La ciència-ficció

La societat industrial, bressol de la ciència-ficció

Es podria dir que la ciència-ficció és la literatura de la societat industrial. La industrialització produeix uns grans canvis en les formes de vida, i un desplaçament de les classes productives, que del camp passen a la ciutat. I això ocasiona una nova mentalitat, una nova manera de percebre la realitat.

D’una banda, hi ha la constatació de les alteracions, perceptibles al llarg d’una vida, que ha provocat el progrés de la tècnica: des de l’antiguitat fins al segle XIX, el més ràpidament que s’havia pogut córrer era al galop d’un cavall, i amb el vapor al segle XIX una mateixa persona va poder veure aparèixer les locomotores, i després l’automòbil i altres artefactes moguts amb motors d’explosió; també els fràgils globus aerostàtics de la darreria del segle XVIII es converteixen en dirigibles el 1900, i el 1903 ja es fan proves d’avions amb motor. La ciència i la tecnologia canvien la manera de viure de les persones, i fins les certeses intel·lectuals: tradicionalment s’havia dit que “no es podia passar el carro davant dels bous”, i amb la locomotora un carro sense bous estira si molt convé vagons plens de bous.

També, en la societat rural tradicional, el temps era circular: eren constants el tomb de l’any, la roda del temps; el futur no era cap incògnita: “pel juny, la falç al puny”, “per Sant Medir, faves a collir”… Se sembrava al desembre per recol·lectar a l’estiu; la festa major era establerta en temps d’oci… Hi havia, és clar, riscos de sequeres o pedregades, però tot era previst i experimentat. Amb el pas a la ciutat, però, amb el mode de producció industrial, el futur esdevé incert, cada dia hi ha nous invents que afecten la vida quotidiana, com el telèfon o el fonògraf, que dinamiten els vells conceptes d’espai i de temps en permetre parlar i escoltar a distància sense desplaçar-se o sentir repetidament en el present sons enregistrats temps abans, hi ha màquines que desplacen els obrers i alteren els oficis tradicionals, la feina és variable i insegura, l’enllumenat elèctric transforma la nit en dia… Neix el concepte de futur imprevisible.

Això farà que, per exemple, un camp tradicional de la literatura com era el gènere de les utopies, amb arrels a l’antiguitat clàssica però que pren el nom a partir de l’obra De Nova Insula Utopia (1516), neologisme fet amb els prefixos eu- (bo) o -ou (no) i topos (lloc), i que per tant significa un no-lloc-bo, un bon lloc inexistent, i que des d’abans de Thomas More i fins a Jonathan Swift s’havien situat en indrets llunyans inexplorats, desplaçats en l’espai, ara se situïn en el futur, desplaçats en el temps. Al segle XIX hi ha les primeres obres futuristes, com Looking Backward 2000-1887 d’Edward Bellamy (1887), situada l’any 2000, o “Demà” d’Emili Guanyavents (1881), poesia que descriu un ateneu del segle XXI.

Els mags i les fades de les antigues rondalles meravelloses podran ser substituïts per enginyers i inventors que dominen els poders d’una tècnica de possibilitats il·limitades. Però també, és clar, s’inicia una reflexió crítica sobre les conseqüències de les possibilitats que obren a la humanitat la ciència i la tècnica: Frankenstein de Mary Shelley el 1818, amb el científic que dominant l’electricitat és capaç de vèncer la mort, és una novel·la fundacional del nou corrent. I aviat se’n trobà un ressò social.

Tot i que el corrent intel·lectual que acompanya aquest inici de la industrialització, el Romanticisme, té entre els seus iniciadors un poeta que és alhora un científic i un tècnic, J.W. Goethe, no hi falten artistes i intel·lectuals potents i influents, com William Blake, que abominen el progrés tot enyorant suposats passats bucòlics idíl·lics, reneguen de la tècnica que enlletgeix el paisatge amb els fums de les xemeneies i blasmen la ciència per blasfema i descreguda, i així, girant-s’hi d’esquena, migparteixen la cultura amb la divisió entre lletres i ciències. És dins aquest esperit anticientista que el poeta Manuel de Cabanyes des de la seva masia de Vilanova i la Geltrú escriu versos que lloen la bellesa ideal en contra de la tècnica productiva (“La rosella, de vida momentània, / aixeca el front, per un instant, de terra; / ve el pagès amb l’arada, l’arrabassa, / i mor”) o de burla de Newton, paradigma de la nova ciència, “la ciència / d’uns falsos savis […] com la dèria lloada / d’aquell que en dansa féu anar els planetes / del firmament, a guisa de la poma / que, desprenent-se, li aixafava els nassos”.

Però aquí del que s’ha de tractar és del corrent que, interessant-se pel progrés tecnocientífic des de la literatura, sovint amb esperit crític, especularà sobre les possibilitats de la ciència des de la ficció, i així intentarà donar resposta a la inquietud que sent la part més sensible de la societat, conscient que la ciència i la tècnica afecten d’un manera irreversible la vida quotidiana.

La Renaixença, comença l’espectacle

És sabut que el text que simbòlicament inicia la Renaixença són les “trobes” d’Aribau, publicades al periòdic “El Vapor”, una publicació progressista, saintsimoniana, portaveu de la nova burgesia sorgida amb la industrialització. Però el nom de Renaixença es consolidarà a partir del 1871 amb la revista homònima, “La Renaixensa”, revista “de ciències i arts”.

Si s’ha considerat Frankenstein de Mary Shelley la novel·la fundacional del nou gènere que amb els anys anomenarem ciencia-ficció, precisament dins “La Renaixensa” s’ha anomenat, el 1875, un conte, “La darrera paraula de la ciència”, que parodiant Frankenstein es pot considerar que té també aquest paper precursor. El narrador aquí també genera vida i, després d’esmentar el físic Galvani i el químic Berthelot, i més endavant el doctor Faust i proclamar-se Prometeu, exclama: “Jo sóc Déu, perquè la ciència està en mi, i la ciència ha arrencat a les avares entranyes de la naturalesa el preciós talismà de la vida.” Esmenta dues vegades que ha creat l’home artificial, i ja es veurà més endavant que la primera novel·la catalana del nou gènere es titulà precisament Homes artificials (1912), i també somia que “immenses fàbriques repartides en distàncies proporcionals per sobre la superfície de la terra vomitaran la humanitat al por major o menor segons les necessitats del dia i del client”, en un avançament d’un aspecte del Món feliç (1932) d’A. Huxley. El conte es revela com una paròdia, la narració d’un somni provocat “per la lectura de certs llibres que es diuen de ciència sensata”, i el signa S. Lloret, una mena de nom de ploma del crític Joan Sardà i Lloret.

Joan Sardà, com el també crític Josep Yxart i l’amic comú, el novel·lista Narcís Oller, duen la Renaixença a superar els models romàntics, i així a la novel·la La febre d’or (1890-92) Oller tracta del canvi social amb la industrialització, la febre borsària i la construcció del ferrocarril. Àngel Guimerà va dirigir la revista “La Renaixensa” des del 1873 i, figura culminant de la Renaixença en el camp del teatre, naturalment és sensible al progrés tecnològic: En Pólvora (1893) és una obra que parla del nou proletariat industrial, Maria Rosa (1894) se situa en un ambient de peons caminers constructors de carreteres, i a Terra baixa (1897) constata que la vella societat rural s’acaba. I Jacint Verdaguer, culminació de la Renaixença en poesia, també és receptiu al progrés tecnocientífic: a “Lo Farell” (1885) canta el ferrocarril, el canal d’Urgell, la més important obra d’enginyeria del segle XIX, i el projecte de transvasament de la Noguera Pallaresa a Barcelona, i al seu últim llibre, pòstum, Al cel, es fa ressò de les més modernes teories de l’univers en expansió: “L’univers és infinit / pertot acaba i comença, / i ençà i enllà, amunt i avall, / l’immensitat és oberta.” Tots aquests autors, cimals de la Renaixença, testimonien, doncs, l’atenció dels intel·lectuals per la nova realitat. I Antoni Careta i Vidal, actiu en la causa de la depuració de la llengua, autor del primer Dicionari de barbarismes (1901), també és dels primers a escriure textos de ficció especulant sobre les possibilitats de la ciència i la tècnica, com “L’ull acusador”, que planteja la hipòtesi fantàstica de revelar fotogràficament la nineta d’un mort per saber la identitat de l’assassí, i a “Lo moviment continu” també parla de les contradiccions de la societat industrial, amb els obrers que veuen l’enemic en la màquina.

Paral·lelament al corrent que maldava per recuperar la dignitat de l’idioma en l’àmbit de la literatura culta, la literatura popular, que en certs aspectes s’havia mantingut però que amb els canvis socials i tecnològics producte de la industralització experimenta una ràpida transformació, també es fa ressò de la nova tendència. Així, entre altres obres populars de l’època, el 1879 s’estrena el “viatge fantàstic, inverosímil, bufo i de gran espectacle […] escrit baix la idea de Julio Verne” De la Terra al Sol de Narcís Campmany i Joan Molas, amb música del mestre Nicolau Manent. Manuel Figuerola escriu la “fantasia còmica, lírica, burlesca i ballable” L’any 13.000, també amb viatges interplanetaris la vigília de la fi de l’univers. I probablement el 1890 C. Gumà, pseudònim de Juli Francesc Guibernau, un altre autor popular, publica la “gatada semi-sèria, en vers” Quinze dies a la Lluna, que no té “la pretensió / d’embastar una relació / per l’istil de Juli Verne”. I altres autors, d’Antoni de Bofarull (“Assumpto per a una novel·la de Juli Verne”, 1880) a Albert Llanas (“Julio Vernis”, 1885), també confegeixen textos prenent Verne per referència.

Es parla de la tradició culta i la tradició popular, tot i que en molts aspectes, dins l’estratificada societat de tombant de segle, són dos camps bastant permeables, i singularment en aquest de la primitiva literatura sobre ciència i canvis tecnològics, precursora de la ciència-ficció. Un dels factors que contribueixen a la permeabilització és el progrés de les arts gràfiques i la difusió del periodisme. Així, el 1879 Valentí Almirall contribueix al pas del catalanisme cultural al polític amb la fundació del “Diari Català”, el primer editat en català. Víctima de sovintejades suspensions governatives durant la seva curta vida, del 1879 al 1881, per compensar els subscriptors el diari va anar publicant alguns fulletons, que van constituir la primera biblioteca literària i científica en català al segle XIX, en un temps en què encara no hi havia prou públic lector perquè cap editorial pogués emprendre aquesta iniciativa. Dels tres volums que va publicar, el primer era La Ilíada; el segon, el Viatge d’un naturalista alrededor del món, fet a bordo de lo barco “Lo Llebrer” (The Beagle) des de 1831 a 1836 de Darwin, i el tercer, un recull de Novel·letes escollides de Bret Harte, autor de relats de l’oest, i d’E.A. Poe, un dels precursors de la ciència-ficció.

Els modernistes, amb humor

Després de l’Exposició del 1888, que escenifica el triomf de la nova classe, la burgesia industrial, els seus fills, els modernistes, es plantegen posar la societat catalana al compàs del món. La revista “Joventut”, portaveu del nou corrent, publica entusiastes ressenyes dels llibres de H.G. Wells, i precisament a les pàgines de “Joventut” Frederic Pujulà i Vallès publica el 1904 “El codi de la no-llei o el radical doctor Pastetes i el sopar de la marquesa intel·lectual”, germen de la que serà la primera novel·la catalana de ciència-ficció, Homes artificials, del 1912, en què el narrador, després d’haver intentat diferents maneres de regenerar la societat, arriba a la conclusió que només es pot fer creant una nova humanitat, generada al laboratori; però les contradiccions i els vells vicis es reproduiran. I fins Joaquim Ruyra comença una novel·la (no en va acabar mai cap), L’any trenta mil trenta, amb autopistes i transports futuristes.

Per la banda més popular, Pompeu Gener, germanista, wagnerià, traductor de Nietzsche, publica obres teatrals com Doctor Stumper (1909) o contes com “Un somni futurista espaterrant” (1910), en què satiritza l’embadaliment social pels progressos de la ciència o senzillament fantasieja humorísticament sobre el món d’uns quants segles a venir, i Santiago Rusiñol, un altre autor que ve de la tradició popular, amb el monòleg “L’escudellòmetre” (1905) satiritza els projectes utòpics futuristes (el 1918 Josep Pla escriurà: “Rusiñol, que es burla sempre de les màquines —ara acaba de publicar una màquina d’ensucrar maduixes dibuixada per ell…”).

I és l’època també de la introducció del cinematògraf. El pioner Segon de Chomon, representant de la Pathé Frères i de Star Films de Georges Méliès, amb Adrià Gual fa a Barcelona films de trucatges fantàstics com Magatzem d’invents (1905), a París el 1908 filma l’obra mestra Hotel elèctric, i tornat a Barcelona funda una filial de la Pathé, on fa pel·lícules com Física diabòlica (1911) o El genio de fuego (1912).

El Noucentisme, la institucionalització

Amb tot el moviment que arrenca el 1906 entorn de la Solidaritat Catalana, que durà a la Mancomunitat i a l’Exposició del 1929, encara es consolida més el projecte d’articulació nacional, ara ja orientat amb uns criteris racionalistes, classicitzants, equilibrats, defugint les flamarades del Modernisme. El nom de Noucentisme arrenca de l’homofonia entre l’adjectiu “nou”, referit a la novetat, i el número 9, la xifra introduïda amb el nou segle XX. Els intents d’institucionalització i consolidació d’una cultura nacional contemporània, amb realitzacions com la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907, provoquen un gran impuls de les traduccions de la novel·la més moderna que es fa a fora, amb traductors com Josep Carner o Carles Riba, i per tant es tradueix abundantment els autors que han impulsat els nous corrents d’interès per la ciència, des de Jonathan Swift o William Morris fins a Stevenson o Poe, i fins a Verne i Wells: el 1908 “La Veu de Catalunya” ja publica en fulletó Els visitants de la Lluna de Wells, i els anys vint se’n comença a publicar llibres a les noves col·leccions, com La contrada dels orbs el 1924 o L’home invisible el 1929. I Joan Santamaria, amb els seus volums de Narracions extraordinàries a la manera de Poe, i altres autors com Àngel Ferran, Ramon Reventós o J.E. Martínez-Ferrando, conreen amb entusiasme la narrativa fantàstica i d’especulació científica, tal com es feia a l’estranger.

Obertament adreçada a crear un nou públic popular, l’Editorial Mentora introdueix Verne en català el 1926, amb fascicles quinzenals adreçats al lector jove. I dins aquest terreny clarament popular, J.M. Folch i Torres inicia una obra paral·lela a la que havia fet Verne a la darreria del segle anterior a França. Allà, quan les noves lleis van propiciar l’ensenyament generalitzat, Verne va ser l’escriptor professional que fornia textos de creació entorn de la ciència als lectors joves. Aquí, al temps de l’impuls renovador noucentista, i amb l’obra pedagògica de la Mancomunitat adreçada a generalitzar l’ensenyament, Folch i Torres estableix amb l’editor Bagunyà relacions comercials que el duen a dedicar-se plenament a la novel·la de consum, i influït per Verne el segueix en obres com El gegant dels aires, La família del capità Delmar o L’extraordinària expedició d’en Jep Ganàpia.

I dins aquest ambient l’any 1927, l’any que l’estrena del film Metròpolis de Fritz Lang provoca una gran commoció a Barcelona, es publica la segona novel·la important de ciència-ficció catalana: L’illa del gran experiment del manresà Onofre Parés, una utopia situada a l’any 2000 al continent australià, que és saludada com “un llibre nou de debò”, escrit “sota el signe de Wells”.

Els anys trenta, la fi d’un món

La indústria tèxtil catalana, que havia encapçalat el moviment d’introducció de la màquina de vapor i tota la industrialització, va sofrir un fort cop amb la dictadura de Primo de Rivera, del 1923 al 1930. Alhora van experimentar un gran impuls la construcció i la metal·lúrgia, amb grans obres públiques com el ferrocarril metropolità de Barcelona o l’Exposició Internacional del 1929, projectada inicialment per Puig i Cadafalch el 1905 i posteriorment per Francesc Cambó com a Exposició d’Indústries elèctriques el 1916, projectes que no havien reeixit. Una de les obres més populars de l’Exposició van ser les font lluminoses de l’enginyer Carles Buïgas. També era ben popular l’astrònom Josep Comas Solà, director de l’observatori Fabra del 1904 al 1937 i descobridor de catorze cossos celestes, entre els quals un cometa que duu el seu nom i un asteroide que batejà amb el nom de Barcelona; són mostres de la seva popularitat les referències que en fan la novel·la L’estrella amb cua (1919) d’Eduard Girbal Jaume i el conte “L’home que agafà una estrella” de Joan Sacs (1934) o l’anècdota que relata Josep Pla: als temps revolucionaris en què s’abandonà el santoral i els nens eren batejats amb noms clàssics o científics, un veí de Begur volia anomenar Comas-Solà el seu fill.

Ja es veu que el nou gènere d’especulació literària que va configurant la ciència-ficció, que aleshores també s’anava articulant a l’estranger, anava entrant sense traumes dins la cultura, tant en el camp de la literatura culta com en el de la literatura popular, dos sectors cada vegada més permeables amb el creixement de la indústria editorial i amb les noves col·leccions amb voluntat de difusió. Hi ha contes considerables d’aquests anys, d’Enric Valor, Elvira-Augusta Lewi o Joaquim M. de Nadal, el tinent d’alcalde de Barcelona que el 1923 havia presidit la comissió de Cultura que acompanyà Einstein en la seva visita a l’ajuntament de la ciutat, quan el físic va venir a dictar un curset sobre la teoria de la relativitat, invitat pels cursos monogràfics d’alts estudis de la Mancomunitat i per la Universitat. Després de la primera dictadura, el 1935 Wells va venir a Barcelona, com a president del Pen-Club internacional, i el 1936 Josep M. Francès publicava una altra de les novel·les destacables de la ciència-ficció catalana: Retorn al sol, que en un homenatge a Buïgas és protagonitzada per un enginyer que controla tot el sistema de llum, so, ventilació i temperatura d’un món subterrani, Subolesa, sota la muntanya de Montserrat, on s’han refugiat els supervivents d’una guerra d’extermini que ha congelat la vida de la Terra, en una premonició de la guerra civil i la guerra mundial. També el 1936 Pere Calders publicava el seu primer llibre de contes, El primer arlequí, amb alguns textos de la seva particular visió de la ciència-ficció, com “La meva estada al centre de la Terra”, obra verniana a partir d’una sàtira de les exposicions internacionals.

Però quan el 1938 John Campbell als Estats Units publica la primera revista amb el títol ciència-ficció (Science-Fiction) a la capçalera, afinant el nom que havia llançat Hugo Gernsback deu anys abans (Scientifiction), aquí es tenien altres interessos, tot i que el mateix 1938 —el mateix 1938 en què a “Action Comics” Jerry Siegel i Joe Shuster llançaven Superman, paradigma dels superherois que encara havien de trigar a arribar-nos— Francesc Trabal amb l’argument teatral “Dagobert als llimbs” anticipa obres catastrofistes modernes, amb un meteorit que cau damunt la Terra i ho aixafa tot.

Sota la bota franquista

No va ser un meteorit, però la victòria franquista del 1939 també ho va aixafar tot. Fins el 1953 no es troba una represa de la ciència-ficció en català, en dos llibres de contes: el Llibre dels set somnis d’Antoni Ribera, en què viatja pel temps amb el recurs del somni i clou el volum amb el conte “El malson”, que trasllada a l’any 2785 l’episodi homèric de Nausica, i El premi literari i més coses de Manuel de Pedrolo, que inclou el conte “Transformació de la ciutat”, amb un personatge que té el poder de canviar realment de lloc edificis i carrers només de desplaçar-los en un plànol. I el 1955, encara des de l’exili mexicà, Pere Calders publica Cròniques de la veritat oculta, amb contes que transgredeixen la realitat, com “L’home i l’ofici”, sobre el desdoblament del jo i de l’entorn, i els mateixos anys cinquanta en diversos indrets, a l’interior i a l’exili, P. Calders continua publicant contes de ciència-ficció com “L’espiral”, sobre la cursa armamentista, “Reportatge d’un dia repetit”, sobre alteracions temporals, o “Demà a les tres de la matinada”, amb un coet espacial casolà. I el 1957 amb el Llibre de cavalleries, que trenca la linealitat del temps, Joan Perucho inicia la seva particular versió del gènere fantàstic. Ateses les circumstàncies, pràcticament tota la producció en català aquells anys queda reduïda a cercles restringits.

Durant els anys cinquanta es van estrenar molts i interessants films de ciència-ficció, generalment de l’anomenat gènere catastrofista, de resultes de la reflexió sobre el nou ambient que s’obria amb la presència de l’arma nuclear, i també de tema interplanetari, com Destinació a la Lluna d’Irving Pichel, Quan els mons xoquen de Rudolph Maté, Ultimàtum a la Terra de Robert Wise, La guerra dels mons de Byron Haskin, Planeta prohibit de Fred McLeod Wilcox o L’increïble home minvant de Jack Arnold, entre molts d’altres. I el llançament del primer “Sputnik”, el primer satèl·lit artificial, el 1957, inici d’un procés que durà els astronautes a la Lluna el 1969, va acabar de fer interessar el gran públic per la ciència-ficció i els temes de l’espai. També hi van ajudar dos grans films del 1968 amb impacte popular: 2001, una odissea espacial de Stanley Kubrick i El planeta dels simis de Franklin J. Schaffner, origen d’una seqüela de quatre films més (1969, 1971, 1972 i 1973) i d’una revisitació de Tim Burton el 2001.

El 1966, i fins al 1970, surt “Tele/estel”, el primer setmanari català autoritzat, amb voluntat de ser una revista general de masses, i a cada número publicava un relat. Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs, “Sempronio”, el director, va afavorir que s’hi publiqués ciència-ficció, i a més a més Sebastià Estradé, que havia començat a publicar novel·les juvenils del gènere, també hi escrivia sovint articles de divulgació científica, sobretot referits a la navegació espacial. Màrius Lleget hi va publicar articles i contes de ciència-ficció, com també Antoni Ribera, Pere Calders, Lluís Busquets i Grabulosa i Pere Verdaguer. El mateix 1966 P. Verdaguer va publicar la novel·la El cronomòbil, a partir del guió que feia per assegurar una tira diària de còmic en català al “Midi Libre” de Perpinyà, amb dibuixos de Roger Taillade; i ja no va parar de publicar ciència-ficció.

Però el 1970 es va acabar “Tele/estel”, sense haver arribat a fer un gran públic. El 1972 Víctor Mora va començar a publicar a “L’Infantil/Tretzevents” el còmic “Dani Futur”, amb dibuixos de Carlos Giménez, que s’havia publicat abans en castellà, el 1969, perquè la publicació catalana no havia pogut costejar el preu de l’original. A diferència d’abans de la guerra, del temps de J.M. Folch i Torres, amb la nova situació la literatura de consum, popular, majoritària, s’havia tornat un camp vedat per a la literatura catalana, i obres de ciència-ficció amb voluntat majoritària com les de Sebastià Estradé o Pere Verdaguer, o també de Tísner i de Montserrat Julió, o la peça teatral La nau de Josep M. Benet i Jornet, quedaven enclotades i diluïdes dins la literatura que se’n podia dir culta, minoritària. Fins al Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo.

El segon origen

El Mecanoscrit es publica al novembre del 1974, i quan es dóna la circumstància que amb la mort de Franco, un any després, el català pot entrar a l’escola, és la novel·la d’impacte, moderna, interessant, ben construïda i que pot engrescar els joves, i així esdevé la novel·la de ciència-ficció catalana (i de qualsevol altre gènere) més divulgada. I Pedrolo continua publicant ciència-ficció i trencant límits fins als últims moments.

La generació dels anys setanta, deixebla de Pedrolo, també intenta conrear la literatura de gènere, els gèneres considerats populars, però sembla que el franquisme ha estat un cop mortal per a la literatura popular i de gènere, de quiosc per a entendre’ns, en català. I amb els nous temps potser aquest sector, en realitat, el cobrirà la televisió.

Dins aquest camp del nou mitjà, la televisió, es produeix el més gran fenomen de masses que ha donat la ciència-ficció: la sèrie “Star Trek”. Creada per Gene Roddenberry i amb la participació de grans escriptors de ciència-ficció als guions i amb assessors tècnics solvents, el primer capítol es va emetre als Estats Units el 8 de setembre de 1966. La sèrie original (1966-69), que havia arribat primer en castellà a TVE els anys setanta, va provocar el gran fenomen trekkie català després que es comencés a emetre al setembre del 1989 al Canal 33, que també va emetre la mítica “Dimensió desconeguda” de Rod Sterling, iniciada el 1959. A més d’una sèrie de dibuixos (1973-74) i tota mena de materials, inclosos cursos de llengua klingon, “Star Trek” ha continuat amb diferents seqüeles: “La nova generació” (1987-94) i la seva paral·lela “Espai Nou profund” (1993-99), “Voyager” (1995-2001) i “Enterprise” (2001-05).

D’altra banda, el cinema de ciència-ficció conquereix abassegadorament el gran públic durant el decenni dels anys setanta, iniciat el 1971 amb A Clockwork Orange de Stanley Kubrick, però sobretot amb l’esclat de Star Wars de George Lucas el 1977, origen de dues trilogies i un autèntic fenomen popular amb innombrables seguidors; el 1978 amb Superman de Richard Donner, un superheroi que després de diverses temptatives cinematogràfiques des de 1948 va trobar en Christopher Reeve l’intèrpret ideal (Superman II, 1980; III, 1983; IV, 1987, fins al tràgic accident que el va deixar paralitzat), i el 1979 amb Alien de Ridley Scott, origen de tres seqüeles (1986, 1992 i 1997), Mad Max de George Miller, que en tindrà dues més (1981 i 1985), i Star Trek, el film de Robert Wise, pas a la pantalla gran de la popular sèrie de televisió i predecessor de nou films més fins el 2002 (Nemesis), una sèrie encara oberta.

Els anys vuitanta, invasió poc subtil

Del 1980 al 1983, i amb una represa intermitent alguns anys després, la revista “Ciència” és com als anys seixanta “Tele/estel”, un espai de foment de l’escriptura de relats de ciència-ficció, però amb un abast molt més reduït i especialitzat.

El 1984, l’any de la novel·la homònima d’Orwell, posa en primer pla la ciència-ficció arreu —també pel film de Michael Radford d’aquell any—, i aquí no som cap excepció, més que més per la vinculació de l’autor amb Catalunya, i aquest ressò públic suposa l’arrencada de la situació actual. Aquell any comença la primera col·lecció del gènere en català, “2001”, de les Edicions Pleniluni, d’Alella, que durarà set anys, i publicarà vint-i-sis títols, la majoria traduccions d’obres imprescindibles d’autors que van de Wells a Gibson passant pels mestres clàssics Asimov, Bradbury, Clarke, Heinlein, Lem o Strugatski, i els renovadors Ballard, Dick, Farmer, Herbert, Le Guin, Russ, Vinge i Watson; i el 1987, en col·laboració amb l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, l’editorial convoca per única vegada el premi Quarta dimensió, que donarà peu al volum Sis temps, amb sis autors joves que hi publiquen relats sobre viatges pel temps. També aquell any 1984, entre d’altres, debuten en el gènere autores com Rosa Fabregat, amb Embrió humà ultracongelat F-77, sobre la relació entre una persona nascuda d’una fecundació in vitro i la resultant del seu embrió bessó que ha passat vint-i-cinc anys congelat, o Montserrat Galícia, amb P.H.1A Copèrnic, aventura espacial sobre la colonització interplanetària; totes dues autores han continuant explorant els seus mons respectius. El 1985 el col·lectiu Ofèlia Dracs, d’autors de la generació dels anys setanta, publica el volum conjunt Essa efa, amb dotze narracions de ciència-ficció, i el 1981 ja havien publicat Lovecraft! Lovecraft!, en què alguns dels relats de terror també s’hi poden assimilar. El mateix any 1985 surt la primera antologia catalana del gènere, amb voluntat programàtica. I el 1989 s’institueix a Andorra el premi de literatura de ciència-ficció J. Verne. Comença a haver-hi una percepció general que la ciència-ficció també és un gènere amb tradició a Catalunya, i que senyoreja sobretot en l’àmbit de la literatura juvenil, amb autors com Joaquim Carbó, Josep Albanell, Raimon Esplugafreda, Margarida Aritzeta o Enric Larreula, entre molts d’altres.

El triomfant cinema de ciència-ficció collabora a crear un clima favorable amb títols mítics com Blade Runner de Ridley Scott (1982), popularitza directors que tindran un recorregut profitós com Terry Gilliam amb Els lladres del temps (1981) i Brazil (1985), Steven Spielberg amb ET (1982; el 1977 ja havia ofert Encontres a la tercera fase) o Tim Burton amb Batman (1989), hi ha la represa de seqüeles de films del decenni anterior o s’inicia noves sèries amb films com The Terminator de James Cameron (1984), Retorn al futur de Robert Zemkis (1985), La mosca de David Cronenberg (1986) o RoboCop (1987) de Paul Verhoeven, que tingueren continuació.

Anys noranta, la ciència-ficció s’organitza

A més d’incrementar-se gradualment l’edició de llibres i el nombre d’escriptors, durant els anys noranta es van anar institucionalitzant diverses iniciatives que consolidaven la ciència-ficció en llengua catalana i li van permetre de fer un salt qualitatiu.

El 1991 la Universitat politècnica de Catalunya va convocar el premi UPC de novel·la curta de ciència-ficció, aquell primer any per a obres en català i en castellà, i a partir del segon any també en francès i en anglès, tot i que els organitzadors publiquen només en castellà les obres guanyadores.

Des de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, al maig del 1997 es va crear la secció d’autors de ciència-ficció, que va promoure el I Encontre de ciència-ficció en llengua catalana, el mes de setembre, a Vilanova i la Geltrú. Una de les conclusions de l’encontre va ser la decisió de fundar l’Associació catalana de ciència-ficció, que a la primavera de l’any següent passà a anomenar-se definitivament Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. La SCCFF, amb la voluntat d’esdevenir el punt de referència i coordinació per a les diverses iniciatives d’autors i lectors relacionades amb la ciència-ficció, i sobretot promoure’n de noves, publicà un butlletí imprès, la primera revista catalana del gènere, que aparegué al desembre del 1997 amb el nom “AC²F²”, canviat a partir del número 3, a la primavera de 1998, per “SC²F²”, i que edità vuit números, fins a l’octubre del 1999. Després d’uns anys de replantejament i crisi de creixement, amb presència sobretot a la xarxa electrònica, l’any 2005 la SCCFF es legalitzà com a associació independent, i al novembre del 2006 començà a publicar un butlletí electrònic bimestral.

Ja el 1996 un grup d’afeccionats de Mataró i la rodalia havien convocat la I Trobada de ciència-ficció, que al novembre del 1997, en ocasió de la II Trobada, va convocar el premi Manuel de Pedrolo, bilingüe, adreçat a estudiants de secundària i patrocinat per l’Ajuntament de la ciutat. Fruit de la col·laboració amb la SCCFF, l’any següent el premi va deixar la dedicació escolar i va passar a ser un premi de narració de ciència-ficció en català obert a tots els escriptors. Posteriorment, el 2006 va passar a ser també de novel·la, amb la col·laboració de Pagès editors.

I al novembre del 1998, dins la III Trobada de Mataró, la SCCFF va promoure l’exposició “Cent un anys de llibres de ciència-ficció en català, 1877-1977”, que posteriorment, patrocinada per la Institució de les Lletres Catalanes i notablement ampliada, es va presentar a Barcelona, Lleida, Cornellà, Reus i Madrid.

El cinema ajudava a tot plegat engrescant el públic amb noves obres de directors consolidats com Verhoeven amb Desafiament total (1990) i Tropes de l’espai (1997), S. Spielberg amb Jurassic Park (1993, amb seqüeles el 1997 i el 2001) —o ja dins el nou mil·lenni AI (2001), Minority Report (2002) o La guerra dels mons (2005)— o T. Burton amb Batman Returns (1992), Mars Attacks! (1996) o El planeta dels simis ja el 2001, o d’altres de nous com R. Emmerich amb Stargate (1994), Independence Day (1996) —i després The Day after (2004)— i fins a l’entrada en el gènere de K. Branagh amb Frankenstein (1994), amb un Robert de Niro que va voler fer oblidar Boris Karloff, o el curiós fenomen de Matrix de Larry i Andy Wachowski (1999, amb seqüeles el 2002 i el 2003).

L’efecte 2000

Des dels inicis vuitcentistes, i al llarg del segle XX, la fita de l’any 2000 havia estat popularment una mena d’emblema de la ciència-ficció: Mirant enrere des de l’any 2000 d’E. Bellamy, Les meravelles de l’any 2000 d’E. Salgari, L’illa del gran experiment. Reportatges de l’any 2000 d’Onofre Parés… L’arribada d’aquesta data va fer que l’atenció general es girés cap a l’àmbit de la ciència-ficció. I encara més amb el primer any del nou segle i el nou mil·lenni, l’any en què se situava 2001, una odissea espacial, el film de Stanley Kubrick i la novel·la d’Arthur C. Clarke: val a dir que, des de l’inici, la ciència-ficció ha estat vinculada, tant com a la literatura, a dos arts o mitjans que arrenquen a la darreria del XIX: el cinema i el còmic, encara que en el cas català en l’àmbit del cinema (i més endavant la televisió) quasi que no es pot oferir producció pròpia.

Justament als primers anys del segle es produïa un transvasament entre mitjans, que dóna fe de la unitat del gènere: després que molts superherois de còmics de la Marvel (Superman, Batman, Spiderman…) haguessin passat al cinema, els va tocar el torn a “X-Men” amb el film de Bryan Singer (2000, i seqüeles el 2002 i el 2006), i després amb un esquema semblant (diversos mutants separadament prenen consciència dels seus poders i un personatge clarivident els agruparà perquè els utilitzin correctament), el 2006 arrencava la sèrie televisiva “Herois”, que al maig del 2007 arribava en català a TV3, amb un bon èxit popular.

Al gener de l’any 2000 va arrencar la segona col·lecció catalana de ciència-ficció, “Ciència-ficció” de Pagès editors, gairebé nou anys després de la desaparició de la primera, que havia publicat el darrer títol, el 26, l’abril del 1991. Des del 1992 Pagès editors ja havia publicat alguns títols dins una sèrie anomenada “Ciència-ficció”, bàsicament els guardonats amb el premi Juli Verne d’Andorra, però sense cap criteri de continuïtat. A partir de l’any 2000 va reiniciar la col·lecció de cap i de nou, amb un nou format, una línia programàtica i voluntat de presència i d’incidència dins l’àmbit dels afeccionats. A la darreria del 2006 ja havia publicat vint títols.

La reproducció en certa manera del fenomen del Mecanoscrit amb l’èxit popular de La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, l’any 2002, inici d’una trilogia de novel·les d’aventures de to fantàstic, amb referències a la ciència-ficció, també va representar un nou trencament dels límits del reducte del gènere.

La publicació, l’any 2004, d’un volum antològic amb un estudi fet amb criteris rigorosos universitaris, Els altres mons de la literatura catalana, a càrrec de Víctor Martínez-Gil, prestigiós investigador i professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, que presentava vuitanta-sis textos, del 1874 al 2002, va representar en certa manera el reconeixement acadèmic del gènere fantàstic en les seves tres branques: fantasia, terror i ciència-ficció.

Més enllà, doncs, del clos estricte dels afeccionats, la ciència-ficció es manté viva, desperta un interès popular, la seva influència és present en tots els àmbits, des de les joguines infantils fins a la publicitat, i ja no se’n pot prescindir si es vol tractar de la cultura en general. I la ciència-ficció també vol guanyar prestigi desfent malentesos: no és una literatura d’evasió, tot i que no renuncia a seduir, sinó que, com tota la literatura (tots els gèneres són literatura i tota literatura és de gènere), vol participar a construir la biografia mítica, profunda, de l’ésser humà, com ha fet la literatura d’ençà d’Homer. En aquest sentit té avantatge, en poder-se deslliurar dels condicionaments físics, de temps i de circumstàncies, i poder mostrar l’essència humana en hipotètiques situacions extremes. També, en fer conviure els dos camps en què s’ha dividit la cultura: la ciència i les lletres, la ciència-ficció esdevé la literatura més realista, perquè és la que més quantitat de realitat pot agafar. I, com a producte i ressò del nou món que es va obrir amb la industrialització, encara es manté com a emblema del món contemporani.