Solell i obac, muntanya amunt
El paisatge mediterrani, fins i tot en condicions d’hipotètica virginitat, mostra variacions sensibles segons el relleu. Els canvis d’exposició o d’altitud, en efecte, exalten determinats limitadors ecològics que en condicions normals ja actuen sobre la vegetació d’una manera determinant. Això fa que la variabilitat paisatgística sigui una constant en el món mediterrani, tan montuós com és.
Els efectes de l’exposició
La variabilitat associada a l’exposició és molt important en el microclima, ja que la radiació solar determina la temperatura i la disponibilitat d’aigua. Aquesta variabilitat es tradueix en canvis notables de paisatge en àrees de transició entre tipus diferents de vegetació, com és el cas de les zones de trànsit de bosquina a bosc, o de boscos d’arbres perennifolis a caducifolis. En aquestes condicions el factor exposició dóna lloc a un paisatge en mosaic. Aquest factor és essencial en la majoria de les zones mediterrànies, excepció feta de les àrees australianes, on un relleu molt envellit i suau dóna lloc a grans extensions paisatgísticament homogènies.
D’una manera general, els vessants orientats al nord (en l’hemisferi boreal o al sud en l’hemisferi austral), o obacs, reben menys insolació i són, per tant, més frescos i humits; els solells, en canvi, orientats al sud, en l’hemisferi boreal, o al nord a l’hemisferi austral, es troben en la situació oposada. Els contrastos entre el solell i l’obac d’una mateixa muntanya mediterrània poden ser espectaculars.
Els efectes de l’altitud
Un altre factor de variabilitat és l’associat a l’altitud. Un augment de l’altitud significa una disminució de la temperatura i un augment de la precipitació. Per a elevacions modestes no hi ha canvis importants de paisatge, o es limiten a substitucions d’unes formacions mediterrànies per unes altres, com pot ser la d’una bosquina per un bosc d’esclerofil·les, per exemple. Però quan les elevacions són importants, els canvis de paisatge es fan més dràstics. De fet, només a la conca mediterrània i a la regió xilena hi ha cadenes muntanyoses amb altituds superiors als 3 000 m, capaces de provocar l’aparició de paisatges extramediterranis al si de l’àrea globalment pertanyent al bioma.
La transició al bioma de muntanya a la conca mediterrània
En la regió de la conca mediterrània hom pot distingir les cadenes muntanyoses septentrionals, en les quals l’augment de l’altitud dóna lloc a una disminució de la temperatura i a un augment de la precipitació, i les meridionals, on el període eixut es fa sentir fins i tot en els estatges elevats. En el primer cas (per exemple als Pirineus, als Alps, a l’Etna o a l’Olimp), damunt l’estatge dels boscos perennifolis n’apareix un altre dominat per arbres caducifolis mediterranis com el roure martinenc (Quercus pubescens) i el castanyer (Castanea sativa). Més amunt, apareixen boscos caducifolis corresponents a la zona temperada, com els de faig (Fagus sylvatica), o de coníferes extramediterrànies, com els d’avet (Abies alba), de pícees (Picea excelsa) i de pi roig (Pinus sylvestris), seguits d’un estatge de boscos de pi negre (Pinus uncinata) i d’una part culminal dominada per prats. En les serralades meridionals (per exemple l’Atles, Sierra Nevada) manca el pis de caducifolis, ja que l’eixut estival es manté en altitud, i l’estatge dels boscos esclerofil·les dóna pas a un estatge dominat per coníferes mediterrànies com el cedre de l’Atles (Cedrus atlantica) o la pinassa (Pinus nigra), seguit d’una zona culminal dominada per una vegetació de coixinets espinosos i pastures seques.
La transició al bioma de muntanya a la mediterrània xilena
En el cas de la regió mediterrània xilena, la serralada andina s’eleva fins als 7 000 m a tan sols un centenar de quilòmetres de la costa, tot provocant una zonació altitudinal molt marcada. En la zona septentrional, la vegetació esclerofil·la deixa pas a comunitats arbustives i a alguns boscos d’Austrocedrus chilensis, seguides de formacions dominades per coixinets, molt sovint de caràcter subantàrtic. Més cap al sud, la vegetació mediterrània deixa pas a boscos caducifolis de Nothofagus obliqua, que són el pas previ a l’aparició dels boscos temperats perennifolis anomenats selves valdivianes.
La transició al bioma de muntanya als vessants mediterranis de les “sierras” californianes
Sense arribar a les altituds dels Andes, les “sierras” que separen la Califòrnia mediterrània dels deserts del Great Bassin i de Mohave arriben a ultrapassar els 4 000 m (4 418 al Mount Whitney). L’estatge de vegetació mediterrània de “chaparral” pot arribar fins al voltant dels 1 500 m (l’alçada que assenyala aproximadament el límit inferior de les neus hivernals). Per damunt seu s’estén, fins al voltant dels 2 400 m, un estatge mediterrani montà de coníferes com ara el pi ponderosa (Pinus ponderosa), l’avet blanc americà (Abies concolor), l’avet roig de Califòrnia (A. magnifica), el “lodgepole pine” (P. contorta) o, molt localment, la sequoia gegant (Sequoiadendron giganteum). Falta, en canvi, l’estatge de caducifolis que hem esmentat de la part septentrional de la conca mediterrània, ja que, a Califòrnia, les espècies caducifòlies del gènere Quercus —els roures, ras i curt— com ara Q. lobata o Q. kelloggii, i també altres caducifolis, com ara el castanyer bord de Califòrnia (Aesculus californica) apareixen esparsos o en petits grups en localitzacions singulars del “chaparral” o dels boscos de coníferes, però sense formar un estatge particular. Entre els 2 400-2 500 m i els 3 000 s’estenen, a la Sierra Nevada californiana, els boscos subalpins, en els quals predomina el pi d’escorça blanca (Pinus albicaulis). Finalment, per damunt dels 3 000 m s’estenen els rasos alpins.
Calcari o silici
Un altre factor també prou important de variabilitat paisatgística a les mediterrànies és la natura de la roca mare del substrat, ja que condiciona fortament l’estructura edàfica i la seva capacitat de retenció d’aigua. Contrasten fortament els substrats calcaris i els silicis, ja que la permeabilitat dels primers dóna lloc a condicions molt més eixutes per a pluviositats semblants. Els substrats calcaris són molt abundants a la conca mediterrània, però tenen poca importància en les altres zones del bioma. En zones frontereres entre el bosc i la bosquina, el pas de silici a calcari porta associat un canvi brusc del paisatge: comencen a dominar-hi les formacions corresponents a zones clarament més àrides.
La radical diferència de composició i de propietats entre els sòls derivats de roques calcàries o silícies dóna lloc, també, a formacions semblants dominades per espècies diferents, ja que determinats vegetals tenen unes necessitats nutricionals que restringeixen la seva distribució a un o altre tipus de substrat. En la part occidental de la conca mediterrània, per exemple, els boscos d’alzina (Quercus ilex) i de carrasca (Q. rotundifolia) ocupen indistintament ambdós tipus de substrat, però els de surera (Q. suber) estan restringits a les zones silícies. En el cas de les màquies i les garrigues, les sureres tenen tendència a situar-se sobre substrat calcari; en el cas de les brolles, trobem comunitats amb una composició d’espècies diferent a cada substrat, i reben el nom de brolles calcícoles i silicícoles. Les brolles silicícoles són més esponeroses i denses. Tot i que comparteixen algunes espècies amb les calcícoles, com ara el romaní (Rosmarinus officinalis), hi dominen les estepes (diverses espècies del gènere Cistus) i els brucs (Erica), amb excepció del bruc d’hivern (Erica multiflora), el qual apareix, en canvi, en les calcícoles. La dicotomia entre el caràcter calcari i el silici determina, doncs, no solament la disponibilitat d’aigua per a les plantes sinó també la composició específica de la vegetació.
Del bosc a la bosquina: camí sense retorn?
El bioma mediterrani és un bioma de transició entre els deserts i els boscos temperats, i és per això que espontàniament s’hi fan tant boscos com bosquines, és a dir, formacions arbòries i formacions arbustives, les quals s’alternen i se substitueixen en l’espai segons les característiques de cada lloc. La presència de boscos o de bosquines depèn, en principi, de la disponibilitat d’aigua, la qual, al seu torn, està molt lligada a la precipitació, però també a la fondària del sòl i a la natura del substrat, totes dues condicionants de la capacitat d’emmagatzemament d’aigua edàfica. Ara bé, aquest equilibri entre els boscos i les bosquines es decanta majoritàriament en el paisatge actual a favor de les bosquines a causa d’algunes pertorbacions que imposen limitacions al grau de desenvolupament de la vegetació. La principal és la contundent acció dels humans sobre el paisatge mediterrani.
Els factors de degradació
El foc i la pastura, com també una explotació forestal abusiva, converteixen molts boscos en formacions arbustives que corresponen als seus estadis de degradació. El procés de successió secundària hauria de conduir al restabliment de la massa forestal en el cas que la pertorbació deixés d’actuar, ja que si aquesta es presenta de manera recurrent, el procés de successió és frenat i el desenvolupament de la vegetació no passa d’un cert estadi. Aquesta recurrència és molt comuna en el cas del foc, ja que el mateix incendi acaba afavorint les espècies piròfites, les quals, al seu torn, augmenten les possibilitats d’aparició del foc, tot generant un cercle viciós. El cas de la pastura és diferent, ja que no comporta una destrucció dràstica de la vegetació, sinó selectiva, tot afavorint determinades espècies davant d’altres. A més, d’uns anys ençà s’han abandonat moltes zones dedicades a aquest ús, cosa que ha permès una recuperació de la vegetació.
De tota manera, la regeneració de masses forestals a partir de les comunitats de degradació no sempre és possible, a causa de l’erosió. La pèrdua de sòl associada als incendis i a la pastura excessiva provoca una disminució de la fertilitat i de la capacitat de retenció d’aigua, i impedeix definitivament la regeneració de masses forestals. Els incendis, a més, provoquen una pèrdua de nutrients per volatilització, que pot arribar a ser superior al 10% en el cas d’un nutrient essencial com el nitogen si se superen els 200°C de temperatura.
El trajecte del bosc a la bosquina és, molt sovint, un camí sense retorn. En totes les àrees del bioma, però sobretot en la conca mediterrània, cal tenir en compte els efectes de l’activitat humana si es vol entendre la distribució i l’estat de conservació de la vegetació. Les mateixes bosquines, aparentment tan rústegues i resistents, poden patir degradació, ja que una simple aclarida pot provocar canvis edàfics irreversibles, derivats de la mineralització de l’humus i de la pèrdua d’estructura del sòl, el qual esdevé molt més vulnerable i desprotegit enfront dels fenòmens erosius.
La interferència dels humans
En definitiva, els humans, en explotar i modificar els ecosistemes, introdueixen canvis que n’afecten l’estructura i el funcionament. Això succeeix pràcticament en tots els biomes de la biosfera, però és especialment marcat i dramàtic en el cas del bioma mediterrani, en concret en la zona de la conca mediterrània. La humanització intensa de les àrees mediterrànies de Califòrnia, Xile central, W i SW d’Austràlia i Sud-àfrica data d’uns 200 o 300 anys enrere, i ha donat lloc a profundes modificacions en els paisatges. En el cas de la conca mediterrània, en canvi, la pressió humana es remunta a uns 10-000 anys, i es pot dir que els canvis paisatgístics associats als canvis climàtics que es produïren en finalitzar la darrera glaciació es fongueren amb els provocats per l’activitat humana. Els paisatges de la conca mediterrània són el fruit d’una interacció intensa amb l’espècie humana, que ha estat i és un factor ecològic de primera magnitud.
L’explotació forestal intensa i continuada, la pastura, l’ús del foc com a eina de transformació i la roturació de terrenys per instal·lar-hi conreus, han deixat la petja en un bioma fràgil, amb sòls erosionables i amb una baixa o nul·la activitat pedogenètica. Només una tercera part de la conca mediterrània és ocupada per vegetació; foragitada dels millors sòls, ocupats per conreus i pastures, ha quedat arraconada en terres marginals i poc productives. A més, una bona part d’aquests paisatges són sotmesos, o ho han estat fins fa poc, a explotació forestal o ramadera. I quan no és així, tampoc romanen inalterades, ja que són visitades regularment pels incendis fortuïts.
Els humans són, doncs, responsables directes de la pauta de distribució dels paisatges i els ecosistemes del bioma mediterrani, com també del seu aspecte general. La baixa productivitat, la pobresa edàfica, la baixa capacitat de retenció d’aigua en els sòls i el paper del foc són, indubtablement, característiques inherents al bioma mediterrani, però han estat accentuades per la intervenció humana. Les mediterrànies no han estat mai escenaris poblats per boscos molt productius, però de ben segur han conegut o haurien pogut conèixer més esplendor biològic sense una pressió humana tan forta. Boscos i bosquines de funcionament certament lent però d’aspecte esponerós, creixent pausadament en els sòls més rics del bioma, ens obligarien a revisar, en part, el concepte que tenim dels paisatges mediterranis.