L’estuc és un material fàcilment deteriorable, fet que ha provocat que les mostres d’escultura conservades siguin realment escasses. Aquest reduït nombre d’elements que ha arribat fins avui, però, és suficient per donar testimoni de l’existència d’aquest tipus de decoració, generalment arquitectònica, però també mobiliària, a Catalunya al llarg de l’Edat Mitjana. En aquest sentit, sortosament queden alguns conjunts prou significatius que permeten de palesar la importància d’aquesta tècnica des de l’època paleocristiana fins a la fi del període medieval.
Un dels millors exemples del treball de l’estuc com a ornament arquitectònic és Sant Serni de Tavèrnoles, junt amb elements d’altres conjunts com Santa Maria de Besalú. Els fragments conservats de Santa Maria d’Arles, en canvi, representarien la utilització de l’estuc com a part de l’ornamentació de mobles litúrgics.
Dins d’aquest paper de certa importància que l’escultura de guix tingué en l’evolució de la plàstica romànica cal no oblidar un fet fonamental: es tractava generalment de peces que es presentaven enriquides amb policromia. No cal dir que els paral·lelismes d’estil entre els tallers escultòrics de la talla de la pedra i del guix van ser, si no constants, sí evidents.
Escultura i policromia
Els millors estucs conservats s’han de cercar sobretot a Itàlia. Paul Deschamps va reunir en un article les restes existents a França susceptibles de ser estudiades, tot i que la seva conservació hagi estat tot sovint precària. Si es vol tenir una idea del que van ser les grans decoracions d’estuc a l’Edat Mitjana, cal mirar, doncs, a Itàlia, i més concretament a la Itàlia septentrional. Els conjunts més ben conservats, dels segles V i VI, són a Ravenna: al baptisteri dels Ortodoxes i a Sant Vital, per exemple. S’hi podria afegir la basílica eufrasiana de Poréc. Respecte a l’alta Edat Mitjana, cal esmentar el conjunt de Santa Maria in Valle, a Cividale, les decoracions de Civate o de Brescia i el baldaquí de Sant Ambrosi, a Milà.
A Itàlia, la decoració d’estuc d’època romànica sembla menys conservada. Amb tot, a les regions meridionals aquesta tècnica continuà sense interrupcions. En general lligava perfectament amb l’estil general de les arts contemporànies (escultura o miniatura). Quan s’utilitza l’estuc, el treball és lògicament menys laboriós que quan s’esculpeix en pedra, però es més ràpid; tant per la finor del material com per les restes de pintura conservades, sovint es compara el treball en estuc amb els voris o les miniatures. No es pot afirmar, doncs, que es doni un estil particular per a la decoració amb estuc.
Les restes conegudes d’època paleocristiana són poques a Catalunya: un sarcòfag de Mataró i alguns fragments de Lleida, que no són suficients per fer-ne un estudi global.
Sant Serni de Tavèrnoles
Es coneix la decoració d’estuc de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles des dels anys trenta d’aquest segle. Tanmateix, els treballs de restauració que es van realitzar el 1971 van permetre de descobrir-ne un desenvolupament excepcional. Sobre el mur occidental del braç sud del transsepte, dos àngels, amb les ales desplegades i els braços enlaire, són emmarcats per sanefes de palmetes d’una gran qualitat. La consagració de l’església de Tavèrnoles el 1040, l’estreta relació dels estucs amb l’arquitectura del monument i les comparacions dels motius ornamentals amb les escultures rosselloneses, per exemple, amb la llinda de Sant Andreu de Sureda, permeten de datar aquesta decoració al segon quart del segle XI. És una de les obres més excepcionals de tot l’art romànic català, i una de les de més nivell europeu.
El mobiliari d’altar
Al segle XII, a Catalunya es continuava utilitzant aquest tipus de decoració. Un caparró provinent de l’església de Santa Maria de Besalú, avui al Museu Episcopal de Vic, és l’únic element conservat d’una decoració d’estuc d’aquesta església.
A l’església abacial de Santa Maria d’Arles es van descobrir durant la restauració dels anys 1972 i 1973 restes d’una important decoració d’estuc. Els fragments, molt trencats quan es van trobar, havien servit de reompliment dins la base d’un retaule del segle XVIII. Encara s’ha d’estudiar aquest conjunt, tant pel que fa a la iconografia com a la localització exacta dins el monument. Es tracta potser de fragments d’un retaule monumental, tot i que no es pot excloure la hipòtesi d’una altra destinació entre el mobiliari de l’edifici. Es podria tractar d’un frontal d’altar o més probablement dels elements decoratius de la part alta d’un baldaquí dins l’esperit heretat de monuments italians de l’alta Edat Mitjana, i que podria correspondre a la forma prestigiosa del baldaquí romànic de pedra, de la segona meitat del segle XII, de Santa Maria de Ripoll. Per l’estat de conservació, sembla que els fragments hagin pogut formar part de la decoració de l’interior de l’edifici religiós. D’altra banda, la idea del retaule topa amb el poc coneixement que es té de peces monumentals semblants, ja que les pedres esculpides amb personatges de la catedral de Vic no provenen d’un retaule, sinó de la façana principal, com ja s’ha exposat.
Els trossos d’Arles representen personatges de gran format, amb un relleu important i majestuós, gairebé un alt relleu. El dors, molt llis, palesa que estaven adossats a una superfície plana que els mantenia estables. P. Ponsich creia que eren les figuracions de Crist en majestat, Maria i, potser, alguns apòstols. Estilísticament, el que es pot veure de les proporcions dels personatges, dels plecs dels vestits i de petits detalls del tractament de les parts conservades dels cossos, com per exemple les mans, permet de pensar que són obres que pertanyen a un moment molt tardà del segle XII, proper a l’estil del 1200, de línia classicitzant i relacionat de lluny amb l’obra del taller de Ramon de Bianya.
Com que és molt fràgil, l’estuc era reservat freqüentment al mobiliari litúrgic. El Museu de Vic conserva un sarcòfag preciós. W. S. Cook va isolar d’altra banda un grup important de frontals d’altar en què la tècnica pròpiament pictòrica s’associava a la de l’estuc. Alguns objectes litúrgics, com ara les marededéus romàniques, sovint eren modelades en estuc al voltant d’una ànima de fusta. Fa uns anys es va descobrir la representació d’un Crist crucificat d’estuc a l’església de Sant Joan de Caselles, a Andorra, que s’afegeix al ja conegut de Sant Martí Sarroca.
L’existència d’aquesta tècnica escultòrica afavoreix el debat sobre la relació entre els escultors que treballaven amb dues tècniques paral·leles: la talla de la pedra i la de guix. Potser no eren els mateixos tallers ni els mateixos artistes, però en tot cas mostren característiques d’estil properes.