Situació
Una vista de l’interior de l’església en la qual és perfectament visible fins a quin punt l’aspecte original fou alterat.
A. Martí
L’església de Santa Eulàlia centra el poble de Begudà, situat a la dreta de la riera del Turonell i format per unes quantes cases que envolten el temple i diverses masies disseminades pel terme, la majoria deshabitades.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG627718.
Hom pot arribar-hi per la carretera d’Olot a Besalú. 5 km després de sortir d’Olot, a mà dreta, hi ha el trencall que amb 1,5 km aproximadament porta a Begudà. (JVV)
Història
Un dels primers esments documentals on apareix citada l’església de Santa Eulàlia de Begudà data de l’any 1034, amb motiu de l’acta testamentària atorgada aquest any per un personatge anomenat Duran; hi llegà al seu fill Beremund diversos alous i possessions, entre les quals hi havia “ipsa ecclesia Sancta Eulalia de Baguda cum decimas et primitias et illorum oblationibus”. Tanmateix amb posterioritat, però dins la mateixa centúria, l’església de Begudà havia passat a formar part de les extenses propietats dels vescomtes de Bas, ja que L’any 1079 el vescomte Udalard i la seva muller Ermessenda, en fer donació de l’església de Sant Joan les Fonts a l’abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella per tal qui hi establissin un priorat, el dotaren amb les rendes de diverses esglésies, entre les quals és relacionada en el document la de “Sancte Eulalie Bagudani”. Aquesta donació fou ratificada L’any 1106 pel bisbe de Girona Bernat Humbert, i en l’escriptura de confirmació de béns apareix escrita com a “ecclesiam Sanctae Eulaliae de Bacgudano”.
Tenint en compte els documents que acabem d’esmentar resta ben palès que el temple de Santa Eulàlia fou possessió des del final del segle XI del monestir de Sant Joan les Fonts, malgrat que la jurisdicció sobre ella fou compartida també amb els vescomtes de Bas en el decurs de l’edat mitjana.
Suposem que fou en els primers anys de la dotzena centúria quan hom decidí l’enderrocament de la primitiva església parroquial de Begudà, sobre la qual fou aixecat un nou temple consagrat L’any 1118 pel bisbe de Girona Berenguer Dalmau; segons l’acta de consagració, aquest bisbe li concedí a més dels delmes, les primícies i les oblacions dels fidels, l’espai de trenta passos al voltant per a cementiri.
D’altra banda és constatat que Hug, vescomte de Bas, en el seu testament atorgat L’any 1175 llegà a l’església de Santa Eulàlia de Begudà la quantitat de deu sous: “Dimito… Sancte Eulalie de Bagudano X (solidos)”. Pocs anys després, el 1191, Ponç de Cervera, vescomte de Bas, concedí a Oliver, prior del cenobi de Sant Joan les Fonts un privilegi pel qual permetia que tant els monjos com els clergues que habitessin el priorat i les parròquies “vicecomitales de Sancta Eulalia de Begudano et Sancta Maria de Castellare”, poguessin moldre en els molins de la seva propietat, amb algunes condicions. Anys més tard, el 1198, per una concòrdia entre Hug, vescomte de Bas, i Pere de Cervera a causa de les desavinences produïdes per la successió al vescomtat, el primer donà a Pere de Cervera en féu tots els béns que posseïa en diverses parròquies de la contrada, entre les quals la de Santa Eulàlia de Begudà: “ego Ugo de Bas per me et per omnes meos presentes atque futuros dono tibi, Petro de Cervaria et tuis ad feudum… quicquid habeo vel habere debeo ui vel gratis in omni parrochia Sancte Eulalie de Bagudano”.
Al començament del segle XIII, L’any 1210, hi ha testimoni documental d’una venda efectuada per Guillem de Colltort juntament amb la seva muller i llurs fills, i amb el consentiment del seu senyor Miró d’Hostoles, a Pere, abat de Santa Maria d’Amer, d’un mas anomenat de “Campo longo”, situat “in parrochia Sancte Eulalia de Bagudano”, pel preu de cinc sous barcelonesos.
Posteriorment, L’any 1260, en el testament atorgat en aquest any per Ponç de Cervera, fou feta una deixa a favor de la parròquia de Begudà, entre els nombrosos llegats que aquest personatge féu a diverses parròquies de la rodalia. Al final del segle, en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 és esmentada l’“ecclesia de Begudano” i “Bagudano” respectivament.
De la catorzena centúria tenim notícia que L’any 1316, un personatge anomenat Berenguer de Freixa prestà homenatge al bisbe de Girona per la meitat del delme i altres drets que tenia a la parròquia de “Sancte Eulalie de Begudano”. Així mateix aquest temple apareix esmentat L’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona, i anys més tard, en els nomenclàtors diocesans del final del segle surt relacionada com a “Ecclesia parrochialis sancte Eulalie de Begudano”.
Malgrat totes les notícies aportades fins ara sobre aquest temple deixen ben palesa la seva advocació a Santa Eulàlia, ja abans de l’any 1463 havia canviat aquesta titularitat per la de Sant Jaume; d’aquest any hi ha constància documental de la parròquia de “Sent Jaume de Begudà”. Al segle XVII hom intentà de restablir de bell nou l’antic patronatge de Santa Eulàlia sense gaire èxit, però finalment al segle XVIII citularitat de la màrtir de Mèrida sobre la parròquia. (MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una estructura original d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, substancialment modificada posteriorment.
I. Sala
L’església de Santa Eulàlia de Begudà és un edifici, originàriament d’una nau, coberta amb volta de canó seguit, de perfil lleugerament apuntat, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert ala nau per un simple plec, amb arc també apuntat.
Aquesta estructura tan senzilla fou profundament alterada quan fou ampliat el temple i obriren dos grans arcs formers als murs laterals de la nau, per donar pas a dues naus afegides, que acaben a migjorn amb una sagristia i, a tramuntana, amb una capella quadrada, coberta amb volta d’aresta, que desfiguren totalment l’exterior de la capçalera. L’interior del temple fou totalment redecorat, integrant les parts antigues amb l’ampliació, i fou construït un porxo, amb coberta d’embigat, afegit a la façana de ponent, on s’obre la porta, molt senzilla, amb arc adovellat.
Sobre aquesta façana de ponent es dreça el campanar, que, a l’origen, sembla que era una esvelta i potent espadanya de dos ulls, però que fou ampliat, amb un segon pis de finestres baixes, i tres parets més, amb la mateixa composició d’obertures, fins a formar una torre de planta quadrada. En alguns aspectes l’aparell de l’ampliació del campanar és molt integrat amb el de la part original, motiu pel qual hom pot tenir dubtes sobre el seu procés constructiu.
L’aparell original és només visible al sector de ponent de la nau, i presenta uns paraments formats per petits carreus senzillament escairats lligats amb argamassa, formant fileres uniformes, que indiquen una construcció rústega dins les formes pròpies de l’arquitectura rural del segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Francesc Montsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XI, Olot 1901, pàgs. 233, 322, 373, 374, 503 i 504; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 14, 15, 40, 56, 79 i 192, i vol. XVIII, Olot 1910, pàgs. 113-114.
- Francesc Caula: Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts, Sant Joan les Fonts 1930, pàgs. 21-23.
- J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.
- Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965, pàg. 69.
- Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 54, 66 i 134.
- M. Soler i Vínolas i I. Sala i Bartrina: Sant Joan les Fonts. Avui, “Amics de Sant Joan les Fonts”, Sant Joan les Fonts 1981, pàg. 14.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 180.