota de ping-pong, o una de futbol, amb un raig prou potent. La principal causa del fenomen, segons el doctor Estalella, és l’efecte aspirant dels raigs líquids, efecte que també s’aplica en les trompes d’aigua destinades a produir el buit.

El so i la llum

L’univers del so i el de la llum són dels més propicis a la ciència recreativa. Des d’observar, enmig d’una tempesta, com arriba primer el llampec i després el retruny del tro, a causa de la diferència entre la velocitat de la llum i la del so, fins a calcular la distància on esclata. O el ressò, únic o múltiple, dels ecos a la muntanya, una meravella natural que la mitologia grega atribueix a la nimfa Eco i la catalana a altres esperits de l’aire, com les dones de fum, entre les quals hi ha l’encisera Floridalba de Solitud, de Víctor Català. L’eco, però, desmitifica Estalella, és degut, simplement, a la reflexió del so i a la seva velocitat, relativament escassa, de 340 m/s. N’hi ha prou que la paret reflectora es trobi a 17 km del punt de partença del so perquè el so reflectit trigui una dècima de segon a escoltar-se des del mateix punt, ja que la suma de 17 + 17 és la dècima part de 340. I, com més vagi allunyant-se la paret, més trigarà la percepció del so reflectit.

El fenomen és semblant al de la imatge lluminosa reflectida en un mirall, amb la diferència que la velocitat de la llum és de 300 000 km/s, cosa que representa una quasi simultaneïtat entre l’emissió i el retorn de la imatge o del raig de llum. La llum del sol, tanmateix, permet jugar a fer la rateta amb un mirallet dirigint, per reflexió, un dels seus raigs a una paret o als ulls d’algú per enlluernar-lo. O utilitzar-la per a transmetre missatges a distància –mitjans de comunicació sense fils–, de manera semblant als senyals provinents d’un crit estentori, del retruny d’un tambor –el cas del llegendari timbaler del Bruc, multiplicat per l’eco del rocam montserratí– o d’una canonada. O els senyals del telègraf, segons l’alfabet Morse. La rudimentària cambra fosca que permeté l’invent de la fotografia sembla correspondre’s a la cambra o concavitat dels cargols marins aplicats a l’oïda, que permeten, segons es creu, escoltar la remor del mar; tot i que, funcionant com a ressonadors, no fan sinó reforçar els sons que tothora es produeixen a l’entorn: en una cambra realment “afònica”, sorda o silenciosa, el cargol de mar no deixaria sentir cap so.

Una altra forma de transmissió dels sons és a través de fils o cables, com ara el telèfon de corda, un estri molt elemental però efectiu. Es construeix unint els fons de dues capses cilíndriques de llauna o de cartró mitjançant un cordill, cadascuna travessada per un cap de fora a dins, en el qual s’hi fa un nus. El cordill ha de mantenir-se tibant i no ha de tocar enlloc –millor si el cordill és encerat–. L’emissor aplica la boca a la seva capsa i la seva veu es transmet a l’altra tapadora en la qual el receptor aplica l’orella, i aquest pot respondre parlant des de la pròpia capsa mentre el company para l’oïda a l’altra.

I del so a la música. Amb les fulles verdes dels canyars, mig descloses i buidades dels rebrots més tendres, es forma un tub, que es fa sonar aplicant els llavis a l’orifici i bufant, tot comprimint l’aire que ja guardava i produint un so vibrant. D’aquí s’ha passat a la flauta de Pan, feta amb canuts tancats en un extrem pel nus de la canya mateixa, de longituds diverses, ordenats segons la longitud i amb totes les boques obertes a un mateix nivell: l’instrument encantador del déu dels boscos convertit en les flautes andines amb què els conjunts musicals llatinoamericans interpreten suggereridores melodies a les cantonades dels carrers de les nostres ciutats.

També les ressonàncies en copes vibrants produeixen música, fregant-ne les vores amb el dit humitejat amb vinagre, llimona o qualsevol altre àcid. Emplenant les copes amb més o menys quantitat d’aigua es poden obtenir notes diferents. Amb elles es poden fer experiments de simpatia sonora i fins interpretar melodies i acords. Tanmateix, Estalella adverteix d’efectes desastrosos de diferent envergadura: des de la trencadissa d’una copa de cristall si es canta intensament arran d’ella la nota que la copa transmet en el seu dring, fins a provocar l’enfonsament d’una passarel·la, fer caure una reixa, arrencar un pal de telèfon empenyent-lo rítmicament amb el ritme de la pròpia oscil·lació. O el fet que un fort vent derrueixi xemeneies de fàbrica quan la periodicitat de les ràfegues coincideix amb la de les oscil·lacions de la xemeneia. Per això, els caps militars comanden “trenqueu files!” per evitar que un regiment marxi al pas en travessar un pont metàl·lic.

La llum dóna divertides oportunitats a les ombres si es disposa d’una paret il·luminada o una pantalla: des de les siluetes d’animals o persones en moviment fetes amb els dits i les mans posades de maneres diverses, fins a les anomenades ombres xineses. Ombres directes o invertides, senzilles, dobles, de colors diversos, amb figures retallades en cartolina i els focus de llum situats en diferents posicions i a diferents distàncies. Experiments amb la cambra obscura, servint-se de focus i lents, amb vidres i miralls. Com el cas del paper secant delator, popularitzat pel detectiu Sherlock Holmes, que es posa davant d’un mirall, fent que una confusa barreja de taques, a través del mirall o a contrallum, es converteixin en frases i paraules, o en traços que permeten endevinar la paraula que formaven.

Jocs fets amb mig cos amagat rere un armari mirall… però més divertits encara són els miralls esfèrics, còncaus o convexos, davant els quals hom s’emmiralla acostant-s’hi o allunyant-se’n. En una cambra fosca es pot veure la formació d’imatges virtuals: si es posa una espelma encesa a una distància del mirall més gran que la del focus i menor que el doble de la del focus, es pot obtenir, sobre un full de paper situat més enllà del doble de la distància focal, una imatge gran i invertida de la flama de l’espelma, que hom pot enfocar amb prou precisió. O bé es pot obtenir una imatge empetitida o de mida real.

L’aigua permet jugar amb fenòmens de desviació de la llum, formant un prisma òptic, o de dispersió, fent aparèixer un feix de llum amb els set colors de l’arc de Sant Martí. Les lents, o pseudolents, ofereixen oportunitats curiosíssimes, com concentrar la llum del sol fins a cremar un paper o un manat de palla o d’herba seca, multiplicar un objecte, o comprendre la causa del moviment ondulant que en la xardor de l’estiu presenten les parets i teulades d’edificis llunyans o la calçada de la carretera: la causa, en fi, dels esbalaïdors miratges del desert. L’experiència del punt cec, no sensible a la llum, pel qual el nervi òptic penetra en l’ull i s’expansiona a la retina, permet realitzar el senzill i sorprenent experiment de Mariotte: mirant fixament amb l’ull dret la creu de la figura (mantenint tancat l’esquerre), es percebrà simultàniament l’estrella, i ssi es varia la distància de l’ull al paper, sense deixar de mirar fixament la creu, a una distància determinada es deixarà de veure l’estrella, mentre que de més lluny o de més a prop es tornarà a veure.

Una altra gamma d’experiments és la dels colors combinats per rotació en un disc, dividit en sectors pintats de colors diferents, que es fa girar amb gran rapidesa clavant-li al centre la punta d’un llapis o un escuradents, o posant-lo sobre una baldufa. Així es recompon la llum blanca, fent rodar els set colors de l’arc de Sant Martí. La causa de les combinacions dels colors, com els radis de les rodes d’un cotxe o d’un carruatge, o les aspes d’un molí de vent, rau en la persistència de les imatges en la nostra retina.

Les il·lusions òptiques

des de les més clàssiques fins als més sofisticats trompe-l’oeil, atreuen poderosament la nostra vista: relleus sobresortints o bé falses concavitats, rombes foscos o clars que aparenten cubs en rajoles antigues; la lluna que es fa roent i s’engrandeix a l’horitzó, en sortir o en pondre’s; paral·leles que aparenten convergir o divergir. “Tot és segons el color del cristall amb què es mira”… o, més aviat, de la llum que ho il·lumina. Les superposicions de vidres de colors, els bells i fràgils matisos de les bombolles de sabó, els colors sorgits de la difracció de la llum en un teixit de seda segons la direcció de la trama i de l’ordit, els líquids fluorescents, els objectes fosforescents, la llum freda de les pedres fogueres, dels terrossos de sucre, de les cuques de llum, dels ossos del bestiar als canyets…

La calor

La termologia és un altre camp d’experiències, des de la dilatació dels sòlids fins a la conductibilitat calorífica dels metalls, la calefacció de l’aire o l’ebullició de l’aigua al sol mitjançant una lent convexa que concentra els seus raigs. Per què l’aigua quan bull té força per aixecar la tapadora de l’olla? Per què es pot fer bullir aigua en un vas de paper sostingut en l’aire amb uns fils sobre una espelma sense que el paper es cremi? Així és com des de sempre els pastors pallaresos feien bullir l’aigua amb una bessulla o cassó d’escorça de bedoll sostingut amb un mànec de branca. L’aigua bull a 100º mentre que la combustió del paper (o millor, la destrucció del paper a causa de la calor) exigeix una temperatura força més elevada; al mateix temps que el contacte del paper amb l’aigua impedeix que la temperatura del paper pugi gaires graus per damunt dels 100, i així pot resistir sense alterar-se a l’acció de la flama.

Els fenòmens capil·lars

D’entre els fenòmens capil·lars destaquen els espectaculars jocs amb una pel·lícula d’aigua de sabó presa en un cèrcol metàl·lic, com els que realitza en Pep Bou: bombolles de sabó grans, petites, piles arraïmades, núvols de bombolles, les unes dintre les altres, convertides en el·lipsoides sota l’efecte d’objectes electritzats, resplendents per efecte de llums de tots colors; jocs que ens transporten a un univers irreal a través d’una màgia indescriptible.

El magnetisme i l’electricitat

Aquest camp de les ciències ofereix experiments ben atractius, quasi màgics, ja que a través d’ells es fan visibles forces invisibles que actuen al nostre voltant. Espectres magnètics aconseguits amb llimadures de ferro formant unes línies de força que van de pol a pol de l’imant; o l’electrització per fregament d’un bolígraf o una ploma estilogràfica capaç d’electritzar trossets de paper, o de fer posar els cabells de punta! Fins a advertir del perill gravíssim que representa una instal·lació elèctrica –un timbre, un assecador de cabells…– prop d’una banyera, ja que la resistència del cos humà submergit a l’aigua es redueix de tal manera que el voltatge d’aquests artefactes poden resultar mortals per a qui s’està banyant. Certs films de suspens o de terror s’han servit d’aquest efecte pervers per a electrocutar algú.

La química

La química té també la seva pròpia màgia, des de l’alquímia medieval fins a la coloració dels papers de tornassol. El seu abast va de la ciència recreativa a la ciència domèstica abans d’haver-hi productes amb marques registrades. De com treure taques de tinta d’una camisa mullant-les prèviament amb llet; o l’ús de vinagre per a netejar vidres, del midó per a espessir la crema de Sant Josep o de bicarbonat sòdic per a netejar objectes de plata, a més de calmar el mal d’estómac…

Un joc amb molt d’al·licient és el de les tintes simpàtiques que permeten revelar missatges secrets a qui en coneix la tècnica: el clorur de cobalt, un líquid rosat els traços del qual sobre paper blanc són quasi invisibles –del tot sobre paper rosat–, pren un color blau si s’escalfa el paper amb una flama o sobre unes brases. Algunes tintes simpàtiques necessiten el concurs d’un líquid revelador, a d’altres –solucions concentrades de sals incolores com l’alum– només els cal un revelador físic, com ara untar el paper amb oli, seu, vaselina, llard o petroli, que fan tornar el paper translúcid, sobre el qual els traços apareixen blancs i mats. Tintes invisibles més a mà poden ser el suc de llimona, cirera o ceba, o el vinagre, que s’acoloreixen de marró, de verd, de negrós o de vermell pàl·lid sota l’acció de la calor.

La geografia i la història natural

En aquest capítol s’inclouen els rellotges de sol i l’apreciació de l’hora local, partint de la definició segons la qual “en el moment en què el sol passa pel meridià és el migdia”. Si col-loquem, doncs, verticalment a terra un tauler fent de gnòmon en la direcció nord-sud, la meridiana, el pla del tauler és el pla meridià: en el punt del migdia el sol hi caurà de cantell i no projectarà gens d’ombra sobre el terra, ni a l’oest al matí, ni a llevant a la tarda; tan sols una ombra rectilínia en la direcció de la meridiana. L’avinguda Meridiana de Barcelona assenyala la direcció nord-sud del meridià que passa per Barcelona i París.

La naturalesa ofereix tota mena de descobertes: pedres, minerals i fòssils, varietats de plantes que inviten a fer-se el propi herbari, la caça de papallones que encomanen la taleia de convertir-se en entomòleg i fer-se la pròpia col·lecció clavant-les amb agulles, la cria de cucs de seda, la creació d’un aquari, l’olfacte dels cargols…

També és interessant d’observar el capteniment de certes flors i fulles amb relació a la llum: les flors de nit que mantenen les corol·les tancades durant el dia i s’obren en pondre’s el sol; les carlines, que es comporten del tot a l’inrevés; els gira-sols, que segueixen el moviment solar. Potser el canvi més notable és el de les fulles compostes de les mimoses i les acàcies del dia a la nit; o el de certes espècies de trèvol.

Una preciosa descoberta és la dels cristalls de neu: es tracta d’aplegar alguns flocs de neu sobre una roba negra i tot seguit observar-los a través d’una lent d’augment: es podran admirar capricioses estrelles de sis raigs d’una varietat extraordinària, com joies fràgils que es fonen al més frèvol alè.

Feines d’habilitat i paciència

De l’últim apartat del llibre de Ciència recreativa tenen un especial interès els exercicis de papiroflèxia, obra de mans i dits hàbils, com una aplicació concreta de la geometria sobre paper plegat –quadrats, rectangles, triangles, trapezis, vèrtexs, diagonals, bisectrius…– i una bona dosi de creativitat i d’imaginació per a la confecció amb paper, sense cola, grapes ni agulles, de figures estàtiques o en moviment: barrets de soldat, gots, petaques, manxes, avions, ocellets, barquetes, rats penats, granotes, hèlixs i molinets de vent… Un de ben típic és el dels quatre sabaters, que s’obre i tanca posant-hi els dits índex i polze d’ambdues mans fent de pinça i mostra una elemental cosmogonia formada pel cel, el purgatori i l’infern, pintats amb els colors adients, com a advertència de premi o càstig a qui accedeix d’entrar en el joc.

També la confecció de joguines amb objectes casolans o trobats al camp o al bosc: baldufes fetes de glans i trompitxols de pinyes de pi blanc, o amb rodets de fil buits; trencanous, rams de flors assecades, decolorades o tenyides en contacte amb èters o vapors d’amoníac; ous de gallina decorats aplicant banys àcids sobre trepes, dibuixos o inscripcions, gravats i reservats amb cera; collarets d’avellanes, de boles de roure, de brins de pinassa o de cargolins; arcs i fletxes amb branques d’avellaner; estels amb cua…

Els objectes o materials trobats en el medi natural o a l’entorn domèstic, elaborats, ja usats, rebutjats, esdevenen cultura, art i joguina a través de l’habilitat i la imaginació. Com deia Lévi-Strauss, “el bricolador, de grat o per força, roman en el més ençà”, en el concret, tot i que, per analogia i des de la inventiva i la ingenuïtat, fa que nous universos neixin de vells fragments menystinguts o en desús però suggeridors de nous significats. “La poesia del bricolatge ve també, sobretot, del fet que no es limita a realitzar o executar; ‘parla’, no solament ‘de’ les coses sinó també ‘a través de’ les coses. Sense assolir del tot el seu projecte, el bricolador hi posa sempre quelcom de si mateix.”