Fons d’art romànic del Museu Comarcal del Maresme (Mataró)

Capitell núm. 5 154

Capitell de pedra (núm. 5 154), en bon estat de conservació, de cos cilíndric, decorat en els angles i en tres de les cares. La secció quadrada superior s’aconsegueix mitjançant una decoració en alt relleu que parteix de l’angle superior i baixa en forma de capoll, marcat amb unes fondes estries. Al centre de les cares ornades en veiem un de semblant, però menor, flanquejat per unes altres línies que omplen els espais lliures. L’astràgal té forma tòrica, sense ornamentació. L’àbac és una banda llisa que continua per la superfície del capitell, excepte en la cara no decorada, de la qual se separa per una línia estreta rebaixada. Es tracta d’una peça de dimensions més aviat reduïdes, 21 cm d’alçada per 17,5 cm d’amplada.

La composició a base d’elements vegetals, ocupant l’antic espai de les volutes, és freqüent en el romànic, ja siguin pinyes, capolls, etc.; seria el cas, per exemple, d’un capitell conservat al Museu d’Art de Girona (núm. 28; vegeu-ne la fotografia en el vol. XXIII de la present obra, pàg. 50) o d’un altre, del claustre de Sant Pere de Galligants (Josep Calzada i Oliveras, Sant Pere de Galligants. La història i el monument, Girona, 1983, pàg. 305) aquest darrer d’una factura més ben acabada i detallada, a diferència del que estem tractant, en el qual, tot i que pertany a aquesta tipologia, notem la mà d’un autor poc destre.

La diferència brusca de volums, en la part superior i inferior de la peça, i les seves mides, ens porten a proposar una datació més aviat tardana, del principi del segle XIII.

Capitell núm. 5 191

Capitell de pedra (núm. 5 191), decorat a les quatre cares amb motius vegetals, distribuïts en dos registres. L’inferior és constituït per unes fulles verticals, amb un nervi central molt marcat, l’extrem de les quals es vincla cap a l’exterior. Del seu darrere parteix la decoració del registre superior, formada per quatre grans fulles triangulars, amb amples nervis, situades en les arestes. L’espai que resta en el centre de cada cara s’omple amb unes línies ascendents, que s’obren lleugerament en forma de ventall. Les proporcions del capitell són estilitzades. Fa 39 cm d’alçada × 30 d’amplada. No presenta astràgal, i a l’àbac s’insinuen lleugerament petits daus.

El fet de tractar-se d’una obra de caire popular i de manufactura tosca no permet establir uns paral·lelismes clars. Tot i això, la disposició de les fulles inferiors recorden el corinti, en aquest cas molt esquematitzat. Podem veure composicions similars, per exemple, en un capitell del claustre de Sant Domènec de Perelada. La part superior ha perdut el classicisme esmentat, ja que han desaparegut les volutes, sense que els seus volums hagin estat substituïts per altres formes. Les grans fulles dels angles, que contenen un relleu en forma d’espina de peix i no sobresurten de l’àbac, s’aproximen a la disposició d’un capitell conservat al Museu Marès(*), i a un altre del Museu d’Art de Girona (vegeu la fotografia en el vol. XXIII de la present obra, pàg. 23) si bé l’acabat és de menys qualitat, fruit d’un escultor poc avesat al treball de la pedra.

Quant a la datació, els paral·lels esmentats se situen al final del segle XII i l’inici del XIII, dates que també correspondrien a aquest capitell conservat al Museu de Mataró.

Decoracions escultòriques

Fragment esculpit amb el núm. d’inventari 5.160.

R. Manent

Fragment de pedra decorat en una de les cares amb un tema geomètrico-vegetal. El seu estat de conservació no és satisfactori, ja que el poc relleu que presenta està molt desgastat. El número de registre en el museu és el 5 160 i fa 14 × 11,5 cm de superfície.

No podem distingir clarament quin és el motiu decoratiu, ja que només resta una petita part de la superfície treballada. Malgrat tot, es pot entreveure la temàtica, basada en cintes perlades i motius vegetals que s’entrellacen formant cercles. Tot i això, no ens en podem imaginar la continuïtat; és a dir, no queda clara la interrelació de les cintes amb la fulla, ni tampoc si aquesta seria trilobulada o única.

Aquests punts de contacte ens permeten datar la nostra peça a la segona meitat del segle XII o al principi del XIII.

La seva descontextualització fa difícil precisar l’origen exacte d’aquesta peça, de dimensions molt reduïdes. Podria tractar-se de part d’una imposta, si atenem la planor de la superfície ornamentada. Per altra banda, intuïm que el treball realitzat era de certa qualitat.

Els relleus que contenen entrellaços de cintes i fulles sovintegen en el romànic, sobretot a les àrees relacionades amb el món tolosà, com seria el claustre de la seu de Girona o el de Sant Cugat del Vallès.