Situació
Una vista de conjunt de les ruïnes de la torre del castell de Merola. Hom pot veure aquí l’interior del mur del costat de tramuntana, totalment conservat, i a mà dreta, un tros del mur de llevant.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Les ruïnes del castell són situades a tocar l’església nova de Santa Maria de Merola, prop del camí ral i a la riba dreta de la riera de Merola, en un indret estès a la banda meridional del terme. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: x 06,5 — y 43,0 (31 TDG 065430).
S’hi arriba fàcilment per la carretera d’Abrera a Berga. Abans del quilòmetre 56 surt una pista pel costat esquerre, que porta a Santa Maria de Merola, on, a frec del camí, encara resta dempeus un pany de paret de la torre, la qual al començament del segle XX, ja es trobava esfondrada en una bona part. (FJM-AMB)
Història
El castell de Merola, situat prop de la zona limítrofa entre el comtat de Berga i de Manresa, fou una defensa que protegia el corredor de terres que des del baix Berguedà s’endinsava a les terres més orientals que formaven la marca del comtat de Berga. Situat en una zona de cruïlla de camins, controlava el camí que passant pels dominis del monestir de Santa Maria de Serrateix anava a Cardona i el camí ral que resseguia el Llobregat.
El castell estava sota el domini dels senyors de Berga i com a tal passà a formar part del patrimoni dels Pallars, senyors de Berga.
El lloc de Merola (Merola) és documentat des del segle X; l’any 983 és referenciat en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà, com una zona on aquest monestir tenia dos masos.
Al final del segle X o al començament de l’XI ja era edificada l’església de Santa Maria, al mig de la vall de Merola i més lluny de la zona on posteriorment fou construït el castell. El segle XI la documentació dona testimoni de l’existència d’una família que senyorejava la vall de Merola i que ocupava també la vicaria del castell de Puig-reig; aquesta família, els Enric de Merola, feien importants donacions al monestir de Sant Pere de la Portella entre els anys 1060 i 1085.
A partir de l’any 1136 els Merola tornen a aparèixer en la documentació; concretament amb Bernat de Merola (mort abans del 1195), un home que va intervenir activament en la vida del vescomtat de Berga i que es relacionà activament amb les grans famílies del Solsonès. Cal pensar que en aquest segle XII els senyors de Merola eren feudataris de Pere de Berga.
L’any 1309 Sibil·la de Pallars, senyora de Berga, va vendre al rei Jaume II un seguit de castells berguedans, entre els quals hi havia el de Merola.
L’any 1363 la reina Elionor va vendre, amb el consentiment del seu marit, a Pere Fresc de Berga, la jurisdicció del castell de Merola, fins aleshores associat amb el castell de Blancafort. (RSR-MDSS)
Castell
De l’antiga torre de Merola només resten dempeus la paret de tramuntana i alguns fragments corresponents a la paret de llevant; no obstant això, aquests murs encara conserven un seguit d’elements constitutius que ens permeten de fer-ne una restitució totalment fidedigna, consistent en una torre prismàtica composta de quatre nivells, concretats en uns baixos, dos pisos i un terrat emmerletat. Altrament, els dos primers trams eren separats amb voltes de pedra, mentre que el tercer devia ésser cobert amb un empostissat que feia alhora de paviment del terrat.
En efecte, si ens atenim als vestigis subsistents, veurem que, encastats a la paret de tramuntana, encara resten els inicis d’arrencada de dues voltes de pedra de mig punt, fetes amb carreuons disposats en filades, corresponents a les cobertes dels baixos i del primer pis. A diferència d’aquests, el segon pis, devia anar aixoplugat amb un trespol de fusta, que recolzava en el pla donat pel desgruixament dels murs. Aquesta paret és coronada amb quatre merlets, dels quals els dels extrems formaven escaire amb els de la cara contigua.
Aquest mur, que és resseguit per una socolada a la base, fa 4,95 m de llargada i té un gruix d’1,20 m al primer tram, mesura que s’empetiteix en els restants nivells, per tal com en cada compartiment la paret mostra uns lleus desgruixaments.
Els pocs vestigis que queden de la paret de llevant són molt interessants, ja que han conservat uns fragments corresponents als dos portals que donaven entrada a la fortificació, els quals eren enfilats al primer i al segon pis. Aquests portals, que són pràcticament d’idèntica factura, tal com evidencien les restes subsistents, eren rematats amb un arc de mig punt, fet amb dovelles ben polides i de mesures força notables. L’obertura rectangular, situada sota l’arc, era delimitada per tres blocs monolítics, disposats horitzontalment als extrems i en sentit vertical al centre.
No hi ha vestigi de cap finestral, i és molt probable que no n’hi hagués cap, puix que hom podia albirar perfectament tot l’entorn des de dalt del terrat.
L’aparell de la construcció és fet amb blocs de pedra polida de mides mitjanes, amb la intercalació de blocs més grans a les cantonades i de més petits a la socolada, disposats tots ells en perfectes filades horitzontals i distribuïts a trencajunt, sòlidament lligats amb un morter grisenc, força blanquinós, ric en calç.
Pel que fa a les seves mesures, les filades solen oscil·lar entre els 25 i 30 cm d’alçada (30 × 32 cm, 27 × 50, 26 × 28, 31 × 21,...), llevat de la socolada on atenyen uns 20 cm d’alçada. Aquestes mesures corresponen al primer nivell, únic lloc on aquestes es pogueren determinar. Pel que fa als altres nivells, en general, els carreus semblen tenir unes mides un xic inferiors.
Tenint en compte la seva estructura i valorant també el seu aparell, sembla que aquest edifici respon a una obra romànica militar del segle XII.
Per tal d’assegurar que aquestes parets es mantinguin dretes, hom les ha reforçades amb un contrafort situat a l’extrem de ponent del mur de tramuntana, ensems que ha consolidat la base del cantó nord-est.
Malgrat que l’edifici sigui una ruïna, tanmateix, pel fet de conservar uns trets prou significatius, cal que hom faci els possibles per conservar-lo. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Els castells catalans, vol. V, Barcelona 1976, pàg. 993
- Joan Santamaría: Memòries del Monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abaciat i baronia, Solsona 1935
- Antoni Llorens i Solé: Vinculació del trobador Guillem de Berguedà i dels seus pares, els vescomtes de Berga, amb el monestir de Santa Maria de Solsona, “XXIII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos” celebrada a Berga 1979, Berga 1982, pàgs. 86-87
- M. Dolors Santandreu i Soler: Els castells del Berguedà en un document de 1309, “XXIII Assemblea d’Estudiosos” Berga 1982, pàgs. 112-113