El model de ciutat ideat, vers els anys 1854-59, per Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 1815 – Santander, 1876) enginyer de camins, economista, demògraf i polític, per a construir una Nova Ciutat, o Eixample, just al costat d’una ciutat port bimil·lenària, emmurallada i militaritzada (Barcelona, la Bàrcino romana), ha tardat 150 anys a ser reconegut pels urbanistes, els acadèmics i els responsables polítics del món occidental. Aquest reconeixement, però, ha situat l’aportació de Cerdà entre els grans models urbanístics de tots els temps. El model Cerdà combina, i ho sap fer d’una manera admirable, un esquema viari i de xarxes ortogonal, policèntric, de propietat pública, amb 1 200 illes de cases (anomenades també mansanes) de 133 m x 133 m, de baixa densitat de població amb 259 habitants per hectàrea, comunicades i servides de forma igualitària, dins de les quals hi ha una gran diversitat d’usos possibles, de propietat privada, però amb control de volums i d’activitats.
Al fons del pla Cerdà, hi ha dues idees bàsiques que cal considerar, la primera de les quals és “urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat” (d’aquí es proposà el neologisme “mansana”, és a dir: mas, o mansus, gran) i, la segona, la de permetre la llibertat i la privacitat de l’individu dins la llar, i de la llar dins la societat. I totes dues, desenvolupades a partir de les possibilitats obertes pels grans canvis tecnològics: els nous sistemes de transport (amb les màquines de vapor) i de comunicació (amb el telègraf) de la primera revolució industrial i energètica.
Primeres aplicacions
Ciutats amb "Eixample Cerdà" (1859-1900)
El model Cerdà es va començar a aplicar a partir de l’any 1859 en la construcció d’una ciutat nova, immensa, la Nova Barcelona. Tan nova que Pere Corominas escriu, el 1931, que no podrà celebrar el seu centenari el 1933, com la ciutat de Chicago, sinó que encara li faltarien, per a celebrar-lo, uns cinquanta anys. L’aplicació del model fou, però, parcial: la ciutat construïda era més densa i menys equipada que la prevista. I el centre se situava a la plaça de Catalunya, i no, tal com ho assenyalava el pla, a la plaça de les Glòries Catalanes.
Durant els decennis que seguiren, a moltes altres ciutats dels Països Catalans es van dissenyar i es van aprovar plans d’eixample que van seguir el model d’Ildefons Cerdà, i la llei del 1864 que aquest model havia propiciat. Per ordre d’aprovació del pla d’eixample corresponent, aquestes ciutats són les de Sabadell (1865), Elx (1866), Vilanova i la Geltrú (1876), Mataró (1878), Terrassa (1878), Reus (1889), Tarragona (1880), Alcoi (1881), Valls (1881), Granollers (1884), Ciutat de Mallorca (1885, 1901), València (1887), Alacant (1887), Tortosa (1890) i Manresa (1900).
En termes generals, la confecció i l’aprovació d’un pla d’eixample són paral·lels a les noves necessitats creades pel ritme dels processos d’industrialització interna de cadascuna de les ciutats.
També, cal considerar que el model Cerdà va influir igualment en alguns aspectes dels plans d’engrandiment de Madrid, Bilbao i Sant Sebastià, com també en la construcció física, coetània de l’eixample, de la ciutat de l’Havana, un cop enderrocades les muralles. Al mateix temps, el model també va tenir presència en les idees urbanístiques centrals d’algunes de les noves ciutats que es crearen, lligades als nous ferrocarrils, a l’Argentina i a tot el Con Sud. En molts casos, aquestes ciutats duen encara, al segle XXI, el nom del seu promotor, que, molt sovint, és un tècnic o un empresari català.
Primera presentació internacional
Els anys 1933-34, a la IV Conferència Internacional de l’Arquitectura Moderna (CIAM) (que va incloure un creuer que els arquitectes del Moviment Modern van fer per la Mediterrània, des de Marsella fins a les costes gregues, mentre estudiaven temes d’interès), es presentaren diversos estudis urbans sintètics de trenta-tres ciutats. De la reflexió conjunta sobre aquesta realitat, en sortí un document que ha esdevingut una fita, l’anomenada Carta d’Atenes. Cal dir que aquest document es tracta d’una de les bases programàtiques de l’urbanisme del segle XX.
El grup català del CIAM, el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), liderat per Josep-Lluís Sert i Josep Torres-Clavé, va presentar el cas de la ciutat de Barcelona, i va insinuar que el projecte urbanístic d’Ildefons Cerdà era molt important, de manera que el pla Cerdà començava a ser conegut.
L’exposició “Cerdà: Urbs i Territori”
L’èxit d’una exposició (1994-2006)
El 1994, l’Institut d’Estudis Territorials de la Generalitat de Catalunya, va presentar, a Barcelona, una exposició titulada “Cerdà: Urbs i Territori”. Una complexa exposició multimèdia que barrejava espectacularitat i tecnicismes, i que viatjava en un gran camió. Aquesta exposició s’ha presentat, des del 1994 fins al 2006, amb patrocinis diversos (entre els quals la UNESCO) a vuitanta ciutats de vint-i-dos estats repartits en tres continents: Europa, Amèrica i Àfrica. Des de Hèlsinki fins a São Paulo, des de Casablanca fins a Mont-real. D’aquestes vuitanta ciutats, n’hi ha deu de situades en l’àrea de l’antiga corona de Catalunya-Aragó.
Majoritàriament, l’exposició Cerdà s’ha presentat en diverses ciutats de l’Europa industrialitzada i urbanitzada i en d’altres dels Estats Units, el Canadà, sud del Brasil, l’Argentina i Xile. El model Cerdà, doncs, segueix essent un model complex, destinat a societats democràtiques, on, amb un cert esforç col·lectiu, és possible limitar la pressió dels poderosos propietaris del sòl urbà, i de les grans empreses de serveis.
El 1867, Cerdà va publicar la seva Teoría General de la Urbanización, que tracta de solucionar els problemes de la concentració demogràfica de les ciutats i del desenvolupament industrial. En aquest tractat l’autor ja plantejava les teories que en gran part havia aplicat amb anterioritat en el projecte de reforma i eixample de Barcelona. De fet, els textos amb les bases teòriques del model Cerdà, i el cas concret de l’Eixample de Barcelona, s’han traduït, i s’han publicat, en edicions, formats i llocs molt diversos, a algunes de les llengües de comunicació de la cultura urbanística contemporània: l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià. I, a tot arreu, la mostra ha anat acompanyada de conferències, taules rodones i debats.
El model Cerdà, un bon exemple del que va generar la llarga (i cal dir que plena de ziga-zagues) revolució liberal catalana del segle XIX, es difon pel món de les economies avançades cent cinquanta anys després.