Les tecnologies artesanals

El descrèdit del treball artesanal

Amb la Revolució Industrial, el treball artesanal, lligat a la societat gremial, a l’orgull de l’ofici ben fet, a la tradició i als sabers relatius a les habilitats i tècniques manuals, va caure en un gran descrèdit. Amb tot, l’aparició del sistema de la fàbrica a l’Anglaterra del segle XVIII va comportar els primers temps fortes revoltes sota la forma de ludisme: destrucció de les màquines, que deixaven en situació d’atur els antics teixidors domèstics. També els sabotatges van estar a l’ordre del dia, ja que la mecanització només donava guanys als propietaris dels mitjans de producció i obligava els treballadors a oblidar les antigues destreses i a convertir-se en simples baules del procés industrial.

Una bona part dels jornalers agraris i del petit artesanat ciutadà va engrossir les files d’una nova classe social: el proletariat. L’emigració del camp a la ciutat a la cerca de noves expectatives de treball va fer que s’oblidessin i que s’abandonessin les tècniques artesanals, base de l’organització humana durant mil·lennis, i els productes que el comerç i l’intercanvi havien difós.

Homes i dones teixien, combinaven colors i matèries, produïen ceràmica, cuinaven o conservaven els aliments, feien vestits, sabates, maletes o bosses, elements pràctics o decoratius, arranjaven els conreus, horts o jardins, tenien cura dels animals de granja i domèstics. Havien treballat en una mateixa direcció des de la Revolució Neolítica fins a la Revolució Industrial, que va comportar la liquidació del treball dels artesans i la modificació de les relacions econòmiques, socials, polítiques i culturals. La producció artesanal només es va mantenir dins l’esfera privada, cada cop més minoritària i convertida en un símbol del passat preindustrial, sovint idealitzat tot ignorant la duresa del treball en una economia de subsistència.

La industrialització, amb la mecanització dels processos productius i la fragmentació del treball consegüent, va posar al mercat milers d’objectes que, afavorits per les noves formes de venda, van omplir les cases, tot suplint els que abans feien un a un els artesans i que eren venuts també d’un a un als usuaris. Però, malgrat el desprestigi que durant el segle XX tingueren els oficis i els homes i les dones que els practicaven, la producció artesanal continua present en la vida econòmica i social de moltes comunitats. Moltes de les activitats econòmiques del món actual són fruit d’aquells vells sabers tècnics i, si bé no constitueixen el gros del PIB, mouen sectors econòmics considerables.

Segons l’àmbit a què és destinada i qui n’és l’autor, es poden distingir tres tipus d’artesania: la constituïda pels treballs de precisió i l’ús de matèries nobles i realitzada per personal molt qualificat, per exemple, la restauració i el manteniment del patrimoni noble, l’alta costura, la cuina d’autor, la pastisseria artesanal, la joiera, la jardineria, etc. La segona està més vinculada a la vida quotidiana, des dels cantirers o rajolers fins als reparadors de sabates, perruquers i barbers, cosidores que arreglen roba, maquilladors de teatre, fotògrafs de festes socials, mecànics d’automòbils i motos, etc. La tercera inclouria les tasques artesanes que tenen lloc en l’àmbit domèstic –entre d’altres, cuinar diàriament, planxar la roba, realitzar petits treballs de costura o fer jerseis–, a més de diferents feines de bricolatge, com ara arreglar aixetes, pintar parets i altres activitats que també es poden encomanar a artesans qualificats.

Si bé és cert que la producció industrial s’ha imposat –amb el paradigma de les cadenes de muntatge–, també ho és que la producció artesanal s’ha mantingut, sobretot als països europeus d’industrialització tardana. La coexistència d’ambdós sistemes va ser llarga, fins els anys cinquanta del segle passat als Estats Units i els anys seixanta a Europa, moment en què es van perdre gairebé del tot els sabers artesanals a conseqüència d’una segona onada d’innovacions tecnològiques. Això va facilitar l’entrada dels electrodomèstics a les llars obreres i l’abaratiment i un augment del consum dels productes de primera necessitat, com ara vestits i calçat, que han modificat les formes de vida i els usos i els costums de la gent, i també el paisatge urbà, amb l’impacte dels polígons industrials que encara avui mantenen en la toponímia noms com Singerlin, Terlenka, Roca, etc.

Aquella transformació va anar associada a la crisi dels anys setanta, en què nombroses empreses del tèxtil –Trinxet, Vilumara, L’Espanya Industrial, la majoria de colònies del Llobregat, etc.– i de la metal·lúrgia –La Nueva Vulcano, La Maquinista Terrestre i Marítima, i les petites empreses subsidiàries, els torners i fresadors de les quals van passar a les files de l’atur– es van veure forçades a tancar definitivament i a reutilitzar les seves instal·lacions. El treball a casa, l’economia submergida de moltes dones dedicades a la confecció amb les seves màquines de cosir i de tricotar, també va desaparèixer, i amb ell la possibilitat de complementar la migrada economia familiar. Això fins que la nova societat –que inicialment es denominava postindustrial a manca d’un nom més precís per a definir-la–, amb l’aparició de les noves tecnologies de la informació, es va obrir a la globalització, que comporta, d’una banda, un fort allau immigratori estranger i, de l’altra, la deslocalització empresarial a països en vies de desenvolupament.

I tanmateix, a Catalunya perviuen –si bé transformats, canviants i ja no com a oficis actuals– tècniques, activitats i productes associats a la cultura, la història, l’art, la creativitat i la identitat popular. Una tradició viva i rica, arrelada en l’imaginari col·lectiu, basada en el gust del treball ben fet, en el contacte físic amb la matèria que es transforma per l’acció de l’artesà-artista, creador i alquimista, que combina eines, pigments, energies calorífiques o procediments de repòs de la matèria, que insufla l’alè creador en el cas del vidre, que combina dibuixos, colors i relleus en el cas de les brodadores o que reprodueix tota mena de simbologia en el cas dels artesans de la forja.

Aquesta tradició va viure una revalorització significativa durant els darrers anys de la dictadura, en la transició i els primers anys de democràcia, a través de mercats artesanals, festes del càntir o mostres de puntaires. Molts oficis artesans es van mantenir i transformar en elements qualitatius del consum i el lleure, amb mercats de productes valorats pel seu caràcter autèntic, popular i tradicional. Alhora, s’organitzaven cursets i activitats per aprendre la pràctica de la restauració de mobles trobats en contenidors urbans, macramé, punt de creu, estampació tèxtil bàtik el funcionament dels telers urbans; i també, l’art de teixir jerseis amb agulles de mitja, orientat des de les noves merceries, o el de les pintures de ninots i soldadets, en escenografies que recorden els tradicionals diorames pessebrístics.

De l’artesania a les arts industrials

El creador anglès William Morris va expressar, per mitjà de l’art, la seva disconformitat amb la creixent mecanització del segle XIX i va influir en els corrents europeus i americans que reivindicaven la feina dels artesans, tant a través de la recuperació del corrent historicista lligat al desenvolupament dels gremis medievals, com de la seva visió del socialisme actiu i reivindicador que arribaria al sindicalisme organitzat dels anys trenta. Fou el creador, l’any 1888, del moviment Arts and Crafs Society, recollint les idees de l’escriptor anglès J. Ruskin, que rebutjava la producció industrial en les arts decoratives i l’arquitectura. Reclamava el retorn a l’artesania medieval i al reconeixement de l’artesà com a artista. Va fundar una germandat amb els pintors i poetes prerafaelites per a la creació d’un taller que dissenyés –per encàrrec– treballs artístics diversos, brodats, talles de fusta, forja, murals, gravats, rajoles, vidrieres, mobles o paper pintat per a parets. Pretenien crear una obra d’art total, única, en contraposició a la producció industrial seriada, despersonalitzada, lletja i allunyada de les formes de la natura. Una d’aquestes concrecions d’art total fou la Red House, la casa de Morris, construïda amb maó vermell, formant unitat amb els jardins, la decoració i els objectes de la vida quotidiana.

L’any 1883 W. Morris va fundar la Federació Socialdemòcrata, i més tard, la Lliga Socialista. Creia que la producció artesanal d’objectes bells contribuiria a abaratir-los i aportaria una expressió cultural a les classes socials més desafavorides. Però va succeir tot el contrari: en no poder competir dins del mercat capitalista, els productes es van encarir i se’n va apropiar la burgesia. Tot i així, les seves idees impregnaren els socialismes europeus. És interessant observar que els sindicats europeus del final del XIX i el començament del XX no s’organitzaren per empreses sinó per federacions d’oficis que recorden els antics gremis.

Si com a socialista W. Morris va publicar escrits teòrics importants, a més de la novel·la News From Nowhere (1890), la seva reivindicació del treball artesanal i del gust per la decoració fou a l’origen del moviment artístic que es concretà en l’Art Nouveau, el Jugendstil, la Sezession o el Modernisme en el cas de Catalunya, on es va desplegar una estreta col·laboració entre arquitectes com Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Cèsar Martinell o Jujol i els més destacats artesans del vidre, del ferro o del mobiliari, com Gaspar Homar. Però si el modernisme d’autor restà lligat a les classes benestants, els obrers d’ofici que havien col·laborat amb els grans arquitectes passaren a treballar per a la mitjana burgesia i les classes més modestes, i així fou com mestres d’obres, paletes i ferrers incorporaren elements modernistes a les cases que feren en molts barris i pobles de Catalunya.

Noves tècniques i noves tecnologies aplicades a l’artesania

Tanmateix, actualment, les noves tecnologies tendeixen cada vegada més a aplicar-se a l’artesania que ha perviscut en molts pobles i viles de Catalunya, a través d’associacions que agrupen diversos oficis artesanals, per exemple el de brodadores o puntaires, que participen en mostres d’artesania i fins i tot en fires de sectors professionals com Construmat, on darrerament es presenten oficis artesans en un estand comú. El ceramista cou les seves peces en un forn elèctric, la puntaire utilitza plantilles fetes amb ordinador i Internet informa sobre les fires d’artesans per mostrar i exportar a les cinc parts del món els seus productes, en els quals conviuen tradició i modernitat: des dels formatges i productes ecològics a la ceràmica d’obrador, les llars de foc de pedra o les teules antigues; de la bijuteria als vitralls emplomats i als teixits manuals més sofisticats; de les peces de ganxet als ornaments florals; dels llums de forja a les culleres i les forquilles de boix, donant fe del seu treball i de la seva creativitat.

D’una banda han aparegut programes d’ordinador que planifiquen el patronatge industrial i faciliten la labor de dissenyadors i fabricants. També els jerseis es programen informàticament i es passen a quadrícules computaritzades antics patrons acolorits de punt de creu que reprodueixen des de quadres de Van Gogh fins als paisatges més exòtics. Una de les darreres innovacions és la incorporació dels moderns brodats a màquina sobre grans peces de teixit, que perfecciona la creació de la companyia Würken, el 1927 a Dresden, de la màquina de brodar d’un cap impulsada a partir del jacquard. L’any 1973 es va establir el primer programa de brodat assistit per ordinador i el 1987 ja es va introduir al mercat un primer sistema d’edició de programes basat en un PC, amb un programari de brodats destinat als tallers dels artesans.

L’art de la pedra i de la construcció

El món dels picapedrers i talladors de pedres ens remet al dels constructors de catedrals i de ponts, avui descobert a través de novel·les medievalistes o de les obres de Ken Follet, sovint envoltades d’ocultisme.

A l’interior de les ciutats emmurallades, els tallers –alhora obrador, magatzem, botiga i habitatge– s’arrengleraven en un mateix carrer o ocupaven un mateix entorn vilatà. Encara avui molts carrers donen testimoni d’aquell passat. Els carrers de l’Argenteria, els Flassaders, els Carders, els Assaonadors, els Mirallers, els Espasers, els Sombrerers, els Boters, la Tapineria, la Llibreteria, la Dagueria o els Escudellers parlen dels artesans de la ciutat i dels gremis en què s’organitzaven els oficis, molt compartimentats i amb una jerarquia marcada, dotats d’una caixa d’ajuda mútua i de serveis diversos i amb un sant patró que els protegia.

Una bona part de les cases menestrals no es feien, però, de pedra: la majoria eren de maó, que es lligava amb morter, una barreja de calç amb sorra i aigua. Els mestres d’obres i els paletes eren els artesans que feien la majoria de les cases. Invocaven sant Antoni de Pàdua com a protector a causa de l’alta sinistralitat de què encara avui són víctimes. Aquesta corranda hi feia referència:

“Mare, si marit me deu,
no me’l deu mestre de cases,
que sempre tindria por
que el portessin mort a casa.”

Les reivindicacions dels paletes vénen, doncs, de lluny: l’any 1881 ja van aconseguir una jornada laboral més curta que els altres gremis i van començar a reclamar les mítiques vuit hores, que van aconseguir el 1901, divuit anys abans que la resta d’oficis.

L’art del fang

Alguns paletes es van incorporar aviat al moviment cooperatiu, creant empreses de producció en oberta competència amb el sistema de producció capitalista. Ja al final del segle XIX es van constituir bòbiles cooperatives que van perdurar fins a la guerra civil. Amb denominacions tan significatives com La Redentora, feien cases per als seus socis a preu de cost i actuaven com a caixes de resistència en vagues del sector. Algunes d’aquestes empreses cooperatives –també en el ram del vidre– van fornir el model que es va seguir el 1936 amb motiu de les col·lectivitzacions d’empreses, una realitat, única al món, en què per primera vegada els obrers es van fer càrrec de l’organització i la planificació del seu treball.

La producció ceràmica ha tingut diverses aplicacions, des de les domèstiques fins a les constructives i industrials. Avui, encara perviuen terrissers artesanals, com el de la fotografia inferior, de la Bisbal d’Empordà.

Enciclopèdia Catalana – Enric Casas

Aquests sindicats d’obrers que treballaven mentre hi havia sol, a l’aire lliure i no pas dins l’aire viciat de la fàbrica, construïen manualment rajoletes roges per a paviments, teules i maons, que coïen en forns circulars, on les peces reposaven un cop cuites. Els anys vint del segle passat, les bòbiles envoltaven Barcelona i els pobles i les ciutats del seu entorn. A l’Hospitalet, l’any 1878 consta que hi havia cinc rajoleries; el 1901 ja n’eren vuit; i el 1918 arribaven a la dotzena, entre les quals hi havia, Romeu Escofet, Cosme Toda, Cucurny Marins, Batllori, Llopis, Fills de Just Oliveras, Serra (actualment dins el terme municipal de Cornellà): d’aquí que l’Hospitalet hagués estat anomenada “la bòbila de Barcelona”.

Les característiques excepcionals de les argiles del pla del Llobregat van afavorir aquesta indústria extractora de fang i aigua anomenada de “les terres cuites”. Al seu recer va aparèixer una puixant indústria ceràmica de material refractari destinat a canonades domèstiques, serpentins industrials i elements decoratius de tota mena. Aquesta diversificació va assolir cotes importants abans del plàstic amb què ara es fan les canonades i els desaigües de les cases. Molts esmalts utilitzats en les noves cuines domèstiques, elements aïllants de les instal·lacions elèctriques i certs elements dels telers també es construïen amb ceràmica vidriada o del tipus porcellana.

Dins del mateix gremi, els terrissers produïen amb el torn peces d’ús domèstic, els típics plats i olles comercialitzats sovint a l’obrador mateix, com encara és costum a Miravet, Breda, Verdú o la Bisbal d’Empordà. Vaixelles bellament decorades s’arrengleren al costat de cassoles, tupins, menjadores de l’aviram, jardineres i noves andròmines, com ara tombatruites, plates per a olives amb divisions per a deixar-hi els pinyols, modernes fruiteres o safates per al pa amb tomàquet. Aquest ofici antic, que remet a tantes restes arqueològiques del neolític, ha tingut sempre una estima especial, per la noblesa de la matèria i per les condicions de treball, com ho pregonen aquests versos:

“Bon ofici, el terrisser,
que quan plou no fa pas olles
i s’està vora del foc
a fer festes a la dona.”

L’art de la terrissa manté encara avui la seva importància dins el món artesanal: s’ensenya a les escoles d’arts i oficis i en tallers i obradors particulars, i és present en totes les fires i mercats artesanals. Tot i la varietat de l’artesania autòctona, a Catalunya no hi ha hagut tradició d’elaboració de terrissa fina, fins al punt que encara avui se l’anomena “pisa”, pel fet que en temps medievals provenia d’aquesta ciutat italiana. Aviat, però, va ser substituïda per la terrissa valenciana, que fins no fa gaires anys portaven els mateixos artesans en rucs amb amples sàrries. Un dels llocs on aquests artesans-venedors acostumaven a muntar parada era la plaça de l’Àngel, durant les fires de Sant Tomàs.

Dels esgrafiats als grafits

L’estuc és una tècnica protectora que dóna un cert gruix a les parets de les cases, per això l’ofici d’estucador és integrat en el gremi dels pintors. Els mestres dels esgrafiats treballen decorativament els revestiments murals de les façanes, amb detalls florals, figures humanes o rellotges de sol. Sobre diverses capes de calç impregnada de tints i colorants, es grata amb eines punxants per a formar un dibuix prèviament elaborat i marcat en una plantilla. Encara avui hi ha artistes estucadors i esgrafiadors que treballen en la restauració d’edificis del patrimoni artístic, senyorial, urbà o industrial. Actualment els estucats s’han abaratit i simplificat gràcies a la comercialització d’una tècnica accessible als profans a partir d’uns rodets gravats, amb pintura plàstica ja preparada.

D’altra banda, a les ciutats actuals ha aparegut un nou tipus de pintor que, amb un aerosol a la mà, es dedica a l’ornamentació –permesa o no– de façanes, parets, estacions de transports, etc. El fenomen ha estat importat dels països anglosaxons, i prové de les “pintades” reivindicatives dels passats anys setanta, en què el jovent expressava el seu descontentament social i polític donant la paraula als murs, les murs ont la parole. La brotxa va ser substituïda pels nous aerosols o esprais –concebuts en un principi per pintar o repintar les carrosseries i els baixos dels automòbils–, que van permetre una major facilitat per al dibuix i que aviat van ampliar la gamma de colors i van passar dels clàssics roig i negre als daurats, platejats, blaus, verds, violetes, amb un mostrari que arriba gairebé a una cinquantena de colors. Els grafiters acostumen a signar les seves obres amb logos o marques recognoscibles per al seu mateix col·lectiu.

En algunes ciutats catalanes els ajuntaments han encarregat a grafiters locals la decoració de parets mitgeres, o els han demanant que imitin portes i finestres en falsos murs de façanes. Alguns esplais o centres cívics han organitzat tallers de grafits per a joves, ja que molts d’ells són partidaris d’aquesta forma ornamental urbana i suburbana, i han instal·lat “murs legals” on els nois i les noies poden pintar sense ser sorpresos per l’autoritat ni multats per “embrutar” parets particulars. Cal dir que aquesta forma d’expressió juvenil és acompanyada d’una indumentària específica –pantalons amples, jaquetes amb caputxa, gorres amb visera o passamuntanyes, guants especials, motxilles per als esprais, etc.– que se sol adquirir als mateixos establiments on es comercialitzen els aerosols, abans limitats a les drogueries o botigues de pintura.

L’art dels metalls

Les arts del ferro consisteixen en la transformació dels metalls a partir de l’acció del foc, i han estat de sempre envoltades de misteri. En aquest sentit, els ferrers han estat tradicionalment associats als mítics menairons forjadors de metalls i als artesans d’espases prodigioses. Tanmateix, els ferrers són els artesans dels metalls, sovint anomenats manyans, per la seva manya o habilitat. Segons l’etimòleg Joan Coromines, el nom de manyà –documentat ja al segle XIV– “s’ha aplicat a tota obra de ferro i altres metalls no preciosos però que requereixen el predomini del batre, de la força i contundència, del tallar i afilar i foradar rompedorament”.

Els manyans i serrallers tenen per patró sant Eloi, compartit amb els fargaires. La farga catalana és un procediment de transformació del metall de ferro en una matèria mal·leable apta per a l’elaboració d’eines per a l’agricultura, la construcció, els eixos de certes màquines preindustrials, i també d’armes. La siderúrgia acostumava a fer servir l’energia hidràulica com a força motriu dels martinets. A les fargues, hi treballava un foguer, dos operaris, anomenats escolans, el picamena, que trossejava el mineral, el maller, o martinetaire, el manxaire i alguns ajudants. Dins la toponímia catalana perviuen noms com la Menera, Martinet, Fornal, Fornalutx, la Farga, les Ferreries o la Fabregada, que mostren l’origen metal·lúrgic d’aquestes poblacions. A la majoria de pobles i ciutats hi havia ferrers, que tenien com a ofici ferrar les cavalleries, a més d’elaborar estris domèstics de primera necessitat, i que veneraven sant Martí com a patró.

Un altre camp d’actuació de la indústria metal·lúrgica fou la construcció de vaixells, ja que es necessitaven claus –per a unir la fusta–, àncores, peces de maquinària, i, a partir de l’invent de la màquina de vapor, les calderes que havien de fer funcionar aquells vaixells, comunament anomenats vapors.

Aviat la producció metal·lúrgica artesanal va ser absorbida per les noves grans fàbriques, com La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona, que va construir màquines de vapor per a vaixells i ferrocarrils. També el tèxtil necessitava reparar i engrandir la maquinària; per això, inicialment, la majoria de fàbriques tèxtils catalanes disposaven de foneria pròpia en del seu recinte, com és el cas de Bonaplata l’any 1833. El 1836, la Companyia Catalana, propietària del vapor El Balear, creà l’empresa La Nueva Vulcano, que temps a venir disposaria del mític “dic flotant” del port de Barcelona, que va desaparèixer amb la remodelació del port el 1992.

El 1800 havia nascut a Camprodon El Veterano Cabeza de Hierro, el primer alt forn de Catalunya. El seguirien d’altres, a Sants i a Sant Martí de Provençals: els Garriga i Anglès. Malauradament no es van mantenir actius gaires anys, per l’alt cost del carbó. Però a partir de l’electricitat, la segona revolució energètica, aparegueren els forns elèctrics i a Catalunya es començaren a produir acers especials, la qual cosa féu reduir la despesa del carbó d’importació. El proteccionisme polític aranzelari va afavorir el lent desenvolupament d’aquesta indústria tan allunyada ja de l’artesania: els seus nous forjadors foren els enginyers industrials, que van fer de la geometria i el càlcul les seves eines més preuades. A l’entorn de la gran metal·lúrgia també es van crear tallers petits que van diversificar els productes i van contribuir a reduir la importació de maquinària tèxtil forana, i d’altres que fins es van atrevir a produir automòbils i motors d’avió i que obtingueren tant renom com La Hispano Suïssa i la Fàbrica Espanyola d’Automòbils Elizalde.

Les arts del vidre

El vidre és producte d’una acció química que fa que la sorra, per acció de l’escalfament per foc a altes temperatures, es fongui i esdevingui una pasta que es pot treballar, per a fer vidre pla o objectes bufats o emmotllats, transparents o de colors, amb l’ajut de tints.

Des dels temps remots dels púnics i els romans –els primers vidriers– treballar el vidre no ha estat pas “bufar i fer ampolles”, com diu el refrany, sinó una feina dura, que pot comportar cremades i afectar els pulmons. L’ofici havia estat prohibit en moltes ciutats medievals, segurament per les pudors i l’escalfor dels forns i els gresols. A Barcelona, els forns de vidre estaven instal·lats a prop del Born, on per cap d’any s’organitzava una fira molt concorreguda, pel renom dels productes que s’hi oferien.

Entre els artesans del vidre destacaven els vitrallers, creadors dels artístics vitralls d’esglésies i catedrals, els mirallers i els fabricants d’ulleres, instrument que, com explica Leonardo Sciascia a Todo Modo, era considerat per alguns un “invent del diable”, ja que milloraven la capacitat de lectura. De les ulleres dels savis es va passar al sofisticat monocle aristocràtic, fins que se’n democratitzà l’ús gràcies al desenvolupament de l’òptica i de les revisions periòdiques de la vista. Així, la producció de lents va passar de l’artesanat a la fabricació en sèrie –com és el cas de l’empresa catalana Indo– i a la progressiva substitució de cristall graduat per nous materials plàstics més lleugers i resistents. Així mateix es popularitzaren les ulleres de sol, abans només utilitzades pels esportistes.

El passat industrial de les nostres ciutats conserva el record dels vells forns de vidre i de la seva producció de porrons, gerres, copes, safates, escaparates, jocs de tocador, cendrers o petjapapers, i les cristalleries pròpies del parament de la llar. De les fàbriques de vidre cal destacar la Unió Vidriera de Badalona –popularment coneguda com “el Cristall” per la seva alta qualitat artesanal– i la modèlica Cooperativa Vidriera de Mataró, on també es fabricaven bombetes incandescents: en ambdues va treballar Joan Peiró, que fou ministre d’Indústria el 1936.

Pocs vidriers clàssics, dels de bufar, queden avui en dia. Actualment el treball artesanal dels vitrallers i emplomadors de vidre se centra en la restauració d’edificis patrimonials o en encàrrecs particulars. Tanmateix, encara són actius establiments importants a Mallorca, al País Valencià i en alguns indrets catalans, on es continua roent la sorra, però gairebé tota la producció està destinada al turisme i a l’ornamentació. La crisi industrial dels anys setanta va fer tancar molts forns de vidre, i el cartró, el metall i el plàstic van anar substituint els antics envasos per a la llet, el vi, els refrescos ensucrats i els sucs de fruita. L’abaratiment dels nous envasos substitutius del vidre, els quals, a més, no calia rentar, retornar al botiguer, ni reutilitzar, va fer que la producció de vidre sofrís un daltabaix, si bé la garantia de qualitat de determinats productes exigeix que siguin envasats amb aquest material, de la mateixa manera que vins, caves i licors també han de servir-se en copes de vidre. La funcionalitat i els nous dissenys industrials han substituït la bellesa i l’exclusivitat del vidre o el cristall artesanal, sovint gravat a l’àcid, que es guardava a les vitrines i bufets dels menjadors.

L’art de la fusta

L’ofici de fuster ha estat de sempre complex i diversificat. Comprenia els fusters de cases, ja que les bastides, les bigues i els sostres, a més dels marcs de les portes i les finestres, eren de fusta; i també els constructors de mobles i caixes de núvia, o “arcons” o “mundos”, com eren coneguts popularment els baguls. S’utilitzaven diferents tipus de fustes: pi blanc, melis o cirerer per als objectes més senzills, i altres d’importades, com cedre o caoba, per als més sumptuosos, totes ben conegudes pels fusters, que les distingien al primer cop d’ull, i els usos i les virtuts de les quals sabien. Una altra especialitat de la fusteria era la talla de figures, motllures i representacions naturalistes, i també el treball amb torn per a fer objectes d’ús quotidià, amb fusta de boix o d’olivera. Així mateix, hi havia qui es dedicava a l’ebenisteria, la marqueteria, l’envernissat o l’elaboració de mobles artístics, entre els quals destacaren els modernistes.

Les botigues de mobles van començar a imposar-se els anys vint del segle passat, a conseqüència de la producció seriada. En l’actualitat, aquest tipus de producció arriba a la seva màxima expressió amb els moderns magatzems que proposen una concepció integral de l’espai domèstic, amb mobles produïts a qualsevol indret del món, una mostra més de l’actual procés de globalització.

La forta crisi dels anys setanta i vuitanta del segle XX va fer tancar molts tallers, i un gran nombre de fusters van passar a engrossir les files de l’atur o van reduir el seu treball a petites feines, com reformar mobles, instal·lar portes o finestres noves, prestatgeries, entresolats i separadors d’espais. Tanmateix, la producció en sèrie dels nous elements de bricolatge no ha fet plegar els fusters, ja que sovint calen destreses que no acostumen a tenir tots els que hi són aficionats. Ni l’extensió del que s’anomena, de forma aparentment contradictòria, “fusteria metàl·lica” aplicada a portes, finestres i persianes.

Actualment, doncs, l’ofici de fuster es manté actiu: ha passat de la confecció de mobles ben encaixats a la instal·lació de les modernes cuines i cambres de bany de les cases –amb fòrmica, conglomerat o imitació plàstica de la fusta, o servint-se de fustes d’importació–, a més de la d’armaris encastats, parquets i altres especialitats derivades de les noves tendències del disseny d’interiors. De la mateixa manera, també s’han especialitzat en restaurants, cafeteries d’ambient colonial, tavernes basques o irlandeses i tot allò que, a través de la fusta, pretén evocar autenticitat o tipisme.

L’art de la pell

En una adoberia, les pells, després d’haver estat sotmeses a diversos processos i tractaments, són penjades per a facilitarne l’assecatge, abans de sotmetre-les als acabats finals.

Enciclopèdia Catalana – A. Caballé

Abans de l’aparició de les pells sintètiques d’imitació i de l’auge de les lligues de defensa dels animals, els oficis que treballaven amb productes derivats de la pell eren nombrosos: sabaters, blanquers i assaonadors, pellaires –que pregonaven la compra de les pells dels conills de l’arròs dominical–, barretaires i capellers, fabricants de carteres, de bosses de mà i d’estris per a caçadors, i sastres que confeccionaven pellisses o jaquetes de pell. Actualment, però, en queden pocs artesan, a banda dels pelleters i dels fabricants de bosses i sabates.

Els antics blanquers s’establien prop de corrents d’aigua, on rentaven les pells. Cal Granotes, a Igualada, és un exemple d’adoberia catalana amb tots els estris del treball de la pell i amb una completa informació sobre tot el procés del tractament i tintat de les pells. La indústria de la pell fou una de les capdavanteres en una Catalunya que vivia a cavall de l’artesanat i la industrialització: fins a l’aparició del plàstic i de la pell sintètica, anomenada aleshores scai, totes les corretges de transmissió utilitzades en la primera maquinària del tèxtil i les que envoltaven els tambors de brodar a mà eren de cuir, com molts dels entapissats dels primers automòbils i els de molts mobles i objectes casolans.

Amb el moviment hippy dels anys seixanta del segle XX, els artesans de la pell van experimentar una gran revifalla popular: feien grans bosses de mà, jaquetes, pantalons, corretges i altres estris domèstics de pell i cuir, i es van establir en molts pobles de la costa catalana i de les Illes, on encara perviuen gràcies al turisme. Alguns tinten la pell i la treballen amb modernes màquines cosidores, i d’altres repussen el cuir.

Les manufactures tèxtils: de la llana al cotó

La manufactura va fer la seva aparició a les llars europees els primers anys de la Revolució Industrial, i va obrir la porta a la mecanització creixent que comportaria la màquina de vapor i el seu reemplaçament per la força motriu de l’electricitat. A Catalunya, amb la introducció del cotó, la manufactura domèstica de la llana i del lli donaren pas a la filatura, el tissatge i l’estampació del nou gènere i de les teles de fil de lli, molt més fines.

Els flassaders teixien mantes i flassades. El renom de les flassades catalanes s’estenia arreu de la Mediterrània, fins al punt que en provençal una flassada era anomenada una “catalana”. I més lluny i tot: a Anglaterra, d’una flassada ordinària, se’n diu una “manresa”. Sembla que l’ofici de flassader era un dels més ben pagats entre els teixidors.

Indianes, tints i aprestos

Motlles que s’utilitzaren per a l’estampació de teixits d’una sola cara, coneguts amb el nom d’indianes i que es conserven al Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars de Barcelona.

Enciclopèdia Catalana/Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars – Jordi Vidal

Una nova manufactura del tèxtil del final del segle XVIII foren les indianes, teles de cotó destinades a l’exportació a ultramar. Al principi, les fàbriques d’indianes eren telers familiars amb què molts pagesos es feien un sobresou. Les peces de cotó eren dutes a estibes als “prats d’indianes”, i allà, havent-les posat a bullir, les blanquejaven de taques i brosses i les paraven sobre la gespa a orejar-se al sol. Un cop eixutes, es duien a estampar.

Al final del XVIII, del peu de Montjuïc a les viles de Sants i de l’Hospitalet es comptaven una vintena de fàbriques d’indianes. Aquelles primeres empreses de l’anomenat “ram de l’aigua” van impulsar la primera arrencada de l’economia catalana: amb els guanys del comerç a ultramar i afavorits per mesures proteccionistes, els fabricants d’indianes van començar a instal·lar els seus tallers.

El cotó que arribava en floca de les colònies americanes a baix preu hi tornava filat, teixit i estampat a preus prou alts. Els indianaires, doncs, guanyaven una bona setmanada, i això que rarament la treballaven sencera: la gent deia que els qui començaven la setmana no l’acabaven i els qui l’acabaven no l’havien començada. Se’ls veia mudats als saraus, i la pagesia els escarnia amb cobles com aquesta:

“Mireu els indianaires
que fatxenderos que són:
per portar-ne brusa blava
s’han de vendre els pantalons.”

Encara perviu el record d’aquells “prats” en la toponímia local del Baix Llobregat: Prat de la Manta, Prat Vermell, Prat Nou, Prat dels Maons… Cal assenyalar la importància dels cognoms dels principals fabricants d’indianes, Bonaplata, Casas i Jaumandreu, entre d’altres.

Al principi, les indianes s’estampaven manualment –amb ploma o pinzell– amb uns motlles de fusta on estaven perfilades en metall formes de vistosos dibuixos florals, o s’acolorien reservant amb cera les parts que no s’havien de tenyir. Volia gust i traça. Els tints o pigments s’aplicaven a la roba estesa sobre una taula colpejant amb una maça de fusta el motlle prèviament impregnat. Però l’estampació manual era lenta i cara i, així que la mecanització ho va permetre, les indianes van deixar pas al cotó teixit i tintat prèviament, més econòmic i higiènic, sota els cognoms d’una segona generació de fabricants, els Canadell, Muntadas, Arañó, Trinxet, Batlló i Güell.

Sobre els antics prats d’indianes es van assentar les noves fàbriques, com la d’aprest de teixits coneguda amb el nom de l’Aprestadora, a l’Hospitalet de Llobregat. Eren naus de dos o tres pisos, de maó vermell, amb pilars interiors de ferro colat, jàsseres de fusta amb tirants de ferro i sostres de fusta, a fi de rendibilitzar la força motriu de la màquina del vapor cap al moviment dels embarrats, situats al sostre, per moure els telers. Les naus eren flanquejades per fileres de finestres que deixaven passar la llum del sol i una lleugera ventilació, que escampava la borra que contaminava l’aire de la fàbrica i dificultava la respiració dels treballadors i les treballadores, una molèstia afegida al soroll infernal de les màquines.

El so religiós de les campanes que pautaven el temps de treball, d’oració i de descans dels hortolans del delta fou substituït per l’udol laic estrident de la sirena de les fàbriques. Al segon quart del segle XIX va arribar un canvi important amb els grans centres productors de teixits de cotó, però també de llana –que més tard es concentrà a Sabadell i Terrassa– i de seda, que tingué en la família Vilumara un dels principals fabricants. També es produïen sacs i arpilleres amb els jutes vinguts de l’Índia, a les fabriques anomenades “del cànem”, de l’Hospitalet –a tocar de la Gran Via– i del Poblenou, que donaren feina a uns dos mil obrers, dones i criatures la majoria. En anys posteriors s’implantaren noves indústries de gènere de punt, vellut, pana i raió.

L’increment industrial i la concentració de fàbriques i mà d’obra, tot i que es donà en diferents indrets, féu de Sant Martí de Provençals, abans de ser annexionada a Barcelona, la primera productora de cotó i la tercera de llana d’Espanya, i que fos reconeguda com el “Manchester català”.

L’art de l’agulla

L’ofici de filar no sempre ha estat associat a les dones. Des de sempre, els pastors muntanyencs, segons conta Violant i Simorra en les seves monografies sobre l’art dels pastors, duien a sobre una filosa i un fus i passaven llargues estones filant. També els paraires es dedicaven a l’art de la llana, des del rentat fins al perxatge. Pau Vila (1931) descriu l’ofici dels darrers paraires de Gòsol:

“No eren pas fabricants; prou es dedicaven al treball de la llana, però tan sols hi feien la primera operació. […] Anaven a parelles: un home i un minyó; aquell era el fadrí; aquest, l’aprenent. El paraire preparava la llana; amb una mena de pinta de llargues pues d’acer, destriava les fibres dels flocs i les aparellava per facilitar-ne la filatura, feta, en general, per les mateixes dones de la casa. Segons la qualitat de la floca i segons el fil que se’n volia treure, hom estamava, és a dir, s’obtenia l’estam per triatge de les fibres més llargues i més fines, o simplement es produïa llana cardada.”

L’ofici de teixidor corresponia a homes i dones: en un primer moment eren homes els qui feien anar els primers telers domèstics, si bé aviat s’hi van incorporar les seves dones a fi de rendibilitzar al màxim el teler casolà.

Aprendre a cosir, fer puntes i brodar

La confecció del parament de la llar i de la roba d’ús diari, vestits i roba interior era reservada tradicionalment a les mestresses de casa, o, si l’ocasió ho requeria, a la cosidora, la modista o el sastre. Però la producció de les grans peces de roba de casa era industrial i es venien al detall. Un cop adquirides, se sobrefilaven a casa i s’hi feien les vores. És el cas de llençols, tovalles, tovalloles i cortines. Si es volien embellir, s’hi brodaven a mà decoracions florals o sanefes, o les inicials dels propietaris.

L’ofici de cosir i l’art de fer puntes, brodats, randes, passamans i tapissos requeria un llarg i acurat aprenentatge. Moltes nenes aprenien a cosir a casa, sobretot a sargir mitges i mitjons, apedaçar traus i forats o a fer vores de pantalons i faldilles; el mestratge sovint anava més a càrrec de les àvies que no de les mares, enfeinades en la criança dels menuts i a portar la casa, o lligades al llarg i intens treball a la fàbrica. Però era usual que algunes dones, vídues o solteres grans, que no disposaven d’altres fonts d’ingressos i tenien prou paciència, ensenyessin les nenes i noies a cosir, fer mitja o puntes de coixí i a preparar els seus aixovars de núvia. Aquest aprenentatge es feia pagant una quantitat, més minsa o elevada segons la qualitat o l’art que s’impartia. Sovint, l’aprenentatge de les nenes començava anant a costura o a fer puntes: a partir de cinc o sis anys les nenes eren prou destres per a repetir sèries de combinacions de tres o quatre boixets.

Si bé actualment moltes dones practiquen l’art de fer puntes per afició o entreteniment, abans aquesta activitat fou per a moltes una manera de guanyar-se la vida o de contribuir als ingressos de la casa. La indústria de les puntes de coixí havia estat molt estesa a la costa de Llevant (Badalona, Arenys, Canet, Lloret de Mar) i al Baix Llobregat (Sant Feliu, Sant Boi, l’Hospitalet). Sant Boi ha dedicat una escultura a una puntaire local, Teresa Valls i Diví, la Noia Xica. Actualment les puntes de coixí han experimentat una revifalla: hi ha grups de puntaires a tot Catalunya i una activa Associació Catalana de Puntaires, que organitza mostres del seu art en fires, festes majors i diades locals. A Arenys de Mar, el grup Synera ha organitzat una “ruta” de les puntaires.

Les brodadores feien un aprenentatge semblant al de les puntaires. A partir de set o vuit anys les nenes arribaven a casa de la instructora amb alguns punts apresos de casa. Generalment ja sabien enfilar l’agulla i nuar el fil. La primera feina era fer-se la seva pròpia bossa per a guardar-hi els fils i el que s’anomenava la labor. De resseguir un dibuix amb fils gruixuts (llana sobre arpillera) es passava als fils prims sobre cotó, i al lli o la batista, molt més delicada, o al fil dels llençols nupcials. Del punt enrere, la cadeneta o el fistó s’accedia a punts més elaborats, amb el bastidor o tambor. Els punts i treballs es feien més sofisticats i exigien més hores i paciència, com el punt de sombra, les arenilles, els nusets, els fistons amb guies de fil, etc., amb diverses tonalitats de colors.

L’Església va organitzar sindicats femenins de l’agulla on es pretenia adoctrinar les dones. Una d’aquestes iniciatives va donar origen a la tasca educativa d’una jove catalanista catòlica, Francesca Bonnemaison. Filla i néta de venedors de teixits a la Rambla, Paquita Verdaguer –com era coneguda popularment– va organitzar un modest taller de costura, però, en adonar-se que les nenes no sabien llegir ni comptar i que així difícilment podien prendre mides i tallar patrons i robes, va iniciar una petita escola de nenes, que aviat es va traslladar a un local més gran, i més tard, a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, que va formar diferents generacions de dones catalanes. L’Institut de la Dona va estendre els seus ensenyaments a altres matèries i especialitats: cuina, confecció de capells, de roba interior i de vestits de moda. I també secretariat, idiomes, geometria, fotografia i preparació per a l’accés a la Universitat. L’obra de Francesca Bonnemaison va introduir la dona catalana dins la modernitat educativa.

A poc a poc, les dones van anar aprenent a fer-se els seus vestits a partir de sistemes nous i més senzills de patronatge, que s’explicaven en les revistes de moda. Abans de la guerra civil ja eren coneguts i ben difosos uns sistemes de tallat de patronatge genuïnament catalans –sistema Martí, sistema Prieto i sistema Garriga–, que van arribar a canviar el model femení de cos tapat i encotillat per donar pas a formes més alliberades. A la postguerra les noies estudiaven corte –abreviatura de “Corte y Confección”–, i la confecció casolana de vestits de nens i de grans va estar a l’ordre del dia, en part per la carestia de la vida, però també perquè el règim no oferia a les dones gaires possibilitats de treballar i guanyar-se un sou. El Servicio Social imposat per Falange Española obligava les noies a cosir a l’escola i a continuar cosint a les hores de lleure, a aprendre a fer canastillas, a assajar punts diferents en mostres de batista enganxades sobre àlbums de cartró, sense donar-los l’oportunitat de dissenyar les pròpies robes. La creació estava relegada a l’esfera privada. L’obra de Francesca Bonnemaison en va sortir perjudicada per massa creativa, i el gran casal de Sant Pere més Baix es va convertir en un centre de Falange.

De l’agulla a la màquina de cosir

El 1867 Miquel Escuder fabricà la primera màquina de cosir de l’estat espanyol, l’Aurora. La gran difusió de les màquines de cosir va facilitar la confecció de roba a casa, una labor que s’ha complementat sovint amb d’altres com el punt de creu, el ganxet, etc.

Enciclopèdia Catalana/Arxiu Francesc Cabana

Si abans tot es feia a mà, la màquina de cosir i brodar de pedal, un invent nord-americà del 1846, es va popularitzar en poc temps, sobretot a partir de la seva comercialització com a estri domèstic, promoguda per Isaac Singer una dècada després. Es va començar a utilitzar a les fàbriques de confecció per a fer colls i punys de camisa, i també als tallers dels sabaters. L’any 1862, Miquel Escuder, un industrial barceloní, en va copiar la patent i en va emprendre la fabricació, que va assolir fortes vendes arreu de Catalunya i a ultramar. Encara va tardar uns quants anys a entrar a les llars obreres, però el seu ús va permetre una millora de les labors de les dones. Sovint les màquines de cosir eren –junt amb el parament de la llar– el més important que les àvies deixaven en herència a les nétes, una de les poques propietats intrínsecament femenines.

La màquina de pedal, indispensable ja en la confecció de la roba diària, es va utilitzar també per a brodar els llençols, les tovalloles i els jocs de taula de l’aixovar per al casament, que sovint representava un sobresou per a moltes llars obreres, a més de la confecció de roba de nens, bates d’escola, vestits d’estiu, cortines i altres formes d’agençament de la llar.

Els anys seixanta, al mateix temps que les màquines de cosir elèctriques, es van popularitzar diverses revistes alemanyes de roba orientades als brodats i que oferien diverses opcions, amb els patrons incorporats i distribuïts per talles, i això facilitava tallar els patrons a casa. Circulaven entre el veïnat i aviat es van fer molt populars. Les dones compraven la tela i amb guix rosa transportaven els patrons tallats en paper de diari sobre la roba: després venia la feina d’embastar, emprovar, posar agulles i pinces, tornar a embastar i cosir. A partir dels anys vuitanta del segle XX hi va haver una revifalla de les labors de cosir i brodar, sobretot quan les noves màquines elèctriques, a més de cosir, feien traus, cosien botons, travaven licres, gomes elàstiques, etc. La confecció casolana permetia abaratir els costos dels vestits i donava peu a una nova forma d’economia submergida. Aquesta recuperació de les arts de l’agulla va comportar l’obertura de merceries de nou estil i la remodelació de les antigues botigues de vetesifils, que oferien espais de conversa i d’intercanvi d’experiències, de patrons o punts, tot retrobant una tradició artesanal interrompuda des de feia molts anys.

Actualment hi ha escoles on ensenyen els nens i les nenes a cosir i fer ganxet o mitja, com una manera de fomentar l’habilitat manual i de superar vells esquemes discriminadors de gènere que marcaven la professió de moltes dones amb el qualificatiu de sus labores. També hi ha associacions de persones –homes i dones– que fan punt de creu com a teràpia contra l’estrès. I s’han introduït nous telers, alguns com una aposta de recuperació de l’artesania, però d’altres pel senzill plaer de fer manualment les coses sense pressa, bellament i amb el goig de l’obra ben feta.