Situació
Sant Vicenç del castell de Burriac. Restes de la capella que donà nom al primitiu castell.
E. Juhé
Les restes de la capella de Sant Vicenç es troben situades a la banda E del recinte sobirà del castell.
Mapa: 37-15(393). Situació: 31TDF490988. (EJC-CMR)
Història
El castell de Burriac s’anomenava antigament castell de Sant Vicenç per raó del sant titular de la seva capella. El castell és esmentat des del 1023, cosa que indica que ja devia existir la capella, bé que aquesta no surt esmentada directament fins el 1214. La primera vegada que es menciona el nom de Burriac aplicat al castell és en un llegat testamentari del 1313 fet a la capella Sancti Vincentii de Buriac. La capella tenia sacerdot o rector propi al final del segle XIII i l’inici del XIV, i es considerava inicialment de la parròquia d’Argentona. Més endavant consta com a capella objecte de llegats testamentaris i amb un benefici propi servit per sacerdots que sovint no hi residien i feien complir les obligacions per sacerdots del rodal. (APF)
Església
La capella del castell és situada al centre de la banda E del recinte sobirà del castell. Actualment es troba molt enrunada.
És un recinte molt petit, d’una sola nau, amb capçalera plana orientada a l’E. La planta és de forma trapezoidal, ja que la capçalera és inclinada a causa de les característiques del terreny. L’amplada interior de la nau és constant, d’uns 3 m, mentre que la llargària varia entre els 3,5 i els 2,6 m.
L’aparell és de pedres de mida molt variada, a penes treballades, i disposades irregularment, lligades amb morter de calç i sorra. S’hi veuen diferents fases, i especialment la volta, de canó lleugerament rebaixat, és ja d’època moderna. Actualment s’hi han fet consolidacions, tant a la volta com a la línia de trencament dels murs.
L’accés es devia realitzar per la paret W, des d’un petit pati situat al centre del complex d’habitacions del recinte sobirà. Actualment, d’aquesta paret només es conserva l’arrencada i els fonaments, i no s’ha conservat cap senyal que indiqui quina amplada tenia la porta. Sota d’aquesta paret hi ha les restes del paviment de calç i ceràmica d’època republicana romana, esmentat en parlar del recinte sobirà del castell, i davant de la mateixa paret, a l’exterior de la capella, i en un nivell lleugerament superior al del paviment anterior, es troben les restes del paviment d’opus signinum. Del paviment de la capella, però, no en queda cap traça, ja que el terreny es troba molt erosionat per causa de la desaparició de bona part del mur de capçalera. Hem de considerar, però, que es devia trobar al mateix nivell que el paviment del pati que hi dona accés, una mica per sobre del nivell de la roca verge.
El mur de capçalera encara es conservava gairebé sencer a la primeria del segle. Mostrava una petita finestra espitllerada de la qual avui no queda cap senyal. A uns 0,4 m vers l’interior de la capella, respecte d’aquest mur, i a un nivell inferior al que devia tenir el paviment, trobem les restes d’un altre mur relacionable amb alguna fase anterior d’aquest sector del recinte.
Carreras Candi atribueix bona part dels murs d’aquesta capella al segle XII, reaprofitats en la reconstrucció del castell a la segona meitat del segle XV. I, de fet, veiem que les construccions veïnes s’hi afegeixen, mostrant ser d’èpoques diferents. La relació que amb la capella devia tenir el mur que la travessa vora la capçalera no apareix molt clara. Són qüestions que potser una petita excavació arqueològica ajudaria a resoldre. (EJC-CMR)
Treballs de rehabilitació posteriors
Sector de la fortalesa on es poden veure les restes de la capçalera de l’església preromànica, a l’esquerra de la fotografia.
ECSA - J.A. Adell
L’any 1994 es van realitzar les obres de consolidació i rehabilitació del castell de Burriac, que foren precedides per una excavació arqueològica sistemàtica del recinte del castell (vegeu el volum XX de la present obra, pàgs. 481-482).
En el curs de les obres es va poder constatar que el que es considerava l’àmbit de l’antiga església castellera, era, en realitat, l’absis d’una església, la nau de la qual era a ponent de l’absis i havia estat totalment aterrada.
En el sector de l’absis es van identificar dos paviments d’opus signinum superposats, que poden correspondre a estructures anteriors a l’església, però també, o l’un o l’altre, a l’església medieval, perquè en netejar la coberta es va poder descobrir que la coberta original de l’església era també d’opus signinum, amb un ràfec format per totxos de factura romana.
A l’exterior de l’angle nord-oest de l’absis es van poder identificar els vestigis d’un mur perpendicular al mur nord de l’absis, cosa que assenyala que les estructures de l’església s’integraven en altres dependències del castell.
L’església de Sant Vicenç del castell de Burriac es presenta, així, com una obra clarament adscrita a les formes de l’arquitectura del segle X, com la propera església de Sant Cristòfol de Cabrils, però amb la característica que s’adapta a la topografia del recinte casteller i, sobretot, que conté elements constructius de clara tradició romana. D’altra banda, aquests elements s’estan revelant com a formes més o menys comunes en la construcció altmedieval catalana. (JAA)
Bibliografia
- Mas, AHMB, VII, pàgs. 130-134