Situació
Vista de l’església des del costat de llevant. Hom hi pot apreciar l’absis, sense cap obertura i molt més baix que la nau i la manera singular per aquests dos elements s’encaixen per l’exterior.
R. Viladés
Aquesta petita església es troba situada a força alçada respecte al riu Bastareny, en un lloc des del qual hom pot contemplar vers llevant la frondosa vall. L’edifici es troba enmig d’uns prats. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 04,0 — y 79,6 (31 TDG 040796).
De la plaça de l’Ajuntament de Bagà cal prendre la pista que va a Gisclareny i que passa entre l’església parroquial i la rectoria. La carretera va seguint paral·lela al riu Bastareny fins que el travessa. Després de 3, 7 quilòmetres i ben bé abans de travessar un petit túnel, gira a mà esquerra (hi ha un rètol que indica “Sant Joan”). Després de 600 m i al lloc on s’acaba la carretera asfaltada es pot deixar el cotxe. D’aquí i en direcció a ponent, amb un minut fem cap a l’església. La clau s’ha d’anar a buscar a l’Ajuntament de Bagà. (RVL)
Història
Situada dins l’antic comtat de Cerdanya i, concretament, a l’antiga vall de Brocà, l’església de Sant Joan de l’Avellanet depenia religiosament de la diòcesi d’Urgell.
La primera referència històrica de l’església de Sant Joan, no gaire precisa, és de l’any 983, en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà, on és esmentada l’església de Sant Pelai, Sant Esteve i Sant Joan, identificada per alguns estudiosos com l’església de Sant Esteve de Bagà, però per altres, com tres esglésies diferents: Sant Pelai, sense identificació, Sant Esteve de Bagà i Sant Joan de l’Avellanet.
Si identifiquem aquest Sant Joan com una sola església i la relacionem amb la de l’Avellanet, seguint a Joan Serra i Vilaró, els orígens d’aquesta església s’han de vincular amb el gran monestir de la vall del Bastareny.
Les notícies més precises s’avancen ja molt en el temps, al segle XIII. L’any 1255 R. G. d’Enveig va vendre a G. R. de Faia tota la vila de l’Avellanet, situada dins la parròquia de Sant Esteve de Bagà, amb totes les seves pertinences i drets per la quantitat de mil cinc-cents sous. La família d’Enveig senyorejava el lloc de l’Avellanet fins al final del segle XIII, car l’any 1279 el germà de Berenguer d’Enveig va vendre tot el que tenia en aquesta vila per pagar i complir amb el llegat testamentari de l’esmentat Berenguer d’Enveig a l’església de Sant Joan de l’Avellanet.
Els senyors de l’Avellanet, el segle XIV, van protegir molt aquesta vila i també l’església de Sant Joan; aleshores devien aconseguir per a l’església la categoria de parroquial car, Pere de Santa Eulàlia, donzell i senyor de Sant Joan de l’Avellanet estipulava en el seu testament de l’any 1344 que volia ésser enterrat al cementiri de l’església de Sant Joan i deixava a l’esmentada església la quantitat de vuit mil sous per tal de fundar un presbiteri.
Les deixes testamentàries es repeteixen al llarg d’aquest segle. L’any 1393, el dia 2 d’abril, Berenguera, muller de Pere d’Avellanet, deixà a l’església tres sous per a ornaments d’altar i ordenà d’ésser enterrada a aquesta capella.
També en aquesta mateixa època, amb l’església en decadència, l’any 1394 Pere d’Avellanet, gran benefactor de l’església, promet que “quan l’església estigui ben adaptada”, farà una donació de vuitanta florins.
Del benefici que Pere d’Avellanet fundà aquí, en prengué possessió Guillem de Brocà el 23 de setembre de 1395. El mateix Pere, que residia al Vilar d’Avellanet, l’any 1427 féu testament en el qual determinà que fos enterrat davant la porta de l’església. En el mateix testament establí que el seu hereu fes construir una campana d’un quintar de coure, llegà cinc florins per comprar una creu i un florí per a una altra de destinada als albats, sis florins “pro uno lapide de fons a batejar” a vuit lliures per a un cens de vint sous amb els quals calia fer cremar perpètuament una llàntia. També pregà Fèlix d’Areny, senyor d’Avellanet, que tot ho faci complir al peu de la lletra.
El segle XVI el país s’anà despoblant, amb la qual cosa començà una època de decadència i abandó, fet segurament general en moltes esglésies de la comarca, de les quals consta que havien estat robades les campanes. Precisament per tal d’evitar que desapareguessin les de Sant Joan de l’Avellanet, els senyors de Bagà decidiren que fossin traslladades a aquesta vila, decisió que no devia plaure al bisbe, puix que després hagueren d’ésser tornades al lloc d’origen.
L’any 1621 l’església de Sant Joan de l’Avellanet consta ja com a sufragània de Sant Esteve de Bagà, el rector de la qual estava obligat a dir-hi missa cada quinze dies, tot i que només tenia un sol feligrès.
El benefici de Sant Joan de l’Avellanet encara subsistia al final del segle XVII, puix que encara l’any 1697 el clavari del comú de Bagà pagà dues lliures al clergue Francesc Negre, que l’havia obtingut.
El segle XVIII l’església de Sant Joan devia restar abandonada i sense culte, puix que no consta com a sufragània de la parroquial de Bagà, com avui. (RSR-JVV)
Església
Porta d’entrada a l’església, curiosament oberta al mur del costat de tramuntana. És senzilla i coberta amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra tosca.
R. Viladés
Aquesta església consta d’una sola nau, de petites dimensions, coberta amb una volta de punt d’ametlla i rematada vers llevant per un absis semicircular. L’edifici és orientat vers el cantó sud-est.
L’absis, que és més estret que la nau i força més baix, és la part que conserva l’aparell més genuí per la regularitat i bona disposició de la seva pedra. No té cap finestra oberta. La pedra és trencada a maceta i ha estat rejuntada amb argamassa. Cal tenir en compte que aquestes esglésies de muntanya, encara que siguin del segle XII poden presentar un aparell molt rudimentari, cosa que no sempre ha de fer veure-hi una antiguitat que en realitat no tenen. Cal pensar que som en un país pobre i, per tant, no disposaven ni dels mitjans ni del personal idoni per a seguir els corrents de l’època. Simplement, moltes vegades, en prescindiren.
Els murs laterals són de pedra forta, barrejada, en algun indret, amb pedra tosca. La porta, coberta amb un arc de mig punt, adovellada i amb pedra tosca és, excepcionalment, a la banda de tramuntana. És molt senzilla, però esvelta. A ponent s’obre una finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt; tota ella ha estat feta de pedra tosca. El mur de migdia és amb una pedra molt desigual. Sobre l’absis s’obrí, en època posterior, una finestra quadrada molt petita.
L’interior de la capella és força endreçat, amb les mateixes característiques de fora, si bé l’aparell és més regular i tot ell ha estat escairat a maceta. A banda i banda del mur i prop de l’absis, hom obrí dues petites fornícules que segurament servien per a les canadelles i altres atuells.
Cap als anys 60 es tragué el guix que cobria els murs interiors de l’edifici, es feu la teulada nova i s’arranjaren les parts dolentes dels murs, en el seu exterior.
Es tracta, en fi, d’una graciosa esglesiola, típicament muntanyenca, que podem situar dintre el segle XII. (RVL)
Bibliografia
- Joan Serra i Vilaró: Les Baronies de Pinós i Mataplana
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, pàgs. 256-257, Artestudi Edicions, Barcelona 1978