La projecció social de la ciència

El cas de Catalunya

Durant el tumultuós segle XX, marcat tant per canvis i ruptures socials com per avenços científics i tecnològics innombrables, la transmissió del coneixement de l’àmbit de la ciència a la societat ha passat per moments molt interessants, tots ells lligats a fets socials i a avenços que han comportat un seguit de modificacions en els hàbits i el pensament dels ciutadans.

Cal tenir present que una gran part dels objectes que avui semblen imprescindibles per a la vida quotidiana de la major part de la societat actual no existien abans del segle XX o eren extremament rars els primers anys d’aquest segle. El 1901 no hi havia aparells de ràdio, ni cuines de gas o elèctriques, ni neveres, televisors, avions, ordinadors o telèfons mòbils. Els automòbils, els fonògrafs i les càmeres cinematogràfiques eren rareses acabades d’inventar. Els trens eren de vapor, i l’enllumenat públic i domèstic, majoritàriament de gas, encara que en algunes ciutats començava a introduir-se l’elèctric. Tot l’equipament personal i domèstic (vestit, calçat, mobiliari, atuells de cuina) d’una majoria de la població, independentment de la classe social, consistia en productes artesans o elaborats per petites manufactures.

Tots els canvis que s’han anat introduint en la vida quotidiana al llarg del segle XX, i de fet els que s’hi van afegint aquests primers anys del XXI han dut a pensar que la ciència i la tecnologia poden millorar encara la vida dels ciutadans seguint el desig de confort, per bé que cal considerar igualment altres aspectes d’aquests avenços (armes de destrucció massiva, escalfament global, contaminació…), que mostren una cara molt menys falaguera de l’avenç científic i tecnològic.

Al llarg del segle XX, els canals a través dels quals la societat catalana en conjunt ha estat coneixedora de la informació sobre els avenços científics i tecnològics que la transformaven, com transformaven el món sencer, han estat diversos. Un cop fet el primer esbós històric per a situar el context, els avatars d’aquesta retroalimentació entre una ciutadania més o menys disposada a conèixer l’avenç del coneixement i uns científics –o més aviat uns mitjancers– disposats a popularitzar-lo es reconstruiran seguint els mitjans d’intercanvi: ciència amateur, que explica iniciatives per a aprendre o difondre ciència des de la societat civil; un apartat que recull la ciència a museus, zoos, fires i festivals; la ciència als llibres; la ciència a la premsa; la ciència a la ràdio i la televisió; i, per acabar, l’esclat d’Internet.

Esbós històric

A l’Europa occidental, a banda les dues grans guerres mundials (1914-18 i 1939-45), bàsicament es poden distingir quatre grans períodes històrics: des de començament de segle fins a la Primera Guerra Mundial, l’anomenada Belle Époque; el període d’entreguerres; de la fi de la segona gran guerra als anys seixanta, i des d’aleshores fins a la fi de segle.

Aquests períodes, però, no encaixen del tot en la història de Catalunya –i d’Espanya– d’aquell moment. D’una banda, no es van patir les guerres europees; de l’altra, per contra, la història va quedar marcada per una primera dictadura els anys vint, per l’esplendor intel·lectual de la República i per una obscura segona dictadura. Això fa que la divisió del segle XX català resulti molt més fragmentada: de principi de segle a l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1900-13); l’època de la Mancomunitat (1914-23); la primera dictadura (1923-30); la Segona República (1931-36); la guerra civil (1936-39); la postguerra (1939-63); el franquisme tardà (1963-75); la transició a la democràcia (1975-90) i la democràcia consolidada (1991-2000).

Al principi de segle –època que Stefan Zweig descriu com el temps de la seguretat i que va acabar amb la Primera Guerra Mundial–, Occident començava a electrificar-se, i a estendre la xarxa ferroviària pel territori. A Catalunya ja hi havia xarxes telegràfiques interurbanes i xarxes telefòniques en algunes ciutats. Així mateix es veien els primers cotxes, i ja es fabricaven aparells per a volar. Es coneixia la radioactivitat, com també les idees de Darwin, Cajal i Mendel, a més de les vacunes. Alguns pensadors i homes d’acció, com ara els que foren els primers membres de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907, havien començat a posar les bases per a la construcció d’una cultura moderna i cosmopolita, equiparable a la dels altres països europeus. Entre els redactors de l’Almanach dels Noucentistes, que el 1911 va servir de manifest a la nova generació d’intel·lectuals catalans, figurava un científic genuí, el fisiòleg August Pi i Sunyer.

En aquella època es van remodelar els sistemes científic, educatiu i comunicatiu espanyols. A més dels fruits que, al darrer quart del segle XIX, ja havia donat la Institución Libre de Enseñanza (creada el 1876 per Francisco Giner de los Ríos), el 1900 l’educació arribà als més alts nivells de gestió per primera vegada a la història gràcies a la creació del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, segregat de l’antic Ministerio de Fomento. Així mateix, al gener del 1907, seguint les recomanacions de Francisco Giner de los Ríos, es va fundar la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, que presidí Santiago Ramón y Cajal. Aquesta nova institució pretenia vincular els investigadors espanyols amb la ciència i la cultura europees per posar fi al seu aïllament. A aquest període comprès entre el 1868 i el 1936 i caracteritzat per un augment dels moviments culturals, se l’ha anomenat edat de plata de la ciència espanyola.

D’altra banda, a la primera part del segle XX també s’experimentà un increment demogràfic important i una forta migració del camp a les ciutats. Així doncs, aquesta millora en la formació juntament amb l’augment demogràfic van afavorir que la ciutadania s’apropés més a la cultura científica. Es va donar un fenomen de retroalimentació: una població més nombrosa i més educada, desitjosa de conèixer el comportament dels astres o d’aprendre la forma de millorar la seva salut, justificava la inversió en diaris i edicions de llibres i enciclopèdies (és entre el 1905 i el 1930 que es publica a Barcelona la famosa Enciclopedia Espasa, en 72 volums, en la redacció de la qual van participar nombrosos científics catalans). Els efectes de tot plegat es reflecteix en el fet que, del 71,5% d’analfabets del 1900 (el 50% a les ciutats), es va passar al 44,5% de mitjana el 1930.

Mentre a Europa es lluitava en la Primera Guerra Mundial, a Catalunya s’instaurava la Mancomunitat de les quatre diputacions provincials. La guerra europea va ser paradoxalment un període força productiu per a Catalunya, bàsicament per a la industria tèxtil, que tenia la possibilitat de vendre teixits de qualitats diferents a una Europa semiparalitzada. Alhora, la informació sobre l’armament químic emprat en la guerra (gasos lacrimògens, fosfàgens, mostassa) i sobre els aparells que utilitzava l’aviació provocava l’espant –i també la curiositat– de la ciutadania que ho llegia als diaris.

Per contrast, a Catalunya, els inicis del període europeu d’entreguerres es caracteritzaren pels violents enfrontaments socials entre la patronal i els sindicats obrers que culminaren, el 1923, amb la implantació de la Dictadura de Primo de Rivera, que va durar set anys. Durant aquest període, per al govern era més important que, als centres d’ensenyament, mestres i professors cultivessin més el patriotisme espanyol que no pas la cultura. Acabada aquesta dictadura i especialment amb l’adveniment de la República, es va assolir el punt àlgid d’aquella edat de plata esmentada de la ciència espanyola pel que fa a la projecció social. Es portaren a terme un gran nombre d’iniciatives –tant des del govern de la República com des de la Generalitat de Catalunya o del cos social–, que pretenien millorar la cultura científica dels ciutadans, els quals alhora reclamaven el foment d’aquestes activitats. Hi va haver força producció pròpia per a saciar una inquietud que va durar fins a la guerra: “Soldado instrúyete, el analfabetismo ciega el espíritu”.

Joan i Josep Cuatrecasas i Arumí i família en el vaixell que els portà de França a l’exili americà, el 1939. Metge i botànic respectivament, desenvoluparen amb gran reconeixement les seves activitats a Colòmbia, l’Argentina i els Estats Units.

Fundació Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

En acabar la Guerra Civil Espanyola, ensorrades la cultura i la recerca científiques, i morts, exiliats o represaliats molts dels protagonistes d’aquella represa fugaç dels primers decennis del segle, començava la guerra mundial. Tot i la parcialitat del règim franquista per les potències de l’Eix, la premsa estimulava la curiositat dels ciutadans amb la informació de les proeses de l’aviació i del radar. També donava detalls, a la immediata postguerra, sobre l’ús generalitzat dels antibiòtics, com ja ho havia fet als anys vint sobre el descobriment de la insulina i la seva introducció a Europa, en la qual tingueren un paper destacat alguns científics catalans, entre d’altres, Rossend Carrasco i Formiguera. La producció científica pròpia era escassa o nul·la; els problemes de supervivència, prioritaris.

Després de la Segona Guerra Mundial, en recuperar-se del malson, Europa va experimentar una revifada de l’activitat científica que va anar acompanyada per l’interès de l’opinió pública, fet que es reflectí en els temes que tocaven els diaris. Tot i que fins aquell moment els avenços científics i tècnics havien modelat la societat, a partir d’aleshores el canvi fou molt més ràpid. La vida de la gent esdevingué ben diferent de la dels pares gràcies a la tecnologia i la ciència. Els ciutadans hagueren d’aprendre a fer funcionar les noves màquines, comprendre els prospectes dels medicaments, interpretar els horaris dels autobusos… i l’analfabetisme començà a mesurar-se per altres paràmetres.

En la premsa d’Occident, els periodistes es comencen a especialitzar en els diferents àmbits de la ciència, de manera que els experts fins aleshores en aquestes disciplines ja no són els únics que escriuen llibres de divulgació. La ràdio comença a tenir un paper rellevant, sobretot a partir de la sintonització en freqüència modulada. Al país, tot i l’escassetat periodística, els diaris informen tímidament de les troballes científiques més sonades.

El trencament del silenci al nostre país es podria fer coincidir amb el canvi qualitatiu i quantitatiu que hi va haver als anys seixanta, no solament amb relació als avenços de la ciència i la tècnica (arribem als temps de la Big Science), sinó també a la seva presència en la societat. La fi de l’autarquia (primer Plan de Desarrollo, 1964-67) pràcticament va coincidir amb el despertar de la consciència ecològica (oposició a la instal·lació a Garraf de l’abocador principal de la ciutat i l’àrea metropolitana de Barcelona, 1973). Entremig, la petjada de dos homes a la Lluna (1969) i l’informe Meadows sobre els límits del creixement (1972) van impressionar l’opinió pública.

La relativa obertura a l’exterior dels anys seixanta, el creixement econòmic paral·lel i, posteriorment, el despertar de la consciència ecològica els primers anys setanta, que va precedir de poc la mort del general Franco el 1975, van comportar un canvi en l’actitud i la percepció dels catalans davant de la ciència i la tecnologia. Com ja ho havien demostrat, les bombes atòmiques, la ciència i la tecnologia no eren totpoderoses. Calia una regularització, calia tenir cura d’un planeta de recursos finits.

La generalització de l’ús d’Internet cap a la fi del segle XX va canviar novament la manera en què els ciutadans rebien la informació científica. La Xarxa va ser la finestra a través de la qual qualsevol persona podia accedir directament a les fonts d’informació científica i podia ser emissor de les seves idees i opinions.

La ciència amateur

Logo de C. Fontserè per a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fundat el 1909 per intel·lectuals republicans i obreristes.

Ateneu Enciclopèdic Popular

A Catalunya, ja des del final del segle XIX, els sectors populars i obrers havien engegat projectes d’intercanvi d’aprenentatge mitjançant els ateneus populars. Eren iniciatives emparentades amb l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que tenia una orientació llibertària i racionalista i en la qual la ciència era considerada un requisit previ de l’alliberament de la humanitat.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular, per exemple, es va formar arran del desastre de la vaga del 1902. Obrers conscients es van adonar que els faltava instrucció i formació, i van recórrer a Francesc Layret, que havia participat en la creació de l’Extensió Universitària. Per a donar instrucció a persones que treballaven amb les mans i no havien pogut passar per una escola es van crear vint seccions, des de les de música, fotografia, belles arts o esperanto fins a les d’esports de neu o ciències; així, l’Ateneu Enciclopèdic va ser una mena d’universitat popular. El primer president, que es mantingué fins el 1905, va ser el mateix Layret. Més tard van ocupar el càrrec Manuel Ainaud de Lasarte i Jaume Aiguader, que posteriorment fou alcalde de Barcelona i ministre de la República. A la dècada de 1920 tenia uns 20 000 socis. L’esperit de l’Ateneu era el d’una tribuna pública que organitzava campanyes en favor de causes justes, com ara la millora de les escoles a Barcelona (1907) i l’amnistia (1931), o bé contra la guerra (1936). El 1939 els falangistes en van requisar el local del carrer del Carme i van cremar mobiliari, llibres, revistes i tota mena de papers. El que va restar va ser dut a Salamanca, on encara era al final del 2007, a l’Arxiu de la Guerra Civil. El 1980, després de reinstaurar-se la democràcia, se’n van reprendre les activitats en diversos indrets de la ciutat de Barcelona.

D’altra banda, des del món acadèmic es van crear també altres institucions civils no professionals. El 1905, per exemple, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (una de les entitats catalanes més antigues, creada el 1764) va inaugurar l’Observatori Fabra, coincidint amb un impressionant eclipsi solar. La idea d’un observatori astronòmic, meteorològic i sismològic va ser una proposta del 1895 del meteoròleg Eduard Fontserè, que es va poder fer realitat gràcies al mecenatge de Camil Fabra. El seu primer director fou l’astrònom Josep Comas i Solà.

El 1910 es va fundar la Societat Astronòmica de Barcelona (SAB), gràcies a la participació, entre altres científics, de Fontserè i Comas, i en fou president Esteve Terradas. Com a tasca divulgativa, cal destacar la feina feta per Josep Comas i Solà des de la Sociedad Astronómica de España y América (SADEYA). La SAB, dirigida per Fontserè, seguia una filosofia més acadèmica.

Josep Comas i Solà, home inquiet de mena, va ser fundador del RACC, va fer els primers assaigs de vol a Espanya i va promoure les primeres emissions radiofòniques. Va escriure llibres de ciència popular i nombrosos articles periodístics i, des del butlletí de la SADEYA, va poder satisfer la seva vocació divulgativa. Un aspecte més popular tenien les Festes del Sol, que Comas i Solà organitzava basant-se en els festivals que Camille Flammarion feia a França.

El mateix any 1905 s’inaugurà un altre observatori astronòmic, el de l’Ebre, a Roquetes (Baix Ebre). Aquest projecte, juntament amb la creació d’un institut de química (posteriorment l’Institut Químic de Sarrià) i un de biologia, foren projectes de la Companyia de Jesús. Des del 1917, a l’Observatori de l’Ebre es publicava la revista “Ibèrica” (que no deixà de sortir fins el 1993). Així que, durant el primer quart de segle, aquests dos observatoris són una mostra que la vitalitat econòmica del país es reflectia en la cultura popular.

Portada del primer “Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural” (1901), actualment consultable en línia.

L’afició a l’astronomia no ha decaigut, i encara són nombroses les associacions que s’hi dediquen i els aficionats que en formen part i promouen actes i campanyes d’observació dels fenòmens astronòmics destacats, com eclipsis, l’acostament de cometes, etc.

En el camp de la història natural també es donà l’aprenentatge amateur. El 1899 es va fundar la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), formada per amants de l’excursionisme i la història natural. El seu butlletí, que va aparèixer per primera vegada el 1900, va permetre canalitzar la curiositat dels socis aficionats als escarabats o a les plantes fanerògames, ja que podien exposar-hi les seves observacions. Interromput a causa de la guerra del 1936 no pogué reprendre la publicació fins el 1974, ara ja, però, amb un caràcter diferent.

Amb el creixement econòmic dels anys seixanta, que va ampliar el temps d’oci i va estendre l’ús del vehicle familiar, es van produir canvis en la forma en què la ciutadania s’acostava al medi natural, i es va generalitzar altre cop la curiositat per l’entorn. Les visites familiars a parcs naturals, les observacions d’ocells o astronòmiques i algunes iniciatives més o menys locals han anat augmentant. Segons dades de l’IEC, la tradició naturalista a Catalunya es reflecteix en més de vuitanta associacions d’estudi o defensa de la natura i unes quaranta-cinc publicacions periòdiques de temàtica naturalista, la major part d’àmbit local o regional. Aquestes dades impliquen que un bon nombre de persones estudien o treballen habitualment, de manera no professional, en el camp de la biologia.

Ciència i museus

El 1906 es va crear la Junta de Ciències Naturals de Barcelona. Aquest organisme va ser una forma d’expressió del protagonisme de la iniciativa ciutadana i el reflex del paper indispensable que havia tingut la figura del col·leccionista, contraposada als grans museus de les principals ciutats europees (creats a partir de les col·leccions reials o de l’espoli d’obres d’art durant el període colonial). Així doncs, la Junta de Ciències Naturals de Barcelona va establir les línies bàsiques dels museus d’història natural, els quals va concebre com a elements clau de coneixement i educació al servei dels ciutadans, tal com féu la Junta de Museus a partir de l’any següent amb els museus d’art i arqueologia.

L’origen remot dels museus d’història natural de Barcelona –i, en part, del Museu d’Arqueologia– és el Museu Martorell, el primer museu públic de Barcelona, fundat l’any 1878 gràcies al llegat de Francesc Martorell i Peña. Les col·leccions geològiques d’aquesta institució han romàs a l’edifici inicial, construït gràcies al llegat del mecenes barceloní, però les seccions de zoologia i botànica van ser traslladades, l’any 1924, a l’anomenat Castell dels Tres Dragons, que havia estat construït com a restaurant de l’Exposició Universal del 1888 per l’arquitecte modernista Domènech i Montaner. Les col·leccions de botànica, al seu torn, van ser traslladades a l’Institut Botànic, instal·lat a Montjuïc els anys trenta i recentment emplaçat en un nou edifici annex al Jardí Botànic de Barcelona.

L’any 2000 el Museu de Geologia i el Museu de Zoologia es van unificar i constituïren l’actual Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella, on són especialment rellevants les exposicions d’escarabats cavernícoles i de vertebrats de la Península Ibèrica, a més de la col·lecció de roques, fòssils i minerals.

Pel que fa al vessant més tècnic, des del final del segle XIX, l’Associació d’Enginyers tenia l’aspiració de crear un museu que donés a conèixer la industrialització de Catalunya. La Generalitat Republicana va recuperar la idea i, de fet, va arribar a signar l’ordre per a crear-ne un; però la guerra civil i la dictadura van estroncar el projecte, que va ser oblidat fins als anys setanta. El 1979 l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya va recuperar la iniciativa de crear un museu a fi de preservar els béns del patrimoni industrial. L’any 1982 el Departament de Cultura de la Generalitat en va assumir el projecte, va comprar la fàbrica Aymerich, Amat i Jover (antic vapor tèxtil llaner de Terrassa) i, finalment, hi va instal·lar la seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica, actualment un museu en xarxa amb nombroses instal·lacions al territori encarregades de preservar fites significatives de l’arqueologia industrial de Catalunya.

Quan es visita un museu s’està predisposat a veure i experimentar alguna cosa diferent, a ocupar força temps i a trobar persones amb una actitud similar. Una visita a un museu pot prendre moltes formes i, més que un acte social, és com un viatge. Per això, els museòlegs, al llarg del segle XX. en van canviar la concepció.

De col·leccions de bèsties dissecades o d’instruments tècnics ja històrics i fora d’ús (heretats del gabinets de curiositats), els museus passaren a ser espais didàctics, estàtics primer, i centres molt més participatius més endavant, basats en el model hands on, introduït per Frank Oppenheimer el 1969 a l’Exploratorium de San Francisco.

Imatge d’una sala de CosmoCaixa, centre de divulgació científica inaugurat a Barcelona el 2004 a partir de la remodelació del Museu de la Ciència, de la Fundació “la Caixa”.

CosmoCaixaBarcelona – Roland Michael Stallard

Així, doncs, la característica dels nous museus és la seva obertura radical on cada visitant pot trobar la seva pròpia lectura. Els museus contribueixen a crear un clima social favorable a la ciència, la recerca i la racionalitat. A Catalunya també s’han creat nombrosos museus nous i se n’han reformat molts dels ja existents. I un dels primers a crear-se amb les noves propostes de museologia (“Prohibit no tocar”) va ser el Museu de la Ciència de l’Obra Social de la Caixa, ara CosmoCaixa, a Barcelona.

El Parc Zoològic de Barcelona també podria ser considerat un lloc on les famílies han anat tradicionalment a gaudir del seu temps de lleure i a aprendre història natural. Els zoològics van néixer com a col·leccions d’animals vius, que havien de sorprendre i formar la ciutadania. El Zoo de Barcelona va ser fundat al final del segle XIX, quan es va construir el parc de la Ciutadella, i va ser gestionat per la Junta de Ciències Naturals, del 1907 al 1939. Es va mantenir com a col·lecció fins que es va modernitzar, al darrer quart de segle XX, seguint l’Estratègia Mundial dels Zoològics i Aquaris per a la Conservació (WZACS, World Zoo and Aquarium Conservation Strategy). Avui, parcs o jardins zoològics són considerades institucions de visita pública que recullen una col·lecció zoològica representativa, degudament condicionada i destinada a finalitats científiques, culturals, d’exhibició, recreatives i conservacionistes. El Zoo de Barcelona participa en programes internacionals i europeus de reproducció i manteniment d’espècies en perill d’extinció, com ara el monstre de Gila (Heloderma suspectum), el voltor negre (Aegypius monachus), l’ós formiguer gegant (Myrmecophaga tridactyla), l´hipopòtam pigmeu (Choeropsis liberiensis), o la girafa de Rothschild (Giraffa camelopardalis rothschildi), entres d’altres. El seu Departament d’Educació pretén que les persones que anualment visiten el Zoològic, entenguin, apreciïn, respectin i estimin els animals, com a objectiu per a salvaguardar la vida salvatge i natural. Amb aquesta finalitat organitza diferents activitats dirigides al públic infantil i adult. Anualment hi passen més de 50 000 alumnes.

La ciència als llibres

Els llibres han tingut diferents papers en la xarxa de divulgació científica. Han contribuït al desenvolupament cultural i social, han creat vocacions científiques i han generat debats que, en alguns casos, han dut a canvis de mentalitat i d’hàbits en la ciutadania, com en el cas de La primavera silenciosa, de Rachel Carson, que es veurà tot seguit. Durant tot el segle XX, a Catalunya els llibres de ciència, tant els traduïts com els de producció pròpia, han experimentat una evolució paral·lela a la resta d’iniciatives destinades a la difusió científica.

Si es comença parlant dels llibres traduïts, és inevitable fer referència a Charles Darwin. Al principi del segle XX es van publicar en castellà, a Madrid i València, diferents traduccions de la seva autobiografia i la història del viatge al voltant del món. Abans, però, ja havia aparegut la traducció catalana, inacabada i publicada com a fulletó, del Viatje d’un naturalista al rededor del mon, fet a bordo del barco Lo Llebrer (The Beagle) desde 1831 a 1836, en el Diari Català (1879-1881) fundat per Valentí Almirall.

Durant la primera part del segle XX també es podrien mencionar les traduccions d’algunes obres d’Albert Einstein, un dels grans científics interessats a fer conèixer les seves idees. Així, va començar a escriure la seva obra divulgativa poc després d’haver completat la teoria general de la relativitat, abans fins i tot de tenir una base experimental sòlida i el suport dels altres físics. Einstein ofereix al lector els seus raonaments sense rebaixar-ne el nivell. El 1921 la “Revista Matemàtica Hispano-Americana” va publicar Sobre la teoría de la relatividad espacial y general, en castellà (reeditada el 1984 per Alianza), l’original del qual havia aparegut el 1917. També el 1921 va veure la llum El significado de la relatividad, la segona edició del qual va ser traduïda al castellà i publicada el 1948 i, novament, el 1993).

A Catalunya, la producció pròpia ha estat minsa, però no absent. Clarament definit com a divulgador científic –segons el concepte actual del terme–, cal esmentar Josep Comas i Solà, que va escriure obres científiques de caràcter popular i nombrosos articles periodístics. El llibre més conegut va ser Astronomia, publicat el 1935. Els lectors podien trobar bones traduccions de llibres de ciència a l’Editorial Labor, fundada a la dècada de 1920, que va realitzar una tasca importantíssima de divulgació durant setanta anys, i ja s’ha esmentat la importància dels articles científics de l’Enciclopèdia Espasa, redactats per autors tan destacats com el mateix Josep Comas, Eduard Fontserè, Esteve Terradas, August Pi i Sunyer, Pius Font i Quer i molts altres.

Després de la Segona Guerra Mundial, i com a conseqüència directa, tant a Europa com als Estats Units hi va haver un notable increment de la publicació de llibres de divulgació científica. A Catalunya, la producció pròpia continuava essent molt reduïda però l’interès per la ciència no decaigué. Entre les obres més llegides hi havia les traduccions de Thor Heyerdahl. L’autor noruec pretenia demostrar que la Polinèsia podia haver estat poblada des d’Amèrica del Sud; per això, va refer el suposat viatge en la Kon-Tiki. També va voler comprovar si els egipcis haurien pogut arribar a l’Amèrica del Sud en barques de canya; per això en va construir una, i s’embarcà en una travessia transatlàntica, l’expedició Ra. Les seves teories no solament no s’han confirmat sinó que els estudis genètics han mostrat resultats del tot contraris als que va proposar Heyerdahl. Tanmateix les aventures nàutiques d’aquest etnòleg noruec van emocionar molts lectors i van despertar la curiositat envers la geografia i el poblament del planeta. A tall d’anècdota val la pena assenyalar que Thor Heyerdahl va fer el seu primer viatge a la Polinèsia (1936-37) compartint vaixell amb l’escriptor català Josep M. de Sagarra (1894-1961). Notable ornitòleg aficionat, Sagarra va deixar testimoni de la seva afició en un llibre fascinant, La ruta blava (publicat primer en castellà, el 1942, en una traducció del mateix autor, i aparegut més tard en català, el 1963), en el qual descriu el seu viatge a la Polinèsia, i també a Els ocells amics (1922). Joaquim Maluquer, amb Els ocells de les terres catalanes (1956), moltes vegades reeditat, és igualment un gran divulgador de l’ornitologia.

Rachel Carson, biòloga i escriptora nord-americana, autora d’un llibre que va creuar fronteres i va provocar un canvi de mentalitat, primer als Estats Units i després arreu del món Silent Spring, fou una de les principals inspiradores del moviment ecologista. Després de rebre la carta d’una amiga, en què li explicava que molts dels ocells que niaven als arbres del seu jardí havien desaparegut després d’una fumigació amb DDT des d’avionetes, va escriure el seu llibre. Carson havia recollit dades sobre els estralls d’aquest producte en la fauna i, malgrat les pressions dels fabricants, el llibre es va publicar i va tenir un fort impacte social. El moviment ecologista va pressionar l’opinió pública i va afavorir que alguns polítics i pensadors polemitzessin sobre les tesis exposades en el llibre, i a més va contribuir indirectament a la creació del Club de Roma.

L’astrofísic Carl Sagan, preocupat pel paper creixent de l’astrologia i l’esoterisme entre la ciutadania i per l’anorreament d’un pensament propi i crític, i creient que les conseqüències de l’analfabetisme científic són molt més perilloses en la nostra època que en qualsevol d’anterior, va escriure uns quants llibres (Els Dragons de l’Eden, Cosmos i El món i els seus dimonis). Una de les motivacions fou desemmascarar diversos fraus, com ara el de Von Daniken (que ell mateix va confessar anys més tard) i donar eines als ciutadans.

Biosfera, una obra en deu volums dirigida per Ramon Folch i Guillèn, porta al gran públic coneixements sobre el funcionament ecològic, la fauna i la flora i els problemes ambientals dels diferents tipus de biomes de la Terra.

Des dels anys seixanta, moltes més editorials editaren traduccions o produccions pròpies de llibres de ciència. I del final de segle, cal tenir presents les col·leccions Història Natural dels Països Catalans i Biosfera, totes dues dirigides per Ramon Folch, que van ser un punt de referència per als naturalistes aficionats catalans que volien aprendre què trobarien al camp o conèixer els àmbits ecològics del món.

La ciència a la premsa

Es podria dir que la divulgació científica en la premsa obria el segle XX amb un article del francès Camille Flammarion. Freqüentment apareixien treballs d’aquest escriptor en “La Vanguardia”, el diari barceloní de més tirada d’aleshores, des d’on es referia, per exemple, als “esperits ineptes que, el 1899 –com el 1799, el 1699 i el 1599– renovaran el conflicte de quan comença el segle”. Els ciutadans podien trobar també textos de científics locals, com ara articles i efemèrides de Josep Comas i Solà, sobre astronomia i sismologia, en “La Vanguardia” mateix, o altres de temàtica microbiològica o mèdica de Ramon Turró en el diari republicà “El Diluvio” o “La Veu de Catalunya”.

Menció a part mereixen les publicacions anarquistes fins a la guerra civil. A més de molts textos divulgatius, entre els quals destaquen alguns treballs de J. Comas i Solà (El cielo, El Cometa Halley, El espiritismo ante la ciencia, Teoría elemental de sustentación de los aereoplanos, Ensayos de Filosofía científica, Estadística sismológica de Catalunya), cal fer esment de les seves campanyes de divulgació de principis higiènics i profilàctics per als treballadors i les seves famílies, que assoliren un ampli ressò.

La presència de notícies científiques en els diaris va anar creixent tant des dels anys vint que els diaris més importants del món es van plantejar la creació de suplements de ciència. Ara bé, això no va tenir lloc fins molt després de la Segona Guerra Mundial. Es podria dir que el periodisme científic, elaborat per persones de formació no necessàriament científica, va sorgir durant la segona gran guerra. Per la premsa, la ciutadania va conèixer el desencant davant el poder destructor de la tecnologia. Poc abans, l’aviació i el radar havien creat els herois de l’aviació; però, després de l’esclat de les bombes atòmiques, la població va ser conscient del poder letal de l’energia nuclear.

En la mateixa època, la generalització dels antibiòtics permeté curar infeccions abans mortals. I el DDT permetia aniquilar plagues que minvaven les collites. Així, doncs, el químics van passar a ser els herois de la ciència per als lectors dels diaris. Quan el 1957 els soviètics van llançar el primer Sputnik, avançant-se en la cursa espacial de la guerra freda, el prestigi mediàtic de la indústria aeronàutica va enfonsar-se una mica més a Occident.

Ara bé, el 1962, amb la publicació de Silent Spring i la promesa de Kennedy de trepitjar la Lluna abans d’acabar la dècada, els químics van ser descavalcats novament per la indústria astronàutica. Més endavant, amb la promesa de Nixon de vèncer el càncer i el compromís de Bush pare amb el projecte del genoma humà, els biòlegs moleculars i els genetistes es convertiren en els herois de la ciutadania.

Imatge del Sojourner, un tot terreny que formà part de la Mars Pathfinder, una sonda espacial no tripulada de la NASA, llançada el 1996. La missió aconseguí importants resultats científics.

NASA

Bona prova del poder de la premsa va ser l’ús que en van fer els científics de la NASA. A l’agost del 1996, en plena campanya de les presidencials als Estats Units, es va emetre una nota de premsa intitulada: “Meteorit evidencia vida primitiva a l’antic Mart”. I Clinton es va comprometre a enviar una nau al planeta roig. El fet que el comunicat fos emès en roda de premsa abans de ser publicat en una revista científica va fer que els diaris més importants en dubtessin, sospita que es va confirmar al gener del 1998. La NASA, però, ja havia enviat la Mars pathfinder a l’octubre del 1996.

Pel que fa a l’especialització en els diaris, a la dècada de 1960 els lectors de “La Vanguardia” van poder trobar una secció setmanal que, més endavant, el 1982, es va transformar en el suplement “Ciencia y Medicina”. Aquesta idea va ser molt ben rebuda, com també el seu desdoblament en els suplements “Ciencia y Tecnología” i “Medicina y Calidad de Vida”, que, tot i canviar de nom i de format, van sortir fins el 1997. Tres anys més tard, el defensor del lector encara rebia cartes demanant les raons per haver deixat de publicar-los.

Al seu torn, cada dissabte des del 1995, el diari “Avui” va oferir als seus lectors la secció Ciència i Medi Ambient. Aquestes pàgines especialitzades de ciència i medi ambient van desaparèixer el 2005, coincidint amb l’estrena del nou format del rotatiu (i poc després de la creació de la nova empresa editora del diari).

Quant a les revistes, cal diferenciar les publicades per les institucions acadèmiques amb la pretensió d’arribar a un públic general i les d’empreses editorials. Entre les primeres cal fer menció de la revista “Ibèrica” o els “Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural”, publicats en el període 1917-24 i novament a partir del 1976.

Pel que fa a altres publicacions, cal esmentar “Ciència” (Revista Catalana de Ciència i Tecnologia), que va marcar i representar el món científic català entre el 1926 i el 1932. Una de les seccions d’aquesta revista mensual, editada en català a Barcelona, estava destinada íntegrament a la traducció d’articles ja publicats en revistes científiques d’arreu del món, com ara “The American Journal of Science”, “La technique moderne” o “Engineering”. El 1980 es va crear una revista amb el mateix títol que va aparèixer fins el 1991 –bé que amb alguna interrupció– i que no va assolir l’èxit desitjat. En castellà, però publicades a Barcelona, cal esmentar “Investigación y Ciencia”, l’edició castellana de la nord-americana “Scientific American” i “Mundo Científico”, traducció i adaptació de la francesa “La Recherche”. També Quark, publicada per la Universitat Pompeu Fabra, divulga la relació entre ciència i societat, en articles, cròniques i entrevistes sobre temes com la bioètica, la medicina o la mateixa comunicació científica.

Una revista en llengua catalana creada per a la difusió científica és “Mètode”, publicada per la Universitat de València des del 1992 i que s’ha anat fent un espai en el dificilíssim mercat editorial actual fins a consolidar-se com a l’única revista de divulgació científica de l’àmbit lingüístic català.

Altres revistes de divulgació científica en català, aparegudes ja al segle XXI, són “Omnis cellula”, una iniciativa d’un grup d’estudiants de biologia, ara vinculada a la Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i “Nat” (al quiosc des del gener del 2005) que tracta la història natural i el medi ambient del País Valencià, Catalunya i Balears.

La ciència a la ràdio i la televisió

En parlar de la història de la radiodifusió a Catalunya, cal fer esment novament de Josep Comas i Solà, en aquesta ocasió com a impulsor de Ràdio Barcelona. A través de les ones d’aquesta emissora, el 1924 els ciutadans van poder sentir-lo retransmetre un eclipsi de sol. Les possibilitats que oferia el mitjà van afavorir que tingués una gran acceptació social i que se’n generalitzés l’ús ràpidament.

Amb la República, la ràdio es va transformar en un instrument fonamental d’informació. N’és una prova el fet que va estar present en tots els successos més importants de la vida política, social i cultural. Pels primers receptors calia pagar un cànon, superior si era per a difusió pública. Amb aquells receptors entrava a les cases el primer objecte de consum basat en una tecnologia fins feia poc experimental.

Posteriorment, un dels programes de ràdio més coneguts a Catalunya va ser “Sorbets de Ciència”, que, sota la direcció d’Adolf Tobeña, va romandre durant cinc anys a les graelles de Catalunya Ràdio. Finalment, però, tot i l’acceptació popular, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) va decidir suprimir-lo.

Al juliol del 1969 els dos astronautes nord-americans N. Armstrong i E. Aldrin, amb l’Apollo-11, arribaren per primera vegada a l’únic satèl·lit natural de la Terra, la Lluna. La fotografia mostra la famosa primera petjada que l’ésser humà deixà a la Lluna.

NASA

La televisió va ser a l’origen una ràdio amb imatges. Des de la dècada de 1920 se’n feren proves, com ara la de l’emissió d’un butlletí meteorològic de l’Institut de Meteorologia de Catalunya, dirigit per Eduard Fontserè. A la fi de la dècada es pogueren rebre imatges des de Berlín, i el 1930 se’n van poder enviar a París i Brussel·les. Tot i això, eren proves molt limitades. Les primeres emissions públiques de televisió van començar a la Gran Bretanya el 1936 i a l’Estat espanyol arribaren al final de la dècada de 1950. Tanmateix l’esdeveniment científic que poc després causà més impacte, gràcies als avenços tecnològics i la difusió de la televisió, fou l’arribada de l’home a la Lluna.

Quan els soviètics enviaren l’Sputnik a orbitar la terra a l’octubre del 1957, guanyaren el primer round de la competició tecnològica de la guerra freda. I aquest fet va comportar que el president Kennedy es comprometés a fer arribar un home a la Lluna abans no s’acabés la dècada dels seixanta. La promesa es va complir. El 21 de juliol de 1969 dos dels astronautes de la missió Apol·lo 11, Neil Armstrong i Edwin Aldrin, trepitjaren per primer cop la superfície de la Lluna i feren aquell “petit pas per a un home, salt de gegant per a la humanitat”.

Per a la societat americana va ser una injecció de moral després dels esdeveniments de l’any anterior, com ara la guerra de Vietnam, els assassinats de Martin Luther King i de Robert Kennedy. El pas que va fer Armstrong, baixant d’esquena a l’escaleta del coet, va ser també una de les imatges més seguides en directe arreu del món. Fins i tot a Catalunya, a desgrat que Televisió Espanyola ho emetia de matinada (3.56 del 21 de juliol de 1969).

La televisió podia ser una eina educativa generalitzada. De manera que els primers anys es van afavorir els programes culturals. A Catalunya van destacar divulgadors científics remarcables, entre els quals cal esmentar Luis Miravitlles, que va treballar a TVE des del 1959 fins al final de la dècada de 1970 i va realitzar els programes: “Visado para el futuro” (1963-65), “Las fronteras de la ciencia” (1966), “Misterios al descubierto” (1966-70) i “La Prehistoria del futuro” (1974). També Televisió de Catalunya va dur a terme des del primer any de programació regular (1984) un programa de divulgació de medicina, que es deia “Curar-se en salut”, que va dirigir Josep del Hoyo. Es va emetre setmanalment, gairebé sense interrupció, del 1984 al 1989.

Entre els divulgadors científics de l’àmbit televisiu espanyol, cal no oblidar el més conegut i el que va canviar més vocacions de joves: Félix Rodríguez de la Fuente. El 1966 li van donar una secció dedicada al regne animal: “Imágenes para saber” (1966), i l’any següent, “A toda plana”. Però la gran oportunitat li arribà quan li encarregaren la responsabilitat d’un programa propi: “Fauna” (1968). L’èxit va permetre de rodar “Animalia” (1969) i “Vida Salvaje” (1970). Més ambiciós va ser el rodatge de grans documentals que van tenir difusió mundial (especialment en l’àmbit de parla castellana) i promovien el respecte pel medi ambient. Cal remarcar els programes “Planeta Azul” (1970-74) i “El Hombre y la Tierra” (1974-80). Aquests programes van donar lloc a col·leccions de llibres i fascicles: “Fauna”, “Los cuadernos de Campo” i “Fauna Ibérica”, que van tenir també molt de seguiment.

Cal assenyalar igualment l’aparició de les sèries, en format vídeo, presentades per Rodríguez de la Fuente i les de la National Geopraphic, amb Jacques-Yves Cousteau i David Attenborough, pilars bàsics de la divulgació científica de la BBC.

L’esclat d’internet

La possibilitat de deixar de ser un receptor passiu per a passar a ser un més de la xarxa va arribar a la dècada final del segle XX. Als anys seixanta, el Departament de Defensa dels Estats Units havia encarregat un projecte que connectés les computadores del país. Aquesta primera xarxa va dir-se ARPANET (Advanced Research Projects Agency Network), i tenia el primer node de connexió a la Universitat de Califòrnia. Des del 1969 fins al 1990, ARPANET va ser l’espina dorsal d’Internet.

El primer ús que es va fer d’Internet va ser la comunicació per correus electrònics. Els primers eren complexos, però la facilitat d’ús va anar millorant, i quan, el 1995, al CERN es va concebre la web, l’accessibilitat va ser intuïtiva. L’enorme dispersió del format web va fer canviar el funcionament de la xarxa i de la societat.

Amb la facilitat d’ús de la web i la possibilitat de fer créixer la xarxa vinculant unes pàgines amb altres de relacionades, la transmissió del coneixement va viure un canvi radical, com també el coneixement científic. Les webs de ciència van començar a proliferar. A través de la xarxa, les institucions donaven a conèixer la recerca que feien i els resultats que aconseguien. Qualsevol persona hi podia accedir.

Ara bé, la facilitat amb què qualsevol persona pot penjar a la web qualsevol informació també té desavantatges. Internet té l’avantatge de la disponibilitat de la informació, però l’inconvenient de la manca de fiabilitat de les fonts. Com en tot, cal conèixer la font, qui ho diu.

Cartell de la 6a Fira per la Terra (2001), organitzada per l’associació Dia de la Terra, que es planteja fer front als problemes ecològics. L’any 2007 la Fira recordà les víctimes dels accidents de la indústria química i les de l’enverinament químic del planeta.

Enciclopèdia Catalana – Gabriel Serra

Per voluntat dels usuaris, Internet s’ha transformat en una mena d’enciclopèdia mundial, amb vocació de reunir tot el saber de l’època. Aquest és el cas de Viquipèdia, en la qual tothom pot participar. Té els avantatges i els inconvenients de tots els reculls del saber: articles interessants i altres d’inútils; alguns d’imparcials, altres clarament tendenciosos.

A la darrera dècada del segle XX, es va començar a intuir el canvi que Internet comportaria per a les vides dels ciutadans. La possibilitat de relacionar-se, d’estudiar, de contactar amb qualsevol persona del planeta que disposi de connexió a la xarxa (moltes vegades no cal ni saber-ne l’adreça) obre una finestra al món.

La societat catalana i la ciència, avui

Durant el segle XX, Catalunya va passar de menys de dos milions d’habitants el 1900, fins a uns tres milions en acabar la guerra, i més de sis al final del segle. Durant el mateix període, Barcelona va passar de 550 000 habitants fins a més del milió el 1930 i un milió i mig en acabar el segle. Aquest increment va ser causat en gran part per la immigració.

D’una banda, la generalització de la il·luminació elèctrica i altres millores tècniques van canviar el model tradicional de jocs, festes i aficions. D’una altra, hi va haver una millora disciplinada dels hàbits higiènics i dietètics inconcebible alguns anys enrere. S’establien noves relacions personals, noves formes de vida, noves formes d’oci que passaven a ser familiars. El cosmopolitisme, el progrés i la modernització es van considerar uns valors en creixement. I la participació ciutadana en associacions, ateneus, societats o penyes va créixer fins a l’esclat de la guerra civil.

La guerra, ja s’ha dit, va estroncar bona part d’aquesta activitat. Però en afluixar la repressió de la dictadura, més de vint-i-cinc anys després del final de la contesa, es van reprendre en part moltes d’aquestes activitats col·lectives. Ara bé, allò que des dels anys vint fins a l’adveniment de la democràcia era marcat per l’associacionisme, per compartir activitats, que fins i tot en alguns moments podria ser considerat com una militància indirecta, a la darrera dècada del segle es va transformar en un ús molt més solitari de l’oci.

L’oferta múltiple de cadenes de televisió i l’ús del vídeo domèstic, des de mitjan anys vuitanta, i la utilització d’Internet com a mitjà de comunicació i font d’informació, des de la meitat de la dècada de 1990, han individualitzat el lleure i l’adquisició de coneixement. D’altra banda, aquest fenomen ha transnacionalitzat el coneixement i la comunicació entre persones, i ha permès una nova forma d’associacionisme, en què els més inquiets troben ànimes afins.

La connexió amb persones d’ideologia afí permet potenciar iniciatives conscienciadores que canvien els hàbits i la mentalitat a partir de la informació científica que arriba a la ciutadania. I entre els hàbits que més han canviat hi ha els que tenen a veure amb la gestió dels recursos, no només des de la publicació de Primavera silenciosa, de Rachel Carson, obra que advertia dels efectes perjudicials per al medi ambient de l’ús massiu de productes químics, sinó també, en part, des de les campanyes que expliquen les repercussions de l’activitat humana en l’entorn i la conscienciació per a una educació ambiental. Aquest darrer fet pren especial rellevància a partir de la Declaració de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient, que va tenir lloc a Estocolm el 1972. Als Països Catalans, les campanyes de defensa de diferents elements del patrimoni natural, iniciades amb l’oposició a l’abocador del Garraf el 1973, i el Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans, publicat per la Institució Catalana d’Història Natural el 1976, assenyalen l’arrencada del moviment ecologista.

Actualment, el debat sobre la necessitat d’una cultura científica i d’innovació és viu. Però és alarmant el fet que decreixi cada any el nombre de joves que s’incorporen a estudis superiors de caràcter científic i que sigui cada cop més escàs el nombre de nous investigadors.

Sòcrates va dir a Glaucó: “Has observat que els qui tenen l’esperit calculador són molt desperts, per dir-ho així, per a totes les ciències, i que, encara els esperits de funcionament lent, quan s’instrueixen en el càlcul treuen, pel cap baix, l’avantatge d’adquirir més facilitat i penetració per a tota la resta d’assumptes?” Malgrat saber-ho, de vegades sembla que el pensament tou i acrític s’ha instal·lat en la societat actual. Tot i així, les activitats programades per la Universitat Autònoma de Barcelona amb motiu de l’Any de la Física, van aconseguir canviar la tendència a la disminució d’alumnes que patien i van aconseguir augmentar (gairebé doblar) el nombre de matriculats.

Es pren consciència que el que llegeix un poble és indicador de la seva cultura. I que si un poble no té cultura científica els seus ciutadans estan condemnats a formar part d’un país en què no s’innova, un país de segona categoria.

En l’entorn dels Països Catalans, per actituds personals o de caràcter més social, sectors cada cop més amplis de la societat accedeixen al repte de comprendre l’univers en què vivim i veuen satisfeta la seva curiositat amb el goig d’aprendre. Però això no s’acaba de traduir en una veritable valoració de la importància de la recerca per a la societat ni per part dels ciutadans ni per part dels polítics.

La ciència i la tecnologia són cada vegada més importants en la constitució de la societat, però sembla com si els ciutadans es desentenguessin d’intervenir en la seva conformació. En debats importants, com ara els del canvi climàtic, el de la clonació d’organismes (inclosos els humans) o el de la manipulació genètica, sovint pesen més els elements propagandístics, que apel·len als sentiments, que les argumentacions científiques, que apel·len a la raó. No és que sigui diferent del que passa en altres àmbits de comunicació social en què el pes de la propaganda és tant o més important, però no deixa de ser un tret inquietant de les societats contemporànies i més particularment de la catalana.

Només si les ciències i la tecnologia tornen a formar part del discurs civil de la societat, si els investigadors saben comunicar a la societat el nou coneixement al qual accedeixen amb el seu esforç i si la societat s’interessa de debò més pels avenços científics i tecnològics que per pseudociències com els horòscops o publicitats enganyoses de presumpta base científica (com ara les de productes de bellesa o suposats productes dietètics, o les de cotxes), el cos social estarà en condicions d’exercir un cert control sobre aquestes decisions. Altrament, cada avenç en el coneixement científic esdevindrà només una ocasió d’augmentar la ignorància de la majoria. Per això no es pot deixar d’incorporar la ciència i la tecnologia a la cultura popular.