Situació
Vista aèria del conjunt de les ruïnes.
ECSA - J. Todó
Les ruïnes del castell de Burriac o de Sant Vicenç es troben a 401 m d’altitud sobre el nivell del mar, assentades en un massís de roca que corona el cim d’una muntanya o cimal dels contraforts costaners de la Serralada Litoral.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDF490988.
És visible des de bona part del Maresme, i s’hi pot accedir per diferents camins. El més usual surt de Cabrera de Mar i passa pel manantial Modolell, des d’on surt un camí costerut que després d’alguns revolts deixa al peu de la roca on es troba el castell. Aquest és sempre ben visible, la qual cosa permet no equivocar-se.
Des d’Argentona té accés pel camí que va a la font d’en Ballot i d’allà al coll de Burriac; també té corriol d’accés des de Cabrils, Òrrius o Mataró. (EJC-CMR)
Història
El castell de Burriac fou conegut inicialment com Castrum Sancti Vicentii, i com a tal consta des del 1023 en la llista de castells que la comtessa Ermessenda va donar com a penyora al seu fill Berenguer Ramon I. El domini superior pertanyia a la casa comtal de Barcelona, però des del mateix segle XI es perfila en la possessió de la castlania, i aviat de la jurisdicció, la família Santvicenç o Sant Vicenç. Sembla una primera anella d’aquesta família l’individu anomenat Guadall a qui el 1025 els comtes de Barcelona van vendre alous, feus i franqueses del terme del castell, bé que els comtes es reservaren ipso Castro Sancti Vicentii, cum ipso puio, et omnibus hedificiis suis, quod ad opus nostri reservamus, nostrique posteritatis. La família Santvicenç, de la qual es disposa de més informació a partir de l’inici del segle XII, va anar augmentant els seus drets, bé que sempre com a feudatària de la casa comtal. Al principi del segle XIV, sens dubte per infeudació de la casa reial, tingué el castell la pubilla Guillema de Montcada, però quan morí retornà al domini reial, i als Santvicenç com a primers feudataris. La jurisdicció del castell s’estenia pels termes de Cabrera, Argentona, Òrrius i bona part del de Mataró.
El 1352 en morir sense descendència Berenguer de Sant Vicenç, els seus almoiners van vendre el castell de Burriac o de Sant Vicenç i el de Vilassar, junt amb altres pertinences com la torre de Cogoll i el lloc d’Argentona, a Pere des Bosc o Desbosc, escrivà i conseller del rei i ciutadà de Barcelona; el rei aprovà la venda i cobrà 3 000 sous barcelonesos com a lluïsme.
Del 1313 en endavant ja és conegut com a castell de Burriac, bé que durant tot el segle XIV és freqüent trobar la doble forma de Castro de Sancto Vincencio vel de Burriach.
L’any 1360 Pere des Bosc adquirí per 12 000 sous la plena jurisdicció sobre els castells i termes de Sant Vicenç i de Vilassar.
A la fi de la guerra civil contra Joan II, el 1471, aquest concedí el castell de Burriac i de Vilassar amb els pobles d’Argentona, Cabrera, Vilassar, Premià i la vila de Mataró, a Pere Joan Ferrer, cap militar de la Generalitat o Diputació del General de Barcelona, que a darrera hora es passà a la causa reial. El domini de Pere Joan Ferrer s’anomenà la baronia del Maresme.
Els abusos i arbitrarietats de Pere Joan Ferrer varen portar un gran malestar als habitants de la baronia i de les seves sis parròquies, els quals varen obtenir el 1480 del rei Ferran II el dret de deslligar-se dels vincles senyorials amb Ferrer a canvi de 8 000 florins, dels quals la corona en va donar 2 000. Malgrat això, el domini del castell va continuar en poder de Pere Joan, que el va reconstruir i ampliar, i hi va residir fins a la seva mort, vers el 1503. El va succeir en la possessió del castell i de la casa de Cabrera el seu germà Miquel Ferrer, que va morir el 1518; un cop mort, els seus creditors van instar un plet a l’audiència que va acabar el 1529 amb la venda i subhasta dels seus béns. La família Des Bosc, cognomenada Des Bosc i de Sant Vicenç, va continuar amb la possessió del castell de Vilassar i amb drets feudals sobre el de Burriac, que va ampliar o recuperar amb la desaparició o minva dels Ferrer i els va augmentar el 1653 per concessió de la corona, perquè durant la guerra dels Segadors la família s’havia mantingut fidel a la causa reial.
A la fi del segle XVII es va extingir el llinatge dels Des Bosc i el castell va passar als Copons, marquesos de Moja. L’any 1931 el municipi de Cabrera va comprar les ruïnes del castell de Burriac, després d’arribar a una concòrdia amb els descendents de la família Desbosc, que s’oposaven a la venda. (APF)
Castell
Detall de la torre de l’homenatge, l’element més ben conservat i característic del castell.
E. Juhé
El castell s’alça al cim d’un turó cònic, la silueta del qual es retalla encara des d’una gran part de la comarca. La muntanya en si, per bé que els seus pendents són fortament pronunciats, resultava relativament accessible pel N, el S i l’W, i només la cara E i les roques del cim oferien una protecció natural prou eficaç. Aquesta muntanya ja era habitada en època ibèrica, com demostren les nombroses restes de construccions que hi ha repartides per tot el vessant que dona al mar i la gran quantitat de materials que s’hi han anat trobant, tant fortuïtament com al llarg de les nombroses campanyes d’excavació que s’hi han fet. De qualsevol manera, de les construccions que podien existir al cim en aquesta època no en podem dir res, ja que no n’ha quedat cap resta. Tot i amb això, a la campanya d’excavacions que es realitzà a l’estiu del 1987, organitzada per l’Institut Català de Serveis a la Joventut, s’assenyalà la presència de materials ibèrics.
Carreras Candi diu que havia de ser d’època romana una de les parets que es trobaven caigudes “al mig dels enderrochs de Burriach”, tot i que no en va veure cap forma ni cap detall “que digui el que fou”. El mateix autor assenyala, així mateix, la utilització de fragments de tègula i d’imbrex romans en altres parets del castell.
Aquestes restes, a més del fet de trobar ceràmica d’època republicana romana en un sector del castell, no poden ser considerades com a dada important pel que fa al cas, ja que aquests fragments podrien haver estat recollits, per aprofitar-los, en qualsevol època posterior, d’entre la gran quantitat que n’hi devia haver escampats per les ruïnes del poblat ibèric proper.
Referint-nos ja al castell medieval, les ruïnes actuals corresponen a la completa remodelació que hi dugué a terme Pere Joan Ferrer a partir de l’any 1473. Apareix com una fortalesa de doble recinte, de planta irregular allargada, orientada de N a S, adaptant-se a la forma de les roques sobre les quals fou construït.
El plantejament defensiu d’aquest castell és força elaborat, ja que garanteix una posició favorable al defensor tot aprofitant les condicions del terreny per a una raonada distribució dels edificis i els seus respectius accessos. L’últim tram de l’antic camí de pujada s’allargava fins a l’extrem S del castell, i girant vers el N, quedava sota el control del llenç de ponent del mur que delimitava una petita àrea de terreny sota la torre de l’homenatge. D’aquesta petita àrea podia passar-se al recinte sobirà a través d’una porta situada al sud del mateix recinte, protegida des de la torre per mitjà d’una espitllera que s’hi obre a prop. Aquesta espitllera, com gairebé totes les altres que hi ha per tot el castell, fou dissenyada ja per a armes de foc; presenta un eixamplament rodó a la part inferior, prova de la seva datació tardana.
Tornant al camí, un cop passada la torre de l’homenatge, flanquejava per l’W tot el recinte sobirà, ultrapassant-lo, fins arribar a l’àrea N del recinte jussà, on s’obria la porta principal. D’aquest recinte s’accedia al sobirà seguint un recorregut de certa llargada que el voltava, deixant-lo sempre a la dreta, segons el punt de vista de qui entrava, fins arribar a la rampa de pujada, avui perduda, que duia a la porta oberta al flanc E. S’aconseguia així que, des de l’últim revolt del camí, l’atacant quedés en una posició més baixa i obligat a mostrar el flanc dret, desprotegit, per tal com l’escut es duia a l’esquerra. Qualsevol intent d’assegurar-se protecció afectaria la seva mobilitat, i l’ascensió per algun altre indret era força difícil, llevat d’una drecera que arribava fins a la porta principal. Ignorem si el primitiu castell seguia un plantejament defensiu tan elaborat, tot i que el més probable és que no. Cal dir, però, que el camí de pujada sembla haver estat el mateix, encara que desconeixem l’indret pel qual s’accedia a l’interior del castell en aquests primers temps.
Amb relació al recinte jussà, caldria afegir que, tot i que la seva major part fou alçada a la segona meitat del segle XV, i les excavacions no han mostrat, per ara, senyals d’una ocupació anterior, el llenç del mur on s’obre la porta principal ha d’haver estat alçat amb anterioritat a la resta del recinte; hi veiem la separació entre tots dos aparells i, a més, les espitlleres d’aquest llenç, a diferència de les que trobem a la resta del recinte, no permeten la utilització d’armes de foc. L’aparell d’aquest mur és de grans pedres desbastades disposades irregularment, travades amb pedres petites planes i restes ceràmiques, i lligades amb morter. En algunes zones el morter cobreix completament les juntes de les pedres.
El recinte sobirà, en temps de Pere Joan Ferrer era accessible, com ja hem vist, a través de dues portes situades al S i a l’E. Per ambdues portes s’entrava en un petit pati situat sota la protecció de la torre de l’homenatge, alçada a l’extrem S de la plataforma rocosa. D’aquest pati s’entrava al complex de cambres que formaven l’habitacle senyorial. Inclosa dins d’aquest complex, al centre de la seva banda E, es trobava la capella.
La construcció d’aquest complex representà la quasi total desaparició de les estructures d’època anterior, que devien ocupar totalment o parcialment l’àrea d’aquest recinte.
La torre gòtica ocupa el lloc d’una torre anterior, del segle XII segons Carreras Candi, de la qual diu que s’aprofità el que quedava de la part baixa, de forma atalussada. Sota aquesta torre veiem, en efecte, un mur atalussat, que no segueix, però, les línies de la torre, sinó que encalça la base seguint una disposició irregular. L’aparell és de carreus desbastats, de mides molt variades, travats amb pedres planes petites i fragments de rajola, tot lligat amb morter de calç i sorra. De tota manera, la utilització de fragments de rajola potser fa pensar en una data no gaire reculada, més amb relació a les ruïnes del segle XV, d’aparell molt similar, que no pas amb algun període anterior. Hi trobem també, a la banda de la torre que mira a l’interior del recinte, a la part inferior, un eixamplament o ressalt que sembla definir una forma circular, de diàmetre menor que el de la torre gòtica, i amb el centre lleugerament desplaçat respecte d’aquesta. Si correspon als fonaments de la torre més moderna o es tracta d’una resta anterior englobada en el conjunt, no es pot aclarir; de tota manera, no sembla apreciar-se cap diferència entre l’aparell de la torre i el d’aquesta estructura.
Detall de l’estat molt malmès de les antigues dependències del castell.
E. Juhé
Testimonis més segurs d’època romànica es poden trobar a l’àrea excavada a l’W d’aquest recinte. Es conserven aquí una sèrie d’estructures molt degradades, que formen una mena de baluard o perllongació del recinte que obliga el camí a girar i a allargar-se, la qual cosa en permet un millor control, i, a més, permet defensar la porta d’entrada del recinte jussà des d’una posició relativament exterior. Per bé que el plantejament definitiu d’aquestes estructures, amb relació a la torre, sembla pertànyer a un moment avançat, diferents afegits i reformes fan pensar en un reaprofitament de restes de diverses èpoques. L’aparell dels murs és de pedres desbastades mitjanes i petites, disposades en filades no gaire regulars i lligades amb morter de calç i sorra. No hi trobem aprofitades restes ceràmiques, com passa tan sovint a la resta del castell.
Durant l’excavació del 1987 es documentà a l’interior d’aquestes estructures la presència d’un paviment de terra trepitjada associat a les restes d’una llar de foc, datable, pels escassos materials recollits, en el període entre els segles IX i XIII.
També la capella és considerada, segons Carreras Candi, en bona part del segle XII, i reaprofitada en les reconstruccions del segle XV.
Els darrers anys, l’obra subsistent d’aquest castell ha estat objecte d’una sèrie de consolidacions destinades a afavorir-ne la conservació. El procés de degradació que ha sofert al llarg del present segle és ben patent en comparar les fotografies que ens han arribat amb l’estat actual de les ruïnes. Tant aquests treballs com les excavacions esmentades formen part de la campanya de recuperació i revalorització del recinte, sota la coordinació del Museu Comarcal del Maresme, amb el suport dels ajuntaments de tots els municipis que formaven part de l’antiga baronia del Maresme, i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (EJC-CMR)
Treballs de rehabilitació posteriors
Planta de la fortalesa amb indicació de les diferents fases evolutives.
D. Olivares
El 1994 la Generalitat de Catalunya va dur a terme la consolidació i la recrescència dels murs i la torre a partir dels elements conservats, sota la direcció de l’arquitecte J.A. Adell. També es recuperà el traçat original de la circulació per l’interior del recinte. Es practicaren, així mateix, excavacions arqueològiques. (CPO)
Bibliografia
- Carreras i Candi, 1909, pàssim
- Els castells catalans, I, 1967, pàgs. 607-628
- Coromines i Pinedo, 1986, pàgs. 12-13
- Castillo i Ezquerra, 1988, pàgs. 10-15