El vot de les dones, la narrativa femenina i l’èxit de les mestres són tres històries paral·leles. A Catalunya, les dones van votar l’Estatut d’Autonomia del 1931 quan encara no podien exercir oficialment el dret de vot. D’altra banda, des de l’any 1893 es pot parlar de narrativa catalana escrita per dones, una obra en conjunt que obtingué el primer èxit internacional amb Solitud, de Caterina Albert, firmada, tanmateix, amb un pseudònim masculí (Víctor Català). Alhora, la Biblioteca Bonnemaison ha de ser considerada la primera biblioteca del món dedicada a les dones. I, al seu torn, les mestres catalanes col·laboraren activament a desenvolupar la professió amb clares inquietuds pedagògiques, per exemple, amb la creació d’un primer jardí d’infància a la ciutat de Montevideo.
Evolució del sufragi femení
El sufragi femení al món
El dret de vot de les dones va començar cinquanta anys després del sufragi masculí de Suïssa o de França, en diversos estats arreu del món: a Nova Zelanda (1893), Austràlia (1902), el Canadà (1916), Finlàndia (1906), Noruega (1913), Dinamarca (1915), Irlanda (1918), Rússia (1918) i Polònia (1918). Als estats de l’Europa central, el sufragi femení s’establí una mica més tard, com ara a Alemanya (1919), Bèlgica (1919), els Països Baixos (1919) i Txecoslovàquia (1920). De fet, encara tardà una mica més a la Gran Bretanya (1928), i sobretot a França (1944) i a Itàlia (1945).
Els primers estats de les anomenades economies de plantació que establiren el sufragi femení van ser l’Equador l’any 1929, Cuba el 1934 i les Filipines el 1935. En altres estats americans es va fer esperar més, encara. El primer fou l’Uruguai l’any 1932 i seguiren, més tard, l’Argentina el 1948 i Xile el 1949. Als Estats Units, les dones negres no van poder exercir el dret de vot fins molt més tard encara, fins l’any 1965, tot i que des del 1920 podien votar les “de raça blanca”.
I a l’estat espanyol
A l’estat espanyol el dret de vot de les dones s’aconseguí com a resultat de la proclamació de la República el 1931, que significà el retorn a un règim democràtic parlamentari. La data de la implantació del sufragi femení, l’any 1931, és anterior, doncs, a la d’alguns estats europeus amb tradició democràtica que esperaren fins l’endemà de la Segona Guerra Mundial. A Catalunya, capdavantera en la lluita per la República i per la democràcia a Espanya, al referèndum de 2 d’agost de 1931 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, les dones catalanes encara no podien votar legalment. Tanmateix, però, s’organitzà una gran votació paral·lela, molt ben estructurada, que aconseguí uns resultats francament positius i un suport massiu a la idea, i al text, de l’Estatut. A Barcelona es recolliren 146 644 signatures de dones a favor de l’Estatut i, a la resta de Catalunya, 235 467. En total, unes 382 000 dones van votar en aquesta ocasió. La xifra és important si es compara amb els 595 000 vots masculins que van ser registrats legalment.
La narrativa femenina catalana: Solitud
La novel·la catalana escrita per dones havia començat, segons l’especialista en literatura catalana Anne Charlon, amb La fabricanta, de Dolors Monserdà i Vidal (Barcelona 1845 – 1919). Però el gran èxit internacional, el va aconseguir Solitud (1905) de Caterina Albert i Paradís (l’Escala, 1869 – 1966), novel·lista, narradora, autora teatral i poetessa. L’obra es publicà amb el pseudònim de Víctor Català i, l’any 1909, als Jocs Florals de Barcelona, obtingué el premi Fastenrath. El tema de la novel·la és la tràgica impotència de la protagonista per a establir un lligam profund d’amor amb els éssers que l’envolten. Aparegué en forma de novel·la a terminis a “Joventut” des del 19 de maig de 1904 fins al 20 d’abril de 1905. Com ja s’ha dit, tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins la del 1909.
L’obra ha estat traduïda i editada al castellà amb edicions a Barcelona i Madrid, l’alemany, l’italià, el francès, el txec, el romanès, l’anglès i també l’esperanto, en una edició publicada a la ciutat de Barcelona.
La Biblioteca Popular de la Dona
Mentrestant, altres dones començaven a entrar en relació amb una institució urbana aleshores singular: l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Una universitat femenina creada l’any 1909, a Barcelona, per Francesca Bonnemaison i Farriols (Barcelona, 1872 – 1949), pedagoga i promotora de l’educació femenina popular, activista cultural i dirigent política a favor de les dones, muller de l’advocat Narcís Verdaguer i Callís.
La Biblioteca Bonnemaison és considerada la primera del món en el seu gènere. Les primeres que seguiren les seves petges foren molt més tardanes, i així i tot són considerades igualment pioneres. Es tracta de la Fawcett Library, de Londres, oberta el 1926, disset anys més tard; la Bibliothèque Marguerite Durand, de París, inaugurada el 1931, i la Schlesinger Library, de Boston, que obrí les portes encara més enllà, l’any 1945.
Les mestres catalanes
La Biblioteca Bonnemaison, la novel·lística de Caterina Albert o la participació de les dones en les votacions del referèndum paral·lel a l’oficial del 1932 són, només, la punta de l’iceberg d’un fenomen molt poc conegut: el de les mestres catalanes al món. Un procés molt ampli, molt extens i molt poc visible, fet de múltiples trajectòries individuals, que, sovint, comença a les escoles normals de mestres (creades, el 1847, pel ministre de Foment del govern de Madrid, el català i militar Antoni Ros i de Olano).
Les mestres catalanes del final del segle XIX i de la primera meitat del segle XX, tot ensenyant a llegir, i a comptar, han participat vivament en els canvis (entre els quals les migracions i els exilis) de la societat i en general del món contemporani. Abans del 1939, n’hi hagué que emigraren amb les seves famílies. La seva implicació personal en els avatars del món les ha dut, sovint, molt lluny. Especialment, a partir de l’anomenat “exili dels mestres” del 1939.