Situació
Aquesta església, que originàriament estava sota l’advocació de Santa Fe, es troba al costat nord-oest del terme municipal, a l’esquerra de la riera de Merola. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: × 03,8 —y 49,5 (31 TDG 038495).
Hom hi pot anar agafant la carretera de Puig-reig a Casserres de Berguedà. Abans del quilòmetre 10, hi ha una pista, a mà esquerra, que porta a Fonollet, poblat en el qual hi ha l’església. (JVV)
Història
L’església de Sant Sadurní de Fonollet ha estat sempre sufragània de l’església parroquial de Sant Martí de Puig-reig; situada dins el terme del castell de Puig-reig i dependent de la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell, el lloc és esmentat ja el segle X.
L’any 983, en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà, el lloc de Fonollet apareix com un lloc del comtat de Berga on el monestir tenia cases, terres i vinyes (et in Fonoleto casas, terras et vineas).
Fonollet fou un important centre de les propietats de la família vescomtal del Berguedà; l’any 1072 els vescomtes Bernat i Ledgarda i la vescomtessa vídua Arsen venien un alou i dues peces de vinya al lloc de Fonollet, dins el terme del castell de Puig-reig. Més tard, ja el segle XII, el germà del vescomte Guillem de Berguedà, Ramon de Fonollet, era senyor d’aquest lloc.
La primera notícia conservada en la documentació de l’església de Sant Sadurní de Fonollet és de l’any 1167: el vescomte Guillem de Berguedà, la seva muller i els seus fills, donaren a Guillem “milite” i a la seva muller, el delme que tenien de l’església de Sant Sadurní.
L’església no va tenir mai caràcter parroquial, almenys no és esmentada com a tal en la visita al deganat del Berguedà de l’any 1312. Subjecta a Sant Martí de Puig-reig i dins el terme casteller, passà a formar part dels dominis de l’orde militar del Temple, després de la confirmació del testament del trobador Guillem de Berguedà de l’any 1187.
L’any 1278 el bisbe d’Urgell i tot el capítol dels canonges de la Seu confirmaven als templers i a la comanda de Puig-reig, la possessió de l’església de Sant Martí amb les seves esglésies sufragànies.
Unida a Sant Martí de Puig-reig, l’església de Sant Serni passà a formar part dels dominis dels hospitalers, orde militar que acumulà tot el patrimoni dels templers quan aquest orde fou abolit l’any 1312. Aquest caràcter de sufragània s’ha mantingut fins avui. (RSR)
Església
Sant Sadurní de Fonollet. Façana de l’església, al costat de ponent.
A. Bastardes
L’església de Sant Sadurní de Fonollet és un edifici senzill a base d’una nau rectangular, coberta amb una volta apuntada, i rematada vers el costat de llevant per un absis semicircular.
Actualment una bona part de l’edifici resta mig tapada per construccions modernes i per afegitons diversos. Amb tot, l’estructura de l’edifici és fàcilment deduïble, bo i més quan es tracta d’una construcció força usual i sense complicacions.
L’església té els murs llisos i mancats d’ornamentació. El seu aparell ha estat fet a base de carreus de mides diverses, no pas gaire grossos, escantonats a cops de martell: sense polir, enganxats amb argamassa i disposats en unes filades més o menys uniformes.
L’indret més visible i també el més interessant de l’edifici és el seu mur de ponent, en el qual s’obre la porta d’entrada, la qual es corona amb un arc de mig punt fet amb dovelles. Aquesta porta ha estat ressaltada amb una arquivolta, feta amb unes dovelles petites i ben disposades l’arc de la qual arrenca d’una imposta motllurada per banda. Damunt la porta hi ha una bonica finestra de doble esqueixada, rematada també per una arquivolta, l’extradós de la qual és ressaltat amb un seguit de boles. Aquest mur ha estat rematat amb un campanar d’espadanya, robust, el qual posteriorment sofrí un afegitó que el convertí en comunidor.
Avui l’edifici es conserva en bon estat.
Sembla que d’aquesta església procedia un encenser del segle XIII que és guardat al Museu Episcopal de Vic. Però, com sigui que moltes de les peces en entrar a l’esmentat museu no foren catalogades convenientment, avui no és possible poder identificar aquest exemplar d’entre la important col·lecció d’encensers que s’hi guarda. (JVV)
Orfebreria
Encenser conservat al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1904 i és catalogat amb el número 3803. És una peça del final del segle XII o del començament del XIII.
G. Llop
Procedeix d’aquesta església un encenser de bronze, actualment conservat al Museu Episcopal de Vic amb el núm. d’inventari 3803. El cos de l’encenser fa 11,8 cm d’alçada i 10,1 cm d’amplada màxima; amb cadena i tot, l’encenser fa 40 cm d’alt. Ingressà al museu l’any 1904.
La peça consta de tres elements: la cassoleta per a contenir les brases, la tapa i els elements de suspensió La base té la forma de cassoleta amb un petit peu circular, compost per una anella de bronze sobreposada a l’encenser. Té decorada únicament la part que toca el llavi amb semicercles calats.
La tapa de l’encenser pren la forma de casquet esfèric apuntat. A fi de permetre una millor sortida del fum de l’encens, la decoració és calada i forma motius d’estilitzacions florals ressaltades a burí.
Curiosament aquest encenser conserva els elements de suspensió. Aquests elements uneixen la cassoleta i la seva tapa per mitjà de dues anelles simètriques que estan col·locades a tres punts del perímetre de l’encenser. Per cada parella d’anelles passen unes petites barres de ferro que permeten de fer córrer la tapa i que se subjecten ampliant l’extrem inferior en forma de botó bipiramidal. A aquestes barres segueixen dos trams de cadena que finalment s’enganxen a un floró de bronze de tres braços, la part superior del qual es perllonga en una anella, a la qual segueix un altre tram de cadena i una gran anella de ferro.
Una observació atenta de la peça permet d’apreciar certs elements estranys a la seva estructura original, que demostren un ús perllongat. Així, en primer lloc el forat practicat en un dels braços del floró en trencar-se l’extrem d’aquest per tal de poder-hi fermar una de les cadenes. També és una solució provisional la gran anella que passa pels calats de la tapa en trencar-se’n el vèrtex, indret que habitualment acaba amb una petita anelleta. Finalment la substitució d’una anella per on passa la tija de suspensió per una de nova.
Malgrat aquestes petites deficiències, la peça es troba ben conservada. El fet d’estar completa demostra la utilització d’aquest tipus de mobiliari, molt semblant a la que encara té avui dia: l’anella que corona el conjunt permet de sostenir-lo i balançar-lo a fi de deixar escapar a través dels calats de la tapa el fum que provoca la cremació de l’encens.
Cronològicament podem situar aquest encenser a les darreries del segle XII o al principi del segle XIII, ja que ha perdut la forma esfèrica dels primers exemplars romànics, bé que encara no ha arribat a les fantasies de les tapes dels exemplars propers al gòtic. (ACR)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàg. 103
- Martí de Riquer: El Trobador Guillem de Berguedá, vol. i, “Scriptorium populeti”, núm. 5, Abadia de Poblet 1971, pàgs. 17, 276