L’arquitectura

Habitar un territori

Encara forma part del record recent la bandera catalana –i, durant el franquisme, l’espanyola– que onejava dalt de les teulades o dels terrats de les obres tot indicant i celebrant que la construcció ja era coberta. La bandera es mantenia hissada fins que el propietari pagava la “cobertada”, és a dir, tradicionalment, un dinar o una alifara on tothom era convidat, des de l’arquitecte o mestre d’obres fins al darrer dels manobres; o bé un doble jornal. Sempre, és clar, que no hagués passat una desgràcia durant la construcció, sovint un accident greu bastida avall: en tal cas no se celebrava amb cap dinar ni s’hissava cap bandera, o bé se’n posava una de negra o endolada.

Antany es col·locava una branca verda, sovint d’arbre fruiter, dreta al cim del cavallet que forma el carener de la teulada, després d’haver ruixat abans, ritualment, amb vi la darrera teula o llosa, i se celebrava un àpat en què se sacrificava un cabrit o un altre animal a la divinitat de la llar o del bosc d’on s’havia pres la fusta de l’embigat. Així ho transcriu R. Violant i Simorra a Ritus i cerimònies de construcció, a partir d’un treball de camp durant els anys quaranta del segle passat, que inclou els ritus de fonamentació, de cobertada i d’estrena de la casa:

“Fins fa poc, quan l’home pallarès, i també d’altres contrades, volia edificar una casa, després de cavar els fonaments i posar la primera pedra de l’edifici, així com en cobrir-lo, practicava sengles cerimònies de caire ritual, molt interessants, perquè s’han perpetuat fins a nosaltres, per via tradicional i a través de molts mil·lennis, alguns ritus constructius dels nostres pretèrits avantpassats, equivalents a relíquies de religions o a creences molt primitives.”

I suggereix la hipòtesi que devia tractar-se de la supervivència de la degollació d’una víctima oferta als déus lars, en un principi segurament humana i després animal, fins arribar al simulacre del sacrifici més atenuat encara, on la sang era representada pel vi o per la mangra amb què es pintava la primera pedra. Aquest ritu s’havia practicat també per tot el sud-est d’Europa, i també a l’antiga Grècia i a Roma.

Si bé el ritu d’hissar la bandera al moment de cobrir s’està perdent o ja ha desaparegut, el de la primera pedra i el de la inauguració o benedicció de la construcció encara són ben actuals, sobretot quan es tracta d’un edifici públic. Abans, per tradició, la primera pedra –generalment una pedra angular–, la col·locava el més vell de la casa; actualment, ho fa la personalitat política o empresarial més significada. I s’hi continua posant una mostra de monedes, com antigament, junt amb un document commemoratiu i alguns exemplars de la premsa del dia. La mentalitat primitiva creia que una construcció no duraria si, en començar-la, no s’hi duia a terme un sacrifici a la divinitat tutelar de la terra –en desgreuge per haver usurpat el terreny que li pertanyia, per haver torbat el seu silenci i perquè atorgués fermesa als fonaments i a l’edificació–. La llegenda segons la qual s’havia de lliurar al diable l’ànima de la primera persona que passés per un pont, després de posar-hi la darrera pedra, en pagament per haver-lo bastit, que fou substituïda astutament per un gat negre, sembla fer referència a aquest precepte. Avui, però, els terrenys ja no pertanyen als genis de l’indret, sinó a les immobiliàries, i qui dóna o nega la llicència d’obres és l’autoritat municipal. Amb tot, a més de l’actualització protocol·lària dels antics ritus, reviu amb noves expressions la consciència de tants desgavells urbanístics i de tants atemptats contra el paisatge, en especial en zones turístiques, causats per l’urc immobiliari.

De la casa a la ciutat

En tractar sobre l’art i l’ofici de construir, cal obrir l’horitzó de la casa a la ciutat. Ho diu Paolo Mendes da Rocha, premi Pritzker d’arquitectura 2006:

“El paper de l’arquitectura consisteix a construir un espai democràtic d’interacció. L’arquitectura té ben poc a veure amb un edifici aïllat, separat de l’entorn, i sí amb construir i transformar el territori. Res a veure amb les clàssiques idees de bellesa, estètica i funcionalitat. La idea de funcionalitat és un engany que es té per veritat i que es converteix en instrument de decadència. L’arquitectura no pot ser només funcional perquè no coneixem bé ni tan sols les funcions que volem. Potser per això les ciutats degeneren en embussos infinits, en un transport individual fracassat, en estrès, en petroli cremat.”

Per a Mendes da Rocha, els edificis són instruments de realització de la ciutat. No es tracta, però, d’una idea nova: Aristòtil ja insistia, a la Política, en la importància de la ciutat per damunt de la casa en l’aspecte social i polític:

“La comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes és la casa; i la primera comunitat constituïda per diverses cases amb vista a les necessitats no quotidianes és l’aldea. La comunitat perfecta de diverses aldees és la ciutat, que té, per dir-ho així, l’extrem de tota suficiència, i que va sorgir per causa de les necessitats de la vida, però que ara existeix per a viure bé. De manera que tota ciutat és per natura, si ho són les comunitats primeres; perquè la ciutat és el fi d’aquestes. […]. De tot això resulta, doncs, que la ciutat és una de les coses naturals, i que l’home és per natura un animal social.”

També Ortega y Gasset ho remarcava: “La ciudad clásica nace de un instinto opuesto al doméstico. Se edifica la casa para estar en ella; se funda la ciudad para salir de la casa y reunirse con otros que también han salido de sus casas.”

Tanmateix, vivim en ciutats que no hem inaugurat, heretades, traçades, construïdes per les generacions anteriors. L’arquitecte Leonardo Benevolo, a La ciudad europea, ho expressa en aquests termes:

“[Des de la fi de l’imperi Romà fins a avui, l’escenari físic de les nostres ciutats] provoca l’anacronisme d’una societat que s’organitza en l’embolcall d’una altra societat ja desapareguda… A partir d’aquest moment, la convivència amb les “ruïnes” del món antic serà una constant de la civilització europea.”

L’habitatge i el barri

Vista aèria de Montfalcó Murallat. Les cases, situades al voltant d’una plaça on conflueixen els vessants de les teulades, i l’església de Sant Pere, formen una fortificació sense edificacions extramurs, probablement d’origen islàmic.

Enciclopèdia Catalana – Jordi Todó

El debat que contraposa la ciutat de les pedres i la de les persones és, doncs, avui més actual que mai, fins al punt que ha esdevingut lloc comú dels programes i discursos de la política municipal. El negoci immobiliari, subjecte a les lleis del mercat en recular la intervenció de les administracions públiques, l’oposició entre l’espai privat i el públic, es converteix, a causa de la demanda d’habitatge, en l’element més important de la ciutat, per més que és inseparable dels serveis públics. La residència ja no és l’edifici aïllat, sinó l’habitatge, que comporta la desaparició de les formes tradicionals d’agregació. El preu de les hipoteques per a la compra de pisos, la necessitat creixent d’habitatge social i la política urbanística i social de l’anomenat “pla de barris” desplegat per la Generalitat de Catalunya, junt amb els municipis respectius, manifesten aquesta doble ciutat de les pedres i les persones, i el retorn de la permanència de les aldees dins la polis, tant les dels barris residencials progressivament privatitzats com els barris d’immigrants esdevinguts aldees ètniques, amb les seves festes i processons convertides en ritus d’apropiació del territori, i amb la cultura del món mediàtica i audiovisual al seu entorn. Són les noves formes de poblament i ocupació del territori en l’època de l’“aldea global”, que deia Marshall McLuhan.

L’afany repoblador: les construccions com a control del territori

Un dels objectius d’una comunitat humana sedentària és tenir un espai propi. Tothom, cada família, necessita un espai independent, íntim, però hi ha activitats de treball i de celebracions que el veïnat o els habitants del poble, la vila o la ciutat fan en comú, creant una convivència que els aplega.

La manera de situar-se en el territori i el tipus de concentració humana respon a condicionants socials, històrics i econòmics. Hi ha tres maneres d’ordenar el camp: la masia, com a nucli agrícola amb una àrea de conreu del camp; el poble emmurallat al voltant d’una torre, d’un castell o d’una església, i el monestir, l’assentament d’una comunitat religiosa dedicada a l’oració, al conreu del camp i al treball intel·lectual. Culte, cultiu i cultura.

La masia

La masia, el mas, és un patró estructural que connecta amb el món romà i amb l’actualitat. Les vil·les romanes eren construccions al voltant d’un pati gran, gairebé sempre prop d’un riu. La implantació de la masia s’inscriu en la tasca de poblament que segueix a la conquesta de la Catalunya central. Cada franja conquerida es repoblava amb algun dels sistemes citats. L’emplaçament del mas estava relacionat bàsicament amb l’abundància de l’aigua. La majoria de la població vivia disseminada i dedicada al treball agrícola: la proporció d’habitants en les àrees rurals era superior que a les ciutats.

És possible diferenciar les fases constructives d’una masia a partir d’un patró bàsic i de les traces que mostren les successives intervencions de modificació i engrandiment. Els materials de construcció, elegits d’entre els de més fàcil accés, en defineixen les característiques: la pedra, per a fer arcs i voltes; la terra, per a construir murs; la fusta, per a l’embigat dels sostres, la coberta, les portes i finestres.

Efectivament, les construccions populars es caracteritzen per ser unes edificacions dinàmiques que s’adapten a les necessitats canviants de la vida i del treball. Acostumen a estar orientades a migdia, protegides del vent del nord i prop d’un camí. El conjunt té diferents parts: el corral, la pallissa, l’era, l’hort…, que configuren el sistema d’organització de treball basat en l’autoabastament. D’entre les masies més importants, n’hi ha que tenen capella. La construcció és de murs de càrrega i el cobriment amb embigat de fusta, o amb volta en la planta baixa i el celler, situat sota terra, que acostuma a mantenir una temperatura constant al llarg de l’any, cosa que s’aprofitava per a guardar els aliments i el vi.

El cobriment ha estat un dels grans reptes: cobrir superfícies cada vegada més àmplies amb el mínim esforç. La solució de la biga de fusta era incerta en cas d’incendi. La tècnica de construcció d’una volta de mig punt era inicialment la mateixa que s’emprava per a aixecar una cabana o barraca de volta en el camp. Es bastia amb pedra i terra: es pujava el mur i se n’emplenava l’interior de terra fent de xindri per aguantar les pedres planes i irregulars. Un cop coberta es buidava l’interior, i se situava la terra en els laterals, per fer de contrafort als murs.

En les primeres construccions, la cuina tenia el foc a terra i la xemeneia, al centre de la peça. La família s’hi aplegava al voltant, en un únic espai on es cuinava i que protegia del fred. Els racons eren el lloc de descans. El canvi d’emplaçament de la xemeneia a un costat va permetre de fer les primeres dependències a part de la cuina.

La construcció de noves masies i l’ampliació de les ja existents es feia a partir d’una tipologia bàsica: tres crugies paral·leles perpendiculars a la façana principal, amb una simetria en façana i en planta. L’entrada, per la part central, coincidia en el primer pis en la sala, l’espai més gran de la casa, que donava als diferents dormitoris, un espai de pas i de celebració de les festes anyals. A la planta baixa, l’estable i el magatzem, i al soterrani, el celler amb les tines i bótes de vi, i a vegades, també, la pica d’oli.

Classificació de les masies realitzada per Josep Danés, publicada pel “Butlletí del Centre Excursionista” (1933). Sobretot a la Catalunya Vella, la masia és el tipus de construcció rural típic que, arrelat a la geografia del país, ha adoptat estructures diverses.

Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Josep Danés i Torres (1891-1955), un dels principals estudiosos de la masia tradicional, va establir-ne una classificació a partir de les tres classes de cobriment, de les quals deriva una varietat de dotze tipus. Danés comença distingint les masies situades a muntanya i al pla: d’entre les primeres, el tipus I té la façana a migdia i els murs de càrrega perpendiculars a la façana principal. Els pendents donen a la façana del davant i a la posterior. Són masies pròpies de les comarques de secà. El tipus II també té la façana orientada a migdia, però els murs de càrrega hi són paral·lels. L’edificació és més estirada i la façana té més superfície. D’aquest tipus deriva la planta basilical, amb la nau central més elevada. El tipus III té la coberta de quatre aigües i l’estructura com la de tipus I; l’única diferència són els vessants de la coberta.

Era habitual que en anys de bones collites s’emprenguessin reformes i ampliacions a les masies. Com que els segles XVII i XVIII van ser econòmicament favorables, a causa de l’extensió del regadiu i el perfeccionament de les tècniques agrícoles, hi van abundar les ampliacions a base de galeries, generalment amb arcades i protegides per una coberta, que feien d’espai intermedi entre l’exterior i l’interior de l’habitatge, i protegien del fort sol de l’estiu, alhora que aprofitaven el sol pla de l’hivern.

L’estructura de la masia es basa en el fet de ser una unitat agrícola i una unitat jurídica, el pairalisme, que assegurava el traspàs del patrimoni al fill o la filla gran, l’hereu o la pubilla, que havien de continuar el treball de la terra i tenir cura dels pares. Aquesta organització ha estat la clau de la pervivència de la masia durant tants segles. El concepte de transmissió del patrimoni a les generacions futures és proper al concepte de sostenibilitat.

Les cases entre murs mitgers

Les mesures dels habitatges tenen relació amb l’ús racional dels materials i amb l’economia de mitjans. L’amplada d’una casa d’un cos era entre 4 i 5 m, la que permetia la longitud de l’embigat de fusta. La parcel·la acostumava a ser de les mateixes dimensions, de manera que els murs eren mitgers i suportaven l’embigat de les dues cases veïnes.

L’estructura d’una casa, per a un pagès o per a un menestral, tipològicament variava poc. Ara bé, tenint en compte el component utilitari, l’habitatge s’emmotllava a les diferents necessitats, i per això prenia característiques diverses. A la casa de l’artesà, a la planta baixa hi havia el taller o obrador i la botiga, mentre que a la casa de pagès hi havia l’estable i el corral. A la planta primera es trobava pròpiament l’habitatge, i l’espai de sota coberta, les golfes, era usat com a magatzem.

Torre cilíndrica construïda el 1564 a Mataró, amb finalitats defensives, adossada a la masia ja existent. Amb planta baixa i tres pisos, es comunicava a la casa mitjançant un pont, posteriorment cobert.

Enciclopèdia Catalana – Gabriel Serra

L’habitatge mínim tenia dues estances: la cuina, amb el rebost, i el dormitori. Però l’estructura era molt canviant i responia a diversos factors, com ara l’ascensió social i l’estatus de la família, la possibilitat d’ampliacions en fondària i en alçada, i les necessitats familiars i de l’ofici. L’ampliació de les cases es duia a terme mitjançant l’adquisició del pati veí. Un cas poc habitual és el de l’escrivà reial Pere de Blanes, que, l’any 1231, va anar comprant i incorporant fins a quatre parcel·les contigües a la seva.

Aquest tipus de parcel·la, anomenada gòtica, va arribar fins al començament del segle XX. La permanència de la casa unifamiliar artesanal de planta baixa, primera i golfes, amb un pati posterior anomenat eixida o badiu, com es dóna a Badalona i arreu de la costa de Llevant, mostra una de les tipologies arquitectòniques més populars, que recorda la caseta i l’hortet de l’ideari noucentista i les cases adossades actuals.

L’estudi de la casa s’estén en funció del carrer. La casa entre mitgeres, amb el carrer i el porxo, forma una unitat amb un microclima que afavoreix un major recer davant les inclemències del temps. Aquest tipus urbà –amb porxo o sense–, junt amb la topografia, l’orientació i altres consideracions climatològiques, va ser la pauta de creixement fins al principi del segle XX.

La torre, l’església i altres edificacions

Un element que destaca en el territori és la torre, una construcció funcional anomenada de defensa quan forma part d’un nucli de població, o de guaita quan es troba aïllada del poblat.

L’església és l’edificació més simbòlica, una imago mundi, un univers de pedra, en forma de creu, sovint coronada amb un cimbori que emmarca una cúpula al capdamunt del creuer, i comunica la Terra, l’Infern o lloc inferior on reposen els morts, i el Cel. La portalada marca el llindar entre l’espai exterior, profà, i l’interior, sagrat. L’absis està orientat a llevant, on surt el sol, i la portalada, a migdia –atès que Jesucrist, el sol ple, és la porta d’entrada al Cel–, posteriorment a ponent. Els fossars o cementiris se situaven a l’exterior de l’església o bé a l’interior.

Les tècniques constructives s’innoven constantment, segons el concepte espiritual que es vol donar de l’espai interior, on la llum és un factor primordial. La volta de mig punt conclou en l’absis, formant un pla continu. Amb l’església de tres naus es dóna la solució de la planta basilical, amb la nau central més alta, fet que permet l’entrada de la llum.

Un canvi significatiu es produeix amb la volta de creueria i l’estructura de l’arc apuntat, els arcbotants i els contraforts, que –en no rebre càrregues– permet enlairar la volta de la nau, obrir amples vitralls en el mur i augmentar el diàmetre de les rosasses. És l’arquitectura de la llum.

Aquesta especialització i detall en l’estereotomia de la pedra prové de l’especialització dels gremis. El costum de menestrals, mercaders i gremis, que feien donacions per a la salvació de la seva ànima, fou un sistema d’acumulació de capital per a poder realitzar aquestes costoses construccions. En elles, les imatges escultòriques i pictòriques en portalades, capitells, gàrgoles, claus de volta i frescos reproduïen una cosmovisió sagrada i aportaven a la comunitat una catequesi suggeridora.

Les poblacions amb major nombre d’habitants tenien més serveis, l’espai per al mercat setmanal i els carrers agrupats per gremis. L’aparició de porxos fa que el mercadal i el carrer major emporxats esdevinguin la imatge més comuna de les viles i ciutats. Altres edificis públics eren els banys públics de tradició musulmana, propis de les ciutats importants, i els hospitals.

Els monestirs

Els monestirs estaven constituïts per comunitats monacals. L’oració, l’estudi i el treball –ora et labora– marcaven la seva agenda diària. Tenien una biblioteca, on es classificaven els seus fons documentals. Copiaven llibres i volums i guardaven els pocs plànols existents i les tipologies bàsiques d’edificació que formaven el monestir: l’església, el claustre, a l’entorn del qual girava la vida monacal, la sala capitular, l’escriptori i la biblioteca, els dormitoris comunitaris, la cuina, el refectori, el celler, l’hostatgeria, les estances de servei i altres dependències.

Les cartoixes constitueixen un model diferent d’organització monacal en què es combina la vida eremítica amb els serveis comunitaris bàsics, inclosos els litúrgics, amb cel·les formades per casetes i horts individuals afilerades perimetralment al voltant d’un gran pati interior.

L’orde de Sant Benet va construir prop de 150 monestirs arreu d’Europa, que posseïen importants dominis senyorials amb boscos –on caçaven les salvatgines que procuraven els pergamins per a l’escriptori–, masos i terres de conreu. Amb aquestes institucions s’impulsà la repoblació territorial i es propagà una civilització i una cultura. L’orde cartoixà, fundat per sant Bru, se centrava en el conreu de la terra i de l’esperit, i la colonització del territori fou realment important, fins al punt que la cartoixa de Scala Dei ha donat nom a la comarca del Priorat.

De la masia a l’enginyeria militar: l’arquitectura del barroc

La Sentència Arbitral de Guadalupe del 1485 va suposar una certa estabilitat al camp català, una època de prosperitat afavorida per l’abundància de les collites i per una recuperació demogràfica important. Aquests factors possibilitaren, en part, l’engrandiment o la reconstrucció d’antics castells –sobretot a la zona de les terres de Lleida–, alguns dels quals havien quedat malmesos després de la guerra civil durant el regnat de Joan II. En aquest nou marc de prosperitat, els renovats castells van perdre el caràcter exclusivament defensiu i adoptaren una funció més residencial. Tot i això, els problemes d’inseguretat, la pirateria i el bandolerisme van motivar que el caràcter de fortalesa d’aquestes construccions no desaparegués i que haguessin de combinar l’aparença i el luxe amb la seguretat defensiva del castell; això donà lloc a edificis molt sòlids, amb torres de guaita i una distribució molt estudiada d’obertures i murs.

Del castell al palau, de la masia a la casa

Els castells palau –de nova planta o reconstruïts de bell nou– constituïren una simbiosi entre la solidesa i sobrietat d’arrel medieval i la gràcia de les formes renaixentistes, convivint amb galeries de solana i grans portals adovellats. A partir del segle XVI també es troben residències molt notables que, per la seva tipologia i magnificència es poden confondre amb castells. No pertanyen a la noblesa de sang sinó que son construïdes per cavallers o mercaders enriquits –noblesa de roba–, que competeixen econòmicament i simbòlicament amb els senyors del lloc.

Les masies, segons Josep Danés, tot i la seva varietat tipològica, deriven d’una estructura molt simple formada per tres cossos paral·lels disposats perpendicularment a la façana, amb el cos central, més ample. Tenien dues plantes: la planta baixa amb els cellers, els estables i l’utillatge agrícola; la primera, amb l’ampla sala al cos central, la cuina i les habitacions, i, finalment, les golfes per a les reserves d’aliments.

L’accés principal era pel portal d’arc de mig punt adovellat, al centre de la façana. Alguns masos encara integren finestres gòtiques o conopials i elements de fortificació amb barbacanes o torres adossades, conseqüència de les amenaces del bandolerisme i de la pirateria a les comarques costaneres. S’ha assenyalat una possible relació entre el model de masia catalana i les vil·les de la Terraferma veneciana, si bé les formes de vida d’una comunitat i de l’altra eren ben diferents: mentre a Itàlia les vil·les pertanyien a famílies de negociants o banquers, a Catalunya la masia era un model clarament agrari.

Els masos creixien afegint noves instal·lacions agrícoles, com ara les pallisses, per fer front a l’augment de la producció. I al segle XVIII, s’ampliaren amb galeries d’arcades mirant a migjorn. Alguns masos reformats adoptaren, com algunes residències urbanes, la coberta de quatre vessants, abandonant la teulada a dues aigües o el perfil basilical gironí, tot introduint una tècnica ornamental que farà fortuna: l’esgrafiat, amb el qual es decoraven les parets arrebossades. D’altra banda, els interiors del XVIII aportaren canvis en el mobiliari, com ara els llits anomenats d’Olot, amb capçaleres abarrocades adornades amb pintures religioses, o com les calaixeres, que substituïren les antigues caixes de núvia.

Les cases dels pagesos que vivien als pobles acostumaven a ser més modestes i de mesures més reduïdes, però presentaven una distribució semblant: a la planta baixa, una tina o un cup mig soterrat, un petit celler, les quadres per al bestiar, el corral i un lloc per a les eines –amb les piques de l’oli–; a la primera planta, el menjador cuina i les habitacions, i a les golfes, els magatzems de gra i d’altres aliments. A ciutat, la casa unifamiliar artesanal és una construcció derivada d’una tipologia de la Baixa Edat Mitjana, de planta, d’un o dos pisos anomenats sostres, amb porxada, que complia simultàniament les funcions de taller, obrador i habitatge. Solia construir-se de materials fràgils i vulnerables com ara la fusta, la tova o la tàpia, i la poca amplada de les seves façanes era deguda al fet que es regia per la llargada de les bigues. Hi havia dues variants: les que presentaven eixida al darrere, pròpies de les zones menys denses de Barcelona, com el barri de Sant Pere de les Puelles o el Raval, i les construïdes en zones més densament poblades, com el carrer de l’Argenteria o la plaça de l’Oli, que no solien disposar de sortida posterior i que, a vegades, havien de projectar-se cap al carrer mitjançant volades, augmentant el nombre de pisos.

La casa multifamiliar va sorgir de la necessitat d’allotjar més veïns a les zones més poblades de la ciutat. Es tractava de construccions de planta baixa i dos o tres pisos. L’estructura era semblant a la de la casa unifamiliar, si bé vora el portal de la botiga o obrador hi havia un portal més petit, que donava a l’escala d’accés als pisos superiors. Aquests presentaven obertures, que eren balcons als pisos principals i balconeres o finestres als superiors. Al llarg del segle XVII hi ha constància documental de la construcció de 273 balcons, només a Barcelona.

Les cabanes de volta

Tot i que la majoria de cabanes de volta són del segle XVIII, és a la segona meitat del XIX que té lloc el seu major auge constructiu, vinculat a l’augment de la superfície conreada, per venda o cessió de les terres improductives dels senyors, per la conversió dels boscos comunals o la privatització d’extensions considerables a conseqüència de la desamortització. Aquests habitacles, destinats a aixopluc del pagès i els animals, presenten tipologies molt variades, des de la barraca de vinya circular coberta amb una falsa cúpula –com les del Bages–, fins a les de volta, més característiques de les comarques ponentines.

La tècnica constructiva, utilitzant els materials que el pagès tenia a l’abast en l’entorn immediat, ha estat sempre la mateixa: damunt dels fonaments es pujaven les parets laterals fins a l’alçada prevista per a l’arrencada de la volta. Aquest espai s’omplia de terra fins a donar la forma de la volta desitjada. Amb aquest motlle a punt, es col·locaven les pedres de la coberta, seguint filades regulars fins on la que coronava la coberta es tallava a mida i s’estrebava amb cura. El pas següent consistia a estrebar totes les pedres mitjançant resquills per a continuar, a cops de mall o maceta, amb el reforçament de les parets laterals. Seguidament es buidava la terra que havia servit de motllo, i s’hi cobria i reforçava la coberta, que es rematava amb una línia de lloses a manera de ràfec. Amb la mecanització del camp, aquestes cabanes van perdre la funcionalitat i foren abandonades. I avui reapareixen intempestivament a conseqüència dels incendis forestals i en obrir-se carreteres i autovies que creuen els antics marges dels conreus i les vinyes.

La ramaderia i les explotacions relacionades amb el bosc també tingueren un important desenvolupament del final del segle XVIII al principi del XX. Destaquen els pous de glaç i de neu, construccions cilíndriques sota terra on es guardava el gel que es formava en canals o basses propers i que s’utilitzava com a remei sanitari i per a refrescar begudes o conservar els aliments. Eren habituals en zones de muntanya properes a les ciutats, especialment al Montseny i al Moianès. D’altra banda, les reserves de bosc dels Pirineus foren utilitzades per a l’explotació forestal, amb proliferació de serradores, semblants als molins fariners pel seu mecanisme, que funcionava amb la força hidràulica, adaptat a les necessitats del moviment de la serra.

Durant el segle XIX, l’agricultura catalana va continuar el procés d’especialització iniciat al XVIII, amb la introducció dels adobs químics i l’augment del regadiu: el gran projecte ponentí fou el Canal d’Urgell, que convertí en productives unes comarques eixorques i de rendiments mínims. L’enginyer Domènec Cardenal inicià les obres l’any de la concessió, el 1853, i s’acabaren el 1861, un cop superades innombrables dificultats, com ara travessar la serra de Montclar mitjançant un túnel de 5 km de llarg.

Nous artífexs, noves infraestructures

Fins al final del segle XVIII no es coneix la figura de l’arquitecte com a professional liberal, dedicat a projectar edificis: la seva funció era assumida per mestres de cases amb certa habilitat per al dibuix tècnic i pels enginyers militars, que van acudir a Catalunya durant la guerra de Successió, encarregats de bastir fortificacions –la Ciutadella n’és l’exemple més significatiu– i altres obres promogudes pel rei, com la Universitat de Cervera.

Cal remarcar la importància dels enginyers, no únicament per les aportacions tècniques i formals innovadores, sinó també per la seva influència en aquells mestres de cases, formats a peu d’obra, que participaren com a constructors de les obres d’enginyeria militar més importants, com el castell de Sant Ferran de Figueres, la més monumental a Catalunya. Alguns d’aquells mestres d’obres també es beneficiaren dels coneixements i les disciplines impartits a l’Acadèmia de Matemàtiques, promoguda pel cos d’enginyers, que fou, durant molt temps, l’única de Catalunya on s’oferí un ensenyament reglat d’arquitectura.

D’altra banda, també són obra dels enginyers els primers plànols tècnics d’habitatges, concretament els del projecte del nou barri de la Barceloneta, projectat per Pròsper de Verboom, i els dels habitatges que es forjaren a Cervera, entorn de la universitat.

En l’àmbit urbanístic, a part de la urbanització de tot un barri com la Barceloneta, cal destacar a Barcelona projectes com el passeig de l’Esplanada o el de reurbanització de la Rambla, del 1772, que preveia l’alineació de tots els edificis i en regulava l’alçada, i el passeig de pollancres alineats des de Betlem fins a les Drassanes. Pels mateixos anys, a Tarragona s’inicià la rambla de Sant Carles, i l’enginyer militar Josep Prat aixecà una sèrie d’edificis homogenis al llarg del passeig, preludi de la gran embranzida tarragonina del darrer quart de segle. Durant aquesta època també es planificaren poblacions completes, com Sant Carles de la Ràpita –en temps de Carles III–, de protecció reial, o Almacelles, amb habitatges, església i residència senyorial, d’iniciativa privada.

Dins aquest auge d’intervencions urbanístiques, no es poden deixar de banda infraestructures com la construcció de ponts –el de Molins de Rei, en temps de Carles III, fou un dels més espectaculars–, l’aqüeducte o sèquia de Manresa, el dipòsit d’aigua de Lleida –actual seu del Museu de l’Aigua–, o de fonts, que afegien a la seva funcionalitat una certa monumentalitat. A la Barcelona d’època moderna existia el càrrec de mestre de les fonts, dedicat a la seva reparació i manteniment. Algunes d’aquelles fonts monumentals han desaparegut, com la de les Sirenes de la plaça de Sant Joan de Lleida, però se’n conserven de ben significatives en diverses poblacions catalanes, a Santa Coloma de Queralt, l’Espluga de Francolí, Manresa, Os de Balaguer i Torà.

La transformació del paisatge rural i l’aprofitament dels recursos naturals

A l’època moderna continuava vigent el règim senyorial: el senyor del lloc cedia la terra en emfiteusi al pagès del mas per temps indefinit, amb un cens fix anual i el dret de traspàs o lluïsme cada vegada que la terra es venia, si bé el caràcter indefinit de la cessió permetia que el mas passés de pares a fills. Els pagesos dels masos controlaven la terra, però els que no en tenien hi havien de recórrer per a sobreviure. La cessió de petites parcel·les amb dret a fer-s’hi una casa va originar les masoveries. Altres vegades se cedien a pagesos que vivien als pobles mitjançant contractes com el de rabassa morta, en el cas de les vinyes, el de parceria o el de boïga, entre d’altres.

El fet més característic de la Catalunya del segle XVIII fou el procés d’especialització agrícola. Hi destacà la notable extensió de la vinya i el vi, per abastar el mercat interior, o transformat en aiguardent, que s’exportava al mercat americà. A moltes comarques, junt amb les vinyes, hi havia els garrofers, els avellaners i l’olivera, o bé cànem –a la Noguera i el Vallès–. Mentre que altres comarques, com al Solsonès, es van especialitzar en l’explotació del bosc per a fusta o llenya.

El creixement de la producció al segle XVIII es va efectuar amb molt poques innovacions tecnològiques, de tal manera que es feien servir les mateixes arades i eines de viticultura que en els segles anteriors. Però les rotacions de conreus es van millorar i en algunes zones se’n van introduir de nous, com ara les patates, el blat de moro i el farratge.

Mentre que a la Catalunya Vella dominava el mas, als pobles i les viles concentrades de la Catalunya Nova el mas era l’excepció. A les grans extensions dominava la divisió parcel·lària, però el sistema de conreu predominant era el policultiu de bancals intercalats: vinya, olivera i ametllers alternats amb cereals. Això afavoria un aprofitament intensiu del territori, amb parets seques de marge que delimitaven els espais de cultiu. En aquest paisatge agrari s’inicià la construcció d’un tipus d’edificis emblemàtics de l’arquitectura popular: les barraques de vinya i les cabanes de volta. D’altra banda, l’aigua, un recurs vital però escàs, també era controlada pels senyors del lloc, que eren propietaris dels molins fariners, que empraven la força de l’aigua, instal·lats a les ribes dels rius. Aquests molins generaven construccions subsidiàries, rescloses o peixeres, que actuaven com a preses de contenció per a formar basses a partir de les quals es canalitzava l’aigua als molins o als horts per al reg. A l’Anoia, aprofitant també la força hidràulica, proliferaren un altre tipus de molins: els molins paperers, a més del tèxtil i les adoberies.

La nova arquitectura religiosa

Durant l’època moderna, la religiositat tingué un paper especialment rellevant, ja que, des del concili de Trento, l’Església Catòlica s’enfrontà amb virulència al protestantisme: es construïren nous temples, amb retaules daurats i recarregats, i s’intensificaren noves pràctiques devocionals: és l’esplendor del barroc.

L’arquitectura dels temples parroquials reflecteix monumentalitat, mentre que els santuaris, les ermites i les capelles annexes a una masia o casa pairal, de caràcter privat, mostra de prestigi dels estaments benestants, però acostumen a ser més modestos, tot i que alguns santuaris revesteixen una gran sumptuositat, com el del Miracle de Riner o el de la Gleva. I també les façanes, les sagristies i els retaules dels grans monestirs, com Montserrat, Poblet o el convent de Sant Ramon de Portell.

Moltes ermites o petits santuaris als afores d’una població o en llocs aïllats són de petites dimensions i de planta rectangular, amb predomini del mur, amb les obertures estrictes per a la ventilació i amb un interior dotat de tribunes laterals, cor i un cambril on es venera la imatge d’una marededéu. La façana acostuma a ser força senzilla, rematada amb una testera de doble vessant, culminada per un petit campanar d’espadanya, amb portada de llinda plana o d’arc rebaixat amb una mínima decoració, i amb l’única obertura d’un petit òcul o ull de bou que, a manera de rosassa, contribueix a il·luminar l’espai interior. I amb l’addició ocasional d’un porxo format per una teulada de doble vessant sostinguda per pilars, amb un banc de pedra a banda i banda de l’entrada, que esdevenia lloc d’aixopluc i reunió de la comunitat.

Moltes esglesioles o ermites d’origen romànic foren objecte de transformació: allargament de l’edifici, construcció de naus laterals, bastiment d’una nova façana i, sovint, s’hi eliminà o es tapià l’absis romànic, convertit en sagristia.

I encara cal fer esment del patrimoni popular religiós de poca envergadura, d’una gran varietat tipològica i de patrocini públic o privat: creus de terme, capelletes o fornícules a l’entrada a la població, creus de viacrucis, rajoles amb imatges de sants o marededéus a moltes fonts, pilarets o fites dedicats a un sant protector de les collites, creus o inscripcions d’Ave Maria a les llindes de les cases.

De l’univers fabril a les exposicions universals

El segle XIX fou una època convulsa i de grans transformacions. Les ciutats van créixer de manera vertiginosa i van haver d’adaptar-se a les noves necessitats. En arquitectura es van recuperar formes d’èpoques anteriors, alhora que es van començar a utilitzar nous materials, com el ferro i el vidre.

La revolució industrial: les colònies

L’esclat industrial va tenir el tèxtil com a protagonista. Milers de persones abandonaven el camp i acudien a treballar a les fàbriques, al voltant de les quals van començar a aixecar-se barriades obreres. Terrassa i Sabadell, Manresa, Igualada, Mataró, Badalona i Vilanova i la Geltrú es convertiren en importants centres industrials, mentre que ciutats de base agrícola, com ara Vic o Tortosa, disminuïren la seva població. Moltes indústries es van instal·lar a les conques del Llobregat, del Ter i del Cardener, i alternaven l’ús de màquines de vapor amb el de turbines hidràuliques. Allí s’establiren les principals colònies tèxtils, amb els habitatges dels obrers a l’entorn de les fàbriques.

A Catalunya les colònies industrials foren molt més que un fenomen econòmic i urbà, per la intensa vida social, cultural i religiosa impulsada per l’estament empresarial, una tasca sovint delegada a directors, capellans i mestres. Junt a l’església, l’escola, l’economat i el cafè, el centre cultural desplegava activitats amb dos puntals clars: el cant coral –seguint l’impuls claverià– i el teatre.

Moltes cases a les ciutats i els pobles mitjans es transformaren en cases de veïns o de pisos al final del s. XVIII i al llarg del XIX, com ho mostra la il·lustració.

Enciclopèdia Catalana – G. Conte – Pomi

El model més generalitzat per adaptar-se als terrenys de forts pendents foren els edificis de dos o tres pisos amb golfes, amb parets gruixudes de pedra que tancaven espais d’uns 20 m d’amplada. Grans finestrals d’obra il·luminaven les naus cobertes amb revoltons sostinguts amb pilars de ferro colat. No fou fins al final del segle XIX que els arquitectes començaren a dirigir les obres i a encarregar-se dels edificis més simbòlics, l’església i les torres de l’amo i del director, que simbolitzaven el poder econòmic i l’estatus social.

Els habitatges es construïren seguint dos models genèrics: les cases unifamiliars amb petits hortets i els habitatges plurifamiliars, amb escala interior o exterior. Tant a la colònia com a ciutat, els habitatges obrers tenien menys de 60 m², amb cuina menjador i les habitacions. A la colònia Sedó, una de les més grans de Catalunya, hi destaca el gran nombre de naus industrials i les dimensions de la colònia, amb 1 800 habitants, 3 000 treballadors i amb la turbina més potent del seu temps.

La segona edat del ferro

Els enginyers van assolir un gran protagonisme en les transformacions constructives del XIX. La utilització del ferro, l’acer i el vidre en la construcció possibilitava la creació d’edificis amb grans espais interiors, com biblioteques o mercats coberts –el Born o el de Sant Antoni a Barcelona, o el mercat municipal de Tortosa, la coberta del qual fou dissenyada per Joan Torras i Guardiola, conegut com l’Eiffel català–. Els avantatges del ferro per al cobriment de grans obertures es van manifestar també a les primeres estacions de ferrocarril, com la de França, a Barcelona, dissenyada per l’enginyer Andreu Montaner i Serra, qui en va dirigir la construcció, amb dues naus paral·leles de coberta triangular tibada, que mostrava a l’exterior un elemental aspecte de porxo industrial, amb la sinceritat que caracteritzaren les primeres estacions europees.

Certament, l’arquitectura industrial del ferro i l’acer constituí un dels aspectes més innovadors del segle XIX: l’estructura metàl·lica de la Torre Eiffel a l’Exposició Universal de París, l’any 1889, va despertar una forta controvèrsia, que aviat es va estendre a Catalunya. La utilització del ferro i l’acer en l’edificació va ser abassegadora, gràcies a una tecnologia que escurçava el temps de construcció i n’abaratia els costos. El progrés d’aquestes tècniques va caracteritzar, doncs, el segle XIX com la segona edat del ferro. Fins que, ben entrat el segle XX, el ferro fou desplaçat per nous materials, com ara el formigó armat.

Cap a una arquitectura nacional. l’exposició universal del 1888

Els magatzems del port, obra d’Elies Rogent inspirada en els Docks de Londres, foren planejats el 1874 i construïts al llarg de les dues dècades següents. Són els primers edificis bastits de maó vist, als quals seguí l’editorial Montaner i Simon (1879), també a Barcelona, obra de Domènech i Montaner.

Domènech i Montaner fou el primer arquitecte modern català que plantejà problemes teòrics: el seu manifest En busca d’una arquitectura nacional, del 1878, representa una assumpció conscient d’eclecticisme, tot i que la seva arquitectura resultà més rica i creativa, ja que no jugava només amb elements historicistes sinó també amb els condicionants locals. Amb la creació del taller del “Castell dels Tres Dragons”, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, esdevingué un clar exponent de l’esperit que en altres llocs havien generat moviments com les Arts & Crafts, i va constituir un banc de proves dels futurs grans artesans modernistes, que van haver de reaprendre les tècniques que la industrialització havia començat a fer oblidar.

Als terrenys desembarassats per l’enderrocament de la Ciutadella de Barcelona, l’Ajuntament hi situà la gran zona que havia de suplir la manca de pulmons urbans resultant de la degeneració especulativa del pla d’eixample. El parc de la Ciutadella, construït entre els anys 1871 i 1887, va ser el marc de l’Exposició Universal del 1888, amb el magnificent Palau de la Indústria, de planta semicircular, avui desaparegut.

Josep Fontserè i Mestre, artífex del parc, també planejà i dirigí les cases de pisos que n’emmarquen l’exterior, al passeig de la Indústria –actual passeig Picasso–, i al d’Isabel II, com també les immediates dels carrers de Ribera, Fussina, final de Princesa i Comerç, que delimiten el mercat del Born. Són cases uniformes, plenament inserides en la tradició neoclàssica barcelonina iniciada amb els Porxos d’en Xifré, que aconseguiren dotar el barri d’una harmonia no gaire habitual a l’anàrquica Barcelona de l’època de la seva expansió.

La primera Exposició Universal de Barcelona assenyalà la fi de la petita ciutat provinciana i el començament de la gran ciutat cosmopolita. El maó vist triomfà plenament en importants construccions de l’Exposició, fita inicial d’una nova etapa artística, el modernisme.

La nova ciutat: l’Eixample

La casa urbana barcelonina dels tres primers quarts del segle XIX era de planta baixa amb botigues i quatre pisos amb obertures externes en forma de balcons units per impostes. Les baranes dels balcons eren de ferro –primer forjat i després fos– o de “floreig”, passamà prim que es presta a ornaments de fantasia. Als terrats, les baranes eren de balustres de terra cuita. Les escales, estretes, de trams rectes. No hi solia haver instal·lacions de calefacció ni d’aigua –fora de la cuina i el lavabo.

L’any 1860 assenyala la data en què les noves concepcions de l’època industrial comencen a transformar radicalment la ciutat. La demolició de les muralles és l’oportunitat per a la impressionant creixença de la ciutat nova, en una vasta quadrícula d’illes de cases de 114 per 114 m, separades per carrers de 20 m d’amplada vorejats d’arbres, una forma urbanística concebuda per Ildefons Cerdà, racional, ordenada, ortogonal i d’una generositat de dimensions sense parió en cap població europea de l’època: dels 6 000 edificis que es construïren a Barcelona entre el 1850 i el 1900, 4 000 es feren a l’Eixample.

Durant les últimes dècades del segle XIX el centre comercial i residencial de Barcelona es desplaçà a l’Eixample central, alhora que l’agregació de les viles circumdants significava l’inici de la gran Barcelona, com ja intuïa Verdaguer a l’oda A Barcelona:

“I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.”

Interior d’una illa del barri de l’Eixample (2001) a Barcelona, amb les galeries de les façanes posteriors.

Enciclopèdia Catalana – Antoni Galeote

L’Eixample, nucli de la nova ciutat, esdevingué clau per a unir la ciutat vella i la rodalia, on es desplaçaren les fàbriques. Concebut per Cerdà com a ciutat interclassista, s’hi preveia la inserció i ordenació dels principals serveis –mercats, hospitals, centres assistencials, universitat, seminari, palau de justícia, presons, etc.–, compensant les zones habitades i les de lleure i l’equilibri viari entre les calçades per a la circulació dels primers cotxes, i les voravies i els passeigs per als vianants. Tot i això, les classes populars s’instal·laren a la ciutat vella, a les zones abandonades per la burgesia, que es traslladà als nous edificis de l’Eixample. En el termini de quinze anys, el primitiu projecte de l’Eixample va veure proliferar cases plurifamiliars, amb un malbaratament constructiu només justificable per la força especuladora dels darrers anys del segle. Altres ciutats catalanes també dissenyaren els seus eixamples en els anys vinents, com Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Mataró, Reus, Tarragona, Valls, Granollers i Badalona.

La casa vuitcentista

A mitjan segle XIX començà a generalitzar-se en moltes poblacions una peça singular de la casa de cós: el cancell, entre l’espai públic del carrer i l’espai privat de l’habitatge, definit per la porta de doble fulla del carrer, que sols es tancava de nit, i la interior, d’una sola fulla, amb una tarja superior envidriada.

La major profunditat de les cases es deu a l’augment de peces i als dormitoris de sala i alcova, fins aleshores reservats a les cases benestants. En part per la influència de l’higienisme, la cuina començà a separar-se del menjador, si bé la seva superfície era mínima, com les dels pisos de l’Eixample barceloní. L’aigua s’obtenia de les fonts públiques o del pou de l’eixida, sovint mitger, compartit entre dos o més habitatges, i la bugada es feia als safareigs públics, alguns dels quals, com el d’Agramunt, destacaven per la singularitat i monumentalitat.

Constructivament, es va començar a utilitzar el totxo massís fet manualment a les bòbiles, i els sostres van passar a estar constituïts per bigues de fusta i revoltons de rajola, amb reompliment dels buits amb cendres i sorres de poca densitat, amb un terrat format per una solera sobre envanets, cobert amb un paviment de rajola vermella, i amb les golfes ventilades per uns espiralls a la part alta, entre els ferros de pujar els mobles. Fins a l’aplicació dels paviments hidràulics, al final del segle XIX.

Els nous tipus d’obertures de les façanes, finestres, balconades i tribunes, propiciaren l’auge dels serrallers, ja que, a més de les baranes dels balcons, es van col·locar reixes a les finestres de la planta baixa, reixes que anaren incorporant elements decoratius. També les fusteries de les obertures guanyaren en qualitat i en un major control de l’enfosquiment, mitjançant porticons o persianes de corda, o de llibret a les cases més distingides.

L’arquitectura de l’estiueig

L’estiueig va convertir petites i mitjanes poblacions amb una economia fonamentada en l’agricultura, la pesca o certa indústria en nuclis d’esbarjo de la nova burgesia. La modalitat que prevalgué va ser la torre unifamiliar aïllada amb jardí tot al voltant, que originà petites ciutats jardí, urbanitzacions en trames ortogonals o alineades en passeigs a la vora de les estacions de tren, i inicià processos de desenvolupament urbanístic amb la parcel·lació de camps de conreu i la construcció prolífica de cases d’estiueig sota el guiatge de promotors i industrials barcelonins.

L’arquitectura de les vacances estiuenques va generar altres tipologies d’edificis: balnearis, casinos, restaurants, quioscos de begudes…, que atorgaven renom i atractiu a poblacions de banys o de renomenades fonts, com Caldes de Malavella, Santa Coloma de Farners, la Garriga, Caldes de Montbui o Caldes d’Estrac –Caldetes–, Arbúcies o Viladrau, que van esdevenir nuclis importants del modernisme extrabarceloní.

Els nous cementiris

Algunes viles van fer dels seus cementiris ciutats en miniatura, rèpliques a petita escala. Per més que el paradigma de cementiri mariner sigui el de l’Escala, han excel·lit els de Sitges i d’Arenys de Mar, oberts a l’horitzó marí, amb panteons i escultures funeràries dels millors artistes modernistes. També és digne de renom el cementiri d’Olius, de Bernardí Martorell, l’únic plantejat com una unitat integrada en l’orografia del terreny. Més habituals, però, foren els cementiris organitzats a l’interior d’un clos rectangular amb fileres homogènies de nínxols resseguint-ne el perfil, com a metàfora de l’habitatge obrer o popular. Al centre, els panteons, neogòtics o modernistes, de les famílies benestants locals, que es poden trobar tant als cementiris barcelonins del Poblenou o de Montjuïc –imitant la magnificència dels cementiris parisencs com el de Père-Lachaise–, com en poblacions més petites que, també en els cementiris, s’emmirallaven en els de la capital.

L’efervescència de la construcció entre segles

L’Exposició del 1888 va significar la voluntat de projecció internacional de Barcelona, dels industrials i dels arquitectes. La construcció s’activà i moltes capitals invertiren en l’edificació d’habitatges de lloguer i en la substitució dels antics.

Aquí cal referir-se al modèlic projecte de sanejament de la ciutat, elaborat per l’enginyer municipal Pere Garcia i Fària, per bé que mai fou aplicat al peu de la lletra. Garcia i Fària, inspirat pels plantejaments de reforma higiènica de ciutats com Londres, estudià les condicions de salubritat de Barcelona, carrer per carrer i pis per pis, a fi d’unificar i racionalitzar el clavegueram i regular la salubritat dels habitatges.

Del modernisme al noucentisme

A cavall entre els segles XIX i XX sorgí un moviment que volia connectar amb Europa: el modernisme, que creà en la burgesia uns hàbits de consum moderns i aviat s’estengué arreu del país. Mostra d’aquesta empenta cultural són l’ateneisme, els foments i casinos menestrals, els centres de lectura, noves publicacions periòdiques, el teatre, l’orfeonisme, l’excursionisme…, una democratització de la cultura que arribà a àmplies capes de la població.

Al final del s. XIX, la primera fàbrica de ciment pòrtland de Catalunya es va establir a Castellar de n’Hug, a l’indret del Clot del Moro, per transformar la pedra calcària de l’indret. Avui forma part del Sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica. La fotografia és de l’inici del s. XX.

Enciclopèdia Catalana – Ramon Boladeras

Si l’estètica modernista fou la resposta d’una generació d’arquitectes brillants –Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí…– a la monotonia urbanística de l’Eixample, també l’arquitectura industrial incorporà unes formes modernistes responent a la funcionalitat constructiva i no pas a un maquillatge convencional. La fàbrica Asland del Clot del Moro (1901-04), a la Pobla de Lillet, la primera fàbrica de ciment blanc de la Península, dissenyada per Rafael Guastavino, n’és el més clar exponent. La construcció, partint de la tradició local, utilitzà l’arc parabòlic i la volta de maó de pla sense xindri estructural. Un altre exemple significatiu és la fàbrica Aymerich, Amat i Jover (actual Museu de la Ciència i la Tècnica), de Terrassa (1908), de Lluís Muncunill, que també deixà notables exemples d’arquitectura privada, com ara la masia Freixa (1907-10), o infraestructures com el parc de Desinfecció.

El ciment permeté l’ús de prefabricats per a revoltons i biguetes, i plaques de fibrociment, de mosaics hidràulics de ciment per a paviments, i l’ús del formigó en la construcció de pantans i preses. D’altra banda, el bastiment de ponts esdevingué essencial al llarg del segle XIX: el nom d’Eduard Maristany i Gibert es féu popular pels seus ponts a la línia de ferrocarril Saragossa-Reus. També és destacable el pont penjat d’Amposta de formigó armat, del 1921.

En moltes viles i pobles es construïren edificis públics segons una tipologia que en ciutats grans o mitjanes solia obeir a estils eclèctics. En són exemples l’ajuntament i les escoles de les Franqueses del Vallès (1912) o les dels Pallaresos, al camp tarragoní, obra, aquestes darreres, de Josep M. Jujol, el deixeble més avantatjat de Gaudí, que enllaçà amb l’arquitectura popular a través de la renovació de masies com Can Negre, a Sant Joan Despí.

El noucentisme, més que un corrent artístic, fou una proposta politicocultural per a Catalunya: pretenia crear una Catalunya liberal, burgesa, educada, culta, civilitzada, imbuïda de classicisme i mediterraneïtat. Sota la seva estela s’obrí a Barcelona, l’any 1908, la Via Laietana, que uneix l’Eixample amb el port, amb edificis influïts per l’Escola de Chicago, com per exemple Wall Street a Nova York.

L’habitatge popular segons les topografies mèdiques

Les topografies mèdiques són un gènere de la literatura higienista: descriuen les condicions socials i mediambientals d’una localitat o d’una zona més àmplia –des de la climatologia i la flora, als costums i les tradicions–, amb la finalitat de proposar mesures de medicina preventiva i polítiques de salut pública, entre les quals les condicions dels habitatges, raó per la qual poden ser una font d’interès per als estudiosos de l’arquitectura, atès que en alguns casos les seves descripcions són força exhaustives pel que fa a l’estructura, els materials o la distribució.

Respecte a l’habitatge, les preocupacions dels metges van des de les deficiències en la construcció de moltes cases –mala distribució, materials precaris, mala orientació, poc assolellament i ventilació insuficient amb la consegüent humitat, etc.–, com també el seu mal estat de conservació, que feia que moltes parets i sostres amenacessin ruïna. Però un dels problemes que més obsessionava els metges era la manca d’higiene, tant física –convivència amb animals domèstics, rates i insectes, femers–, com moral –amuntegament de famílies nombroses en habitacions de dimensions reduïdes.

Gairebé sempre fan referència a les cases que formen part del teixit urbà de molts pobles, però també al poblament disseminat d’algunes comarques i de la rodalia d’algunes poblacions, amb cases rurals aïllades que no es corresponen amb els masos sinó amb les cases de masovers. Falp i Plana les descriu així:

“[…] son de construcción muy rudimentaria. Constan de cuatro paredes del color del terruño, mal cubiertas por un tejado volante; frente a la entrada en que se almacenan las herramientas o aperos de labranza está la era con sus pajares, y a ambos lados del edificio, el corral i el estercolero. No muy lejos se divisa el huerto, compañero inseparable de la balsa. La cocina, el comedor y el establo se hallan vis a vis en la planta baja. Una escalera de madera carcomida o de baldosas mal ajustadas conduce al primer piso, que está bajo techumbre y se ventila por los agujeros del pavimento y del tejado, que dan paso a la luz de las estrellas y al agua de la lluvia, al mismo tiempo que el aire penetra por las ventanas destartaladas balanceando los brotes de parra o de higuera. Allí estan los dormitorios y el granero, todo en una pieza” (Falp i Plana, 1901, pàg. 103. Segons Prats, 1996, pàg. 67).

Però encara és pitjor l’estat de moltes cases dels nuclis urbans. F. Montanyà, a la Topografía médica de Pons i sa comarca (1910) –la primera escrita en català–, fa una acurada comparació entre les millors condicions higièniques de les cases de nova edificació o reformades a la vila de Ponts i les de les cases velles del nucli antic:

“Les cases de la part alta o antiga de la població, en llur immensa majoria, no reunexen cap condició per l’habitació humana. Ni tenen ventilació, ni son assolejades; tenen moltes els femers o estables á poca distancia dels dormitoris i demés departaments de la casa; per moltes fa pocs anys que no hi ha passat el pinzell del mestre de cases, ni han esperimentat cap neteja ni desinfecció. Escassejen els balcons, i en lloc d’ells, se veuen finestres estretes, sense vidrieres, preservant malament del aire’ls dormitoris i demés departaments de la casa. L’escusat és en moltes d’elles a l’estable.”

Sobre les cases de la part moderna, diu que són noves o reformades, fetes de pedra –abundant a la comarca–, i que apareixen emblanquinades i algunes fins i tot pintades.

“Moltes d’elles posehexen balcons i finestres suficientment grans, per a que l’assolellament i ventilació sien complerts; algunes tenen també bones i alegres galeries; se veuen també algunes bones portalades de pedra picada, ab entrades i escales regulars. Les cases son de 2 i 3 pisos, i una ó dos tendes en els baxos, amb orientació envers al O. i S.O., ab balcons i finestres en llurs cares anterior i posterior, que faciliten la ventilació i assolejament. Canalades de llauna posades sota les teulades, conduexen al carrer les aigües de pluja, evitant axi els goters; totes les cases tenen dipòsit per a recullir les dejeccions. En resum, tant antihigièniques com son les cases dels carrers alts de la vila, són higièniques i confortables les de la part baxa.”

Des de l’higienisme s’havien introduït aspectes com el volum de les habitacions i l’alçada dels sostres, la renovació d’aire –amb patis interiors o celoberts–, la recomanació de cases de dues plantes en lloc de planta baixa, la separació entre cuina i menjador, etc. Cal destacar que mentre la façana anterior és la part representativa de la casa i el seu accés principal, i sovint únic, la posterior o de l’eixida tenia un caràcter relacionat amb funcions bàsiques, com el proveïment d’aigua (pou o acumulació), el desguàs (pou mort), el proveïment directe d’aliments frescos (hortalisses, fruita, aviram, ous, conills, porc, etc.), emmagatzemats al cobert (conserves, oli…) i d’altres productes, com els energètics (llenya, carbó) i els de neteja.

Les topografies mèdiques també deixen constància d’algunes particularitats locals condicionades pel territori, l’economia o la societat. Així com les masies llobregatines es caracteritzaven pels problemes d’humitat, la muntanya també imposa el rigor climatològic a l’hora de construir –terres de fusta, parets mestres de pedra calcària i granit, mentre que els envans són de fusta coberta de guix, com els sostres i les escales, també de fusta–. Les finestres s’obren a migjorn, evitant l’exposició a tramuntana, i tenen porticons de fusta a l’exterior i vidre a l’interior “quedando entre ambas una capa de aire fluido que, por su condición de mal conductor del calórico, les resguarda del frío” (Vilar i Ferran, 1913; segons Prats, 1996). Les façanes presenten arreu de les comarques pirinenques balconades de fusta amb baranes de balustres fetes amb posts siluetejades, protegides pels ràfecs de les teulades, de pendent pronunciat, com la casa Gassia, a Esterri, que acull l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

El mateix autor de la topografia explica que les teulades eren anteriorment de palla, però que al començament del segle XX ja es cobrien amb lloses rectangulars de pissarra, amb vessants molt pronunciats per a impedir l’acumulació de neu. Les cases constaven, en general, de planta baixa –amb els estables i els magatzems de llenya i l’herba per al bestiar– i un sol pis.

La llum i l’aigua: el confort domèstic

El procés català d’electrificació va ser el més ràpid de tot l’Estat, ja que des del 1880 hi havia petites companyies proveïdores d’electricitat. Però el gran salt endavant es va produir el 1906 a Barcelona, amb la instal·lació de la gran central de corrent altern de Mata, i amb la construcció, el 1912, de les grans infraestructures hidroelèctriques dels Pirineus.

L’enllumenat particular va anar més endarrerit que el públic i fou més selectiu en funció de l’estatus socioeconòmic dels habitants. Per aquestes raons es van donar en certes cases sistemes mixtos, que utilitzaven alhora electricitat, oli, petroli o gas acetilè. Els llums d’oli, considerats el sistema més endarrerit i propi de les cases de pagès, es van anar apagant en aquest període. Les instal·lacions elèctriques constaven inicialment d’una sola bombeta per casa, amb una quota de sis rals al mes, sense límit de consum; però el sistema podia variar depenent de la zona. Segons Falp, “los campesinos de Lladurs usan teas o hachas de viento en sustitución de las primeras, y donde, como en Pinell, abundan los olivares, las antiguas candilejas de aceite predominan sobre los demás sistemas”. Pel que fa a calefacció, el braser era considerat pels facultatius el pitjor dels sistemes, mentre que la llenya era el combustible més higiènic i les llars de foc, la millor calefacció.

El subministrament d’aigua potable era problemàtic en moltes poblacions, tant per la necessitat quotidiana com per ser causa d’infeccions. El sistema més utilitzat era agafar l’aigua directament del riu o d’un torrent, ja que l’aigua corrent als edificis fou una conquesta tardana, fins i tot a les ciutats, on moltes cases que no es proveïen a la font pública tenien instal·lada una bomba elevadora. Els serveis sanitaris, el water closed i la xarxa de baixants, inventats a Anglaterra al segle XVIII, no es generalitzaren a Catalunya fins ben entrat el segle XX, malgrat que al projecte de sanejament de Barcelona de Garcia i Fària ja era obligat l’ús del sifó als excusats.

La introducció dels ascensors també és prerrogativa de les ciutats; el seu auge té relació amb la progressiva especulació del sòl i la construcció d’edificis més alts. El primer ascensor hidràulic fou el del monument a Colom i després se n’instal·laren d’altres a fàbriques i magatzems. Els ascensors elèctrics aviat es convertiren en atraccions dels hotels i les cases de l’alta societat, quan el “principal” deixà de ser el pis “senyor”. A les targetes de visita es feia constar, al costat de l’adreça, la informació: “Hay ascensor”. Si abans el principal corresponia a la família benestant i als pisos superiors, de dimensions més reduïdes, hi residien els estaments d’estatus inferior, amb la instal·lació dels ascensors, els edificis, de façanes i interiors modernistes, foren ocupats per famílies burgeses del principal al pis superior.

Tanmateix, contrastant amb els mobles luxosos fabricats pels ebenistes més reconeguts –Gaspar Homar, Busquets o Pallerols– per a la burgesia, es van començar a fer mobles més econòmics per a les classes populars, com el típic “llit de monja” de ferro colat, alhora que n’apareixien d’altres propis d’activitats professionals, com les cadires de braços de barber o de dentista, o els destinats als hospitals o a les escoles.

L’agricultura i la indústria al començament del segle XX

Al principi del segle XX, el sector vitivinícola va patir els efectes devastadors de la fil·loxera, tot i que la Primera Guerra Mundial va comportar l’obertura de nous mercats agrícoles. L’extensió del regadiu i l’aplicació de nous adobs i de maquinària moderna van contribuir al creixement dels rendiments de les collites. Els canals del delta de l’Ebre van possibilitar l’augment del conreu de l’arròs, guanyant terreny als aiguamolls, i l’establiment de nombrosos molins arrossers moguts per força hidràulica o de vapor, especialment a Amposta, on es va concentrar la indústria arrossera. Alhora, s’escamparen les barraques del delta, d’una sola planta, amb parets de fang emblanquinades i coberta de canyís i palla d’arròs, de doble vessant i amb fort pendent.

La diversificació de la indústria durant el primer terç del segle XX i l’aplicació de l’energia elèctrica caracteritzen una època que visqué el creixement del sindicalisme. Tot i que el tèxtil es mantenia com el principal sector industrial, d’altres assoliren un desenvolupament remarcable, amb empreses automobilístiques emblemàtiques com La Hispano Suïssa, l’Elizalde o la Ricart. L’Electroquímica de Flix, afavorida per la proximitat de les mines de lignit de Mequinensa i Almatret, fou de fort pendent l’excepció a la tendència a la concentració industrial als voltants de Barcelona.

La segona revolució dels transports

La xarxa de comunicacions, del ferrocarril als tramvies, fou un element imprescindible per a reforçar l’encaix de Barcelona amb els seus nuclis agregats, fins a la creació d’una completa xarxa tramviària, tant de tracció animal –a les zones més planeres– com a vapor quan hi havia desnivells importants o trajectes llargs. Al començament del segle XX, els tramvies es van electrificar, amb la consegüent reducció dels preus dels viatges, a l’abast de les classes populars.

També durant la primera meitat del segle XX, l’automòbil va començar a substituir els mitjans de transport de tracció animal i van entrar en servei noves línies d’autobusos a les zones allunyades de la cobertura del ferrocarril –és el cas de l’Alsina Graells–, i on l’orografia era favorable als primers motors d’explosió.

Les poblacions de la costa i els primers turistes

Capvespre a la platja de Port Bo, a Calella de Palafrugell, població que conserva arran de mar construccions característiques dels nuclis mariners.

Enciclopèdia Catalana – Francesc Gomà

El turisme de mar, posterior al d’interior o de muntanya, s’inicià a viles properes a Barcelona, com Sitges –amb la urbanització Terramar–, i a poblacions del Maresme, com Caldetes –amb la urbanització del passeig dels Anglesos–, on es formaren colònies que assoliren una certa entitat els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. La costa gironina, en canvi, restà força aïllada a causa de les males comunicacions. Josep Pla fa aquesta descripció deliciosa del barri del Canadell, a Calella de Palafrugell, on estiuejava amb la seva família:

“El Canadell, creació de la petita burgesia de Palafrugell al gust del 1890, queda avui una barriada una mica anacrònica, potser una mica passada de moda, però es va transformant lentament. Fa trenta o trenta-cinc anys, aquestes casetes tirades a cordill, amb els petits jardinets al davant, limitats per una reixa de ferro en forma de llances, amb dues acàcies a cadascun per a l’ombreta, els geranis florits, oferien un estiueig agradable. La vida, plàcida i lenta, feia l’efecte d’una solidesa sense imaginació, però gairebé perfecta.”

Calella, a part del barri d’estiuejants del Canadell, ofereix encara avui una imatge característica de les poblacions marineres catalanes, amb una de les seves construccions més distintives, les voltes o porxos de Port Bo, on els homes, tot esperant la bonança per avarar les barques, es reunien a les tavernes i als cafès on, entre converses i begudes, s’esplaiaven cantant havaneres.

Les formes primitives i el caràcter tradicional de les poblacions de la costa catalana, de façanes de calç, carrers estrets i costeruts i amb els coberts per a guardar les barques ran de platja, seduïen els incipients visitants. Dalí mateix, un dels grans propagandistes de Cadaqués, es va construir la seva casa de Portlligat ajuntant diferents barraques de pescadors.

De l’impuls de la mancomunitat a l’esperança perduda

El programa que va emprendre la Mancomunitat de Catalunya, des de la seva constitució l’any 1914 fins a la dissolució el 1925, va tenir com a objectiu la modernització de Catalunya, prenent com a base la creació d’infraestructures, la formació i la cultura. Es van establir els models que havien de regir en l’arquitectura pública. Les escoles, biblioteques, museus, cases consistorials, mercats, etc. foren objecte d’experimentació i desenvolupament a través del noucentisme, convertit en la nova ideologia arquitectònica, que perdurà fins als anys trenta.

El model dels centres escolars públics havia d’estar al servei dels mètodes educatius més avançats propis de la nova pedagogia científica. Si bé les escoles de pàrvuls es construïen en els nuclis de poblacions, ocupant edificis de proporcions reduïdes, per a l’escola de graduació s’optava per llocs situats a la perifèria, per tal de disposar de més espais lliures i patis grans.

Al costat de l’escola, la biblioteca i el museu foren les altres infraestructures bàsiques del programa noucentista. Es va crear una xarxa de biblioteques presidida per criteris de modernitat, eficàcia i professionalitat, i pel foment de la democratització cultural. I mitjançant el museu es pretenia ordenar, preservar, estudiar i difondre la riquesa artística i arqueològica del país.

Després de la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República va considerar novament l’educació com un dels fonaments de la igualtat de les persones. Una de les primeres actuacions de la Generalitat de Catalunya fou la creació de l’Escola Normal i de l’Institut Escola, junt amb la inauguració de deu grups escolars a Barcelona, promoguts pel govern de l’Estat i l’Ajuntament de la ciutat, com l’Escola del Bosc, l’Escola del Mar o l’Escola Municipal la Farigola.

Les catedrals del vi

A moltes poblacions rurals, en especial les vitivinícoles, la història de la darreria del segle XIX i primera meitat del XX fou la del seu cooperativisme agrari. L’any 1906 fou promulgada la Llei de sindicats agrícoles, impulsada en part per l’Institut Agrari Català de Sant Isidre, entitat entorn de la qual giraven els interessos dels propietaris catalans. Però fou amb la Mancomunitat que es començaren a crear sindicats agrícoles per tota la geografia catalana –430 entre el 1912 i el 1924–, i es construïren cellers i molins d’oli cooperatius, l’artífex més emblemàtic dels quals fou l’arquitecte Cèsar Martinell, que va adoptar un sistema d’arcs parabòlics que s’inscriuen plenament en la concepció de convertir l’objecte arquitectònic en una obra d’art, de bellesa pública. Les seves primeres construccions foren les de Rocafort de Queralt (1917) i el Pinell de Brai (1918), i fins el 1923 arribà a bastir una cinquantena d’edificis agraris, amb resolucions tècniques adaptades als sistemes constructius de la comarca i sempre amb la col·laboració directa dels cooperativistes i del Servei d’Agricultura de la Mancomunitat, que va finançar algunes cooperatives amb la voluntat d’arribar al màxim nombre de llocs de Catalunya.

De l’electricitat als primers aparells domèstics

L’electricitat va haver de competir amb el gas, que juntament amb l’aigua havia constituït la gran millora de la vida domèstica, malgrat la consigna “aigua i gas a tots els pisos”, dels higienistes del final del XIX. La demanda d’electricitat no era gaire alta, fins al punt que algunes companyies en regalaven la instal·lació per tal d’aconseguir nous abonats. Malgrat els esforços propagandístics de l’administració, d’arquitectes, enginyers i companyies, una casa totalment electrificada era un luxe a Catalunya.

L’any 1923 Rosa Sensat va publicar el llibre Les ciències en la vida de la llar, un conjunt de lliçons de química elemental aplicades a la higiene de la família i la neteja de la casa, que alhora reivindicava la dignificació de la mestressa de casa per la via científica, tot i no fer referència a cap tipus d’electrodomèstic. Però les revistes femenines que s’editaven a Catalunya als anys trenta donaven molta informació sobre aparells domèstics i la seva percepció social a través dels anuncis de planxes automàtiques, màquines de cosir, neveres, cuines econòmiques i de gas, radiadors hidroelèctrics, rentadores, aspiradores, ràdios i tocadiscos, que prioritzaven l’estalvi d’electricitat com un dels principals arguments per a la venda, tot posant de manifest que per a l’escalfament de la casa i per a cuinar encara coexistien diferents sistemes d’energia, com el carbó, la benzina, el petroli, el combustible sòlid, el gas i l’electricitat. La guerra civil de 1936-39 va suposar una dràstica restricció del consum elèctric i la quasi desaparició de les marques d’importació.

L’exposició internacional del 1929: entre la tradició i l’avantguarda

L’Exposició Internacional del 1929 tenia com a leitmotiv principal l’electricitat i com un dels seus objectius principals, l’impuls de les indústries elèctriques. Entre el 1917 i el 1923, Puig i Cadafalch ja havia projectat els palaus d’Alfons XIII i Victòria Eugènia, però l’obra més innovadora fou el pavelló d’Alemanya, de Mies van der Rohe, símbol de l’avantguarda internacional que marcà l’inici de l’arquitectura moderna a Catalunya. Un altre signe de modernitat fou la utilització generalitzada del formigó armat en construccions com l’Estadi de Montjuïc.

Amb tot, el recinte de l’exposició va aglutinar els diferents corrents regionalistes espanyols –especialment a Andalusia, amb l’Exposició Hispanoamericana de Sevilla del mateix 1929, i també al País Basc i a Galícia–, que hi veien una font d’inspiració i el mestratge a seguir davant de l’eclecticisme estilístic. La creació del Poble Espanyol a Montjuïc volia ser la recreació fidedigna i culta dels diversos llenguatges vernacles més representatius de l’estat. Enfront d’aquest regionalisme arquitectònic, Nicolau Rubió i Tudurí va elaborar, l’any 1929, l’anomenat Projecte Barcelona Futura, pensat per a l’àrea de la Zona Franca, una ciutat futurista, amb influències alemanyes i nord-americanes, que contrastava amb el seu perfil com a tractadista del jardí mediterrani.

L’Exposició del 1929 va incidir també en el creixement demogràfic, amb la nombrosa immigració que van comportar les obres del recinte i les infraestructures de la ciutat. Això va fer necessària la millora i ampliació de serveis sanitaris, la construcció de nous hospitals i centres assistencials. L’hospital de Sant Pau, de Domènech i Montaner, esdevingué una institució paradigmàtica dels nous serveis que reclamava Barcelona.

El mateix 1929 un editorial de “L’Opinió” titulat La post-exposició llançà la idea de reutilitzar les construccions i els espais de l’Exposició Internacional, a fi de posar-los al servei del conjunt de la població. Els pavellons foren reconvertits en equipaments col·lectius, des de museus a parvularis, alhora que els hotels de la plaça d’Espanya foren transformats en escoles primàries amb el nom d’Institucions Culturals Francesc Macià. Aquesta política de reutilització va afectar altres espais, com fou el cas del Palau Reial de Pedralbes, convertit en parc públic municipal, museu d’art i residència d’estudiants. Al subsòl de la plaça de Catalunya, aprofitant la terminal del metro, s’hi instal·là una sala municipal d’exposicions.

De l’exposició al GATCPAC: la modernitat al servei del país

Coincidint amb el clima efervescent de la postexposició, es començà una línia d’actuacions basada en la construcció experimental, seriada, econòmica i massiva. Habitatges experimentals a l’avinguda Torras i Bages de Barcelona, construïts pel Comissariat de la Casa Obrera de la Generalitat, serviren de base per a la Casa Bloc de Sant Andreu, un nou concepte d’habitatge que incidia de forma especial en els equipaments públics, des de les escoles fins als espais verds, i en solucions col·lectives, com serveis comuns de neteja, tot i reduir l’espai destinat a habitatge pròpiament dit.

Aquestes obres, fruit del desig de posar l’arquitectura d’acord amb les necessitats i els gustos de la vida moderna, eren realitzades pels membres del GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per l’Arquitectura Contemporània), constituït a Barcelona l’any 1928 amb la voluntat de difondre la nova tendència arquitectònica funcional creada a la Bauhaus de Dessau per Walter Gropius, i organitzada i difosa per Le Corbusier. Al mateix temps, els criteris de claredat i simplicitat geomètrica sense ornaments i la preferència de l’horitzontal a la vertical es corresponien perfectament amb les constants històriques de l’arquitectura catalana.

El 1926, la Caixa d’Estalvis de Mataró va construir el grup Goya de cases per a treballadors a la zona de les rondes d’Alfons XII i de Prim d’aquesta ciutat.

Enciclopèdia Catalana/Arxiu Francesc Cabana

El projecte més ambiciós del GATCPAC, inclòs en l’anomenat pla Macià, va ser la Ciutat de Repòs i de Vacances, que pretenia resoldre el problema de l’oci massiu dels barcelonins i de les comarques properes. El seu emplaçament a la costa, del delta del Llobregat a l’espadat de Castelldefels, preveia grans àrees de lleure –parc marítim, camps d’esports, parcs, platges, restaurants, hotels i sanatoris, cabines de bany, zones de cap de setmana, residència i colònies escolars–, i comportava la dessecació dels aiguamolls de la zona i la comunicació amb Barcelona per mitjà d’una carretera i un ferrocarril elèctric. La seva gestió havia de ser pública i socialitzada, per la qual cosa, l’any 1933, es va constituir la Cooperativa Popular Ciutat de Repòs i de Vacances com a entitat d’interès públic que agrupava més de 600 associacions de tot Catalunya i que tenia més de 800 000 afiliats. L’objectiu fonamental era aconseguir que la franja de 800 m de platja al llarg de 8 km de costa, guanyada al mar a través dels anys i sense propietari privat, passés a ser de propietat pública. Malgrat les gestions dels arquitectes del GATCPAC, el decret d’expropiació no va arribar mai i aquest espectacular projecte es va estroncar amb la guerra.

Un altre dels projectes més influents del GATCPAC va ser la sèrie de casetes de cap de setmana al Garraf, de Sert i Torres i Clavé (1935). S’hi conciliava de manera pionera l’arquitectura moderna –abstracció, formes cúbiques i espais lliures– amb l’autòctona, amb volta a la catalana, murs de pedra i mobiliari popular. Els arquitectes del GATCPAC van fomentar l’ús de nous materials, com ara les plaques de fibrociment i la generalització dels càlculs científics en la construcció. Van promoure exposicions i prototipus, com la caseta desmuntable per a platja –com un antecedent del caravàning–, o la biblioteca infantil i guarderia desmuntables.

L’essència mediterrània: cases barates, ciutats jardí i la costa brava

El noucentisme considerava que l’arquitectura havia de contribuir al sanejament i l’ordenació de la ciutat industrial mitjançant projectes com la ciutat jardí i les cases barates. Això entronca amb el mediterranisme com a resposta a l’esgotament dels grans estils històrics i amb la promoció d’una arquitectura entesa des de l’ofici i empesa per la simplificació elemental per raons econòmiques i pràctiques.

La casa de planta baixa representava l’habitatge a la mesura del treballador: una vegada comprat el sòl, en un indret relativament allunyat del centre, n’era possible la construcció amb un cost financer a l’abast del seu jornal. La casa s’adequava també a una economia de subsistència, amb un petit taller o botiga a la part davantera i amb l’eixida, que feia una funció d’aprovisionament, i lloc de la comuna i el safareig.

A fi de reduir el nombre d’habitacions sense il·luminació i ventilació naturals, a partir del final dels anys vint es van anar incorporant els celoberts, que pal·liaven les condicions higièniques deficitàries de les habitacions interiors. El lloc ocupat per l’escala, als habitatges de dues plantes, esdevenia la cambra fosca a les d’una sola planta.

Les “cases a bon preu”, els “projectes per a la llar humil” i l’abundant producció domèstica en les incipients ciutats jardí de la Floresta, Valldoreix i Torre del Baró són l’expressió d’una arquitectura amb ideals de cosmopolitisme que emfasitza allò aparentment local, manual i singular. És la primera paradoxa de la vida metropolitana que malda per trobar valors d’identitat en la massificació i busca la seva resposta per mitjà d’un corrent internacional d’arquitectura tradicional. Olot va realitzar el projecte urbà promogut per l’indià Manuel Malagrida, amb places circulars i eixos radials, i amb el pont de Colom que unia les dues grans parts de la nova urbanització, la dedicada a Espanya i la d’Amèrica. A través del model de ciutat jardí, el moviment utopista urbà de procedència anglesa penetra la idea de casa i el planejament urbà dels anys del noucentisme.

Després de la Primera Guerra Mundial, la costa va viure el primer impuls turístic i l’arribada dels primers turistes estrangers, i es van començar a construir hotels i fondes a Tossa, Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols. Josep Pla observa el matís especial d’aquest corrent a Tossa, “integrat en gran part per pintors, escultors, músics i homes de lletres”, tot remarcant que “una afluència catalana del mateix sentit es barrejà amb l’estrangera”. D’aquesta orientació cal destacar la urbanització de la ciutat jardí de S’Agaró, promoguda per l’industrial gironí Josep Ensesa i construïda per l’arquitecte Rafael Masó. L’any 1929 es va crear una línia regular d’autocars entre Barcelona i S’Agaró, es va entrar en contacte amb agències internacionals de viatge i es van publicar els primers fullets publicitaris. La consolidació del projecte es produí amb la construcció, l’any 1932, de l’hostal La Gavina.

Altres projectes menors s’afegiren al de S’Agaró i contribuïren a convertir la tot just anomenada Costa Brava en reclam d’un turisme selecte, com els jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar, els jardins Mar i Murtra a Blanes i els de Cap Roig a Calella de Palafrugell.

Dels grans projectes de la generalitat a la desfeta de la guerra civil

La Catalunya dels anys trenta, dotada d’institucions pròpies, caminava cap a la consecució d’unes infraestructures modernes i d’un planejament adequat. Però les circumstàncies socials i polítiques que portaren a la guerra civil i la depressió econòmica internacional del 1929, juntament amb l’ascens dels totalitarismes a Europa, van fer fracassar el projecte. Tot i això, la Generalitat va dur a terme una obra important de planificació del territori, el Regional Planning i la Divisió Territorial del 1936, dirigida per Pau Vila, basada en comarques i vegueries.

El punt de partida del pla regional fou la preservació de boscos, platges i rius, però també establia zones d’agricultura intensiva, industrials, mineres, forestals, ramaderes, etc. amb la intenció de protegir determinats territoris, com les terres d’al·luvió del Baix Llobregat o del Maresme, progressivament ocupades per habitatges o fàbriques, i de promoure un retorn a l’agricultura davant de les successives crisis del món capitalista, com el crac del 1929.

També el pla Macià pretenia fer de Barcelona una ciutat més sana i productiva, capaç d’esdevenir la capital d’un estat en formació. La seva execució va haver d’ajornar-se per les conseqüències dels fets d’octubre del 1934, però alguns aspectes foren incorporats a la Llei de sanejament del 1936, com ara la possibilitat d’enderrocar amb celeritat illes de cases en mal estat i de substituir-les per equipaments de barri, o la construcció d’habitatges emblemàtics. Tot plegat són projectes estroncats pel desencadenament de la guerra civil, si bé algunes de les seves propostes han servit, d’alguna manera, per a configurar la Barcelona actual.

Des de l’inici de la guerra fins al maig del 1937, la CNT va impulsar la revolució social a través de la col·lectivització dels sectors productius i l’autogestió obrera. Però els bombardeigs de l’aviació franquista i de la italiana atemptaven contra les indústries, les comunicacions i la població civil, i la idea d’establir grans línies de fortificació que defensessin el territori català va esdevenir una obsessió. Va caldre esmerçar-se en la construcció de trinxeres, pous de tirador, nius de metralladores blindats de formigó, refugis, galeries subterrànies d’enllaç entre trinxeres, espais d’emplaçament de bateries d’artilleria i dipòsits de municions, sovint excavats a la roca, a més de pistes per comunicar els llocs fortificats. Acabada la guerra, el règim franquista va emprendre grans obres de fortificació, amb búnquers, bateries de costa, refugis i arsenals, intensificades amb motiu dels intents de penetració dels maquis.

De la reconstrucció a la renovació

Els anys 1940-50 foren temps difícils. A la ciutat es passava gana i no hi havia diners, però als pobles, gracies a l’hort i el corral, s’hi podia subsistir. Molta gent de ciutat va passar part de la guerra i la postguerra als pobles. Durant la contesa es van ocupar cabanes i balmes, refugis desapercebuts des de l’aire i gairebé des de terra. La gent s’hi trobava més segura que a les ciutats.

La reconstrucció

El model econòmic autàrquic afavoria l’acumulació de capital, amb sous baixos i escassa inversió. El sector de la construcció necessitava obrers per a aixecar de bell nou allò que la guerra havia enderrocat. La imatge arquitectònica del règim franquista suposà un retorn a elements historicistes i folklòrics, i l’apropiació de la freda monumentalitat de l’estil feixista en contrast intencionat envers el racionalisme i la modernitat. Els materials de construcció escassejaven i els preus i els subministraments estaven controlats, sobretot el ferro i el ciment. La construcció era artesanal, amb ferro relaminat, ciment natural, calç hidràulica mal apagada, enginy i poca cosa més.

Tot i la imatge propagandística que es volia difondre, Josep M. Montaner comenta que sota un camuflatge d’arquitectura popular, la cultura del moviment modern hi era present, amb l’experiència del treball racionalista aplicada a un llenguatge de canvi de pell de la façana. Però l’avantguarda arquitectònica havia deixat d’existir, a causa de la mort o de l’exili dels seus impulsors, i se’n va trencar la continuïtat. Mentre les classes benestants es construïen casals o torres, la classe mitjana adequava les seves llars mitjançant l’addició de pisos, augmentant el nombre de banys, modificant les obertures… Per contrast, a mesura que augmentava la població immigrada s’incrementaven els problemes de la població de rendes baixes, amb gent sense casa i un creixent barraquisme. El dèficit d’habitatges es va abordar marginalment fins que, a partir dels anys cinquanta, en molts casos com un barraquisme vertical, es van començar a construir, a través del Plan Sindical de la Vivienda, pisos econòmics tipus “bloc” a les perifèries urbanes.

De l’arquitectura religiosa de postguerra al Congrés Eucarístic

Una de les iniciatives més importants amb vista a la reconstrucció del patrimoni eclesiàstic destruït o malmès durant la guerra civil va ser l’Exposición Internacional de Arte Sacro realitzada el 1939 a Vitòria, amb repercussions importants, tot i que el procés de reconstrucció no va seguir el camí esperat, a causa de la manca de planificació, de la pressa per reconstruir i del poc interès per realitzar una arquitectura religiosa contemporània. A les comarques de ponent, la reconstrucció va anar a càrrec de l’Instituto de Regiones Devastadas.

Entre els anys quaranta i cinquanta, però, es va dur a terme una gran tasca de construcció d’edificis religiosos a tot l’Estat, alguns dels quals amb la força de treball de presos republicans. A Catalunya la construcció es va centrar en les poblacions del cinturó metropolità, llocs d’arribada de la immigració del sud d’Espanya. Però l’església més espectacular de les que es construïren de bell nou a Catalunya és la del Pont de Suert, obra de l’enginyer Eduardo Torroja, l’any 1955, amb el patrocini de l’Empresa Hidroelèctrica ENHER, de la qual era el president. Destaca per la seva forma de vaixell invertit, que Torroja va imprimir en altres construccions de la zona, com en el refugi del Parc Natural d’Aigüestortes, avui desaparegut. Altres exemples destacables d’esglésies dels anys cinquanta són la de Sant Josep (1951-53), a Girona, i la de les Llars Mundet (1954-57), a Barcelona.

El Congrés Eucarístic Internacional del 1952 és el primer acte d’abast internacional des de l’Exposició del 1929 a Montjuïc, com un signe d’obertura, des del nacionalcatolicisme imperant. Una de les peces emblemàtiques, situada a l’avinguda de la Diagonal, a l’actual plaça de Pius XII, fou l’altar amb l’immens baldaquí circular, suportat per un ferm pilar de formigó coronat en forma creu i dos peus inclinats, una estructura innovadora que volia transmetre la imatge d’industrialització i modernitat del país. Els raigs que havien il·luminat el cel nocturn de l’Exposició del 1929 es van tornar a encendre.

Del Congrés Eucarístic va sorgir, des de la iniciativa eclesiàstica i per subscripció popular, la creació de nous barris obrers formats per blocs de pisos, arreu coneguts com les Viviendas del Congreso, amb l’objectiu de col·laborar amb el dèficit d’habitatges.

La mirada Catalunya enfora. La funció del disseny

Les línies que segueix l’arquitectura catalana són, d’una banda, la reinterpretació de l’arquitectura popular, amb un esforç de renovació de l’arquitectura domèstica i de mirada cap a l’exterior i, de l’altra, la tendència racionalista, amb l’estudi de l’habitatge massiu, l’ús de l’estandardització i de nous materials, com el formigó, el vidre i la fusteria metàl·lica, influïda per les revistes estrangeres, amb formes cúbiques i amb les transparències que permet el vidre i els patis interiors en els edificis públics.

Un equip d’arquitectes creà el grup R –inicial de mots com revolució, renovació, restauració…–, amb l’objectiu de cercar nous llenguatges i d’establir relacions amb altres sectors culturals i amb altres països europeus. El grup revisà la tasca del GATCPAC i prengué Josep Lluís Sert, arquitecte del GATCPAC de fama mundial, resident als Estats Units, com un dels principals referents. I en el despatx de Coderch es constituí una junta formada per Oriol Bohigas, Joaquim Gili, Josep M. Martorell, Antoni de Moragas, Josep Pratmasó, Josep M. Sostres i M. Valls, que organitzaren exposicions sobre el nou llenguatge tot aglutinant pintura, indústria i arquitectura, concursos per a estudiants, apostant per la creativitat de les noves generacions, i conferències obertes a l’economia, l’urbanisme i la sociologia. Des del Col·legi d’Arquitectes invitaven prestigioses personalitats a explicar la seva obra, com per exemple Alvar Aalto, que, amb l’arquitectura orgànica, aportà una nova visió enfront de l’arquitectura funcionalista, més cúbica, i com Sartoris, que afirmava que el racionalisme autèntic es trobava en l’arquitectura popular.

El grup R es va anar apagant amb l’acabament de la dècada. L’any 1961, Moragas féu balanç a “Serra d’Or” sobre la feina feta, amb l’intent de retornar a l’avantguarda que s’havia perdut amb el franquisme.

La mirada de la renovació ateny els objectes quotidians. El 1957 es creà l’IDIB (Institut de Disseny Industrial de Barcelona), format per Alexandre Cirici, gent del grup R i després per André Ricard i Miquel Milà. El 1960 es fundà l’agrupació de disseny industrial ADI FAD. El 1961 es creà l’escola de disseny Elisava; el 1967, Eina, i el 1968, l’escola Massana introduí l’especialitat de disseny industrial.

El disseny gràfic també s’obrí a la renovació, amb revistes com “CAU” (Construcció, Arquitectura, Urbanisme) del col·legi d’Aparelladors, i “On”, d’arquitectura, interiorisme i disseny, i l’editorial Gustau Gili publicà títols sobre l’actualitat del món del disseny. Un grup de joves arquitectes, Clotet, Tusquets, Bonet i Cirici, van crear BD Ediciones de diseño, i, amb el patrocini de la Cambra de Comerç, es fundà Barcelona Centre de Disseny per a la promoció de nous dissenyadors i l’estímul de la competitivitat de les empreses, i per a millorar la qualitat de vida a través del disseny gràfic, d’interiors i industrial. Aquest seguit d’iniciatives va fer que a la dècada dels vuitanta es reconegués internacional el disseny del país.

La nova ciutat universitària de Pedralbes, amb facultats desplaçades de la Central, és expressió del nou llenguatge arquitectònic, més racional i industrialitzat, amb formigó vist, acer i vidre, reflex de l’època i referent de posteriors construccions. Un llenguatge de modernitat que també es començà a reflectir en els edificis privats, de façanes homogènies i estructures vistes, i en els comerços i grans magatzems d’aparadors, amb grans obertures vidriades i enllumenat impactant. La mecanització del vidre culminà en les façanes de vidre, conegudes com murs cortina.

Les formes de vida al món rural

Als pobles, l’aigua arribà ja a totes les cases –si més no a la cuina i als abeuradors dels animals– a través d’una xarxa bàsica. Disposar d’aigua potable a l’interior de les cases, i no sols de cisterna, sense garantia de salubritat, va portar a adaptar un espai com a safareig –que va funcionar fins a l’ús extensiu de les rentadores automàtiques– i a l’abandó dels safareigs públics. On hi havia hagut la comuna, es va crear un espai mínim amb lavabo, vàter i banyera o dutxa. Vora el safareig, que anà disminuint el seu format, no trigà a aparèixer la rentadora, un electrodomèstic que alleugerí el treball domèstic que requeia habitualment sobre les dones. Les noves instal·lacions i l’augment del consum d’aigua van obligar molts ajuntaments a eliminar els pous morts i construir clavegueres per a l’evacuació de les aigües fecals.

També el telèfon arribà als pobles. Moltes cases habilitaren part de l’entrada per a la instal·lació d’una cabina. Però el mitjà de comunicació més habitual continuava essent el correu postal. Un altre avenç fou la televisió: a la ràdio, que informava i entretenia, amb un aparell al menjador o a la cuina, li va sortir un poderós competidor. Els primers anys, a causa del seu preu elevat, només tenien televisors els cafès, on els diumenges a la tarda i, segons el programa, algunes nits, la clientela s’incrementava.

Des del final dels anys cinquanta, el treball al camp va viure la seva mecanització: aparegueren els primers tractors amb pala excavadora, propietat inicialment de les cooperatives agrícoles i els sindicats, mentre que les mules feien les feines del camp en els indrets de difícil accés. Encara es troben les últimes cabanes o barraques als camps més allunyats de les masies, aprofitant el despedregament dels marges per a facilitar el pas dels tractors.

Amb el tractor dotat d’aparells que facilitaven nous usos, com la carrossa, el cultivador, l’arreu, els discos, l’estripador, la sembradora, l’adobadora, la serradora, la curra, etc., s’inicià una transformació radical en l’agricultura, que després es completà amb la recol·lectora de cereal, la màquina més revolucionària. El seu embalum augmentà en amplada i alçada, i reclamà coberts prou grans per a encabir la nova maquinària i emmagatzemar les bales de palla, als quals cal afegir les enormes sitges d’obra per a guardar el gra. La pagesia esdevingué una indústria on el que comptava era el rendiment. Aquesta transformació del treball agrícola féu que es perdessin les estructures tradicionals del camp, com ara cisternes, basses, marges i cabanes.

Amb la mecanització i la davallada de mà d’obra es tendí al monocultiu de blat i ordi, més aviat ordi, ja que cresqué la demanda de pinso per a les granges d’engreix d’aviram o de porcells, llargues naus distants del poblat. I amb l’abandó dels corrals i de la cria tradicional, la ramaderia es professionalitzà i es distancià del treball agrícola.

El pagès, damunt del tractor, va deixar de tocar la terra que sempre havia aixafat i de patir menant l’animal. Aviat s’imposaren nous conceptes mercantils i de rendiment i cada pagès adquirí la seva maquinària. Però la forta inversió que suposaven aquests avenços discriminà la pagesia i provocà que les famílies amb menys recursos i gran part del jovent cerquessin feina en la indústria i emigressin a les viles i ciutats, sobretot a Barcelona.

L’auge de la construcció

Els anys seixanta experimentaren un auge compulsiu de la construcció: entre els anys 1960 i 1965 es construí a Catalunya més d’un milió d’habitatges. Hi havia demanda de mà d’obra. En els pobles rurals, molts fills cabalers es dedicaven a l’ofici de paleta, com una alternativa al treball del camp. Començaren treballant en els mateixos pobles, sense l’aprenentatge de l’ofici al costat d’un mestre d’obres, una tradició provinent de l’època gremial. Però aviat la feina s’estabilitzà, baixà i molts es desplaçaren a les ciutats i a les noves perifèries per trobar feina.

La incorporació d’aquesta nova generació de paletes mancats d’aprenentatge de l’ofici, desconeixedors de tècniques tradicionals com la volta a la catalana, i l’aparició de nous materials, com ara la biga prefabricada, les plaques de fibrociment, l’emmetxat ceràmic, la fusteria de ferro i alumini, etc., propicià la implantació del formigó armat en els pilars i les jàsseres, i la manca de qualitat dels detalls constructius. Aparegueren els polígons o “ciutats satèl·lit”, com un nou sistema de construcció urbana. L’ús dels prefabricats i la seriació contribuïa a una major rapidesa de l’execució, com és el cas del conjunt d’habitatges del polígon de Ciutat Badia. Paral·lelament s’experimentà l’encofrat túnel als polígons de la Mina i Canyelles, i també a la Facultat de Geografia i Història de Pedralbes, tot i que de resultats no favorables. Les grues esdevingueren un signe d’activitat i desenvolupament.

En el mercat de l’habitatge sorgí un nou professional, el promotor immobiliari. Era un moment de bonança econòmica i, per tant, d’activitat constructiva, amb noves tècniques que es veien com a símbol de prosperitat: tot havia de ser nou de forma i de material. Les bigues prefabricades tenien tanta demanda que s’inventà la biga amb ciment aluminós, més cara però d’un enduriment més ràpid. La velocitat en l’execució i la manca de bons acabats constructius va provocar anys més tard la patologia de l’aluminosi.

El projecte de la Gran Barcelona

L’interès pel que passava a l’exterior en el món de l’art i de l’arquitectura va continuar. Els mitjans de comunicació exhibien una arquitectura que volia ser avantguardista i que aportava com a valors afegits la qualitat i el disseny que definia el caràcter de l’autor. La conjuntura econòmica era pròspera.

L’any 1966 es publicaren dos llibres que van tenir una gran influència. El primer, de l’americà Robert Venturi: Complexitat i contradicció en arquitectura, va provocar una renovació del llenguatge formal. El segon, L’arquitectura de la ciutat, de l’italià Aldo Rossi, és un treball analític de les tipologies que constitueixen la part estructural de les obres.

Les noves generacions d’arquitectes catalans utilitzaren recursos nous, com el balcó massís de formigó, el tub de ferro vist, l’ús de tapajuntes, els graons per a marcar el canvi d’espais dins l’habitatge, l’ús de la corba, noves formes geomètriques, la planta hexagonal, els globus d’il·luminació, els papers pintats, etc. Era una arquitectura que cercava noves formes expressives a través de materials com el totxo, el formigó, el ferro, la fusta… i que es coneix com l’Escola de Barcelona. Una arquitectura que s’acosta als economistes, als sociòlegs, als urbanistes… L’Escola de Barcelona aproxima l’arquitectura d’elit al carrer, proporciona elements formals nous fàcilment utilitzables tot oferint alternatives vàlides, com l’aplicació de la lògica constructiva a la intervenció urbana.

El 1929 es va dibuixar la Barcelona futura, un projecte de ciutat vertical que es va quedar en mera utopia. Al llarg dels anys seixanta, Barcelona va créixer, sobretot la seva perifèria. L’àrea metropolitana passà de 2,5 milions d’habitants el 1960 a 3,4 milions el 1968: gairebé un milió d’habitants. La “Gaceta Ilustrada” (1969) presentà el projecte de la Barcelona del 1985, el Pla General Metropolità, que abraçava una superfície de 300 km² i quatre milions d’habitants distribuïts en vint-i-set municipis, molts dels quals havien doblat, i alguns triplicat, la població en els últims cinquanta anys.

El pla director volia millorar la connexió entre el centre i les perifèries. Se suprimiren les línies de tramvia i augmentaren les d’autobusos, i es proposà ampliar fins a set les línies de metro, que tindrien connexions amb el servei de trens. Els estudis de dimensionament de la xarxa apostaren per les vies ràpides, com les autopistes i els túnels del Tibidabo. Era un projecte global, que anava del port als túnels del Tibidabo i a la nova universitat de Bellaterra, i que incloïa tant el pla de la Ribera com el polígon industrial de la Zona Franca i Mercabarna.

La plana litoral entre mar i muntanya va fer que, per descongestionar la ciutat, se cerquessin connexions amb Vilafranca i cap a Mataró i el Maresme, i, a través dels nous túnels, cap a Sabadell i Terrassa, Manresa, Berga i fins a la Cerdanya. Hi havia, però, un tema socialment preocupant: un 60% del creixement de Barcelona corresponia a població nouvinguda, bona part de la qual resident en els barris i les poblacions perifèriques. Es començà a plantejar el repte de la integració, alhora que sorgí la definició segons la qual “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”.

Però la problemàtica decisiva d’aquest projecte metropolità raïa en el model a seguir. D’una banda, s’apuntà a la potenciació de tot el territori donant més suport a les comarques; de l’altra, es pretengué la creació de grans infraestructures i serveis amb la intenció de reforçar la capitalitat de Barcelona. Tanmateix, semblà imposar-se el model de la gran Barcelona amb projectes puntuals com els túnels de Vallvidrera o el projecte del barri de la Ribera, base de la intervenció arquitectònica de la Barcelona olímpica del 1992.

Amb la reconversió de Catalana de Gas i Electricitat i de la Maquinista Terrestre i Marítima, s’alliberaren terrenys industrials i es projectaren 6 km de façana marítima, del port fins al Besòs. Es proposà la prolongació de la Diagonal, el soterrament del ferrocarril i la conversió de la Ciutadella en parc. Es projectaren unes illes de cases de 500 x 500 m, amb un nivell per a vianants a 6 m d’alçada, amb edificis de tres plantes esglaonades i amb trànsit subterrani, amb la voluntat de recuperar la ciutat perduda a causa de la densitat de circulació.

La Zona Franca va esdevenir l’espai de distribució de mercaderies, prop del port i l’aeroport, i el 1971 entrà en funcionament Mercabarna, amb 90 ha. Bellaterra esdevingué la nova Universitat Autònoma, que permetia descentralitzar la de Barcelona. Les grans infraestructures continuaren amb la construcció de noves línies: el 1966 es duplicà la superfície portuària de Barcelona i Tarragona. El 1967 es creà la xarxa d’itineraris asfàltics, que projectava la construcció d’autopistes lliures de peatge a les entrades de les grans ciutats. Es preveien vies interurbanes en règim de concessió a privats o d’entitats mixtes i autopistes en zones de desenvolupament urbà i industrial, amb la del Mediterrani, que transcorre pel litoral. I es dissenyà el pla d’accessos a la Costa Brava.

L’any 1964 es convocà un concurs per a ampliar l’aeroport del Prat. La coberta és de làmina plegada sense cap pilar i amb un ample voladís. A l’exterior destaca un mural obra de Joan Miró i del ceramista Josep Llorens i Artigas. L’aeroport militar de Reus s’adaptà al turisme el 1952, amb el nom de Reus-Costa Daurada; i el de Girona s’obrí el 1967.

Els anys seixanta: de l’esperança a la crisi

L’any 1959 es redactà un pla d’estabilització en cooperació amb l’OCDE i l’FMI. Es devaluà la pesseta, es liberalitzà el comerç, es promogueren els Planes de Desarrollo i s’impulsà el turisme de platja, que va importar modes i formes de vida d’altres països, i posà fi a l’autarquia i a l’aïllament econòmic.

A les ciutats, la projecció de films nord-americans en cinemascope i l’atracció de Hollywood acaparaven l’oci massiu dels caps de setmana, amb llargues cues a les taquilles dels cinemes, que oferien un programa doble en sessió contínua. Arreu sorgiren sales dotades d’una calefacció a l’hivern que no hi havia en moltes cases. Fins que, amb la davallada del cinema massiu, la discoteca, amb música controlada per discjòqueis i focus mòbils que es projectaven sobre l’escena i convertien el públic bigarrat en protagonista de la nit, esdevingué el paradigma dels edificis d’oci de la societat de consum.

El 600, les vacances, el turisme de platja i les urbanitzacions

El xalet i el cotxe eren els signes socials de prosperitat, que marcaven l’estatus o el nivell de vida d’una família. La casa amb jardí –una tipologia manllevada de la ciutat jardí– era situada en urbanitzacions amb traçats de carrers sense vida, comparats amb els dels pobles i viles, on bull el comerç i el tràfec ciutadà.

El Seat 600 va esdevenir el primer mitjà d’automoció privat de moltes famílies. L’Institut Nacional d’Indústria (INI) va promoure la creació de la Societat Espanyola d’Automòbils de Turisme (SEAT). La fàbrica s’instal·là a la Zona Franca de Barcelona. El 600, de mecànica senzilla, motor de fàcil manteniment i preu inicial de 70.000 pessetes, es començà a fabricar l’any 1957, amb patent Fiat. Va tenir molta demanda i es va convertir en l’automòbil més popular, fins que l’any 1973 es va deixar de fabricar. Amb l’aparició d’aquest utilitari, les carreteres s’ompliren de cotxes i a les cases unifamiliars s’improvisaren els primers garatges eixamplant i reformant l’entrada. I amb el 600, les vacances: l’any 1936 no passaven de la dotzena els països en què els treballadors tenien dret a un mes de vacances pagades; ara les vacances s’estenien a totes les capes de la societat.

El transport per carretera i amb avió afavorien l’augment de mobilitat durant les vacances i desplaçaments més ràpids i econòmics. El turisme de masses desembarcava en forfets organitzats per agències de viatges dels respectius país d’origen a la recerca de les quatre “s”: sun (sol), sea (mar), sand (sorra) i sex (sexe). El lèxic usual del país començà a incorporar anglicismes com speak english, snack-bar, dancing, camping, autostop, flirt, bungalow, grill, gin tonic… Spain is different. El turisme, convertit en un fenomen de masses, influïa en l’economia, en les formes de vida social, en l’urbanisme, en la cultura, provocant un efecte mirall que mitificava els costums forans. Els nòrdics i centreeuropeus feren descobrir el sol i la platja: la morenor esdevingué un signe de prestigi social.

Les zones properes al mar, d’escàs valor de conreu, de cop i volta assoliren una forta demanda de les empreses constructores d’hotels i apartaments. Un fenomen especulatiu i de destrucció del paisatge que encara es dóna actualment en determinats llocs. Aparegueren els tour operadors i s’estandarditzà el producte turístic, fins al punt que el turista quedà reclòs en nous parcs temàtics d’oci.

El turisme de masses s’ha relacionat estretament amb les grans construccions arran de platja. A la fotografia, Lloret de Mar.

Enciclopèdia Catalana – Francesc Gomà

Amb l’augment del turisme i l’extensió de les urbanitzacions, el litoral mediterrani no parava de créixer, amb els consegüents dèficits de serveis, entre els quals el subministrament d’aigua. I aparegué el gran contrasentit: es deixava la ciutat per cercar un espai de natura i de lleure i es trobava que les viles marineres patien els mateixos problemes que les ciutats: comunicacions lentes, embussos de trànsit, contaminació acústica i massificació. Pels volts del 1955, quan tenia quinze anys, Patrice Chaplin descriu el seu viatge en autoestop amb una amiga pel litoral català:

“[…] vam arribar a Calella, als afores de Barcelona. En aquells temps era un poble bonic, quasi desert, amb un sol bar. Ens vam asseure al sol i vam menjar pa sucat amb oli i tomàquet. Com que era al maig, encara no hi havia gent; si n’hi havia era al juny… Resseguint la costa vam arribar al següent poble de pescadors i el vam trobar tan bonic que vam prometre que hi tornaríem a passar uns dies. La pròxima vegada que hi vaig anar, deu anys després, no el vaig reconèixer. Només en quedava el nom, d’aquella cosa tan exquisida.”

La crisi del petroli i la transició a la democràcia

L’any 1974 començà una forta crisi econòmica, conseqüència, en part, de l’encariment del petroli i de l’aturada de la construcció, que va provocar el tancament de moltes fàbriques i empreses i va abocar gran nombre de treballadors a un atur no pas ocasional sinó estructural. Però, tot i la crisi, la gent de ciutat seguí somiant amb el seu terreny o xalet de cap de setmana al camp. Molts es compraven a terminis un terreny, que anaven construint durant les vacances i els caps de setmana, en llocs sense urbanitzar, sense voreres, clavegueram, enllumenat ni serveis de cap mena. En molts casos perquè la urbanització hi era il·legal.

La crisi ja s’anunciava i es denunciava des del Club de Roma al principi dels setanta, i reclamava una alternativa al sistema de consum energètic, cridava l’atenció davant l’exhauriment dels recursos naturals i proposava alternatives d’autoconsum, reciclatge i arquitectura bioclimàtica, alhora que es feia un inventari dels problemes, com el medi ambient, la crisi de les institucions, el creixement incontrolat, la diferència entre països rics i pobres, la insatisfacció creixent en el treball, etc.

La dels setanta és també una dècada d’importants canvis polítics. El general Franco va morir, el príncep Joan Carles fou nomenat rei d’Espanya, es legalitzà el Partit Comunista, es convocaren les primeres eleccions generals des de la dictadura. L’Onze de Setembre del 1977, un milió de persones reclamaren un estatut d’autonomia per a Catalunya. El president de la Generalitat, Josep Tarradellas, tornà a Catalunya després de trenta-vuit anys d’exili. El 1978 s’aprovà la Constitució Espanyola i el 1979, el referèndum popular de l’estatut d’autonomia. El 1980 Jordi Pujol fou elegit nou president de la Generalitat. El 1981 s’aprovà la Llei del divorci. I se celebraven festivals musicals multitudinaris, com el Canet Rock.

La democràcia municipal

L’any 1977, l’alcalde de Barcelona de la transició nomenà Joan Antoni Solans, l’autor del Pla Comarcal, delegat de serveis de l’Ajuntament. L’administració s’apropava als arquitectes: els problemes de la ciutat es volien resoldre també des de l’arquitectura, com havia passat el 1929 i amb la proposta del GATCPAC. Es definí una nova política urbana i s’adquirí nou sòl. L’administració encarregà a diferents arquitectes escoles de primària i secundària, habitatges, instal·lacions esportives, equipaments socials i culturals i parcs urbans. Amb aquestes actuacions es volia reequilibrar el territori i zones com l’Espanya Industrial, el castell de l’Oreneta, l’exconvent dels Àngels, l’estació del Nord, els tallers del Clot, etc., es recuperaren per a la ciutat. L’exposició i el catàleg “Arquitectures per a Barcelona” és una mostra modèlica per a altres ciutats del país i de l’estranger. Aquesta visió es va traduir en l’eslògan “La Barcelona de les Barcelones”, en contraposició a la manera d’intervenir i comprendre la ciutat que havia generat la denominació de “la gran Barcelona”.

Durant els anys vuitanta, possiblement provocada per la crisi, es forjà una nova consciència que s’allunyava del mite del progrés indefinit i que descobrí la necessitat del reciclatge i d’aprendre del passat. Es revalorà el patrimoni arquitectònic i es popularitzà la restauració de monuments i d’edificis, tot plantejant la necessitat de conèixer l’ús que es donaria a les obres rehabilitades. Es van fer inventaris del patrimoni per comarques, es presentaren algunes exposicions, com “Noves ciutats velles”, es publicaren guies d’arquitectura i atles de plànols de ciutats com Barcelona, Girona i Lleida. Es restaurà el Born i es realitzà l’exposició “Catalunya, la fàbrica d’Espanya”.

Les noves polítiques urbanes

Amb l’arribada de la democràcia municipal hi hagué un canvi significatiu en les polítiques urbanes. El carrer tornà a adquirir protagonisme, amb les festes, però també amb les manifestacions. Els ajuntaments dedicaven més recursos a la creació o rehabilitació de nous equipaments públics, poliesportius, piscines, biblioteques, centres cívics, hotels d’entitats, museus, escoles i conservatoris de música, i a la creació de parcs, avingudes i places, amb les anomenades places dures, que contrastaven amb les de terra, amb arbrat i parterres.

A Reconstrucció de Barcelona, Oriol Bohigas planteja una sèrie de reflexions sobre les actuacions que s’estaven duent a terme, sobre el carrer com a eix vertebrador i de comunicació, i sobre el repte d’integrar centre i perifèries. Mentre en el nou Pla General de Carreteres es marcà l’eix del Llobregat, amb la nova autopista que uneix Barcelona amb Terrassa, Manresa i Berga, el túnel del Cadí, els eixos pirinenc i transversal, l’autopista de Garraf i els túnels de Collserola.

Al voltant dels anys noranta s’estengué un nou sistema de suport estructural, fins llavors només utilitzat per les gran empreses. Damunt els pòrtics de formigó es col·locaren les bigues i els revoltons que configuraven el forjat. Amb el nou sistema, les bigues estan en el mateix nivell que el cèrcol o la jàssera, amb uns connectors que uneixen ambdues peces, una solució bona per a deixar els sostres plans, tot i que, sense fixar-se en els connectors, sembla que no es pugui sostenir. Per això, al principi, molts contractistes es resistien a acceptar-lo, tot i les explicacions dels tècnics de les empreses de prefabricats. El sistema va contribuir a la industrialització de les petites empreses, que van haver d’adquirir més puntals i planxes d’encofrat.

L’evolució de les formes de vida domèstica

Amb la posada en marxa de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs s’incrementà la producció d’electricitat. La primera mecanització de la casa, del final dels setanta, amb nevera i rentadora, era aleshores equiparable a la dels països europeus veïns. Les cases comercials hagueren de competir amb la integració a la Comunitat Econòmica Europea i la supressió de mesures proteccionistes obligà a una millor relació qualitat/preu a causa de la competència exterior. Algunes empreses catalanes s’independitzaren de les patents estrangeres i dissenyaren la seva pròpia gamma de productes, amb noms de marca que es prenien com a referència genèrica de l’aparell. Per exemple, la marca de batedora de l’empresa Turmix o el conegut Minipimer.

Amb l’expansió econòmica, l’electricitat i el gas –ciutat o butà– es popularitzaren, un fenomen relacionat amb productes de la línia blanca, rentadores, frigorífics i rentavaixelles; i de la línia marró, com ara cuines i estufes, a més dels petits electrodomèstics.

El disseny de la cuina canvià, a conseqüència de les noves formes de vida. El fet que la dona treballés també fora de casa i la manca de temps entre setmana portaren a l’ús de nous electrodomèstics, a noves tecnologies de cocció i al consum de menjars congelats, precuinats o preparats. Un consum cada vegada més influït per la publicitat comercial, que incita a adquirir l’últim model i provoca canvis en tots els àmbits de la vida quotidiana.

Els hàbits alimentaris tendeixen a una sobrealimentació del Primer Món, que contrasta amb la fam a l’Àfrica. Com observa el doctor Valentí Fuster, “ara ja no morim perquè ens falti el menjar sinó perquè ens en sobra”. Són a l’abast més aliments dels que es necessiten i això fa que la publicitat tingui un paper dominant.

Les matèries vénen empaquetades i preparades, de manera que la cuina s’ha convertit en un lloc asèptic; és l’espai més car de la casa per m². En contrast amb el fast food, a conseqüència dels horaris laborals, pren protagonisme en les ofertes d’oci cultural la cuina d’autor i els restaurants amb estrelles Michelin.

La cuina ha passat de ser un espai de transició a un lloc gairebé de laboratori: fogons de gas o de vitroceràmica, forn, microones, frigorífic, congelador, torradora, robot de cuina, rentaplats, liquadora, batedora, trituradora, espremedor de taronges, aspiradora… La congelació estalvia d’anar a mercat i de cuinar cada dia, i el congelador reclama cada dia més espai. L’existència de grans superfícies comercials fa que les compres siguin més espaiades i més voluminoses, mentre el comerç de barri s’especialitza i adapta els horaris en funció de la demanda: hi ha botigues amb horaris de 8 h a 2 h de la matinada que no tanquen cap dia.

1992, Els Jocs Olímpics

La proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 va desplegar una dinàmica de modernització i d’adaptació del teixit urbà a les necessitats del segle XXI, tant a la capital com a les altres seus d’esports olímpics: Terrassa, amb el nou estadi d’hoquei herba; Badalona, amb el nou pavelló olímpic de bàsquet; la Seu d’Urgell, amb la nova zona d’aigües braves… Entre els canvis urbanístics de Barcelona destaca la millora de les comunicacions, amb el cinturó del litoral, la reforma del Moll de la Fusta i de la Barceloneta, l’emplaçament de la vila olímpica a l’antiga zona industrial de la Maquinista i Catalana de Gas, i la definitiva obertura de la ciutat al mar. Es crearen nous espais a l’entorn de l’anella olímpica, dels quals destaca l’estructura orgànica del Palau Sant Jordi, capaç per a una multiplicitat d’usos; la rehabilitació de la façana de l’Estadi Olímpic, com un record del que hauria pogut ser l’Olimpíada Popular del 1936, i el port olímpic, un ampli espai esportiu i de lleure. Es construïren nous hotels, es milloraren i ampliaren les instal·lacions de l’aeroport, i Barcelona es convertí en una destinació turística durant tot l’any. També s’emprengué una remodelació del barri antic, base d’actuacions posteriors.

La postmodernitat

A les acaballes del segle XX, la postmodernitat es presentava com una superació del moviment modern. Sorgí en un moment propici, amb l’eufòria de les obres olímpiques, basat en les obres de l’arquitecte Robert Venturi. El component formal esdevingué preponderant amb relació a la funció, i el seu llenguatge eclèctic envers l’espectador és una barreja de sorpresa, ironia i frivolitat. El postmodernisme és tolerant, escèptic, relativista, eclèctic, trenca amb les ideologies. Dissenya objectes que tenen una forma i serveixen per a una altra, i és tal la insistència en la forma que s’arriba a qualificar els nous filòsofs com els perruquers i els modistes del nou estil de vida.

Entre les tendències dominants, n’hi ha que es basen en la contínua evolució de la informàtica, la robòtica i els multimèdia, i prenen com a referent edificis com el Centre Pompidou de París, on les instal·lacions són la part visible de les façanes, com les venes de l’edifici. D’altres apunten al retorn de les formes rurals i a la implantació de models neorurals, a través de la restauració i reutilització d’edificacions del nucli antic de ciutats i pobles, i amb el museu convertit en l’edifici més actual. D’altres, finalment, cerquen un canvi per evitar l’exagerat consumisme, la malversació energètica, la contaminació i la degradació de l’entorn, i plantegen alternatives basades en l’ús de materials naturals i reciclables i en les energies netes.

Entre els dissenys de moda d’aquesta època de trànsit destaquen els nous bars, que han passat a formar part de les nits d’oci de Barcelona i han estès la seva influència a altres ciutats i viles del país. Dissenys exclusius del mobiliari, el tractament de l’ambient, la il·luminació, el bany. Alhora que es proposen nous instruments d’interpretació, tot es qüestiona.

La globalització

Malgrat totes les advertències, ningú no es pensava que hi hagués una ralentització tan forta un cop acabada l’activitat frenètica que van portar els Jocs Olímpics i l’Exposició de Sevilla. L’alcalde Maragall demanava als arquitectes qualitat i exigència en el disseny i en les realitzacions, i es comprometia a dedicar més diners al manteniment de les obres empreses que no pas a la inversió. Calia ser curós en els detalls, en la feina ben feta.

Però la implantació de l’euro va desencadenar una llarga i puixant reactivació econòmica: d’una banda, per la forta inversió de diner negre en la construcció; de l’altra, per l’arrodoniment per dalt del canvi de pessetes a euros. El cost de la vida no ha parat de pujar.

Les noves infraestructures del transport i la comunicació

Entre les actuacions territorials es va dur a terme un projecte antic que havia esdevingut insuficient: l’eix transversal uneix Girona amb Lleida i l’antiga carretera N-II de Barcelona a Madrid es converteix en autovia. Una altra infraestructura territorial important és el tren de gran velocitat, amb els trams Madrid-Lleida i Camp de Tarragona ja en funcionament i els trams en obres fins a Barcelona i Girona, que han de continuar fins a connectar amb França.

Les obres del metro –“metropolità”, com el seu nom indica– tenen com a objectiu connectar Barcelona amb les poblacions de l’àrea metropolitana, a més de millorar les comunicacions interiors: la tuneladora, un aparell cilíndric que s’obre pas com un talp mecànic fent la volta i la base del túnel, assenyala l’estat del procés. I unes noves línies de tramvies connecten Barcelona i la rodalia, el Trambaix amb el Baix Llobregat, i el Trambesòs amb el Barcelonès Nord.

La dècada dels vuitanta es definí el planejament urbanístic de les ciutats i viles, partint de la previsió de creixement demogràfic, diferenciant les zones industrials, residencials i de serveis. L’Institut Català del Sòl promogué diversos plans d’actuació i, a l’inici del segle XXI, s’elaborà el Pla d’Ordenació Urbana Municipal (POUM). El preu del sòl arribà a cotes imprevistes a les grans capitals i, de retruc, a tot el país. El nombre d’immobiliàries es multiplicà. Calia reduir la duresa del treball edificador, vetllar per la seguretat laboral i augmentar la qualitat i la productivitat disminuint despeses. Calia incorporar les exigències d’habitabilitat acústiques, higrotèrmiques, d’il·luminació, estètiques, ambientals, d’irradiació, de seguretat, de durabilitat… Calia treballar més en el taller i menys a l’obra –on només es realitzava el muntatge–, però la fragmentació de les tasques ho feia difícil.

El Fòrum de les Cultures 2004 va ser el motiu per a urbanitzar el tram inicial de la Diagonal, amb una tipologia qüestionada pel seu contrast amb el teixit urbà i el model de ciutat existent. La torre Agbar, inaugurada el 2005, s’ha convertit en una icona de dia i de nit pel seu joc de colors canviant. Les activitats de masses afavoreixen escenaris efímers, com les estructures tubulars en els macroconcerts de pop-rock, i converteixen els estadis en els grans espais sacralitzats.

De la postmodernitat s’ha passat a una hipermodernitat, a una radicalització de la tecnociència, del mercat, dels drets humans i de la democràcia, en paraules de Gilles Lipovetsky. François Ascher parla d’una tercera revolta urbana: la primera fou la medieval, la segona va ser la industrial, i l’actual és la de la societat de la comunicació i del coneixement. Es fonamenta en les noves tecnologies de la informació, que fan canviar els comportaments individuals, socials i polítics. Com el vídeo, el telèfon mòbil, els ordinadors portàtils amb connexió a Internet, l’AVE i les connexions aèries, necessàries per a les relacions presencials enfront de la creixent comunicació virtual. Aquest procés de modernització és tremendament dinàmic i canviant, i l’impacte sobre la ciutat i les formes de vida urbana és difícilment previsible. Un nou urbanisme per al segle XXI.

Les altres cares de la globalització

La creu de la moneda de la globalització és la indeturable allau migratòria provinent de països subdesenvolupats, que alhora provoca, per contrast, la deslocalització industrial cap a països del Tercer Món, on la mà d’obra és més barata. D’una banda, sorgeixen greus problemes d’integració i de manca de cohesió social que poden donar lloc a formes de segregació i, de l’altra, de pèrdua de poder local. Mentre que la globalització és un fet en l’àmbit bancari o de comunicacions, en altres àmbits, com l’agrícola, no és tan clara, on cada vegada més es valora la denominació d’origen. Els preus del cereal es mantenen baixos i les despeses de llavors, d’adobs, de recol·lecció, de taller, pugen any rere any. La subsistència del treball al camp només s’explica per les subvencions derivades de la política agrària comunitària. Però un altre gran problema de la població rural és el seu progressiu envelliment.

Cada dia és més estesa la inquietud envers la conservació del medi ambient, del paisatge. Des de l’administració es prenen mesures de tot ordre, des de la recuperació de l’estany d’Ivars fins a la publicitat en els mitjans de comunicació per sensibilitzar la població enfront del risc d’incendis forestals. La nova normativa del Codi Tècnic de l’Edificació posa l’èmfasi en l’estalvi d’energia, fomentant l’ús de l’energia solar, la selecció de les deixalles i la sostenibilitat dels habitatges. Les conseqüències catastròfiques del mal ús dels recursos naturals, del malbaratament de l’aigua i l’energia, corroborades pels científics, requereixen prendre mesures eficaces, com la reducció del consumisme. Les conseqüències catastrofistes del canvi climàtic reclamen uns canvis d’hàbits que la població es resisteix a assimilar i a traduir en comportaments pràctics: en lloc de reduir el consum energètic, s’estén la instal·lació de l’aire condicionat a les cases programat a temperatures excessives. Al seu torn, el descrèdit de les utopies, la creixent desconfiança en la societat i en la política, els atemptats terroristes d’incidència global i el pes creixent de l’individualisme fan que la casa es converteixi en refugi davant l’amenaça de la inseguretat.

Té sentit l’existència d’una cultura local en un món convertit en l’“aldea global”? Ignasi de Solà Morales, fent balanç de l’arquitectura catalana dels anys noranta, diu que, a causa de la situació social en la qual l’arquitecte va participar en la realització d’espais per a la nova societat, es va produir una versió catalana del debat postmodern, que destaca per una visió més tecnològica, per la recerca de noves sensibilitats, i que es decanta cap al conceptualisme artístic.

Una de les tendències actuals és el minimalisme; un tipus d’arquitectura unitària formada per materials limitats, amb formes pures. Forma, estructura i ornamentació es barregen, i es valora la qualitat del material. A partir de la senzillesa s’arriba a l’emoció envers l’obra artística, sigui arquitectònica o de qualsevol altre àmbit. Altres línies menen a la recerca dels vincles entre tradició i renovació, amb elements de contemporaneïtat que marquen l’ambient d’una època, barrejant l’art amb les innovacions que ofereix la tècnica.

Les arquitectures de l’oci i l’evasió: parcs temàtics, centres comercials i turisme rural

En la ciutat europea actual, el lleure, la cultura i el comerç són complementaris. El mestissatge racial i cultural porta a una ciutat més complexa i amb més matisos, que evoluciona permanentment i en moltes direccions alhora. Augmenta la importància i el prestigi social del temps d’oci, i els parcs temàtics artificials atreuen setmanalment milers de visitants. L’alternativa a la massificació consumista de l’oci és el turisme rural. La cultura del cos es renova i es democratitza. Es restauren els antics balnearis d’arquitectura decadent i s’amplia el ventall dels seus serveis: a més de la cura amb aigua termal, s’ofereixen tractaments antiestrès i antitabac, fangoteràpia, quiromassatges, relaxació, serveis d’estètica, etc.

Des dels anys noranta, els parcs temàtics han esdevingut una nova forma d’esbarjo familiar, derivada dels parcs d’atraccions ja existents, dels parcs aquàtics i fins i tot de l’oferta balneària, com Caldea a Andorra o el Magma a Santa Coloma de Farners. Els parcs temàtics van fer furor als Estats Units els anys cinquanta, però no van arribar al nostre país fins a la instal·lació de Port Aventura. L’oferta pròpiament lúdica es complementa amb equipaments com ara restaurants, botigues i fins i tot hotels, que permeten de passar-hi tot un cap de setmana sense sortir del recinte.

Barcelona i la seva àrea metropolitana lideren el boom dels centres comercials. Seguint el patró nord-americà, són ambients concebuts com a entorn d’oci i seducció, semblants a parcs temàtics, destinats a substituir les places i els mercats tradicionals de viles i ciutats, superfícies que ocupen territoris extensos, amb àrees logístiques, centrals de mercaderies i aparcaments immensos per als automòbils d’una clientela massiva.

Els conceptes de parc temàtic i superfície comercial s’integren en els grans complexos de lleure per a l’esbarjo familiar, que inclouen multicines, restaurants i botigues, com és el cas del Maremàgnum barceloní o del Parc Vallès a Terrassa.

També el turisme rural o agroturisme, inicialment de caràcter alternatiu, tendeix a convertir-se en una manera de “consumir” natura i tranquil·litat per a la gent de la ciutat i en font complementària d’ingressos per a la gent del camp. Aquest model, que prové de la residència casa de pagès encara vigent, ha evolucionat en alguns casos cap a la creació dels anomenats vilars rurals, xarxes d’establiments hotelers amb segell propi situats prop d’indrets o viles d’interès natural, paisatgístic, cultural o monumental, amb l’objectiu d’apropar els turistes a la realitat de la vida i del costumari rural, proposant sovint actuacions ambientals, des d’un tracte amable i casolà, i facilitant als usuaris un ventall d’activitats que aportin valor afegit al seu temps d’oci i de vacances.

Amb l’ajut de subvencions provinents de programes europeus, com el PRODER, el turisme rural ha permès la recuperació de construccions en desús o abandonades –sovint ruïnoses–, com ara pallisses, quadres, antics coberts, masies velles, de productes alimentaris i de cuina local, d’antics costums i d’entorns paisatgístics singulars.

Com s’apuntava al principi, amb paraules de Paulo Mendes da Rocha, “el paper de l’arquitectura consisteix a construir un espai democràtic d’interacció. L’arquitectura té ben poc a veure amb un edifici aïllat, separat de l’entorn, i sí amb construir i transformar el territori”. Aquest seria, doncs, el repte dels arquitectes, dels urbanistes, de les administracions, de les empreses i dels ciutadans del segle XXI.