Durant els anys de la primera globalització, algunes dones catalanes submergides en el món de la música i de la dansa van actuar, amb molt èxit, als principals escenaris del món. En el cas de la ballarina Rosa Mauri es conserven els retrats que li van fer alguns dels millors pintors de la seva època. Les gravacions de les seves interpretacions, per camins tècnics diversos, sovint han travessat la barrera del temps.
Les ciutats de la música i la dansa (1900)
Rosa Mauri: l’Òpera de París
Rosa Mauri i Segura (Reus, 1849 o 1852 – París, 1923) debutà a Barcelona el 1870 i fou, durant uns quants anys, a partir del 1878, la primera ballarina del ballet de l’Òpera de París. A continuació, va esdevenir professora del Conservatori de l’Òpera parisenca i directora de la seva Escola de Ballet. La retrataren alguns dels noms més importants de l’impressionisme pictòric: Édouard Manet (el 1877); Edgar Degas (1879-81); Auguste Renoir (1881), un dels millors representants de “la llum del Nord”; Anders Zorn (que ho va fer en 1888-89, quan la cantant ja era gran), i molts d’altres: Léon-François Comerre, Eugène-Louis Lequesne, etc.
Clotilde, o Esmeralda, de Viena a Istanbul, passant per Rio
La mare de Clotilde Cerdà i Bosch (Barcelona, 1852 o 1861 – Santa Cruz de Tenerife, 1926), que fou pintora i dona de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, es va endur, des de molt petita, la seva filla Clotilde a Roma. Allà, i a París –on Victor Hugo la va batejar amb el nom d’un personatge seu, Esmeralda– Clotilde Cerdà va esdevenir arpista. Debutà a la Cort Imperial de Viena, el 1873. I de Viena passà a Munic, on Richard Wagner l’admirà, i, després, de nou, a París i Londres. En el diari “The Times”, es va escriure, en aquell moment, que era “a Queen of music art”.
El 1875 actuà, per primer cop, a Amèrica, a Buenos Aires, una ciutat que aleshores pertanyia a la República de La Plata. Seguí al Brasil, a la cort de l’emperador Pere II, i a Mèxic. De retorn a Barcelona, el 1885 creà, amb la metgessa Dolors Aleu, una primera universitat femenina, de curta durada, antecedent de l’Institut de Cultura de la Dona, de Francesca Bonnemaison.
El 1887 fou contractada com a professora d’arpa de l’harem del palau imperial d’Istanbul. Casada amb un milionari brasiler retornà a Amèrica, però els últims anys de la seva vida s’instal·là a l’illa de Tenerife, on morí i on és objecte de culte.
Andrea Carrera: d’Itàlia al món
L’itinerari artístic de la cantant d’òpera Andrea-Avel·lina Carrera (Barcelona, 1871 – ?, 1939) va començar el 1889 al Liceu de Barcelona, però ben aviat actuà, amb el nom d’Andria Carrera, als grans teatres d’òpera d’Itàlia: Palerm, Gènova, Milà i Roma. A Buenos Aires, debutà al costat d’Enrico Carusso. Fou escollida per a actuar a la gala inaugural del nou teatre líric de l’Havana. El 1894 actuà al Teatre Imperial de Moscou i el 1901, a l’òpera del Caire. Després, a Trieste, Lisboa, València i Barcelona.
Josefina Huguet: la primera gravació
Després d’unes brillants actuacions a l’Academy of Music de Nova York, Josefina Huguet (Barcelona, 1871 – 1951) va ser la primera soprano hispànica que va enregistrar òpera per a ser distribuïda pels circuits comercials. Les primeres gravacions, el 1903, es feren a Milà, amb la casa editora de música La Voce del Padrone.
Maria Gay: de Brussel·les a Manhattan
La mezzosoprano Maria Pichot i Gironès (Barcelona, 1879 – Nova York, 1943), coneguda amb el nom artístic de Maria Gay, estudià a Brussel·les, on el 1902 debutà amb Carmen, de Bizet. Després d’actuar als escenaris de les òperes o teatres de Londres, París, Milà, Barcelona i l’Havana, s’instal·là a Nova York, el 1908, havent triomfat al Metropolitan Opera House. Gravà discs per a la Columbia Phonograph i dirigí, amb el tenor G. Zenatello, l’acadèmia novaiorquesa de cant que descobrí la cantant Lily Pons.
Tórtola Valencia: “la ballarina dels peus nus”
Per bé que va preferir amagar-ho, sembla que Carme Tórtola Valencia, ballarina, coreògrafa, pintora i col·leccionista d’art (Sevilla, 1882 – Barcelona, 1955) de pare d’origen català (Llorens Tórtola) i mare andalusa (Georgina Valencia), va viure, des dels tres anys, a Londres, on debutà el 1908 al musical Havana. L’any següent, en la seva primera gira europea iniciada a Viena, va descobrir a París Isadora Duncan i Anna Pavlova. Va començar a ballar, amb els peus nus, coreografies pròpies, místiques i sensuals, i a inspirar poetes i pintors, i va protagonitzar la publicitat dels perfums de l’empresa Myrurgia. Amb el Cirkus Vérité de Copenhaguen va actuar a Grècia, Rússia i l’Índia. La Primera Guerra Mundial la va fer saltar a Amèrica i al cinema. Actuà al Century Theatre de Nova York, i a tota l’Amèrica Llatina. Justament, el 23 de novembre de 1930 va actuar per darrer cop a Guayaquil, a l’Equador. El 1931, després de declarar-se republicana i catalana –feminista i lliure ja ho era– va decidir instal·lar-se al barri de Sarrià de la ciutat de Barcelona, on morí el 1955. Una plaça prop del convent dels caputxins de Sarrià la recorda.
Maria Barrientos: al Metropolitan Opera House
Formada al Conservatori de Barcelona, la soprano Maria Barrientos (Barcelona, 1883 – Ziburu, País Basc francès, 1946) va començar la seva carrera al Teatre Líric i al Teatre Novetats, i a 15 anys es presentà al Liceu de Barcelona. Actuà al Covent Garden de Londres el 1903 i a la Scala de Milà l’any següent. El 1910 es presentà al Teatre Colom de Buenos Aires i, a partir del 1916, actuà diverses temporades seguides al Metropolitan Opera House de Nova York. Des del 1920, s’instal·là a París, per bé que inicià la carrera d’ensenyant a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, i al Conservatori de Buenos Aires.
Maria Llàcer: de València a Berlín
Maria Llàcer i Rodrigo (València, 1888 – Ravenna, 1962) es va presentar com a cantant d’òpera a València el 1906. El seu llançament, però, fou a Viareggio, el 1908, amb Cavalleria Rusticana. El 1910 interpretà la Marta de l’òpera Tiefland d’Eugen d’Albert, basada en la tragèdia Terra Baixa d’Àngel Guimerà, al Liceu de Barcelona. El gruix de la seva presència va ser als escenaris de Palerm, Bolonya, Roma, Venècia, Milà, Piacenza, Verona, i a les òperes de Montecarlo, París i Berlín.
Lea Bach, Mercè Llopart, Conxita Badia i Mercè Capcir: la formació musical
Lea Bach i Baixeras (Torelló, 1893 – Rio de Janeiro, 1988), compositora i arpista, actuà a França, Bèlgica, Anglaterra, Portugal i l’Argentina (Buenos Aires, 1911), i es dedicà fonamentalment, des del 1919, a l’ensenyament musical al Brasil. El 1935 va intervenir en la fundació del Conservatori de Rio de Janeiro.
Mercè Llopart (Barcelona, 1895 – Milà, 1970) debutà al Liceu com a soprano, actuà a la Scala de Milà i en molts d’altres escenaris d’arreu del món, i també ha estat molt coneguda pels alumnes que va tenir a Milà: Renata Scotto, Montserrat Caballé i Alfredo Kraus.
La soprano i cantant de lied Conxita Badia (Barcelona, 1897 – 1975) va tenir com a mestre Enric Granados, i va cantar peces noves de compositors contemporanis als principals escenaris del món de la música culta. Entre els anys 1930 i 1948, va viure a l’Argentina i el Brasil, on esdevingué la veu d’Heitor Villa-Lobos i de Manuel de Falla. En tornar, esdevingué professora del Conservatori de Barcelona, i dels cursos internacionals Música a Compostel·la.
D’altra banda, la soprano Mercè Capcir (Barcelona, 1899 – Suzzara, Llombardia, 1969), després d’haver interpretat Verdi, Strauss i tants altres compositors a tot el món –el 1943, El cavaller de la rosa, en català–, també va esdevenir, el 1946, professora del Conservatori de Música de l’Ajuntament de Barcelona.