Situació
Una vista de la façana de llevant de la fortificació.
J. Bolòs
Casa forta senyorial situada actualment a l’interior de la població de Sant Joan les Fonts, a la riba dreta del Fluvià.
Mapa 257M781. Situació: 31TDG595736.
Per arribar-hi, des de Sant Joan les Fonts, hom pot agafar el carrer de Santa Magdalena, que surt de la carretera que va d’Olot a Besalú i és gairebé paral·lel al riu Fluvià, i després el carrer de Juvinyà, que baixa fins a l’esplanada que hi ha davant la casa forta. Les claus de la porta exterior són a l’ajuntament de la població. (JBM)
Història
Després de l’any 1000, aparegué un nou estament, que al començament era situat entre l’alta noblesa —funcionaris comtals i grans terratinents— i la pagesia alodial i que aviat, de fet, passà clarament a ésser part de la noblesa. En aquesta època, després del canvi de mil·lenni, apareixen esmentats en els documents els cavallers (“caballarii”, “milites”). Els membres d’aquesta noblesa baixa, juntament amb els batlles i veguers dels grans senyors laics i eclesiàstics, eren els que tenien més terres, drets i poder —després, certament, dels grans senyors— en els diversos pobles on tenien la residència; de fet, usualment, eren els únics que podien construir una casa forta. Els que varen construir la torre i la sala de la casa forta o força de Juvinyà havien de pertànyer a aquest estament baix de la classe senyorial.
Segons Francesc Caula, que és qui ha estudiat més aquest edifici, el senyor més antic d’aquest lloc fou Ramon de les Fonts (“R. de Fontibus”), el qual l’any 1191 féu de testimoni en la concessió feta per Ponç de Cervera, lloctinent del vescomte de Bas, i la seva muller Marquesa a Oliver, prior de Sant Joan les Fonts, pel que fa al permís de moldre cereals als molins del vescomtat. En aquest document surt esmentat l’“stadium de Fontibus”.
Ramon de Fonts, segons aquest historiador, en el seu testament de l’any 1211 cedí a la seva filla Urraca unes terres a Sant Miquel d’“Avellana Corba” o de la Torre, a Sant Cristòfol les Fonts i a d’altres llocs. D’acord amb el parer de F. Caula, la casa de Juvinyà anà a parar al seu germà, Berenguer de Fonts, el qual també surt esmentat en documents dels anys 1219 i 1222.
Urraca, la filla de Ramon de Fonts, es casà amb el cavaller Guillem de Juvinyà. Així fou introduït el nom Juvinyà, que després fou el de la casa forta, en aquesta família de cavallers de Sant Joan les Fonts. Juvinyà, ara anomenat Juïnyà, és situat a l’extrem oriental de la comarca de la Garrotxa. Aquest matrimoni, Guillem i Urraca, amb llurs fills Guillem i Arnau, apareix venent un mas i unes terres, amb els homes i dones que hi vivien i amb les questes, toltes, serveis, forces, etc., pel preu de 200 morabatins d’or.
Guillem de Juvinyà, suara esmentat, l’any 1241 es casà amb Maria. Tingueren un fill, que també rebé el nom de Guillem, el qual l’any 1279 va prendre com a muller Ramona de Bóixols, filla de Guillem de Bóixols i d’Agneta. Segons F. Caula, aquest Guillem de Juvinyà tenia infeudats uns drets del senyor de Sales. L’any 1260 havia establert uns lligams feudals amb Guillema de Soler.
Bernat de Juvinyà, fill de Guillem, és esmentat en documents dels anys 1311 i 1312. L’any 1328, ja apareix un Arnau de Juvinyà, que era cavaller i batlle de sac —s’encarregava de cobrar les rendes— del priorat de Sant Joan les Fonts. Es casà amb Brunissenda. Llur filla, Gueraua de Juvinyà, maridà amb Pere d’Hortal, donzell empordanès. L’any 1381, segons Francesc Caula, aquest matrimoni vengué a Guillem de Peracaula el bosc de Boixeder”, que pertanyia a l’“stadium sive forcia de Juvinyano”. Gueraua fou succeïda pel seu fill Francesc, que sembla que morí sense fills.
Tot i que no sigui pas ben segur, car hi ha el perill de confondre potser dues branques de la família Juvinyà, segons Francesc Caula, les cases i les terres de Juvinyà foren adquirides per Miquel Planes, veí de la parròquia de Sant Martí de Juïnyà. Durant la guerra civil catalana del segle XV, Miquel Planes perdé els seus béns en benefici de Climent de Cabrera, que els rebé l’any 1463.
Ja al segle XVI la casa forta de Juvinyà passà a ésser tinguda per una família de pagesos, que en posseïen el domini útil. Apareixen documentats Pere, l’any 1541, Francesc, els anys 1561 i 1569, Pere, el 1594, etc. (JBM)
Casa
Aquesta casa o estatge senyorial és compost bàsicament de dos elements: una torre de planta quadrada i una sala. Aquests dos edificis foren bastits en èpoques diferents. Primerament fou edificada la torre i després, a 4,30 m hom construí la sala, orientada de llevant a ponent, amb la porta oberta a la façana de migjorn. En fer la sala, tanmateix, fou allargada la paret de llevant fins a atènyer la torre primerenca, per tal de fer una façana única, amb una longitud d’uns 18 m. En aquest sector intermedi fou oberta la porta principal de tot l’edifici.
Torre de la casa, angle de ponent. Les característiques de l’aparell constructiu i dels materials utilitzats fan creure que aquest edifici és d’una època diferent, potser anterior, a l’època en què fou construïda la resta de l’edifici, és a dir la sala que hi fou adossada.
J. Bolòs
Les parets de la torre, que a causa de les seves característiques ha d’ésser la construcció més antiga, tenen una longitud, a la cara exterior, de 4,5 m, un gruix d’uns 100 cm i una alçada total d’uns 10 m. Al nivell inferior d’aquesta torre hi havia tres espidieres obertes cap a llevant, una al costat de migjorn i segurament dues a la banda de tramuntana. Aquestes espitlleres a l’interior tenen una amplada de 50 cm i a l’exterior de només 8 cm. Al primer pis, situat uns 3,60 m per damunt del sòl, hi devia haver una espitllera a les façanes de tramuntana i migjorn i segurament n’hi havia dues a la façana de llevant; és probable que la porta fos oberta a la cara de ponent. Al pis superior hi havia probablement una obertura a cada paret. A cada canvi de pis hi ha un petit relleix. Els angles de l’edifici són formats per pedres cantoneres, algunes de les quals són més aviat grosses; així mateix, les espitlleres inferiors de la cara de llevant també tenen els brancals fets amb carreus treballats. Alguns d’aquests carreus cantoners són negrosos, de pedra volcànica del país, d’altres no. La major part, en canvi, de les pedres que hi ha a la resta dels murs són petites, gairebé no són treballades i majoritàriament són volcàniques. En alguns indrets, la forma com són col·locades aquestes pedres fa pensar en un opus spicatum. Així, doncs, en primer lloc a causa del fet que la paret de la sala és adossada a aquesta torre, i també per les característiques constructives de l’edifici, podem pensar que es tracta d’una torre feta vers l’any 1000, o bé durant el segle X o bé als primers decennis del segle XI.
La sala adjacent, amb una planta rectangular, té una longitud total interna de 13,20 m i una amplada de 5,95 m. Els murs llargs tenen un gruix d’1,20 m i els curs d’1,50 m. Hom entra al nivell inferior per una porta oberta al costat de migjorn, que té damunt un arc rebaixat; té una amplada d’1,90 m a l’exterior i de 2,30 m a l’interior. En aquesta sala, amb una alçada de 3,6 m, hi ha dues arcades transversals de mig punt, amb un gruix d’uns 46 cm i formades per unes 50 dovelles d’uns 30 cm d’alt. En aquest nivell hi ha una espitllera al costat de llevant, més grossa, una altra a ponent i tres al mur septentrional. A les parets de les façanes de llevant i de ponent hi ha sis permòdols.
Al primer pis, hom hi puja per una escala de pedra adossada a la paret de migjorn de la nau i s’hi entra per una porta que té una amplada a l’interior de 186 cm, la qual té un arc de mig punt format per 8 dovelles. En aquest nivell mitjà també hi ha una altra porta, a 2,25 m a ponent de la porta principal, que té una amplada de 115 cm i és coberta per un arc rebaixat. En aquest primer pis hi ha diverses transformacions més modernes, com pot ésser la construcció d’alguns envans, d’una escala, algunes modificacions a l’altura dels trespols, etc. Malgrat això, per exemple, a la paret de llevant encara s’endevina l’existència d’una finestra, i així mateix també n’hi havia dues a la paret de tramuntana i una altra a la de ponent. A l’interior d’aquestes finestres hi ha uns festejadors, als quals s’arriba pujant quatre graons disposats dins el mur. Aquestes obertures, a l’exterior sembla que o bé eren formades per dos arquets de mig punt, tal com encara hom pot veure a la façana de llevant, o bé per un arc únic, també de mig punt. És possible, però, que la finestra geminada del mur de llevant fos fruit d’una transformació.
A la façana de llevant, la més ben conservada, hom pot veure, al nivell inferior, un predomini dels carreus més aviat grossos i treballats (per exemple de 25 cm d’alt per 70 cm, de 30 cm per 40 cm, etc.) i unes espitlleres formades per quatre grosses pedres a cada brancal. Al nivell mitjà, les pedres, en canvi, ja són més petites i irregulars —llevat de la zona del damunt de la porta, refeta—. El nivell superior, les golfes, en bona part fou construït més tardanament, sovint amb pedres d’origen volcànic. La porta principal, oberta en aquesta façana, és força semblant a la interior del primer pis. Té una amplada a l’exterior de 160 cm i a l’interior de 185 cm i el seu arc també és format per 8 dovelles ben treballades, amb una alçada de 65 cm.
A la façana de tramuntana també hi ha uns carreus força ben escairats i dues espitlleres al nivell inferior i dues finestres amb arc de mig punt, format per 6 dovelles i per uns muntants amb tres grossos carreus. Com ja hem dit, la finestra del mur de ponent també té l’arc de mig punt.
Aquesta sala, que com ja hem esmentat fou feta en un segon moment constructiu, segurament és del segle XII o potser del començament del XIII; algunes portes afegides posteriorment són clarament gòtiques.
A tall d’hipòtesi podríem, doncs, suposar que prop de l’església de Sant Esteve (o Sant Joan) les Fonts fou construïda una torre dominical al final del primer mil·lenni, que podria ésser, per exemple, d’Oliba, Sunifred i Morgat, els germans de Teuderic, el prevere reconstructor de l’església. Al costat d’aquesta torre hi devien haver d’altres edificis de pedra o bé de fusta. Després de la feudalització de la societat, que s’esdevingué al començament del segle onzè, els senyors d’aquesta casa forta degueren ésser una família de cavallers. Aquests cavallers, segurament la família Fonts i després Juvinyà, vers el segle XII o XIII, d’acord amb el costum de l’època, degueren fer edificar una espaiosa sala, com a estatge i com a mostra de poder. (JBM)
Treballs de restauració
L’any 1991 es portà a terme la segona fase d’intervenció en aquest edifici (la primera data dels anys 1988 i 1989 i consistí en una excavació arqueològica), a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts. Les obres consistiren en una restauració i consolidació integral de l’edifici, després d’haver-se dut a terme la prospecció arqueològica. (MLIR)