Megàlit és un terme de caràcter culte. De fet, és un neologisme d’arrel grega que vol dir, simplement, ‘pedra grossa’ (de m´egaV o ‘megas’, que significa gran, i l´iqoV o ‘lithos’, que significa pedra). No explica res, però resulta respectable. Passa com amb els termes dòlmen, menhir i cromlec, d’origen bretó o gal·lès, que només signifiquen ‘taula de pedra’, ‘pedra llarga’ i ‘cercle de pedres’, però que semblen plenes de contingut erudit. El cas és que aquestes impressionants romanalles prehistòriques, parents septentrionals de les taules, navetes, talaiots, nurags i hipogeus mediterranis, apareixen en moltes regions de l’Europa temperada.
Fou segurament el capità John Smith, bregat aventurer fill d’un granger de Lincolnshire i enviat per primera vegada al Nou Món per la London Trading Company a la primeria del segle XVII, qui més contribuí a formar la imatge que les costes temperades de l’Amèrica del Nord eren una mena de paradís terrenal: excel·lent i variada fusta, fruits de tota mena, caça abundant, grans quantitats de peix i un paisatge bellíssim. En efecte, les seves descripcions de l’aleshores ja anomenada Nova Anglaterra parlaven d’una abundància que a la vella Anglaterra de tota la vida, ocupada i explotada des de temps immemorials, no es podia ni arribar a imaginar.
Fou amb aquesta visió d’una terra rica i generosa que degueren emigrar els pelegrins puritans embarcats en el “Mayflower” al setembre del 1620. Partiren de Southampton, amb destinació a les plantacions de Virgínia, determinats a abandonar Anglaterra des que James Stuart, enemic del puritanisme, accedí al tron anglès (Jaume I d’Anglaterra) després de la mort de la reina Elisabet (1603). Acabaren establint-se a Plymouth, a l’actual Massachusetts, ja que l’estat de la mar els impedí d’arribar a la seva inicialment prevista destinació de Virgínia. Els “pilgrims”, el pelegrins per antonomàsia, arribaren amb mal vent a les Amèriques...
Els pelegrins del “Mayflower” trobaren una terra rica en recursos naturals, tal com l’havia descrit el capità John Smith. Però uns recursos que variaven en qualitat i abundància en funció del lloc concret i de l’època de l’any. La manca de previsió fruit de l’eufòria inicial portà molts dels primers colons a patir grans escasseses, fins al punt que alguns moriren durant el primer hivern. El pretès paradís, doncs, tenia les seves limitacions.
Els primers colons trigaren a adonar-se que la Nova Anglaterra no era un espai verge, sinó una terra transformada pels indis des de feia molts segles, i que era en part gràcies a l’acció humana que existia aquella abundància aparentment espontània. Altrament, no foren capaços de comprendre que la manera de viure dels indis responia a una adequació a les característiques del medi, adequació fruit d’un coneixement minuciós de l’hàbitat. Els indis sabien on i quan buscar i trobar els recursos necessaris, però per a aquells europeus i puritans era inconcebible que l’actitud dels indígenes illetrats respongués a cap saviesa lògica.
Els boscos que els colons trobaren, principalment al S de Nova Anglaterra, eren discontinus, de manera que entre les diferents masses arbòries hi havia grans àrees desforestades. Tampoc no eren impenetrables: quasi eren boscos tipus parc, pels quals es podia circular amb facilitat. La causa d’aquest patró forestal era la gestió duta a terme pels indis. Mitjançant el foc, els indis aconseguien boscos amb un sotabosc predominantment herbaci, cosa que afavoria la proliferació d’herbívors salvatges i, de retruc, facilitava la cacera. Els incendis controlats provocaven una acceleració en el ritme del cicle dels nutrients, fet que es traduïa tant en l’abundància de la vegetació herbàcia i de les espècies productores de fruits carnosos, com en la proliferació de certes espècies de roures i en la destrucció de molts agents fitopatògens. És per això que hi havia tants ants, cérvols, llebres, porcs espins, galls dindis, guatlles, etc., i també rapinyaires, linxs, guineus, llops i altres predadors.
Gestionant el bosc a través del foc i aprofitant-ne erràticament fruits i fauna, els indis aconseguien una domesticació del paisatge que passava desapercebuda als colons. Els nouvinguts s’estranyaven que els indis no domestiquessin animals i que depenguessin de la cacera. El cas era que els indis practicaven una forma subtil de domesticació que abastava el paisatge en el seu conjunt sense comprometre’n la pervivència, circumstància que els nous americans no saberen percebre: la seva sobergueria envers els indis, doncs, no era pas fruit de la superioritat, sinó de la miopia.
Aquella Nova Anglaterra anà desapareixent de mica en mica. El sedentarisme dels colons, agricultors o ramaders, provocà la progressiva ocupació de terres que fins aleshores no havien pertangut a ningú, però que havien estat ocupades i culturalitzades pels diferents pobles indígenes. El nomadisme dels indis quedà interferit en veure’s molt reduïda, a la pràctica, la seva mobilitat. Al mateix temps, els indis, per via del comerç amb els nouvinguts, anaren formant part d’un mercat que no es restringia solament als límits de Nova Anglaterra, sinó que estenia els seus braços cap a la vella Europa, vers on anaven i d’on provenien molts dels productes intercanviats. Així que els humans i el seu paisatge canviaren gradualment de cara.
En efecte, el contacte i l’intercanvi entre dues cultures amb formes de vida i d’interacció amb la natura radicalment diferents, i també amb concepcions oposades sobre la riquesa i sobre la propietat de la terra, foren la clau de la mutació en el panorama ecològic de Nova Anglaterra. En només un segle, es passà d’un territori ocupat per petits poblats nòmades de caçadors i recol·lectors, o practicants d’una agricultura sumària, a un territori ocupat per habitants sedentaris, amb terres de titularitat privada i sotmeses a delimitacions precises, sovint cinglades amb tanques. La cacera cedí el pas a la ramaderia.
El modest centenar de colons inicials, entre els quals els Pilgrim Fathers puritans, s’instal·laren a la darreria de novembre del 1620 en el seu paradís més o menys real, més o menys imaginari. Al cap d’un any, agraïren al cel el benifet amb una festa d’acció de gràcies: des del 1863, cada darrer dijous de novembre els ciutadans dels Estats Units celebren el Thanksgiving Day (‘dia d’acció de gràcies’), menjant el gall dindi emblemàtic de la fauna silvestre de Nova Anglaterra per a commemorar la naixença de la seva comunitat. El 1620, a Plymouth, nasqué un món. Però també en morí un altre.