Alguns dels més grans poetes catalans moderns han estat uns grans viatgers. O, si es vol, alguns dels grans viatgers catalans de la modernitat han estat grans poetes. Jacint Verdaguer en fou un. Però també cal esmentar Josep Carner, Joan Mascaró, Salvador Espriu, Josep M. de Sagarra, Agustí Bartra i Joan Oliver, entre d’altres.
Grans poetes, grans viatgers (1874-1941)
Aquests “grans viatgers” no pertanyien, exactament, ni al món dels potentats, ni al món dels aventurers. Verdaguer feu de capellà d’una companyia de navegació. Carner, de cònsol espanyol. Riba, de becari. Mascaró, de professor d’anglès. Espriu, un viatge de fi de carrera. Sagarra viatjà gràcies a un mecenatge. Bartra s’exilià el 1939. Oliver, també.
L’Atlàntic
Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Barcelona, 1902) fou, alhora, un gran poeta èpic (com John Milton, Luís Vaz de Camões, Bernardo Tasso, que havia llegit molt aviat), un poeta que recollia i refeia rondalles i poesia popular (com Marià Aguiló) i un poeta místic (en la tradició de la poesia mística del Segle d’Or), però que començà, de jove, fent poesia amorosa. L’èpica universalista ( L’Atlàntida, 1877) que conreà va ser afavorida per les nou travessies que realitzà en poc més de vint mesos (1874-76) de l’oceà Atlàntic, seguint la ruta Cadis-l’Havana, com a capellà de la Companyia Transatlàntica. L’èpica nacional es basà en les nombroses excursions a peu pels Pirineus ( Canigó, 1884). La poesia mística es reforçà, en canvi, després d’un viatge a París-Berlín-Sant Petersburg del 1884, que feu com a preceptor d’uns joves aristòcrates i, sobretot, després del pelegrinatge a Palestina i Jerusalem del 1886, que el dugué a replantejar-se completament el sentit de la seva pròpia vida.
Del Líban a Mèxic
Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970) és l’home que transforma en una elegant poesia urbana la modernització normativa de la llengua catalana realitzada per Pompeu Fabra, i que feu d’articulista de primera fila en quatre llengües, fou diplomàtic professional i cònsol, o agregat consular, del regne d’Espanya i, des del 1931, de la República Espanyola a Gènova, San José (Costa Rica), Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. El 1939, exclòs del servei diplomàtic per la dictadura espanyola, s’exilià a Mèxic, on va ser professor universitari, traductor, poeta i dramaturg. Des del 1945, novament va fer estada a Brussel·les i a Bruges, com a professor.
La poesia, el teatre i els articles periodístics de Carner són deutors de la intensa vida intel·lectual i política de la Barcelona de les primeres dècades del segle XX, dels seus viatges i llargues estades a l’estranger com a diplomàtic, i de l’exili mexicà. I també de les dues dones de la seva vida: el 1915 es casà a Santiago de Xile amb Carmen de Ossa, que havia conegut a Barcelona i que morí a Beirut, el 1935. Dos anys després es tornà a casar, aquesta vegada amb Émilie Noulet, amb qui emigrà a Amèrica i s’establí a Mèxic fins el 1945, on exercí de professor a la universitat. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, tornaren a Bèlgica, i van viure a Brussel·les la resta de la seva vida. Segons els experts, Nabí, publicada en català per primer cop a Buenos Aires el 1944, és una de les seves millors obres.
La poesia de Carner ha inspirat, per exemple, la cantata de Robert Gerhard: The noble birth of the Sovereign lord King James (“L’alta naixença del rei En Jaume”), publicada a Londres i Nova York (~ 1988) i a París (1997).
D’Alemanya a Grècia
Amb una beca de la Mancomunitat de Catalunya, el 1922 Carles Riba (Barcelona 1893 – 1959), que s’havia llicenciat el 1913, va anar a estudiar llengües clàssiques a la Universitat de Munic. Hi viatjà amb Clementina Arderiu, el seu fill Jordi, la seva mare i una mainadera. A l’estiu van fer “un viatge complet per Alemanya, sense oblidar Àustria”: Nuremberg, Linz, Ratisbona, Viena, Würzburg, Weimar, Dresden, Berlín, Hamburg, Lübeck, Colònia, Frankfurt i Heidelberg. En altres moments, Augsburg, Ulm i Friburg.
El 1920 fou l’any del viatge a la Itàlia del Renaixement: Florència, Siena, San Gimignano, Perusa i Assís. El 1927, el del viatge a Grècia. Carles-Jordi Guardiola n’ha publicat les postals escrites a Atenes, Eleusis, Ítaca. L’any següent assistí al congrés del Pen Club celebrat a Oslo, i seguiren París, Colònia, Hamburg, Copenhaguen, Malmö o Hälsingor.
El 1939 inicià l’exili a França, que en aquell moment històric s’esquarterava, amb estades a Montpeller, Bierville, l’Isle-Adam, Bordeus. Cal comptar-hi també “uns dies fora del món”, que passà com a convidat a les universitats de Belfast i Dublín.
L’Índic
Joan Mascaró (Mallorca, 1897 – Cambridge, 1987) va estudiar literatura anglesa i llengua i literatura sànscrita a la universitat de Cambridge gràcies a l’ajut de Joan March. Amb el títol de Bachelor of Arts (1929) a la butxaca, va anar a Jaffna, la segona ciutat de Sri Lanka, on fou vicerector del Parameshvara College. El seu objectiu era aprofundir en el coneixement directe del poema Bhagavad-Gītā, que és la part central de l’epopeia Mahābhārata, el llibre sagrat de l’hinduisme. L’any 1935 publicà una primera traducció catalana a partir del sànscrit del Gītā. El 1938 van començar a publicar-se les seves traduccions angleses dels clàssics de l’hinduisme. A les dècades següents, Joan Mascaró esdevindrà l’escriptor català més llegit. Això sí, en llengua anglesa, ja que, a l’Índia, el sànscrit és com el llatí a Europa, i la gent religiosa llegeix en una llengua moderna: l’anglès.
La Mediterrània oriental
El creuer de l’estiu de 1933 per la Mediterrània oriental de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1914 – Barcelona 2002), amb 200 alumnes més i professors de la Universitat, va tenir múltiples efectes, que encara s’estan valorant. Espriu havia fet la llicenciatura en Història Antiga. El seu món era Egipte, Israel, Grècia, Roma. Sense aquests coneixements, i sense aquest viatge, la poesia i tots els gèneres que conreà Espriu serien difícils d’entendre.
Tahití
De París estant, Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894 – 1961, poeta, dramaturg, novel·lista i traductor), dedicà l’import dels francs que li va regalar Francesc Cambó (en concepte de regal de noces) per embarcar en direcció a les illes franceses de la Polinèsia. Les etapes de la navegació van ser en el vaixell Commissaire Ramel, de l’empresa Messageries Maritimes, on va conèixer Thor Heyerdahl, el futur navegant solitari noruec.
El resultat d’aquest viatge al paradís perdut fou (com en els casos de Jacint Verdaguer i de Josep Carner) doble, dos treballs literaris d’alta qualitat: un poemari (Entre l’equador i els tròpics, 1938) i un carnet de ruta extraordinari, La ruta blava, el 1964.
De Dajabón a Newton, i a Bayville
Agustí Bartra (Barcelona, 1908 – Terrassa, 1982), poeta soldat, com el defineix Anna Murià, pogué sortir dels camps de concentració d’Argelers, al Rosselló, i Agde, al Llenguadoc, on havia estat internat al gener del 1939. Passà per l’alberg de Roissy, per París i per Vila Rouset, i el 31 de gener de 1940, des de Bordeus, marxà a Casablanca i, tot seguit, cap a Santo Domingo i algunes poblacions de l’interior de la República Dominicana (com Dajabón, a la sabana, sense electricitat, ni aigua canalitzada), l’Havana, Veracruz i Mèxic. No deixà d’escriure: poesia, odes, contes i una gran novel·la, i feu recitals poètics, davant de tota mena de públics. De Xabola (1942) a Oda a Catalunya des dels tròpics (1944), i a Màrsias i Adila (1948), un poema de grans dimensions, que es publicà a Mèxic, París, São Paulo i Barcelona.
El 1951, viatjà amb la primera de les tres beques que li concedí la Fundació Guggenheim per anar als Estats Units. La tornada a Mèxic ocupà vuit dies d’autocar. D’Oda Atlàntica (1951) a Quetzalcòatl (1960).
Feu altres estades als Estats Units (1961 i 1963). Rebé el premi Ciutat de Terrassa (1969) per l’obra Doso. Ja instal·lat a Barcelona el 1970, feu diversos viatges més: a Anglaterra (1970), a Mèxic (1974, 1976, 1979), als Estats Units (1976-1980) i a Holanda (1978), on fou invitat com a poeta estel·lar en homenatge a la literatura catalana.
Santiago de Xile
Procedents de Buenos Aires travessant els Andes, el 1940, van arribar a Santiago de Xile un grup important d’escriptors en llengua catalana. Novel·listes com Xavier Benguerel (Barcelona, 1905 – 1990), C.A. Jordana (Barcelona, 1893 – Buenos Aires, 1958) o Francesc Trabal (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957), Domènec Guansé (Tarragona, 1894 – Barcelona, 1978) i un poeta, Joan Oliver, que també era dramaturg, i que va tenir relació amb el filòsof Josep Ferrater i Móra. L’any 1966, Joan Oliver, conegut com a Pere Quart, participà en la Caputxinada, i el 1970, al Price dels poetes, un recital poètic multitudinari al temple de la boxa de Barcelona.