Les pedres

L’home i les pedres

Des dels primers estadis d’hominització, l’ésser humà ha mantingut una estreta relació amb les pedres. Aquesta relació s’ha anat accentuant progressivament fins a l’actualitat, en què es pot assegurar que les persones mai no havien assolit un grau tan alt de dependència de les pedres i dels metalls, i dels seus derivats. La reflexió sobre la composició, l’origen i el valor real i simbòlic condueix a deduir que la gran majoria dels materials, fins i tot l’energia que es consumeix i es malgasta, estan fets de pedres, de derivats de les pedres i de fluids emmagatzemats en les pedres: materials de construcció, metalls, plàstics, carbó, gas, petroli, etc.

Quin ha estat històricament l’ús que l’ésser humà ha anat fent de les pedres? La pedra com a eina i com a arma, per a la caça i la guerra. I, en la vida quotidiana, les pedres convertides en estris, pedres de moldre, pedres tallants per esquarterar i escorxar les preses, carreus per a bastir murs i cases. La denominació d’edat de la pedra expressa aquesta dependència de les pedres per sobreviure: s’han establert l’edat de la pedra antiga o tallada, i la de la pedra nova o polida. Però també la pedra com a manifestació del sentit de l’univers màgic i religiós. Objecte de culte i de cultura.

Els infants, però, descobreixen la pedra d’una manera ben diferent, ben pròpia: comencen acaronant-la amb uns dits delicats. A través del tacte d’aquell objecte desconegut, fred o calent, fi o raspós, experimenten una sensació nova. Instintivament fan el gest de posar-se-la a la boca per provar quin gust té, com un primer acte de recerca geològica, i després miren de llançar-la ben lluny. Aviat utilitzen pedretes per jugar, al marro o tres en ratlla, a les set pedres, a la xarranca, a jocs de flendi, i a jocs que s’acompanyen de cançons, com la que fa “les pedretes del carrer, jo les sé comptar molt bé, de color de xocolata, una, dues, tres i quatre”, o bé, “pedra, pedreta, ben rodoneta, tirurulà, tiruruleta”, jocs entre els quals n’hi ha que deriven d’antigues formes de litomància, pràctiques d’endevinament o vaticini segons la manera com cauen a terra les pedres tirades per l’endevinador.

L’home primitiu fou cada cop més expert a llançar pedres per a caçar i per a combatre. A la Bíblia, David, el pastor, va matar Goliat, el cabdill gegantí, d’un cop de pedra. A les pintures romàniques de Santa Maria de Taüll, aquesta pedra és vigilada per un ocellot –probablement una àliga o un voltor– que espera pacientment la mort de Goliat per apoderar-se’n i portar-la al seu niu. A una pedra trobada al niu d’una àliga, al costat dels ous, se li atribuïa el poder de calmar el dolor, especialment el de part.

Els foners balears foren experts en les guerres a pedrades, una traça que reviu en les actuals revoltes dels palestins. Els foners foren soldats d’elit, de xoc, de primera fila, a l’exèrcit cartaginès, davant de les disciplinades tropes romanes. O, com diria el poeta Josep Carner, “una pedra a la bassetja, la bassetja dins el vent”.

Després va venir la descoberta dels metalls: va ser l’anomenada edat del bronze, seguida per l’edat del ferro. Els estris de metalls, a poc a poc, van substituir els de pedra: l’aram extret de minerals de coure és un dels primers que es descobriren, caracteritzat per la seva ductilitat i el seu aliatge amb l’estany per obtenir el bronze d’una duresa molt superior. Però la descoberta que va marcar un fort canvi en el coneixement tecnològic de l’home fou la del ferro. Els minerals de ferro (especialment les menes més importants: l’hematites, la limonita i la siderita; els dos primers òxids i el tercer un carbonat) són relativament freqüents i prou abundants en la majoria de formacions geològiques dels Pirineus per anar servint les necessitats del moment. Més tard, entre els segles XVII i XIX, es manufacturava en les fargues situades a les valls dels rius per aprofitar l’energia hidràulica. Al llarg dels Pirineus són molt freqüents al Ripollès i a l’Alt Urgell.

L’home prehistòric també va descobrir altres metalls que va considerar de gran valor: l’or, de simbologia solar, aurèola dels herois, corona dels reis i manifestació de poder i vanitat; i la plata, lunar per la seva pal·lidesa. D’ençà de llavors, la tríada or, plata i bronze ha aparegut amb insistència: per anomenar les tres edats mítiques del món, per guardonar els millors atletes olímpics, en la celebració dels aniversaris de noces, en els sistemes monetaris.

De l’ús creixent de les pedres per a bastir ciutats en són testimoni els enormes esvorancs fets a la terra, les pedreres: la del Mèdol testimonia amb quina pedra es va construir la Tàrraco romana, cases, temples, palaus, teatres i amfiteatres… i les grans obres d’enginyeria necessàries per a consolidar un imperi: carreteres, ponts i aqüeductes.

Les pedres, doncs, han condicionat i condicionen la vida humana. I malgrat això, en general, se’n desconeix la composició i l’origen de les que configuren el marc on es viu i que es troben al llarg del camí. Per això cal respondre a aquesta pregunta elemental: què és una pedra?

Minerals i roques

Una pedra és un mineral o diversos: és una roca. I un mineral, què és? És un cos natural de composició química definida i estructura cristal·lina constant. Hi ha ben pocs minerals que tenen una composició química corresponent a una substància pura; algun diamant, molt transparent, pot ser carboni quasi pur, o bé un quars hialí pot estar compost per anhídrid de silici pur, però la gran majoria de minerals tenen una composició química dominant, formada per elements essencials que els caracteritzen i impureses o elements accessoris.

En la matèria cristal·lina els àtoms estan ordenats i ocupen llocs molt estables en els nusos de diferents tipus de xarxa. En la matèria mineral, els àtoms estan lligats per càrregues elèctriques, de manera que el mineral pot tenir transformacions si es fuga un àtom “trànsfuga” o desertor, o si és substituït per un altre, que és atret per les càrregues de signe contrari. Hi ha xarxes cristal·lines més estables i ben lligades que d’altres, que presenten un major risc de ser transformades, però totes tenen vida.

En la matèria cristal·lina sempre hi ha elements accessoris distorsionadors. Un de molt freqüent en les pirites és l’or, uns àtoms d’un element forà retingut en la xarxa cristal·lina, una impuresa, tota una imperfecció. La petita quantitat d’or que contenen les fa, moltes vegades, explotables.

I un cristall, què és? És un tros de matèria cristal·lina limitada per un determinat nombre de cares planes, la distribució i el nombre de les quals són el reflex extern de la col·locació de les partícules elementals, dels àtoms, en la xarxa de la matèria cristal·lina. Mantenint la composició química dominant i variant el tipus d’estructura cristal·lina es canvia l’espècie mineral. El carboni, amb una xarxa cristal·lina regular o cúbica és el diamant, i amb una xarxa hexagonal és el grafit. El sulfur de ferro, amb una xarxa cúbica és la pirita, i si la xarxa cristal·lina és ròmbica el mineral és la marcassita.

Els cossos naturals que no tenen els àtoms ordenats s’anomenen amorfs o vitris: l’obsidiana i la pumicita són vidres volcànics producte del refredament ràpid de basalts sense donar temps que les partícules s’organitzin, que els àtoms s’ordenin i cristal·litzin. El vidre comercial és, com el quars, anhídrid de silici amb més o menys impureses, que li donen color. Una vegada fosa la matèria primera –sorra de grans de quars– es pot emmotllar amb facilitat i, en refredar-se ràpidament, dóna lloc a una substància vítria, com són el vidre d’una finestra o un got de vidre.

Una roca és un cos natural compost per un mineral o més. El marbre blanc de les taules dels cafès d’abans, per exemple, és un aglomerat de cristalls blancs de calcita, carbonat de calci amb una xarxa cristal·lina hexagonal, és a dir, un sol mineral. En canvi, un granit està format per l’associació de grans de quars, feldspat i mica: tres minerals.

Pedres i roques en els noms de lloc

La geografia catalana disposa d’una abundant toponímia referida a les pedres. Enric Moreu-Rey, a Els nostres noms de lloc, l’enumera i agrupa. Dels topònims que indiquen la composició del sòl i la naturalesa del terreny, “els termes més corrents són la Roca i la Pedra, creadors de famílies de noms de lloc, junt amb Roc, Penya, Cot, Seix i Quer, quasi sinònims a l’origen”.

Derivats o compostos de roca, com les Roquetes, Rocagrossa, Rocacorba, Rocabruna, Rocafarigola i Rocabertí, Rocallaura, Sarroca, Sobrerroca, Surroca… De pedra, com Pedraforca, Pedret, Puigpedrós, Comapedrosa, Capdepera, Sapeira, Sopeira, Valldeperes, Riudeperes, Matadepera, Peramola, Peracaula, Perafita, Peramea, Peratallada, Peralta, Peralada… De penya, com la Pena, Penyafel, Penafreta o trencada, Penàguila… De cot, que significava primitivament pedra: la Cot, Cot de Cortils, Codalet… I de quer, que volia dir un roc gran, un penyal: el Quer, Querol, la Quera, Querós, Querforadat, Queralt, Queragut, Queralbs, Sobrequés, Carroig (quer roig), Corrubí (quer rubí). De còdol, els Còdols, Riudecols… I de robina, paratge rocós, Rubí, Rubinat, Rubió, Font-rubí, Font-rúbia…

A vegades la toponímia –litonímia, en aquest àmbit– descriu la mena i la forma de roques que constitueixen el terreny. Les Lloses, la Llosera, el Lloar… On el terreny és pissarrós o es desfulla, hi ha Fullà, Fulleda, Castellfollit, la Fuliola… Si la pedra és de calç, Calça i Peracalç; si de guix, les Guixeres o els Guixots. Si és tosca o de travertí, hi ha la Tosca, Malatosca o el Toscar. Si és pedra d’esmolar, la Pedra Muladera. Si és sal, Gerri de la Sal, Riera Salada, les Salines, la Salanca, Salses. Si és abundant en minerals o metalls, la Vallferrera, Riuferrer, el Cau de l’Aram, l’Argentera –tal vegada Argentona–, Riudor…

Per la qualitat del terreny, Argelers, Marganell, el Toix, el Sauló o la Roca Saldonera. I també l’Areny, Arenys, Balsareny –balç o cingle d’arena–, Riudarenes, s’Arenella, el Sorral. I la Terreta, el Terròs, Tarrés o Terrers… Pels colors, el Coll de Terranera o terra negra, Cata-roja, Pena-roja, Mont-roig, el Mont-rós, Rocabruna, Rocamaura, la Rubiola, Rojals, Penyalba, Queralbs, Pedralbes, els Camps Blancs, el Collblanc i la Riera Blanca, el Verdet… Tots els colors hi són representats.

Les formacions rocoses i el seu encanteri

L’erosió o el creixement de formes sedimentàries com les concrecions de les coves ha modelat, al llarg de milers i milions d’anys, morfologies en les formacions rocoses, a les quals l’home ha buscat una semblança o el retrat d’alguna realitat que forma part de la seva vida. Un exemple és el de les concrecions estalactítiques, on aquestes formes són molt freqüents: una marededéu, una ceba, un fal·lus, un pernil, una serp, un orgue… Cal, per tal de constatar-ho, visitar una cova explotada turísticament i escoltar les explicacions del guia.

Tres formacions rocoses anomenades de la mateixa manera, Cavall Bernat. A Sant Llorenç del Munt, a les illes Medes (a l’Estartit) i a Montserrat, respectivament.

Enciclopèdia Catalana – Carme Puértolas

Per la forma de moltes roques o muntanyes, a més de Montserrat, muntanya serrada, del Pedraforca, de les nombroses agudes i agulles, com l’Aguda, les Agudes, puig l’Agulla, les agulles d’Amitges… es troben noms “metafòrics” com la roca dels Collons a Vilallonga de Ter, i els nombrosos caralls transformats eufemísticament en cavalls, com el Cavall Bernat de Montserrat, un pitó esculpit per l’erosió en conglomerats del començament del cenozoic; i els de Sant Llorenç del Munt, de Platja d’Aro, de Pollença i d’Alzira. I el Carall Bernat, l’illot modelat en calcàries del mesozoic a les illes Medes, i el del cap de Creus, tots amb el significat de “carall varat”. I encara el Carallot, a les illes Columbrets.

Hi ha roques que s’assemblen a animals: senglars, cabres, vaques…, o a figures humanes gegantines. A Menorca, prop des Mercadal, hi ha la penya de s’Índio –des Moro abans de la projecció massiva de les pel·lícules de l’oest americà–, que suggereix el perfil de la testa d’un pellroja esculpit per l’erosió en gresos vermells permotriàsics. També són freqüents els massissos muntanyosos com el del Montgrí, una formació de calcàries mesozoiques, que, des del mirador del Pedró, a Pals, sembla un bisbe jacent amb la mitra posada i l’anell episcopal: d’aquí el nom de Bisbe Mort. I a la serra de Peracalç, a Montcortès de Pallars, constituïda per calcàries i conglomerats, que, des de Morreres, a la sortida del congost de Collegats i abans d’arribar al pont de Baén, sembla una dona estirada amb uns pits prominents, coneguda com la Geganta Morta. O els pallers de Pedra, dues grans roques que es troben a l’Aranyó, o els pallers dels Regira-rocs, al peu de Montserrat. O les nombroses roques foradades. O la Canal de l’Embut, al Montsec d’Ares, on la projecció d’ombres durant el dia el converteix en el rellotge de sol dels habitants d’Àger.

I també els diversos “encantats”, roques o muntanyes que figuren caçadors, monjos, lladres, fadrins, gegants… amb l’ànima petrificada en càstig per un pecat comès. Com la muntanya sobre l’estany de Sant Maurici, les roques anomenades dels frares encantats i del gegant encantat a Montserrat, i les rocasses del cap de Norfeu convertides en fadrins encantats per haver-se girat en sentir els cants de les sirenes, o els Tres Rocs en què foren convertits tres lladres, al terme d’Amer. Un llegendari que sembla remetre al que la Bíblia apunta quan, en fugir Lot i la seva família de Sodoma, la muller no es va poder estar de mirar enrere i es convertí en una estàtua de sal. Tot plegat relacionat també amb les expressions “tenir el cor empedreït” i “quedar-se de pedra”. Aquí escauria l’anhel del comte Arnau de ser encantat en pedra, com Joan Maragall ho manifesta:

“Doncs, vull ser la roca immòbil entre sols i temporals. –La roca viu sense viure, que res la penetra mai…”

També cal observar els rastres innombrables que en la geologia va deixar el mític gegant Rotllan, arreu dels Pirineus i per tota la costa mediterrània. El clot a la roca sempre ple d’aigua tingut per l’abeurador del cavall de Rotllan; la bretxa de Rotllan a Sule, al País Basc; el portilló de Rotllan a Banyeres de Bigorra; el menhir ajagut anomenat la maça de Rotllan, al Vallespir; els palets o les pedres de Rotllan, al cap de Creus i a les illes Columbrets; la coltellada de Rotllan a Benidorm, la mesa de Roldán al cap de Gata…

Vista de la Foradada, paret que dóna nom a l’engorjat on es recullen les aigües del torrent de la Rotllada amb la riera de les Gorgues, a Cantonigròs.

Joaquim Salvador

A molts indrets hi ha formacions rocoses que per la seva morfologia erosiva s’assemblen a un determinat objecte o persona: les agulles, les senyores pentinades, els dits… També caldria enumerar els noms de les senyes que, abans de la incorporació dels radars a les barques, els vells pescadors assignaven a turons i muntanyes com al mar es veuen: l’Amo i Madona, el Pa Gros, la Mitja Lluna, la Roca Foradada, la punta de l’Àliga, la punta de la Vaca o la punta del Bou… La tradició i, de vegades, la toponímia oficial, han preservat molts d’aquests noms donats pels pescadors d’abans, atribuint-los sovint un cert encanteri.

El sentit sagrat de les pedres

El sentit del sagrat induïa l’home primitiu a venerar la pedra, dura, resistent, subsistent, contrastant amb la vegetació, sotmesa a un cicle anyal que va de la germinació a la mort. La pedra “és”, absolutament, perdurable. I d’ella neixen les espurnes o llavors del foc que els vells déus hi van infondre, com deia Virgili a les Geòrgiques: “Ell infiltrà el verí en les serpents negres, i el foc dintre les venes de la pedra”. Hi ha pedres que provenen del cel, d’altres del món inferior, de sota terra, en especial els metalls, forjats pels minairons.

Certes pedres i roques, per la seva inusual grandària, duresa, forma o coloració, o per la seva situació preeminent en el paisatge, constitueixen manifestacions del sagrat, litofanies. Per la seva incorruptibilitat essencial, hi perviuen les ànimes dels morts. Es tracta, doncs, no sols del culte sacrificial sobre la pedra dels altars, sinó del culte a les pedres, que esdevé, des de les èpoques més llunyanes de la humanitat, una expressió de culte als difunts. Primer fou en roques o penyals, després es van dreçar monuments megalítics –alguns dels quals amb senyals esotèrics, com la pedra de les Bruixes de Sabassona– i esteles funeràries. Moltes d’aquestes grans roques encara perduren com a llocs de culte, convertits en santuaris amb marededéus trobades o aparegudes, a l’entorn dels quals se celebren processons, romeries i aplecs, i es realitzen ritus diversos, de fecunditat, de comunicació amb els difunts o amb esperits, o sàbats de bruixes. També era costum apilar pedres formant túmuls on algú havia mort violentament, i tothom qui passava n’hi afegia una. Un costum que perviu encara en la cultura jueva quan, després de pregar davant d’una tomba, deixen una petita pedra damunt la làpida. Encara avui, els humans moderns, per homenatjar els seus morts, utilitzen pedres tombals, monuments funeraris i sarcòfags. Unes pedres generalment de marbre –expressió de la freda perennitat de la pedra– o de roques exòtiques, de vegades de procedència llunyana, que sovint són veritables obres de l’art funerari. Aquesta perennitat de la pedra es manifesta també en moltes antigues esteles monolítiques, sovint grans lloses de diorita –roca granítica fosca– amb inscripcions o codis de lleis gravats, com el d’Hammurabi o la pedra de Rosetta. D’aquí l’expressió “frase lapidària”, és a dir, digna de ser gravada en pedra.

Megàlits i grans fites

Diuen que el menhir de la Murtra, a Sant Climent Sescebes, és un monjo que fou convertit en pedra pels seus pecats… La cronologia dels sepulcres megalítics de l’entorn fa suposar que data dels anys 3500-3000 aC.

Josep M. Barres

Els menhirs, pedres erectes de caràcter fàl·lic, són símbol de força procreadora, com hi ha pedres matriu, còncaves o foradades, amb poder generatiu o regeneratiu. Malgrat haver estat combatudes per l’Església, aquestes creences sovint han sobreviscut cristianitzades a través de ritus, devocions o formes diverses de religiositat popular. Com les creus damunt de pedres fites, menhirs o columnes convertides en creus de terme, amb el topònim transformat de “columna” a “Santa Columba” o Santa Coloma, segons indica E. Moreu-Rey.

Un exemple prou clar és la columna calcària vermellosa al capdamunt de la qual la Mare de Déu s’aparegué en somnis a sant Jaume, el venerat Pilar de Saragossa. O els santuaris marians, on és tradició d’anar a demanar el do dels fills, com el de la Mare de Déu de la Salut, al terme de Sant Feliu de Llobregat, on hi ha la pedra dels Fills. O a Núria, on les dones que volen ser fecundes van a tocar la pedra de Sant Gil i posen el cap a la concavitat de l’olla del sant. O a Montserrat, on antigament les núvies anaven a fregar-se el baix ventre en una roca fàl·lica per a ser fecundades, com ho indica Joan Amades i suggereix el refrany que “no és ben casat qui no duu la dona a Montserrat”. O la pràctica de rodolar nues damunt pedres “rossoladores”, lloses aplanades lleugerament inclinades, com la de la Mare de Déu del Mont, a Sous, o la de la Mare de Déu de Bellmunt. O bé també passar nues per l’Osca, una escletxa en la roca de l’ermita de la Mare de Déu de Cabrera, a Collsacabra. O anar a asseure’s a la pedra dels Enamorats, a Sant Hilari Sacalm…

Certes pedres fites tenen una significació còsmica pel fet de ser tinguts com axis mundi, erigides sobre un omphalos o melic que correspon a un centre del món, lloc de comunicació entre Cel, Terra i Infern. Com, en la narració bíblica, la pedra que Jacob dreçà i ungí amb oli com a memorial del seu combat en somnis amb Jahvè (Gn 28, 11-19), o la que Josuè erigí com a testimoni de l’aliança entre Déu i el poble d’Israel (Jos 24, 26-27). Després, però, el monoteisme establert per Moisès a les taules de la Llei –segurament de pedra granítica rosada, sienita–, prohibí els cultes lítics (Lv 26, 1; Nm 33, 52). També l’oracle de Delfos era un omphalos, per la seva pedra blanca. I la Ka’ba de la Meca, per la seva pedra negra meteorítica –al hadjar alaswad– lliurada per l’arcàngel sant Gabriel a Abraham, damunt la qual brilla l’estrella Polar, que es guarda dins un compartiment de granit, cobert per un mantell de seda negra, objecte de veneració dels pelegrins musulmans. I ho és la roda de molí del carrer del Paradís, al cim de l’antic mont Tàber, davant la seu del Centre Excursionista de Catalunya, que assenyala el melic de Barcelona. I la pèira de Mig-Aran, plantada al centre de la vall.

Com a pedra termenera, destaca la taula dels Tres Bisbes, al coll de Sant Marçal del Montseny, on diu que es reunien els bisbes de Barcelona, Vic i Girona sense haver de posar els peus fora de les seves diòcesis: en aquest punt geogràfic coincideixen els límits dels tres bisbats.

Enciclopèdia Catalana – Ramon Boladeras

A més de consagrar un centre, hi ha pedres fites o munts de pedres que marquen un terme, una propietat, una cruïlla o el traç d’un camí o d’una carrerada ramadera: són els pedrons o pedres termeneres. Com la pedra dels Quatre Batlles, la taula dels Tres Bisbes, el tossal dels Tres Reis, amb una extensa toponímia que abasta el Pedró, Molló, l’Estela, Perafita, el turó de la Peira, el coll de Trespits (tres fits), Corró, la Bola (fita) i el Boló i la Bulaternera (bola termenera), Meda (meta, fita dels romans) i Mèdol… I tantes creus de terme suggerides per noms com Collsacreu, coll de Nou Creus, la Creu Alta, la Creucoberta, la Creueta…

Pedres màgiques o de virtut

La pedra foguera és una expressió de la força misteriosa de la pedra. Una briqueta de sílex que, rascada amb un foguer, treu espurnes, una acció que s’acompanyava amb una oració: “Sant roc, encén-te foc!” Una altra pedra de virtuts prodigioses és la pedra imant, pel fet d’atreure el ferro, que al seu torn atreu els llamps.

S’atribueixen, però, virtuts màgiques a certes pedres, reals o fantàstiques, sovint rares de trobar. N’hi ha de caigudes del cel, les ceràunies –del grec keraunós, llamp– o pedres de llamp, trossos de cel caiguts per l’esclafit dels trons i llamps: la pedra negra de la Ka’ba n’és una; i moltes destrals neolítiques són tingudes per tals. Són talismans de bona ventura i amulets que esquiven els llamps. Exemplars més petits són les pedres de centella o relles de llamp. D’altres són tingudes per pedres de bruixa, que preserven de mals esperits i eviten el mal donat i les males ullades.

Els diamants, anomenats pedres de serpent o serpentines, són els ulls de les serps velles i donen riquesa i bona fortuna. Les pedres de dragó es fan dins del seu cos malèfic, i tenen la virtut de preservar del verí: ja Plini el Vell parlava, a la seva Història natural, de les draconia extretes de la cresta o del cervell dels grans dracs. També les encantades tenen una pedra amagada a la cabellera, que les fa atractives als humans. Les pedres de follet, en canvi, donen força i invulnerabilitat a qui les posseeix: es deia que el bandoler Serrallonga en tenia una amagada a l’anus, i el dia que es va descuidar de posar-se-la, la justícia el va prendre.

També hi ha les pedres de santa Llúcia, fòssils nummulits com llenties o lentilles, amb la virtut de guarir les malalties dels ulls. I les de sant Llorenç, amulets contra el foc de la terra i del cel. I encara n’hi ha que enrogeixen o canvien de color –el lapis lineus dels romans– tot advertint de perill o desgràcia, descobrint traïdors, assenyalant tresors i manifestant la innocència o culpabilitat d’algú i la infidelitat de les mullers.

I encara hi ha la pedra de llop que fa sentir-se valent davant d’aquest animal. I la del diable, que guarda de maleficis. I la pedra donzella, blanca i polida, que preserva la virginitat. I les pedres escurçonera, de gripau i de granota o d’escorpí, que curen picades verinoses. I les pedres d’àguila, d’oreneta, d’ull de sol, que curen tota mena de malalties. I les que tornen fecundes a les dones estèrils i fan venir llet a les mares que crien.

Les pedres precioses o ornamentals brillen, tenen colors vius i admeten ser tallades i polides. Els homes i les dones de tots els temps les han exhibides en collars, braceroles i anells, per cridar l’atenció o com a veritables amulets. Una mostra de l’antiguitat d’aquesta fal·lera per les pedres precioses són les mines de can Tintorer, a Gavà, d’on, ja a l’època neolítica, s’extreia variscita, una pedra de color verd anomenada tradicionalment cal·laïta, que es feia servir per a la manufactura de granets de collaret.

L’ametista és una varietat, violeta o porpra, de quars, utilitzada sovint com a pedra preciosa. S’associa amb les constel·lacions de Peixos, Àries, Aquari i Sagitari, i és símbol dels pioners del pensament i l’acció.

Joan Rossell

Els amulets, generalment fets amb gemmes, són difícils de trobar i, com més exòtiques són les gemmes, més poder màgic tenen. D’aquí que se’ls hagi atribuït certes virtuts, ja que abans foren usades més com a talismans que com a joies: el brillant és un talismà amorós; la maragda evita l’epilèpsia o mal de Sant Pau i ajuda a ben parir; l’aiguamarina allunya la pesta; el topazi guareix el mal de queixal i estronca les hemorràgies; l’ametista o pedra de bisbe guareix els mals diabòlics; el robí treu les cabòries i encomana alegria; el jade o pedra pixanera prevé el mal de ronyó; el jaspi negre o pedra de verí –la “pedra de toc” dels joiers– guareix les picades; l’atzabeja esquiva les bruixes, i també ho fa el cristall de roca o pedra de vidre, trobat en lluna plena.

En les religions cristianes, els calzes, les creus, els sagraris, els reliquiaris, els sarcòfags, els anells i altres ornaments litúrgics, són d’or i plata i sovint amb incrustacions de pedres precioses. I les corones dels reis i els mànecs de punyals i espases reials són de metalls nobles amb incrustacions de pedreria.

Pedres que curen

Estand amb diversos minerals de la Fira Màgic, que se celebra des del 1989 a Barcelona la i cerca la difusió cultural d'aspectes relacionats amb la màgia i l'esoterisme.

Fira de Barcelona

En la major part dels minerals, sobretot als exemplars que estan ben cristal·litzats, se’ls ha atribuït, de molt antic, propietats màgiques i terapèutiques. Els amulets i les pedres que curen en són un exemple.

Una teràpia molt estesa i avui molt freqüent és la basada en la fangoteràpia o aplicació d’argila damunt les parts danyades, o com a protecció i embelliment de la pell; una teràpia ja emprada en la cultura dels indis americans. S’utilitza també per via interna (diluïda en aigua o en càpsules). L’argila està formada per un conjunt de minerals i segons els percentatges en què es troben s’elabora una pasta o altra ja sigui per a la fabricació de ceràmica, ja per a diferents usos terapèutics o per a diverses aplicacions cosmètiques.

A l’edat mitjana es creia que les perles eren llàgrimes dels àngels conseqüència dels plors pels pecats dels homes, que queien i s’acumulaven al fons del mar. Al lapidari d’Alfons X el Savi, hi ha una descripció del seu origen poètica i detallada. Si es porten sobre el cos, muntades en un suport de plata, són un afrodisíac, i també són remei contra la gota, l’asma, el reuma, les pedres de la vesícula, i els desequilibris menopàusics. Els cristalls ben formats obriren el camí, fa milers d’anys, a l’anomenada gemmoteràpia, consistent a utilitzar l’“energia” acumulada en diferents pedres precioses o semiprecioses. Hi ha gemmofàrmacs amb un component principal que és un concentrat d’una gemma o d’una associació de gemmes. L’envàs que els ha de contenir ha de ser de vidre, de color de caramel o d’ambre. Per fer la gemmamedicina s’utilitza una solució formada per aigua destil·lada i un 5% d’alcohol de 96º. Per 30 cc de solució s’afegeixen sis gotes de concentrat de gemma i s’agita. Els tractaments es fan en funció de l’edat del pacient, amb preses diàries. Cal remarcar que cap d’aquests productes és tòxic.

A títol d’exemple, s’ofereix a continuació un resum d’un petit nombre de minerals, escollits una mica a l’atzar, en el qual es donen les característiques com a mineral, el signe del zodíac, si es coneix, i un breu resum de les teràpies més adients, i del seu “encanteri”.

  • Àgata Varietat criptocristal·lina de quars, caracteritzada per presentar llistes alternants de colors diferents. Capricorn. Col·locada al front d’una persona que dorm fa esvair moltes visions dels somnis. Torna l’home més persuasiu i eloqüent, i el fa fort davant de l’adversitat. És remei contra el verí de les serps. Millora els estats depressius.
  • Alabastre Varietat de guix de cristalls molt petits i translúcids, que s’utilitza per a fer escultures. Taure. A causa de la seva fredor conserva els ungüents aromàtics i, antigament, en feien els recipients destinats a guardar-los; per aquest motiu dificulta la corrupció dels cadàvers, i fou matèria primera per a sarcòfags i mausoleus.
  • Ambre Resina fòssil, amorfa, de color de mel. Reforça la dentició, té virtut contra la hidropesia (retenció de líquids en les cavitats virtuals del cos). Evita els furóncols i els avortaments, i pot curar la diftèria, l’asma i la tos ferina. Eficaç contra el temor d’aparèixer en públic i contra la desesperació que porta al suïcidi. Dóna equilibri i reforça la memòria.
  • Ametista Varietat de quars, de color violaci o morat clar. Facilita la comprensió de conceptes i reprimeix els mals pensaments. És remei contra la gota. Combat l’autointoxicació, especialment la deguda a l’alcohol. Proporciona somnis agradables.
  • Cristall de roca (quars hialí) Cristalls de quars, d’anhídrid de silici gairebé pur; lluïssor vítria; transparent, les impureses el fan canviar de color. Es presenta en cristalls prismàtics hexagonals acabats en els extrems per romboedres (semblants a puntes piramidals). Escorpí. Sota la llengua ajuda a aplacar la set. Triturat i barrejat amb mel, omple de llet els pits de les dones. Preserva dels temors de la nit, les al·lucinacions, els deliris i les crisis violentes. Cura els dolors de les pedres del ronyó. Actua contra la pèrdua del pudor.
  • Diamant Carboni pur, en cristalls cúbics, lluïssor adamantina típica, incolor, molt fràgil i molt dur. Taure. Lligat a l’avantbraç esquerre protegeix dels enemics, de la ràbia, les feres, els bojos, els verins, els fantasmes… Fortifica l’esperit, dóna equilibri emocional i eleva l’autoestima, combat la gota i les malalties dels ulls.
  • Granat Silicat d’alumini amb calci, ferro, magnesi i manganès entre els elements secundaris. Cristal·litza en el sistema cúbic. L’almandina, una varietat del granat, un silicat d’alumini i ferro, és de color vermell i lluïssor forta. Alegra el cor i foragita la tristesa. Conserva la vista, elimina la neurastènia i dóna seguretat als tímids.
  • Jaspi Varietat criptocristal·lina del quars, opac o translúcid, té fractura concoide i es presenta a bandes acolorides, roges, marronoses i groguenques. Àries. Fa grates, poderoses i segures les persones. És remei contra el mal de cap i les picades de les serps. Reforça l’estómac i atura les hemorràgies. Cura la hidropesia. Contra depressius i malhumorats.
  • Lapislàtzuli És una mescla de minerals d’entre els quals l’atzurita. Domina el silicat d’alumini i sodi amb sulfur de sodi. Color blau fort d’ultramar molt característic. Actua sobre les al·lucinacions produïdes per la malenconia. Aporta alegria i felicitat. Contra la gelosia exagerada.
  • Magnetita Òxid de ferro amb xarxa cristal·lina cúbica i lluïssor metàl·lica És ferromagnètica. Àries. Beguda amb vi i mel cura la hidropesia. Posada damunt el cap d’una dona adormida incita a abraçar el seu marit, però si és adúltera li entrarà una gran por de fantasmes i caurà del llit. Proporciona força i valor. Purifica la sang i reforça el cor i els nervis.
  • Maragda Silicat de beril i alumini amb diferents tipus d’impureses, és en realitat la varietat cromífera del beril. Xarxa cristal·lina hexagonal. És de color verd brillant (quan és blava se l’anomena aiguamarina). Taure. Inclina a la castedat. Augmenta la persuasió de la paraula. Reforça la memòria i dóna alegria. Serveix per a endevinar el futur (per això la busquen els mags, com a talismà). Actua contra l’epilèpsia i el temor als exàmens.
  • Ònix Varietat de calcedònia. Llistada en capes concèntriques o planes de colors diferents de manera que dominen les blanques amb franges brunes o grises. Lluïssor cèria. Provoca tristesa, temors, malsons i fomenta les angoixes. Actua contra la neurastènia.
  • Safir Varietat cristal·lina del corindó (òxid d’alumini). Transparent, blau pàl·lid degut al seu contingut en ferro i titani. Xarxa cristal·lina hexagonal. La varietat vermell sang és el robí. Taure. Torna cast l’home i l’inclina cap a Déu. Cura els mals de cap i de la llengua. Calma el cos i hi posa la pau. Posada al front treu el mal d’ulls i refresca quan es té febre. Reforça la memòria i aporta alegria; és un desintoxicant mental.
  • Sal (sal gemma, sal comuna, sal de l’olla) Encara que no és una gemma, cal incloure aquest mineral (halita) per la importància que exerceix i ha exercit en la vida de l’home. Composta per clorur de sodi en una xarxa cristal·lina cúbica, és molt soluble en aigua, Sagitari. És un gran conservant i un condiment necessari. El domini sobre les mines de sal ha arribat a originar guerres. Les teràpies amb sal són molt àmplies, només cal recordar els banys d’aigua amb sal o salada.
  • Turquesa Fosfat hidratat d’alumini i coure. Xarxa amb molt poca simetria (només un centre de simetria). Lluïssor vítria, opac i de color blau cel. Conserva la vista. Pedra de la confiança i de l’esperança. Evita el mal de cap, aplaca l’odi i reconcilia els enemics. Contra l’esgotament mental.

Els fòssils i la màgia

Els fòssils són restes dels organismes animals o vegetals i de la seva activitat biològica, que van viure en èpoques geològiques passades i que es troben en sediments antics. D’una petjada d’un animal fins a l’esquelet d’un dinosaure, passant per la closca d’un mol·lusc, hi ha una gran varietat de fòssils que donen fe de la vida del passat. La paleontologia és la ciència que s’ocupa del seu estudi.

El terme “fòssil” es coneix des del segle I, per bé que, en la primeria, s’anomenava així qualsevol objecte estrany extret del sòl, sense fer-ne distinció de cap mena: des de restes d’organismes fins a minerals o peces arqueològiques.

El carbó mineral (hulles i lignits) és un fòssil, una roca d’origen orgànic producte de l’acumulació i transformació de restes vegetals acumulades en llacs pantanosos i en quedar recobertes per altres sediments es transformen en carbó de pedra. És un combustible, una pedra que crema, una font d’energia no renovable que avui té una aplicació cada vegada més restringida.

Els més antics (paleozoics) i amb més poder calorífic són els jaciments d’hulla de Sant Joan de les Abadesses-Ogassa i Malpàs. Les mines de Corçà, Biscarri i Suterranya a la Conca de Tremp i les de Fígols són capes de lignits intercalades en sediments del final de l’era mesozoica. I les mines de Mequinensa i de Calaf, que s’originaren en pantans del començament de l’era cenozoica, són de lignit de baix poder calorífic i molt ric en elements contaminants productors de pluja àcida. Unes fonts d’energia de les quals durant la primera meitat del segle XX depenien indústries i calefaccions, avui inexplotables pel seu escàs rendiment i l’alt poder contaminant.

Des de la prehistòria fins avui dia s’ha atribuït a les restes fòssils certes propietats màgiques i curatives, com també creences i fins i tot encanteris. A tall d’exemple, les petjades dels dinosaures, que han quedat fossilitzades al llarg de milions d’anys, s’han atribuït a petjades del diable, que és imaginat amb uns peus enormes, com els d’una sargantana gegantina amb tres dits cap endavant; una imatge molt propagada a l’edat mitjana. Aquelles petjades en realitat eren d’un pacífic saure que passejava damunt un substrat fangós, l’empremta del qual quedà impresa i preservada, és a dir, fossilitzada.

A Menorca, a la base del Toro hi ha un aflorament de calcàries del triàsic mitjà (mesozoic) amb abundants fòssils bivalves anomenats Daonella. Són petxines força planes, ornamentades amb abundants i finíssimes costelles, que es troben aquí i allà en la superfície de capes de calcàries que se separen en lloses. La configuració radiada de les costelles va fer imaginar que eren raigs que escampà la Mare de Déu al seu pas per la falda del turó de camí cap al cim, on avui hi ha el santuari de la Mare de Déu del Toro, que quedaren impresos en la roca.

Dents fòssils d'animals que van viure durant del miocè, trobades a Bellveí.

Museu Geològic del Seminari de Barcelona - Josep M. Moraleja

També a Menorca hi ha un fòssil al qual s’atribueixen propietats terapèutiques: les “llengües de sant Pau”. En realitat són les grosses i esmolades dents d’un ferotge tauró, el Procarcharodon, que va viure a la Mediterrània fa uns sis milions d’anys. En passar-les per damunt d’una zona dolorosa del cos, especialment si ha rebut la picada d’una aranya de mar, calma al moment l’intens dolor. Molts segles enrere aquestes dents ja havien cridat l’atenció dels científics. Plini el Vell (segle I aC) parla de la seva semblança amb la llengua dels humans, raó per la qual, i pel fet de ser de pedra, les anomena Glossopetra. Es creu que són objectes caiguts del cel en els eclipsis de lluna, i els mags els consideren indispensables per a enamorar una dona.

Durant l’edat mitjana, la presència de fòssils marins en zones situades terra endins fou considerada per una part dels científics com el resultat del bíblic diluvi universal. D’una banda, els fòssils eren una prova de la seva existència, i de l’altra era clar que les dents corresponien a restes d’animals dels passat. Les restes d’una salamandra del miocè (era mesozoica), descobertes al principi del segle XVIII, foren interpretades com a restes d’un home prediluvià.

Conten que un capellà de poble va escriure al bisbe que els seus feligresos, gent del camp, trobaven, escandalitzats, fòssils del “gènere femení” i del “gènere masculí”. Els del “gènere femení” no eren altra cosa que uns coralls anomenats cunnolites, una mena de fúngids amb una incisió allargada al mig, cap on es dirigeixen els septes. I els del “gènere masculí” eren de fet belemnits, l’equivalent a la ploma o barca transparent que tenen els calamars, però petris i de secció circular. El capellà, havent consultat el bisbe amb paleontòlegs, va aclarir als seus feligresos, finalment, el malentès.

A l’antiga Grècia, en temps d’Homer, es va atribuir els cranis d’una espècie d’elefant nan que visqué en diverses illes mediterrànies durant el quaternari als ciclops, els gegants mitològics d’un sol ull, en identificar el gran orifici nasal d’aquests elefants amb el forat de l’ull.

Tres mostres diferents de nummulits, fòssils de l’era terciària, en concret de l’eocè. La closca calcària adopta una forma lenticular.

Joan Rossell

Però un dels fòssils que ha donat més de si històricament, són els nummulits i les seves concentracions. Es tracta de macroforaminífers, uns éssers unicel·lulars, amb esquelet petri i forma de moneda més o menys engrossida pel mig. El filòsof grec Estrabó va corroborar la creença popular que els nummulits eren llenties petrificades de les restes de menjar dels obrers que construïren les piràmides d’Egipte: cal dir que la major part de les pedres de les piràmides són calcàries amb nummulits, semblants a la pedra grisa de Girona però de color entre ocre i marró, feta per la concentració d’esquelets d’una espècie diferent a la de Girona. La toponímia catalana és plena de “llenties”, com ara el coll de les Llenties i la Plana Llentia, referides, gairebé sempre, a formacions calcàries amb abundants nummulits o a d’altres de morfologia semblant. A Santa Pau hi ha l’ermita de Santa Llúcia, assentada damunt estrats de calcàries de nummulits: pel fet de tenir una forma de llentia globosa, s’anomenen “llàgrimes de Santa Llúcia”, unes grans llàgrimes de pedra.

Alguns dinosaures, per pair bé l’herba que menjaven, havien d’empassar-se pedres arrodonides, polides i llises (gastròlits); l’equivalent al bicarbonat que es fa servir actualment. També algunes aus, del passat i actuals, fan servir la mateixa tècnica d’empassar-se petites pedres per a facilitar la trituració de l’aliment a l’estómac, raó per la qual, en aquests casos, és anomenat pedrer.

Tot i el paper científic de la paleontologia, que rebat des del coneixement aquestes velles creences, la credulitat popular continua en alguns casos donant-les per bones, potser perquè la fantasia que contenen convida més a imaginar mons fabulosos, o realitats paral·leles.

La prospecció de les pedres

Hi ha pedres abundants en determinades zones geogràfiques i d’explotabilitat ben coneguda. D’altres tenen un caràcter més específic per a ser explotades i, per bé que el seu reconeixement no demana gaire experiència, la localització i l’explotació requereixen un estudi previ, un estudi geològic general, per acotar les àrees on afloren i mirar que presentin característiques iguals o pròximes a les exigides. És el cas de les sals minerals i dels materials comunament usats en la construcció.

La sal és un mineral molt soluble i un condiment molt important per a l’home. La sal comuna o sal gemma és emprada per a salar els aliments, i sobretot per a conservarlos. Ha arribat a ser moneda de canvi en el treball (el salari) en zones on aquest mineral era escadusser. Ha creat un comerç llunyà, d’un país a un altre i, fins i tot, el domini dels indrets que en fornien ha estat motiu de conflictes bèl·lics. Els habitants de zones costaneres la recollien dels cocons que s’omplien d’aigua durant l’hivern en moments de forts temporals, on durant l’estiu, en evaporar-se, l’aigua havia precipitat. Avui dia, la sal de consum humà s’obté de forma similar però mitjançant un procés industrial. L’aigua de les fonts salades, aigües subterrànies que han travessat una formació geològica salina, es recollia en basses on s’evaporava i la sal cristal·litzava. I aquesta va ser la manera d’obtenir el preuat mineral en zones prepirinenques. La toponímia delata els indrets: Gerri de la Sal, Vilanova de la Sal, Peralta de la Sal. La “collita” de la sal representava un ajut a l’economia d’aquestes poblacions; avui aquestes explotacions salines són un testimoni històric.

La sal comuna, halita o sal de l’olla, també es troba estratificada entre formacions rocoses. La famosa muntanya de sal de Cardona, explotada des d’abans de l’època romana, és un magnífic exemple de formació geològica salina. Una sal que, a més de ser utilitzada per al consum humà, extreta a grans boles, ho era per al bestiar; boles que, posades a les menjadores, els animals anaven llepant. Aquest mineral (clorur de sodi), obtingut mitjançant l’explotació minera, va acompanyat generalment d’altres minerals poc aptes per al consum humà i de difícil aïllament. Generalment són la silvita i la carnal·lita. La silvita (clorur de potassi), també soluble en aigua, higroscòpic, salat i astringent, és la principal mena de la potassa. La carnal·lita (clorur de potassi i magnesi), com la silvita també de color rosat, té gust salat i amarg, i és astringent i acre. Les mines de Cardona, Súria, Sallent i Balsareny exploten la mateixa formació geològica, originada a conseqüència de la dessecació d’un gran llac salí localitzat en la conca central catalana. Fins al primer quart del segle XX només s’hi extreia la sal comuna. En aquest moment l’explotació es començà a fer mitjançant pous cada cop més profunds i una mecanització que facilitava l’extracció de gran tonatge. Avui s’exploten només per a l’obtenció de la potassa. La ganga, en termes miners, formada fonamentalment per sal comuna, serveix tan sols per a rebaixar en les carreteres mullades el punt de congelació de l’aigua i evitar la formació de gel.

Al terme de Regencós i a prop de Begur, la pedrera de Puig Brocà, d’extracció de sorra, és una de les més importants de les comarques gironines.

Josep M. Barres

Entre els materials emprats en la construcció, cal destacar les calcàries per a fabricar calç viva coent-la en un forn, el guix per a transformar-lo en guix comercial, certes argiles per a fabricar ceràmica, o bé calcàries i argiles per a fabricar ciment. Les fàbriques s’instal·len a prop dels jaciments de les roques industrials emprades com a matèries primeres i el més a prop possible de la zona de consum. Sovint basta d’observar un mapa geològic detallat per a saber les localitats idònies per a tal fi. Quan les roques que s’investiguen tenen característiques més específiques i són més escadusseres, les coses es van complicant. Quan en lloc de roques es tracta de minerals, la recerca es complica més i més. Primer cal localitzar les zones on geològicament és possible la seva existència; després, una vegada coneguts els afloraments, caldrà saber la qualitat i sobretot la quantitat, que garanteixi un mínim que justifiqui una determinada inversió. En aquest cas cal un estudi aprofundit. La necessitat de trobar certes menes porta al naixement i el desenvolupament de la prospecció geològica. A aquesta branca de la geologia pertanyen també els estudis de prospecció d’hidrocarburs i de l’aigua, ja que la metodologia de treball és pràcticament la mateixa. La prospecció geològica es basa en l’estudi dels components mineralògics (químics) d’una àrea determinada.

La prospecció geològica

En geologia, primer es reconeix el terreny i se situa la zona que s’ha d’estudiar en una o altra unitat morfoestructural en funció de la seva composició rocosa, edat i estructuració. Aquesta primera fase va acompanyada generalment de la confecció d’una cartografia geològica (basada en la interpretació de la fotografia aèria i comprovada en el camp) per a poder disposar d’un document a escala representatiu de l’àrea en estudi (un mapa geològic). Al mateix temps, es confeccionen talls geològics per conèixer la disposició tectònica dels materials, un dibuix de com es disposen les diferents capes a l’interior de la Terra, i una mostra de les roques que formen les diferents unitats per a la seva posterior analítica al laboratori. Les mostres s’estudien amb l’ajut d’una simple lupa, d’un microscopi polaritzant i, si cal, un microscopi electrònic. I, si la finalitat de l’estudi ho requereix, una anàlisi amb raigs X, tèrmic diferencial i/o espectrometria de masses.

Un complement molt important i indispensable avui dia en la prospecció geològica és l’ús de mètodes geofísics; una prospecció indirecta equivalent a l’escàner, la ressonància magnètica, els raigs X, etc., tan comuns en l’anàlisi mèdica. En geologia, els mètodes més utilitzats són els sísmics, els elèctrics i els magnètics, tots pertanyents al camp de la física.

La prospecció geològica finalitza amb una campanya de sondatges mecànics de reconeixement i estudi de les mostres (testimonis) extretes com a comprovació final abans d’iniciar l’explotació d’un o altre mineral o roca. Una analítica completa abans de concloure amb la diagnosi.

Radioestèsia o rabdomància

Quan encara la metodologia de la prospecció geològica no estava desenvolupada hi havia altres mètodes que ajudaven a la prospecció. Un dels més coneguts, dels més antics i encara avui molt utilitzat en la prospecció d’aigües subterrànies, és la radioestèsia.

La radioestèsia és la percepció per part de certes persones, els saurins, sensibles a les “radiacions” emeses per objectes, líquids, éssers vius o morts, etc., transmeses i ampliades pels moviments d’una vareta o un pèndol, una recepció molt popularitzada quan es tracta de radiacions emeses per l’aigua subterrània, tant si està estancada com en moviment. Les reaccions del cos humà davant d’aquestes radiacions, amplificades pels moviments de la vareta o del pèndol, són un acte reflex característic de cada radioestesista, producte de la seva pròpia experimentació. A part d’emprar-se de forma dominant en la recerca d’aigua subterrània, també s’aplica en la prospecció de jaciments de petroli, de minerals, de cavitats subterrànies, de restes arqueològiques, de persones desaparegudes, i fins i tot en la diagnosi i la teràpia de malalties.

La vareta

N’hi ha de metall, de fusta i més rarament d’altres matèries, com de barbes de balena. Les metàl·liques són preferentment de coure, però es poden fer de qualsevol altre metall: ferro, acer, bronze, etc. A vegades tenen forma d’arc; d’altres, són dues varetes allargades, una per a cada mà fent angle recte o bé unides per l’extrem. Les de fusta han de ser elàstiques: una sola branca en forma de “V” i sostinguda amb les mans i amb el vèrtex dirigit cap endavant. S’utilitzen sovint les d’om, olivera, salze… de qualsevol arbre, encara que n’hi ha de més sensibles que altres segons els radioestesistes. Ha de portar-la paral·lela a terra i en posició una mica inestable, i es redreçarà o s’abaixarà en trobar la substància buscada.

El pèndol

Serveix qualsevol pèndol, d’una substància o altra, encara que es manifestaran més o menys sensibles segons els radioestesistes. Sostingut a la vertical amb els dits índex i polze fa voltes circulars o el·líptiques en detectar les radiacions.

La tècnica del pèndol és tal vegada la més utilitzada pels radioestesistes, fins i tot en la recerca de qualsevol cosa damunt un mapa, sobretot de persones. Sigui quina sigui l’escala del mapa, es quadricula i es passa el pèndol pels quadres successius; la persona buscada es troba en el sector del mapa en què el pèndol oscil·la. Cal canviar l’escala base de la recerca per afinar més.

El radioestesista es forma a través de l’experimentació, i va ampliant a poc a poc el seu coneixement sobre aquesta tècnica. Té intuïció i experiència de la zona on acostuma a moure’s, sobretot en la cerca d’aigua.

La pedra, revalorada

Malgrat el domini successiu del maó, del ferro, del ciment, de l’asfalt i de la pedra artificial en la construcció i en l’urbanisme, i el cobriment d’asfalt o de quitrà de les llambordes dels carrers de les ciutats per fer més còmode el trànsit rodat (i qui sap si per evitar l’aixecament de barricades), el valor de la pedra guanya en significació. La dèria dels murs de pedra vista en la “restauració” d’esglésies romàniques repicant la calç que des dels seus orígens els cobria; o en l’habilitació d’antigues masies com a restaurants típics o cases de turisme rural; o en els apartaments de muntanya de nova construcció; o en els monòlits de moltes escultures urbanes, en són una clara mostra, capaç de pervertir-se fins al punt de recobrir parts noves de bars o de botigues de ciutat amb superfícies prefabricades de guix que es venen a metres quadrats falsejant pedres irregulars i maons antics. La pedra, símbol d’antiguitat, de solidesa, de vellúria, d’autenticitat. Alhora, una nova relació amb les pedres i els minerals es fomenta des del coneixement científic: campanyes de difusió a Barcelona sobre la presència d’alguns d’aquests elements als carrers de la ciutat, el control de les extraccions per tal que siguin sostenibles, l’estudi d’altres materials que les podrien substituir… fins a la gran difusió de noves tècniques de teràpies que fan servir pedres. La pedra, doncs, revalorada, redescoberta.