Castell de Pals

Situació

La Torre de les Hores, l’antiga torre mestra del castell de Pals, és al cim del turó on va néixer la població de Pals, damunt una roca. Des del turó s’albira tot el pla dels voltants, cobert antigament, en una bona part, d’aiguamolls i d’estanys.

Mapa: 334M781. Situació: 31TEG121469.

Per anar-hi, cal deixar la carretera que va de Palafrugell a Torroella de Montgrí i aparcar el cotxe a l’entrada del nucli antic de la població de Pals i enfilar-se pel carrer Major, o per algun altre carrer, fins al cim del turó, on hi ha ben visible la Torre de les Hores. (JBM)

Història

Un precepte carolingi de l’any 889, relacionat amb el monestir de Sant Pau de Fontclara, dóna coneixement de l’existència dels castells del “Mont Aspre”, de la vila de Pals i dels aiguamolls que donen lloc al nom. Un document de l’any 1065 permet d’establir una relació segura entre aquest indret i Pals: castrum de Monte Aspero quod alio nomine vocatur Pals.

Segons notícia de Botet i Sisó, l’any 994 Ramon Borrell i Ermessenda, comtes de Barcelona i de Girona, feren donació de la torre de Pals —situada al comtat d’Empúries— i de la seva església de Sant Pere al bisbe de Girona. A part aquests documents primerencs, també hi ha documentat el castell de Pals, per exemple, l’any 1062 i d’altres documents del segle XI.

Al segle XI, després del procés de feudalització, apareixen ja documentats uns altres senyors del lloc. Segons Pella i Forgas, al començament del segle XI, Quíxol, hereva de la senyoria, es casà amb Gausfred; sembla que eren senyors alodials d’aquest lloc.

Segons Negre i Pastell, Bernat Gausfred, un dels dos fills del matrimoni, fou senyor de Pals; l’altre fill, Udalard, fou senyor de Begur. Bernat Gausfred segurament degué esdevenir senyor de Pals després de l’any 1041, data en la qual encara hi ha coneixement que Gausfred i Quíxol vivien.

La signatura de Bernat Gausfred de Pals apareix l’any 1056 en el document d’esponsalici de Ramon Berenguer I i Almodis, fet que demostra l’estret lligam existent entre aquest senyor empordanès i els comtes barcelonins.

El 8 d’abril de 1065, Bernat Gausfred de Pals vengué el castell de “Mont Aspre”, anomenat també de Pals, als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Almodis, juntament amb les terres i pertinences, al preu de 100 unces d’or de moneda de Barcelona i dues cavalleries de terra com a feu (les quals anteriorment Bernat havia hagut de donar al comte per haver comès un sacrilegi a l’església de Boada).

En aquest interessant document de l’any 1065 s’esmenta el castell amb el seu sòl i les cobertes, els seus edificis i la seva vila, a part altres viles que hi havia dins els seus termes; s’especifica, així mateix, l’existència d’uns estanys. Els límits del terme del castell i de la vila eren, segons aquest document: a llevant, la mar; a migjorn, Palafrugell i Torroella de Mont-ras; a occident, el castell de Peratallada i a tramuntana, Torroella de Montgrí.

De fet, els descendents de Gausfred continuaren tenint el castell de Pals, segurament com a feudataris del comte. Així, Oliver Bernat, fill de Bernat Gausfred, juntament amb els seus germans, senyors de Pals, es dedicà a apropiar-se de nombroses possessions del monestir de Sant Feliu de Guíxols (ecclesiam eiusdem quippe predia ra Pere et devastan non timui), fins que, l’any 1105, inicià un pelegrinatge a Terra Santa, després d’haver tornat els béns al monestir de Guíxols. Abans, Oliver Bernat fins i tot havia estat excomunicat pel bisbe.

En el testament d’Oliver Bernat, aquest senyor deixà al monestir de Sant Feliu de Guíxols tots els béns que posseïa a Barcelona i a la seva filla Ermessenda la vila i el castell de Pals, amb la clàusula que, si moria sense fills, tot allò que li deixava hauria d’anar a parar també a l’esmentat monestir. Ermessenda es casà amb Riambau de Basília i tingué un fill anomenat Bernat.

Segons J. Caruana, l’any 1190, el rei Alfons I donà a Ramon de Vilademuls el castell de Pals, amb les seves pertinences i els seus usatges i costums. Més tard, el rei Pere I concedí la vila i el castell de Pals al vescomte Ramon de Turena, d’una manera vitalícia. En canvi d’això, el vescomte féu homenatge de boca i mans i esdevingué el seu vassall.

Amb relació a Pals, sabem també que els drets eclesiàstics, els delmes de la parròquia de Sant Pere de Pals continuaren depenent del bisbe de Girona, que els cedí l’any 1202 a Gilabert de Cruïlles, a canvi d’un homenatge. Segons Francesc Monsalvatje, hi ha un pacte semblant, fet l’any 1222 amb Ermessenda de Peratallada i de Cruïlles.

En època de Jaume I, l’any 1230, la senyoria de Pals passà a mans de Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, per donació del rei. En la crònica de Jaume I figura que el castell de Pals “és prop de Torroela e de Palafragel” i era un lloc que “no valia molt de renda”. Malgrat això, segons Pla i Cargol, la filla de Bernat, Sança de Santa Eugènia comprà aquest castell de Pals als sobirans.

Sança es casà amb el vescomte Guerau VI de Cabrera. Tal com apareix esmentat a Els castells catalans, l’any 1269, la senyoria de Torroella —i potser també la de Pals— fou permutada per la de Vilademuls amb Dalmau, fill del vescomte de Rocabertí. L’any 1272, Dalmau bescanvià aquesta senyoria amb l’infant Pere, que actuava en nom del rei.

Segons Francesc Monsalvatje, per un document de l’any 1311, Jaume II incorporà el lloc de Pals a la corona. L’any 1321, Pals fou comprat pel bisbe i el capítol catedralici de Girona. Pocs anys després fou, però, novament, recuperat pel rei, que ho cedí a la seva dona Elisenda de Montcada d’una manera vitalícia, juntament amb les poblacions de Torroella de Montgrí, Borrassà, Berga i Tortosa. En un document d’aquesta època, hom diu que les rendes del castell de Pals valien uns 5 000 sous.

Segons el mateix Francesc Monsalvatje, Pere III, l’any 1338, confirmà la incorporació a la corona de Pals, amb la possessió del mer i mixt imperi.

En el fogatjament de l’any 1359, hom diu que a la vila de Pals hi havia 43 focs, 30 dels quals eren del rei.

L’any 1380, segons Pella i Forgas, el rei cedí temporalment Pals al senyor de Cruïlles. Segons el mateix autor, el 1401, foren restaurades les muralles d’aquesta població. Després de la guerra civil que hi hagué a Catalunya durant la segona meitat del segle XV, l’any 1478 calgué restaurar novament les muralles de Pals. Així mateix, fou restaurada l’església del lloc, aprofitant les pedres del castell. Tal com diu un document de l’època, hi ha “en lo dit loch de Pals un castell molt antich e enderroquat en las demés parts, e tal que no espera poder-s’i tenir ni salvar en necesitat alguna (…) certificats que no hi haia res que salvar-se puxa sinó la torre maestra, la qual aixis poch no és fortalesa que sia per tenirs’i, sinó sol per tenir una bada, per quant lo dit castell és quasi al mig del dit loch de Pals, perdut lo qual seria aixís bé perdut lo castlel”. Segons aquesta ordre del rei Joan només s’havia de conservar la torre, actualment anomenada Torre de les Hores. (JBM)

Castell

Planta, alçat i secció de la torre, segons Lluís Monreal i Martí de Riquer (Els castells medievals de Catalunya. L’Empordà, pàg. 77).

La torre mestra del castell —ara anomenada Torre de les Hores— té una planta circular. La seva alçada total és d’uns 15 m i el seu diàmetre exterior d’uns 7 m. El gruix de les parets és de 190 cm a la part inferior i d’uns 20 cm menys a la part superior de la construcció.

Té dos nivells, l’inferior, al qual s’entra actualment per una porteta oberta en època moderna, i el superior, on hi ha la porta original. L’espai inferior té una alçada de 5,5 m, des del sòl actual, i és acabat amb una falsa cúpula, que té una obertura a la part central, la qual permetia d’accedir a aquesta cambra baixa. El nivell superior té una alçada d’uns 6,5 m i també és acabat amb una cúpula.

La porta d’entrada, orientada vers llevant, és situada en aquest pis superior, evidentment per motius de seguretat, tal com és usual a uns 7 m de la roca exterior que serveix de fonament d’aquesta torre. Aquesta porta acaba amb un arc format per deu dovelles, que tenen una longitud d’uns 50 cm; la clau o dovella central és molt estreta. Els muntants, a l’exterior, són formats per dues pedres col·locades verticalment.

Els carreus d’aquesta torre són lleugerament escairats, mitjanament allisats i de mida mitjana (així, per exemple, fan 25 cm d’alt per 40 cm de llarg o bé 20 cm d’alt per 50 cm de llarg).

A tota la cara exterior de la torre hi ha diversos forats originals, segurament destinats a suportar la bastida. Potser els únics forats que, un cop construïda la torre, continuaren tenint utilitat són els dos que hi ha situats a banda i banda del llindar de la porta; degueren servir probablement per a suportar les bigues d’una plataforma de fusta des d’on hom podia penjar una corda o una escala de fusta, que facilitava l’accés a la porta de la torre.

Per les característiques de l’edifici i del seu aparell constructiu podem datar aquesta torre mestra cap al segle XII. Podem assenyalar també que aquesta construcció de planta circular és una de les torres més ben conservades de l’Empordà.

Malgrat haver estat destruït el castell al segle XV —com ja hem esmentat més amunt—, encara, segons Joan Badia, s’endevinen algunes filades de carreus d’aquest castell a la base dels murs d’algunes de les cases situades a llevant de la fortalesa i a l’extrem meridional del carrer de la Torre. Així mateix, en una casa situada a ponent de la Torre de les Hores, quan fou restaurada, hom trobà restes d’una de les cambres del castell, feta amb carreus i coberta amb una volta de canó, i d’algunes altres construccions. (JBM)

Bibliografia

• Pròsper de Bofarull: Colección de Documentos Inéditos, vol. XXXIX, Barcelona 1856, pàg. 21.
• Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàgs. 441, 501 i 621.
• Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s.d., pàg. 687.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. V, pàg. 49; vol. XIII, pàg. 310; vol. XIX, pàg. 248.
• M. Torroella i Plaja: Història de Palafrugell i la seva comarca, Fitor, 1924 - Barcelona 1929, pàg. 67.
• Liber Feudorum Maior, vol. I, edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, CSIC, Barcelona 1945, pàgs. 410, 411, 502 i 520.
• Tomàs Noguer i Musqueras: Transcripción de las rúbricas del Cartulario “De Rubricis Coloratis” del Archivo Diocesano de Gerona, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. I, Girona 1946, pàg. 156.
• Pelagi Negre i Pastell: El testamento de Guilaberto, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. III i vol. IV, Girona 1949.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. II, Barcelona 1926-1952, pàg. 114.
• Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953, 2a. ed., pàg. 190.
• Lluís Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya. Empordà, Caries Vallés editor, Barcelona 1954, Figueres 1984, 2a. ed., pàgs. 73-81.
• Santiago Sobrequés i Vidal: Els grans comtes de Barcelona, Barcelona 1961, pàg. 74.
• J. Caruana: Itinerario de Alfonso II de Aragón, dins Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, vol. VII, Saragossa 1962, pàg. 258.
• Lluís Batlle i Prats: Diplomatario Gerundense de la reina D.a Juana Enríquez y del príncipe D. Fernando, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. XVI, Girona 1963, pàg. 67.
• Joan Badla i Homs: El romànic a Pals, “Revista de Palafrugell”, Palafrugell març del 1973.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 278-279. (ISB)