L’astronomia

L’astronomia popular

A causa de l’actual condició urbana de la majoria de la població, de dia, sovint el cel es veu cobert d’una calitja provocada per la contaminació dels fums de les fàbriques i del trànsit; de nit, el cel empal·lideix amb tonalitats lletoses i esgrogueïdes, a conseqüència de la contaminació lumínica, lluny de la infinitud i la transcendència, plenes de connotacions religioses, que els antics hi havien vist.

Els caps de setmana i durant les vacances, però, les persones, sobretot les que viuen en grans ciutats, tornen a sorprendre’s contemplant el cel i es meravellen de la munió d’estrelles, de la nebulosa Via Làctia, dels satèl·lits artificials, dels llumets intermitents verds o vermells dels avions a reacció que travessen el firmament formant deixants, de la claror argentada de la lluna creixent o decreixent, o de la lluna plena roent que s’enfila per damunt la negra silueta del bosc o de les muntanyes.

Tothom coneix l’existència de les constel·lacions, però pocs les identifiquen per les seves figures, i sovint se n’ignora el nom, llevat de les dels signes del zodíac, dels carros gran i petit amb la Polar, que assenyala el nord, i de la llista dels planetes memoritzada a l’escola. I encara hi ha qui cerca en el cel lluminós de gener la mítica estrella d’Orient que va guiar els mags cap a Betlem.

La gent sol estar, però, més informada pel que fa a la navegació espacial: des de l’Sputnik –el primer satèl·lit artificial–, l’Sputnik II –amb la gosseta Laika– i els noms dels primers cosmonautes, fins al primer coet que va aterrar a la Lluna i els primers humans que van petjar la pols de l’únic satèl·lit natural de la Terra –un viatge ja profetitzat per Jules Verne–, amb tot l’eixam de naus espacials, coets i sondes i les seves deixalles, inclòs el nou turisme espacial, en una cursa estel·lar que alimenta el mite del progrés indefinit. Descobertes científiques que es barregen amb el llegendari urbà dels platets voladors, dels ovnis i de les invasions d’extraterrestres, que forneix a la fantasia popular el gènere novel·lístic i cinematogràfic de la ciència-ficció, amb la teoria científica del Big Bang, el Gran Esclat, sobre la formació de l’Univers convertida en mite dels orígens. Els interrogants sobre l’existència d’éssers intel·ligents en altres planetes o galàxies han estat insistents: com són biològicament, psíquicament i èticament; com estan organitzats socialment; si tecnològicament estan més endarrerits que els terrícoles o són superiors, etc.

Pel que fa als noms dels planetes, de les estrelles i constel·lacions, la societat de consum els sol relacionar amb les coses més diverses: Orió, amb la marca d’un insecticida, amb un balneari termal o amb un model d’automòbil; Pegaso, amb una empresa constructora de cotxes i camions; Plutó, amb un gos del món dels dibuixos animats americans; Júpiter i Hèrcules, anunciats arreu i convertits en dos equips de futbol; Aquarius, amb un refresc tonificant; Taurus i l’Óssa Menor amb el món editorial… Semblantment, les estrelles són utilitzades com a símbols, marques o distintius de tot tipus; són presents des de l’star system fins en marques de cervesa, en indicadors de la categoria dels hotels i en insígnies de graduació dels militars. I també, onejant sobre fons blau, a les banderes de molts estats independents o entossudits a ser-ho.

Tanmateix, tot i l’atracció pels planetaris d’institucions com CosmoCaixa, perfecte transsumpte del cel però sense misteri, les persones no tenen el costum d’aixecar la mirada per contemplar la volta celeste de debò, suggeridora i indesxifrable. Llevat de quan els mitjans de comunicació anuncien esdeveniments excepcionals o quan les seccions d’astrologia dels diaris alerten sobre la seva bona o mala astrugància; com en el cas de les pluges anyals d’estels per Sant Llorenç, dels eclipsis de Sol o de Lluna, o del traç lluminós d’un cometa.

La tradició astronòmica a Catalunya

Si, des de sempre, l’observació del cel ha estat motivada per l’ànsia d’esbrinar els misteris i secrets de l’Univers i per desxifrar les astrugàncies del destí, en el punt en què l’astronomia deixa pas a les interpretacions de l’astrologia, també cal llegir el cel i el moviment dels astres amb un interès pràctic. Als pagesos, per a preveure els temps de sembra o les collites, i als mariners i pescadors, per a saber els temps favorables per a fer-se a la mar.

Els camperols han interpretat els fenòmens atmosfèrics prescindint del cel nocturn, ja que la seva activitat té lloc “de sol a sol”, i els pescadors han hagut de conèixer els asterismes de la nit per orientar-se en mar, i aquesta observació els ha conduït a la invenció dels primers calendaris lunars i solars.

Per tal d’aconseguir més precisió en la predicció d’aquests fenòmens, es van crear els primers observatoris, que tenien molt de temples, i va néixer una nova mena d’especialistes, els astrònoms, els quals, tot barrejant la fascinació pel cosmos amb l’interès per desentrellar els enigmes de la vida escrits al cel, han portat als avenços actuals sobre el coneixement de l’Univers.

Molts monuments funeraris i religiosos megalítics estan construïts segons alineacions astronòmiques, i els santuaris de culte cosmològic de la Mola, a Sant Llorenç del Munt, de Santa Maria de Cervelló i de Santa Bàrbara de la Freixneda, al Matarranya, els monuments megalítics menorquins, etc., són antecedents d’aquest estudi.

El coneixement dels moviments dels planetes, les previsions de les fases de la Lluna i la predicció dels eclipsis tenen un origen molt antic. Encara que sigui recular molt, els estudis més importants vénen de la cultura andalusí, que va traduir a l’àrab les grans obres gregues sobre geometria, aritmètica, astrologia i astronomia, tot donant noms aràbics a moltes nocions científiques.

La Catalunya medieval esdevingué un pont cultural decisiu entre al-Andalus i l’Occident europeu, entre Còrdova i Roma. De l’scriptorium de Ripoll es conserven documents sobre les constel·lacions i els signes astrològics, el recorregut dels astres, la mesura del temps cronològic i altres conceptes d’astronomia, que s’inclogueren en les matèries del Quadrívium –aritmètica, geometria, astronomia i música–, i es difongueren a diferents països d’Europa.

A més de la invenció d’instruments originals, molts aparells adaptats de models grecs guanyaren en precisió amb els àrabs. Aquest és el cas de l’astrolabi, format per dos cercles giratoris, en un dels quals hi havia gravades les coordenades celestes, i en l’altre, la posició de les estrelles principals. Aquest instrument permetia situar els planetes en l’esfera celeste i elaborar horòscops, i servia també com a orientació dels navegants i de les caravanes que travessaven el desert. Una col·lecció privada de París conserva un astrolabi del segle X calculat expressament per a la latitud de la ciutat de Barcelona.

Aviat aquests instruments esdevingueren una referència per al coneixement dels astres i el còmput del temps. Un manuscrit de Ripoll del segle XI n’exposa els principis:

“Qualsevol que vulgui saber les hores certes de la nit i del dia o els instants i moments i altres coses que hom ha de cercar en el rellotge (horologio), cal que conegui i entengui bé aquesta alzafea, és a dir taula. […] Hi trobarà primerament l’altura del sol i de les estrelles fixes i la causa certa per la qual el sol es manté i el lloc o grau on roman per tots els dies de l’any. Coneixerà també el grau dels moviments del sol, com canvia d’un lloc a l’altre per tot el cercle del zodíac (per totum circulum zodiacum). Coneixerà també els diferents cursos dels planetes, i on són i com es mouen, i l’estat i moviment de tots els altres astres. I també coneixerà amb certesa la sortida i l’ocàs de tots ells […]”

Entre les personalitats medievals relacionades amb aquest tema, destaca el polifacètic Ramon Llull, com a cosmòleg. El rei Pere III va publicar unes taules astronòmiques molt utilitzades per la comunitat astrologicoastronòmica europea de l’època.

Amb l’invent de la ullera de llarga vista, Galileo Galilei va afermar-se en la teoria heliocèntrica enfront de la geocèntrica establerta per la física aristotèlica, i la Inquisició l’acusà d’heretgia. L’exposició de la teoria segons la qual la Terra gira al voltant del Sol va comportar una autèntica revolució en l’astronomia. El mot “revolució”, que significava simplement “girada, capgirament”, va passar a indicar la volta d’un astre entorn d’un altre, com ho indica el títol del tractat De revolutionibus orbium coelestium (1543), de Nicolau Copèrnic. I va prendre, des del segle XVII, una accepció política i social, que en català ja era emprada des del tercer quart del segle XV, en la lluita contra Joan I coneguda com la Revolució Catalana. Fins al punt que J. Coromines es pregunta: “És estrany que tant revolta com revolució es registressin, abans que enlloc, en llengua catalana?”

L’associacionisme astronòmic

Més ençà d’aquestes referències tan reculades, des del final del segle XIX i principi del XX, l’interès pel firmament s’ha estès a gent aliena a les labors pageses i marineres, i ha esdevingut una afició compartida per molts, cultivada des de l’excursionisme i altres moviments de lleure educatiu entorn de la natura, com ara l’escoltisme. La popularització d’aquesta afició ha dut a un associacionisme astronòmic amateur interessat pel firmament. Essent l’astronomia una ciència amb moltes ramificacions científiques i tecnològiques, qualsevol que estigui sensibilitzat amb el tema pot trobar-hi un lloc d’intercanvi d’observacions i experiències. Les obres divulgatives de Camille Flammarion, primer, i les de Josep Comas i Solà, després, van fer que moltes persones s’introduïssin en el fascinant món dels astres.

La primera agrupació astronòmica de Catalunya va ser la Sociedad Astronómica de Barcelona, fundada el 1910 i presidida per Esteve Terradas, precedida a Espanya per la Sociedad Científica Flammarion, fundada el 1881 a Jaén, que va deixar d’ésser activa el 1890. Un any després de la de Barcelona es va crear la Sociedad Astronómica de España, presidida per Josep Comas i Solà, que encara avui perdura amb el nom de Sociedad Astronómica de España y América (SADEYA). D’aleshores ençà van sorgir agrupacions astronòmiques arreu del país, com ara Àster, Agrupació Astronòmica de Barcelona, les agrupacions astronòmiques de Sabadell, de Castelldefels i d’Osona, de Castelló (de la Plana), de Mallorca, l’Asociación Valenciana de Astronomía i d’altres, que, actualment, amb la preparació acadèmica de molts dels seus membres, duen a terme tasques de recerca de nivell professional.

Els astrònoms catalans més rellevants

Per damunt d’aquest pòsit associatiu, però, destaquen uns estudiosos catalans impulsors de l’astronomia, com el rossellonès Francesc Aragó, el primer divulgador d’aquesta ciència i el primer d’aplicar-hi la fotografia. Quan Pierre Méchain va morir de febres terçanes a Castelló de la Plana el 1804, Aragó va assumir la direcció de la realització del projecte de mesurar l’arc del meridià entre Dunquerque i Barcelona, per establir la longitud del metre decimal, que P. Méchain duia a terme.

Un altre astrònom destacable fou el jesuïta Frederic Faura, que l’any 1865 va fundar l’observatori de Manila, a les Filipines, el degà dels establerts a l’Extrem Orient. Creà un sistema d’avisos telegràfics per copsar l’arribada de ciclons (baguíos), complementat amb un eficaç mètode de previsió de tempestes, del qual tragué profit fins i tot la Xina. Conegut mundialment per la seva adaptació del baròmetre aneroide a la previsió de ciclons, F. Faura va sobreviure al que assolà l’observatori el 1882, del qual obtingué valuoses observacions de primera mà.

Ricard Cirera, també jesuïta, va ser el creador, l’any 1904, de l’observatori de l’Ebre a Roquetes, prop de Tortosa, destinat a investigar la influència de l’activitat solar a la Terra, amb seccions d’heliofísica, meteorologia, magnetisme terrestre i sismologia. Fou el primer centre del món d’aquestes característiques i, més modernament, va acollir el primer radiotelescopi de l’estat espanyol.

Josep Comas i Solà, un astrònom de primera magnitud, va treballar a l’observatori de Rafael Patxot fins que fou nomenat primer director de l’Observatori Fabra, a Barcelona. Va descobrir onze asteroides i dos cometes. Es va fer un lloc en la comunitat astronòmica internacional i es va relacionar amb científics importants, com ara Camille Flammarion. Va ser el primer a aplicar l’estereoscòpia a l’astronomia, un sistema que facilitava el descobriment d’asteroides i cometes i la detecció dels moviments estel·lars. Entre les seves descobertes hi ha la de l’asteroide 945, l’any 1921, que va inscriure amb el nom d’asteroide Barcelona. Va aplicar la filmació cinematogràfica a les observacions astronòmiques durant l’eclipsi total de Sol del 1905, a Vinaròs. I el 1927 va deduir que Tità, satèl·lit de Saturn, tenia atmosfera, una particularitat que G.P. Kuiper confirmà espectroscòpicament l’any 1944. També elaborà la teoria segons la qual Júpiter podia tenir un anell similar al de Saturn, si bé més tènue, tal com les sondes van confirmar posteriorment.

Rafael Patxot fou un mecenes de la cultura en el sentit més ampli. Interessat per l’astronomia i la meteorologia, l’any 1896 va encarregar la construcció d’un modern observatori a la seva residència del passeig de Sant Feliu de Guíxols, que anomenà Observatori Català. En potència, el seu telescopi era el tercer d’Espanya, però en efectivitat i qualitat se n’erigí en capdavanter. El butlletí de la Societat Astronòmica de França va publicar les seves observacions. A conseqüència de la guerra civil de 1936-39, el seu patrimoni i la majoria dels seus treballs científics van ser destruïts o dispersats. Alguns anys després es van trobar anotacions meteorològiques seves en algunes parades dels Encants.

Tot i que Eduard Fontserè fou meteoròleg, també féu incursions en el món dels astres, i va dirigir el projecte de l’Observatori Fabra, promogut per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona l’any 1904 sota els auspicis del mecenes Camil Fabra, amb les seccions astronòmica, sísmica i meteorològica, de la qual fou director.

El cel, el sol, la lluna i les estrelles

Amb el nom de firmament es designa la volta del cel, la superfície virtual on es desenvolupen els fenòmens meteorològics i astronòmics. Segons la mitologia cristiana, més amunt del cel hi ha el Cel dels cels, el de Nostre Senyor, dels àngels i dels sants, aquell que pertany a la teologia i no a l’astronomia. És com la tela d’un pintor que canvia contínuament, que a la nit convida a reflexionar sobre la realitat dels estels i sobre el sentit del cosmos i, a trenc d’alba, a imaginar el país inconegut on van a raure els estels, com intueix Apel·les Mestres:

“[…] lluny, molt lluny, dret a un país
mai vist encara,
allà on cauen els estels
quan trenca l’alba.”

Els elements que travessen el cel formen part del ritme temporal quotidià de l’ésser humà, sovint sense que aquest en tingui consciència. Els noms dels dies de la setmana estan dedicats als principals astres de l’antigor: el Sol (substituït en el nostre calendari pel diumenge o dia del Senyor), la Lluna (dilluns) i els cinc planetes coneguts, en versió llatina: Mart (dimarts), Mercuri (dimecres), Júpiter (dijous), Venus (divendres) i Saturn (substituït pel sàbat jueu). Gaia, la Terra, no compta com a planeta, a causa de la visió geocèntrica de l’Univers, que l’actual procés de globalització reforça novament.

Els astres en la cultura popular tradicional

Antigament, s’invocava el Sol, la Lluna i alguns astres, com la Creu del Cel, en juraments i peticions, demanant-los senyals, i se n’escrutava el moviment, el llampurneig i la tonalitat cercant pronòstics i astrugàncies. Les creences populars vinculaven els esdeveniments del cel amb els de la Terra, “així en la terra com es fa en el cel”. Quan naixia un infant, naixia una estrella, que es fonia en morir aquest. J.M. de Sagarra ho expressa així en el Poema de Nadal:

“Va ser una nit que va florir l’estrella
i va néixer l’Infant […]”

Les ànimes dels difunts anaven a raure a la banda obscura de la Lluna per a purgar les impureses, fins que, ja incorpòries, ascendien a les prades elísies lunars. En morir el cos, l’ànima es convertia en estrella, i les estrelles fugaces eren animetes d’albats que pujaven a la glòria. La posició dels astres, en especial de la Lluna, en el moment de néixer o en una determinada avinentesa, influïa en la vida de cada persona i en el desenllaç d’un esdeveniment. Per això les expressions “néixer amb bona o mala estrella” i “bona astrugància” o “malastrugança”, contraccions de “bon astre” i “mal astre” o “desastre”. Judes, penedit, ho reconeix a La passió:

“En planeta molt dolent,
sota el signe d’Escorpí,
degué ser mon naixement,
puix que tan malvat nasquí.”

En canvi, l’aparició d’una estrella assenyala un prodigi, com ho expressa la Cançó dels tres reis, de Joan Argenté:

“Un grec, un groc i un negre
observen una fina lluïssor de cabellera.”

L’Estrella d’Orient, que es posa sobre el portal de Betlem; un enfilall d’estrelles baixant del cel sobre la cova de Montserrat; les set estrelles que, en la conquesta de València, van caure sobre el puig, després anomenat de Santa Maria, on fou trobada una marededéu i on Jaume I féu edificar un monestir. Les profecies de la fi del món han estat imaginades com un ensorrament del firmament celeste: “El sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, els estels cauran del cel i els exèrcits del cel seran sacsejats i abatuts” (Mt 24, 29).

El Sol i la Lluna

Segons el mitòleg M. Eliade, el Sol i la Lluna haurien constituït originàriament una única divinitat lluminosa. De l’arrel ària div, que significa brillar, van sorgir Dianus i Diana. Dianus, derivat a Janus i Joan, era el Sol, déu solsticial, i Diana, derivada a Jana i Joana, la Lluna.

El Sol és el llumener del dia, dóna escalf i vida a tot allò que es troba sota la seva capa resplendent i marca les estacions i els anys. És el senyor del cel, representat per un carro de foc, per una roda flamejant o per animals solars rampants i coronats, com l’àliga, el lleó, el bou o el cavall alat. Popularment és el Cella-roig, el Barba-ros o Barba d’or, el Lluent, el Vermell, en Llorenç, etc.

La Lluna és el llumener de la nit, i les llunacions marquen el ritme de les setmanes i dels mesos, periodificats en els primers calendaris, de caràcter lunar, com encara ho és l’islàmic, amb la mitja lluna creixent com a divisa, o lunisolar com l’hebreu. La Mare de Déu és imaginada amb la mitja lluna sota els peus –“a vostres peus la Lluna s’és posada”–. Popularment, la Lluna és la Serena de la nit, la Ganyifosa i la Margarida, per la seva lluentor perlejant.

El Sol és un heroi de cabells rossos com fils d’or perquè s’enfonsa en l’occident encès i ressorgeix al matí per l’orient. Tots els paradisos, totes les utopies se situen on es pon el Sol: les Hespèrides, les Illes d’Or, la Ciutat del Sol, la Nova Atlantis… La Lluna, en canvi, creixent i minvant, morint i renaixent periòdicament, mostra l’esdevenir còsmic.

La hierogàmia del Cel i la Terra deriva, en la mitologia popular, en el casament del Sol i la Lluna. El Sol, flamejant, apassionat, actiu, pren connotacions masculines, i la Lluna, pàl·lida i serena, reflectint la claror del Sol i relacionada amb les aigües, les marees i el cicle menstrual, pren caràcter femení. La hierofania solar esdevingué dominant, mentre que els cultes lunars sofriren una marginació que els va abocar a la clandestinitat i a la seva inclusió en el món de la bruixeria.

La Lluna sempre ha estat motiu de curiositat i de fascinació, mentre que el Sol, amb la seva lluor encegadora, no pot ser mirat cara a cara, com tampoc els faraons i emperadors, adorats com déus solars. El Sol sempre ha gaudit d’una veneració extraordinària, deïficat per les cultures primitives i tingut com l’Astre Rei. La seva companya nocturna, però, pel fet d’aparèixer quan les tenebres s’estenen arreu, per la seva mutació periòdica de caràcter patètic i pel seu retorn cíclic, ha estat envoltada d’una aura de misteri.

La Lluna sol aparèixer acompanyada d’un estel brillant, que es creu que sempre és el mateix. Com que al cel hi ha una vintena d’estrelles de primera magnitud, a més dels cinc planetes, no és rara la nit en què la Lluna, en el seu camí pel firmament, passi a prop d’algun estel, en conjunció. Però, “Lluna amb estrella, no et fiïs d’ella”.

La influència de la Lluna

Les persones que creuen en la influència de les llunes en diferents aspectes de la vida són anomenades “lluneres”. Algunes de les seves creences són que la lluna de gener afavoreix els enamoraments, que intervé en els somnis, que la lluna plena produeix els somnis millors, que somniar la lluna porta sort.

La relació entre la pluja i el canvi de lluna, i entre la lluna i la fecunditat vegetal, ha consagrat un costumari agrícola que encara es manté: sembrar i plantar en lluna nova o quart creixent, talar els arbres i recollir les verdures en quart minvant, etc. El refranyer és prou explícit: “La lluna nova, vés-hi amb un cove; la lluna vella, amb una cistella”, i “quan minvi la lluna, no sembris cosa alguna”. La conjunció entre els cicles lunar i solar fa que determinades llunes –les de Nadal, de Sant Joan, de gener, d’octubre, que “set llunes cubre”– siguin temps adequats per a determinades labors agrícoles; mentre que altres llunes –les de març, abril, juliol i novembre– són nefastes: “En lluna de Nadal, talla el pi i el verdal”, “la lluna de gener set virtuts té”, “per la lluna nova de gener esporga l’oliver”, “lluna nova en dimarts gras, molts trons al detràs”, “lluna d’abril, malures mil”, etc.

També es diu que els instruments musicals construïts amb fusta tallada en la lluna plena d’octubre sonen millor, com en el cas de la del ginjoler, que s’usa per a fer tenores i tibles.

La gent de mar creia que la Lluna es menjava els núvols, perquè, a vegades, quan surt aclareix les nuvolades. Però la Lluna sí que té relació amb fenòmens lluminosos atmosfèrics, com les corones i els halos, conseqüència dels tipus de núvols que s’avancen als fronts de canvi de temps, com indica el refranyer: “Lluna tapada, boira o ruixada”, “quan la lluna fa rodona, aigua dóna”, o “rotlle a la lluna, senyal de pluja”.

La Lluna, certament, exerceix influència sobre la Terra –“quan la lluna neix, la mar creix”–, però de caràcter físic, especialment gravitacional, com en el cas de les marees, que pot influir en l’estat del marisc, fins al punt que qualsevol coincidència s’ha d’atribuir més aviat als períodes estacionals i als ritmes biològics.

La lluna plena és també una aliada de l’amor: “La lluna plena crida amoretes”, o “crida carn”. La lluna de mel n’és un cas prou clar: antany es creia que la mel augmentava les capacitats amoroses. Era un costum romà que les núvies mengessin mel en el període immediat al matrimoni, per aconseguir l’influx amorós de la Lluna i afavorir la fecunditat.

Una creença molt comuna és la seva influència en el naixement i en la mort de les persones i en el sexe dels nadons, ja que els embarassos humans duren deu llunes, més que nou mesos. “Quart minvant, porta infant”, “Lluna plena, porta nena”, són creences derivades segurament del fet que antigament la Lluna era la deessa dels parts. Però aquesta influència ha estat desmentida per un estudi dut a terme a l’Hospital de Cruces de Biscaia.

Es creu que els cabells i les ungles creixen més si es tallen en fases creixents, que l’exposició a la lluna plena bronzeja la pell, malgrat que la constitució d’aquest astre és bàsicament basàltica i tan sols reflecteix el 7% de la llum que rep del Sol. En canvi, és veritat que blanqueja la bugada estesa a la seva llum en una nit d’aire transparent, per un efecte de reacció química del peròxid d’hidrogen (aigua oxigenada) contingut en l’atmosfera, que es transmet per mitjà de la rosada.

Pel fet de coincidir una llunació completa amb el període menstrual femení s’ha atribuït a la Lluna un influx especial sobre les dones. També es creu que el pleniluni altera el caràcter –estar “de bona o de mala lluna”– i fa les persones llunàtiques, en especial les d’humor variable i les que van a rauxes o “a llunes”.

La volubilitat de la Lluna ja es cantava als Carmina burana medievals: O Fortuna, velut Luna… (Oh, Fortuna, com la Lluna), atès que la Fortuna és imaginada com una roda que gira, ara ascendent ara descendent. A Romeu i Julieta, de W. Shakespeare, s’hi fa igualment referència:

“No juris per la lluna, la inconstant, que canvia de forma cada mes, no fos que el teu amor resultés com el d’ella.”

La creença de la influència de la Lluna sobre els éssers vius ve del sentiment atàvic de les connexions còsmiques. Tot i que encara actualment hi ha moltes persones que s’hi senten influïdes, no hi ha cap evidència científica que ho avali. Però si la gran majoria dels comportaments etològics tenen una cadència estacional independent del curs dels astres, no s’ha de passar per alt el cas del corall Paramuricea clavata de la Mediterrània nord-occidental, que es reprodueix dins la primera lluna plena de juny.

La Lluna sempre ofereix la mateixa cara a la Terra, i en crida l’atenció la quantitat de zones fosques –impròpiament anomenades mars– que configuren uns trets aparentment facials, sobretot a les proximitats del pleniluni. S’hi ha vist una vella amb un farcell, l’home de la lluna, una dama o la cara de la Mare de Déu. Diverses llegendes populars atribueixen aquestes faccions a personatges malèvols que pagaren les seves malifetes projectats a la Lluna. Ben divertida és l’escena de Cyrano de Bergerac, d’E. Rostand, en què Cyrano, en ple Carnaval, fingeix caure de la Lluna com un aeròlit, amb els ulls plens de pols etèria i a la jupa una ploma arrencada de la cua d’un cometa, amb el senyal d’una mossegada de l’Óssa Major al tou de la cama, amb una esgarrinxada del trident de Neptú, amb el vestit esquitxat de llet de la Via Làctia i havent trencat una de les cordes de la constel·lació de la Lira en la seva caiguda.

F. Aragó, documentant-se en el costumari de pagesos i pescadors, ja va dur a terme estudis sobre la influència esotèrica de la Lluna, i va concloure que les argumentacions empíriques veritables es basen en consideracions explicables científicament, i no en creences populars.

Les estacions del Sol i les fases de la Lluna

La situació del Sol al migdia en el punt més baix sobre l’horitzó es coneix com a solstici (“sol estàtic”) d’hivern, quan la nit és més llarga i el dia més curt. En moltes cultures se celebra que la claror comenci a remuntar: és el Nadal, el Naixement del Sol. “Per Nadal creix el dia un pas de pardal”, “per Sant Esteve un pas de llebre”, “per Any Nou un pas de bou”, “per Reis un pas d’anyell”, “per Sant Antoni un pas de dimoni”…

Quan el Sol travessa l’equador celeste, en l’anomenat punt Àries, la durada del dia i de la nit són iguals: és l’equinocci (“igualtat de nits”) de primavera. En el calendari tradicional és l’Encarnació o Mare de Déu de Març.

Quan el Sol, al migdia, arriba al punt més alt del cel és el solstici d’estiu. Arreu se celebra amb fogueres, invocant màgicament que el Sol no minvi: la nit de Sant Joan és la més curta de l’any, i el dia, el més llarg.

Entre el solstici d’estiu i el d’hivern hi ha l’equinocci de tardor: el dia i la nit tornen a igualar-se i el Sol comença a decaure cap a l’hivern. Tradicionalment, la tardor s’inicia per Sant Miquel de Setembre.

L’evolució del Sol és anual, i mensual la de la Lluna, amb quatre fases coincidents amb les setmanes. Quan la Lluna no es veu perquè passa entre la Terra i el Sol es diu que és lluna nova o noviluni. Llavors comença a créixer i es pot veure al capvespre com una tallada de meló, i el quart creixent ja és com una tallada de síndria. La porció il·luminada augmenta fins al pleniluni, lluna plena o lluna vella, que s’anomena flamenc de la lluna quan pren un to rogenc. Llavors minva fins a la següent lluna nova.

Els eclipsis de Sol i de Lluna

En totes les cultures, el Sol és l’astre que regeix els destins humans i manté la vida al món. No és estrany, doncs, que un eclipsi de Sol produeixi un gran esglai, accentuat encara més per la seva imprevisibilitat, tot i que els sacerdots-astròlegs primitius ja havien assolit coneixements suficients per a preveure eclipsis amb prou exactitud.

Sovint els eclipsis de Sol han estat utilitzats per a atemorir la població, com el que va tenir lloc durant el setge de Barcelona del 1706. Les tropes anglocatalanes en foren informades, mentre que les felipistes van ser preses de pànic i fugiren espaordides. Els cronistes no es van estar d’assenyalar com l’eclipsi de Sol havia provocat la retirada de les tropes francocastellanes.

També els eclipsis lunars han provocat efectes semblants, tot i que a la Lluna no se li ha atribuït la mateixa importància. Sovint han estat observats amb curiositat, i se n’ha fet referència en les cròniques oficials, com el que consta en el Llibre dels Feits de Jaume I:

“E entram en Montpestller el dijous: e el divenres, entre mig jorn e hora nona, fo eclipsis major que anc hom vis de memòria d’aquells homes que ara són, car tot lo sol cobrí la lluna e podia hom veer bé set esteles en lo cel.”

També en el Dietari de la Generalitat de Catalunya, a 3 d’agost de 1457, el notari i cronista Jaume Safont esmenta:

“Aquest die a VIII hores ans de mitja nit fonch gran eclipsi de luna. Deu nos faça gracia per sa merce que en bon punt se sia ella eclipsada. Amen.”

Els rellotges de sol i l’equació del temps

Els rellotges de sol són una aplicació del còmput del pas del temps basant-se en el desplaçament de l’ombra d’un pal (gnomon) projectada pel Sol. El rellotge solar més antic que es coneix és del temps del faraó Tuthmosis III (1501-1448 aC). En l’època romana n’hi havia que consistien en el buidat esfèric d’una pedra, en la concavitat de la qual es posava l’estilet que projecta l’ombra al centre d’un seguit de línies radials concèntriques que indiquen l’hora. Un d’aquests rellotges es pot veure al Museu Eduard Camps de Guissona, provinent de la romana Ieso, i al Castell-Ecomuseu de Rubí.

La tècnica de construcció de rellotges o quadrants solars (també n’hi ha de lluna, però són molt complicats de fer) s’anomena gnomònica. A més de basar-se en conceptes científics, molts rellotges de sol són autèntiques obres d’art popular i mostren pensaments relacionats amb el pas del temps, amb la vida i la mort. N’hi ha de verticals, horitzontals, inclinats, de reflexió, escultòrics, etc. I també de portàtils i de butxaca, amb una brúixola per a orientar-los correctament, molts d’ells veritables obres d’orfebreria. També n’hi ha de cartolina retallables amb finalitats didàctiques o complementant obres de divulgació. La millor orientació d’un rellotge vertical és el sud, perquè abasta més hores de sol. Si està orientat al nord només fa la seva funció entre l’equinocci de primavera i el de tardor, l’única època de l’any en què rep els raigs solars.

Hi ha altres menes de rellotges que funcionen amb el Sol, com ara els canons horaris, petits canons decoratius, una moda del segle XIX. Anunciaven l’hora disparant una càrrega de pólvora, mitjançant un mecanisme enginyós. Tenien una lupa muntada en un cavallet degudament orientada, i quan pel moviment diürn el raig solar coincidia amb el fogó del canó s’encenia la càrrega i disparava el fogueig. Per tal de compensar la diferent altura del Sol en el decurs de l’any, el cavallet de la lupa era basculant. Generalment assenyalaven el migdia.

La majoria de rellotges de sol estan traçats o esgrafiats a les façanes de masies, esglésies i santuaris. A l’entrada de Porrera, un plànol indica la localització dels rellotges de sol. A Barcelona en són nombrosos, i en destaquen el de la Casa de les Punxes, el polièdric del convent dels Àngels i el de la platja de la Vila Olímpica. Però la població en general en fa poc cas, tot i haver-n’hi de gran valor, tant astronòmic com artístic.

La Torre Calatrava de comunicacions, a Montjuïc, es va dissenyar com a rellotge de sol: hauria estat el més gran d’Europa. Però, a conseqüència de retallades pressupostàries, se’n va reduir l’alçada i se’n van suprimir els elements per a mesurar el temps. La torre hauria assenyalat l’hora a vianants i aeronautes.

Al mur lateral de l’església romànica de Sant Andreu de Pelagalls, als Plans de Sió, s’hi van trobar nombrosos rellotges solars esquematitzats, una vintena, gravats a les pedres amb unes marques que es van descartar que fossin de picapedrer. Algunes línies tan sols assenyalen certes hores del dia, com la de missa. És la major concentració de rellotges solars d’Europa, al davant dels nou de França i dels dotze d’Alemanya; un cas únic al món.

A Barcelona, la Societat Catalana de Gnomònica es dedica a localitzar i catalogar els rellotges solars. Els seus membres organitzen excursions per a descobrir-ne de nous i assessoren la restauració dels malmesos.

L’equació del temps

Quan el Sol assoleix la màxima altitud diürna sobre l’horitzó es diu que és migdia o les dotze hores del dia. Es podria dir que és el moment en què el Sol travessa la línia imaginària que va del pol nord celeste al punt cardinal sud, a l’horitzó. Però la màxima altura del Sol no coincideix exactament amb el migdia, i ni tan sols quan el rellotge marca les dotze ho són realment. Aquesta discordança és la diferència que hi ha entre l’hora vertadera local i l’oficial.

La Terra no descriu una òrbita perfectament circular entorn del Sol, sinó que és lleugerament el·líptica, amb aquest astre en un dels focus. Aquesta excentricitat, a més de variar la distància entre ambdós, ocasiona variacions en la velocitat de translació, i avançaments o endarreriments del pas del Sol pel meridià. La diferència pot arribar a ser de més de setze minuts el 2 de novembre, i només coincideix exactament els dies 15 d’abril, 14 de juny, 1 de setembre i 24 de desembre. Si s’anoten aquestes diferències horàries en un gràfic, en resulta una corba sinuosa coneguda com equació del temps. Si es vol marcar la línia nord-sud basada en l’ombra que projecta a terra un pal vertical, cal tenir en compte, doncs, aquestes dades.

L’excentricitat de l’òrbita terrestre ocasiona el desplaçament de l’inici de les estacions: en general, la primavera comença el 21 de març; l’estiu, el 21 de juny; la tardor, el 23 de setembre, i l’hivern, el 21 de desembre. Divergències de vint-i-quatre hores també són causades pels anys de traspàs, que afegeixen un dia més al febrer.

Representació de les ones geomètriques que ocasiona l’equació del temps.

Jaume Sacasas

L’equació del temps representada a la superfície de la Terra traça una figura en forma de vuit anomenada analema, la mateixa que formen les diverses imatges del Sol si es pren una fotografia diària sobre el mateix clixé i a la mateixa hora. Aquesta equació és clau per a la construcció de rellotges de sol. Molts estan bastits sense tenir en compte aquest paràmetre i, com a conseqüència, no donen l’hora exacta. Cada rellotge és únic, i s’ha de construir expressament per al lloc on ha d’estar emplaçat. Per decoratius que siguin els rellotges solars que es troben en comerços de ceràmica i rajoleria, la seva funció pràctica és bastant deficient.

Els llunaris

Els llunaris eren unes publicacions que feien la funció de predictors d’esdeveniments basant-se en la posició i les fases de la Lluna i altres astres. El seu rerefons era astrològic, i van tenir una gran influència entre el poble i també entre els governants. Els llunaris no deixaven de ser uns calendaris basats en les llunacions. Es van popularitzar molt a l’edat mitjana amb l’auge de les prediccions astrològiques. Dels nombrosos llunaris catalans destaquen el de Bartomeu de Tresbéns, al segle XIV, i el de Bernat de Granollacs, del 1485.

Els llunaris van entrar en decadència al segle XVIII a conseqüència dels avenços científics. Tot i així, encara es publiquen almanacs que són reminiscències dels antics llunaris, com el Calendari dels pagesos, que ofereix previsions meteorològiques en els plenilunis, novilunis i quarts, i l’Almanac del cordill. També, destinat a pescadors i caçadors per saber els temps de pesca i de cacera més favorables, es publica Tiempos Solunares, traducció de l’edició dels Estats Units Solunar Tables.

Les efemèrides lunars són difícils d’elaborar, a causa de la inclinació de l’òrbita de la Lluna respecte a la de la Terra, i la de l’eclíptica i la velocitat de translació variable segons les lleis de Kepler. Aquests càlculs tenen, doncs, un valor matemàtic important a l’hora de determinar eclipsis i conjuncions planetàries i estel·lars.

Les estrelles

Genèricament s’anomenen estrelles o estels els punts lluminosos que poblen el cel. Hi ha estrelles fixes i estrelles mòbils. En l’antiguitat no se’n coneixia el caràcter físic, i se’n feien interpretacions basades en principis filosòfics i deduccions intuïtives. Les estrelles mòbils, se les va anomenar planetes –del grec planétes, errant o vagabund–, antigament en femení, per contrast amb les que es mantenen fixes en la posició relativa entre si en el decurs dels anys, tot i que giren en el seu conjunt seguint els moviments diürns i els anuals.

Els planetes

Els noms dels planetes tenen origen en la cultura grega, adoptada després per la romana. Tot i això, les tradicions populars els han donat uns noms propis o han tergiversat els noms grecs o llatins.

Venus és l’astre més lluminós després del Sol i la Lluna. No és estrany que cridés l’atenció dels grecs per la seva bellesa i que l’associessin amb Afrodita. A causa de la seva òrbita interior a la de la Terra, es pot veure de matinada durant mig any i després al vespre, el mig any següent. És l’Estel del Pastor, el Bovater i, de matinada, l’Estel del Dia, l’Estelot o, simplement, l’Estela. El càntic Stella splendens del Llibre Vermell de Montserrat (del segle XIV al XVI) al·ludeix a la seva lluminositat. També es coneix com la Donzella o la Roseta.

Mercuri és l’Estel de Sant Mateu, el Semoler o la Pina. I Mart –tot un guerrer!–, feminitzat amb el nom de Marta, i també de Raïmera. I Júpiter, el Dropo, perquè avança mandrós entre les constel·lacions.

El Camí de Sant Jaume

Quan es contempla el firmament nocturn lluny dels nuclis urbans és possible adonar-se de la seva immensitat. Enmig dels 2 500 estels visibles a ull nu destaca una faixa blanquinosa, el Camí, el Carrer o la Carretera de Sant Jaume, que els pelegrins compostel·lans prenien com a guia. Erròniament, ja que la Via Làctia canvia d’orientació contínuament. També s’ha identificat com el Camí de les Ànimes cap al cel. En la mitologia clàssica, la Via Làctia representa la llet que es va vessar del pit de Juno quan donava el pit a Hèrcules i es va escampar pel firmament. Per això el nom de Làctia en llatí i Galàxia en grec –de gálactos, llet–. Si s’observa amb uns binocles senzills, la Via Làctia es descompon en milions d’estrelletes.

Als Països Catalans, la Via Làctia és la Carrera del Rei En Jaume: quan Jaume I va morir, els àngels van sortir a rebre la seva ànima tot llançant-li, com un últim triomf, en lloc de flors, manats d’estrelles. Tot cavalcant pel cel amb el seu cavall blanc, al capdavant de la seva host, la comitiva alça núvols de pols d’estrelles. Mentre el món serà món, el camí es mantindrà en memòria de les seves grans gestes.

Pluges d’estels i estels amb cua

A part els astres que segueixen trajectòries previsibles, els estels que cauen —estels fugaços o meteors—, és a dir, l’aparició sobtada d’un estel que es desprèn de la volta celeste i cau seguint una ràpida i efímera trajectòria en direcció a la Terra, antigament causaven esglai i atemorien la gent. I encara més si es tractava d’una pluja d’estels intensa.

Tot i que actualment se sap que els corpuscles que l’ocasionen són de la mida, a tot estirar, d’un gra d’arròs o d’un cigró, una pluja d’estels encara constitueix un dels espectacles més impressionants de la natura. Antigament es creia que eren les ànimes dels difunts que anaven al cel, o les llàgrimes de l’àngel que expulsà Adam i Eva del Paradís… És costum de formular un desig en veure un estel fugaç. L’etimologia popular suggeria que l’estany d’Engolasters engolia aquests astres.

Els antics creien que els fragments localitzats dels meteorits provenien dels llamps, per això es coneixen com a pedres de llamp. I les primeres versions científiques els consideraven fenòmens atmosfèrics, cosa que en certa manera és veritat, ja que són ocasionats per la seva fricció en contacte amb l’atmosfera. Tanmateix, l’any 1794, Ernst F. Chladni va demostrar que els meteorits eren d’origen còsmic i no atmosfèric, i Giovanni Schiaparelli va establir la relació entre les pluges meteòriques i els cometes.

A Tortosa hi ha el santuari de Mig Camí. Conta la llegenda que fa molt de temps la Mare de Déu va baixar fins a aquest indret voltada d’espurnes lluminoses que, en apagar-se, van quedar dipositades al sòl. Encara es poden trobar estrelletes escampades per terra, tot i que cada vegada costa més, ja que és costum de la gent de la comarca anar a Mig Camí a recollir-ne. En realitat, aquestes estrelletes, d’una mida d’uns tres mil·límetres, són fòssils de foraminífers, però la llegenda va calar tan pregonament que el retaule de l’altar major de la catedral de Tortosa està dedicat a la Mare de Déu de l’Estrella.

En el decurs de l’any hi ha molts radiants meteòrics, que és com s’anomenen les pluges d’estels, si bé els més populars són les Llàgrimes de sant Llorenç, que apareixen pels volts del 10 d’agost, considerat el dia més calorós de l’any. Els meteoroides que provoquen aquestes llàgrimes estan associats al cometa Swift-Tuttle, i científicament s’anomenen Persèids perquè s’originen a la constel·lació de Perseu.

Un altre eixam meteòric remarcable és el dels Leònids, que emana de la constel·lació del Lleó cap al 15 de novembre, associats al cometa Tempel. Aquests meteors puntualment han provocat pluges estel·lars més intenses que els Persèids, però no són tan coneguts pel gran públic a causa de les inclemències climatològiques de l’època, que no conviden a gaudir de la nit a l’exterior, com passa per Sant Llorenç.

Hi ha constància històrica de la caiguda d’un meteorit prop de Terrassa la tarda del dia de Nadal del 1704. Segons la representació apareguda en una crònica de l’època, el meteorit es va fragmentar amb un gran espetec i lluminositat. Se’n van recollir trossos de prop d’un quilo de pes, però actualment se’n desconeix el parador. És el primer meteorit documentat a Catalunya. Tot i que algú ha suggerit si no en fou un altre, la llegendària bola lluminosa, coneguda com la Misteriosa Llum, que va travessar miraculosament la rosassa de l’església del Carme de Manresa, un fenomen que ha donat peu a la festa anyal d’aquest nom.

A vegades costa d’establir de manera fefaent la identitat dels meteorits, ja que presenten elements comuns a la Terra. N’hi ha de metàl·lics (ferro, alumini, etc.), que són els siderits; de rocosos (sílice i òxids de magnesi), els petris; de composició mixta, els sideròlits i els sideris; de característiques particulars, els carbonacis. Però els fragments d’escòria de fosa, el cagaferro, poden donar lloc a confusió.

Els cometes

Uns altres elements celestes sovint imprevisibles són els cometes, estels amb cua o cabellera. El terme cometa és una derivació del mot llatí coma, que vol dir “cabellera”. Els antics creien que eren fenòmens atmosfèrics de caràcter vaporós, però la manipulació informativa per part dels poderosos provocava por i sentiments de malastrugança, com a senyal de calamitats –“estel amb cua, guerra i malura”–, o l’anunci apocalíptic de la fi del món. Segons una altra versió, els cometes eren les ànimes dels emperadors de països llunyans que anaven al cel en morir.

La primera referència artística i documental d’un estel amb cua apareix al Tapís de Bayeux, del segle XI, que descriu la batalla de Hastings amb els normands atacant Anglaterra, on uns personatges admiren un estel caudat (“isti mirant stella”), al qual atribueixen la derrota del rei Harold.

Una altra referència artística és el quadre L’adoració dels Reis Mags (1304), de Giotto, que representa l’estrella dels Reis en forma d’estel amb cua. Giotto devia estar influït per la recent aparició, l’any 1301, del cometa que després s’anomenaria Halley. La tradició pessebrística va incorporar i estendre aquesta iconografia arreu, de manera que avui, per a tothom, l’estrella dels Reis és un estel amb cua.

El notari Jaume Safont féu la crònica de l’aparició d’un cometa al juny del 1456 en el Dietari de la diputació del general o de la generalitat, mancada, tanmateix, de base científica i de dades que poguessin ser utilitzades.

Estrelles “noves”

Un altre element d’aparició espontània són les estrelles noves, supernoves quan són de gran brillantor. Apareixen sobtadament i en dos o tres dies arriben a un màxim de lluminositat i decauen progressivament. Al principi es va suposar que es tractava del naixement d’una estrella –per això el seu nom–, però en realitat és el final cataclísmic de la seva evolució.

Tot i que els anys 1054, 1572 i 1604 aparegueren supernoves extraordinàriament brillants, visibles fins i tot a ple dia, no se n’ha trobat constància en cap crònica catalana. Si bé en cròniques d’altres països europeus es fa referència al fet que la supernova del 1572 va provocar un gran esglai en la gent, agreujat per prediccions apocalíptiques que anunciaven que l’any 1588 s’acabaria el món. Fou la primera vegada que va ser observada una supernova des del punt de vista científic, per l’astrònom danès Tycho Brahe.

Figures al cel

Atès el gran nombre d’estrelles al firmament, la curiositat dels observadors ha tendit a agrupar-les per tal d’orientar-se. Les agrupacions més destacades formen unes figures anomenades asterismes, però quan la seva percepció suggereix una figura determinada pren el nom de constel·lació. En documents babilònics dels volts de l’any 2000 aC ja en consten algunes, especialment les del zodíac, que foren adaptades o modificades pels egipcis, i més tard pels grecs i els romans, que les relacionaren amb la mitologia. Els àrabs van acollir-se a la versió romana, tot i que donaren noms aràbigs a moltes estrelles. Les actuals constel·lacions provenen de les quaranta-vuit inicials publicades per Ptolemeu a l’Almagest cap al 150 dC.

El monjo alemany Julius Schiller, al segle XVIII, va pretendre cristianitzar-ne la denominació assignant-los noms de les Sagrades Escriptures i del santoral. Tot i que es van publicar unes edicions molt ben il·lustrades del seu Mapa Celeste Cristià, la proposta no va passar de ser una curiositat pròpia de l’època.

Amb el temps es van identificar noves constel·lacions –algunes de caràcter pintoresc–, i s’hi van afegir d’altres de l’hemisferi sud, les primeres de les quals havien estat introduïdes pels mariners de la tripulació de Fernando de Magalhães, i d’altres van tenir com a origen exploracions australs posteriors. Amb la voluntat d’emprendre una tasca rigorosa, Nicolas Louis de La Caille, al segle XVIII, viatjà a Ciutat del Cap per elaborar un catàleg estel·lar eficaç, on va incorporar noves constel·lacions, moltes de les quals feien referència a la incipient industrialització i a espècies exòtiques australs.

Originàriament, les cartes estel·lars eren molt imprecises, i la posició de les estrelles, molt precària. Per als càlculs astronòmics i astrològics es feien servir taules de posició de les estrelles, com les Taules Alfonsines, encarregades per Alfons X el Savi, força precises, que van perdurar fins al segle XIX. Unes altres taules prestigioses van ser les barcelonines, del temps de Pere III el Cerimoniós.

Tot i que en el Renaixement, la cartografia estel·lar va assolir una gran riquesa de presentació, tant en planimetria com en globus celestes, astronòmicament no va avançar gaire. L’últim gran atles, amb noranta-cinc constel·lacions, fou el de J. Bode, publicat el 1801. L’any 1922, la tot just fundada Unió Astronòmica Internacional (UAI) les reduí a vuitanta-vuit, que han perdurat fins avui.

Les ósses

Moltes constel·lacions han adoptat popularment altres noms que els oficials. L’Óssa Major és de les més populars, que, reduïda a les set estrelles principals –els Septem Triones (els Set Bous) dels romans–, s’anomena Carro Gran, Carro del Cel o de les Ànimes, o bé els Set Germans o els Set Lladres, també imaginada com la Sargantana. Les tres estrelles de la cua representen les mules que estiren el carro. La del mig, oficialment Mizar, en té a sobre una de menor aparença, Alcor –el “cavall” i el “genet”, en versió àrab–, que a Catalunya és el Carreter o Mosso de les Mules.

El pastor Manelic, a Terra baixa, d’Àngel Guimerà, en descriu la trajectòria al cel durant la nit, quan explica a la Marta la seva primera batussa amb el llop:

“[…] em poso a l’aguait darrere un roqueter vora l’escorranc seguit pel llop quan venia. […] Lo Carro anava passant allà al cel. I ja eren les dotze, i ja era la una. I escolto… Els esquellincs, l’aigua de la neu fosa, l’airet de la matinada, i el Carro allunyant-se, allunyant-se […]”

Les dues darreres estrelles del Carro apunten cap a la Polar, considerada com el Rei, ja que, aparentment, el reialme celeste gira al seu entorn, a causa de la rotació de la Terra, l’eix de la qual apunta en aquella direcció. Per la seva situació, també s’anomena l’Estel del Nord o de Tramuntana.

L’estrella Polar és el punt de partida d’un asterisme amb una configuració similar a l’Óssa Major, l’Óssa Menor, que a pagès és el Carro Xic o del Rei David, i també el Peu de Gall. La gent de muntanya l’anomena el Pastor de les Estrelles; els mariners, l’Estel Mariner, i els pescadors de la costa de Llevant, l’Estela d’en Baus.

Entre els dos carros, envoltant l’Óssa Menor, un altre grup d’estels allargassats formen el Dragó o Drac de Sant Jordi. A aquestes constel·lacions circumpolars, que sempre es troben damunt l’horitzó, s’hi afegeix Cassiopea, popularment la Cadireta.

Les estrelles de la cua de l’Óssa Major formen un arc que arriba a una estrella daurada, Artur, la α de la constel·lació del Bover, el guardià dels Set Bous –els Septem Triones– o de les Ósses. Per això se’l coneix per l’Estel Bover –“L’Estel Bover de matinada, pastor, engega l’estelada”– i, per la seva tonalitat, la Tarongeta.

Prop del Bover hi ha un grup d’estrelles que formen un cercle: és la Corona Boreal, o del Rei En Jaume, segons el llegendari català: sentint-se el rei En Jaume a les portes de la mort, va llançar al cel la corona, a fi que cap desaprensiu se n’apoderés, i allà continua. En cas que els regnes de Mallorca i València es perdessin, només la mereixeria qui els reconquerís.

En plena Via Làctia hi ha el Cigne amb les ales desplegades. Per la seva forma de creu és conegut com la Creu del Nord, la Creu dels Albats, de Caravaca o del Mal Lladre. J. Schiller hi veié santa Elena amb la vera creu. I per al poble aimara andí és una Filosa d’Estrelles.

Seguint pel Camí de Sant Jaume es troba l’Àguila, coneguda popularment com l’Esparver. I sota l’Àguila, el Dofí o Estrella Dofinera, que a terra endins és el Gra d’Ordi. Hèrcules és el Lladrepomes, potser perquè va robar les pomes d’or de l’hort de les Hespèrides, en el seu onzè treball.

La denominació popular, doncs, obeeix a una altra imatgeria. El Capricorn és el Cabrot; Àries, l’Estel Moltó; l’Ofiüc, l’Estel del bon Remei; Libra són les Balances de Sant Miquel; l’Escorpí és l’Escórpora, i Antarès, la α de l’Escorpí, el Coix o el Brau Roig; Spica, de la Verge, és l’Estel del Blat; la α de la Corona Boreal és la Margarida o l’Estel Garidó, Magalí a la Provença, i la Copa és l’Estel de les Veremes. També hi ha estels no identificats, com l’Estel Caterí, el de Sant Joan i el de Nadal o dels Reis.

Moltes constel·lacions són interpretades com a persones o animals condemnats, com l’Aligot, el Mular, la Serp, la Cabrota o les Set Noies. D’altres són al cel com a premi per una bona acció, com l’Oca de Santa Eulàlia o el Cavall de Sant Martí.

El gegant del cel

Després de les ósses, Orió és la constel·lació més coneguda. Si bé no és de les més extenses, sí que és la que conté més estels brillants.

En la mitologia clàssica Orió és representat com un gegant acompanyat de dos gossos, el Ca Major i el Ca Menor, que lluita amb un brau, el Taure, per deslliurar –o potser segrestar– les Plèiades. Les estrelles que defineixen la figura d’Orió són Betelgeuse –contracció de l’àrab ibt al-jauzà, “l’espatlla del gegant”–, Bellatrix –que en llatí significa “guerrera”– i Rigel –de l’àrab ridgl al-jauzà, “la cama del gegant”–. Tres estrelles de menor lluentor formen el cap del gegant, i dues més, els braços i les cames. Enmig hi ha les tres que formen el cinturó del guerrer, del qual penja el baldric, la beina de l’espasa, on es troba la Gran Nebulosa d’Orió, perceptible a ull nu, que és com la borla del baldric. Les tres estrelles del cinturó es coneixen com els Tres Reis, les Tres Maries, les Tres Roses, els Tres Joanets, els Tres Sols, els Bordons o els Trillons, entre d’altres.

Els egipcis el van representar al sostre de la tomba de l’arquitecte Senmut, datada el 1473 aC, al temple de Hatsepsut, la reproducció més antiga de què es té notícia. S’hi reconeix un rellotge estel·lar amb imatges de planetes i constel·lacions, en el qual Isis i Osiris, en barca, figuren Sírius i Orió. Però la representació més espectacular del firmament egipci és la del sostre del temple d’Hathor, a Dendera, datada el 30 aC i actualment al Museu del Louvre. És un zodíac circular amb les constel·lacions adjacents.

La piràmide de Keops també té en compte Orió. La galeria de ventilació de la cambra reial de la cara sud està orientada a Alnilam, l’estel central del cinturó d’aquesta constel·lació. Es creu que per aquesta xemeneia l’ànima del faraó va enlairar-se a les estrelles esmentades. Osiris (Orió), se’l relacionava amb la mort i la resurrecció. Els textos descriuen l’ascensió del faraó al cel, on és col·locat junt a Osiris i Sírius, el seu guia.

Per als antics jueus, aquest gegant era Nemrod, el primer caçador, confinat al cel per haver desobeït Déu. Manilius, poeta romà del segle I aC, l’anomenava “el dominador del cel”, i altres autors llatins el qualificaven de nimbosus, pluviosus o aquosus. Per als grecs era Orió, el gegant caçador enamorat de les Plèiades a qui Gaia va enviar un Escorpí perquè el piqués, enfadada perquè havia dit que no deixaria cap bèstia viva a la terra. A l’Orient Mitjà se’l coneix com al-djabbar o al-jauzà, el “gegant” o el “fort”; a l’Índia és un cérvol abatut per una fletxa –les tres estrelles del cinturó–; a la Xina forma part de la constel·lació del Tigre Blanc, i en la tradició catalana és el Sant Cristo, un nom proper al de Sant Josep que li va donar J. Schiller.

Algunes tribus d’amerindis brasileres la representen com un caiman; per als aimares bolivians és un ponxo d’estels. Els iroquesos hi veuen un Home Vell que, a prop de la mort, va pujar dalt d’una muntanya, des d’on, entonant un cant mortuori, va començar a enlairar-se fins a raure entre els estels. Des d’allà, amb les forces recobrades, condueix el Sol pel cel a l’estiu; però a l’hivern defalleix i passa la càrrega al seu fill, que, mancat de voluntat, no aconsegueix enlairar el Sol. Durant aquesta època es pot veure el vell a la nit, amb el farcell buit, on duia el Sol. Per als maoris de Nova Zelanda, Orió representa una canoa.

La Canícula

El Ca Major sembla d’origen egipci, ja que el déu Anubis tenia cap de gos. En aquella època, a causa de la precessió dels equinoccis, la sortida de Sírius, el Brillant o Lluminós, coincidia amb el solstici d’estiu. En aquesta diada les vores del Nil començaven a inundar-se, fet que comptava una renovada fertilització de les seves ribes. Per aquesta coincidència, els nilòtics van identificar amb un Ca l’asterisme la o del qual és Sírius, ja que relacionaven la seva aparició amb el lladruc d’un gos que anunciava l’avinguda del riu. Per als romans, Sírius era la Stella Canícula, o Estel del Ca, per això s’anomena “canícula” el temps més calorós de l’any, ja que amb la seva aparició començaven les grans calorades. L’altre gos del caçador és el Ca Menor. El seu estel més brillant és Proció, derivació de Precursor del Ca, perquè apareix uns quants dies abans que el Ca Major.

El Taure també està relacionat amb Orió. Conté dues agrupacions estel·lars en forma de nimfes. La que forma la testa del brau, en forma de V, són les Híades, derivació d’un mot grec que vol dir “ploure”, ja que la seva aparició coincidia amb l’inici de l’època plujosa. Les altres són les Plèiades, filles d’Atles, un manat d’estels força compacte, sis o set dels quals visibles a ull nu. Popularment són les Cabres, Cabretes o Cabrelles. L’estrella principal de Taure és Aldebaran, l’ull del brau, que a Menorca s’anomena el Guarda de ses Cabrelles.

El llegendari conté històries on intervenen els personatges figurats en el cel. El folklorista pallarès Joan Lluís, en el llibre Els pastors i les estrelles, en conta una d’Orió, carreter del Carro Gros. Orió, anant per la Carretera de Sant Jaume, es troba un caçador, que l’amenaça amb l’arc. Per deslliurar-se’n, li assenyala un Lleó que hi ha més enrere. Continuant el camí, Orió es troba un brau que el vol escometre; mentre s’esbatussen, surt el sol i l’animal queda enlluernat: per això l’ull de Taure, Aldebaran, es distingeix per la seva llum rogenca.

Una altra llegenda conta que la nit de Sant Joan les bruixes celebren el seu sàbat al cim del Pedraforca, i que l’enforcadura fou obra del diable, enfurismat, que donà un cop de puny a la muntanya. D’on pot venir, aquesta tradició? L’autor d’aquest article en dóna una explicació. Es trobava allotjat en un hotel rural de Saldes. Enfront mateix de la seva habitació s’oferia, impressionant i altiva, la silueta del Pedraforca. Durant la nit, amb un cel cristal·lí sembrat d’estels, la immensa mola semblava que volgués atènyer la volta celeste. Les constel·lacions rodaven entorn de la Polar, que les tenia captives per fils invisibles. Les ósses, els Bessons, el Cranc, el Lleó… desfilaven pel carrousel còsmic sempitern… mentre l’enforcadura, com la boca d’un monstre insaciable, engolia els estels que li queien a l’abast. La minúscula i atapeïda constel·lació del Rínxol de la princesa Berenice també s’hi acostava, atreta per un misteriós impuls. En ser just damunt de l’enforcadura, enmig dels dos pollegons, ben bé feia l’efecte que eren les espurnes expulsades per un volcà silenciós. Aquesta visió va remetre l’autor a la llegenda diabòlica i va pensar que la mateixa imatge devia haver captivat la gent de la contrada.

El zodíac

El zodíac és la zona del cel per on transcorren el Sol, la Lluna, els planetes i la major part d’asteroides. És una faixa de 17 graus d’amplada, la línia central de la qual constitueix l’eclíptica, el camí que descriu el Sol en el seu recorregut anyal. S’anomena eclíptica perquè és sobre aquesta línia on es produeixen els eclipsis. S’anomena zodíac –del grec zodiakós, figureta d’animal– perquè les constel·lacions representen animals i personatges mítics o reals. Els signes que el constitueixen són dotze, i només la Balança trenca el zoomorfisme. Segurament aquestes foren les primeres constel·lacions imaginades, i encara avui perduren.

Tot i que l’origen del zodíac es remunta a tres mil anys enrere i va començar amb deu signes, foren els astrònoms babilònics els iniciadors d’una astronomia científica, encara que la seva dedicació s’adreçava a l’elaboració d’horòscops i a la previsió d’eclipsis en clau astrològica.

Els límits dels signes zodiacals són el resultat de dividir l’eclíptica en parts iguals de 30 graus. La divisió de la banda zodiacal en dotze parts és un convencionalisme basat en el sistema de mesura duodecimal.

Partint dels límits establerts l’any 1930 per la Unió Astronòmica Internacional, hi ha moltes més constel·lacions que afecten la banda zodiacal, però atenint-se tan sols a les que conté l’eclíptica, són les dotze clàssiques més l’Ofiüc. Astronòmicament, doncs, el zodíac consta de tretze constel·lacions d’extensió irregular, i si s’adoptessin, com va proposar la Royal Astronomical Society l’any 1995, cada signe coincidiria frec a frec amb les llunacions d’un any.

La terra com una baldufa

La Terra té una inclinació de 23º 27’ respecte a la seva òrbita, i això fa que l’eclíptica no coincideixi amb la projecció de l’equador terrestre sobre l’esfera celeste, motiu pel qual el Sol fa un recorregut inclinat sobre l’horitzó. El punt per on l’eclíptica travessa l’equador celeste s’anomena punt vernal, establert pels grecs fa dos mil anys, i es designa amb el signe γ, que representa Àries, el Moltó.

L’eix de la Terra sempre apunta al mateix punt del cel en el decurs del seu viatge entorn del Sol, si bé amb un lleuger balanceig, a la manera d’una baldufa quan gira, ocasionat per la irregularitat de la seva forma i per la força d’atracció de la Lluna i del Sol. Aquesta oscil·lació, anomenada precessió dels equinoccis, fa que l’eix de gir terrestre descrigui un cercle a la volta celeste durant un període de 25 765 anys. Actualment apunta a l’Estel Polar, α de l’Óssa Menor, però a l’època sumèria apuntava a Thuban, α del Dragó, i d’aquí a 12 000 anys apuntarà a Vega, α de la Lira. La precessió fa que el punt vernal es desplaci, de tal manera que, si a l’època babilònica es trobava a Taure, ara es troba a Peixos. A l’hemisferi sud s’esdevé un fenomen equivalent, però com que no hi ha cap estel destacable al pol, hom s’orienta segons la Creu del Sud.

La precessió ocasiona que el punt vernal es desplaci a través de les constel·lacions, de manera que, des que es va establir el sistema de coordenades celestes, s’ha desplaçat un signe. Tot i que actualment està situat a Peixos, l’astrologia manté inalterable l’origen convencional dels signes zodiacals, malgrat que el pas del Sol per un determinat signe no coincideix amb la constel·lació que li dóna nom. Per compensar aquest desplaçament, les cartes estel·lars s’han d’adaptar periòdicament al nou sistema de coordenades, correcció que es fa cada cinquanta anys.

L’astrologia

A diferència de l’astronomia, que és la ciència que estudia els astres i els seus moviments en la volta celeste, l’astrologia tracta de la influència que poden exercir el Sol, la Lluna i els planetes en el caràcter de les persones segons la seva situació al firmament en el moment de néixer, i sobre determinats esdeveniments personals, col·lectius i de la humanitat. L’astrologia a Catalunya conegué un gran auge durant l’edat mitjana. La primera obra d’aquesta matèria escrita en català és el Tractat d’astronomia de Ramon Llull, del 1297. I l’any 1361 es van publicar les Taules de Perpinyà, elaborades per l’astròleg jueu Jacob ben David Bonjorn, escrites en hebreu i traduïdes al llatí, al català, al castellà i al grec.

Astrològicament, l’eclíptica està dividida en dotze parts iguals, corresponents als dotze signes zodiacals d’Àries a Peixos, però la divisió astrològica convencional de les zones ocupades pels signes del Zodíac no es correspon amb els límits irregulars de les constel·lacions homònimes definits per la UAI, atès que l’estada del Sol a cada signe no té la mateixa durada, com l’astrologia dóna per descomptat. De tal manera que, quan astrològicament a l’equinocci de primavera el Sol entra al signe d’Àries, en realitat ja es troba a Peixos. La divisió astrològica del Zodíac no deixa de ser, doncs, un convencionalisme establert en els inicis de la interpretació del cel.

La majoria d’astròlegs insisteixen a considerar l’astrologia una ciència, però, per més que el coneixement de les constel·lacions i dels moviments dels planetes i els càlculs per a elaborar cartes astrals incloguin operacions matemàtiques, les seves deduccions són totalment empíriques, fins al punt que, si es consulten diferents horòscops, les divergències són paleses.

D’altra banda, les cartes astrològiques es diferencien de les astronòmiques en el fet que aquelles encara es basen en la teoria geocèntrica de l’Univers projectat sobre un pla, per més que les òrbites de la Lluna i dels planetes no coincideixen amb el pla de l’eclíptica. De manera que allò que els astròlegs consideren una conjunció la majoria de vegades no és més que una agrupació aparent per efecte de la perspectiva, ja que els astres de referència poden estar separats per milers de milions de quilòmetres. L’astrologia, doncs, més que una ciència, s’hauria de considerar una disciplina basada en la integració de l’home al cosmos i en la seva connexió amb els esdeveniments que es deriven d’aquesta conjunció.

Auguris al cel

L’astrologia fou abans que l’astronomia, com l’alquímia fou abans que la química. L’astrologia primitiva es basava –i es basa encara avui– en la posició del Sol, la Lluna i els planetes dintre dels signes astrològics referits a la banda zodiacal. Fins a la invenció del telescopi l’any 1609, la suposada influència abraçava set astres: el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Galileu va descobrir que entorn de Júpiter giraven quatre astres més. Posteriorment es va descobrir el satèl·lit Tità a Saturn; Leverrier, el 1781, va descobrir Urà; Herschel va identificar Neptú el 1846, i Clyde Tombaugh va localitzar Plutó el 1930. A partir del 1801, gràcies a potents telescopis i sondes espacials, s’han descobert nous asteroides i satèl·lits, però els astròlegs, generalment, no tenen en compte cap nova dada científica en les seves prediccions. De la mateixa manera que els qui cerquen averanys en els cometes ignoren en els seus càlculs la trentena d’aquests cossos celestes que es descobreixen cada any.

Equacions en estels

Astrologia? Astronomia? Astronomia, certament. El científic poeta David Jou es l’autor d’aquest poema sobre els estels –alhora astres i aparells de paper o tela que s’avaren–, en què ciència i poesia es troben, es retroben:

“Escrites en estels,
penjades en el vent,
suspeses com falcons:
equacions, equacions.

Euler, Bernoulli:
equacions que saben dir
subtils matisos del fluir,
de l’huracà, del colibrí:
equacions, equacions.

Newton, Einstein, Maxwell, Planck:
equacions en un cel franc
regint el món sense entrebanc,
des dels planetes fins al fang,
com una llum, com una sang:
equacions, equacions.

Equacions en els estels,
equacions tal com models
d’una claror que trenca els vels
amb què s’amaga l’ordre excels
que mana a terra i mana als cels:
equacions, equacions.

Tan carregades d’arguments,
tan demostrades amb raons,
examinades tan a fons
amb multitud d’experiments:
seran capaces de volar?

Equacions en els estels,
en la frescor d’un aire clar.”