Aquesta petita capella s’alçava, entre camps de conreu, en el terme municipal de Cabrera de Mar. Fou enderrocada l’any 1950 pel pagès de la finca Vinyals, el seu propietari, a fi d’ampliar la seva casa. L’església de Sant Cebrià hauria desaparegut de la història i pràcticament no hauria deixat constància de la seva existència si no fos pels treballs de l’arqueòleg mataroní Marià Ribas i Bertran, que la va estudiar, excavar i dibuixar abans del seu enderrocament.
Seguint els treballs de Ribas, coneixem que fou edificada en època paleocristiana, al costat d’una vil·la romana anterior, i que ha donat peu a interessants troballes arqueològiques. Desapareguda la vil·la, va persistir el temple al voltant del qual hi va haver un cementiri, datat al segle V, i del qual han restat quatre sepulcres. Un dels sepulcres va aparèixer sota el paviment de l’absis de l’església, l’únic element que es va salvar del primitiu temple, el qual va tenir, a partir de l’època medieval, una sèrie de reformes que continuaren fins a l’època actual.
El temple de Sant Cebrià es troba documentat per escrit a partir del 1025, que és esmentat en un conegut document pel qual el comte de Barcelona, Berenguer Ramon I, la seva muller Guisla i la seva mare Ermessendia venen a Guadall les franqueses i els feus de Sant Vicenç, amb l’església de Sant Feliu i les sufragànies de Sant Cebrià i Sant Joan (...idem sancti Cipriani sanctique Johannis...).
A l’època medieval, diu Ribas, “corresponen unes obres de reforma i ampliació, amb la construcció d’una nova nau orientada de nord a sud, de 4,00 m per 7,30 m, per la qual fou destruïda una part important del temple paleocristià. L’absis descrit fou l’única part que es va respectar intacta i a partir d’aquell moment es va destinar a sagristia, adossada en un costat de la nova nau i separada per un envà que tenia una porteta d’accés. En aquella ocasió foren aparedades les seves dues finestretes laterals, s’arrebossaren les parets i al damunt del vell paviment es col·locà un enrajolat ordinari com en la nau”.
L’advocació de sant Cebrià passà a santa Margarida, possiblement en fundar-se una comunitat i casa de monges donades, que estaven al servei de la capella i en tenien cura. Aquesta s’anomenà Santa Margarida del Viver, topònim que trobem també a la capella de Santa Maria del Viver d’Argentona. Ens consta l’existència de la comunitat a partir del 1305, quan va ser oberta informació contra una de les donades, i poc després la presidenta va nomenar Arsendis Verdaguera per un encàrrec relacionat amb l’inventari dels béns de la capella. El bisbe Ponç de Gualba va encarregar al seu nebot, Francesc de Sant Vicenç, i al rector de Cabrera, Jaume Ferrer, que elegissin un administrador de la capella i la casa, a qui havien d’obeir les donades. Coneixem també l’existència d’un benefici a Santa Margarida, el patronat del qual corresponia al rector i als parroquians de Cabrera. Les rendes del benefici consistien en censos i delmes d’algunes peces de terra. Consta que l’any 1735 l’obtentor del benefici tenia l’obligació de celebrar tres misses el dia de Santa Margarida. Això demostra que ja havia desaparegut el culte a sant Cebrià. Segons una notícia de F. Carreras i Candi (que també ha parlat de la capella), recollida per Ribas, el 23 de setembre de 1436 un pescador de Sant Genís de Vilassar, amb uns companys, enderrocà la porta de la capella i s’endugué l’esclau que hi havia per a guardar-la. Això indica que en aquell moment ja no hi havia donades a la capella. Fins al final del segle passat se celebrava a Santa Margarida un aplec, que va anar perdent importància fins a desaparèixer del tot.