El simbolisme dels nombres

Els nombres i la vida

Totes les cultures presenten un component matemàtic que es posa de manifest en diferents àmbits: el primer es relaciona amb els nombres, i té a veure amb les activitats de comptar i mesurar; el segon fa referència a l’espai, i es posa de manifest en les accions de localitzar i dissenyar; i, finalment, el tercer incumbeix la relació social de les persones, i afecta els dominis d’explicar i jugar.

En la cultura catalana els nombres són indefugibles i se’ls troba, inevitablement, formant part de la vida per la seva omnipresent utilitat. No cal dir que sense nombres no es podria comptar ni mesurar, dues activitats ben arrelades en la tradició comercial de Catalunya. D’altra banda, els nombres tenen també un caràcter simbòlic en l’imaginari col·lectiu. Al seu voltant, la fantasia i la tradició popular han anat forjant tot un seguit de creences o supersticions en conferir atributs especials a determinats números, tot atorgant-los, així, una mena de caràcter màgic o meravellós. Les dites i els refranys populars es troben farcits de referències numèriques i una bona quantitat d’entreteniments i de jocs populars, tradicionals o actuals, també en fan un ús manifest.

Els nombres, una eina social imprescindible

Els nombres formen part de la vida actual. El tarannà quotidià de qualsevol societat, inclosa naturalment la catalana, posa de manifest de manera conscient o no fins a quin punt cal fer-ne referència en una infinitat d’ocasions. No seria estrany escoltar una conversa urbana, per exemple a Barcelona, entre una mare, o un pare, i els seus fills, que es desenvolupés en els termes següents:

“Agafeu la línia 3 del metro, podeu baixar a Tarragona i, allà, agafeu el 27, us serveix la mateixa targeta T10. Quan torneu passeu pel supermercat i el forn, n’hi ha un a la rambla del Prat 21, just dues travessies més enllà de la plaça. Us dono 20 euros, i compreu 200 grams de pernil salat, una garrafa de 5 litres d’aigua i un quart de quilo de mongeta tendra. De pa, amb una barra de mig n’hi ha prou; penseu a agafar número a la cua del forn que sempre està molt ple. Quan torneu truqueu dos cops al timbre, així sabré que sou vosaltres. Si no podeu arribar abans de tres quarts de vuit feu-me una perduda al mòbil; ja sabeu el meu número: 618038435.”

Una conversa com aquesta, directament o indirectament, ha fet esment a algun número més de quinze vegades. I és que aquests meravellosos símbols, els números, resulten avui imprescindibles; són arreu perquè, entre altres coses, permeten ordenar, numerar, valorar, quantificar, localitzar o mesurar. Al llarg d’una jornada, les persones del segle XXI s’organitzen la vida amb l’ajut dels nombres. Així, sovint han d’establir un número que assenyali l’hora en el despertador digital per poder llevar-se en el moment desitjat. Si es preparen un cafè amb llet, probablement escalfaran la llet al microones i hi hauran de prefixar el nombre de minuts de funcionament, i si mentre esmorzen escolten les notícies per la ràdio variaran el dial de la freqüència per cercar el número que correspon a l’emissora desitjada. Si fan servir una agenda i volen recordar què els cal fer, hauran de buscar-hi el número corresponent a la data d’aquell dia. Si compren el diari, el preu que pagaran correspondrà a un nombre concret d’euros, i un sumari amb números els remetrà a les pàgines que siguin del seu interès. En anar cap a la feina, si es desplacen amb cotxe, un altre número els informarà si la velocitat supera o no la màxima permesa. Si el desplaçament el fan en transport públic i disposen d’un títol de transport, l’hauran de validar i s’hi imprimirà un número que els permetrà saber el nombre de trajectes que encara poden realitzar. Si viatgen amb metro, tot esperant a l’andana, un rètol amb números els farà saber el temps d’espera.

La jornada laboral també es relaciona amb els nombres. A cops, fins i tot regulada per aquests, si més no pels del rellotge, que inexorablement assenyalaran el temps transcorregut, l’hora de començament, de descans i d’acabament de la feina o també la de qualsevol altra activitat que s’hagi programat entremig (una reunió, un dinar, etc.). Al vespre, un cop a casa, si es gaudeix de moments de lleure, probablement un comandament ple de números facilitarà canviar els canals televisius, uns canals que, naturalment, també estan numerats, i si el cap de setmana, o un altre dia, es vol anar al cinema, l’hora de començament de la pel·lícula, el preu de l’entrada, la fila i el seient es podran saber gràcies als números.

Al llarg del dia, una mateixa entitat numèrica abstracta, per exemple el tres, s’haurà pogut interpretar com una hora, un nombre de viatges, un preu o un canal televisiu. I és que la vida en la societat actual està organitzada d’una manera que, per a regular i gestionar l’activitat i la informació, es fa imprescindible numerar, ordenar, quantificar, o avaluar, coses que fan necessari el coneixement i l’ús habitual dels nombres.

Nombres per a situar i localitzar espais dins el territori

A Catalunya s’han establert diverses codificacions numèriques territorials que es relacionen amb espais, llocs o persones, i permeten que se’ls identifiqui o localitzi. N’hi ha de molt recents, la qual cosa fa que no s’hagin pogut popularitzar, aquest és el cas dels codis numèrics de les carreteres de la xarxa viària catalana, que responen a una classificació numèrica, segons la direcció dominant de la carretera dins del territori (sud-nord, oestest, sud-oest - nord-est, sud-est - nord-est) i la seva situació. Altres assignacions numèriques relacionades amb el territori són ben conegudes, com és el fet que en una carretera es numeren els quilòmetres, i això permet localitzar, per exemple, el lloc on s’ha tingut una pana o hi ha hagut un accident de cotxe.

En el cas de la cartografia, també és coneguda la codificació numèrica que identifica punts concrets de la geografia mitjançant dos números que corresponen a la latitud i la longitud del lloc, les coordenades geogràfiques. En el cas, per exemple, de l’observatori de l’Ebre, a Roquetes, són: latitud 40° 49’ 14’’ N, longitud 0° 29’ 36’’ E. Així mateix, és de domini públic el coneixement de la diferenciació dels prefixos telefònics segons la província considerada: Barcelona (93), Girona (972), Lleida (973) i Tarragona (977), o la manera de localitzar diferents indrets en un plànol urbà mitjançant coordenades cartesianes de tipus alfanumèric, és a dir, una parella número-lletra (4A, 2B…).

La divisió territorial postal associa als municipis de Catalunya districtes postals amb codis numèrics de cinc xifres. Aquests codis permeten delimitar un espai físic, però no arriben a determinar la situació d’un edifici o un habitatge concret. Tothom resideix en un domicili que s’ha de poder identificar i distingir d’un altre. Per a localitzar un habitatge en una localitat de Catalunya cal numerar els edificis i, si és el cas, els pisos i les portes. La numeració dels edificis i les cases dels carrers de les poblacions catalanes s’ha organitzat de manera que els números d’una banda del carrer es corresponguin amb els senars, i els de l’altra amb els parells, la qual cosa fa que, a banda i banda, la numeració augmenti de dos en dos.

Això no és pas així arreu del món. Als Estats Units és fàcil trobar que una illa de carrers fa saltar a la centena següent el número dels portals; així, si un vianant es troba al número 1 107 i travessa el carrer es trobarà davant el 1 200, número que informa el vianant que es troba a 12 illes del començament del carrer. Al Japó, el darrer número d’un carrer pot correspondre a la darrera casa construïda, i es pot donar el cas de trobar el número 4 al costat del 131. A Florència mantenen dues numeracions paral·leles, una per als habitatges i una altra per als locals comercials, les unes en blau i les altres en vermell, de manera que es fàcil trobar el mateix número repetit dos cops.

A Barcelona són encara visibles rajoles com aquestes, que indiquen a quin espai concret de la ciutat correspon la zona del Barri Gòtic on es troben situades.

Enciclopèdia Catalana – Guillem Huertas

Diverses localitats de Catalunya han reflectit en les ordenances municipals normes per a numerar els carrers. Granollers, Reus, la Roca del Vallès, el Prat de Llobregat i altres ciutats han establert la norma generalitzada que la numeració dels carrers s’ha d’indicar amb números parells a un costat i senars a l’altre. El més habitual és que, del principi al final de la via, els números senars es trobin a l’esquerra i els parells a la dreta, com en el cas de Barcelona. Tanmateix, no sempre els criteris són similars als de la capital catalana, on, en general, la numeració dels carrers s’inicia al mar i va augmentant a mesura que aquests es van allunyant de la costa, és a dir, va “de mar a muntanya” en el cas dels carrers de l’Eixample paral·lels al passeig de Gràcia, l’avinguda de la Meridiana, el Paral·lel i la Diagonal. Pel que fa als carrers de l’Eixample perpendiculars als esmentats, la numeració avança “de Llobregat a Besòs” tot mantenint els senars a l’esquerra i els parells a la dreta. Per contra, a Manlleu i a Castellbisbal, per exemple, els carrers en direcció nord-sud, tot començant des del sud, tenen els números parells a l’esquerra i els senars a la dreta; quant als carrers de llevant a ponent, es comencen a numerar des de llevant. A Mataró, una població costanera, la numeració dels carrers que van cap al mar no té l’origen en la zona més propera a la línia de costa sinó a l’oposada. Al Prat de Llobregat, el sentit de la numeració és radial amb origen a la plaça de la Vila, tret del cas que els carrers siguin molts llargs i travessin la ciutat, llavors, el sentit de la numeració per a les vies “verticals” és de muntanya a mar i per a les vies “horitzontals” del riu cap a l’aeroport.

A més de la numeració dels edificis, si aquests tenen diverses plantes, el costum és numerar-los de baix a dalt, afegint de vegades l’entresòl o el principal (o ambdós) abans del primer, o simplement substituint aquest per algun dels dos anteriors. La numeració acaba al darrer pis, que sovint perd el número ordinal que li correspondria i el bescanvia pel d’àtic; de vegades, això succeeix amb els dos darrers, i llavors es parla d’àtic i sobreàtic. En el cas d’edificis amb places de pàrquing els ascensors utilitzen nombres negatius per a accedir a les plantes subterrànies.

La invasió numèrica: identificar, distingir, reconèixer

La numeració ho envaeix tot. No tan sols l’àmbit de la localització en el territori, sinó molts d’altres. És fàcil adonar-se, per posar només alguns exemples, que els nombres apareixen en els mitjans de comunicació, se’ls troba en els mitjans de locomoció, afloren en la tecnologia domèstica, es fan necessaris en l’economia familiar o es poden trobar en el món dels esports i de la música.

Mitjans de comunicació

Si es fa referència als mitjans de comunicació, s’observa com les emissores de ràdio estan “numerades”, en el sentit que tenen assignades freqüències concretes segons el lloc del territori, freqüències que cal cercar per a sintonitzar-les. Així, per exemple a Barcelona, i pel que fa a la freqüència modulada, els radiooients saben les freqüències en megahertzs (MHz) corresponents a, per exemple, la COM-Ràdio (91.0); Catalunya Informació (92.0); Ràdio Barcelona (96.8); Ràdio 4 (100.8); Catalunya Música (101.5); Catalunya Ràdio (102.8); Ona Catalana (103.5) o Ràdio Gràcia (107.7).

Pel que fa a la televisió, ja s’ha comentat que les diferents cadenes s’identifiquen amb números particulars; també es numeren els capítols d’unes determinades sèries de televisió: capítol 34 de Plats bruts, capítol 160 de Ventdelplà, capítol 1 374 d’El cor de la ciutat, etc. Quant als diaris, a banda de la data, els exemplars també estan numerats. Fins i tot algun diari dels de distribució gratuïta inclouen un número en el mateix nom del diari, aquest és el cas del 20 minutos de Barcelona.

Mitjans de locomoció

El sol fet de desplaçar-se amb algun mitjà de transport fa que la gent es topi sovint amb tot un seguit de nombres: el de la porta d’embarcament, el número de vol, la referència de l’equipatge o el número de seient de l’avió, els dels senyals de limitació de velocitat a la carretera, el preu del peatge a pagar a l’autopista, el número corresponent a l’andana de sortida del tren, el del vagó o compartiment on es viatja, el de la cabina del vaixell, el de la línia del metro o de l’autobús, el nombre de revolucions per minut (rpm) del motor de la moto, etc.

Tecnologia domèstica

La forta irrupció de la tecnologia dins l’àmbit domèstic ha fet que, des de la segona meitat del segle XX, el llenguatge habitual hagi anat incorporant magnituds i unitats pròpies de la ciència i la tecnologia. Molts dels valors numèrics associats a aquestes magnituds ja formen part del llenguatge dels consumidors catalans. Sovint, només cal esmentar un número, sense fer referència a la unitat corresponent que, o bé se sobre-entén en el context en què s’utilitza, o bé se simplifica i “vulgaritza”. Així, es parla del corrent de 220 (220 volts), d’una bombeta de 60 (60 watts), d’una cinta de vídeo de 180 (180 minuts), d’un ordinador de 40 “gigues” (40 gigabytes), d’una càmera fotogràfica digital de 8 “megues” (8 megapíxels) o d’un televisor pla de 15 polzades i una resolució de 1 024 per 768 píxels.

Economia familiar, percentatges i estadística popular

L’economia familiar està estretament lligada als ingressos dels seus membres, és a dir, als diners. El retorn als cèntims, que en el passat havien estat associats a la pesseta i ara a l’euro, ha fet que, després d’un període d’inexistència, s’hagi fet de nou habitual el càlcul amb decimals en els intercanvis monetaris. Els nombres decimals s’han tornat a popularitzar i s’han fet familiars.

Des del punt de vista domèstic, cal conèixer no solament els números associats als diners, sinó també alguns altres números importants com els que mostren la data de caducitat en els aliments o les medicines, els que indiquen la temperatura que cal fixar abans de rentar la roba a la rentadora o els que mostren el termini de la garantia dels aparells adquirits.

Nombres amb un significat més sofisticat i que tenen a veure amb variables estadístiques i percentatges també han tingut una irrupció en la societat catalana. Alguns indicadors econòmics que ultrapassen l’àmbit estrictament familiar i s’expressen a través de nombres concrets, han esdevingut populars –si més no per la seva denominació– gràcies a una permanent difusió mediàtica que els ha apropat al públic. El producte interior brut (PIB) n’és un exemple. Igualment, és habitual que les notícies de caràcter econòmic sobre la borsa esmentin l’índex borsari Dow Jones (creat el 1833 per l’empresa Dow Jones & Company), l’índex Nikei japonès o l’IBEX-35.

L’enorme increment de la construcció i la gran demanda d’hipoteques ha apropat la gent al coneixement d’alguns nombres que tenen importància per a la seva economia. Una bona part de les famílies catalanes disposen d’un préstec hipotecari i estan afectades per l’interès fix o variable de les hipoteques. El valor numèric actualitzat de l’EURIBOR (acrònim d’Europe Interbank Offered Rate, és a dir, ‘tipus europeu d’oferta interbancària’), el tipus d’interès aplicat a les operacions entre bancs d’Europa, és una xifra que cada cop més gent té interès a conèixer.

Un altre indicador estadístic és l’índex de preus de consum (IPC), un índex econòmic molt popular perquè permet conèixer com s’ha encarit o abaratit amb el pas del temps el preu del conjunt d’articles que constitueixen el consum familiar. L’IPC presenta un indiscutible interès per a l’economia domèstica. Si el d’aquest any és un 3% més elevat que el de l’any anterior, aquest augment indica que per a comprar els mateixos articles de consum que fa un any s’ha de gastar un 3% més. En conseqüència, per poder mantenir el nivell de vida cal guanyar un 3% més que fa un any. L’aplicació d’aquest índex als convenis salarials, a les rendes dels habitatges, a la política de pensions i a tota mena de negocis privats o públics en què interessi mantenir el nivell de vida, ha popularitzat l’IPC.

Segurament, a més de l’IPC, un dels “tant per cent” més famosos i populars és el que mostren els aparadors de les botigues o dels grans magatzems els mesos de gener i juliol durant els esperats períodes de rebaixes comercials. La compra d’un article desitjat que es troba rebaixat un 40% es considera popularment una gran troballa.

L’estadística “popular” envaeix cada cop més terrenys en forma de presentació de nombres que indiquen percentatges. Els mitjans de comunicació en fan ús força sovint al voltant dels períodes de convocatòries electorals; la premsa, la ràdio i la televisió difonen les enquestes prèvies, l’escrutini i els resultats finals en forma de percentatges dels vots aconseguits pels diferents partits, i estableixen comparacions percentuals en relació amb comicis anteriors fent servir presentacions formals com ara diagrames de barres o d’altres.

Esports

Els mateixos mitjans i molt especialment les cadenes de televisió es preocupen pels percentatges d’audiència dels seus propis programes. En les retransmissions d’esdeveniments esportius, i molt particularment en les del més popular, el futbol, hi ha una sobredosi de l’ús de l’estadística i del recompte: s’informa del percentatge de possessió de la pilota de cada equip, del percentatge de temps de pilota en un o altre camp, es comptabilitza el nombre de faltes comeses per cada equip, el nombre de córners o de targetes grogues, el percentatge de partits guanyats per un equip en un camp determinat, etc.

Els esportistes i els amants dels esports saben prou bé que els resultats de les competicions esportives entre equips o entre una parella d’esportistes s’expressen sovint amb un parell o una sèrie de parells de nombres: Barça – Chelsea: 3-2; DKV Joventut – Winterthur Barça: 75-68; Rafa Nadal – Roger Federer: 7-5, 6-4 i 7-6. Els atletes o els nedadors tenen les seves pròpies marques en forma de xifres concretes segons la modalitat que practiquin: marató, 2h 31’ 56’’, triple salt, 17,79 m, etc.

Música

Un camp en què els nombres tenen també un paper important és el de la música. A l’escola, l’aprenentatge tradicional de les taules de multiplicar es va associar a una cantarella característica, una música particular vinculada als nombres i a les taules esmentades que es va fer ben popular. Música i matemàtiques estan força lligades, com ja sabien els pitagòrics. No cal anar tan lluny, en qualsevol partitura es troben nombres, si més no els compassos musicals que s’hi indiquen mitjançant dues xifres en forma de trencats (2/2; 2/4; 3/4, 4/4, 6/8, etc.). D’altra banda, la numeració dels diferents dits de les mans facilita l’aprenentatge a l’hora de tocar determinats instruments, com ara el piano o la guitarra i, no cal ni dir-ho, les obres dels músics clàssics estan numerades; es parla de la simfonia número 3 de Brahms, la número 5 –“la cinquena”– de Beethoven o la 40 de Mozart, per esmentar-ne només tres de prou conegudes.

Nombres “personals”

Els catalans i les catalanes tenen una pila de nombres associats a ells mateixos, com a membres d’una comunitat nacional o d’un grup social, com a consumidors i propietaris o, simplement, com a éssers humans. Un conjunt de números particulars serveixen per a identificar, de manera individual i en un moment determinat, qualsevol persona de la societat actual. Nombres que cadascú ha de conèixer o saber trobar. N’hi ha que formen part d’un requeriment legal obligatori i esdevenen necessaris per a poder identificar-se com a membres d’un estat o per a exercir els drets com a ciutadans. És el cas del número del document nacional d’identitat (DNI), el del passaport o el número d’identificació fiscal.

En el currículum de molts professionals s’han d’incloure dades numèriques que reflecteixin la seva experiència i quantifiquin el rendiment (anys d’experiència, nombre de clients aconseguits, nombre de publicacions, nombre de projectes duts a terme, nombre de triennis, quinquennis, sexennis, etc.). Fins i tot abans d’arribar al món laboral, els estudiants saben prou bé que l’aprofitament en els estudis es reflecteix en l’expedient acadèmic en forma de qualificacions numèriques, les notes.

Uns nombres determinats s’han vinculat a les pertinences personals, com ara el número de la matrícula del vehicle o el de la pòlissa d’assegurança; el número de registre del cadastre de l’habitatge del qual s’és propietari; el número de referència d’una factura, el d’una garantia o el codi d’una alarma. N’hi ha d’associats als diners; alguns són nombres fixos com el número del compte corrent, el de la llibreta d’estalvis, el de la targeta de crèdit o el codi d’identificació personal associat; d’altres, però, poden ser variables, com el que reflecteix el saldo bancari en un moment determinat, el que correspon a la nòmina mensual, el codi d’accés a l’ordinador personal, a Internet, o al correu electrònic.

Hi ha nombres que es relacionen amb el propi cos: la talla de les peces de vestir, la mida de la cintura, el número de peu, l’alçada, el pes. Pel que fa a la cura de la salut i les prestacions sanitàries, molta gent disposa d’un número d’afiliació a la Seguretat Social o de beneficiari d’una mútua privada. En cas de malaltia, o simplement com a mètode preventiu, cal mesurar determinades constants vitals com la pressió arterial, la temperatura del cos o el nombre de pulsacions, i és molt freqüent haver de determinar el valor numèric d’un bon nombre de paràmetres en les anàlisis de sang; tot plegat queda finalment reflectit a través de números concrets. Les persones miops coneixen el nombre de diòptries de cadascun dels seus ulls; per a esbrinar el grau de sordesa o pèrdua auditiva es valora amb quina intensitat es detecta el so –nombre de decibels (dB)– en les diferents freqüències –nombre de hertzs (Hz)–; els diabètics han de conèixer i controlar el nivell de glucosa a la sang i, per a fer-ho, utilitzen un aparell de mesura que els indica un número determinat, per exemple 180 (mil·ligrams per decilitre), etc.

Numeració romana

S’ha fet referència constantment a la numeració aràbiga, però, si bé cada cop són menys utilitzats, la societat encara fa ús dels nombres romans. Un ús molt restringit i que es limita a situacions com ara la identificació escrita dels segles com a períodes cronològics de referència, la indicació de les hores en alguns rellotges de busques; l’especificació del mes en algunes dates; la designació de reis, reines o papes, acompanyant el nom; la numeració de les pàgines dels prefacis o pròlegs d’alguns llibres, o, en alguns casos, el número del capítol, volum o tom d’unes obres determinades.

Creences i nombres meravellosos

Fins aquí s’han posat de manifest algunes parcel·les de la vida i de l’activitat quotidiana en què els nombres i la numeració tenen una indubtable incidència atesa la seva indiscutible utilitat. Tanmateix, a banda de la utilitat pràctica, els nombres també han estat rodejats de creences, misteris i supersticions.

Nombres màgics, nombres meravellosos

Al llarg de la història alguns nombres particulars s’han anat associant a creences antigues i se’ls ha dotat de significacions simbòliques que han arribat fins avui dia. En determinats casos, potser de manera inconscient, algunes creences es continuen mantenint i transmetent. El fet que, a diferència dels nombres parells, els senars no es puguin dividir en parts enteres iguals ha provocat que, des de l’antiguitat, s’hagi conferit als senars uns atributs especials. En les antigues pràctiques màgiques, alquímiques o endevinatòries els nombres sistemàticament emprats eren els senars.

De manera molt especial cal destacar el número tres, el set i, amb menys intensitat, el nou. Per a accentuar el valor d’una cosa o una idea que ella tota sola és poca, es passa de l’u al tres, sense aturar-se al dos; si amb tres no n’hi ha prou es passa al set i si es vol magnificar s’arriba al trenta, que es considera una mena de ponderació del tres. Entre els parells, s’ha de dir que el dotze, un número que té molts divisors, és un altre que sobresurt.

El zero (0), “la dona”

Els nombres es representen a través de xifres, números particulars als quals es confia la tasca de representar tots els nombres. Les xifres tenen el mateix paper que les lletres de l’alfabet en l’escriptura de paraules. El sistema de numeració decimal de posició que, com a la resta d’Europa, s’utilitza a Catalunya fa servir les deu xifres anomenades aràbigues: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 0. La numeració de posició amb l’ajuda del zero va ser una gran revolució de les matemàtiques hindús, però van passar molts segles fins que arribà a Occident de la mà dels àrabs i se’n generalitzà l’ús. Es pot dir que el zero, en la història dels nombres, és una invenció molt útil però relativament moderna. Només cal pensar que en la numeració romana el zero no existeix. Sembla que els àrabs van relacionar el símbol atorgat al zero amb el sexe femení, i es va establir una relació simbòlica entre el zero i la dona.

L’u (1), “el ganxo” o “el ganxet”

El número u es considera l’element generador, l’origen de tots els altres nombres. La majoria dels pobles antics el simbolitzaren mitjançant una línia vertical amb un manifest simbolisme fàl·lic. L’u és l’as, el que val més.

El dos (2), “l’oca” o “el geperut”

El dos és el primer nombre divisible. En dividir-lo deixa de ser ell mateix; és com si morís, la qual cosa el converteix en un nombre fatídic. Per això en les rondalles, cançons, llegendes o tradicions populars catalanes quan l’u no basta es passa sistemàticament al tres evitant aturar-se en cap fet o cap període de dos. Els romans dedicaren el segon dia de cada mes al culte dels manes, i el cristianisme va dedicar el dia dos de novembre a les ànimes dels difunts. El dos es relaciona també amb el dualisme, la disjuntiva o la dicotomia: sí o no; blanc o negre, terra i mar, sol i lluna, dia i nit, àngel i dimoni, bé i mal.

El tres (3), “la treseta” o “la pila”

El tres és el primer número al qual s’atribueix un caràcter excels i meravellós. Se’l considera la superació màgica del dualisme. Ha estat venerat i admirat per moltes cultures i diverses religions, que l’han considerat un nombre sagrat, harmoniós i perfecte. Se’n poden assenyalar nombrosos exemples: a l’antic Egipte, els grup de les tres divinitats, Osiris, Isis i Horus; a la cultura hindú, la Trimurti, és a dir, la tríada constituïda per Brahma, Vixnu i Xiva; en el món grec, les tres gràcies, les tres fúries, les tres parques, etc., i en el cristianisme, les tres persones de la Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat), els tres enemics de l’ànima (món, dimoni i carn) o les nombroses referències bíbliques al número tres: els tres dies i tres nits que va passar Jonàs dins el ventre de la balena, les tres negacions de Pere, les tres creus del calvari, els tres mags d’Orient.

Al número tres s’atribueixen virtuts màgiques. En la litúrgia o en les pràctiques supersticioses cal repetir diverses paraules, frases o accions tres vegades. La influència del tres en el folklore català fa que en les faules i les rondalles aparegui sovint en grups o períodes de tres allò que es vol destacar: els problemes a resoldre, les contrarietats que cal vèncer, les dificultats que s’han de salvar, els desigs, els consells, els dons o les gràcies, els camins (dels quals el bo és el tercer) o el nombre de protagonistes. Els títols de moltes rondalles contenen ells mateixos el número tres (Els tres consells, Els tres pretendents, Els tres hereus llests, Els tres fills del rei, Els tres estudiants, Els tres xavos, etc.). En nombroses cançons populars també es pot trobar la presència del número tres (L’hereu Riera, Muntanyes del Canigó, Els tres tambors, Els tres pastorets…). Sovint, els proverbis s’estructuren de manera que presenten ternes de protagonistes o ternes d’exemples. Apareixen períodes ternaris en les oracions, en les pràctiques que inclouen creences supersticioses, en diversos balls i en jocs populars. Hi ha tradicions i costums molt arrelats a Catalunya que tenen a veure amb el número tres, com ara els Tres Tombs per Sant Antoni Abad o els tres premis d’una rifa, un concurs, una cursa o una competició, entre d’altres. Segurament és difícil trobar un nen o una nena catalans que no coneguin el conte d’Els tres porquets o el d’Els tres ossos.

El quatre (4), “la cadireta”

El quatre es relaciona amb el dos, ja que és dues vegades aquest número: “dos i dos fan quatre”. A Catalunya sol usar-se per donar a entendre poc o poca quantitat d’alguna cosa. Així si es vol indicar poca gent es diu “quatre gats” o “quatre soldats i un cabo”; si es tracta de referir-se a pocs diners “quatre xavos”; per dir poca pluja “quatre gotes” i per donar a entendre que una conversa o un discurs han estat curts “quatre paraules”.

El cinc (5)

El cinc no té cap nom específic en català. Segons indica Joan Amades en el llibre Números meravellosos, publicat el 1982, en la seva grafia es va combinar l’u, que simbolitza la part masculina, i el zero, que és el símbol de la femenina. Aquest número es relaciona amb el nombre de dits d’una mà, una de les formes més antigues de calcular. La Bíblia també fa esment del número cinc: les cinc nafres de Crist, els cinc llibres de Moisès o les cinc verges prudents i les altres cinc desassenyades. També es correspon amb els cinc sentits.

El sis (6), “el cargolet” o “el cargolet treu banya”

El sis és símbol de la perfecció perquè sis varen ser els dies de la Creació. També és un nombre perfecte perquè equival a la suma dels seus propis divisors 1, 2, 3 (el número següent que ho compleix és el 28). Es diu d’algú que “té el sis” quan està de mal humor o té mala lluna i, així mateix, es considera que el dia sis és el del dimoni en referència al sisè manament i la temptació del dimoni vers els plaers sexuals. A Catalunya, el sis també es va relacionar amb els preus populars, i es parlava de vi de sis o de fonda de sisos. De sentits i manaments, els de més anomenada són “el sisè sentit” i “el sisè manament”.

El set (7), “la bandereta” o “la pipeta”

El número set ha estat considerat un nombre màgic envoltat de gran simbolisme en diferents cultures. En el món antic, es varen establir les set meravelles del món, els cretencs oferien set joves i set donzelles al Minotaure i també hi havia els set savis de Grècia. Jueus, cristians i àrabs varen retre culte al set, un número que apareix en moltes ocasions a la Bíblia i a l’Alcorà. Set foren les plagues d’Egipte, les profecies de Josep parlaven de set vaques grasses i set de magres, els canelobres del temple tenien set braços, etc. El cristianisme fa constant referència a aquest número: els dons de l’Esperit Sant són set, com ho són els pecats capitals o els sagraments, i cal perdonar no set vegades sinó setanta vegades set. En la tradició evangèlica representa el número de la gentilitat o universalitat.

El número set té una presència permanent en la vida quotidiana, ja que està vinculat al calendari. Set són els dies de la setmana, de la mateixa manera que eren set els antics planetes i els dies que, en mitjana, han de transcórrer per abastar cadascuna de les quatre fases el cicle lunar. Hi ha set colors a l’arc de sant Martí i també set notes musicals. El número set, se’l considera la suma del tres i el quatre, és a dir, d’un número associat a l’harmonia perfecta, i per tant, sagrat i celestial, el tres, i un altre que s’associa al món terrenal, el quatre, perquè en la tradició aristotèlica el món sublunar estava constituït per quatre elements (terra, aigua, aire i foc). El número set es veu, doncs, com la unió del món celestial i terrenal.

A Catalunya, quan es parla de set persones es diu que són una colla. En les llegendes i creences catalanes, el número set hi està molt arrelat. De la mateixa manera que en la literatura popular catalana (Els set bandolers, En Joanet i els set criats…) i en les cançons (El testament d’Amèlia, Els fadrins de Sant Boi…) són abundants les referències al set. Blancaneus i els set nans és un conte ben conegut pels infants.

El vuit (8), “la carbasseta”

Els pitagòrics sabien que el vuit era el primer número natural, tret de l’u, que és el cub d’un altre. Aquest número cúbic es tenia com a símbol de la justícia, la puresa i el bon encert. L’Església va establir les octaves o octavaris, funcions religioses que se celebraven durant els vuit dies consecutius a una festa. Els goigs més populars de Catalunya són “Els vuit goigs de la Mare de Déu”. El vuit ha estat anomenat popularment, a més de la carbasseta (atesa la seva forma gràfica), com el número de Mahoma o els mirallets de Mahoma, segons una llegenda que atribueix a Mahoma un truc per a simular un miracle, fet amb un bot de cuir de sarra i lligat pel mig, de manera que les dues meitats aparentaven la figura del número vuit i la sarra interior permetia que la part inferior, més petita, sostingués la superior, més gran. En català es parla dels “vuit vents” segons les vuit direccions d’on bufen.

El nou (9), “l’orelleta”

El número nou, en ser tres vegades tres, participa del caràcter sagrat del tres. En la litúrgia cristiana tradicional es troben repeticions del tipus tres vegades tres (persignar-se a l’entrada de l’Església, les repeticions del Kyrie-Criste-Kyrie eleison, moltes lletanies i cants religiosos) sense oblidar les novenes dels sants. En la medicina popular alguns beuratges curatius s’havien de prendre durant nou dies. El ball del rotllet o rotlletó té una cantarella que pren per base el nou (“[…] nou pometes hi ha al pomer, / la primera, la primera, / nou pometes hi ha al pomer / la primera se’n caigué […]”). Existeix la creença popular a Catalunya que els bitllets de la rifa amb molts sets i nous porten sort.

El deu (10), “el matrimoni” o “el canonge”

El deu és la base del sistema decimal posicional actual. Correspon al nombre de dits de les dues mans, que es fan servir per comptar des de l’antiguitat. Els pitagòrics veneraven el número deu i van proposar un sistema del món, que no era ni geocèntric ni heliocèntric, constituït per deu cossos celestes (a més dels set planetes clàssics, comptaven un foc central, la Terra i l’Antiterra). El deu és el primer número que s’escriu amb dues xifres, l’u, símbol de l’home, i el zero, el de la dona. En el cristianisme, els manaments de la llei de Déu són deu, i els canonges de les catedrals catalanes també eren deu. A Catalunya se solia dir en pronunciar el número deu “deu, alabat sia Déu” o també “el deu, aquí i a tot arreu la dona maca no té preu”.

L’onze (11), “els dos ganxets”

No ha tingut una destacada consideració al llarg de la història, si bé es pot esmentar que al martirologi dels sants apareixen les onze mil verges. Aquest número transgredeix el deu, la xifra del Decàleg, i per això de vegades significa el pecat. D’altra banda, l’onze és just el número anterior al dotze i, per tant, assenyala una quantitat inferior a una dotzena, la qual cosa va fer que a Catalunya es considerés popularment que “onze és dotzena de frare” al·ludint als frares quan han de pagar.

El dotze (12)

El dotze és un altre dels nombres que ja en les antigues cultures es va considerar sagrat i meravellós. Els romans van dividir el dia en dotze hores. El dotze és el producte de tres per quatre i això fa que rivalitzi en importància amb el set, que n’és la suma d’aquests dos. Dotze són els mesos de l’any i els signes del zodíac. Els treballs d’Hèrcules, els cavallers de la taula rodona i els pars de França eren dotze. El dotze està lligat al cristianisme: les dotze tribus d’Israel, els dotze apòstols…). A Catalunya hi ha cançons (Les dotze van tocant, Els dotze números….) i jocs infantils (La ratlleta, Saltar i parar, El borriquet…) on apareix o es fa servir el dotze o períodes de dotze.

El tretze (13), “el carabruta”

El número tretze s’ha considerat que té molta influència en la vida humana. El més habitual és considerar que porta desgràcia o mala sort, tot i que hi ha qui pensa precisament el contrari. En els països de tradició cristiana s’ha relacionat amb el fet que en el Sant Sopar els comensals eren tretze, i al cap d’unes hores dos d’ells eren morts. Segons els llocs es creu que un dimarts tretze o un divendres tretze són dies de mals auguris. De vegades, hi ha qui espera dies com aquests per enviar virus informàtics a la xarxa d’Internet tot provocant preocupació entre els usuaris. I és que avui en dia segueix la creença en la malastrugança del tretze, la qual cosa fins i tot ha provocat que no existeixi l’habitació 13 en molts hotels o que algunes companyies d’aviació hagin suprimit la fila tretze en els seus aparells.

A Catalunya, el tretze s’ha titllat de “la dotzena de frare” quan es tracta de cobrar (per part dels frares); també, quan algú deia tretze se solia contestar “tretze, el punt de les dones” tot donant a entendre que tretze cops l’any les dones tenen la menstruació.

El catorze (14)

Tot i que el catorze és dues vegades set, aquest és un nombre sense massa simbologia. Les obres de misericòrdia són catorze, set corporals i set espirituals, i també són catorze les estacions del Via Crucis. A Catalunya, a l’època de la segona guerra Carlina hi havia un famós espia que duia despatxos i ordres tot caminant o corrent, se’n deia en catorze cames, i per això quan se sentia nomenar el número catorze se solia dir: “el catorze és aquell que corre tant”. La mainada, quan sent nomenar el catorze solen fer gresca tot dient “catorze, agafa un cagarro i esmorza”.

El quinze (15), “la nena bonica”

El quinze tampoc no té cap simbolisme notable. L’edat de quinze anys s’ha considerat l’edat més tendre en la flor de joventut, per això és anomenat “la nena bonica”. Joan Manel Serrat va dedicar als quinze anys una cançó d’amor que ha esdevingut molt popular a Catalunya.

El setze (16), “els mocs”

No és tampoc un nombre amb una història simbòlica al darrere. Però per saber si algú és català se’l fa pronunciar la frase “setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; setze jutges n’han menjat”.

El trenta (30)

El trenta és múltiple de tres i participa del seu encant simbòlic de manera que quan es vol ponderar alguna cosa si amb el tres o el set no n’hi ha prou es passa al trenta. Trenta varen ser les monedes de plata que va rebre Judes. El número trenta es troba reflectit en diverses cançons tradicionals catalanes (La jutgessa, Dalt del cotxe hi ha una nina –aquí juntament amb el quaranta–), en corrandes com aquesta: “Sant Antoni i el dimoni / jugaven al trenta-u;/ el dimoni va fer trenta/ i sant Antoni trenta-u” i també en endevinalles, tot i que sovint amb la forma trenta mil (endevinalla del cirerer, de la magrana…).

El trenta-tres (33)

Trenta-tres és la repetició del tres dues vegades. És el nombre d’anys que s’atribueixen a la vida de Crist, la qual cosa va fer que Dant, a la Divina Comèdia, dividís la seva trilogia en trenta-tres cants. A la cançó catalana La presó de Lleida es compten trenta-tres presos.

El quaranta (40)

Aquest número té a veure amb els temps de prova. A la Bíblia, el diluvi va durar quaranta dies, els israelites varen vagar pel desert quaranta anys abans d’arribar a la Terra Promesa i Crist va dejunar quaranta dies i quaranta nits després del seu bateig. La Quaresma és un període de quaranta dies abans de la Pasqua, i l’Ascensió va tenir lloc quaranta dies després. Un conte ben conegut pels infants catalans és el d’Alí Babà i els quaranta lladres. Al joc del tuti es canten les quaranta.

El cent (100)

El número cent s’ha utilitzat com la ponderació màxima. És el primer número de tres xifres en el sistema decimal. A Catalunya, si es volia donar a entendre una quantitat inimaginable i fabulosa de diners es parlava de cent duros. El “número cent” era la manera de designar la comuna o el vàter. El Consell de Cent va ser l’assemblea consultiva del govern municipal de Barcelona que es reunia al Saló de Cent de la casa de la ciutat.

Alguns números, doncs, s’han revestit d’un significat que va més enllà del seu valor numèric. A banda dels anteriors, es poden esmentar el seixanta-nou (69), que fa referència a una particular relació sexual la postura de la qual evoca, i el sis-cents seixanta-sis (666), el sis repetit tres vegades que es considera el símbol del dimoni, perquè és “el nombre de la Bèstia”, segons apareix al llibre de l’Apocalipsi. Hi ha també “tipus” de nombres que es consideren portadors de bona sort, com ara els nombres cap-i-cua.

Dites, refranys i nombres

Moltes expressions habituals tenen un contingut que es podria qualificar de numèric, com quan es diu “arribar a tres quarts de quinze”, “estar en números vermells”, “prendre el número a algú”, “no saber de la missa la meitat”, “fer-ne cinc cèntims” o “tenir tots els números”.

El refranyer i les dites populars presenten moltes referències a quantitats i números concrets dins d’un ventall que es mou des del zero i parts de la unitat fins al número mil o més enllà. Això es pot posar de manifest, sense ànim de ser exhaustius, mitjançant una gran quantitat d’exemples concrets que es poden classificar segons la mateixa ordenació numèrica.

Zero (0)

El zero és present en el llenguatge popular, però amb el significat de res: “ésser un zero a l’esquerra”; “el zero és el no res”.

Mig, mitja o meitat (1/2)

S’usa sovint com a recurs simbòlic quan es vol indicar el que realment no s’ha arribat a completar o finalitzar: “barba remullada, és mig afaitada”, “pecat amagat és mig perdonat”, “obra començada mig acabada”. També pel que no acaba ben bé de ser: “el veí, mig amic, mig enemic i mig cosí”.

Es pot emprar mig, mitja o meitat de manera al·legòrica per a indicar allò que s’interposa, o equidista, entre dues persones, o que es troba a mig camí entre dos extrems: “entre home i dona, lo diable hi balla al mig”, “qui mira prim, a mitja edat no hi veu”, “estar en mig com el dijous”. Si es vol expressar que no cal creure sinó una part del que algú explica sobre la seva fortuna o les seves qualitats es divideix la meitat per la meitat: “de diners i de bondat la meitat de la meitat” o també “de mentides i veritats, la meitat de la meitat”. En altres contextos, s’introdueix la paraula meitat amb el significat d’una part, és el cas de “a bon fat i a mal fat, ajudat’hi la meitat”, és a dir, l’esforç pot ser eficaç contra la fortuna adversa.

La cultura popular ha integrat expressions o locucions que usen “mig o mitja” per a indicar el que és incomplet o no és del tot: mig mort, a mitja veu, mitges paraules, mitges excuses, però també allò que hi és completament i en tota la seva extensió: de mig a mig.

U, un, una (1)

L’u és aquell nombre del qual tots els altres són agregats, això fa que sigui molt important “totes les coses del món comencen per un u”, “l’u sempre va davant, per coix que sigui”; i ho és tant, d’important, que “al número u, no el judica ningú”, refrany que ve a ser la rèplica popular de la sentència llatina, Prima sedes a nemine iudicatur (‘la primera seu, o el primer lloc, la presidència, no pot ser jutjada per ningú’), principi jurídic que va arribar a formar part del dret canònic. “L’u no ha fet mai mal a ningú”, “l’u, en casa tancada, no hi viu ningú”, “l’u és per al rei”, “l’u, soldat segur” (els dos darrers fan referència al fet que qui treia en el sorteig el número u havia de fer el servei militar), “l’u no és mai ningú” (fa al·lusió al fet que s’intenta evitar ser el primer a fer alguna cosa), “l’u va per tu” (significa que allò que es fa primer mai no és el millor), “no n’hi ha més que una, de llufa dejuna”. Per valorar l’excel·lència s’usa l’expressió “ésser cosa de l’u”.

“Aigua, molí i foc, no juguen més que un joc” expressa la contribució a una única finalitat. Per indicar, però, que no hi ha diferència, que tot és una mateixa cosa o una mateixa unitat, els catalans fan servir tot és u, i alguns refranys així ho reflecteixen: “tots són uns los autors i los adjunts”, “dinats i dejuns no són tots uns”. D’altres destaquen allò que un de sol pot o no pot aconseguir: “un bon exemple mai és perdut”, “una ànima sola no canta ni plora”, “lo món no fou fet en un dia”. N’hi ha que remarquen allò que dura una unitat de temps: “lo mosso i lo gall, un any”, “lo que no passa en un any passa en un instant”.

L’u es pot anar repetint, es pot afegir a ell mateix o es pot confrontar amb altres nombres tot fent contraposicions, comparacions o concatenacions. Aquesta relació d’un amb un, amb menys o amb més, es posa de manifest i es constata en moltes ocasions, com les que s’indiquen a continuació:

1-res: “Més val un vell que estar sense ell”.

1-un i mig: “Qui va amb un coix, al cap d’un any, coix i mig”.

1-1: Aquesta és una cadència que es presenta sovint: “una pregunta mereix una resposta”, “un desordre porta un ordre; “un té vol un do”, és a dir, aquell qui dóna espera rebre; “Déu tanca una porta i n’obre una altra”; etc. Apareix en forma de comparacions un a un: “en temps de fred, val més una gorra que un barret”, “val més un veí a la porta que un parent a Mallorca”. La repetició d’un en un, o la cadència temporal que resulta de considerar un després de l’altre també surt, fins i tot de forma explícita: “cada dia tenim un dia més”; “després d’un dia, un altre en ve”; “després de la tempesta ve la calma”; i, com passa amb els nombres, la saviesa popular reflecteix que d’un en un o d’una en una es pot aconseguir molt, idea que s’expressa prou bé amb: “una gota fa vessar un got”.

1-1-1: “Qui en tota pedra esmola son ganivet, a tots els aplecs deixa anar la dona i a totes les aigües abeura el seu cavall, al cap de l’any té un tros de ferro per ganivet, una bagassa per dona i un penco per cavall”.

1-1-2: “Qui mal té i mal se dona, pateix dos mals”.

1-2: “De dones en una casa, amb una n’hi ha poc, amb dues massa”; “una mà renta l’altra, i totes dues la cara”; “l’home gelós d’un mal ne té dos”; “lo mosso que és peresós per un pas ne dóna dos”; “quan un no vol, dos no es barallen”; “una flor no fa estiu, ni dues primavera”; “un home avisat val per dos”; “un engany fa al prudent, dos o més a l’innocent”; “amb un molt i dos pocs es fan els homes rics”.

1-2-3: La sèrie numèrica, un, dos, tres, també abunda en el refranyer: “beu una vegada amb l’escudella, dues amb el peix i amb la carn tres”; “un que roba i dos que ho consenten, són tres lladres”.

Alguns refranys amb el registre un, dos, tres ponderen amb ironia l’un davant del tres: “un ho fa tot, dos fan poquet i tres, l’un per l’altre, no fan res”; “un metge és un bon metge, dos metges no fan res, i tres metges maten”; “qui té un metge, en té un, qui en té dos, en té mig, i qui en té tres, no en té cap”. D’altres constitueixen una sèrie que s’incrementa cap al tres: “per un cigaló de vi no es perd el camí, per dos no es perd si duus gos i tres vici ja és”; “u, no és ningú; dos, poc més que un gos, i tres, gran cosa és”; “una oliva és or, dues plata i la tercera mata”. També es pot trobar el punt àlgid o de màxim valor, al mig, “d’una dona n’hi ha poc, de dues n’hi ha massa i tres no fan res”.

Hi ha dues expressions que s’acompanyen d’un significatiu moviment de dits, que equivalen a robar: “fer un, dos, tres” i “un, dos, tres, al rap, pop i aranya”.

1-2-3; 2-3-4; 3-4-5: “Un, dos tres, ja l’he pres; dos, tres quatre, cap a la butxaca; tres, quatre i cinc, ja l’hi tinc”.

1-3: “Després d’un dia de festa en calen tres de repòs”.

Dos (2)

En català el nombre dos té també femení, dues, un fet singular des del punt de vista lingüístic. L’expressió popular fa ús de dos o de dues amb continguts diversos: “no tenir dos dits de front”; “companyia de dos són les millors”; “assemblar-se com dues gotes d’aigua”; “nedar entre dues aigües”; “marxar amb el tren de les dues” (referint-se a les dues cames, és a dir, anar a peu). Cal dir que la frase col·loquial de “tocar el dos” no té l’origen en el número dos sinó que deriva de l’expressió “tocar el dors” o fustigar l’esquena dels animals de les diligències o carruatges just abans de la marxa.

El dos es pot presentar en sentit negatiu o d’incompatibilitat: “bona mula i bona cabra, dues males bèsties”; “dos cunyats en pau i junts no pot ser sinó difunts”; “dos galls en un galliner no canten bé”; “qui no menja davant de vós menja per dos”; “no hi ha cornut sense banyes, ni borni amb els dos ulls, ni geperut amb l’esquena dreta”. Però també és en sentit positiu o de ser espavilat: “qui pega primer pega dos cops”, “home previngut val per dos”. Aquests darrers exemples donen al dos el significat de repetició de l’u, és a dir, de doblar, com en el cas de “a qui no vol cols, dos plats”. La idea del doble, o de multiplicar per dos, es troba en d’altres refranys: “amic mal reconciliat, enemic doblat”; “quan los fills són xics, los treballs són xics; quan los fills són grans, los treballs són grans, i quan los fills són casats, los treballs són doblats”.

Com en el cas de l’u, el dos també té refranys on s’estableixen comparacions o relacions amb altres nombres:

2-1: “Dos contra un, no hi vulles saber res”; “de dos mals, el més petit”; “matar dos pardals d’un tret”.

2-1-1: “Qui a dos amos (o a dos senyors) vol servir, a l’un o a l’altre ha de fallir”.

2-1-1-2: “Casament de dos joves, casament de Déu; casament d’un jove i un vell, casament del dimoni; casament de dos vells, casament de merda”.

2-2: “Notaris, advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”.

2-2-1-1: “Fins a Tots Sants de dos en dos grans; de Tots Sants en allà, de gra en gra”.

2-2-2: “No et posis entre dues dones, ni entre dos frares, ni entre dos aires”.

2-3: “Tocar el dos que el tres ja és fora” (ampliació humorística posterior de la frase “tocar el dos”); “tu i jo, dos, i un sac de palla, tres”. Del dos estant, el tres es veu com un excés: “secret de dos és perillós; secret de tres, no val res”; “amb dues dones la casa és un infern i si n’hi ha tres, el diable hi és”; “qui té mal i mal es dóna, són dos mals en sa persona, i si no sopa, tres”. Existeix també la locució: “cada dos per tres” quan es vol significar que alguna cosa es fa constantment.

Tres (3)

El tres és un número força emprat, comparativament, en les dites i els refranys populars, i és que “el número tres el millor número és”. És d’ús habitual parlar de fer alguna cosa “en un tres i no res”, és a dir, en un moment o molt de pressa; aquesta és una expressió que no s’ha de confondre amb “per un tres i no res” que té el significat de “per un motiu sense importància”. N’hi ha d’altres, com ara “buscar tres peus al gat”, “no veure un bou a tres passes”, “estar a tres dits del cel” o “tres voltes sí, vol dir no”. Quan d’alguna cosa són tot paraules i no s’arriba a res pràctic, es diu: “de trobes i cançons, tres sisons” i d’allò que és inútil també se’n destaquen tres coses: “les tres coses més inútils que hi ha són: fer llum a un mort, ploure a mar i tenir sogra”.

Sovint el tres assenyala un termini, una fita o una prova: “el casar no fóra res si al cap de l’any no fossin tres”; “l’hoste i el peix menut, més de tres dies put”; “no és bon carreter qui no ha bolcat tres vegades”. Per a indicar que quan es fa una cosa per tercer cop s’obté el resultat definitiu es diu: “a les tres mort o pres” o també “a les tres amonestacions, casament és”.

Amics i enemics semblen anar de tres en tres: “el mirall, la pinta i els untets, els tres amics de la dona”; “soldats, bagassa i criats, tres enemics ben pagats”, “dones, rates i pardals són tres enemics mortals”; “els tres enemics de l’home: dones, cartes i vi”. Semblant a aquest darrer refrany hi ha el que diu “les tres desgràcies de l’home són: el joc, les dones i el vi” i és que les gràcies, alegries i desgràcies de l’home o de la dona sempre són tres: “les tres gràcies d’un home són: ésser ros, tenir bona barba i tenir diners”; “les tres alegries de l’home són: el dia que es casa, el dia que mata al porc i el dia que enterra la dona”; “les tres gràcies d’una dona són: que tingui bons i abundants cabells, que vesteixi bé i que sigui amable”; “les tres desgràcies de la dona són: ésser lletja, ésser vanitosa i tenir sogra”.

Una de les desgràcies de l’home s’ha dit que és el vi, i aquesta beguda tan tradicional a Catalunya forma part de diverses ternes: “tres coses maten l’home: daus, dones i vi”; “a la casa, per a estar-hi bé, hi ha d’haver tres vells: l’amo, el vi i el porc”. El vi també té tres gràcies i tres desgràcies: “les tres gràcies del vi: fresc, fi i fort”; “les tres desgràcies del vi: florit, ferreny i verdenc”. També hi ha tres maneres d’excedir-se amb el vi: “hi ha tres menes de borratxera: de lleó, la furiosa; de mico, la còmica, i de mussol, l’ensopida”.

Un altre enemic tradicional de l’home en el refranyer és el metge, el qual forma part d’unes altres ternes peculiars: “els tres enemics de l’home són: el metge, l’apotecari i el fosser”; “hi ha tres purgants: l’advocat que purga la bossa, el metge que purga el cos i el confessor que purga la consciència”; “les tres coses més desarreglades són: consciència de capellà, taula de metge i testament de notari”. Els metges i el número tres es troben en altres refranys: “els millors metges són aquests tres: alegria, repòs i dieta moderada”; “el metge té tres coses: d’àngel quan se l’ha de menester, d’home, quan se’l va a cercar, i de dimoni quan cobra”. No tan sols els metges, sinó allò que més els pertoca, la salut, acompanya el tres: “tres esternuts, refredat segur”; “els tres dolors que no suporta la gent són: mal d’ulls, mal de dents i pus a l’orella”.

Quelcom semblant al que passa amb els metges i la salut succeeix amb els advocats i els plets, els quals també tenen el seu tres: “tres coses mouen els plets: geni, dones i diners”; “tenir tres vuits i un advocat” (per significar que no es té res de diners); “ésser advocat de les tres pes: defensor de putes, pobres i parents”. Aquesta idea d’associar alguna cosa a tres paraules que comencen amb la mateixa lletra és bastant habitual al refranyer català: “tota cosa, perquè sigui excel·lent, ha de tenir tres bes: bona, bonica i barata”; “les tres ces que aterren la vellesa: caiguda, catarro i casament”; “tres ges aguanten la casa: guanyar, gastar i guardar”.

El número tres també acompanya un altre personatge de la Catalunya tradicional, el pagès: “les tres coses que fan rumiar un pagès són: les pedregades, que se li mori l’ase i que la dona li doni una filla”; “els tres pecats mortals de tot bon pagès són: llaurar amb ase, batre amb bou i tenir la dona replicaire”. A banda de metges, advocats i pagesos també apareixen altres oficis de tres en tres en la paremiologia catalana: “els tres oficis maleïts: carnisser, corder i bordeller”.

Hi ha refranys amb referències a municipis o comarques que esmenten tres característiques: “les tres gràcies dels carrers de Barcelona són: estrets, bruts i pudents”; “a València van matar tres, no per lladres ni per res, sinó perquè robaren, mataren i assassinaren la Mare del Jesuset”; “els urgellesos tenen tres masses: massa amos, massa terres i massa vicis”.

La felicitat i el bon viure es connecten amb el tres. Per a ser feliç cal seguir tres pautes: “les tres coses que fan la felicitat són els diners, la salut i tenir pocavergonya”; “tres coses fan la felicitat: salut, saviesa i santedat”. I si es vol viure bé cal també fer tres accions o tenir tres actituds: “tres coses et faran molt bé: menjar sense atipar-te, treballar sense cansar-te i guardar el menester”; “les tres coses que es necessiten per a viure bé són: barra, pocavergonya i poc escrúpol”; “les tres regles del bon viure són: ben dormir, ben menjar i poc treballar”. De regles, sempre n’apareixen tres: “les tres regles de la gramàtica parda són: veure venir, deixar-se anar i aguantar-se dret”.

Si es fa esment als mals, també es parla de tres: “de tres mals les dones no són planyudes: de criar, d’infantar i de mal de mare”; “tres mals es disputen la terra: la fam, la pesta i la guerra”; “a tres coses renuncia el frare: fam, set i fred”.

Es troba el tres quan s’expressen de forma sorneguera maneres de no saber o no fer, “hi ha tres maneres de no saber res: no saber res en absolut, saber malament el que se sap i saber el que no s’ha de saber”; “hi ha tres maneres de no fer res: fer una cosa malament, fer una cosa que no serveixi per a res, i no fer res en absolut”. El que és abundós i el que és escadusser es mostra en grups de tres: “les tres coses que més abunden són: les dones, els pocavergonyes i la merda”; “les tres coses que més escassegen són: la justícia, l’honra i la gent que deixi diners”. Si es parla del poder dels diners també apareix el número tres, “les tres coses que calen per a fer una guerra són: diners, diners i diners”; “tres coses només hi ha que el diner no pugui dominar: el cel, la mar i la mort”. La mort tampoc no se n’està, d’acompanyar el tres: “entre morts i ferits tres carros plens”; “servir i no gaudir, esperar i no venir, i estar al llit i no dormir, tres coses que fan morir”; “això sol succeir tres dies abans de morir”, sentència que es fa servir quan es vol donar a entendre que algú té por d’un perill sense fonament.

Són moltes les recomanacions que involucren el tres, per exemple les que tenen a veure amb el que sempre s’ha de fer i el que mai no s’ha de fer: “pagar en tres terminis, mai, mai i mai”; “tres coses no es poden negar: l’aigua, el foc i el saludar”; “les tres coses que no es poden deixar són: diners, la dona i el cavall; els diners no te’ls tornen, de la dona te n’abusen i el cavall te’l malvicien”. Una bona pila de consells s’estructuren al voltant del número tres: “matinejar tres coses fa: ric, sa i bon català”; “si a casa tens forasters, tres dies només”; “vinya en camí, prat prop de ribera, i dona finestrera, tots tres fan mala fi”; “llop, riu i gran camí, cap dels tres és bon veí”; “els tres consells de Salomó: no empenyorar-se per casar fills, no casar vells amb joves i no desheretar els fills per heretar la dona”; “de tres coses no t’has de fiar: del rei, del temps i de la mar”; “tres coses fan bon mariner: ésser lleuger, bon ull haver i moltes mars saber”; “tres vegades burric el qui viu pobre per ésser ric”.

Una bona pila de refranys o dites populars són afirmacions, sentències o enunciats sobre tres coses que s’enumeren al final de la declaració: “de tres menes són les coses: dolentes, mitjanes i bones”; “hi ha tres menes de mal temps: pedregada, malaltia i pobresa”; “els tres estats de l’home són: dret, assegut i ajagut”; “les figues, per ser gustoses, han de tenir tres senyals: pansidetes, secallones i picades dels pardals”; “tres dijous hi ha dintre l’any que llueixen més que el sol: Dijous sant, dia de Corpus i el dijous de l’Ascensió”. Encara més, de refranys d’aquesta mena molts ja comencen directament per les tres coses o tres coses:

“Les tres coses que tothom sap fer són: menjar, dormir i cagar”.
“Les tres coses que treuen l’home de casa són: el fum, la gotera i la dona xafardera”.
“Les tres coses més fredes de la terra són: el nas d’un gos, la navalla del barber i el cul d’una dona”.
“Tres coses fan bon llum: l’oli, el ble i el gresol”.
“Tres coses fan de mal domar: rucs, dones i cordes d’espart”.
“Tres coses condemnen l’home: fer pecat, continuar-lo i no penedir-se’n”.
“Tres coses demano a Déu, si m’ho ha de concedir: la tela, el teler i el qui tix”.

Aquest darrer refrany fa menció de Déu, però altres refranys fan referència al dimoni, com és el cas de: “les tres herbes fetes pel dimoni són el gram, la canyoca i la calcida, que es mengen les altres plantes” o la locució: “tenir els tres pèls del dimoni”. N’hi ha que també tenen connotacions religioses: “fer punts de santa Anna que tres fan una cana”; “allà on Crist va llançar els tres crits” (per dir un lloc molt lluny).

El tres és gairebé omnipresent i el nombre de locucions, dites i refranys catalans en què apareix, com es veu és enorme, però encara es pot ampliar la mostra amb més citacions:

“Cara pigada, cara estimada; si passa de tres, ja no val res”.
“Tres dies de gelada, aigua assegurada”.
“Tres Tonis fan un boig”.
“En Pau, en Pere i en Berenguera, tres caps de casa eren”.
“A les tres sopa de rap” (indica que s’està d’acord amb el que s’ha tractat).
“En el tres la ràbia hi és” (fa referència al tercer fill).
“El tres paga i no diu res” (es diu entre jugadors quan es perd amb un tres).
“Qui fa tres ase és”.
“Qui no vol caldo tres tasses”.
“Fer tres coses” (vòmit, fàstic i pudor, es diu quan alguna cosa fastigueja).
“Posar algú a les tres pedretes” o bé “arribar a les tres pedretes” (vol dir arribar a una situació d’un gran tràngol, greument perillosa).
“En la vida ta muller tres sortides ha de fer” (que són casament, bateig i enterrament).

Com ja s’ha vist en el cas de l’u i del dos, en els refranys que involucren el tres es detecten també relacions “numèriques” amb altres nombres, com es mostra tot seguit.

3-1: “Tres mudances, un incendi”; “estar com tres en una sabata”; “les tres coses que només n’hi ha una al món: Déu, el dimoni i el papa”; “tres Joans i un Pere, bogeria entera”; “ram, ram, ram, tres fusades fan un ram; si són grosses el fan, si són petites també el fan; ram, ram, ram”.

3-1-1-1: “Per pledejar calen tres sacs: un de diners, un de papers i un de paciència”; “tres dones fan mercat: una que ven una gallina, una que la compra i una altra que s’ho mira”.

3-2: “Com el joc de Verdú; tres per mi i dos per tu”; “no res, no res, tres dinades, dos diners”, significa que quan una cosa es diu que es dóna de vegades costa més cara que quan francament es paga; “allí on manen tres, dos hi són de més”.

3-2-1: “Tres: dos de rodons i un d’anglès”.

3-2-5: “Com tres i dos fan cinc”.

3-3: “Tres tupins en el foc assenyalen festa, tres dones en una casa engendren pesta”; “tres eren tres les filles d’Helena”; “tres diners d’hisenda i tres de contenda”.

3-3-1: “Tres dones amb tres fills una olla de grills”.

3-4: “El que basta per tres basta per quatre”.

3-12: “Tres quintars fan dotze arroves; comptes vells, baralles noves”.

3-24: “Els tres millors consells són: no deixis mai la carretera per la drecera; no preguntis res a ningú que no t’interessi saber, i abans de fer alguna cosa d’alguna importància, pensat’hi vint-i-quatre hores” (s’anomenen, com alguns altres, els consells del rei Salomó).

Quatre (4)

Com a nombre explícit no és ni de bon tros tan freqüent com el tres, tanmateix, se’l troba: “caminar de quatre potes”, “dir-ne quatre fresques a algú”. Es fa referència al quatre com a reforç del dos: “quatre ulls hi veuen més que no dos”. El quatre apareix en fer esment a indrets de Catalunya en algunes dites i corrandes iròniques: “Vic, és la ciutat de les quatre ces: capellans, canaris, carquinyolis i calitja”; “Si voleu que us digui, les quatres ciutats del món: Mollerussa, la Vileta, la Canonja i el Querol”; “Les truites, per ésser bones, han de tenir quatre efes: fresques, franques, fregides i del riu Freser”.

Cinc (5)

Es fa al·lusió al cinc en “el cinc és per al rei”, una expressió que prové del fet que la cinquena part dels homes aptes havien d’anar al servei militar, cosa que es relaciona amb la paraula “quinto”, és a dir, el jove que s’havia d’incorporar al servei militar obligatori. El cinc apareix, per exemple, en un refrany popular que avui té una clara consideració masclista: “quatre filles i una mare cinc diables per un pare”. Si es vol remarcar que cal posar tota l’atenció i cura a fer alguna cosa es diu: “fer una cosa amb els cinc sentits”. L’expressió “per quins cinc sous…?” (de vegades amb el set) serveix per a preguntar el motiu pel qual s’ha fet alguna cosa. I quan es vol significar que algú té una vida regalada o gaudeix de la protecció d’alguna persona es diu que “té els cinc sous jueus”.

Sis (6)

El sis es troba en locucions per a significar que sempre es té un mal o altre: “tenir sempre un sis o un as”, o que sempre hi ha un destorb: “sempre hi ha un sis o un as”. També quan es vol donar a entendre que un allotjament és modest: “ésser una fonda de sisos”. La dita popular “per sant Narcís, cada mosca val per sis” recorda la tradició de les mosques de Sant Narcís que van ajudar el rei Pere el Gran a vèncer els francesos.

Set (7)

L’arrelament popular del caràcter simbòlic del set fa que aparegui en molts refranys i locucions: “d’un mànec d’escombra varen sortir set bales”; “tenir set vides, com els gats”; “la blancor i el greix tapen set faltes”; “set i les dents i la barba a sota” que és la resposta per no dir l’edat a un que la pregunta.

Hi ha refranys amb connotacions religioses com ara: “set vegades cauen els justos”, en què es reprodueix la sentència del llibre dels Proverbis (septies enim cadet justus); “passar set calzes d’amargura” o “per la Mare de Déu d’Agost a les set ja és fosc”. La variació de dites al voltant del set és considerable i abasta àmbits i aspectes molt variats: “anar amb set ulls” per dir que cal vigilar molt; “tenir set pèls en guerrilla” per remarcar el poc pèl al bigoti; “semblar el llibre de les set sivelles” o “semblar el llibre de les set sibeques” (en al·lusió a les set sibil·les que preservaven tota la saviesa) que fan referència als qui pretenen saber molt i tenen facilitat de paraula; “fer set arrugues el ventre” per al·ludir que s’està molt prim; “haver voltat les set parts del món”; “menjar set fanegues de sal” (es considera que és el que s’ha de fer amb algú si se’l vol conèixer).

L’abundància i l’exageració es poden formular amb l’ajut del número set, com quan es diu “d’un pet fer-ne set esquerdes”, “per tot arreu hi ha set llegües de camí” (també es diu amb cent) o “la mel a Morella és més dolça que set mels”. Així també, quan es vol posar de manifest que hi ha més dones que homes, “per cada home toquen set dones dretes i una de coixa”; o bé expressar que alguna cosa abunda molt: “n’hi ha per a set ciutats”; i si es vol dir que alguna cosa és extraordinàriament pestilent: “put a set carrers”, o si s’és exageradament avar o egoista: “dóna un dinar de set nusos”.

També es pot expressar l’exageració sia per molt o per molt poc mitjançant set pams: “anar amb set pams de boca oberta, o amb set pams de llengua”, és a dir, molt delerós o amb molt d’anhel; “quedar amb set pams de nas” o sigui molt sorprès; “no tenir més fortuna o més béns que set pams de terra al cementiri”, per tant, ja no tenir res.

Un període molt llarg es resol fent servir el model set anys, tot i que emprat de manera irònica pot significar el contrari: “per cada gota de vi o d’oli que es vessa, hi ha set anys de purgatori”; “fer-ne tant cas com d’en Just a la Pobla, que feia set anys que hi era i ningú no se n’havia adonat”; “una vegada van remenar la sang d’una sogra i d’una nora set anys seguits, i no les van poder barrejar”; i per exemple “haver passat en un lloc set anys en un estiu”, que es diu quan es vol significar que en aquell lloc no s’hi ha estat mai o molt poc temps.

Per a donar a entendre que alguna cosa és, es fa o s’hauria de fer molts cops s’usa el patró set vegades: “el millor casat se’n penedeix set vegades cada dia”; “el millor cristià peca set vegades cada dia”; “qui mata una serp guanya set vegades el cel”; “les sogres tenen tot el mal geni que hi ha, i set vegades més”; “els homes són macos encara que siguin set vegades més lleigs que el diable”. El refranyer n’inclou també un de complementari al que s’acaba d’esmentar, que participa del masclisme tradicional: “les dones són més lletges que set diables”.

Si es vol ponderar l’alegria o la satisfacció d’algú es fa servir: “no poder tapar el cul d’algú ni amb set matalassos”. Surten de nou set matalassos a la dita ”ésser més delicat que en Tendre, que es va esclafar les costelles damunt set matalassos”. També els set colors apareixen més d’un cop: “tornar-se de set colors”; “una cosa té set gustos, set olors, set colors”, si es vol ponderar aquestes característiques.

El set serveix també quan es vol qualificar l’excés en la forma de ser o d’actuar d’algú: “ésser un set traces”; “ésser un set cametes” per dir que algú camina molt; “ésser un setciències” si es vol dir que algú té la presumpció de saber-ho tot; “ésser un talòs de set soles” és a dir, poc espavilat i molt crèdul. Hi ha la variant amb tenir en comptes de ser: “tenir set pells a la cara” és a dir, ser molt despreocupat; “tenir set mans” o sigui ser molt treballador.

En fer comparacions també apareix el set: “val més un tall de vaca, que set de patata”; “xerrar més que set cotorres”; “embolicar més que set troques”; “ésser més llarg que set semalers”.

Alguns refranys amb el número set tenen un aspecte positiu: “el millor número per beure és el set”; “any de set nevades, blat per les teulades”. D’altres presenten un caire negatiu: “no veure’n set dalt d’un ase” significa que no s’és gens llest; o fins i tot despectiu: “engegar algú a fer set andanes” o “engegar algú a fer set grosses de punyetes”; “a les dones i al mal vent, a set braces barlovent”.

La dita possiblement més rica és: “set sastres, set sabaters, set moliners i set estudiants, vint-i-un lladres i set gormands”. Val a dir que ha existit tradicionalment la consideració dels setens o setenes com a persones privilegiades i amb virtuts per a guarir molts mals: “lo que guarda lo setè no ho guarda re”.

Molt menys que en el cas de l’u o el tres, però, també es poden trobar relacions del set amb altres nombres:

7-1: “Enredar set ciutats, i no arreglar un poble” (també es diu amb cent).

7-7: “Entre set sastres i set sabaters no fan un home”.

7-8: “Com la processó d’en Berjanda, hi anaven set i eren vuit a arreglar-la”.

7-8-22: Si una cosa té poca importància però hi intervenen molts es diu: “la ramada d’en Roldan, set ovelles i vuit cans; de pastors, vint-i-dos; de rabadans altres tants”.

Vuit (8)

El vuit es troba assenyalant intervals temporals: “quan lo vell fa bogeries no li passen en vuit dies”; “los grans sants tenen octava (o capvuitada)”; “per la Mare de Déu Encandelada, grossa nevada, grossa gelada o grossa ventada, vuit dies ençà, vuit dies enllà, si no l’ha feta la farà”. Quan a algú li passa alguna cosa no desitjada i inesperada es diu: “amb aquella va fer vuit que va néixer per un descuit”. Si es vol expressar escepticisme o incredulitat o que el que es diu no s’escau o és només imaginació: “vuits i nous i cartes que no lliguen”.

Nou (9)

No surt gaire al refranyer, el número nou. Tanmateix s’hi troben algunes dites: per a indicar lleugeresa de moviments, “amb un giravolt de faldilles, tanca nou portes”; posar de manifest la força d’algú, “d’un cop de puny, mata nou homes”; significar que es té molt ànim i empenta, “amb una bufada, fa córrer nou barcos” o remarcar l’encís d’una mirada, “amb una mirada encanta nou homes”.

Deu (10)

Algun refrany tradicional amb el número deu no es pot dir que avui en dia sigui popular perquè no reflecteix la realitat actual: “l’home ha de tenir deu anys més que la dona”. D’altra banda, el deu és un número que es compara amb l’u: “sap més un qui sap, que deu qui cerquen”, “cava més un bon pagès que deu malfeiners”.

Deu-vint-trenta (10-20-30)

Ternes de deu en deu anys no són infreqüents al refranyer, com es veurà una mica més endavant, amb elles s’assenyala el que suposadament cal anar aconseguint en la vida a mesura que passa el temps: “Qui a deu anys no sap llegir, a vint no és pare, i a trenta no és ric, no t’agradi per marit”.

Onze (11)

L’onze és l’apèndix del deu: “l’onzè, no destorbar” es diu per a referir-se al suposat onzè manament. Si es vol indicar que qui viu bé no cal que es preocupi de res es fa servir: “el qui està bé no pregunta quants són onze” o bé “el qui té la panxa plena no pregunta quants són onze”. Per qualificar alguna cosa d’estar fora de to o de ser incoherent s’usa l’expressió: “està a punt d’onze”.

Dotze (12)

El dotze, se’l pot trobar com a límit inferior: “dotze passos midaràs, més estret no plantaràs”, o indicant un moment temporal: “entre les dotze i la una, corre la mala fortuna”; “a les dotze de la nit, corre el diable per sota del llit”. També es relaciona amb el tretze: “dotze oficis, tretze misèries”, “a Arbúcies, dotze dones, tretze bruixes”.

Tretze (13)

Diverses dites populars assenyalen que es tenen idees ben peregrines: “tenir uns bons tretzes”, “totes les dones tenen lo seu tretze” o “tornar amb els seus tretze”. Quan algú s’entossudeix es diu “tretze són tretze” recordant la tossuderia de l’antipapa Benet XIII. També es poden esmentar els proverbis següents: “qui per llunes va comptant, tretze mesos troba a l’any” o bé “qui setmanes va comptant, tretze mesos troba a l’any”, que es relaciona amb la manera antiga de calcular el temps per llunacions. Una manera de fer saber que una persona és pocasolta és dir que “no té tretze ni catorze”.

Catorze (14)

Per a qualificar algú de tenir poques llums: “set senalles, catorze anses”.

Quinze (15)

Si es vol declarar que la joventut supleix la bellesa: “no hi ha quinze anys lleigs”. Es fa referència al temps del dol amb ironia mitjançant: “per oncles i ties, dol quinze dies; per germans i germanes, tres setmanes, i per cunyats i cunyades, salts i camades”. Per a indicar que s’ha fet patir algú o que se li han donat raons o arguments amb acritud o duresa es diu “fer veure a algú quantes són quinze”.

Setze (16)

Quan algú parla molt es diu: “xerra més que setze”. L’expressió “fer setze” s’usa en el sentit de mocar-se sense mocador tot provocant una sonora expansió dels narius que envia la segregació mucosa directament a terra.

Vint, trenta, quaranta (20-30-40)

“Qui a vint anys no té barba, ni a trenta no es casa, ni a quaranta no té, ni es casarà, ni tindrà barba ni tindrà re”.

Vint-i-u (21)

El vint-i-u s’associa a anar molt mudat i fer goig en el vestit a través de l’expressió popular “anar de vint-i-un botó”. Per posar l’accent en el fet que algú es dóna una gran vida: “està a vint-i-un plaers”.

Vint-i-vuit (28)

El número vint-i-vuit s’atribueix al període de la menstruació, i per això l’expressió “¿com estem de vint-i-vuits?” s’usa com a salutació amistosa.

Vint-i-vuit, trenta, trenta-un (28-30-31)

Aquests són els nombres que reflecteixen els dies dels mesos del calendari: “trenta dies té el setembre, l’abril, el novembre i el juny, vint-i-vuit el febrer i els altres trenta-un”.

Vint-i-nou (29)

El tramvia número 29 de Barcelona feia un recorregut de circumval·lació sense principi ni fi, i va donar lloc a l’expressió “donar més voltes que el vint-i-nou”.

Trenta (30)

Si es vol significar que una cosa es fa durar molt amb reparacions o canvis es pot dir: “com el ganivet d’en Petot, que va durar trenta generacions”.

Trenta-nou (39)

“Surt amb un trenta-nou diferent” és el que es diu quan algú surt amb alguna cosa inesperada o fora de lloc.

Trenta, quaranta, cinquanta, seixanta (30-40-50-60)

La visió popular sobre l’edat adulta, i allò que comporta el pas del temps, s’ha reflectit al refranyer: “si a trenta anys no saps i a quaranta no tens, agafa un cabàs i vés a plegar fems”; “qui a trenta no té seny i a quaranta no té cabal, a seixanta (o a cinquanta) va a l’hospital”; “de lladre a lladró, quaranta dies de perdó”, és a dir, robar a lladres no s’ha de considerar mal fet, sinó fins i tot meritori, “qui a quaranta no s’atura i a cinquanta no endevina, a seixanta desatina”, “a cinquanta anys, pocs banys”. Val a dir que la locució “cantar les quaranta a algú” significa retreure-li les malifetes o renyar-lo.

Cent (100)

La cultura numèrica catalana està dominada pel sistema decimal i no ha d’estranyar que el número cent ocupi un lloc destacat. Amb ell es projecta la idea de molt, i això es fa palès al refranyer: “ésser cent i la mare”; “ésser cent i el batlle”; “cent quimeres no paguen un deute”; “per tot arreu hi ha cent llegües de mal camí”; “guerra, cacera i amors, per cada plaer cent dolors”.

El període de cent anys és un interval de temps paradigmàtic per referir-se al fet de superar la durada habitual de la vida humana, i això es posa de manifest en el llenguatge popular: “d’aquí a cent anys tots serem calbs”; “no hi ha mal que cent anys duri ni cos que resistir el pugui”; “dona nana i patarrella als cent anys sembla donzella”; “a cent anys coteta verda”, dita popular que es fa servir quan una persona gran fa coses que no són pròpies de la seva edat (la cota, o coteta, era el vestidet blanc amb mànigues curtes que es posava als nadons).

1-100 Continua vigent el costum tradicional d’utilitzar cent quan es vol fer comparacions respecte d’un i poder destacar-ne el valor d’aquest un o una en casos concrets ben coneguts per la saviesa popular: “mata més gent una ploma que cent canons”; “qui a un castiga a cent avisa”; “tant corre un com cent”; “tant put un all com cent cabeces”; “discórrer més un afamat que cent lletrats”; “un escolta val cent lliures”; “val més una mala filla que cent bones nores”; “de cent sogres i de cent nores no se’n troba una de bona; “val més un bon amic que cent parents”; “val més un gust que cent lliures, o que cent panderos”; “val més un ocell a la mà que cent volant”; “Nadal sense lluna, ramat de cent ovelles torna una”; “cada dia es mor un malalt i moren cent metges”; “fes-ne cent i erra’n una”. La comparació surt reforçada si es va més enllà de cent: “castiga’n un, i n’escalivaràs cent i un”. Quan, de cent, se’n tria un o una sembla que és per a remarcar-ne la manca de valor: “alzina i dona, de cent una de bona” o bé “dona i alzina, de cent una de fina”. Si es parla d’un ramat s’afegeix un a cent, “una pila són tres i un grapat són cinc; una olla són set i un ramat cent i un”.

100-300: “Cent sastres, cent moliners, i cent teixidors són tres-cents lladres”.

120-50-3: “Un ramat d’ovelles són cent vint, un de bous cinquanta i un de frares tres”.

Tres-cents trenta-tres (333): “La capa de l’estudiant, que té tres cents trenta-tres pedaços” s’aplica a una cosa molt atrotinada, esparracada i apedaçada.

Mil (1.000)

En la mateixa línia del cent apareix el mil. Quan es parla de grans quantitats amb molta facilitat es diu: “els cents i milers, com els rajolers”. Hi ha molts refranys amb la intervenció del mil: “la blancura mil faltes dissimula”; “guerra, cacera i amors, per cada plaer mil dolors”. També es troben les corresponents comparacions amb l’u, o amb el dos: “aigua d’abril cada gota val per mil” o bé “en abril cada gota val mil”; “si tens un ardit per vil mai arribaràs a mil”; “val més llegir mil vegades un llibre, que no mil llibres una vegada”; “un exemple val per mil paraules”; “fan més fresa dos que criden que mil que callen”. En català s’usen expressions del tipus: “ser un milhomes”, “donar-se a mil dimonis” o “passar les mil i una”.

Set mil (7.000)

La dita “quan es mor una mosca, en van set mil a l’enterrament” indica com abunden, les mosques.

Trenta mil (30.000)

Aquesta és una quantitat considerada immensa que apareix quan es vol remarcar que realment falta molt o que n’hi ha molt: “per tot arreu hi ha trenta mil llegües de mal camí”; “hi ha trenta mil maneres de matar puces”. L’expressió “els trenta mil dimonis” va quedar de la visió cristiana en referir-se al gran nombre de déus pagans.

Cent mil (100.000)

Si alguna cosa aparenta molt i no és de veritat es diu que “sembla la taula dels cent mil convidats”.

Més, molt, tot, res

La idea de les comparacions quantitatives que s’ha posat de manifest aquí associada a nombres concrets, també es troba en el refranyer d’una forma més genèrica:

1-més: “Un mal no ve tot sol”; “una desgràcia no ve mai sola”.

1-molts: “Més val llegir un sol llibre que no molts”.

Tot-res: “Qui tot ho vol, tot ho perd”.

En aquest apartat s’ha fet esment fonamentalment a l’ús popular dels nombres cardinals (1, 2, 3…). Naturalment els ordinals (primer, segon, tercer…) són també emprats en dites i refranys. Es poden citar alguns dels molts casos en què se’ls troba, a tall d’exemples:

Primer/primera

“Qui primer va al molí, primer mol”; “a la taula i al llit al primer crit”; “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”; “company de camp, de sort o de posada, no el prenguis per amic la primera vegada”; “primer és la camisa que el gipó”.

Primer/primera - segon/segona

“La primera pastora, la segona senyora”; “la primera se perdona, la segona catximona” (fa referència al copet suau –catximona– que es dóna a la galta, especialment amb el dit índex i el del mig).

Primer/primera - segon/segona - tercer/tercera

“A la primera el rei perdona, a la segona perdona el papa i a la tercera ningú no s’escapa”; “la borratxera té tres graus: tirlis, mirlis i paternolis”: el primer per quan es perd una mica la serenor, el segon quan se senten els símptomes ben marcats, i el tercer pel grau més àlgid i agut; “el primer nat es diu Bernat, el segon es diu Ramon i el tercer ja no té nom”.

Tercer/tercera

“A la tercera va la vençuda”.

Cinquè/cinquena (o Quint/quinta) Les locucions: “La quinta punyeta”, “els quints inferns” o “la quinta forca” donen a entendre que un lloc és molt llunyà.

Últim Finalment, una dita que té connotacions religioses: “els últims seran els primers”.

Nombres, comptes, monedes i mesures

Les quatre regles de l’aritmètica pràctica han estat bàsiques per als assumptes pràctics com ara comprar o dur la comptabilitat familiar, i han esdevingut indispensables a l’hora de portar els negocis. Santiago Rusiñol va reflectir prou bé a L’Auca del Senyor Esteve la importància del “negoci” per als catalans. Tanmateix, no tan sols aquells que tenen un negoci o que per la seva professió han de realitzar càlculs, sinó també els ciutadans comuns han d’efectuar amb relativa freqüència operacions de càlcul per “fer comptes”. No són poques les situacions que es presenten en aquest sentit a l’hora de controlar l’economia familiar i els comptes particulars, com ara en fer cada any la declaració de la renda; quan cal tenir present que s’ha d’afegir l’IVA; si s’ha de calcular un determinat descompte o recàrrec; per a determinar o aclarir el que caldrà pagar d’hipoteca, etc.

Càlculs, comptes, monedes

La necessitat d’instruir en les nocions elementals de càlcul va ser percebuda, al segle XVIII, pel prevere i beneficiat de la catedral de Girona, Francesc Ifern, mestre de l’Estudi Major d’aquesta ciutat, que va publicar un Compendi breu de las quatre reglas generals de la Arismetica Practica. L’interès que el breu compendi d’Ifern va desvetllar al Principat de Catalunya va ser considerable, atès que s’han catalogat tretze edicions diferents repartides entre onze impressors de quatre localitats, Girona, Barcelona, Manresa i Figueres. En explicar el sistema de numeració, Ifern feia notar que la posició de les xifres (unitats, desenes, centenes…) conferia valors diferents. Les unitats es denominaven simplement nombres, els milers milars i els milions comptes, de manera que un bilió era “un compte de compte”. Baldiri Reixach, en la seva obra Instruccions per a la ensenyança de minyons, parlava també de nombra, milar, compte, milar de compte i compte de comptes.

Ensenyar les quatre regles requeria tenir clars alguns coneixements propis del Principat. Per exemple, dominar “la regla del sumar compost” implicava saber el valor i les equivalències de les monedes, els pesos i les mesures utilitzats a Catalunya, d’aquesta manera es podien sumar sense dificultat, per exemple, 32 lliures 7 sous i 8 diners amb 19 lliures 10 sous i 6 diners.

La qüestió de la conversió de moneda ha portat certs maldecaps als catalans del segle XXI, els quals, acostumats a les pessetes, han hagut d’adaptar-se a la nova moneda europea, l’euro. Les regles d’equivalència entre pessetes i euros i l’habilitat per a transformar una moneda en l’altra ha estat un exercici quotidià als primers anys d’introducció de la nova moneda, i això en una època en què les calculadores són d’ús comú. Aquest, però, no ha estat un problema nou a Catalunya ni de bon tros. Abans que la pesseta fos moneda comuna a tot l’estat, la situació al Principat era prou enrevessada. Els catalans de mitjan segle XVIII es trobaven immersos en un univers monetari força complex, i els calia conèixer una notable quantitat d’equivalències entre monedes, com explicava l’esmentat Ifern: el sou tenia 12 diners, el ral en tenia 24, i per tant, el ral tenia 2 sous, la lliura tenia 20 sous, el ducat tenia 24 sous, l’escut tenia 21 sous, el florí tenia 17 sous, la castellana tenia 30 sous i 6 diners, el ral de billó castellà tenia 34 maravedisos, etc.

Existeixen en català problemes recitats en vers i cançonetes per fer conèixer el valor de les monedes: “Si tenia una pesseta, / tindria quatre quinzets, / tindria dos rals de plata /i vint-i-quatre xavets”; “Qui té trenta-quatre quartos, / o seixanta-vuit xavets, / pot dir que té una pesseta / i també quatre ralets”.

En el refranyer popular hi ha una infinitat de referències als diners, entre elles algunes que fan al·lusions a antigues monedes. Ja se n’han esmentat unes quantes (“un escolta val cent lliures”; “val més un gust que cent lliures”; “si tens un ardit per vil mai arribaràs a mil”…) i se n’hi poden afegir d’altres com ara “dels amics se trauen les pessetes”; “lo pare guanya el ral i lo fill lo gasta mal”; “qui quan és jove gasta el ral, quan és vell va a l’hospital”; “un duro és un bon company”; “un duro, aquí m’aturo”; “val més un duro d’aglans que un xavo de blat”; “qui ha nat per xavo, no arribarà a quarto”; “pagès que molt va als mercats, no tindrà gaires ducats”, etc.

Pesos i mesures

Com és sabut, mesurar és comparar una magnitud desconeguda amb una altra de coneguda que es pren com a unitat; el resultat d’una mesura s’expressa mitjançant un número que reflecteix el nombre de vegades que la magnitud que es mesura conté la coneguda que es pren com a unitat, i així es parla de 3 quilos, 30 metres, 4 litres, etc. A Catalunya, el nombre d’unitats emprades durant segles va ser molt variat i heterogeni, i va dependre de l’indret concret del territori on es feien servir.

Això va provocar que, en relació amb els pesos i les mesures, la situació fos encara més complexa que en el cas de les monedes. Abans que la llei de 19 de juliol de 1849 establís la introducció a tots els dominis espanyols d’un únic sistema de pesos i mesures va existir una confusió permanent. A partir de l’obra d’Ifern es pot deduir la taula d’equivalències següent:

MESURES I PESOS	EQUIVALÈNCIA
1 càrrega	3 quintars
1 quintar	4 roves
1 rova	26 lliures
1 lliura	12 unces
1 unça	4 quarts
1 quart	4 argenços
1 argenç	36 grans
1 marc (pes emprat en joieria)	8 unces
1 cana	8 pams
1 pam	4 quarts
1 toesa	6 peus
1 peu	12 polzades
1 polzada	12 línies
1 línia	6 punts

D’altra banda, les unitats de mesura no estaven ni de bon tros unificades. Així, per exemple, a Barcelona i Girona n’existien d’igual denominació però de diferent valor, com es mostra a les taules següents:

UNITAT	EQUIVALÈNCIA
A Barcelona
1 quartera	12 quartans
1 quartà	4 petits [o picotins]
1 càrrega d’oli	30 quartans
1 quartà	16 quartes
1 càrrega de vi	12 cortens [o quartins]
1 corté [o quartí]	4 meitadelles
A Girona
1 quartera	4 quartans
1 quartà	3 mesurons
1 mesuró	4 picotins
1 càrrega d’oli	10 mallals
1 mallal	3 copes
1 copa	8 meitadelles
1 càrrega de vi	2 bótes
1 bóta	4 mallals
1 mallal	8 quartans

Abans de la introducció del sistema mètric decimal a Catalunya, es feien servir unitats de mesures particulars que formaven un conjunt molt heterogeni. A Barcelona hi havia, per exemple, diverses unitats de longitud (cana, pams, quarts); de superfície (mujada, quartera, cana quadrada, quarta, mundina, picotí, pam quadrat); de volum (cana cúbica, pam cúbic, quart cúbic); de pes (càrrega, quintar, rova o arrova, lliura, unça, quart, argenç, gra, quarteró); de capacitat per a àrids (tona, quartera, quartans, picotins); de capacitat per a vins i licors (pipa, càrrega, barriló, porró, petricó) i de capacitat per a oli (càrrega, quartà, quarta). Les unitats de pes i longitud eren relativament similars a Girona, Tarragona i Lleida; tanmateix, les de capacitat per a líquids o àrids diferien força.

Pel que fa a les unitats de mesura agràries –de superfície– canviaven molt segons el territori. A Barcelona, el Pla del Llobregat, el Vallès i part del Maresme s’usava la mujada (49 àrees), subdividida en quartes i mundines. Al seu torn, també al Vallès, en una part del Maresme, al Lluçanès i la Plana de Vic, el Berguedà, el Bages, Olot i Camprodon s’emprava la quartera, la qual, segons els llocs, es dividia en quartos i quartans, i aquests en picotins o feixes. S’utilitzava el jornal a Vilafranca del Penedès, Igualada, Ribes, la Cerdanya, el Gironès, i, en general, a les comarques de Lleida i Tarragona; el jornal se subdividia, segons la contrada, en vintiquatrens o en dotze porques, o en quatre o vuit quartos, o en setze seions o en quatre o sis fanecades o en cent cèntims. I encara n’hi havia més, de mesures agràries, d’ús habitual; entre d’altres la vessana reial (Girona, Besalú i Baix Empordà); la vessana del senyor o del comte (Selva i Alt Empordà); la cana del rei (ciutat de Tarragona i rodalia) i l’aiminada (la Cerdanya i Banyoles).

D’unitats de mesures lineals, també n’hi havia una gran varietat (pam, pam de destre, canes, mitges canes, vares, destres, llegues….) i pel que fa a mesures de capacitat el nombre de les usades en terres catalanes era extraordinari (aiminals, almuds, arminyes, arroves, azumbres, barrilons, botelles, cafissos, càntares, cargues, cinquenes, copes, cóps, dobles, dotzens, mallals, mesurons, mitgeres, pipes, porrons, punyerons, quartans o mesures, quarteroles, quarterons, quartillos, quartons, salmes, servenals, sesters, sisterons…).

Per a definir les unitats de mesura s’empraven instruments diferents segons el que es volia mesurar. Això provocava que, per exemple, a Barcelona, una càrrega de blat (173 litres aprox.) fos diferent d’una de vi (122 litres aprox.) o una d’oli (124 litres aprox.). Unitats de mesura amb el mateix nom s’aplicaven a valors distints: una quartera equivalia aproximadament a 36 àrees a Calella o Granollers; 34 a la Plana de Vic i al Moianès; 29 a Manresa i a Berga; 24 i mitja a Mataró i Camprodon. De la mateixa manera, un jornal de Vilafranca o Igualada (46 àrees aprox.) era diferent d’un de Tortosa o Sant Carles de la Ràpita (21 àrees), un de Falset (61-62 àrees) o un de Gòsol (86 àrees).

Aquesta confusió, d’altra banda comuna arreu dels països europeus en aquella època, era molt gran, i constituïa una font d’errors, equívocs i fraus. Val a dir que també existien mesures iguals amb noms diferents. Per exemple, un jornal d’Agramunt equivalia a una mujada de Barcelona; un jornal de Ribes o de Puigcerdà era el mateix que la vessana de Girona i la Bisbal; el valor de la cana del rei tarragonina coincidia amb el jornal de Gandesa.

A banda de les unitats simples del sistema decimal (desenes, centenes, milers…) a Catalunya també s’ha usat el parell, la dotzena, la grossa (12 dotzenes) i altres unitats de caràcter particular com, per exemple, alhora de mesurar un nombre de fulls de paper: la raima de 20 mans, la mà de 5 quines i la quina de 5 fulls.

La mesura ha entrat a formar part del bagatge de coneixements populars: “entre poc i massa, la mesura passa”; “tant s’omple la mesura, que a la fi vessa”; “tal mesura com fareu us serà feta”. Algunes de les antigues mesures catalanes han quedat reflectides en les dites i els refranys populars: “sortir amb un cap com tres quartans”; “quedar amb set pams de nas”; “per tot arreu hi ha cent llegües de mal camí”; “lo mal ve a arroves i se’n va a unces”; “més s’alcança amb una ditada de mel que amb una arrova de vinagre”, etc.

De la mateixa manera que en l’època de l’euro sovint es fa referència a l’equivalència amb pessetes, encara perduren en la cultura popular, i segons l’indret, el costum de fer referència a algunes mesures antigues com l’unça, el jornal, la quartera i d’altres.

Entreteniments i jocs populars

Molts jocs i entreteniments, tradicionals o moderns, tenen relació amb els nombres i les matemàtiques, i no són pocs els que utilitzen relacions numèriques en el seu desenvolupament. És aquest el cas del dominó, dels jocs amb daus, molts jocs de cartes i també d’altres.

Jugar a parells i senars és un entreteniment tradicional dels infants. Normalment els jocs populars posen l’accent en un número senar, per exemple, el tresillo, joc de cartes en què participen tres jugadors que reben nou cartes cadascun; o el trenta-u, amb semblances al set i mig o el bacarà. En molts jocs infantils es compta o es fan servir nombres. Per a sortejar a qui li tocarà fer alguna cosa la canalla fa una rotllana i compta tot numerant i assenyalant: 1, 2, 3… 27 i el pet, el darrer assenyalat paga penyora o fa el que toqui. El joc dels vaixells jugat en parella i amb paper i llapis (es parla tradicionalment de “jugar a barcos”) és un joc de tipus alfanumèric, ja que cal donar dues coordenades, “una lletra i un número” per a localitzar i enfonsar els vaixells de l’adversari. Es poden assenyalar una bona col·lecció de jocs on s’esmenta o intervé algun nombre: el joc del pare carabasser, la xarranca, el joc de la morra, “un, dos, tres, salta pagès”, “un, dos, tres botifarra de pagès” o “un, dos, tres, pica paret”, etc.

Entre els jocs tradicionals de taula lligats a números, es poden destacar els jocs de cartes (la bescambrilla, el burro, l’idiota, la manilla, el mentider, la podrida…, i fins i tot s’hi pot afegir el pòquer, que ha esdevingut força habitual). Com el nombre de vinyetes de les auques tradicionals, el nombre de naips és quaranta-vuit, un nombre que també coincideix amb el de les caselles de joc de l’oca i el de les caselles del joc de la loteria (dotze caselles en quatre cartons). En el joc de la mona, s’aparellen i descarten cartes d’igual valor, corresponents al mateix número; en altres jocs de cartes es busquen combinacions de nombres o números especials que tenen un valor destacat en el joc. Sovint, la carta més important és l’as seguida de les cartes del 12 al 2 en ordre decreixent. L’excepció més coneguda és la del popular joc de la botifarra, on el 9 és la manilla, la carta que val més. El 7 té un lloc destacat en el set i mig, un joc de cartes que consisteix a arribar a sumar set punts i mig o a acostars’hi com més millor sense sobrepassar aquest nombre.

Alguns jocs de tauler o de cartes tenen un nom “numèric”, com el tres en ratlla, el set-i-mig, el setze o el vint-i-u. Els jocs amb daus numèrics fan referència als números de l’1 al 6 constantment. En molts jocs de tauler, en tirar el dau i treure un sis, es torna a tirar, i és té així un torn de més, com passa per exemple amb el joc del parxís, un joc amb noranta-sis caselles, el doble de les del joc de l’oca. El doble sis és una peça destacada en el joc del dòmino, que té un nom que prové de la forma de les seves fitxes; una figura formada per dos quadrats units per un costat (si fossin tres quadrats es diria trímino, amb quatre tetràmino, etc.). Com és conegut, les vint-i-vuit fitxes estan formades per totes les combinacions possibles prenent els nombres del 0 al 6.

En el món dels passatemps populars relacionats amb les matemàtiques recreatives, cal destacar els que consisteixen a col·locar uns nombres determinats de manera que verifiquin certes condicions. Els quadrats màgics (estructures en forma de quadrats que, al seu torn, se subdivideixen en un cert nombre de caselles o quadrats petits iguals) que cal omplir amb dígits, seguint uns certs criteris, han aconseguit fascinar un nombre creixent de persones. Entre els que darrerament s’han popularitzat més a Catalunya es troba el sudoku, que sovinteja en les pàgines d’entreteniments de la majoria de diaris.

Hi ha una pila de jocs d’atzar en què es fan apostes, que es relacionen directament amb un nombre o una sèrie de nombres. És el cas de les loteries. A tall d’exemple se n’esmenten algunes acompanyades d’un suposat resultat del sorteig que mostri la quantitat de nombres que hi intervenen: Primitiva (5-10-20-22-36-38, complementari, 29 reintegrament 5); Lotto 6/49 (2-17-21-32-42-46, complementari 27, reintegrament 4); ONCE (05190) o el TRIO (081). Altres jocs d’atzar en què els nombres són presents són el bingo i les travesses de futbol (en aquest darrer cas, intervenen dos números, l’1 si es tria com a guanyador el primer equip que s’esmenta i el 2 si es tria el segon, i també una lletra, la X, per indicar un empat). Amb tot, s’ha de dir que la loteria més popular és, sens dubte, la Grossa o rifa de Nadal, seguida probablement per la loteria del dia de Reis. Vinculats a la loteria hi ha un seguit de costums i supersticions que se suposa que afavoreixen la sort, com ara fregar el bitllet a l’esquena, comprar el bitllet en un determinada administració de loteria que es creu que dóna sort, comprar un nombre que acabi en una xifra especial, que sigui cap-i-cua, etc.

Hi ha, a més, tradicions, balls i manifestacions folklòriques que es relacionen amb nombres. Una tradició popular que juga amb l’ambigüitat d’un número (en dir una cosa tot volent dir una altra) és la de l’home del nassos el darrer dia de l’any. Els infants busquen fascinats aquest home del qual se’ls ha dit que “té tants nassos com dies té l’any”, tot jugant amb el fet que l’any té (li queda) només un dia i, per tant, no es tracta de buscar un home amb 365 nassos, sinó amb un de sol. Entre els balls tradicionals, n’hi ha un d’emblemàtic, la sardana, on per ballar-lo bé cal comptar, una feina que, a més, té un responsable durant el ball. Els castellers expressen les estructures dels castells amb una combinació de dos números, el primer indica la forma de l’estructura i el segon l’alçada, així es parla d’un castell de quatre de nou, un de tres de deu amb folre, etc.).

No tan sols mirant amunt, com en el cas dels castellers, sinó també mirant avall es poden trobar nombres especials; això passa tot passejant per Barcelona anant del Palau de Mar cap al mar, on hi ha representada a terra la successió de Fibonacci, aquella en què cada terme és la suma dels dos anteriors (0, 1, 1, 2, 3, 5, 8…). En hores de lleure, es pot passejar però també es pot anar al cinema. Els afeccionats al cinema saben que hi ha una munió de pel·lícules que porten algun nombre al seu títol (Alemanya, any 0, L’enemic públic número 1, El carter sempre truca dues vegades, Els tres mosqueters, Quatre bodes, un funeral; Cinc tombes al Caire; Les sis esposes d’Enric VIII, Els set magnífics, Les vuit campanades, Nou reines, Els deu manaments, 39 esglaons, L’estiu del 42…, 101 dàlmates, 2001 odissea de l’espai, 20 000 llegües de viatge submarí) …i és que, com ja s’ha indicat al començament, els nombres són pertot arreu.