Sant Martí de Puig-reig

Situació

Sant Martí de Puig-reig. Vista exterior de l’església des del costat sud-est. Cal notar-hi l’alçària dels murs que tanquen la nau tant a llevant com a ponent, més gran que el nivell de la teulada i la varietat en el color de la pedra, la qual, d’altra banda, mostra un bonic aparell.

R. Viladés

L’església és situada a la part alta de la població, a l’indret on antigament s’havien desple gat les dependències del castell. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: x 07,5 — y 47,4 (31 TDG 075474).

Hom arriba fàcilment a Puig-reig per la carretera d’Abrera a Berga. La clau ens la facilitaran a la casa parroquial que és emplaçada al davant de l’església. (FJM-AMB)

Història

Sant Martí de Puig-reig, al comtat de Berga, fou des de la seva construcció església parroquial i església del castell de Puig-reig. Situada en un punt avançat de la zona repoblada pel comte Guifré el Pelós pels volts de l’any 878 al pagus de Berga, l’església primera fou consagrada el 21 de gener de l’any 907 pel bisbe Nantigís d’Urgell a precs dels habitants del lloc i castell de Puig-reig (in castro quedam vocitato Pugo Regis), que l’havien edificada.

Acta de consagració de l’església de Sant Martí de Puig-reig (21 de gener de 907)

"Anno incarnacionis dominice ·DCCCC·VII·, indiccione ·Xa· sub die ·XII· kalendas februarii, anno ·VIIII· regnante Karulo rege, veniens venerabilis pontífex Nantigisus nomine in castro quedam vocitato Pugo Regis, rogatus a populo ibidem habitantium qui ecclesiam in honore beati sancti Martini hedificaverunt et ad culmen sacracionis perduxe runt, id est Goltredus cum filiis suis, Hindguliva femina cum filiis suis, et Revellus presbiter, Servusdei, Gontardus, Magnus et alii, quorum nomina subter continentur, seu ab aliis Deum timentibus infra ipsam parrochiam consistentibus, ut iam dictam ecclesiam consecraret et parrochiam ibi servituram iusta ecclesiaticum ritu constituere, quod et ialiter secundum illorum voluntatem feci. Quam ob rem prelibatus episcopus ordinavit secundum instituta canonum, ut persolvantur modios ·VI· de annona per singulos annos ad sanctam Mariam Sedis et solidos ·III· de argento et uno agno."

Original perdut

Còpia resumida del s. XIII, ACU, LDEU, I, foli 239, doc. 817.

Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII). “Urgellia”, 1, 1978, pàg. 79.


Traducció

"L’any 907 de l’encarnació del Senyor, desena indicció, el dia 21 de febrer, any vuitè del regnat del rei Carles, va venir el venerable bisbe, de nom Nantigís, a un castell anomenat Puig-reig, pregat pel poble dels que allí habitaven i que havien edificat una església en honor de sant Martí i la portaren a l’acompliment de la consagració, és a dir, Goltred amb els seus fills, la senyora Hindguliva, amb els seus fills, i Reveli, prevere, Servusdei, Gontard, Magne i altres, els noms dels quals es troben més avall, i d’altres, temerosos de Déu, que habiten dins la mateixa parròquia, per tal que consagrés l’esmentada església i determinés que serviria de parròquia segons el ritus eclesiàstic, cosa que va fer personalment, segons la seva voluntat. Per aquesta causa, l’esmentat bisbe ordenà, segons els cànons, que fossin pagats sis modis d’annona cada any a Santa Maria de la Seu, tres sous d’argent i un anyell."

(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)

El bisbe d’Urgell l’erigí en parròquia i l’obligà a pagar anualment a Santa Maria de la Seu d’Urgell la quantitat de sis modis d’annona, tres sous d’argent i un xai. Encara que només conservem la còpia resumida del segle XIII de l’acta de consagració, sabem que l’església de Sant Martí fou consagrada en presència del comte Miró, pocs dies després de la consagració de dues esglésies veïnes: Sant Martí d’Avià i Sant Pau de Casserres. El comte Miró, fill de Guifré el Pelós, consolidava així l’obra iniciada pel seu pare al Berguedà.

La primera església de Sant Martí, avui perduda, començà a rebre donacions el segle X; l’any 974 un matrimoni concedia a la casa de Sant Martí de Puig-reig terres per a remei de la seva ànima (domun Sancti Martini qui est fundatus in Puieregis). El fet que aquest edifici aquí sigui anomenat domus ha induït alguns a pensar que no es tractés d’un monestir, bé que no hi ha cap notícia posterior que ho confirmi.

L’any 984 es parla novament d’aquesta església i del veguer o governador del castell en què aquesta es trobava erigida. A partir de l’últim quart d’aquest segle × augmentaren considerablement les deixes i donacions de béns immobles.

En el capbreu dels censos de Santa Maria d’Urgell que cal considerar del segle XI es detallen els censos de Sant Martí que no coincideixen amb els de l’acta de consagració (De Sancto Martino de Puioregis sunt pernas .IIII. et sesters .V. de vi et fogaces .IIII. et modios .VIIII. de annona).

El segle XI les donacions pietoses continuen a favor de Sant Martí, per part de particulars i preveres, centrades prop de l’església o dins l’àmbit del castell. En moltes d’aquestes donacions signen personatges il·lustres de la vida política, sobretot els vescomtes del Berguedà.

L’any 1026 Bernat Deurasan feia testament i entre els molts llegats pietosos cedia a l’església de Sant Martí un diner d’or (et doneo .I. aureo ad Sci. Martini Pujoregis); el document és signat pel vescomte del Berguedà Dalmau, la seva muller i el seu fill.

El segle XII l’església de Puig-reig es va veure plenament afavorida en passar el castell de Puig-reig al domini directe de la família vescomtal del Berguedà. L’any 1145 el vescomte Guillem, la vescomtessa i el seu fill Guillem donaven a l’església parroquial de Sant Martí les collites que rebien de Sant Andreu de Madrona; aquest document és molt interessant per que fa referència a Bernat Arnal, constructor de l’església de Sant Martí (Bernardus Arnalli operator uius ecclesie...).

Així podem afirmar amb força seguretat que l’actual església de Sant Martí de Puig-reig s’estava construint pels volts de l’any 1145. Un document posterior, de l’any 1193, confirma aquesta construcció; Ramon de Prat donà a l’església de Sant Martí i als seus clergues, una peça de terra que tenia com a límits l’església vella i l’església nova (ad occidente in kollo qui venit de subtus casalo de mando de Sala qui est de subtus pinaculo de Ecclesia Viela; a parte circio in cingulo qui est iuxta ecclesiam novam et veiam...).

Aquest document de l’any 1145 és interessant perquè també ens informa de l’existència d’una església, Sant Andreu de Madrona, sufragània de Sant Martí de Puigreig.

Senyor de Puig-reig, el trobador Guillem de Berguedà, feu testament l’any 1187 i cedí als Templers tot el terme del castell de Puig-reig. Instal·lats els templers a Puig-reig, l’església mantenia les seves funcions parroquials depenent del bisbat d’Urgell. La importància de la comanda establerta a Puig-reig i el prestigi de l’orde militar aconseguiren que l’any 1278 el bisbe Pere d’Urgell i tot el capítol de canonges de la Seu donessin i conferissin als frares de la milícia del temple i a tots els seus successors en el lloc, l’església de Sant Martí de Puig-reig. La concessió incloïa també totes les esglésies i capelles sufràganies de Sant Martí, els delmes, oblacions, sepultures i tots els drets pertanyents a l’església d’Urgell; el bisbe es retenia, però, la visita, la investidura del vicari de Puig-reig i cinquanta sous anuals sobre el delme.

Els templers, un cop obtinguda la confirmació de l’església de Sant Martí, intentaren d’eximir-se del pagament del delme de l’església, tal com havien fet altres comandes del mateix orde de les diòcesis de Tortosa i Pamplona. El bisbe d’Urgell n’exigí, però, el pagament de la quantitat prescrita, així com l’acceptació d’un representant seu a l’església parroquial.

L’any 1312 fou abolida l’orde militar del Temple i l’antiga comanda templera de Puig-reig quedà incorporada als béns i patrimoni de l’orde militar de l’hospital de Sant Joan. Depenent de la comanda hospitalera de Cervera, Puig-reig i l’església de Sant Martí formaren, juntament amb l’Ametlla, un gran priorat d’aquesta comanda de la Segarra.

Sota els hospitalers començà un llarg període de la història de Puig-reig i de la seva església; a partir del segle XV l’església de Sant Martí era una simple parròquia amb vicari perpetu de l’orde i amb la titularitat de priorat, però en franca decadència, com tot el terme casteller.

Sant Martí ha mantingut sempre el seu caràcter parroquial; en una visita de l’any 1726 a l’església de Sant Martí, efectuada pel prior hospitaler de la comanda de Gardeny, en nom del comanador general Anton de Gible i de Gramolacs, es detallen les esglésies sufragànies i capelles rurals dependents de Sant Martí: Sant Sadurní de Fonollet (església sufragània), les capelles rurals de Sant Jaume de Tresserra, Sant Julià del Soler de Gaumàs, Nostra Senyora del Roseret del camí ral, Sant Marçal de la Serra, Sant Julià de la Garriga, Sant Joan Degollat, Sant Andreu de Gamisans i Sant Miquel dels Llucs. L’església de Santa Maria de Merola fou parroquial fins al segle XIX.

En el llibre dels comptes de l’església del segle XVIII, es detallen les obres efectuades a l’església de Sant Martí i a la casa del prior (rectoria); des de l’any 1739 fins al 1772 es modificà sensiblement l’estructura romànica de l’església; hom alçà el sostre de la nau i construí les capelles laterals que decorà amb retaules barrocs fets per l’escultor de Folgueroles (Osona) Josep Pujol, autor del retaule de la Mare de Déu dels Colls de Sant Llorenç de Morunys. (RSR)

Comanadors de l’orde militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, de la comanda de Cervera, Puig-reig i l’Ametlla

COMANADORS DATES CONEGUDES
Francesc Xammar (1373, 1393)
Gisper de Miralpeix (1426)
Anton de Fluvià (1438, 1443)
Guillem de Castellví (1461)
Baltasar Sunyer (1484, 1487)
Joan de Barberà (1515)
Ramon de Verí (1584, 1587)
Miquel de Junyent (1603)
Josep Ferrusola (1728)
Manuel de Montoliu (1759)
Anton Desbrull (1759)
Carles de Copons (1769)
Anton de Masarola (1774, 1776)
Nicolau Llabrés d’Armengol (1786, 1791)
Manuel Desvalls (1803, 1805)

Comanadors de l’orde militar del Temple a Puig-reig, Berguedà i Cerdanya

COMANADORS DATES CONEGUDES
Guillem de Solsona (1169)
Berenguer de Gaver, comanador de la Cerdanya (1181)
Roig de Benviure, comanador del Berguedà í la Cerdanya (1186, 1189)
Guillem de Lugols, comanador del Berguedà i Cerdanya (1216, 1231)
Berenguer de Pi, comanador del Berguedà i Cerdanya (1231 1234)
Ramon de Vilanova, comanador de Cerdanya, Berguedà i Puig-reig (1236, 1241)
Arnold de Prades, eomanador de Cerdanya, Berguedà i Puig-reig (1243)
Ramon de Vilanova, comanador de Cerdanya, Berguedà i Puig-reig (1244, 1254)
Pere d’Orpinell; comanador de Puig-reig (1256)
Ramon de Vilanova, comanador de Cerdanya, Berguedà i Puig-reig (1258, 1267)
Berenguer de Tallada, comanador de Puig-reig (1267)
Bernard de Cornellà, comanador de Puig-reig (1269)
Berenguer de la Portella, comanador de Puig-reig (1271)
Francesc de Tallada, comanador de Puig-reig (1274, 1278)
Pere de Zalona, comanador de Puig-reig (1277, 1278)
Francesc de Tallada, comanador de Puig-reig (1278, 1279)
Guillem d’Escaric, comanador de Puig-reig (1279, 1280)
Guillem de Puignauder, comanador de Puig-reig (1280, 1283)
Bernard de Torrelles, comanador de Puig-reig (1284)
Ramon Cazador, comanador de Puig-reig (1285, 1288)
Pere de Vilanova, comanador de Puig-Reig (1289)
Guillem de Passenant, comanador de Puig-reig (1289, 1292)
Pere de Vilanova, comanador de Puig-reig (1293, 1299)
Arnold de Pyig, comanador de Puig-reig (1300-1307)
Galceran de Biure, comanador de Puig-reig (1307)
(RSR)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular rematada a llevant per un absis semicircular.

J. A. Adell

Es tracta d’una sòlida construcció composta d’una única nau que és ampliada, a llevant, amb un absis semicircular gairebé tan ample i alt com la nau que encapçala.

La nau és coberta amb una volta de canó, de secció lleugerament apuntada, feta amb carreus ben carejats i disposats ordenadament en filades longitudinals. L’absis, per la seva part, és abrigallat amb una volta de quart d’esfera, feta també, com la coberta de la nau, amb carreus polits que es tanquen formant filades concèntriques. La volta de l’absis arrenca a partir d’una cornisa que s’estén fins al ressalt que fa la degradació amb la nau i que és rematat amb un arc adovellat lleugerament apuntat.

Els murs laterals han estat descarregats amb l’obriment de sis arcades, tres per banda, actualment molt refetes, algunes de les quals havien donat entrada a unes capelles modernes, substituïdes posteriorment.

Petita finestra oberta al mur de migjorn. És interessant el bloc de pedra que la remata, monolític i ornamentat amb dos nervis que flanquegen una corda.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El temple rep llum a través de sis finestres, de les quals la més interessant és la que s’obre al centre de l’absis. Aquesta, que té doble esqueixada, és rematada amb tres arcs de mig punt en degradació, l’exterior dels quals és emmarcat per una estreta arquivolta, mentre que l’interior és solcat per una estria ben marcada, tret que també es repeteix als muntants. Una segona finestra, de proporcions força notables, s’obre al frontispici. Aquesta només té una sola esqueixada i és rematada amb un arc de mig punt adovellat, ressaltat, a l’extradós, amb una arquivolta que retorna en imposta. A l’obertura encara s’allotja un altre finestral biforat, de factura gòtica, partit per una columna central coronada amb un capitell. Les altres quatre finestres, situades al mur de migjorn, ja responen a processos remodeladors posteriors, bé que en una d’elles, concretament la més propera a la capçalera, hom hi observa una llinda, segurament reaprofitada, constituïda per un bloc monolític, on hi ha dues estries semicirculars que contenen un soguejat.

La porta d’ingrés és situada a la façana de ponent i, malgrat el seu pèssim mal estat, encara deixa entreveure una ponderada sumptuositat, concretada en les arcades i arquivoltes que la cobreixen, així com també en les columnes fornides de capitells, on troben suport els elements anteriors.

Exteriorment l’edifici, deixant de banda l’ornamentació de les obertures, apareix amb els paraments llisos i mancats de tota mena d’ornamentació. Els únics elements que trenquen la simplicitat compositiva de la construcció són uns contraforts, quatre per banda, adossats als murs laterals, que contribueixen a contrarestar l’embranzida de la volta. Altrament, tant el mur tester com el terminal de la nau s’aixequen lleugerament per sobre del nivell de la teulada, i més encara aquest darrer, que guanya alçada mitjançant un campanar d’espadanya fornit de dues obertures, acabades amb arcs de mig punt adovellats.

Una vista de l’interior de la nau de l’església, coberta amb una volta apuntada. Al fons hi ha la capçalera.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Al capdavall de la nau hi ha l’afegitó d’una sagristia, adossada al mur de migjorn, i l’additament d’una torrella que ascendeix al campanar, la qual és enganxada al mur de tramuntana.

L’edifici ha estat aparellat amb blocs de pedra sorrenca, de color rogenc, ben tallats i polits, que hom ha col·locat ordenadament en perfectes filades horitzontals i distribuïts a trencajunt. Entre els carreus que conformen l’aparell criden l’atenció uns grans blocs, de mides realment gegantines (233 × 76 cm, 203 × 73, 175 × 56, 108 × 47,0) que emplenen la base del frontispici, els quals, segurament, foren reaprofitats d’una construcció anterior.

A desgrat de les reformes i restauracions de què ha estat objecte en el transcurs del temps, l’edifici es presenta com una obra sòlida i ben construïda que s’adapta perfectament als models propis del segon romànic, quan aquest ja havia assolit, tant pel que fa als processos tècnics i constructius com als estilístics, unes formes suficientment evolucionades, atribuïdes a la segona meitat del segle XII.

L’edifici fou profundament restaurat l’any 1954 pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs. Quan aquest organisme hi endegà aquests treballs de consolidació i restauració, hom descobrí sota l’arrebossat d’un arcosoli unes pintures murals romàniques, conservades actualment al mateix temple. Altrament a la façana de migjorn també hi havia romàs, encastada, una làpida sepulcral, datable del segle XIII i ara conservada al Museu Municipal de Berga, en la qual hi ha la figura jacent d’un cavaller, que hom, sense massa fonament, ha identificat amb el famós trobador Guillem de Berguedà.

L’edifici romànic, a desgrat d’haver estat emmascarat per algunes reformes i una profunda restauració, és molt ben conservat. (FJM-AMB)

Portada

Sant Martí de Puig-reig. Planta, alçat i secció, a escala 1:40, de la portalada. Consta de tres arcs de mig punt en degradació, a l’intradós dels quals s’aixopluguen un parell d’arquivoltes. El conjunt, que és flanquejat per un parell de columnes a banda i banda, es remata amb una arquivolta ornamentada.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Porta d’entrada, oberta al mur de ponent. Molt erosionada actualment, encara deixa veure una bonica estructura amb tres arcs que aixopluguen dues arquivoltes sostingudes per sengles columnes, amb capitells esculpits, i rematades per una arquivolta decorada, situada a manera de guardapols. El conjunt és sobri, però d’una gran personalitat.

J. Bonell

La porta, situada a ponent, s’endinsa dins el gruix del mur mitjançant tres arcs de mig punt adovellats i en degradació, solcats per un nervi força gruixut, que arrenquen d’una imposta que s’estén a banda i banda per tota l’amplada del portal. A l’intradós dels arcs giren encara dues arquivoltes, adossades i a manera de gruixuts nervis, la més interna de les quals és ornada amb un entrellaçament de vímets. Una tercera arquivolta s’encasta a l’extradós de l’arc exterior a manera de guardapols. Aquesta, a manera de ménsula, es desdobla en un pla llis i un xamfrà, que ha estat ornamentat amb un escacat.

Detall de la porta d’entrada amb els dos capitells del costat esquerre decorats. Han estat severament castigats a causa de la fragilitat de la pedra i el pas dels anys.

J. Bonell

Sota la imposta hi ha dues columnes per banda, coronades amb capitells que havien estat esculturats, però que, atesa la poca consistència de la pedra, el temps hi ha fet veritables estralls. Els que s’allotgen a les raconades de la dreta ja només són una massa informe de pedra, mentre que els que ocupen els racons de l’esquerra encara mostren alguns elements esculpits, sobretot el més intern, on hi ha dos pisos superposats de losanges sobre un collarí ornat amb un soguejat. També en una de les cares de l’àbac s’hi detecta un reguitzell d’ondulacions que es tanquen formant petits cercles. El capitell veí presenta també signes evidents d’haver estat esculpit, bé que és impossible deduir-ne el tema. Aquests capitells, que tenen una forma força evolucionada, tenen un collarí a la base, la massa del capitell respon bàsicament a una planta quadrada, amb quatre cares ben definides, planta que s’expressa obertament a la zona superior del capitell, perfectament adaptada a la imposta. Hom ha prescindit, doncs, dels daus i de les formes i detalls que caracteritzen el capitell corinti.

Aquestes columnes tenen unes canyes llises i cilíndriques. Les interiors manquen de base, bé que les exteriors sembla que l’havien tinguda, però avui de la possible base del costat dret no en resta res i la de mà esquerra és completament gastada.

El fet que hom muntés aquest portal amb gresos poc compactes, ha estat la causa que ha permès a la corrosió de desfigurar-lo ostensiblement, per la qual cosa ara es troba en un estat de conservació lamentable. (FJM-AMB-JVV)

Pintura

Un dibuix amb l’esquema compositiu de la decoració que figura en el plafó principal de l’església.

A. Golobart

Decoració mural de l’església en la qual hi ha representades les escenes de l’Anunciació, amb l’arcàngel Gabriel, Maria i un personatge no nimbat, i la Visitació, amb Maria i Elisabet. Es tracta d’una obra atribuïda al Mestre del Lluçanès, en la qual comencen ja a apuntar-se els corrents d’època gòtica.

R. Viladés

Durant els treballs de consolidació i restauració duts a terme a l’església pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona i dirigits per l’arquitecte Camil Pallàs l’any 1954, sota l’arrebossat d’un arcosoli d’arc apuntat, situat a la nau de l’església, a la dreta de l’absis principal, foren descobertes unes pintures murals. Després d’una consolidació, les pintures es conserven avui en un arcosoli que hi ha al mur del costat de tramuntana, protegides per una pantalla de vidre. La seva localització original decorava un arcosoli d’arc apuntat que possiblement aixoplugava un petit altar.

Els tres plafons

Avui es conserven en tres plafons, cadascun dels quals reprodueix un tema diferent. El plafó més gros (2,36 × 1,95 m) representa els temes de l’Anunciació i la Visitació i, col·locats a l’intradós de l’arc originalment, i avui al costat d’aquest tema central, hi ha un plafó amb la Mare de Déu i el Nen (0,72 × 0,68 m) i el tema animalístic de l’amfisbena (0,96 × 0,76 m).

El plafó de l’Anunciació i la Visitació

La decoració del plafó més gros, que es conserva gairebé totalment, com ja hem dit, presenta les escenes de l’Anunciació i la Visitació, escenes que es distribueixen en forma de tríptic i tenen situats els personatges entre unes columnes amb unes arcades fictícies i arbitràries, de difícil interpretació.

La part inferior és ocupada per unes cortines, el color de les quals ha desaparegut en part, bé que es conserven encara perfectament els plecs, fets amb ratlles i traços negres. Els peus de les dues figures de l’Anunciació mai no foren pintats, tot i que es poden veure dibuixats amb pinzell amb ratlles de color vermell, de traç segur i correcte. Tampoc no existeix la part inferior de les figures del personatge no nimbat de l’Anunciació i la Visitació, atès que foren destruïdes ja fa anys, en ocasió d’obrir al mur una porta que comunicava amb una petita sagristia afegida a l’exterior del temple.

Un detall de la decoració del plafó principal amb la representació de l’escena de la Visitació.

G. Llop

Al costat dret del tríptic hi ha un reduït espai rectangular, llis i de color blanc, emmarcat per una sanefa decorativa, força conservada, en la qual domina el color negre. És molt possible que aquest espai servís de fons a alguna imatge escultòrica.

A l’escena de l’Anunciació, l’arcàngel Gabriel, que va amb un vestit blau, una camisa blanca i un mantell vermellós, estén la mà dreta devers Maria, la qual està dreta, vestida amb una túnica blanca i un mantell blau que li cobreix el cap, i, girada de cara a Gabriel, sosté un fus de filar, amb la mà esquerra; Maria té una actitud d’admiració pel que li diu Gabriel, el qual amb el gest sembla subratllar les seves paraules. Darrere Maria apareix un personatge, que presencia l’escena, el qual, a diferència de Gabriel i de Maria, no porta el cap nimbat; el seu aspecte és més el d’un home treballador que no pas el d’un sant. L’escena és emmarcada per dos arcs: un que aixopluga la figura de l’arcàngel, i en l’altre hi ha Maria i el personatge. Sota aquesta escena hi ha el fris amb restes de cortinatges.

Al costat dret d’aquesta escena hi ha la de la Visitació. Maria, que porta el mantell blau, abraça la seva cosina, Elisabet, que espera un fill i que porta un mantell d’un color vermellós. Ambdues són representades amb el cap nimbat i sota un arc comú. Cap a l’extrem dret d’aquesta decoració apareixen els vestigis d’una ornamentació geomètrica feta amb losanges i creus.

El plafó de la Mare de Déu i el Nen

A l’intradós de l’arc hi havia dos compartiments simètrics, un dels quals tenia representada la imatge de la Mare de Déu amb el Nen i l’altre era decorat amb una amfisbena.

En la primera escena, al mur lateral esquerre de l’arcosoli, la Mare de Déu era representada de mig cos, d’acord amb l’esquema que segueixen les icones orientals. Hi manca una part superior del cap de la Mare de Déu, part lamentablement destruïda, i un fragment del costat dret de l’arcuació, amb la columna corresponent, que el pintor deixà de dibuixar. Maria, que apareix girada cap a l’esquerra de l’espectador, porta un mantell vermellós, de plecs petits i rectes, que li cobreix el cap, i una túnica blava; mostra la planta de la mà esquerra, mentre que amb la dreta sosté el Fill. Aquest gira suaument el cap, que és nimbat; porta un mantell blau i una túnica vermella i aixeca la mà dreta en actitud de beneir. El conjunt apareix sota un arc pintat de negre, sostingut, al costat esquerre, per una columna, el fust de la qual és també pintat amb línies negres en espiral sobre un fons vermellós. El fust és coronat per un capitell blau i vermell.

El plafó de l'amfisbena

L’altra escena, al mur lateral dret de l’arcosoli, és constituïda per un fragment de pintura mural que representa un motiu decoratiu amb dues serpents entrellaçades, les quals formen una mena de xarxa amb rombes. A la part alta, mirant cap a llocs oposats, hi ha els dos caps, els quals acaben en una mena de bec. Aquest fragment ha estat pintat amb el color vermell, que decora el cos, i el negre, que subratlla els perfils, sobre un fons blanc. (JVV)

La tècnica pintòrica

La tècnica emprada en aquest conjunt mural és la més usual a Catalunya, és a dir, la tècnica del tremp sobre una preparació de calç, combinant el fresc i dissolent els colors en un medi greixós.

El color és intens, dominen els colors vermellosos, però amb una gran intensitat de verd que abunda i contrasta tot el conjunt. El negre és el color utilitzat en el dibuix bàsic, mentre que els volums s’aconsegueixen amb diferentes gradacions de vermellosos i un blanc lluminós.

Destaca la seguretat del dibuix, sempre, però, allunyat del detallisme, seguretat proporcionada pel fet que s’utilitzen fórmules conegudes i reeixides. Cal assenyalar també el fet que l’escena de la Visitació sembla no ésser totalment acabada (les parts inferiors, sobretot els peus i els plecs, no són acolorits), tal com ja hem fet notar.

Anàlisi iconogràfica

Els tres plafons conservats representen temes marians o relacionats indirectament amb la Mare de Déu. Els temes del conjunt mural de Puig-reig tenen un interès especial dins el romànic català, car presenten singularitats iconogràfiques poc usuals a Catalunya i també en el romànic oriental.

El tema de l’Anunciació

El tema de l’Anunciació ens mostra a la Mare de Déu amb el fus a la mà; només coneixem dos exemples d’aquesta modalitat a Catalunya: l’Anunciació del retaule de Santa Maria de Lluçà i el mateix tema del conjunt mural de Sorpe, a més de l’exemple esmentat de Puig-reig, dos dels quals s’han atribuït al mateix autor, el mestre de Lluçà, o al cercle pictòric del Lluçanès. En preguntar-nos sobre la significació d’aquest tema, cal esmentar la seva font iconogràfica oriental, bizantina. Molt freqüentment en l’art bizantí es representa a Maria filant, tema que té com a fonts literàries més directes els Evangelis apòcrifs de la Nativitat, és a dir l’Evangeli del Pseudo-Mateu i el Protoevangeli de Sant Jaume.

Ambdós evangelis fan referència als temps anteriors al naixement de Jesús i a la seva infantesa. Escrits entre els segles II i IV, no foren reconeguts per l’Església oficial i són propis de la mentalitat oriental i a vegades foren font d’heretgies populars. Tenen la particularitat de proporcionar una gran quantitat de detalls més o menys singulars, que expliquen la riquesa i varietat de l’art oriental i, sobretot, del romànic influenciat per Orient.

Molt sovint, en l’art bizantí, l’escena de Maria filant ha estat relacionada amb la figura d’Eva (contraposada a Ave, sinònim de Maria), condemnada a filar després del pecat original.

El tema de l’Anunciació és doblement interessant car, al costat de la figura cabdal de Maria, hi ha una figura masculina no nimbada que ha estat identificada sovint amb sant Josep. La presència de sant Josep no és gens freqüent en el tema de l’Anunciació però sí que ho és la presència del profeta Isaïes. Nosaltres identifiquem aquest personatge amb el profeta ja que des dels orígens de l’art cristià la figura del profeta Isaïes ha estat associada a l’escena de l’Anunciació: des de la llunyania de l’Antic Testament va fer la predicció de l’Anunciació i és considerat una de les prefigures claus del Nou Testament.

Hom pot llegir en el profeta: “Per això el meu Senyor mateix us donarà un senyal: Heus aquí que la verge està encinta i donarà a llum un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel (Isaïes, 7, 14). “Perquè ens ha nascut un infant, se’ns ha donat un fill; l’imperi és damunt les seves espatlles, i se li ha posat per nom Conseller-Meravellós” (Isaïes, 9, 5). “Un rebrot neix de la soca de Jessè, un plançó brota de les seves rels” (Isaïes, 11, 1).

Aquests tres pasatges són profecies que fan referència directa al tema de l’anunciació i naixement de Crist i expliquen la popularitat del profeta. Isaïes és també el profeta del Judici Final (Is. 3, 13) però quan es presenta com a profeta de l’anunciació sol portar una tija a la mà, la tija que simbolitza l’arbre de Jessè, una unió clara entre l’Antic i el Nou Testament.

Encara que al conjunt mural de Sant Martí de Puig-reig la figura del profeta no porti aquest símbol, pensem que la relació es pot establir igualment.

Aquest tema és molt usual en la iconografia cristiana; el primer exemple conservat de la representació de Maria acompanyada del profeta és a la catacumba de Priscil·lià a Roma (segle II), però el tema és usual també en l’escultura francesa. Catalunya conserva dos exemples en el camp de l’escultura: Dos capitells del claustre del monestir de Sant Benet de Bages identificats sovint amb el tema de la Nativitat (amb Sant Josep), però que es tracta de Maria amb l’infant, acompanyada del Profeta Isaïes. El grup escultòric del salmer esquerre de la portalada de Santa Maria de Covet (Pallars Jussà), on Maria i el Nen van acompanyats també pel mateix profeta.

El tema de la Visitació, sota la tercera arcuació, és una representació que segueix el model usual de tradició siríaca: Maria abraça la seva cosina Elisabet, sempre més destacada i alçada.

Respon a la font literària de l’Evangeli de Sant Lluc (Lluc 1, 39-56) i és un tema molt freqüent en la pintura mural i pintura sobre fusta a Catalunya. L’escena és mutilada en la seva part inferior.

El tema de Maria amb el Nen

Decoració mural de Sant Martí de Puig-reig que ornamentava el mur lateral dret de l’arcosoli. Representa un tema singular en la pintura romànica catalana, l’amfisbena, al qual hom ha volgut trobar un conjunt d’interpretacions. Aquest plafó es conserva in situ.

G. Llop

Escena que decorava el mur lateral esquerre de l’arcosoli, amb la representació de la Mare de Déu amb el Fill. Aquesta decoració es conserva in situ.

G. Llop

El compartiment que representa Maria, de mig cos, amb el Nen i sota una senzilla arcuació, respon a l’esquema de les icones orientals i sembla una versió de la Mare de Déu del Popolo italiana. Aquest tipus de representació és molt poc usual a Catalunya; els dos únics testimonis conservats són aquest de Puig-reig i la Mare de Déu del Cor del convent de Valldonzella, de Barcelona. Ambós són de l’última etapa del romànic i demostren que aquestes imatges marianes eren força conegudes a Catalunya. Joan Ainaud i de Lasarte ha considerat que possiblement es tracta d’una còpia d’un tipus oriental on la mà esquerra de Maria uneix dos dits amb un gest semblant a la benedicció i amb la mà dreta sosté al Fill, que beneeix amb la fórmula habitual, mentre gira el seu cap nimbat.

El tema de l'amfisbena

Aquest autor estableix una relació molt interessant entre aquest fragment i el seu simètric que representa un tema animalístic. Situat a l’intradós de l’arc apuntat de l’arcosoli i avui al costat dels altres fragments, representa a unes serpents entrellaçades formant una xarxa romboide, a manera de serpent de dos caps; aquest tipus de representació es coneix amb el nom d’amfisbena. La representació de Puig-reig és única dins el conjunt de pintura conservada a Catalunya i té una clara significació simbòlica relacionada amb la temàtica mariana de tot el conjunt mural; l’amfisbena és un paral·lelisme de la dicotomia EVA-AVE. És un animal definit pels bestiaris antics com a dualista i relacionat amb religions medievals dualistes, i fou un dels animals del repertori animalístic i fantàstic del romànic. A Puig-reig l’amfisbena té un cap acabat amb un bec i l’altre amb unes dents de carnívor que hom ha identificat amb elements contraposats (serpent i basilisc, serpent i griu). Ainaud ha trobat paral·lelismes d’aquesta representació en un tipus especial de medalló difós a Rússia on a l’anvers s’hi representa sovint la figura de la Mare de Déu i el Nen i a l’anvers animals fantàstics i entre el repertori el cap bicèfal d’un serpent. Així, aquest dualisme de la representació de Puig-reig podria explicar-se dins el context iconogràfic de la temàtica mariana: la relació entre AVE-MARIA redemptora i EVA pecadora és relacionable també en doctrines com el catarisme infiltrat a Catalunya i també en aquesta zona del Berguedà des del final del segle XII fins al segle XIII.

El Mestre de Lluçà o cercle pictòric de Lluçà

Hom ha identificat les pintures murals de Sant Martí de Puig-reig amb l’anomenat Mestre de Lluçà o cercle pictòric de Lluçà. La principal característica que defineix l’estil d’aquest mestre o taller és l’anomenat neobizantinisme, corrent pictòric que envaí la part central de Catalunya des de mitjan segle XII fins al segle XIII, tot seguint el camí del Rosselló i de la Cerdanya.

Aquesta influència neobizantinista envaí una part de la pintura d’Europa i pel que fa a Catalunya fou assimilada per l’acció directa d’uns quants mestres i escampada arreu per la tradició dels tallers. Les fórmules pictòriques i els temes representats a Puig-reig evidencien clarament aquesta influència oriental, especialment pel que fa a les fonts iconogràfiques i literàries emprades, la qual cosa el fa un dels exemples més clars del neobizantinisme en el camp de la pintura mural.

Atribuïdes al mestre de Lluçà, o al cercle artístic de Lluçà, amb més probabilitat, el conjunt presenta uns grans paral·lelismes estilístics amb els fragments de pintures conservats a l’església de Sant Andreu de Cal Pallot (Puig-reig) i s’allunya considerablement de la resta de pintures, murals o sobre fusta, atribuïdes a aquest taller: frontal i laterals de Santa Maria de Lluçà (Museu Episcopal de Vic), frontal de Santa Magdalena de Solanllong (col·lecció particular), frontal dels Arcàngels (Museu d’Art de Catalunya), creu de Lluçà (Museu Episcopal de Vic), pintures murals de Sant Pau de Casserres (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i Casserres) i miniatures del còdex Epistolae Beati Agustini (Arxiu Capitular de Vic).

Creiem que els paral·lelismes amb aquestes pintures són de taller, grans recursos i tècniques emprats en un taller pictòric assimilats per diferents pintors amb una gran seguretat i contundència, en el cas de les pintures de Puig-reig. Unes pintures que evidencien unes clares influències orientals, pel que fa a la temàtica, però que es mantenen dins l’últim romànic evidenciant conquestes formals que són ja pròpies del primer gòtic. Així datem el conjunt pictòric de l’església de Sant Martí de Puig-reig com una obra del principi del segle XIII, contemporani a les pintures de Sant Andreu de Cal Pallot (Puig-reig) i dins el taller pictòric del Lluçanès. (RSR)

Lipsanoteca

Lipsanoteca guardada avui al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on és catalogada amb el núm. 961; cara A.

G. Llop

Cara B de la lipsanoteca guardada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Exemplar que ha estat decorat a la manera que hom decorava els murs d’algunes esglésies del romànic llombard.

G. Llop

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserva una bonica lipsanoteca procedent de Sant Martí de Puig-reig. Es tracta d’una capsa de fusta força llargaruda (fa 20 × 9 × 84 cms), la qual té la forma d’un cofre, que és tapat amb una tapa llisa, a la qual fou donat un perfil superior convex. Aquesta tapa era practicable i als seus límits hi havia una ranura per tal de poder-se encaixar millor amb el recipient pròpiament dit.

Les parets laterals de la capsa són llises del tot, però les més llargues han estat decorades amb una ornamentació simple, clàssica i típica de l’arquitectura anomenada llombarda. Una de les cares té, rebaixats en el gruix de la fusta, set compartiments desiguals, els dos dels extrems són simples, llargs i es cobreixen amb una arcuació de mig punt; els tres compartiments centrals són el doble amples que els anteriors, dobles, i es rematen a la seva part superior per un parell d’arcuacions. De manera que el conjunt forma una sèrie de deu arcuacions, simples les dues dels extrems i formant parella les tres centrals, separades per unes petites lesenes.

L’altra cara també ha estat decorada amb una mateixa idea, amb quatre compartiments iguals i juxtaposats, els quals ocupen gairebé tota la superfície de la paret i es tanquen amb una arcuació. Tot plegat forma un conjunt simple, però interessant.

A causa de les seves mides no és pas fàcil pensar que aquesta lipsanoteca fos col·locada dintre el gruix d’una pedra d’altar, ni tampoc en el reconditori d’un tenant. Cal pensar més aviat que devia anar destinada a un altre fet a manera de paret, amb diversos petits carreus i argamassa.

Aquesta lipsanoteca té encara dintre un paper en el qual hom pot llegir: “Lipsanoteca procedent de l’església parroquial de Puig-reig. En 1935 fou portada al museu, a instàncies del qui subscriu, pel Rvd. Mn. Pere Cabra, ecònom. Està completament violada. Joan Santamaria”. Efectivament, aquesta peça entrà al museu l’any 1935. En l’inventari antic tenia el número 292, bé que avui figura catalogada amb el 961. Possiblement es tracta d’un exemplar del final del segle XII, o del començament del XIII. (JVV)

Sarcòfag

Tapa d’un sepulcre amb la figura d’un guerrer, no identificat. Actualment es conserva al Museu Municipal de Berga.

G. Llop

El Museu Municipal de Berga conserva una tapa de sepulcre esculpida que procedeix de l’església de Sant Martí de Puig-reig.

Fa 1, 15 metres de llarg per 0, 38 d’ample. Porta esculpida la figura d’un personatge ajagut, amb les mans juntes —en actitud de pregària— damunt el pit i amb el cap i els peus reclinats damunt un coixí. El personatge, que porta el cap descobert i mostra uns cabells abundants i ben pentinats, té un cos fornit i una corpulència robusta; va vestit amb una mena de túnica molt poc ornamentada i lleugerament oberta per la part inferior del davant, la qual li arriba fins a sota genoll, i de mànigues curtes, que deixen veure els extrems dels braços d’una brusa amb punyetes. Hom ha identificat aquesta vestimenta amb una cota de malla i una sobrecota, però ens fa estrany, puix que el treball del vestit el presenta llis i sense elements que insinuïn aquella indumentària.

Al seu costat dret el personatge porta un punyal, i a mà esquerra, una espasa. La seva expressió és greu, majestuosa i serena.

Hem pogut veure una fotografia de l’any 1917, en la qual aquesta làpida apareix encastada a la part més alta del mur exterior de migjorn de l’església de Sant Martí.

Fins ara no ha estat possible d’emetre un veredicte segur sobre la identitat d’aquest personatge. Hom ha dit, sense gaire fonament, basant-se només en el fet que tenia allí moltes possessions, que es tracta de la imatge tombal del famós trobador Guillem de Berguedà, nascut abans del 1138 i mort, fadrí i sense descendència, abans del 1196, fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillem.

Pel que fa a la cronologia d’aquesta pedra, ens hem de regir per l’anàlisi estilística, la qual dona peu a un conjunt de contradiccions. Així l’aspecte general denota un treball tardà, emmarcable dins el període inicial del gòtic, bé que alguns detalls (l’espasa, per exemple) semblen clarament romànics. Gosaríem aventurar el final del segle XIII com a data possible, bé que amb algunes reserves. (JVV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Arxiu de la Corona d’Aragó, Secció Cancelleria Ramon Borrell, Ramon Berenguer III, Ramon Berenguer IV i Alfons I
  • Arxiu de la Corona d’Aragó, Gran Priorat de Sant Joan de Jerusalem
  • Arxiu de Solsona, Secció pergamins
  • Arxiu Parroquial de Sant Martí de Puig-reig
  • Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), a “Urgellia”, vol. I, La Seu d’Urgell 1978, pàgs. 55 i 79
  • Martí de Riquer: Guillem de Berguedà, vol. I, a “Scriptorium Populeti”, 5, Abadia de Poblet 1971, pàgs. 275-277
  • Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona. Barcelona 1950, pàgs. 352, 384, 395
  • Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 65-71

Bibliografia sobre la pintura

  • Joan Ainaud i de Lasarte: Pinturas españolas románicas, Barcelona 1962, vol. I, pàg. 20
  • Joan Ainaud i de Lasarte: Pinturas románicas, “Unesco de Arte Mundial”, núm. 7, París 1957, pàg. 22
  • Joan Ainaud i de Lasarte: Iconos marianos en Catalunya, “Scritti di Storia dell arte in onore de Edoardo Arslan”, Milà 1966, pàgs. 293-300
  • Eduard Carbonell: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. II, Barcelona 1975, pàg. 24
  • S. W. W. Cook i Josep Gudiol Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1980, pàg. 71
  • S. W. W. Cook i Josep Gudiol Ricart: Pintura e imagineria románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1980, pàg. 71
  • Otto Demus i M. Hirmer: La peinture múrale en France. Le Haut Moyen Age et l’epoque romane, París 1970, pàg. 158
  • Marcel Durliat: La peinture romane en Roussillon et en Cerdagne, “Cahiers de Civilisation Médiévale”, 1, gener-març de 1961, pàg. 10
  • Eduard Junyent: Catalogne romane. Col·l. Zodiaque, Yonne 1961, pàg. 204
  • Camil Pallàs: Pinturas románicas en Puig-reig, «San Jorge», núm. 20, Barcelona 1955, pàgs. 69 i 70
  • Josep Gudiol i Ricart: Las pinturas de Puigreig y el Maestro del Lluçanés, “Liceo”, 127, maig de 1956
  • C. P. Post: A History of Spanish Painting, vol. II, Cambridge 1930
  • Joan Sureda: La pintura romànica a Catalunya, Madrid 1981, pàgs. 192, 251, 252, 256 i 357
  • Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 67-69