Situació
Restes de la torre de planta circular (a dalt) que centrava aquest antic castell i basament de la muralla de migdia que en cloïa el recinte sobirà (a baix).
ECSA - EECG
Castell situat al costat de l’església de Santa Maria i de l’antic poble de l’Albà, a la carena del contrafort occidental del turó de la Roca Ferrana. Hi ha una vista panoràmica de la vall del Gaià i una bona relació visual amb el castell del Montmell.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF685791.
Des d’Aiguamúrcia surt la carretera que porta al poble actual de l’Albà, des d’on cal seguir un camí que, després de passar pel costat de diversos masos abandonats, arriba fins a Cal Bernat. Des de darrere del mas cal agafar la pista que s’enfila cap a l’esquerra; immediatament hem de prendre un camí vell que fent ziga-zagues porta cap a la dreta (oest) fins a la carena (uns 15 minuts). Seguint la carena del serrat cap amunt arribarem al cap de 15 minuts més al poble de l’Albà Vell, l’església de Santa Maria i el castell. (JBM)
Història
La primera referència documental del castell de l’Albà es remunta a l’any 978, quan el bisbe Vives de Barcelona i els seus canonges —amb el consentiment del comte Borrell de Barcelona— el confiaren a Guitard de Mureden, per tal que aquest defensés i repoblés la demarcació territorial de l’esmentada fortalesa, si bé el domini superior seguia en poder del bisbe barceloní, al qual Guitard havia de retre homenatge i fidelitat, i en cap cas no podia nomenar castlans sense el vistiplau de l’esmentat prelat. Aquest document presenta algunes singularitats que fan sospitar que hagués pogut ser interpolat o falsejat, com ara el Guitard de Mureden o de Mura, que surt ben documentat el 1022, l’aparició del mot castlanos, algunes signatures com la de Raimundus Civitiza i l’esment de la dominicatura de Sanctas Cruces, que més tard havia de ser objecte de litigi entre les mitres de Barcelona i Tarragona.
L’església barcelonina mantindrà el seu alt domini sobre aquest castell al llarg de tot el segle XI. Dins el terme del castell de l’Albà, al lloc de Santes Creus, s’hi establirà a instàncies del bisbe de Barcelona el monestir de Valldaura, a la segona meitat del segle XII. El monestir esdevindrà titular de nombrosos drets senyorials i jurisdiccionals dins el primitiu terme castral.
En aquest moment estan documentats com a feudataris majors del castell Albert de Castellvell i Guillem d’Ollers. Justament el 1165 són aquests dos personatges els que fan una concòrdia amb el monestir de Valldaura per tal d’establir els drets que posseeixen sobre les terres que el bisbe de Barcelona, Guillem, havia donat anteriorment al referit cenobi.
Àdhuc en aquest període hi trobem com a castlans els Espiells i els Albà. El 1179 són Eimeric d’Espiells i Bernat de l’Albà els que fan una convinença amb Pere, abat de Santes Creus, sobre un camp anomenat de la Torre. El 1187 s’esdevingué un plet entre Eimeric d’Espiells i Bernat de l’Albà, que es resolgué amb un conveni entre ambdues parts, mitjançant el qual el primer havia de cedir el castell de l’Albà al segon amb totes les seves pertinences, mentre Eimeric se’n reservava alguns drets marginals.
Al segle XIII l’Església de Barcelona perdé el seu domini sobre aquesta fortalesa, que passà aleshores a la família Albà (o Salbà), la qual vers el 1309 s’instal·là a la Bisbal del Penedès.
Amb tot, segons el fogatjament de l’any 1358, el castell de l’Albà era de Bertran de Gallifa, la qual cosa voldria dir que la nissaga dels Albà (o Salbà) havien deixat ja la seva fortalesa patrimonial. Segons S. Ferré i Miró, això fou conseqüència del fet que, una vegada establert el monestir de Santes Creus, la senyoria dels Albà en el terme del castell quedà molt retallada, amb la qual cosa aquesta família hagué de cercar dominis sòlids on fixar la seva residència. De tota manera, el mateix autor no descarta la possibilitat que aquesta família, tot i haver-se establert a la Bisbal del Penedès, encara conservés al llarg dels segles la senyoria superior sobre l’Albà.
De fet, la documentació posterior ens dona referència dels Albà o Salbà com a senyors de l’Albà durant els segles XV-XVII. A l’inici del segle XVIII, per l’enllaç matrimonial de Maria Caterina d’Ivorra i Salbà amb Xavier Copons, senyor de la Manresana, el terme passà a formar part del patrimoni dels marquesos de la Manresana. (EPF-APF-CPO)
Castell
Planta, a escala 1:400, del castell, format per un doble recinte, avui gairebé imperceptible enmig de la densa vegetació.
J. Boiòs
El castell és format per una torre de planta circular, un recinte sobirà que envolta la torre i un recinte jussà, situat al costat occidental del clos superior.
La torre té un diàmetre interior de 230 cm i el gruix de les seves parets és de 145 cm. Actualment se’n conserva una alçada de 4,5 m, 1,5 m dels quals per sota del nivell de terra. Els murs són formats per carreus lleugerament treballats, de mides diverses (per exemple, 25 cm d’alt per 40 cm de llarg), units amb un bon morter de calç. A l’interior encara hi ha alguns fragments importants d’arrebossat.
Al nord-oest de la torre hi ha l’inici d’un mur, amb una longitud d’1 m i un gruix de 65 cm. Potser es podria relacionar amb una dependència situada a la banda septentrional de la torre, però, amb el poc que n’ha quedat, no es pot assegurar aquest punt.
El recinte sobirà, que s’estén al voltant de la torre mestra, té una longitud d’uns 37 m —d’est a oest— i una amplada que oscil·la entre 8 m i 23 m. La torre resta lleugerament descentrada cap al costat oriental. Segurament tot el perímetre d’aquest clos superior era tancat per una muralla, les restes de la qual trobem, sobretot, als costats oest i sud, els que calia defensar més bé. A la banda septentrional i a l’oriental, on també hi devia haver un mur, el desnivell natural és molt més fort.
El fragment de muralla que veiem a l’angle sud-est del recinte sobirà és corb i gruixut (fa uns 150 cm). A l’extrem oest, hi ha, en canvi, un mur longitudinal format per dos trams de 9,5 m i de 13,5 m, units per un sortint que fa 1,7 m. És molt possible que aquests dos trams no corresponguin a un mateix moment constructiu. Mentre que el més septentrional (amb un gruix de 90 cm), juntament amb el mur d’enllaç i amb el mur nord del clos, pot ésser coetani de la torre, potser el tram més meridional fou afegit posteriorment. En tot aquest mur oest veiem diverses espitlleres.
En aquesta banda meridional del clos sobirà, prop de la torre, s’afegí tardanament un edifici de planta rectangular, que fa a l’interior 4,4 m de llarg per 1,8 m d’ample. El seu mur té 80 cm. És cobert per una volta lleugerament apuntada; la seva alçada màxima és de 3,4 m. Resta adossat a la roca. Inicialment només tenia una petita obertura al cim i una finestra esbiaixada a l’oest. Aquesta construcció era al costat sud de la torre mestra i davant del lloc de pas que permetia anar del poble al castell. Aquesta espècie de rampa d’accés era tancada uns quants metres més al sud per un altre mur, ja fora del recinte sobirà.
El recinte jussà s’estén a l’oest del sobirà. Tenia una planta rectangular, amb una longitud de 27,5 m i una amplada d’uns 17,5 m. Les restes més importants d’aquesta paret s’han conservat al nord i a ponent. El mur nord, amb una alçada de més de 3 m, té un gruix de 70 cm i hi veiem 4 espitlleres. El mur oest, amb una alçada inferior, té un gruix de 110 cm. Aquests murs són fets amb uns carreus menys treballats, però també col·locats en filades.
Una mostra dels grafits, molt malmesos, de l’arrebossat de l’interior de la torre del castell.
ECSA - J. Bolos
Damunt dels carreus dels murs, en especial a la part més baixa, hi ha nombroses restes de grafits, realitzats segurament quan l’arrebossat encara era acabat de fer. És difícil de dir què hi ha representat; les línies són, però, llargues i recorden, per exemple, les que trobem al castell de Coaner (Bages).
Podem, doncs, considerar que, en una data propera a l’any 1000, potser al segle XI, al cim del planell de l’Albà, envoltat en part d’un espadat, foren fets la torre i un recinte sobirà, potser més reduït que l’actual. Més endavant, s’hi afegí, al costat meridional, un nou tram de muralla i, tardanament, un edifici al costat de l’accés principal. També ha de correspondre a una segona època el recinte jussà.
Per acabar, cal cridar l’atenció sobre la manera com es repartien l’espai el castell, situat dalt d’una penya, l’església, construïda al sud-est de la fortificació, i el conjunt d’una mitja dotzena de cases que formaven el poble de l’Albà Vell, abandonat al segle XIX. El poble era arredossat al costat de la penya del castell, prop de l’església, al voltant d’una petita plaça i protegit a la banda oriental per una espècie de vall. En conjunt, la distribució dels principals elements que formaven aquest poble recorda bastant la forma que devia tenir el poble medieval. (JBM)
Bibliografia
- Morera, 1897, vol. I, doc. 1, pàgs. i II
- Udina, 1947, doc. 2, pàgs. 2-3
- Iglésies, 1963b, pàg. 15
- Fort i Cogul, 1967, pàg. 122
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 487-494
- Fort i Cogul, 1972, pàgs. 47-48, 66-67, 71, 181 i 387
- Buron, 1989, pàg. 17
- Ferré, 1989, pàgs. 163-188.