Cercle megalític (2800-110 aC) de Stonehenge, Anglaterra.
Corel
Megàlit és un terme de caràcter culte. De fet, és un neologisme d’arrel grega que vol dir, simplement, ‘pedra grossa’ (de m´egaV o ‘megas’, que significa gran, i l´iqoV o ‘lithos’, que significa pedra). No explica res, però resulta respectable. Passa com amb els termes dòlmen, menhir i cromlec, d’origen bretó o gal·lès, que només signifiquen ‘taula de pedra’, ‘pedra llarga’ i ‘cercle de pedres’, però que semblen plenes de contingut erudit. El cas és que aquestes impressionants romanalles prehistòriques, parents septentrionals de les taules, navetes, talaiots, nurags i hipogeus mediterranis, apareixen en moltes regions de l’Europa temperada.
Les interpretacions sobre l’origen i les funcions dels megàlits, tant les populars com les pretesament científiques, posen de manifest la capacitat fantasiosa de l’espècie humana a l’hora de fabular sobre les coses desconegudes. Les imposants proporcions dels monuments megalítics, sovint fets de materials granítics o d’altres roques de duresa remarcable, sempre han causat astorament i han afavorit la formulació d’explicacions descabellades, moltes de les quals s’han basat, a més, en correlacions cronològiques del tot inversemblants.
La teoria celtista, defensada als segles XVII i XVIII per antiquaris britànics com John Aubrey i William Stukeley, considerava els dòlmens l’escenari dels rituals i els sacrificis sagnants de les tribus gal·les descrits per cronistes romans, com Tàcit o Juli Cèsar. Així, els dòlmens en forma de taula haurien estat altars on els druïdes immolaven verges i captius als déus pagans. Aquesta explicació fou adoptada també pel jesuïta català Longí Navàs, el qual, al segle XIX, encara veié en les lloses calcàries de l’anomenat Tarter del Tossal de Jovell, al Pirineu català, els “solcs confluents que devien servir per a escórrer la sang de les víctimes”.
Una altra posició prou estesa entre els historiadors de fins ben entrat el segle XX considerava que els monuments megalítics no eren més que rèpliques rudimentàries dels magnífics temples egipcis i grecs del Pròxim Orient. Segons aquesta teoria, sostinguda per prehistoriadors i arqueòlegs eminents com Grafton Elliot Smith o Vere Gordon Childe, entre els temples de Stonehenge (Anglaterra) i Karnak (Egipte), per exemple, no hi hauria sinó la distància cultural que separava imitadors d’imitats. Aquesta explicació partia del principi, molt estès durant el segle XIX, que els pobles prehistòrics no eren més que un grapat de bàrbars peluts i ignorants incapaços de crear art per ells mateixos (d’aquí que hom pretengués negar l’antiguitat de les pintures rupestres paleolítiques, com les magdalenianes descobertes en les coves d’Altamira (1869-79), a Cantàbria, o de Las Caus o Lascaux (1940), al S de França.
A aquestes interpretacions pretesament científiques cal afegir encara les de caràcter popular, molt més imaginatives i saboroses. Ja al segle XII, un historiador anglès, Geoffrey de Monmouth, escriví que Stonehenge havia estat transportat pel màgic Merlí des d’Irlanda. Arreu, hom diu que els megàlits han estat obra de gegants, això quan no són persones convertides en pedra per obra d’algun malefici. Per als habitants de Carnac, a la Bretanya francesa, el miler i escaig de menhirs plantats al seu terme eren soldats pagans que sant Corneli, patró del poble, petrificà oportunament. A Espanya, en canvi, els monuments megalítics són atribuïts generalment als ‘moros’, com les pintures prehistòriques, les restes romanes, els castells medievals, i fins i tot les fortaleses carlines... Així, els dòlmens o ‘cabanes de moro’ els feien les sarraïnes, que passejaven fent mitja amb una pedra sobre el cap i una altra sota cada aixella: quan es cansaven, s’asseien a terra tot deixant el megàlit construït.
Aquesta pintoresca i ingènua fantasia popular tradicional ha estat desplaçada modernament per altres explicacions estrafolàries, atiades per llibres esotèrics que exploten la credulitat babaua d’algunes persones. Així, hom postula l’existència de cultures que dominaven la força de la gravetat, o d’alienígenes vinguts de l’espai exterior que ajudaren els pobles prehistòrics a moure les pedres colossals. Els arrengleraments de menhirs foren, segons aquestes interpretacions, camps d’aterratge de naus espacials, els cromlecs i els menhirs isolats, senyals de trànsit interstel·lar, i els sepulcres megalítics, confortables motels a peu d’autovia galàctica...
Bé que es desconeixen encara moltes coses dels megàlits europeus i dels seus constructors, gràcies a la moderna arqueologia se sap que la funció d’aquests monuments neolítics era primordialment funerària. En efecte, els dòlmens o les cambres megalítiques eren monuments sepulcrals, mentre que els cromlecs i els menhirs tenien funcions rituals, el significat precís de les quals, tanmateix, es desconeix encara. Mitjançant mètodes avançats de datació, com el del carboni radiactiu, se sap que la cultura megalítica europea és neolítica, s’originà fa més de 6 000 anys i s’apagà al final del II mil·lenni aC. També se sap, per tant, que els monuments més antics superen en alguns milers d’anys l’edat dels temples grecs i egipcis del Pròxim Orient o s’anticipen en molts segles a l’arribada dels primers pobles celtes a l’Europa occidental.
Els megàlits són, doncs, les construccions més antigues del continent europeu. No és encertada, per tant, la idea d’atribuir els monuments megalítics irlandesos, gal·lesos, anglesos o bretons a la cultura celta. Els celtes que s’ensenyoriren de la Bretanya durant el I mil·lenni aC trobaren els dòlmens, els menhirs i els cromlecs ja plantats quan hi arribaren. Certament, després se’n serviren i els incorporaren a la seva mitologia. Els termes d’origen cèltic que designen aquests monuments són moderns i provenen dels parlars actuals. Això no obstant, la identificació entre megalitisme i celtisme és molt persistent, com ho demostra la popularitat atesa per Obèlix, el forçut constructor gal de menhirs, inseparable company d’aventures del menut i eixerit Astèrix...