La ciència popular

La ciència i la tecnologia en els costums i la vida quotidinana dels catalans

Gairebé amb tota seguretat parlar de "les ciències i les tècniques populars" com fem aquí haurà causat la perplexitat de més d’un lector. No ha de sorprendre pas que algú hagi trobat fora de lloc la inclusió de temes sobre la ciència i la tecnologia en una obra com aquesta, dedicada als costums i la vida quotidiana dels catalans. Els antecedents són escassos en la producció dels nostres folkloristes, si deixem de banda Cels Gomis i alguns metges autors de topografies mèdiques en els anys a cavall del segle XIX i el XX, més d’un segle enrere!

En canvi la ciència i la tecnologia són avui presents com mai en el costumari català, com en el de la gran part de cultures del món. Hi ha cap gest més quotidià, per exemple, que el d’encendre el llum de bon matí quan sona el despertador? O el de parar el so impertinent que ens treu intempestivament de la nostra dolça somnolència? I en qualsevol d’aquestes dues variants aquest primer gest quotidià ens posa ja en relació amb la ciència i la tecnologia, tant si s’és conscient com si no, agradi o no. No cal dir que, sense ser un dels objectes més sofisticats, un despertador és sempre un instrument d’una certa complexitat. Un mecanisme amb rodes i engranatges, moguts per l’energia d’una molla o d’una pila elèctrica que, a l’hora prefixada, engeguen un concert de percussió prou molest per despertar-nos o bé sintonitzen una emissora de ràdio si el rellotge disposa d’un aparell receptor. I això tot just llevar-nos. Amb el primer gest del dia ja ens hem posat en contacte amb la mecànica clàssica, l’acústica, l’electromagnetisme i totes les tecnologies associades. Podria no ser així. Durant molts milers d’anys les persones s’han despertat amb la claror de l’alba o el cant del gall, i encara avui dia hi ha molts milions d’éssers humans que no disposen de despertador ni de llum elèctrica. Però no és el cas de la immensa majoria dels catalans i, en particular, dels lectors d’aquesta obra, en el procés de confecció de la qual seria massa llarg enumerar tots els factors tecnològics que hi han estat implicats i la seva base científica. Però també en el reconeixement d’un còmput del temps o en l’observació que els galls canten a trenc d’alba hi ha un contingut de coneixement que si no es qualifica habitualment de científic és perquè la societat l’ha interioritzat ja fa molts segles, i així ha passat a formar part de la cultura popular.

En realitat, aquesta separació entre cultura popular i alta cultura o ciència, sense ser recent, no és tan antiga com es podria pensar. Ve dels segles del Renaixement i l’anomenada revolució científica, entre mitjan segle XVI i final del XVII. La nova ciència que sorgí de les obres de Copèrnic i de Galileu afirmà i segellà la separació entre la visió de l’ordre natural de la cultura popular, aferrada a les tradicions, controlada pel clergat o enfrontada a aquest i els senyors, i primordialment de transmissió oral, i de l’alta cultura, pròpia de les elits de les classes dominants, que incorporava, entre d’altres, alguns elements de cultura científica de base matemàtica i mecànica.

Fins aleshores, en tota la cristiandat, no hi havia hagut diferències fonamentals respecte a la concepció del món material en tota l’escala social. Del teòleg al camperol més humil, del rei a l’artesà, la narració bíblica i una sumària reconstrucció dels sabers de l’antiguitat clàssica constituïen la base del coneixement –independentment que l’elaboració d’aquest saber assolís una sofisticació més gran entre les persones més cultivades i que aquells que sabien llegir i coneixien el llatí tinguessin accés a unes fonts que no eren a l’abast dels altres més que pel camí, sempre esbiaixat, de la transmissió oral–. De fet, abans del Renaixement, tret dels eclesiàstics, els metges i els juristes, que sabien llatí, pràcticament no hi havia diferències culturals entre els diferents estaments socials, per exemple entre un pagès i un senyor –ni l’un ni l’altre, tret d’excepcions, sabien llegir–.

Però, com ha posat de manifest la historiadora nord-americana Margaret C. Jacob, tres esdeveniments, al llarg del segle XVI, van contribuir a establir aquella escissió, pràcticament no tancada fins a la generalització de l’alfabetització al segle XX. En primer lloc, l’extensió de l’alfabetització subsegüent, a la invenció de la impremta i a la Reforma, amplià entre els laics de fortuna suficient el nombre de persones en condicions de llegir i interpretar, de primera mà, textos fins aleshores reservats al clergat o professionals especialitzats (metges, juristes…) o simplement textos no publicats mai. En segon lloc, el desenvolupament del capitalisme modern i la revolució comercial associada permeteren, d’una banda, que determinades elits aristocràtiques i mercantils s’enriquissin enormement, mentre que de l’altra incrementaren l’empobriment de gran part de la població europea, accentuant així les diferències entre les classes socials. Finalment, la difusió, tant als països catòlics com als protestants, de la idea que l’ordre econòmic i social existent estava subjecte a canvis i que un de millor era possible en el futur sobre la terra, sense haver d’esperar a la vida eterna.

Això féu que, a partir del segle XVII –en alguns llocs ja al XVI– les elits socials i econòmiques es malfiessin cada vegada més de la cultura popular i hi esdevinguessin més hostils, atesa la perillositat potencial que endevinaven en allò que es començà a anomenar en aquesta època el poble. Galileu mateix, per prendre un exemple del camp científic, el 1633 afirmava que no es podia posar a l’abast “de les dones i la plebs” el saber matemàtic i científic en general. El llenguatge esotèric inherent a la nova ciència no era adequat per a la comunicació amb les masses; la “ment del poble” havia de ser protegida de la veritat amb relació “al que respecta a l’Univers” per tal d’evitar “confondre llur poca capacitat” i “fer el poble indòcil i incrèdul” als articles de fe fonamentals.

A partir d’aquí se separen dues vies paral·leles de transmissió del coneixement. La via popular de la transmissió oral o, a tot estirar, mitjançant documents escrits en un llenguatge directe i senzill, i la via culta o sàvia, pròpia de les elits, que es transmet mitjançant un discurs a l’abast només d’aquells que han estat iniciats en el llenguatge de la nova ciència.

Però, si s’entén per ciència el saber conscient, susceptible de ser comunicat i discutit i que permet fer previsions prou precises sobre una part de la realitat i sobre els resultats d’una actuació sobre aquesta, no hi ha dubte que hi ha una colla de coneixements científics que s’han transmès per la via popular des dels temps més remots. Altrament, la supervivència de l’espècie humana hagués estat més que problemàtica i el creixent domini dels fluxos de matèria i energia de l’entorn que ha exercit no hagués estat possible.

Les societats humanes sempre s’han servit de la natura, en la qual han basat i desenvolupat la seva existència. Els humans han tingut en tots els llocs del planeta i des dels primers temps una relació íntima amb l’ambient físic i biològic en què han viscut i unes nocions sobre les maneres de preservar la salut i guarir la malaltia. El medi natural ha estat la font de primeres matèries per a tots els usos imaginables per a la supervivència i el confort de l’ésser humà des de l’inici de la seva vida a la Terra. D’altra banda, els elements del firmament visibles a ull nu i els fenòmens atmosfèrics que marquen les condicions ambientals de cada indret han estat presents a la vida quotidiana dels humans des de sempre.

Els primers humans posseïen ja uns coneixements empírics bàsics prou amplis sobre la successió dels dies, les nits i les estacions, sobre els canvis més o menys regulars o irregulars del temperi, sobre les plantes útils com a aliment, remei o material de construcció i els llocs propicis per a trobar-les, sobre els costums dels animals dels quals s’alimentaven o s’havien de protegir; sobre els mitjans de procurar-se abric, armes o atuells per a la cacera i les activitats quotidianes aprofitant els materials que obtenien de minerals, vegetals o animals. I també acumulaven sabers sobre les tecnologies per aprofitar i transformar aquests materials en benefici propi.

Els esdeveniments i canvis meteorològics –vent, pluja, fred, etc.– deuen haver estat entre els primers fenòmens de la natura percebuts pels humans, potser abans i tot que els astronòmics, atès que afecten més directament la vida quotidiana.

La tecnologia més antiga de la qual tenim testimonis és, per més greu que ens pugui saber, la de l’armament. Milers de destrals i milions de puntes de fletxa de sílex i d’altres pedres dures ho certifiquen. Efectivament, les pedres figuren entre els primers objectes emprats pels humans com a arma, abans i tot d’haver après a tallar-les de determinades maneres per a fer-les més eficaces. Al començament, senzillament les agafaven tal com les trobaven i les llançaven o les feien servir per a colpejar. Però ben aviat s’adonaren dels avantatges que presentaven determinades formes i van triar còdols allargats, un extrem dels quals facetaven a cops, és a dir, li anaven donant una forma tallant especial. Un d’aquests còdols, agafat pel cantó llis, damunt el palmell de la mà, i ben subjectat amb els dits, podia fer molt més mal que el còdol llis, sense treballar. Aquest va ser el punt de partida d’una veritable cursa armamentista lítica. És clar que aquestes armes eren destinades en principi a la cacera i que també hi ha eines de pedra (rascadors, burins) que servien per a altres usos, però el cert és que aquesta primacia tecnològica de les armes resulta, si més no, inquietant.

Cal dir també que, al llarg dels segles, caçadors i pescadors han aguditzat les seves capacitats d’observació per tal d’assolir el màxim profit amb el mínim d’esforç. Molts dels sistemes tradicionals de cacera i pesca –avui dia prohibits en gran part per raons òbvies de sostenibilitat– constitueixen en la seva concepció, ús i disseny veritables fites de l’aplicació de coneixements molt elaborats –avui en diríem etològics– sobre el comportament dels animals, fruit d’aquella observació naturalista.

També en la recerca de pedres com més dures millor i, per tant, més eficaces com a projectil o eina de tall, es manifesten de molt antic uns coneixements que deuen molt a l’observació. Els afloraments de pedra foguera (sílex) o pedrenyera, per exemple, malauradament no es troben a qualsevol lloc; la geologia condiciona la distribució dels jaciments. Els humans que en trobaven tallaven aquestes pedres en un taller artesà i iniciaren el comerç d’intercanvi amb les zones on era escàs. Construïen estris de tota mena (rascadors, ganivets, destrals, puntes de fletxa…) amb els quals caçaven i esquarteraven les captures i atacaven i es defensaven dels agressors o enemics.

Els humans paleolítics de les terres catalanes buscaven refugi i de vegades s’instal·laven en coves i balmes, on també plasmaven a les parets els seus sentiments artístics, aprofitant tota mena de pigments, la majoria d’origen mineral, però també d’origen vegetal o animal per fer els primers grafits de la història de la humanitat.

Amb els segles, l’ús primigeni dels recursos que oferia el medi va anar evolucionant, tant en l’elaboració dels estris i els recursos usats com en la manera de fer-los servir. Per exemple, la descoberta que determinats tipus de “terres” s’endurien quan es coïen i se’n podia fer pots, tupins, olles i cassoles. A partir d’un cert moment, el conreu, la selecció i la domesticació de les plantes –i també dels animals– va revolucionar la relació entre els humans i la resta de la natura de tal manera que no hi ha dubte que tan important és el condicionament del medi sobre els grups humans –facilitant-ne la instal·lació definitiva en certes zones i prevenint-la en d’altres– com la pressió –i els canvis consegüents– que les societats humanes han exercit sobre la natura que tenien a l’abast –dominant-la, explotant-la, modificant-la, i fins i tot sovint espoliant-la–.

Una sínia, a Prades.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Amades i Gelats

A partir del neolític s’incorporen al saber comú les tècniques de conreu i de domesticació del bestiar, la cistelleria, la terrissa… El pas de la recol·lecció al conreu de les plantes alimentàries més importants i la domesticació d’alguns animals han estat fonamentals per al desenvolupament de la civilització. Durant mil·lennis, i encara avui dia, aquestes plantes i animals han nodrit els humans o els han proporcionat primeres matèries i, en el cas dels animals, els han aportat també força de treball o mitjà de transport. D’altra banda, la necessitat de preveure l’època de la sembra i les collites va portar els primers pagesos a prendre com a referència el moviment dels astres. Si fins llavors s’havia mirat el cel d’una manera contemplativa o temorosa, es començà a mirar amb un interès pràctic, fet que conduí a la invenció del calendari. I, si a partir de l’observació del firmament i molt especialment dels desplaçaments aparents del Sol i la Lluna, es començà a bastir la ciència astronòmica, a partir d’una observació atenta dels animals i dels recursos que se n’obtenien es desenvoluparen i perfeccionaren multitud d’oficis: ramaders, traginers, basters i guarnicioners, manescals, caçadors, pescadors, etc.

L’ambient rural mantingué amb força la transmissió oral dels coneixements necessaris per a la utilització de les eines i la realització de les tasques quotidianes, les agrícoles i les ramaderes. La fotografia és feta a Bolvir el 1934.

Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya – Joan Nonell i Febrés

Tots aquests sabers, i encara d’altres, han contribuït a la perpetuació de l’espècie humana i a la progressiva millora de les condicions de vida d’una part considerable dels humans. És el que s’ha anomenat revolució neolítica: les diferents ètnies han modulat el seu entorn natural al mateix temps que eren modulades per ell i l’experiència d’aquesta interacció ha originat un cúmul de sabers. En sedentaritzar-se, els humans van començar a construir habitatges permanents, de pedra allà on aquesta era abundant i adequada per a la construcció o, per contra, d’argila on aquesta abundava i la pedra era escassa. L’argila es va començar a fer servir, no únicament per a fer recipients, sinó per a fabricar maons, per a fer parets i teules per a cobrir i aïllar els edificis. La descoberta de nous materials de construcció –de la pedra als maons, del guix i la calç, al ciment– va fer canviar el tipus de vida dels humans, que progressivament es van fer més sedentaris.

Més tard, els humans del neolític, tal volta per casualitat primer i experimentant després, van descobrir els metalls i, amb aquests, sens dubte, la pedra d’esmolar per afilar els talls dels seus estris. La descoberta dels metalls va anar encaminant els humans a una coneixença cada cop més profunda dels minerals, dels diferents tipus de pedres, dels llocs d’on es podien extreure, i de la seva metal·lúrgia. Així es van arribar a conèixer, entre d’altres, alguns metalls escadussers que, per la seva lluïssor i inalterabilitat, van ser considerats com a cosa molt preuada i usats com a patró de canvi, com és el cas de l’or. A les lleres dels rius, a la sorra, es buscaven (i es busquen encara avui) trossets d’aquest metall, que es troba a la natura en estat pur. Un metall que és manifestació de vanitat, discriminació, pedanteria, enveja, agressivitat, i, al límit, causa de moltes guerres…

Sense moure’ns del món mineral, les pedres refractàries per als forns i estufes per a coure el pa i escalfar-se, i, al límit, les lloses de qualitat per a coure un bon tall de carn, són grans descobertes en el món de les pedres. I fins i tot s’ha construït un instrument de música, el litòfon, en el qual la percussió sobre pedres de diferent litologia i forma fa emetre sons musicals diversos.

D’altra banda, des de molt antic, els humans s’han adonat que en els porus que deixa una pedra (si és solta com la sorra és molt accentuat) s’hi pot albergar l’aigua de pluja o altres fluids com el petroli i el gas. En ploure damunt una d’aquestes pedres, anomenades permeables, l’aigua es filtra, a poc a poc, fins a trobar-ne una altra que no la deixa passar, sense porus, anomenada impermeable. Aquesta aigua continguda en les pedres forma un mantell aqüífer. Si es fa un pou i es pot arribar fins ben a prop d’aquest nivell impermeable es pot trobar l’aigua, recurs preciós, sobretot en zones semiàrides on aquest element, imprescindible per a la vida humana, escasseja. Així es va començar a fer pous per a la recerca de l’aigua subterrània.

Si, en lloc d’aigua, el que s’emmagatzema són substàncies derivades de la transformació de matèria orgànica d’origen animal o vegetal, en els porus de les pedres s’origina un jaciment de petroli o de gas. Són els combustibles fòssils, fonts actuals d’energia ja sigui cremant fluids emmagatzemats a les pedres, gas i petroli. Cremar en segons allò que s’ha format al llarg de milions d’anys.

Una altra cosa és que, a partir de la introducció de l’escriptura, una part del llegat de coneixements empírics que els humans havien anat acumulant generació rere generació ja no es transmeti només oralment, sinó també per escrit, i que les dues formes de transmissió del coneixement comencin a configurar una jerarquia entre els coneixements transmesos de l’una o de l’altra manera fins a arribar a l’escissió que es dóna al Renaixement. L’astronomia i la medicina, per exemple, adquireixen de molt antic un estatus superior al d’altres coneixements, confirmat en els segles medievals pel sistema universitari, que deixa fora de les aules tots els coneixements pràctics tret del dret i la medicina.

Tampoc s’ha d’oblidar que no tots els coneixements transmesos per via oral, considerats tradicionals, han cristal·litzat en creences que tenen menys de ciència que de màgia i que no resisteixen la crítica des de l’objectivitat empírica més elemental. Les pseudociències, de la vella astrologia a algunes pràctiques de suposada medicina alternativa contemporània, són ben presents en la cultura popular.

La separació entre cultura popular i cultura científica s’acaba de consolidar al segle XIX amb la progressiva implantació de sistemes escolars obligatoris, que arriben potencialment a tota la població i són portadors de coneixements i valors propis de la cultura de les classes dominants. Aquests sistemes menysvaloren obertament tota manifestació del saber popular. Amb això, la pràctica científica esdevé un afer propi de les universitats, les acadèmies i els centres de recerca, completament al marge de la vida quotidiana de gran part dels ciutadans.

La cadena de transmissió dels coneixements populars sobre les plantes, els animals, l’entorn, els astres, els oratges, la salut i la malaltia, comença a afeblir-se, especialment a partir del creixent èxode rural. Però, a desgrat d’aquest afebliment, el corpus constituït per aquests sabers naturalistes populars és ampli, variat i sòlid i, afortunadament, ha arribat fins al present i ha estat inventariat almenys en una proporció significativa. Això permet d’afirmar, d’una banda, que Catalunya és un país ric en usos i costums relacionats amb l’entorn natural i, de l’altra, que bona part d’aquesta riquesa és salvaguardada pel fet d’haver estat recollida, d’haver passat de les fonts orals a les escrites, de manera que a partir de les darreres podrà divulgar-se fins i tot si mai falten les primeres. A part d’això, avui en dia es manté una part significativa de la tradició secular en l’ús de la flora, la fauna i la gea, i en el coneixement dels meteors més freqüents a les nostres contrades. També s’incorporen al coneixement comú nous elements, la qual cosa indica la vivor i la vigència de la comprensió i la gestió de la natura per part de les persones.

Paradoxalment, el mateix segle XIX que porta la separació definitiva entre cultura popular i cultura de les elits és també el del creixement més gran del públic de la ciència, i és en el seu transcurs que la ciència arribarà a tenir un públic ampli i alguns debats científics arribaran un ressò social important. El periodisme científic del segle XIX ja no quedava restringit a determinades publicacions més o menys especialitzades, sinó que començà a arribar als periòdics generals, fins i tot als diaris. L’interès que desvetllen les teories de Darwin o els experiments de Pasteur, per exemple, no té parió en els segles precedents. A una escala més modesta, trobem entre nosaltres les memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona publicades al “Diario de Barcelona” i també revistes com “El Museo de Familias” (1838-41) i “La Abeja” (1861-70), l’una i l’altra dirigides per Antoni Bergnes de las Casas (1801-79), o “Crónica Científica” (1878-92), fundada per l’enginyer Rafael Roig i Torres (1855-1931).

La ciència i la tècnica s’identifiquen al segle XIX com a motor del progrés i, per tant, de la història, si bé cadascú ho veu segons l’òptica de la seva ideologia. Per a les classes dominants del capitalisme emergent és instrument de creació de riquesa; per als moviments socials ho és d’emancipació. El xoc d’ideologies es feia palès en debats com el de l’evolució per selecció natural –ben aviat adoptat per un darwinisme social justificador del capitalisme, però també capgirat pel pensador anarquista Piotr A. Kropotkin amb un plantejament solidari ben oposat–, el de l’origen dels humans o el de la generació –espontània o no– dels microbis.

Cap a la fi del segle XIX el món excursionista, amant de conèixer millor el país s’interessà també per les ciències i la seva divulgació, en particular la fauna, la flora i la gea del país, i també la meteorologia. El coneixement del clima esdevé un dels objectius d’aquest excursionisme científic i alguns excursionistes participen en l’establiment de les primeres xarxes d’observació meteorològica al final del XIX i principi del segle XX.

Amb l’arribada del segle XX, de fet ja els darrers anys del XIX, l’entusiasme popular per la ciència va començar a decaure a mesura que la complexitat creixent dels nous coneixements i teories feia tornar els científics a un llenguatge críptic que no era a l’abast de tothom. La tragèdia de la Primera Guerra Mundial i el paper important dels desenvolupaments científics i tecnològics en la maquinària bèl·lica acabaren de desvetllar un sentiment de desconfiança en la ciència i en els científics. Fet accentuat per la Segona Guerra Mundial i la seva tràgica culminació a Hiroshima i Nagasaki, amb les primeres armes de destrucció massiva basades en la tecnologia nuclear.

Així, el segle XX ha vist conviure el cientifisme i l’anticientifisme més extrems. Amb la paradoxa que la ciència i la tecnologia han estat cada dia més presents en la vida quotidiana. Però també cada dia era més gran la indiferència amb què ciència i tecnologia eren percebudes pel ciutadà corrent que, superat un cert llindar, només esperava, i de vegades temia, nous avenços, però sense aspirar a tenir una idea gaire precisa de les bases científiques que els sustentaven. Tant entre els científics com entre el conjunt de la societat s’havia estès el sentiment que no era possible el diàleg ni la comunicació, que el ciutadà comú no era capaç de comprendre els avenços científics i tecnològics, i que intentar explicar-los de manera intel·ligible era perdre el temps, de manera que només era possible una fe cega en la ciència o un escepticisme radical.

Al llindar entre el segle XX i el XXI, en part gràcies a la irrupció d’Internet, però també a l’esforç divulgador d’alguns científics i comunicadors, la falsedat d’aquest plantejament comença a posar-se de manifest. Com ha dit i repetit Jorge Wagensberg, un dels nostres millors divulgadors de la ciència, absolutament tot el científic és transmissible i comprensible. Tot depèn de l’esforç dels interlocutors per comunicar-se. D’altra banda, les noves tecnologies, si més no les tecnologies de la informació i la comunicació –les TIC–, desvetllen passions, sobretot entre els més joves, i estan presents en tots els discursos que es volen políticament correctes de tot el ventall d’opcions partidàries. És amb aquestes tecnologies que comencen també a establir-se ponts de comunicació entre el món dels científics i el del ciutadà comú.

Però, a més, tal com s’ha dit al començament, la ciència i la tecnologia són presents en la vida quotidiana en una mesura que no té precedents i no para de créixer. En realitat cap dels nostres actes més quotidians se’n deslliura. A la més humil de les llars no hi falten les connexions a les xarxes de subministrament d’aigua o d’electricitat, i difícilment hi falten una ràdio o un televisor. Són poques les famílies que no disposen d’automòbil i, així que tenen edat per portar-la, tots els joves volen una motocicleta. I, què dir de la proliferació dels telèfons mòbils, els jocs d’ordinador i altres aportacions de les noves tecnologies a la vida quotidiana de milions de persones?

Per això no hauria de sorprendre a ningú que Tradicionari incorpori la ciència i la tecnologia populars, encara que això no hagi estat l’habitual en costumaris precedents, fets en èpoques de vida quotidiana menys tecnificada i d’ignorància i distanciament recíprocs entre les disciplines que estudiaven la cultura popular i la cultura científica. Tampoc és que la distància s’hagi escurçat del tot per a tothom. Potser resultarà desigual en el tractament de les diferents àrees de coneixement perquè diferent és l’amplària del tall consolidat entre la pràctica quotidiana de científics i tecnòlegs i la del ciutadà comú, entre els llenguatges d’uns i altres. La novetat de la temàtica es veu reflectida en el tractament dels diferents temes del volum, més historicista en alguns casos, més aferrada al present en d’altres. No hi ha doctrina establerta. No hi ha disciplina que hi doni aixopluc. A diferència d’altres volums, majoritàriament a càrrec de persones amb una formació de l’àmbit de les ciències socials, aquest va majoritàriament a càrrec de persones amb formació científica. Per això, molts dels autors han començat per agafar amb pinces el tema que els demanàvem desenvolupar, no s’acabaven de creure que podia existir una cosa com la que dona títol a aquest volum. Però a mesura que hi anaven avançant s’adonaven que no tenia res d’anodí. Ara, ja enllestit el volum, potser podem legítimament pensar que amb ell s’ha contribuït a obrir una porta en la qual fins avui els nostres estudiosos no havien pensat.