Castell de Mata o de Mataró

Tot i que el topònim del lloc apareix esmentat en la documentació al segle X, no és fins a la següent centúria que trobem les primeres mencions del castell. Així consta que l’any 1042, Adaleis, filla d’Ermemir i esposa de Guillem de Castellvell, vengué al seu fill Ramon diversos territoris maresmencs, entre els quals figura el “kastrum que dicunt Mata ubi dicunt lavaneres”. A partir d’aquest moment i tot al llarg dels segles XI i XII, es documenten com a senyors del castell de Mata la família Castellvell. Un altre membre d’aquest llinatge, Bonfill Guillem, l’any 1062 convingué amb el seu nebot Ramon Bernat que li deixaria en franc alou la torre de Mata en morir ell i la seva esposa Sicardis.

Més tard, a l’inici del segle XII, aquesta fortalesa ja és anomenada sovint castell de Mataró; consta en aquest sentit que Ramon de Castellvell, en testament atorgat l’any 1110, concedia el castell de Mataró a la seva esposa Ermessenda, la qual en gaudiria de la propietat mentre visqués, llevat del cas de contreure noves núpcies. Cal dir que en aquesta època la família Castellvell també senyorejava els castells de Sant Vicenç o de Burriac i el Far, entre d’altres.

La jurisdicció del castell de Mata era una de les més importants fins al segle XI, ja que comprenia dins el seu terme les caseries de Treià, Cirera i Valldeix, la parròquia de Santa Maria d’Alarona, Mata i les dues Llavaneres amb Estrac; també durant aquesta centúria l’esmentat castell es repartí amb el de Dosrius la rodalia de l’antic castell de Montalt, el qual desapareixia en aquell moment.

Dins el segle XIII es perfila entre els senyors del castell de Mata el llinatge dels Montcada, successors dels Castellvell i pel casament de Guillema amb Guillem Ramon de Montcada. Posteriorment altres famílies d’extracció ciutadana com els Ricard, Esquerrer, Sitjar, Burguès, etc., tingueren temporalment el domini sobre aquest castell fins que l’any 1475, després de la guerra contra Joan II, consta com a senyor de la dita fortalesa i de la de Burriac Pere Joan Ferrer, després de la mort del qual el castell de Mataró declinà i amb el temps fou totalment abandonat. Avui dia no en resta cap vestigi.