Situació
Vista de l’exterior de l’església des de llevant (a dalt), amb la capçalera a primer terme; i des de ponent, amb la façana on hi ha oberta la porta d'entrada.
J. M. Melció
La Miana es troba a la capçalera i damunt la vall de la riera de Junyell, als vessants nord-orientals de la serra de Sant Julià del Mont i a mà esquerra de la vall del torrent de la Miana. És al costat de ponent del cap del seu municipi i al cantó de llevant de la comarca.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG695702.
Per arribar-hi cal anar al poble de Sant Jaume de Llierca, a la carretera de Girona a Olot. Un carrer, el segon, a mà esquerra, duu directament, entre hortes, a un gual del riu Fluvià. La carretera continua uns 200 m. En una cruïlla cal agafar la pista forestal de mà esquerra, la qual mena a un prat a la banda del solei del castell de Montagut. Uns 4 km més enllà hom arriba a la Miana. Cal utilitzar un vehicle de tot terreny. (ANM)
Història
Les referències documentals d’època medieval sobre l’església de Sant Miquel de la Miana són molt escasses i tardanes. La més antiga la trobem en les Rationes decimarum de la diòcesi de Girona dels anys 1279 i 1280, on és esmentada l’“ecclesia de Miniana”. Tot i que l’església de “Sancti Michaelis de Miniana” torna a aparèixer en el Llibre verd del capítol gironí (1362), és el 1392 que hi ha la primera veritable notícia d’aquesta església, quan el rei Joan i vengué a Hug de Santa Pau la jurisdicció de diverses parròquies i termes, entre les quals figurava la de Sant Miquel de la Miana, per 5 000 florins.
En època indeterminada, Sant Miquel de la Miana, o “Minyana” segons els Sinodals de la diòcesi de Girona de l’any 1691, rebé com a sufragània l’església de Sant Julià del Mont. Aquest fet portà el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, durant la visita que realitzà a l’ardiaconat de Besalú l’any 1722, a autoritzar el rector de la Miana a dir dues misses els dies festius, per tal de poder satisfer les necessitats dels feligresos de la Miana i de Sant Julià.
Ara per ara, l’església de Sant Miquel de la Miana resta sense culte i en un estat de conservació força deteriorat. (JFC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, bastant modificada posteriorment.
J. Marguí-G. Anglada
L’estructura primitiva de l’església de Sant Miquel de la Miana es reduïa a una sola nau encapçalada per un absis semicircular. La resta de cossos constructius adossats a les façanes de tramuntana i de migdia són posteriors.
Primitivament, la porta d’accés a l’edifici es trobava emplaçada a migdia; ara, però, resta encegada i és substituïda per una altra, oberta posteriorment a la façana de ponent i que segueix les característiques d’altres portals de la comarca, és a dir, un nombre divers d’arcs en gradació, en aquest cas tres, llinda i timpà; aquí, a més, hi ha dues columnes. Encara s’observa al mur el perímetre dibuixat per l’arc de la porta anterior. Les dues úniques obertures que resten d’època romànica es troben situades a l’absis, una al bell mig d’aquest i l’altra orientada cap al sud-est; totes dues són de doble esqueixada. Els murs interiors del temple són resseguits per una cornisa. El campanar que s’aixeca a l’angle nord-est de l’edifici és posterior a l’època romànica.
Les transformacions que ha sofert aquesta església i l’emmascarament que pateix fan difícil qualsevol hipòtesi sobre la seva filiació. (EBC)
Escultura
Un detall de la finestra de l'absis, on hom pot observar la manera com han estat decorades tant les seves columnes com els muntants.
J.M. Melció
El caire exterior de l’intradós i del llindar de la finestra de l’absis de l’església de Sant Miquel de la Miana presenta un motiu decoratiu molt simple. Una banda gairebé cilíndrica que imita una soga ressegueix l’arcada, amb un treball de relleu realitzat directament en els carreus del mur. A la dreta la decoració és més senzilla i imita un motiu de soga. A l’esquerra, s’enriqueix amb un treball que imita una espiga. A l’arc, aquesta motllura —amb el mateix motiu en forma d’espiga— encara pren més importància, amb la decoració del fons, que es desplega en forma de diversos ventalls, que volen representar una mena de palmetes, arrenglerades tot formant una sanefa.
És un relleu ben conservat, amb un treball molt esquemàtic, simètric i radial, que aconsegueix una abstracció de les formes vegetals.
El treball del modelat és força agut, amb un relleu que marca molt profundament les arestes.
Malgrat la simplicitat dels elements som dins un reflex de la tendència decorativista que presenta l’escultura del segle XII, que concentra a l’exterior, sobretot en portades, finestres, cornises i mènsules, un important desplegament decoratiu
Al santuari de la Mare de Déu dels Arcs hi ha una decoració molt similar, a la finestra del mur de migjorn. (ISB)
Bibliografia
Bibliografia general
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XII, XVII i XIX, Imprenta y librería de Juan Bonet, Olot 1889-1908.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I, (Cataluña, Mallorca y Valencia), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 77 i 90.
- Josep Murlà i Giralt: Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, “IV Assemblea d’Estudis sobre el Comtat de Besalú”, vol. I, Olot 1980, pàgs 155-194. (JFC)
Bibliografia sobre l’església
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.