La crisi del 1929 va posar fi als aspectes positius de la Primera Globalització. I, va obrir el pas a les polítiques autoritàries, basades en l’ús de la violència, la destrucció dels processos democràtics, el populisme i la manipulació dels nous mitjans elèctrics de comunicació de massa (megafonia, radiofonia, cinema). La forma ‘dictadura’, o direcció politicomilitar, es va estendre a Europa i fora d’Europa. Entre el 1936 i el 1945, una guerra europea, mediterrània, i també asiàtica va canviar totes les coordenades. Per exemple, al món català, va significar la destrucció, la mort, l’exili, la misèria i el silenci.
Però, les línies de pensament anteriors van subsistir, van madurar, es van difondre. I, també amb moltes dificultats, van aparèixer idees noves, que també trobarien greus entrebancs per a expressar-se. A l’interior de l’estat espanyol, la censura en politicomilitar va impedir, a partir del 1939, i fins 1962-75 la publicació de molts papers polítics. Calgué editar-los clandestinament, o fora de l’estat, sovint en una llengua no catalana (la qual cosa tenia, però, l’avantage que els lectors de l’anglès, el francès, el castellà, o l’alemany, tindrien un accés directe a idees polítiques catalanes). Paral·lelament, molts catalans participaren plenament de la vida política d’altres estats o d’algunes organitzacions supra-estatals. Dins els papers del pensament polític català hi ha, és clar, productes molt diversos: des del discurs o l’entrevista transcrit fins a les elaboracions acadèmiques amb notes a peu de pàgina. Pel que fa a l’origen familiar, geogràfic i professional dels autors, la diversitat és també, molt gran. En el pas de la Primera Globalització a la Segona Globalització, les societats que són objecte de les reflexions polítiques catalanes del segle XX són, com ha succeït sempre (és a dir: des de l’edat mitjana) la pròpia, les veïnes, les europees i mediterrànies, i la societat mundial. Local i global van, sempre, junts.