Situació
Una vista exterior de la capçalera de l’església.
A. Borbonet
L’església de l’antiga parròquia de Sant Silvestre del Mor o Sant Silvestre d’Almor, molt despoblada, és als vessants de la petita serra del Mor, contrafort oriental de la serra de Sant Julià del Mont, entre la Miana i Sant Ferriol, la qual separa les valls del Junyell i el Fluvià.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG716704.
L’església de Sant Silvestre del Mor és força allunyada del centre urbà de Besalú. La carretera que hi mena surt de l’entrada del pont nou de Besalú, a mà esquerra venint de Girona. És aconsellable un vehicle tot terreny. La carretera de bosc s’enfila fins gairebé a la carena, on, poc abans de la font dels caçadors, cal agafar, a mà esquerra, un camí que corona un petit coll, el qual domina, per migjorn, les valls de Campmajor i el Torn. Cal davallar uns 300 m en direcció a migjorn i desviar-se, a peu, uns 100 m en direcció a ponent. (ANM-JVV)
Història
La història de l’església de Sant Silvestre d’Almor, o del Mor, es remunta, com a mínim, al segle X, ja que Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, donà l’any 977 a la canònica de Santa Maria de Besalú, que acabava de fundar, l’església de “Sancti Silvestri de Mauro”. El mateix any, el Mor tornava a aparèixer en la concòrdia establerta entre aquest bisbe de Girona i l’abat de Santa Maria de Besalú, segons la qual el primer es comprometia a donar els sants olis a aquesta església i a les seves sufragànies i el segon a donar hostalatge al bisbe amb set dels seus acompanyants. L’any 988, el papa Gregori V confirmà a la canònica de Besalú les seves possessions, entre les quals l’“ecclesiam sancti Silvestri quae est in Mauro cum decimis et primitiis vel oblationibus suis”. Dos anys més tard, era el comte Bernat Tallaferro de Besalú qui feia, novament, donació de l’església de “Sancti Silvestri sitam in villa Mauri” a Santa Maria de Besalú.
Després de gairebé dos segles i mig sense cap informació, l’any 1236 Guillem de Vilamarí vengué a Sant Pere de Besalú tot el que posseïa a la parròquia de “Sancti Silvestri deç Mor”, propietats que, segurament, utilitzà aquest monestir per a aconseguir els drets d’un mas anomenat Fornells que permutà al capellà del Mor en canvi d’unes cases situades a prop de l’església (1242).
El 1322 el prior de Santa Maria de Besalú cedí la doma de Sant Silvestre del Mor a Pere Asnar, el qual li prometé obediència i assistència als sínodes de la canònica.
Al final del segle XIV, l’any 1392, el rei Joan i vengué la jurisdicció de diferents parròquies i termes, entre elles la de Sant Silvestre del Mor.
En època moderna, aquesta parròquia rebé com a sufragània l’església de Sant Fruitós d’Ossinyà, motiu pel qual Josep de Taverner i d’Ardena, bisbe de Girona, ordenà, el 1722, al rector del Mor que s’encarregués que es digués missa a Ossinyà els dies festius. Aquest bisbe obligà també el rector del Mor i els de Sant Quintí d’en Bas i Sant Esteve de Briolí a residir a la seva parròquia, ja que el fet de no tenir casa al lloc no era raó suficient per a no fer-ho, i l’amenaçà amb la pèrdua de la seva rectoria i benefici. (JFC)
Església
L’església de Sant Silvestre del Mor és un senzill edifici d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular de dos ulls, situat sobre el mur de la testera de llevant de la nau, obert directament i amb un campanar d’espadanya.
L’edifici fou profundament reformat en època barroca, amb la substitució de la coberta original de la nau, probablement d’embigat de fusta, atès que no deixà empremtes a la part alta del mur, on es dreça el campanar, per una volta de rajol, amb llunetes, que arrenca d’una motllura de factura molt senzilla, que avui es troba en ruïnes, com tot el conjunt del temple.
Als murs de tramuntana i de migjorn de la nau, prop de l’absis foren obertes dues capelles rectangulars i sembla que en el mateix procés de reformes fou modificada la façana de ponent, on s’obre la porta. En aquesta mateixa façana s’obre un ull de bou, tallat en un sol bloc de pedra, que és l’única obertura, visible, que pot correspondre a l’obra original.
L’aparell és, en general, molt rústec, de petits carreus, simplement escairats, sense polir, disposats en filades uniformes i irregulars, amb abundant argamassa de calç, que posen en evidència el caràcter rude de l’obra, la qual s’avé a les formes rurals de l’arquitectura del segle XII, fortament empeltades de la tradició constructiva del segle anterior. (ANM-JAA)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. I, II, XI, XII, XVIII i XIX, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1908.
- Josep Murlà i Giralt: Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, “IV Assemblea d’Estudis del Comtat de Besalú”, vol. I, Olot 1980, pàgs 155-194.