Les llengües d’Europa i la Gran Idea. 1930-1939

L’Europa dels anys 1930 és una Europa trasbalsada per conflictes de tota mena, resultat dels múltiples problemes generats per la Primera Guerra Mundial que encara no s’havien resolt. Mentre s’aguditzava la lluita obrera a l’entorn del salari i les condicions de treball, els estats (configurats pel model de Westfàlia) seguien preocupats per la seva força bèl·lica, i els processos d’urbanització i d’alfabetització, realitzats només en llengües estatalitzades, provocaven angoixa en sectors molt amplis de la població.

En aquest clima, i tot assajant de comprendre la situació, es confegeixen, especialment des de les universitats alemanyes, tota mena de mapes físics i polítics d’Europa i de la resta del món. Així mateix se’n fan molts altres, com ara mapes del territori de les llengües europees. Uns mapes amb uns contorns que, molt sovint, no coincideixen amb els dels estats.

L’Europa de les llengües segons B. Elissalde

Un dels mapes de les llengües d’Europa dels anys 1930 és el de l’equip de Munic dirigit pel geopolític alemany Karl Haushofer. Hi consten 35 llengües que s’identifiquen amb 35 pobles. A la Península Ibèrica hi ha 4 pobles: Portugiesen, Spanier, Katalanen (seguint el primer mapa de la llengua catalana, el del Congrés del 1906) i bascos. No hi és Galícia. Dins l’espai polític francès, hi ha la Bretanya, una part del País Basc i de Catalunya, però no Occitània. Itàlia, d’altra banda, és lingüísticament uniforme.

L’equip de la Universitat de Düsseldorf dirigit per Richard Hennig i Leo Körholz fa un mapa més complet: hi inclou Galícia i Còrsega, manté íntegra l’àrea lingüística catalana, dibuixa una àrea per a la llengua occitana (que es basa en els Alps, i no arriba ni a l’Atlàntic ni als Pirineus) i retalla l’àrea de la llengua italiana al nord de l’estat italià.

L’objectiu polític confessat d’aquests mapes era debilitar els grans estats moderns (la Gran Bretanya, França, Espanya), perquè no eren nacionalment homogenis, i, al contrari, reforçar i ampliar la identitat nacional alemanya.

La Gran Idea

A partir del 1930 i, com a mínim, fins el 1939, alguns intel·lectuals catalans, llenguadocians, valencians i provençals posen en circulació en diaris i revistes i des de les tribunes públiques el que Robert Lafont, escriptor i polític de personalitat polièdrica, anomenà la Gran Idea. És a dir, la construcció a l’Occident europeu d’una “nova i extensa potència a Europa” –en paraules, de l’estiu del 1933, del diari conservador britànic “The Morning Post”.

Aquesta nova potència ocuparia, prenent com a eix els Pirineus, un territori molt extens, limitat pel Loira, l’oceà Atlàntic, els deserts aragonesos i castellans, la mar Mediterrània i els Alps. Un terç de la superfície de França més un quart de la superfície de l’estat espanyol. Uns 263 000 km2. La població també seria important: 3,5 milions d’habitants de Catalunya, 2 de València, 0,5 de les Balears, 0,8 d’Alvèrnia, 2 de Gascunya, 4 del Llenguadoc, 1,5 del Llemosí i 2,6 de Provença. Total: uns 17 milions d’habitants. Una mica més, es deia, que els de l’Espanya castellanoparlant. En aquesta nova potència destacaria Barcelona com a capital, convertida en una “Nova York mediterrània”, però hi tindrien un paper important les capitals dels estats confederats (és a dir, les ciutats de València, Palma, Clarmont, Pau, Tolosa, Montpeller, Avinyó i Niça).

El seu llunyà fundador, sense saber-ho, podria ser Ramon Llull, que des de la seva Mallorca natal anà a estudiar i a predicar a Barcelona, Montpeller, Rocamador, Viena, Avinyó i Perpinyà. I, fent un gran salt, uns altres pares fundadors podien ser els dos grans homes de la Renaixença: Bonaventura Carles Aribau i Frederic Mistral. La llista de grans personalitats històriques d’aquesta nova gran potència inclouria Llull, Sibiuda, Montaigne, Vilanova, Montesquieu, Lluís Vives, Bernat Metge, Pascal, Comte, Balmes, Llorens, Ramon Turró i Carles Cros.

La fi de la Gran Idea

La invasió hitleriana de França el 1939, poc després de l’anul·lació de l’Estatut de Catalunya per part de les noves/velles autoritats espanyoles, posà fi a la Gran Idea. Per més que el general Pétain, cap del “regne sense rei” de la França no ocupada, fos, per poc temps, tàcticament regionalista. Pel costat francès, la prioritat era, com el 1870, la lluita contra l’invasor; pel costat català, la lluita contra una dictadura militar totalitària.

L’occità i el català a Google

Seixanta anys després, però, el mapa de les llengües del món del cercador Google, a Internet, confegit per Theo Deutinger, Andreas Kofler i Beatriz Ramo, recorda els mapes alemanys dels anys trenta. Segons els seus responsables, en 2004-05, el major motor de cerca del món “acull 97 idiomes i proporciona servei a 135 països” amb una “població en línia el 2005 de 1 080 milions”.

A l’Europa dels dominis lingüístics de Google, a l’espai de la Gran Idea del 1930, hi ha dibuixades dues grans àrees. L’àrea de l’idioma català que considera Google, amb uns límits semblants als fixats en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906, correspon a grans trets a les tres autonomies de l’estat espanyol on el català és llengua cooficial. I l’àrea de l’idioma occità dona per establerta una codificació lingüística com la del català, que en el cas de l’occità no existeix).

Els límits territorials de l’occità de Google són semblants als dibuixats el 1907 per Joan Bardina –represos, amb variants diverses, per la major part d’especialistes posteriors. A diferència del que s’esdevé en el cas català, l’idioma occità no té cap mena de reconeixement oficial. Amb una excepció: a la Vall d’Aran, que no forma part de l’estat francès, sinó del territori administrat per la Generalitat de Catalunya.

Minories territorials i pobles dispersats

A l’inici dels anys 2000, els geopolítics europeus han tornat a confegir mapes de l’Europa de les nacions –o quasi-nacions– europees amb llengua (o variant lingüística) pròpia, i sense estat. Per exemple, a l’obra dirigida per Bernard Elissalde, l’espai de la Gran Idea és ocupat per dues àrees. Una que correspon a la de la llengua catalana, amb tres topònims: ‘Catalogne’, ‘Baléares’, ‘Valence’. Una altra que correspon a l’occità, amb tres topònims: ‘Occitanie’, ‘Provence’ i ‘Gascogne’.

A l’estat espanyol, el mapa de les minories del 2006 de B. Elissalde coincideix amb el de Magí Pers i Carmona del 1857: a més de Galícia-País Basc-Catalunya, hi ha dues àrees diferenciades: Astúries (amb el bable) i Andalusia (on, segons M. Pers, es parlava una variant lingüística prou diferenciada del castellà).