La medicina i les arts curatives

La salut i la medicina en el sistema sanitari actual

Els professionals, les institucions i els ciutadans són la tríada que forma el sistema sanitari actual: els metges porten a terme les tasques assistencials, els gestors garanteixen el bon funcionament de les institucions sanitàries i els usuaris són els consumidors dels serveis sanitaris. Els ciutadans exigeixen al sistema sanitari, amb els mitjans i la tecnologia de què disposa, que resolgui qualsevol problema de salut. En l’estat de benestar l’atenció a la salut és un eix fonamental, i el ciutadà espera del sistema sanitari una capacitat gairebé il·limitada per a afrontar i resoldre la major part dels seus problemes.

Interpretació infantil (Arnau, cinc anys) d’un metge estudiant un pacient a través dels raigs X.

Arnau Salvador

Gran part dels usuaris catalans considera que les institucions i els serveis sanitaris són sovint llocs burocratitzats i despersonalitzats que no afavoreixen el tracte humà que hauria de regir les relacions pacient-metge. Però els metges sempre han gaudit a Catalunya d’una alta consideració social. Per tradició, la cultura catalana ha donat rellevància als professionals de la salut, als quals es reconeix la capacitat de guarir gràcies a una formació rigorosa i específica i a un suport tecnològic adequat. Per a assolir una relació sanitària òptima és imprescindible, però, conciliar aquestes qualitats tècniques amb certes habilitats de caràcter humà com són l’empatia, el tracte i la comunicació. Així, els malalts valoren més el metge que, fugint de tecnicismes innecessaris, sap escoltar, s’explica amb un llenguatge planer i entenedor i és capaç d’establir una relació fluida amb el pacient. És per això que, de tots els metges, que són l’enllaç entre el sistema sanitari i el pacient, el de capçalera és el professional sanitari que els catalans valoren de manera més positiva. És aquell que pot mantenir una relació de confiança amb el malalt i el qui està al corrent de les seves circumstàncies personals. A ell correspon derivar el pacient cap a l’especialista quan la situació ho requereix. Als municipis petits, els metges de capçalera atenen els pacients en els consultoris locals, on les sales d’espera sovint esdevenen un espai de sociabilització i un marc idoni per a l’intercanvi d’impressions i d’experiències, sobretot per a la gent gran.

La targeta sanitària és el document que permet als ciutadans l’accés als centres, als serveis i a les prestacions del sistema sanitari públic.

Departament de Salut. Generalitat de Catalunya

Els centres d’atenció primària, anomenats popularment CAP o ambulatoris, es dediquen bàsicament a la medicina general i a la pediatria, tot i que també disposen de personal d’infermeria, personal de suport i assistents socials. L’atenció especialitzada, el segon nivell de la sanitat pública format pels hospitals i altres centres sociosanitaris com els ambulatoris especialitzats, té dues vies d’accés: les urgències o la derivació des de l’atenció primària. Molt sovint els usuaris fan un mal ús dels serveis d’urgències i els utilitzen —amb la intenció d’accelerar el seu procés sanitari— per a reduir el temps d’espera i rebre atenció immediata. També es dóna el cas, molt més greu, dels ancians que són abandonats a l’estiu pels seus familiars als serveis d’urgències, donant per fet que el sistema sanitari se’n farà càrrec durant les vacances.

El temps, la massificació i la burocràcia són els principals factors que, segons els ciutadans, dificulten la relació assistencial. Els dos primers factors estan íntimament relacionats. D’una banda, el temps d’espera per a accedir al sistema sol ser excessiu a causa de la massificació dels serveis sanitaris, cosa que dilata massa el lapse de temps entre la manifestació de la patologia i el diagnòstic mèdic. De l’altra, el temps que s’adjudica per a cada visita —també a causa de la massificació— és, si més no, insuficient per a examinar rigorosament el pacient. “Tres mesos esperant aquesta visita i el metge només m’ha dedicat cinc minuts. Ni tan sols he pogut explicar el que em passa!” és una de les queixes més freqüents entre els usuaris, que no es conformen amb el tracte que reben i que no creuen que les presses ajudin a fer un bon diagnòstic. El darrer inconvenient és la burocratització dels processos sanitaris: moltes vegades els malalts se senten desorientats en un mar de gestions sobre les quals costa obtenir informació explícita i consideren aquest tràngol com un mal que s’afegeix a la seva malaltia. Molts d’ells coincideixen a afirmar que en el procés assistencial és molt important l’aprenentatge que s’obté a través de la pròpia experiència.

L’anomenada “teleassistència a casa” inclou un avisador que es penja al coll i que es prem si es necessita ajuda.

Servei Local de Teleassistència. Diputació de Barcelona

Tanmateix, en un camp en el qual la població desitja un grau més alt d’humanització i reclama un tracte més personal i directe, les noves tecnologies guanyen terreny a poc a poc i contribueixen a refredar les relacions metge-pacient. Poder contactar i concertar visita amb el metge per Internet potser serà, en un futur proper, una pràctica habitual. Ara per ara, els serveis de teleassistència constitueixen un sistema de suport a la gent gran cada vegada més estès. Aquests serveis, que utilitzen les tecnologies de la informació i la comunicació, permeten que moltes persones grans puguin viure a casa seva disposant del suport convenient en cas de necessitat.

La salut pública

Els serveis sanitaris públics també intervenen en els aspectes comunitaris de la salut i assumeixen, entre moltes altres funcions, la vigilància epidemiològica i els programes de vacunació. Es podria dir que, quan el concepte de salut transcendeix la individualitat i es pensa en termes de col·lectivitat, es parla de salut pública.

Els valors socioeconòmics i culturals de cada societat condicionen la visió de la salut i de la malaltia i, en conseqüència, cada societat s’organitza davant les necessitats que generen els seus propis conceptes. A Catalunya, en l’origen de la medicina moderna s’ha de situar la recuperació del jurament hipocràtic. Aquest és un document d’origen grec que parla dels principis ètics en la pràctica de la medicina. Es refereix a diversos temes generals en tota relació terapèutica, com la necessitat de no fer mal, de guardar el secret sobre allò que el metge coneix del malalt, etc., i a d’altres de més específics vinculats a la pràctica tradicional de la medicina avui ja superada, per exemple, la consideració de la cirurgia com quelcom que no ha de ser practicat pel metge: “no practicaré la talla, deixant aquesta operació als especialistes que es dediquen a practicar-la ordinàriament”, una referència a la separació entre metges i barbers que es mantingué fins ben avançat el segle XIX.

Si bé s’atribueix a Hipòcrates, alguns estudiosos creuen que es deu a l’escola pitagòrica. Sigui quina sigui l’autoria, se n’han fet moltes traduccions i adaptacions i se’n conserven manuscrits medievals. Malgrat que el seu interès és sobretot històric i tradicional, és encara utilitzat com a base en molts dels debats actuals sobre la conveniència de determinades pràctiques mèdiques, per exemple, l’avortament provocat o l’eutanàsia, ja que d’una lectura literal del seu contingut es pot deduir una prohibició estricta de la seva pràctica. La seva utilització simbòlica com a ritu d’entrada en la professió mèdica, que gaudí d’un període brillant en moments de reivindicació de la cultura clàssica grega, com fou, per exemple, el noucentisme, és avui en desús. Així, doncs, a Catalunya, el concepte de salut es va reconsiderar en el transcurs del desè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana que es va celebrar a Perpinyà l’any 1976. Arran d’aquella trobada, i gràcies en gran part al doctor Jordi Gol i Gorina, la salut de la persona es va definir com “una manera de viure joiosa, autònoma i solidària”. Anant més enllà de l’absència de malaltia i de l’existència de benestar, aquesta nova definició identificava la salut amb una posició activa i responsable davant de la col·lectivitat.

La promoció de la salut i la prevenció de la malaltia constitueixen, doncs, actualment, valors centrals de la medicina per diverses raons, entre les quals pel convenciment que, si és possible, val la pena evitar la malaltia.

Sensibilització, solidaritat i resposta social

Cartell de la campanya “Mulla’t per l’esclerosi múltiple” durant els actes realitzats al Palau Sant Jordi de Barcelona, el 2003.

Fundació Esclerosi Múltiple

Equitat, solidaritat i eficàcia són tres dels principis bàsics del sistema sanitari català. En una societat hedonista com és l’occidental, la malaltia costa d’acceptar, i la solidaritat s’alça com un valor força estimulant. Són molts els catalans sensibles al patiment aliè que col·laboren amb alguna de les moltes organitzacions no governamentals –les populars ONG– que es dediquen a fer arribar assistència mèdica allà on hi ha conflictes bèl·lics puntuals o bé on la situació és límit de manera permanent a causa de la fam i de la manca de les condicions mínimes d’higiene i salubritat. I ja són alguns els catalans que, en acabar un tractament farmacològic, van prenent l’hàbit de portar els medicaments sobrants a la farmàcia, on són recollits per una organització encarregada de seleccionar els productes vàlids i fer-los arribar allà on convingui. També cal mencionar els voluntaris hospitalaris, un col·lectiu que augmenta any rere any i que, per les dimensions que ha pres, demana una regularització urgent. Les maratons de TV3, que se celebren anualment des de l’any 1992, són un projecte impulsat per Televisió de Catalunya que ha esdevingut una iniciativa eficaç a l’hora de sensibilitzar la població de Catalunya en relació amb les malalties de què tracta. La participació d’un nodrit grup de professionals i d’una llarga llista de col·laboradors desinteressats fa possible un esdeveniment mediàtic de llarga durada que permet obtenir recursos econòmics per a la investigació científica sobre malalties que, ara com ara, no tenen solució definitiva. Les maratons de TV3 s’han dedicat, entre d’altres, al càncer, la diabetis, les malalties mentals, les malalties respiratòries cròniques i els trasplantaments d’òrgans.

Tècniques i pràctiques curatives tradicionals

El guariment de les malalties és una activitat necessària i essencial en qualsevol societat. Els valors socioeconòmics i culturals de cada grup social condicionen la seva visió de la salut i de la malaltia i, en conseqüència, cada un respon a les seves malalties amb la seva pròpia medicina. Així, mentre que la medicina occidental actual es basa en les nocions concretes i en una tecnologia determinada, hi ha hagut, des dels inicis de la història humana, i encara hi ha, altres tradicions mèdiques que reuneixen la funció guaridora amb la funció religiosa i fins i tot amb la ritual.

A l’antic Egipte, la medicina era patrimoni de les castes sacerdotals, i les seves pràctiques estaven íntimament relacionades amb la religió. Mentre que a Mesopotàmia la malaltia s’atribuïa a la intervenció dels mals esperits, a la Xina de l’antiguitat ja existien tècniques empíriques avançades com ara l’acupuntura. Molts pobles africans i amerindis practicaven la trepanació amb una intenció tant mèdica com ritual. Descartant la intervenció de les forces divines en la producció de malalties, els textos hipocràtics de l’antiga Grècia van ser els primers a abordar la malaltia des d’una perspectiva naturalista.

A molts llocs del món, idees com la possessió dels esperits o la bruixeria encara són les explicacions usuals de la malaltia. La biomedicina contemporània que regeix la medicina occidental és una varietat molt evolucionada de la medicina popular, que es basava en el consum d’herbes medicinals.

Els remeis tradicionals

La salut i l’alimentació són dues de les necessitats més peremptòries de l’ésser humà. No és estrany, doncs, que el coneixement popular sobre el regne vegetal incideixi de manera especial en les herbes remeieres i en les espècies comestibles. Moltes herbes han estat emprades –i encara ho són– com a remei, atesos els efectes beneficiosos i medicinals que tenen en la salut. La flora de Catalunya ofereix una àmplia varietat d’herbes que tenen propietats terapèutiques. Es poden aplicar de forma individualitzada o formar part de fórmules compostes, l’efectivitat de les quals tan aviat pot raure en l’eficàcia dels seus components com en l’efecte sinèrgic de la combinació. D’acord amb els estudis actuals dels especialistes en etnobotànica, les dermatològiques, les digestives, les respiratòries i les inflamatòries són les afeccions que més s’han tractat, i encara es tracten, amb plantes.

Les herbes boscanes, un regal de la naturalesa

Les herbes remeieres han estat utilitzades des d’èpoques molt antigues per al tractament de malalties. La infusió, la decocció, els emplastres i la maceració són les tècniques més habituals per a extreure els principis actius de les plantes medicinals. Els bafs, els sucs, els ungüents, les pomades, els xarops i els perfums són altres formes de preparació i d’aplicació dels remeis que, tradicionalment, han estat patrimoni femení.

Herboristeria Casa Pià, de Reus. Detall de les prestatgeries.

Montse Solà

Excloses de la ciència oficial, les dones van ser metgesses sense títol durant segles. En l’àmbit domèstic, les pràctiques curatives es transmetien de mares a filles, de manera que la medicina va acabar formant part de l’herència femenina. No és estrany, doncs, que fra Miquel Agustí, autor del Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril publicat a Barcelona l’any 1617, conegut popularment com el “Llibre del Prior”, dediqués la segona part del primer capítol de l’obra a les mares de família, dipositàries naturals d’aquests coneixements. En el “Llibre Primer”, el prior del temple de la Fidelísima Villa de Perpiñán ofereix un recull dels remeis universals per a malalties ordinàries que constitueix un autèntic manual casolà de medicina. Fa referència també a un extens ventall d’herbes que tenien les aplicacions més variades. L’iva, també anomenada herba felera, es feia servir per a tractar la icterícia, coneguda popularment amb el nom de fel sobreeixit o mal de fel. A l’herba melsera i l’herba fetgera, begudes en forma de tisanes, se’ls reconeixien qualitats astringents i es feien servir per a combatre les malalties de la melsa i del fetge per les seves propietats hepatoprotectores. La mostassa constituïa un eficaç antiinflamatori molt indicat per als atacs de ciàtica. La peònia, en canvi, es creia efectiva contra l’apoplexia, també anomenada feridura o mal de sant Joan. El mal de costat, un tipus de dolor associat a la pneumònia i a la pleuresia, es guaria amb el card sant.

Potser perquè solia recaure en les dones, la medicina popular disposava d’una gran quantitat d’herbes utilitzades en obstetrícia i en ginecologia. Del malcoratge i l’orenga es deia que augmentaven la fecunditat; la marialluïsa s’emprava com a analgèsic menstrual; la matricària i la farigola guarien les malalties i els dolors de la matriu; la falzia, l’artemísia i l’herba d’ala provocaven la regla; l’alfàbrega i la malva ajudaven en el moment del part i l’anet i el fonoll afavorien l’alletament.

A causa del taní que contenen, la consolda major i la consolda menor s’empraven per la seva qualitat astringent, que talla el flux de la sang i cura nafres. El tabac aviat es va revelar com una planta prodigiosa que s’aplicava directament sobre les ferides i les nafres. El suc de la betònica, coneguda com a herba dels leprosos, retornava la salut als afectats per la lepra. A la broida, la camadrea, el card sant, la mostassa, la pimpinella i el romaní, entre d’altres, se’ls atorgaven virtuts preventives contra la pesta. En temps de pesta, l’aire corrupte que es creia que envaïa les cases es netejava amb fum de romaní. Els lladres que anaven a robar a les cases empestades s’untaven amb un vinagre preparat amb espígol, romaní, farigola i sàlvia que els preservava de la malaltia. Aquest remei rebia el nom de “vinagre dels lladres”.

Els còlics nefrítics i la retenció d’orina són algunes de les malalties relacionades amb l’aparell excretor més habituals. El marduix, la mare-selva, l’orenga, la camadrea, l’ortiga i la malva s’aprofitaven per a les malalties renals a causa de les seves propietats diürètiques. I els espàrrecs i el xarop d’hisop es reservaven per a desfer les pedres de ronyó.

Mentre que les propietats carminatives del comí i del fonoll alleugerien el malestar provocat per la flatulència, l’anet, el safrà i la menta es consideraven beneficiosos per a pair els aliments. El donzell, a partir del qual es produeix l’absenta, també assegurava una bona digestió. El plantatge decuit s’utilitzava per a alleujar el mal de queixal o mal de santa Apol·lònia.

La febre quotidiana i les febres terçana i quartana, que acompanyen els accessos de malària, es tractaven amb infusions de valeriana, camamilla, card sant, sarcocol·la, pericó, o bé amb pegats de sàlvia i amb ungüent de broida.

Els productes de l’horta i el corral

És poc probable que hi hagi aliments que gaudeixin de més propietats medicinals que els alls i les cebes. Els alls tenen nombroses aplicacions i es fan servir per a curar el mal d’orella, fer baixar la febre, calmar la tos i alleujar el mal de queixal. Les cebes, per la seva banda, tenen propietats descongestives i expectorants i s’aconsellen en els processos catarrals.

Les bledes, les carbasses, els cogombres i les borratges —vegetals rics en fibra— eren apreciats per les seves propietats purgatives. Durant l’alletament es desaconsellaven el julivert i les carxofes, que perjudicaven la llet de la mare; les cols, els enciams i l’aigua de raves, en canvi, es consideraven adequats per a les dones que donaven el pit. Depurativa i antitussígena, la col va esdevenir una de les hortalisses més apreciades per les seves múltiples aplicacions medicinals, que fins i tot incloïen emplastres per a mitigar els atacs de gota. Als espinacs, se’ls atribuïen més defectes que qualitats en ser considerats un aliment poc nutritiu, però, amb tot, es creia oportú donar-ne als afectats per l’asma, una malaltia que es coneixia popularment com a ofegor. El suc de julivert, el meló, la pastanaga i els raves combinats amb vi blanc, que tenien propietats diürètiques, es prescrivien per a evitar la retenció d’orina, les pedres als ronyons i els còlics nefrítics.

Etiqueta de les pastilles de llet de burra del Doctor Andreu.

Enciclopèdia Catalana/Arxiu Francesc Cabana

Mitjançant els processos més diversos, la medicina tradicional també treia profit de les propietats medicinals dels animals, ja fossin salvatges o de corral. De les abelles s’obtenia la mel, que era tinguda per un aliment altament nutritiu que es reservava als nens i, en la mesura en què es creia que conservava i allargava la vida, als vells. Els gargarismes fets amb mel s’utilitzaven per a guarir les nafres de la boca. La llet de cabra s’administrava per a afavorir el bon funcionament de la melsa, mentre que la llet de somera, a la qual s’atribuïa la llegendària virtut de proporcionar bellesa, estava especialment indicada per als tísics o els afectats per malalties similars. També l’expressió “lluna de mel” es deu al fet que es creia que la mel augmentava la capacitat de fer l’amor i per això els nuvis en prenien. Ja era un costum de l’època romana que les núvies prenguessin mel abans del matrimoni, per estimular la fecunditat.

El greix animal tenia diverses aplicacions: el de gallina remeiava els penellons, el de cérvol servia per a elaborar uncions i pegats resolutius per a apostemes i bubes, i el de llop alleujava els dolors de part. El de conill s’emprava per a ungir els ronyons perjudicats per càlculs i arena urinària, i el de xai era eficaç contra qualsevol mena de verí. Per la seva qualitat analgèsica, el cervell cuit de llebres i conills fregat a les genives dels nens feia que les dents els creixessin millor i de manera menys dolorosa. Les banyes de braus, bous o vaques, reduïdes a pols, tenien la virtut d’aturar els còlics i els cucs dels nens. I mentre el fel de gallines, llebres i perdius, i els fems de tórtora, gall d’indi i llop es consideraven beneficiosos per a les malalties dels ulls, els excrements de bous i vaques servien per a rebaixar la inflor i les picades de les abelles.

Apotecaris i especiers, els artesans de la medicina

Ungüent de banya de rinoceront, de “reconegudes virtuts afrodisíaques” i “remei contra l’ejaculació precoç”.

Enciclopèdia Catalana – Jordi Vidal

Tenint en compte els ingredients anteriors i molts altres, els antics apotecaris preparaven un gran nombre d’olis que posseïen diverses i inversemblants propietats. Entre tots aquests destaca l’oli d’ametlles dolces que, a banda de tenir un suau efecte purgant, servia com a preparat de base per a fabricar pomades i liniments. Ateses les seves propietats hidratants, s’aplicava per via tòpica durant l’embaràs per a evitar les clivelles de la panxa i dels pits, i s’administrava a les dones després de parir per a calmar els dolors del postpart. En casos de mal d’esquena i alteració nerviosa, es considerava molt adient l’oli que resultava de coure una combinació d’herbes i una guineu —si era possible, alimentada amb el raïm més madur— en una part d’aigua i dues d’oli. Les uncions d’oli de guineu també eren adequades per al mal de ronyons, per a la ciàtica i per al dolor de les articulacions. L’oli de blat, el d’ous i el de sofre s’utilitzaven per a curar nafres i úlceres. Untat a l’esquena, a les plantes dels peus, als palmells de les mans, al front i als polsos, l’oli d’escorpins servia, igual que l’oli de llorer, per a calmar els accessos de les febres quartanes. En aportar els àcids benzoic o cinàmic que s’obtenien de les resines de certs vegetals, els bàlsams s’aplicaven en ferides i nafres. Els bàlsams de flors i de llavors de centaura groga, que s’obtenien deixant-los uns quants dies a sol i serena o escalfant-los al bany maria, anaven bé per a curar les nafres i els noli me tangere, que així anomenaven els autors antics certes úlceres cutànies que els tractaments tòpics no feien més que irritar.

La bruixeria benèfica com a pràctica curativa

Entre altres maldats, les bruixes i els bruixots tenen la facultat de fer mal, de formular maleficis i de provocar pedregades. Sovint adquireixen aquestes habilitats malèfiques pel lloc de naixement o per herència familiar. Així, hi ha pobles de Catalunya on totes les dones que hi neixen esdevenen bruixes pel sol fet d’haver-hi nascut: Cadaqués, Llers, Vallgorguina, Vimbodí i Solivella, Altafulla i Molins de Rei en són alguns. Segons la tradició, la bruixeria és una condició que es pot transmetre de pares a fills, de manera que hi ha certs poders negatius que es concentren en determinades famílies per una qüestió purament genètica. Amb el seu poder malèfic, els bruixots també eren capaços d’encantar, de fer encisos i d’ullprendre o malmirar o, el que és el mateix, embruixar amb la mirada.

També diu la tradició, però, que hi ha bruixes i bruixots que posseeixen poders benèfics. Són aquells que han adquirit aquesta naturalesa a través del dia del seu naixement o bé per l’ordre del seu naixement dins de la família. Aquestes circumstàncies atorguen a tot un seguit de personatges unes virtuts curatives especials que van més enllà de les malediccions, dels maleficis i de la capacitat de provocar tempestes.

Els saludadors, per exemple, eren persones que podien guarir de gràcia —o sigui per art divina— pel sol fet d’haver nascut la nit de Nadal o la de Sant Joan. Tot i que tenien el do de curar ferides amb el contacte de la seva mà, els saludadors recorrien a pràctiques màgiques per a la curació de certes malalties com ara les febres palúdiques o febres de Barcelona, que combatien bullint claus en una olla de terrissa.

Els xucladors guarien tota mena de ferides xuclant-les. Aquesta virtut, que els venia donada pel fet d’haver nascut el dia de Sant Judes, era més gran si el naixement s’havia produït durant les hores fosques. No podien tocar el mal perquè, en aquest cas, patien la malaltia amb tota la seva virulència.

Als oracioners, se’ls reconeixia l’habilitat de recitar pregàries curatives, que guanyaven eficàcia en sortir dels seus llavis. Se solia tractar de persones nascudes el Dijous Sant. Amb tot, existia la possibilitat d’exercir l’ofici d’oracioner sense haver nascut en la circumstància anterior. Per comprovar la idoneïtat dels aspirants a oracioners, els iniciats prenien la mà dreta del neòfits per mirar d’esbrinar-ne les facultats remeieres a través de pulsacions reveladores. La transmissió d’oracions era un afer, si més no, delicat, ja que existia el risc de posar fi a la seva virtut: per evitar-ho, i segons el cas, el més indicat era ensenyar-les a la mitjanit de Sant Joan i de Nadal. L’iniciat les recitava més o menys de pressa fins a set vegades —en cap cas no havia de superar aquest nombre— sense interrupció, i el candidat a oracioner les havia de retenir a la memòria. Si no ho feia, es concloïa que no era apte per a l’ofici. Excedir-se en les repeticions o plasmar les oracions en el paper en feia perillar les virtuts fins al punt que podien encomanar les malalties en lloc de guarir-les. Les oracions es convertiren en el valuós patrimoni dels oracioners. Molts d’ells mantenien en secret el seu repertori per evitar-ne la propagació. Les transmissions es feien a canvi d’una quantitat de diners que podia ser elevada quan es tractava d’oracions poc conegudes i de provada eficàcia. L’extens repertori dels oracioners cobria un gran nombre de malalties. Moltes disposaven d’una oració específica però, si no la tenien, es recorria a oracions indicades per a afeccions similars o bé es pronunciaven fórmules adreçades als sants metges guaridors per excel·lència, sant Cosme i sant Damià, que servien per a guarir tota mena de mals:

“Sant Cosme, sant Damià i sant Pelegrí,
feu que el mal d’en… marxi de camí.”

Els senyadors eren una variant dels oracioners i eren nascuts el mateix dia. Procedien com els oracioners però senyaven el mal fent creus o senyals cabalístics. Habitualment ho feien amb el polze de la mà dreta, atesa la creença que aquest dit estava estretament vinculat amb el cervell i el pols. També n’hi havia que se servien del dit del mig, un dit relacionat directament amb el cor. Fos com fos, el mal se senyava mentre es recitava l’oració: el traç vertical de dalt a baix i el traç horitzontal d’esquerra a dreta, fent coincidir cada traç amb un vers.

A diferència dels senyadors, els trencadors trencaven el mal amb creus i signes. Alguns treballaven sota la protecció d’un sant i, en aquest cas, el pacient havia de dedicar la cremació d’un setrill d’oli al sant en qüestió, que molt sovint era sant Maure. Es concentraven en la curació de determinades malalties com ara les angines, el mal de ventre, l’espatlladura de pit —expressió popular que indica un conjunt de molèsties imprecises provocades per una defectuosa posició esternal— i l’enyorament o enaiguament, que és l’aflicció derivada de la falta d’alguna persona, especialment de la mare.

Els setens eren el setè fill sense interrupció de sexe d’una parella. Aquesta circumstància, tan particular com improbable, els feia mereixedors de diverses virtuts, entre elles la curativa. Només amb una simple imposició de mans eren capaços de guarir mals com les cremades i les mossegades de gos.

Els salmaires van sorgir com una mena de competidors deslleials dels oracioners. Generalment es tractava de captaires que recitaven salms i responsos per a guanyar-se la vida. Més que guarir, els salms prevenien contra la mort i les malalties. Tanmateix, si els captaires no obtenien almoina, els salms podien esdevenir autèntics maleficis destinats a provocar indisposicions i dissort: n’hi havia per a provocar diversos mals, entre els quals mal de ventre,

“Ventre bullit, — ventre fregit,
ventre cosit, — ventre podrit,
ventre ben recargolat: —que tot això passi ben aviat,
i que sigui tan de veritat — com Jesús és nat,
Jesús és mort — i Jesús és ressuscitat,
en nom de les tres persones — de la Santíssima Trinitat.”

i mal de queixal,

“Barril, barral, — punxi el queixal
que un dimoni s’hi posi — i faci força mal,
i que tot això sigui tan veritat — com les tres persones
de la Santíssima Trinitat.”

Els responsos, per la seva banda, tenien un gran poder negatiu i podien produir, a qui anaven dirigits, efectes tan poc desitjables com la mort.

Lletanies, oracions i fórmules màgiques eren aplicades amb el desig de guarir. Per a facilitar-ne la recitació, de vegades s’escrivien.

Arxiu Roset

En darrer lloc, i posant fi a la relació d’individus que aplicaven les arts màgiques al camp de la medicina, hi havia els endevinetes i els desagulladors. Per als primers, capaços de veure-hi a través dels cossos opacs, el cos humà era transparent. Aquesta facultat els permetia obtenir informació a partir de la imatge dels malalts reflectida a l’aigua d’un cubell. La tècnica dels endevinetes era especialment adequada per a curar la ràbia o mal de sant Hubert en la mesura que podien veure a l’aigua del cubell el gos causant de la ferida i determinar si era o no era rabiós. Els segons, que es dedicaven més aviat a guarir animals, sabien guarir la rampa, el dolor i les punxades sense necessitat de veure el malalt, ja que només els calia saber-ne el nom.

A moltes poblacions es realitzaven rituals ancestrals, com ara al barri de Canyet, a l’entorn rural de Badalona, on es feia el de passar pel roure per guarir de trencadura els infants: al punt de la mitjanit de Sant Joan es passava l’infant per un esvoranc falcat amb pedres obert verticalment a la soca d’un roure. El pare a un costat i el padrí a l’altre —o un que es digués Joan a un costat i un altre que es digués Pere a l’altre— passaven la criatura pel forat, tres vegades, tot dient: Sant Joan gloriós, trencat te’l donc. Mentre el que el rebia responia: Sant Joan gloriós, curat te’l prenc. Es desfalcava l’esvoranc i la cicatriu del roure es recobria amb argila i s’embenava amb els bolquers de l’infant. Si la ferida es tancava, la criatura es guaria.

Oracions i refranys

Oració manuscrita d’aplicació en els casos d’“espatllats”.

Arxiu Roset

Les oracions curatives, uns versets miraculosos Durant molt segles la medicina va recórrer a les oracions, fórmules litúrgiques de pregària, per implorar a Déu o a algun sant el guariment dels malalts. Una gran majoria dels mals que afectaven la societat d’aquells temps tenien oracions pròpies, de manera que sembla clar que la cura dels mals es confiava, a través d’un seguit de versos amb suposades virtuts curatives, a la divinitat més que no pas a la ciència. Els bons oracioners recitaven les lletanies sense fer cap acció, i concedien a la fórmula màgica tot el poder curatiu. La reiterada presència d’elements astronòmics com ara el sol i la lluna, el dia i la nit o el matí, el migdia i la tarda, revelen l’origen mític de les oracions. A aquest element mític se solen associar elements màgics i religiosos. Així, no és estrany que, en un bon nombre d’oracions, el mal prengui cos i es materialitzi a fi i efecte de poder-lo manipular amb facilitat, si convé amb l’ajuda d’amulets. A diferència dels talismans, que porten sort i fortuna de caràcter general, els amulets són objectes posseïts de virtuts meravelloses per a afers molt determinats. El queixal de llop, per exemple, es té per un amulet que protegeix de les malalties:

“Mal de ventre,
pega bullenta;
queixal de llop,
que s’emporti ventre i tot.”

Més rellevant és la intervenció dels personatges bíblics i dels sants, que s’invoquen reiteradament tant per enfrontar-se al mal —amb el qual poden, fins i tot, mantenir un diàleg— com per guarir el malalt.

La majoria de les oracions remeieres són força incoherents, i poc més que un seguit de versos inconnexos que combinen i repeteixen elements recurrents. Algunes, les més habituals, eren conegudes per les mestresses de casa i es feien servir per a resoldre situacions quotidianes. Quan la situació adquiria una certa gravetat, la població recorria als serveis dels remeiers d’ofici, dipositaris d’un bon nombre d’oracions de coneixement molt més restringit.

Normalment s’havien de dir a mitja veu i un nombre cabalístic de vegades. L’element màgic es torna a fer present amb el nombre, i moltes oracions es repetien tres, cinc, set o nou vegades, sempre en nombre senar. Si s’havien de dir menys de nou vegades, el recitat se solia completar amb el nombre d’oracions de caràcter estrictament religiós com ara l’avemaria o el parenostre fins a assolir el còmput de nou, nombre considerat com essencialment mèdic. Mantenint aquest caràcter cabalístic, alguns elements com els sants i els personatges bíblics hi apareixen en tríades. També era freqüent consignar, al llarg de la pregària, el nom del pacient o el de l’oracioner. La virtut de les oracions depenia de les circumstàncies. Algunes oracions, dites novenes, s’havien de dir nou vegades durant nou dies seguits. N’hi havia que només tenien virtut al punt de la mitjanit de la vigília de Sant Joan. Les unes havien de ser dites de dia, les altres de nit; algunes s’havien de recitar en veu alta, altres a cau d’orella; algunes s’havien de recitar d’amagat del pacient, altres en la seva presència. Els requeriments eren molts i diversos, i d’aquests depenien els efectes de l’oració. La condició més important, però, era la fe del malalt en el valor virtuós de l’oració. El fracàs de la guarició s’atribuïa, de forma invariable, a la manca de fe del pacient, que restava eficàcia a la pregària.

El repertori dels oracioners era amplíssim, com queda palès en el recull d’oracions i refranys que Joan Amades va publicar l’any 1935 a Barcelona. Contra el mal lleig, que incloïa mals cancerosos i gangrenosos, es recitaven els següents versos:

“Mal lleig, mal dolent
si ets nascut al dematí
t’encomano a sant Martí;
mal lleig, mal dolent,
si ets nascut al migdia.
t’encomano a la Verge Maria;
mal lleig, mal dolent,
si ets nascut al vespre,
t’encomano a sant Silvestre.”

Per a combatre les febres palúdiques o mal de Barcelona, la fórmula era:

“Sant Pere i sant Martí
jo no faig sinó patir
per males febres que m’han entrades,
febres molt desesperades.
Si m’han entrat de dia,
que em curi la Verge Maria;
si m’han entrat de nit,
que em curi sant Bernardí;
la creu de sant Pere
que em valgui per darrere;
la creu de sant Joan,
que em valgui per davant;
la creu de nostre senyor,
que em valgui pel cantó.
Que tot això sigui veritat
con Jesús és nat,
Jesús és mort,
Jesús és crucificat,
Jesús és ressuscitat.
Tot això és tan veritat
com que la Santíssima Trinitat
em farà curar les febres ben aviat. Amén.”

Refranys i consells, un compendi de saviesa popular

Els aforismes són proposicions concises i sovint enginyoses escrites en vers que recullen enunciats que resulten de l’experiència popular. Tot i que són mancats d’argumentació, acaben establint unes certes normes de conducta davant de determinades situacions. De la mateixa manera que passa en altres camps de la ciència, l’aforística mèdica constitueix un ampli cos de doctrina popular que recull la saviesa adquirida al llarg de molts anys d’experiència en matèria de malalties. El refranyer català proporciona una gran quantitat de proverbis i dites referents als mals —home vell, cada dia un mal novell; mal de testa, vol minestra; refredat mal curat, enterro preparat— i als remeis, com ara el mal de migranya es cura amb castanya, l’aigua de menta tot mal renta i fonoll i ruda fan la vista aguda. Les màximes populars relacionades amb l’art de preservar de les malalties o de guarir-les són molt nombroses, i ofereixen una gran quantitat de variants. Aquesta saviesa s’expressa també a través de diversos consells, entre els quals val la pena destacar aigua corrent no mata la gent; aigua aturada, mort amagada i fuig de la pestilència, que és una bona ciència.

La percepció màgica de la medicina

La medicina va néixer quan l’home es va proposar curar malalties. En els seus inicis la medicina es va mantenir en un estadi màgic, ja que la malaltia s’entenia com un càstig diví, com un senyal de la còlera de les deïtats. El curanderisme, que encara perviu en l’actualitat, pren suport en aquest substrat de caràcter màgic i mític.

Malgrat els avenços de la medicina actual, els curanderos es mantenen vigents fins i tot en les societats més desenvolupades. Escolten els problemes del malalt i lluiten contra els esperits malignes que s’apoderen de la seva ànima i el seu cos. L’èxit de la seva tasca rau, en gran part, en el fort estímul que es desprèn de la intensa càrrega emocional que transmeten. El curanderisme actual és, per a molta gent, un recurs paral·lel al sistema sanitari vigent. Alguns hi recorren empesos per la desesperació quan no troben una resposta eficaç de la medicina convencional. D’altres s’hi dirigeixen perquè, descontents amb el tracte que ofereixen els metges i els hospitals, que consideren deshumanitzat, troben en els curanderos un tracte més càlid i individualitzat.

Ampolleta amb aigua de Lorda.

Gemma Roset

L’aigua miraculosa també té un paper important en el camp de les arts curatives populars. Són moltes les fonts d’on es creu que brollen aigües amb aquestes propietats. Al Santuari de Lorda, centre de peregrinacions marianes massives, s’hi celebren banys rituals que afavoreixen la curació dels fidels. Les advocacions marianes de la Salut es van estendre pels Països Catalans entre els segles XV i XVII, i moltes encara perviuen en una gran quantitat de santuaris i capelles dedicades a la Salut, com ara el santuari de la Salut a la Garrotxa, el de Sant Feliu de Llobregat i el de Sabadell.

A mesura que augmenta la immigració dels països en vies de desenvolupament cap als països desenvolupats, creix la possibilitat que els metges s’hagin d’enfrontar a un gran ventall de creences i pràctiques mèdiques indígenes que formen part del que s’anomena etnomedicina. És freqüent que els usuaris nouvinguts que ja formen part de la societat actual i que han crescut immersos en l’etnomedicina mostrin un clar rebuig a la biomedicina, que col·lideix amb les seves creences tradicionals. En una societat cada vegada més multicultural com és la catalana, és molt necessari establir un diàleg fluid entre biomedicina i etnomedicina, i promoure la comprensió del que és realment important en els conceptes etnomèdics. Els embarassos no volguts, que cada grup social aborda d’una manera diversa, són una situació en què la diferència cultural es fa ben palesa: mentre els catalans es decanten pels tractaments anticonceptius, no és estrany que les dones de l’est europeu rebutgin aquest sistema i optin per avortar als hospitals o que les dones d’altres grups ètnics es decideixin per prendre abortius i resolguin aquest problema a casa.

L’art de curar: oficis i institucions

Paral·lelament a les arts curatives vinculades a la bruixeria —que no tan sols no van desaparèixer sinó que es van practicar fins al segle XIX i, en petita escala, encara es mantenen vives en les arts de certs curanderos— va néixer l’ànim de superar la guarició de malalts per mitjans estrictament màgics i religiosos.

La medicina medieval, dels frares als metges

Fins al segle XI, la medicina fou habitualment exercida a Catalunya pels frares i no va ser fins més endavant, cap al segle XII, que la van començar a exercir els laics. Escrita pel cirurgià italià Guido Lanfranchi durant l’última dècada de 1200, la Cirurgia Parva constitueix una obra clau en la història de la cirurgia europea, que va ser ampliada i traduïda al català pel mestre Guillem Salvà. Molt distorsionada per les supersticions, la medicina es debatia, a l’edat mitjana, entre la bruixeria i la ciència. Al segle XIV es distingia entre metges o físics i cirurgians o barbers. Els cirurgians, que juntament amb els notaris i els apotecaris pertanyien a l’estament dels artistes, formaven confraria amb els barbers o cirurgians de “roba curta”, que eren professionals de la cirurgia autoritzats per a tractar ferides, recompondre fractures, arrencar queixals i practicar operacions externes com ara fístules, abscessos, gangrenes i tumors. Hi havia els graus de batxiller, llicenciat o mestre i una certa especialització: els litomistes es dedicaven al tractament de càlculs renals, els queixalers o arrencaqueixals es limitaven a l’extracció de peces dentals, els mestres en trencadures es concentraven en la guarició d’hèrnies, els sagnadors tenien per ofici sagnar els malalts, les llevadores assistien les dones en els parts i les dides s’encarregaven de l’alimentació dels infants.

El nivell dels metges catalans dels segles XVI-XVII es va ressentir de l’expulsió dels jueus i dels musulmans, màxims dipositaris del coneixement mèdic d’aquell moment. Amb l’expulsió dels jueus l’any 1492 es va perdre el llegat de metges islàmics i andalusins de la categoria d’Avicenna i Averrois. L’any 1506, el catedràtic de medicina valencià Lluís Alcanyís va ser condemnat a mort per judaïtzant i, amb l’expulsió de la població morisca de l’any 1609, van marxar els hereus de la tradició mèdica hebrea.

La institucionalització de la medicina

A Occident, la medicina començà a institucionalitzar-se des de l’antiguitat, amb les aportacions dels metges grecs i romans, i a partir de l’alta edat mitjana amb l’aparició dels hospitals fora muralla per a internar els malalts lluny dels sans. Aquests hospitals van iniciar una especialització per a la tipologia de la malaltia i, cap al segle XI, ja aparegueren ordes militars especialitzats a tenir cura dels hospitals.

Els ordes militars: monjos i soldats

Els hospitalers eren membres de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, un orde que va ser fundat l’any 1048 a partir de la comunitat de monjos que, dirigida pel monjo Gerard, s’ocupava dels pelegrins malalts que visitaven els llocs sants. Cap a mitjan segle XII, Ramond de Puèg va succeir Gerard. En afegir als tres vots de castedat, pobresa i obediència el vot de servir a les armes, els hospitalers van esdevenir un orde militar amb la missió de protegir els pelegrins en Terra Santa, donar suport a l’acció dels croats i defensar les seves propietats. Es van estendre per tot l’occident cristià, on van instal·lar cases de comandància militars i hospitals atesos per priors i germans que aviat van veure reforçada la seva tasca per les germanes hospitaleres. El centre de l’orde es va establir a Jerusalem. En caure la ciutat l’any 1187, la residència del gran mestre i la seva cort es van traslladar a Sant Joan d’Acre, on van restar fins l’any 1291, que es van instal·lar a l’illa de Rodes, a la mar Egea. A partir del segle XIV els hospitalers van esdevenir un orde essencialment militar i van assolir el moment de màxim apogeu econòmic. L’orde va iniciar el seu declivi al segle XV a causa, entre altres coses, de l’enorme despesa que suposava el manteniment del centre de Rodes.

Expulsats de Rodes pels turcs l’any 1522, els hospitalers van obtenir, l’any 1539, la sobirania de l’illa de Malta per butlla papal i van passar a ser coneguts com cavallers de Malta. L’orde militar del Temple, que es va introduir a Catalunya a partir de l’any 1131, també establia el quart vot, de socórrer els pelegrins que visitaven els llocs sants, que sovint eren atacats pels sarraïns. Les riqueses acumulades per l’orde i el seu poder creixent van motivar enveges i sospites que van culminar l’any 1312 amb l’abolició de l’orde. Els béns dels templers van ser assignats als hospitalers.

Els hospitals, les fundacions benèfiques medievals

Tot i que les notícies que han pervingut són poc concretes, sembla que els primers hospitals de Barcelona es remunten a l’època romana. Fins al segle XI, als Països Catalans, les institucions hospitalàries es limitaven a les infermeries dels monestirs. De fet, el concepte “hospital” és cristià: era una casa on es donava acollida a malalts, desvalguts i pobres. No serà fins al segle XVI que aquesta paraula adquirirà el sentit d’institució clínica per a malalts. Aleshores ja hi havia moltes poblacions que havien recollit el record a la toponímia: l’Hospital com a veïnat a Montmajor, Cervelló o Viella, l’Hospitalet de l’Infant, l’Hospitalet de Llobregat o l’Hospitalet de Roca-sança, entre d’altres.

Els hospitals medievals, doncs, estaven vinculats a l’Església i eren els mateixos clergues els qui practicaven una medicina molt rudimentària, basada en els textos clàssics que ells eren els únics de saber llegir i interpretar. A les poblacions catalanes medievals, les persones malaltes no eren marginades de manera especial, tret dels leprosos, que eren confinats en cases o hospitals especials per por del contagi, raó per la qual bona part dels hospitals medievals se situaven fora ciutat.

Amb l’expansió econòmica i el creixement, els ravals aviat van quedar inclosos dins les noves muralles de la majoria de les ciutats, de manera que alguns hospitals com la Casa dels Malalts o la Casa de Mesells de Sant Llàtzer de Barcelona, fundada al segle XII pel bisbe Guillem Torroja, van quedar inclosos en els límits urbans de Barcelona. Considerats com una institució medieval especialitzada, els llatzerets o cases de lleprosos se solien situar als ports i a les fronteres per examinar els individus i les mercaderies procedents de països on regnaven les pestilències o malalties contagioses. Allà, els sospitosos de patir la lepra, coneguda popularment com mal de mesell o mal del llop, eren sotmesos a quarantena.

Malgrat la manca de possibilitats mèdiques que tenien, els hospitals van destacar entre les fundacions benèfiques medievals. Més que guarir malalts, la seva funció era acollir-los, de manera que funcionaven com a albergs per a pobres i pelegrins. Aquestes institucions es mantenien gràcies a les donacions de particulars i gràcies a l’Església, que va ser la principal promotora de l’obra assistencial.

Sala de malalts de l’Hospital de la Santa Creu, al segle XV en una il·lustració actual.

Enciclopèdia Catalana – G. Conte – Pomi

L’Hospital de la Santa Creu va ser fundat l’any 1401 al carrer de l’Hospital, al centre del Raval, quan Benet XIII va concedir la butlla fundacional. Un gran edifici d’estil gòtic amb un pati central va acollir les diverses dependències de l’hospital, entre les quals hi havia diverses sales destinades a acollir els malalts —separats per sexes— i el despatx del farmacèutic. El nou hospital disposà també d’un taller d’especier per a preparar medicaments i proveir l’apotecaria. Un fet semblant va tenir lloc a Lleida, on les onze institucions hospitalàries existents es van aplegar en una de sola l’any 1466.

En disposar de la Santa Creu com a hospital general, els centres assistencials que es crearen a Barcelona entre els segles XVI i XIX van anar cobrint àrees sanitàries específiques. Així, al segle XVI es fundaren l’Hospital de Nens Orfes i Hospital de la Misericòrdia i la Casa de Convalescència, que es considera la primera casa de rehabilitació de Catalunya. L’any 1853 es fundà la Casa de la Maternitat que, en part, prengué el relleu a l’Hospital de Nens Orfes. Tots aquests establiments s’agruparen al voltant de l’Hospital de la Santa Creu, i la majoria donaren servei fins a la primera meitat del segle XX, quan progressivament van ser substituïts per centres més moderns com ara l’Hospital Clínic i Provincial i l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, conegut com Hospital de Sant Pau.

Canvi social i evolució mèdica

L’alleujament del dolor i del sofriment és un dels objectius més antics de la medicina. El control de les malalties infeccioses ha estat un dels grans assoliments del segle XX, malgrat que han aparegut problemes nous, com la sida, que han posat en qüestió la capacitat de la medicina.

D’altra banda, els canvis en les tendències de mortalitat i fecunditat a l’occident europeu, que han experimentat un descens considerable, han dibuixat un panorama demogràfic que planteja nous objectius en la medicina. En una societat marcada, entre moltes altres coses, per l’envelliment de la població, el culte al cos i el retard de l’edat reproductiva, s’han generat noves necessitats sanitàries. Les malalties degeneratives en són un exemple. Afecten una bona part de la gent gran, suposen la primera causa de dependència i representen una càrrega familiar —moltes famílies han de fer mans i mànigues per ocupar-se dels avis— social i econòmica. A aquesta societat que envelleix, paradoxalment, li costa acceptar que el cos és vulnerable i deteriorable. Utilitzant un aparell publicitari molt notable, la cirurgia estètica ofereix la possibilitat d’aconseguir cossos sense edat. Es comença a parlar de medicalització de l’aparença.

Les tendències reproductives dels catalans també han sofert variacions. S’insisteix en el fet que augmenten els casos d’esterilitat, però aquesta afirmació no és del tot certa. Sí que és veritat que les exigències formatives i laborals que imperen en la societat catalana sovint provoquen el retard en la reproducció. L’edat òptima reproductiva se situa entre els 18 i els 25 anys. És força freqüent que les dones posposin el primer embaràs més enllà dels 30 per motius acadèmics o professionals, cosa que disminueix les possibilitats d’embaràs i augmenta el risc de subfertilitat. En aquests casos, la medicina intervé amb els tractaments inductors de l’ovulació, la inseminació artificial i la fecundació in vitro.

La salut pública, entesa com el conjunt d’estratègies que miren d’identificar i prevenir les causes ambientals i socials de la malaltia, s’organitza actualment en tres nivells diferenciats. La salut pública es concentra en la prevenció i en la promoció de la salut. En l’àmbit de la prevenció anomenada primària, és a dir, la que intenta evitar l’aparició de la malaltia, són destacables els programes de vacunació i les activitats de promoció, com les campanyes contra el tabaquisme, l’alerta creada entorn del binomi alcohol-vehicle i les campanyes de suport al sexe segur, l’esport i l’exercici físic. La prevenció secundària es concentra en la detecció de la malaltia, per exemple el càncer, abans que aquesta provoqui danys seriosos o irreversibles, normalment a través de revisions i cribratges, que bona part de la població —sobretot la femenina— practica de manera sistemàtica a Catalunya. La prevenció terciària s’orienta a la rehabilitació per a evitar les seqüeles de la malaltia.

Epidèmies i malalties infeccioses

Els bacteris i altres microorganismes no es van descobrir fins a l’aparició dels microscopis moderns, al final del segle XIX, i, fins aleshores, l’origen de les malalties per contagi es considerava un misteri sovint atribuït a la intervenció divina.

Les pestes: el flagell diví

S’entén per pesta qualsevol malaltia epidèmica que es transmet de persona a persona o mitjançant la intervenció d’animals portadors, com ara rates i puces. A causa de la manca de coneixements mèdics i d’higiene, les epidèmies van delmar sistemàticament la població mundial durant segles, especialment des de l’any 1348, any en què esclatà l’epidèmia de la Pesta Negra, fins al primer terç del segle XVI. La impotència davant la malaltia va reforçar els sentiments religiosos, i els eclesiàstics van aprofitar per predicar la necessitat de fer penitència per allunyar del poble una desgràcia que s’entenia con un càstig de Déu. En general, s’establia una relació directa entre els pecats col·lectius i la ira divina. Per aquesta raó, es van reproduir les rogatives, processons i altres rituals públics de desgreuge o expiació, de vegades adreçats a un sant patró intercessor.

A partir de l’any 1729, es van establir a Barcelona un seguit de mesures preventives que obligaven a declarar els malalts de tuberculosi o pesta blanca —vulgarment coneguda per tisi— i a sanejar els llocs on habitaven. Des de l’any 1882, quan Robert Koch va descobrir el microorganisme responsable de la malaltia, la lluita contra la tuberculosi va ser més efectiva. A la segona meitat del segle XIX, el doctor Bartomeu Robert, metge especialista de l’aparell respiratori, afirmava que la tuberculosi causava un milió de víctimes anuals a Europa. A Catalunya es van crear una sèrie d’institucions que es van unir a la lluita contra la pesta blanca, entre les quals el Sanatori Marítim de Sant Josep de la Barceloneta, que es va fundar l’any 1908. No va ser fins l’any 1919 que el bacteriòleg català Ferran i Clua va assolir el vaccí antialfa contra aquesta malaltia.

Ban municipal amb motiu d’una epidèmia a Barcelona, el 1821. Hi consta la signatura de la Junta Municipal de Sanitat.

Enciclopèdia Catalana – Ramon Boladeras

L’any 1821 hi va haver a Barcelona un brot primari de febre groga, també coneguda per mal roig o tifus icteroide, que, entrant pel port i per la Barceloneta, va causar 15.000 morts. Cinquanta anys després, cap a l’any 1870, la malaltia va reaparèixer a les zones litorals dels Països Catalans i hi va haver nous brots epidèmics a Alacant, València, Barcelona i Palma. Entre el 1834 i el 1886 hi va haver diversos focus de còlera morbós —una malaltia que durant segles s’havia conegut pel nom de bilis— arreu de Catalunya, el darrer dels quals es va manifestar amb una enorme virulència i va tenir greus efectes al País Valencià i al municipi d’Amposta, al Montsià. La vacuna contra el còlera de Ferran i Clua, que va ser assolida l’any 1885, va aturar aquesta epidèmia al Principat. Ja al segle XX, les epidèmies més temudes van ser la febre tifoide —coneguda antigament per pugó— i la grip, que l’any 1918 va afectar prop de 20 000 ciutadans a Barcelona.

La sida: una epidèmia lligada als nous hàbits socioculturals

Algunes malalties que durant segles s’havien manifestat de forma endèmica han estat eradicades posant en marxa el conjunt de normes higièniques i profilàctiques adequades. L’impacte d’altres malalties infeccioses que en el passat tenien la capacitat de fer estralls entre la població, com ara la grip, es redueix a través de la vacunació anual als grups de risc. Els programes de vacunacions sistemàtiques per a prevenir les malalties transmissibles han demostrat la seva eficàcia i han eliminat la diftèria, el tètanus neonatal i la poliomielitis; han reduït considerablement els nombres de casos de tètanus, tos ferina, rubèola i parotiditis i han suprimit el xarampió autòcton i la rubèola congènita. La vacunació antihepatitis B, per exemple, es porta a terme entre la població preadolescent. Tanmateix, al final del segle XX, l’epidèmia de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana va recuperar les malalties infeccioses com a causa considerable de mortalitat.

Cartell de la conselleria de Sanitat editat en el marc d’una campanya de prevenció de la sida.

Departament de Salut. Generalitat de Catalunya

Tot i que en els seus inicis va ser detectada en grups de risc elevat com ara homosexuals, addictes a drogues per via intravenosa i hemofílics, la infecció pel VIH constitueix en l’actualitat una epidèmia que afecta potencialment qualsevol individu humà. Atès que al principi de la dècada de 1980 la població homosexual es va identificar com la víctima preferent de la infecció, la premsa la va batejar amb el nom de pesta rosa. Aviat, però, es va observar que els drogoaddictes, les dones heterosexuals i els receptors de transfusions sanguínies esdevenien altres grups de risc. L’any 1982, la malaltia es va denominar oficialment amb el nom de síndrome d’immunodeficiència adquirida, i es va popularitzar amb el seu acrònim, sida.

La pandèmia va tenir el seu origen al continent africà i en l’actualitat són els països de l’Àfrica central, oriental i meridional com ara Nigèria, Ruanda, Tanzània, Uganda i la República de Sud-àfrica els que presenten les xifres més altes d’infectats. Al principi, les víctimes de la sida eren tractades com veritables empestats i la societat practicava un rebuig sistemàtic als infectats per por del contagi, ja que es temia que el contacte d’una encaixada de mans o d’una abraçada podia transmetre la malaltia. El coneixement actual de la síndrome permet afirmar que, als països industrialitzats, la majoria de casos han estat causats per contacte homosexual o heterosexual, pel fet de compartir xeringues infectades en grups addictes a les drogues o pel que es coneix com a transmissió vertical, que té lloc quan una mare infectada transmet la malaltia al nadó. Durant les dues dècades que s’allarguen entre el 1981 —any d’inici de l’epidèmia— i l’any 2000, es van notificar més de 13 000 casos de persones infectades. A mitjan dècada de 2000, es va observar un descens de l’índex d’infecció pel virus de la immunodeficiència humana causat, en bona part, per l’adopció de nous hàbits sanitaris com són la pràctica de sexe segur i les campanyes per a educar als usuaris de drogues intravenoses.

Les noves malalties

Un dels canvis que ha hagut d’afrontar la pràctica mèdica durant els darrers anys ha estat el de la mateixa patologia. Si abans la patologia mèdica estava invariablement presidida per la infecció, en l’actualitat la infecció ha estat rellevada pel grup de malalties degeneratives. Les malalties del cervell com ara l’Alzheimer i el Parkinson suposen la tercera causa de mort i només són superades pel càncer i les malalties cardiovasculars. Representen la primera causa de dependència i són una càrrega molt penosa per als qui les pateixen, per a les famílies i per als serveis socials i sanitaris.

Tot i que els programes de vacunació han fet possible l’eradicació de diverses malalties infeccioses, cal mencionar la reemergència d’uns trastorns determinats. Per exemple nous brots de tuberculosi, una malaltia que torna a augmentar en una vintena de països, entre els quals l’Estat espanyol. Apareixen, a més, noves soques resistents a nombrosos fàrmacs.

El culte al cos i l’omnipresència del cos en la cultura han disparat els casos d’anorèxia i de bulímia, dos trastorns alimentaris que es relacionen directament amb la pressió social i mediàtica. Des de gairebé tots els mitjans de comunicació, s’imposa un nou model estètic que idealitza els cossos més que prims i estilitzats. Tot i que afecten bàsicament la població adolescent femenina —molt vulnerable i receptiva a les dietes miraculoses i als nous dictats de la moda—, cada vegada se’n detecten més casos entre els nois.

La fibromiàlgia es defineix com una síndrome crònica que es caracteritza pel cansament, el dolor muscular intens i altres símptomes com ara l’ansietat, la depressió i les alteracions del son. Tot i que en creix el nombre d’afectats, sobretot entre la població femenina, encara hi ha molt desconeixement sobre aquesta malaltia que, ara com ara, no té cura.

La depressió és un trastorn transitori o permanent que pot tenir diverses causes, des de l’estrès fins a la genètica. A Catalunya, els casos de depressió en les dones doblen els casos de depressió en els homes. L’estrès de la dona actual, que treballa fora i dins de casa, es perfila també com una causa probable d’aquest trastorn.

La indústria farmacològica i les noves tècniques curatives

El gran poder de la medicina, per a canviar i modificar el cos humà i per a obrir noves possibilitats biològiques, ha donat com a resultat una excessiva medicalització de la vida. No hi ha cap mena de dubte que la farmacèutica és una indústria molt rendible perquè l’home té el desig innat d’estar sa. Tanmateix, hi ha el perill de convertir els processos normals de l’existència humana en problemes mèdics per tal d’obtenir beneficis. Per exemple, hi ha valors com ara la pressió de la sang, el nivell de colesterol i la densitat òssia que no són percebuts pel qui les pateix però que constitueixen un factor de risc. El que també és veritat és que es tracta de valors que es modifiquen amb l’edat i que tenen un efecte en la salut de cada persona difícil de predir. Tot i això, el cert és que una part important de la població adulta es medica contra la hipertensió, el colesterol i l’osteoporosi de manera sistemàtica.

Hi ha veus crítiques, doncs, que denuncien un fenomen de sobrediagnosi lligat a la indústria farmacèutica, que sovint ofereix fàrmacs que tenen un impacte relatiu sobre la malaltia, ja que en controlen els símptomes però no en garanteixen la curació.

Els medicaments més consumits són l’aspirina i similars, els antihipertensius, els d’utilitat per al colesterol i l’estómac i els tranquil·litzants.

Pel que fa al consum de fàrmacs, cal fer una breu referència a l’automedicació, un hàbit molt estès que pot tenir connotacions negatives però que es considera una fórmula vàlida d’atenció a la salut si es fa de manera responsable. L’automedicació responsable fa referència al consum de medicaments d’accés lliure i que no requereixen recepta mèdica: tothom ha pres la decisió, alguna vegada, de comprar un medicament per una dolença lleu i recurrent per a la qual el metge ja ha recomanat un medicament en ocasions anteriors. Es contraposa a l’autoprescripció, que és una pràctica més arriscada que consisteix a consumir fàrmacs sense indicació ni supervisió facultativa. A Catalunya l’automedicació és una realitat que s’ha d’assumir. A través de la informació i l’educació sanitàries es promou l’automedicació responsable, una pràctica que pot contribuir a l’alleujament del sistema sanitari, que sovint es col·lapsa per malalties que es podrien tractar de forma autònoma.

Entre les tècniques curatives més avançades hi ha els trasplantaments d’òrgans, un tractament quirúrgic adequat per a aquells casos que no admeten cap altra alternativa terapèutica que garanteixi la millora de la vida del pacient. Els ronyons, el fetge, la medul·la òssia o el cor són alguns dels òrgans que es trasplanten amb èxit. Les tècniques quirúrgiques que s’empren en l’actualitat garanteixen una llarga vida als trasplantats. Les millores assolides en aquest camp han reduït considerablement les complicacions de posttrasplantament. Catalunya ocupa una posició capdavantera en el rànquing de donacions d’òrgans d’Europa.

Mètodes curatius contemporanis

La Barcelona preindustrial era un garbuix de carrers i carrerons d’origen medieval envoltats per una muralla que ignorava qualsevol costum higiènic: carrer i claveguera es confonien, ja que les aigües brutes circulaven lliurement fins a desguassar en recs i torrents que es dirigien cap al mar. És evident que la preocupació per la higiene general —i també per la individual— era nul·la. L’any 1841, en ple període de les Bullangues de Barcelona, Monlau va escriure l’opuscle Abajo las murallas!!!, en què proposava una sèrie de mesures per a millorar la salubritat de la ciutat, entre aquestes l’enderrocament de les muralles medievals de la ciutat i la fortalesa de la Ciutadella. Les muralles oprimien la ciutat: el fum de les llars i de les fàbriques de vapor enrarien l’ambient, que es convertia en un medi on les malalties infeccioses adquirien la categoria d’epidèmia amb facilitat.

L’higienisme i els mètodes moderns del segle XIX

Retrat de Pere Felip Monlau i Roca, un dels grans impulsors de l’higienisme a Catalunya.

Enciclopèdia Catalana – Jaume Gual

La higiene és la ciència que estudia les condicions i els factors individuals o ambientals que influeixen en la salut física i mental de les persones i que afavoreixen l’aparició i la difusió de les malalties. L’aplicació de normes o costums d’higiene preventius és una estratègia relativament recent que es remunta al principi del segle XIX. Al llarg de la primera meitat d’aquest segle, la industrialització i l’increment de la població van conduir els nuclis urbans catalans cap a una situació insostenible. En aquest context va sorgir l’higienisme, un corrent de pensament introduït a Espanya per Pere Felip Monlau que denunciava la manca de salubritat, responsable de l’aparició i la difusió d’incomptables malalties a les ciutats industrials, i preconitzava unes normes per a corregir-la. Les propostes de Monlau, que van rebre molt bona acollida a Catalunya, van tenir una forta incidència en els estudis urbans. L’urbanista Ildefons Cerdà va integrar els conceptes reformistes i higienistes en el seu projecte de reforma de Barcelona. Al llarg de la segona meitat del segle XIX, diverses ciutats dels Països Catalans com ara Terrassa, Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Lleida, València i Palma van planejar el seu creixement a base d’eixamples que sovint seguien el model barceloní. Segons la proposta de Cerdà, Barcelona havia de disposar d’equipaments moderns com una xarxa de clavegueram i de comunicacions, i havia de diferenciar entre una perifèria industrial i un centre dominat pels serveis. L’aprovació del Pla de l’Eixample l’any 1859 va significar l’inici d’una nova etapa per a la ciutat.

El pensament higienista, doncs, fou un dels factors de modernització de Barcelona al segle XIX. Al llarg del segle les normes i els preceptes d’higiene van esdevenir una filosofia aplicable en diversos àmbits. En aquest context d’auge de l’higienisme, Joaquim Ramis i Taix va posar en pràctica un mètode terapèutic que es basava en l’exercici físic. La gimnàstica de Joaquim Ramis es va revelar com un esport higiènic que oferia nombrosos beneficis a l’organisme i a l’esperit. L’any 1858 va crear a Barcelona el primer gimnàs d’Europa on l’exercici físic assolia sentit mèdic. L’any 1888 va publicar el Programa de Gimnasia en general y de la Gimnasia Higiénica, Médica y Utilitaria, en particular, en el qual, a més de detallar els 126 exercicis del seu particular mètode, exposava les tres parts principals de la gimnàstica: la mèdica, la higiènica i la utilitària. La mèdica era aquella part de la gimnàstica dirigida a enfortir les regions més febles del cos; la higiènica era la que, en trobar tot el cos ordenat, enrobustia la persona a través d’exercicis apropiats a cada part; la utilitària proporcionava el valor i la tècnica necessaris per a afrontar qualsevol adversitat.

Durant els anys posteriors, l’higienisme no va fer sinó consolidar-se. L’any 1866 s’inaugurà a Barcelona una càtedra d’higiene que ocupà Joan Giné i Partagàs. Un deixeble de Monlau, Ignasi Valentí i Vivó, va fundar l’any 1887 l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya, una institució que vetllava per al desenvolupament i la difusió de normatives d’higiene sectorials. Al País Valencià, Joan Baptista Peset i Vidal va ser el principal promotor de l’Institut Mèdic, que es va preocupar especialment de la qüestió de la higiene. L’any 1906 s’organitzà a Barcelona el Primer Congrés d’Higiene de Catalunya. La preocupació pels aspectes higiènics, tant individuals com col·lectius, era ja patent a la Catalunya del final del segle XIX i el principi del XX: l’any 1891 es van constituir la Comissió Mèdica Especial d’Higiene de Barcelona i l’Institut d’Higiene Urbana de Barcelona, que va presidir Lluís Comenge. Al llarg de la segona meitat del segle XX, a mesura que s’assimilaven definitivament els preceptes i les normes d’higiene, aquest concepte es va anar esvaint fins a esdevenir sinònim de salut.

És probable que la recuperació del bany com a pràctica higiènica personal ajudés a recuperar la funció terapèutica de l’aigua: els orígens de la hidroteràpia es remunten al món grec, que atorgava al bany una virtut guaridora: servia, fins i tot, per a posar en pràctica algunes recomanacions i preceptes de la doctrina galènica. També els romans van saber treure profit de les aigües termals.

A Catalunya, ja al segle II aC, van establir a la comarca de la Selva una colònia que van anomenar Aquae Calidae —probablement l’actual Caldes de Malavella— per aprofitar les aigües termals de la zona. Allà van construir dues termes, una al peu del puig de les Ànimes i l’altra al turó de Sant Grau. Al llarg del segle XIX, després de molts anys de decadència i abandó, es recuperaren algunes de les termes romanes en territori català. El metge homeòpata català Modest Furest, home d’idees avançades i defensor de l’homeopatia, l’higienisme i la hidroteràpia, que va escriure un llibre de pediatria homeopàtica, publicat en dos volums el 1890-91, aviat es va adonar de les qualitats terapèutiques de l’aigua mineromedicinal que brollava del puig de les Ànimes. Després d’adquirir-ne la propietat, el metge va comercialitzar l’aigua com “Agua del puig de las Ánimas”, que va aconseguir diversos guardons internacionals. Al mes de juny del 1898, quan ja funcionava l’edifici d’embotellament de les aigües mineromedicinals de Vichy Catalán, es va inaugurar la primera fase del Gran Balneari Vichy Catalán, que es va completar durant els primers anys del segle XX. Caldes de Boí, Caldes de Montbui i Caldes d’Estrac són altres poblacions que van esdevenir estacions balneàries gràcies a les deus d’aigua mineromedicinal que permeten fer cures d’aigua mitjançant dutxes d’aigua i de vapor i banys calents o freds.

La balneoteràpia, que es defineix com el mètode de tractament, local o general, de certes malalties mitjançant les aigües i els banys medicinals, el fang, el sol, el vapor d’aigua i algunes radiacions, s’ha convertit, per a molts, en una activitat que oscil·la entre la teràpia i el lleure.

Medicina no convencional versus medicina convencional

A poc a poc, el que es coneix per medicina no convencional o medicina alternativa es va consolidant als països occidentals. Es tracta de pràctiques que tenen orígens diversos: algunes són formes heterodoxes de la mateixa medicina occidental, d’altres provenen de velles tradicions herbolàries populars i n’hi ha que procedeixen de les grans cultures mèdiques orientals.

La medicina complementària i l’alternativa es defineixen com el conjunt de sistemes, pràctiques i productes mèdics que no formen part de la medicina convencional, com ara l’acupuntura, la quiropràxia, el massatge, la reflexologia, l’osteopatia i l’homeopatia. Quan aquestes teràpies s’utilitzen de manera conjunta amb la medicina convencional, reben el nom de complementàries; quan es practiquen al marge de qualsevol teràpia convencional, reben el nom d’alternatives. La medicina complementària i alternativa, que a Catalunya ha tingut una difusió significativa a partir dels anys 1970 i 1980, suposa una alternativa a la medicina occidental o al·lopàtica, la qual, segons els practicants de l’alternativa, tracta símptomes i malalties en comptes de persones en el seu complex context físic, emocional i ambiental. A una altra categoria, la de la medicina tradicional, pertanyen un ampli ventall de teràpies que varien molt d’un país a un altre, però que sovint s’inclouen en el que s’anomenen pràctiques alternatives. La medicina ayurvèdica prové del sistema mèdic tradicional de l’Índia i Sri Lanka. El tractament consisteix en l’aplicació d’olis elaborats amb herbes que s’administren a través del massatge. Procedent de la medicina xinesa, un antic sistema mèdic amb cinc mil·lennis d’antiguitat que es basa en l’equilibri dels principis fonamentals, el yin i el yang, l’acupuntura s’ha convertit en una de les formes més populars de la medicina alternativa. Es tracta d’una pràctica que aconsegueix efectes com ara la pèrdua de sensació de dolor a través de la introducció d’agulles llargues i fines en determinats punts del cos humà.

Fotografia de grup dels metges participants a l’International Homeopathic Council, celebrat el 1924 a Barcelona, feta durant la visita dels delegats estrangers a l’Hospital del Nen Déu. Hi ha també els metges del mateix hospital.

Acadèmia Mèdico Homeopàtica de Barcelona

La medicina alternativa també engloba teràpies més noves practicades al món occidental, algunes de les quals tenen el seu fonament en la teoria o en la pràctica de la medicina tradicional. Entre aquestes teràpies cal destacar l’homeopatia, que, més que tenir en compte un símptoma concret, tracta el pacient com un tot. Advoca per l’administració de compostos en dosis mínimes amb la finalitat d’estimular, de forma molt suau, els mecanismes de curació del cos. L’homeopatia és una pràctica amb un llarga tradició a Catalunya: des del segle XIX hi ha metges que la practiquen a Girona i a Barcelona, on l’any 1890 s’hi va fundar l’Acadèmia Medico Homeopàtica, una de les més antigues d’Europa, i, des del 1903, l’Hospital del Nen Déu, situat actualment al carrer de Mallorca. El Col·legi de Metges de Barcelona concedeix els diplomes acreditatius en medicina homeopàtica.

La quiropràxia i l’osteopatia són dues tècniques de tractament amb les mans. Mentre que la primera combat les malalties orgàniques a base de manipulacions i pressions damunt la columna vertebral, la segona recorre a tècniques variades de manipulació per guarir les disfuncions orgàniques. Existeixen altres tècniques diagnòstiques o terapèutiques que podrien ser anomenades paramedicinals, entre les quals hi ha la iridologia, que diagnostica a partir de l’examen de l’iris de l’ull, o la reflexologia, que guareix malalties de qualsevol part del cos a través del massatge als peus.

Fa uns quants anys, l’auge de les medicines alternatives, entre les quals també hi ha la kinesiologia, el shiatsu, la reflexologia podal i l’espinologia, va alertar les autoritats sanitàries catalanes. L’any 1999 es va iniciar un procés d’ordenació de les teràpies naturals amb la finalitat de regular-ne l’aplicació i de controlar i limitar l’activitat dels qui les practicaven. Un estudi elaborat pel Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2000 i 2003 permet observar quina és la utilització real que fan els catalans de les teràpies naturals. Tot i que no hi ha dades que n’evidenciïn l’èxit clínic, existeix una percepció subjectiva d’eficàcia d’aquesta mena de tractaments. La por dels efectes secundaris de la medicina convencional —que es considera massa agressiva— és una de les causes que empeny els usuaris cap a aquest tipus de teràpies. La decisió de recórrer a les teràpies naturals se sol relacionar amb un estat de salut greu i, atès que no estan subvencionades pel sistema sanitari, el seu ús es correspon directament amb un nivell econòmic mitjà i alt.

Cap a mitjan segle XX la biomedicina havia assolit el punt àlgid de la seva legitimació a molts països. Avui, el nou repte és organitzar una resposta sanitària adequada als nous escenaris sociopolítics. Les limitacions de l’oferta sanitària no solament es manifesten en els serveis, sinó també en el tractament de la malaltia, que es concentra en l’aspecte biològic i sovint menysté els aspectes psicològics i socials, molt rellevants en una societat cada vegada més heterogènia que es caracteritza per la multiplicitat de models pel que fa a la salut.