L’aprofitament dels recursos animals a les formacions esclerofil·les

La recol·lecció incruenta

Una part important de la proteïna animal consumida pels habitants de l’àmbit mediterrani procedeix directament de la natura, ja que és fornida per espècies no domèstiques. Això és especialment cert per a la fauna marina —quasi tot el peix consumit és capturat a la mar—, però també ho és per a segons quines espècies o productes animals terrestres, i també per a la fauna aquàtica continental. Un primer pas en aquest domini és el de la recol·lecció incruenta d’animals o dels seus productes.

L’apicultura

Distribució de les varietats o races d’abella (Apis mellifera) a la conca mediterrània. Si bé l’abella és una espècie d’origen tropical, s’ha adaptat molt bé al clima i a la vegetació de l’àmbit mediterrani. L’evolució posterior ha fet que hom hi pugui distingir diverses races adaptades als tipus de fanerògames existents en cada una de les zones i a la seva floració. Cadascuna de les races té possibilitats diferents d’aprofitament: l’abella de raça negra s’aprofita per la mel, l’abella italiana es cria per la mel i per la cera, la raça caucàsica és bona productora de pròpolis, etc.

Editrònica, a partir de dades elaborades per l’autor

L’apicultura és una activitat humana, inicialment predatòria, que es practica des de temps prehistòrics. Probablement el testimoni gràfic més antic d’aquesta activitat sigui la pintura rupestre de la cova de La Araña, a Bicorb, una localitat de l’interior del País Valencià, a l’E de la Península Ibèrica, que mostra que 9 000 anys enrere ja es recol·lectaven la mel i la cera. De l’època històrica n’hi ha testimonis, per exemple, en jeroglífics del Baix Egipte d’uns 7 500 anys enrere, i se sap que les lleis hitites castigaven els lladres de ruscos. Pels volts del 2400 aC, l’abella ja havia estat domesticada a Creta, com ho demostren les troballes arqueològiques d’instal·lacions apícoles d’aquesta època. A Tebes (Egipte) i a Grècia s’han trobat objectes de terrissa que feien la funció de ruscos. També es coneixen referències a la mel i a ruscos fets de palla, de canya trenada (sovint recoberts de buines de vaca i de fang assecats al sol) o d’escorça d’alzina surera de la Mediterrània occidental anterior a la dominació romana. I ja l’any 27 aC l’escriptor i erudit llatí Marc Terenci Varró, a “De re rustica” descrivia un rusc precursor dels de quadre mòbil.

Les abelles i els ruscos

Hi ha diversos insectes de la família dels àpids que produeixen mel, però només l’abella Apis mellifera en produeix en quantitat suficient per a permetre’n la recol·lecció. L’abella és un insecte d’origen tropical i no pot subsistir en països nòrdics, on els hiverns són massa freds i llargs, però, en canvi, s’ha adaptat bé a les regions mediterrànies, amb un clima més suau. Les races d’abella de l’àrea mediterrània són fruit de la selecció natural, sense intervenció humana, a diferència del que passa amb els veritables animals domèstics. A cada zona mediterrània s’ha desenvolupat per selecció natural una raça diferent d’abella, adaptada al tipus de fanerògames existents i al seu patró de floració.

Les principals subspècies o races d’abelles europees són quatre: la negra, la italiana, la carnoliana i la caucàsica. Les abelles de raça negra són les més petites, de color fosc i molt agressives però molt bones productores de mel; han estat introduïdes a les Amèriques. La raça italiana és poc agressiva, té una gran capacitat reproductora, i és molt bona productora de mel i de cera; ha estat exportada a Amèrica del Nord, a la Xina i a moltes altres parts del món. La raça carnoliana és molt bona productora de mel però no és tan bona productora de cera. Finalment, la raça caucàsica no és gaire bona productora de mel però sí que ho és de pròpoli, una substància resinosa que les abelles recullen de les gemmes d’alguns arbres i que utilitzen com a ciment per a arreglar el rusc.

Fins a mitjan segle XIX, els únics ruscos utilitzats eren els anomenats fixos, molt incòmodes de manejar i que calia tallar quan se’n volia recollir la mel. Els que es fan servir actualment, dits de quadre mòbil, estan formats per un seguit de compartiments mòbils superposats i són molt més fàcils de manejar. Inicialment fet de fusta i actualment d’alumini, ciment, vidre, fibra de vidre i altres materials, permet observar les abelles, la seva cria, l’estat sanitari del rusc i el procés d’elaboració de la mel. Consta d’una sèrie de quadres paral·lels superposats (generalment en nombre de 10, 12 o 14, però també fins a 18, 24 o més) on se situen les bresques de cera, que es poden treure i posar a voluntat. Per extreure la mel es treuen els quadres del rusc i es posen dins un aparell extractor subjectats a un eix central, al voltant del qual donen voltes. La força centrífuga fa sortir la mel, líquida, de les cel·les de cera de les bresques, que es mantenen intactes i es poden tornar a posar al rusc.

La producció apícola

Tradicionalment, de l’abella, se n’aprofitava preferentment la cera, important font d’energia lumínica, i secundàriament la mel com a edulcorant. Actualment, però, la producció de mel és més important que la de cera i, a partir de l’estudi de la biologia i l’ús d’aquest insecte, se n’han començat a recol·lectar també altres productes, com el pollen, la gelea reial, el pròpoli i el verí.

Els principals països europeus productors de mel són precisament els països mediterranis, llevat de Portugal. Els països de l’Europa extramediterrània i Portugal, en canvi, necessiten importar el 80% de la mel que consumeixen. Aquest és el producte que es recol·lecta en més quantitat de les abelles a l’àrea mediterrània. La variada flora d’aquestes regions, rica en labiades, i el clima favorable (períodes de sequera i escasses pluges) li dóna una qualitat excepcional que la fa molt apreciada. El mateix passa amb el pol·len obtingut dels ruscos d’aquests països, que és de molt bona qualitat. Tanmateix, l’àrea mediterrània meridional no produeix una quantitat tan gran de mel, de pol·len ni de gelea real com la conca mediterrània septentrional o les regions tropicals i subtropicals americanes i asiàtiques.

La mel

La qualitat de les mels monoflorals depèn fonamentalment del clima, del règim de precipitacions, del conreu i, sobretot, de l’explotació (tipus de rusc utilitzat, preparació de l’abellada, classificació de la mel en l’extracció, etc.). La mel que es recull just després d’una gran floració té el gust i l’olor de la planta d’on l’abella ha libat el nèctar. Com que cada planta floreix a un temps diferent, amb un bon control es poden aconseguir fins a cinc o més tipus de mel diferents.

A la conca mediterrània les mels que es poden recol·lectar són molt variades. La mel de romaní (Rosmarinus officinalis) i la de farigola (Thymus vulgaris) són típiques de les àrees mediterrànies de terra baixa i tenen unes característiques organolèptiques molt apreciades. La mel de les flors de fruiters com el taronger o la pomera tenen una aroma molt delicada. En llocs on es cultiva la colza (Brassica) es recullen grans quantitats d’una mel, no gaire apreciada per la seva aroma, però útil com a edulcorant. La mel de cap d’ase o tomaní (Lavandula stoechas), que es recull en els terrenys poblats per les brolles acidòfiles on creix aquesta planta, és de gran qualitat, molt dolça i d’un magnífic color daurat. A les brugueres que també creixen en sòls àcids es recull la mel de bruc (Erica), monofloral o bé combinada amb l’anterior, de color rogenc fort, amargant i d’aroma intens. A partir de la robínia o falsa acàcia (Robinia pseudoacacia) es produeix gran quantitat de mel, de color blanc translúcid i de gust fi, que millora combinada amb mel de labiades que floreixen a la mateixa època. La mel de til·ler (Tilia platyphyllos) és grisa, una mica verdosa, poc densa i d’olor i gust molt característics. La mel d’alfals o userda (Medicago sativa) és molt apreciada però només s’aconsegueix amb la floració de l’última tallada. Un tipus de mel de molt bona qualitat és la dita de milflors, o també mel de prat o de muntanya, per les zones on és recol·lectada. A les àrees de muntanya mediterrània on es fan aquests arbres, també s’explota, tot i que no es recol·lecta cada any, la mel d’avet i d’altres coníferes, de gran qualitat, però sense valor comercial. La mel de gira-sol (Helianthus annus) és de color groc intens i gust agradable, i s’explota en grans quantitats a les àrees de regadiu on es cultiva aquesta planta, si bé no és gaire apreciada si no es combina amb mel de labiades o amb mel de flors de muntanya. Un altre tipus de mel de qualitat excepcional per la seva aroma peculiar és la mel d’espígol (Lavandula angustifolia), monofloral o bé combinada amb altres. Altres tipus de mel són la de sajolida (Satureja montana), d’alta qualitat i molt suau, la de bruguerola (Calluna vulgaris), d’aroma i gust molt agradables i el melat d’alzina (Quercus ilex) i altres Quercus, de color fosc i astringent.

Al final de la tardor encara es pot aconseguir mel d’arboç (Arbutus unedo), de gust molt amargant. Les plantacions d’eucaliptus (Eucalyptus) també donen una elevada producció de mel, tot i que n’existeixen espècies diferents que donen mels de qualitats diverses. Això encara és més cert a Austràlia (i no sols a les regions de clima mediterrani sinó a una gran part del continent australià), país d’origen dels eucaliptus i avui un dels més grans productors de mel del món.

Altres productes apícoles

El pol·len es recol·lecta bàsicament als mesos de juny i juliol, quan floreixen les estepes (Cistus) i altres espècies que són visitades per les abelles quasi exclusivament per endur-se’n aquest producte. A la conca mediterrània, el país que destaca per la seva producció de pol·len és l’estat espanyol.

La producció de gelea reial, una altra substància elaborada per les abelles i que utilitzen per alimentar la reina i les larves, només és rendible si hi ha una abundància constant de flors. Excepte als països balcànics, a l’àrea mediterrània només es produeix gelea reial de forma anecdòtica.

El pròpoli és una substància elaborada per les abelles a partir de resines i bàlsams de determinades espècies d’arbres i arbustos. Es fa servir des de l’antiguitat, però no s’ha començat a estudiar ni a utilitzar en medicina fins fa poc més de 30 anys. L’efecte més estudiat que presenta és el benefici que comporta per al rusc, ja que és un excel·lent agent bactericida, bacteriostàtic i antisèptic. És possible que els estudis que es duen a terme actualment posin de manifest altres bones propietats seves. Els països mediterrànis són adequats per a la obtenció d’aquest producte tant en quantitat com en qualitat.

La cera elaborada per les abelles, o cera verge, que s’extreu de les bresques envellides, actualment es torna quasi tota altra vegada al rusc, per estalviar feina a les abelles, que així no n’han de fer de nova. Només una petita part va a parar als laboratoris de cosmètica i de farmàcia o bé a la indústria. Abans eren les cereries les principals indústries que utilitzaven aquesta substància.

El verí d’abella és utilitzat contra algunes malalties, com el reumatisme, l’artritis i l’artrosi, però en el camp que té més aplicació és en la prevenció de l’al·lèrgia a les picades d’abella, en les persones que en són hipersensibles. Les possibles propietats i les utilitats d’aquest producte, però, encara no han estat gaire estudiades, de manera que no n’hi ha una gran demanda que n’exigeixi una gran producció.

Les captures recaptatives

Les activitats recol·lectores dels humans han inclòs els animals i els seus productes. Així, part de les activitats ramaderes, com ara l’obtenció de llana, de llet o d’ous, no són més que una manera incruenta d’aprofitar els animals. Encara que no hi reparem, hi ha exemples variats d’aquestes captures incruentes, que tanmateix, de vegades, sí que poden constituir un aprofitament sensiblement cruent (és el cas dels cargols, que són capturats incruentament però morts després mitjançant diferents tècniques culinàries i ingerits finalment com a aliment). Les banyes dels cèrvids, per exemple, han estat aprofitades ornamentalment o com a eines, les plomes dels ocells (de vegades després d’haver mort l’animal però sovint aprofitant la caiguda del plomatge durant les mudes), també amb finalitat ornamental, o les seves postes d’ous, com a aliment.

Pel que fa a aquest darrer cas, havien estat molt explotades les colònies d’ocells marins, principalment gavines (Larus cachinnans, L. argentatus, L. audouini, L. genei), de moltes illes i costes de la Mediterrània; aquesta explotació havia contribuït tradicionalment al control de les poblacions d’aquests ocells, i s’ha de buscar en el cessament d’aquesta explotació una de les causes de l’expansió d’algunes espècies de gavines en els darrers decennis. Igualment, les postes de determinats peixos, que en en algunes zones són utilitzades com a aliment o com a aperitiu, han estat objecte de recollecció. També es pot incloure en aquest apartat la captura d’animals (principalment ocells passeriformes i rapinyaires) com a animals de companyia o de falconeria.

Però, indubtablement, hom troba els casos més espectaculars i econòmicament més significatius de captures incruentes entre els invertebrats. No solament pel que fa als cargols (gèneres Helix, Iberus, Otala i Eobania, entre d’altres), molt apreciats en algunes àrees de la Mediterrània, sinó molt especialment pel que fa a les abelles i la seva utilització per a l’obtenció de mel, cera i altres productes.

L’activitat cinegètica

No cal dir que els primers humans que habitaren a les mediterrànies foren eminentment caçadors o caçadors-recol·lectors; tot i així, el seu impacte sobre la fauna fou en general reduït, i exerciren un paper eminentment regulador com a depredador. Durant els temps paleolítics, no tan sols als ecosistemes mediterranis, sinó arreu, l’efecte irreversible més important dels humans sobre la fauna fou el de l’extinció d’aquells animals amb els quals mantenia una relació de competència (pels caus i els recursos alimentaris, depredació mútua, etc.).

Més endavant, i fins a temps històrics, els humans es van anar desfent de totes aquelles espècies, principalment les depredadores o les de més gran talla, que els creaven problemes més greus. Cap d’elles, però, era especialment abundant a les mediterrànies, i això, unit a la densitat relativament baixa de les poblacions humanes, a la feble eficàcia dels mètodes de caça i a la restringida utilització econòmica dels cadàvers, conduí de fet únicament a llur progressiva reclusió a les zones més deshabitades, generalment les més muntanyoses, si més no a la conca mediterrània, a Califòrnia i a Xile.

La caça menor: conills, perdius i feristeles

A partir del Neolític, l’agricultura incipient i una ramaderia fonamentada en l’ovella i la cabra establiren a la Mediterrània oriental un model sòcio-econòmic, difós a continuació a la resta de la conca que, per la via de la deforestació i de l’artificialització dels ecosistemes, havia d’afavorir i fer proliferar els animals anomenats de “caça menor”: conill de bosc (Oryctolagus cuniculus), llebres (Lepus capensis, L. granatensis), esquirols (Sciurus vulgaris, Atlantoxerus getulus), perdius (Alectoris rufa, A. graeca, A. barbara, A. chukar, Perdix perdix), guatlles (Coturnix coturnix), faisans (Phasianus colchicus), coloms (Columba palumbus, C. livia, C. oenas), tórtores (Streptopelia turtur, S. decaocto, S. nisoria, S. senegalensis), gangues i xurres (Pterocles alchata, P. orientalis), torlits (Burhinus oedicnemus) i sisons (Otis tetrax, Chlamydotis undulata). Aquestes espècies, siguin de pèl o de ploma, coincideixen en el fet que són animals de talla mitjana i relativament abundants. Són, doncs, grans emmagatzemadors de matèria (biomassa), proteïnes i energia fàcilment a l’abast d’un superdepredador com la nostra espècie. Tot plegat, menys d’una trentena d’espècies que acaparen, encara avui, l’atenció de la major part dels caçadors a la Mediterrània.

El conill

El conill (Oryctolagus cuniculus) és el vertebrat més típic dels ecosistemes mediterranis ibèrics i del sud de França, d’on és originari. Malgrat tot, avui dia està estès no sols per d’altres ecosistemes mediterranis del món (com ara la resta de la conca mediterrània, Xile o Austràlia), sinó per gran part de l’Europa no mediterrània i indrets d’altres continents (especialment l’Austràlia no mediterrània). Aquest lagomorf ha format part de la dieta dels pobladors de la Mediterrània occidental des d’antic, com ho mostra la fauna associada a les troballes arqueològiques. És normal que l’animal més abundant i més fàcil d’obtenir ho fos. Pot assolir densitats considerables, superiors als 5.000 exemplars/km2, la qual cosa representa per terme mitjà uns 55 kg de conill/ha en un moment donat (les produccions anuals poden ser notablement més elevades per efecte de la reproducció). Així, sembla que a més de l’aigua, en alguns indrets la presència de grans llodrigueres fou un dels factors que afavorí els assentaments humans.

De la captura de conills amb finalitat alimentària, quan les necessitats bàsiques de les poblacions humanes anaren quedant cobertes per les activitats agrícoles i ramaderes, es va anar passant en molts casos a motivacions més aviat lúdiques, sense excloure la possibilitat d’obtenir un aliment complementari particularment saborós. El fet que fos una diversió assegurada, indubtablement va ajudar a estendre l’activitat dels conillaires tant com ho està avui malgrat el retrocés de les poblacions de conills de la conca mediterrània a causa de la introducció del virus de la mixomatosi.

Però no és aquesta l’única manera d’entendre el conill. L’evolució de l’agricultura i la seva intrusió en els territoris dels conills, sovint respectant racons de vegetació natural, determinà l’aparició d’un conflicte agricultor-conill, ja que aquest darrer explotava les collites herbàcies del primer (cereals, papilionàcies, etc.). Fruit d’això, aparegué també una conducta de valoració negativa del conill, i de persecució implacable per tots els mitjans possibles (fures, foc, fum a les llorigueres, etc.). És per tot el que s’ha exposat que la cacera del conill ha esdevingut un fet culturalment arrelat en el qual sovint ha estat difícil saber si hom cercava aliment, diversió o perseguia un competidor. El panorama encara és més complex si hom considera que el lagomorf ha esdevingut igualment una espècie ramadera explotada.

En el cas d’Austràlia, i per tant dels seus ecosistemes mediterranis, el conill fou un dels desequilibris ecològics més importants per causa humana. A partir d’uns pocs exemplars es reproduí i s’expandí per tot el territori, afavorit per l’absència de depredadors naturals. Val a dir que els conills que s’hi introduïren no foren exemplars salvatges sinó domèstics, raó per la qual els conills australians són de coloracions ben variades. Tanmateix, presenten certes diferències ecològiques; per exemple, s’enfilen als arbres (allí on no hi ha herba ni arbustos) i no manifesten cap por per la presència humana. En poc temps, aquest animal esdevingué el principal maldecap d’agricultors i administracions, sense que es trobés la manera d’escometre’n eficaçment el control.

Malauradament, en la recerca de mitjans per a controlar les poblacions de conills hom experimentà amb agents patògens, en especial virus. Aquest fou el cas de la mixomatosi, inicialment introduïda a Austràlia (on actualment els conills ja hi solen ser resistents), que durant els anys cinquanta produí una dramàtica disminució dels conills a Europa. En gran part d’aquest continent, malgrat recuperacions locals, el conill no ha tornat a tenir els nivells de població precedents. Aquesta situació ha estat agreujada per la nova virosi (l’hemorràgia vírica del conill) que, des de l’any 1989, s’ha superposat a l’anterior.

Les llebres

Les llebres mediterrànies (Lepus capensis, L. granatensis) són espècies complementàries del conill, amb hàbitats semblants però no idèntics. A Califòrnia hom troba també espècies de llebres dels gèneres Lepus i Sylvilagus. En conjunt, són espècies també valorades, encara que la seva caça és diferent, ja que requereix generalment l’auxili de gossos. En molts casos són gossos de mostra, encara que la llebre ibèrica, típica d’ermassos, acostuma a ser caçada amb llebrers.

Les feristeles

Les espècies de depredadors són especialment abundants en els ecosistemes mediterranis, tot i que, com ja s’ha vist, sovint es fonamenten en un nombre de preses bastant reduït. A causa d’un gran desconeixement de la biologia d’aquestes espècies, gairebé sempre, ja fos com a depredadores de la caça o la pesca, o pels danys que causen a l’agricultura o la ramaderia, han estat considerades com a enemigues pels humans i, en molts casos, fins i tot els han estat atribuïdes propietats sobrenaturals totalment inventades. Altrament també han estat objecte de persecució amb finalitat venatòria, sia per a mostrar-ne les despulles com a trofeus (de vegades incorporats fins i tot a les armes dels escuts: lleons, óssos, llops, àligues, etc.), sia per a aprofitar-ne la pell com a abric. No obstant això, la valoració des d’aquest punt de vista de les poques espècies amb pells realment “fines” —la llúdria (Lutra lutra), la marta (Martes martes) i l’ermini (Mustela erminea)— ha estat progressivament desplaçada per la de les espècies i subspècies més septentrionals a mesura que els intercanvis comercials han estat més intensos. Cal dir que el fred i la humitat afavoreixen pells de més gran qualitat, cosa que fa que els ecosistemes mediterranis siguin especialment poc adients per a l’aprofitament de les pells dels animals salvatges.

Així doncs, la persecució dels depredadors mediterranis s’ha basat en la presumpta condició de competidors dels humans i en una total animadversió, arrelada fonamentalment en creences culturals. Ha afectat, no tan sols les espècies més grans sinó també les més petites, tant a camp obert com en les incursions a les granges d’alguns d’aquests animals. Els mètodes de captura han anat evolucionant des de la utilització de roques i branques en paranys de gravetat, fins a llaços, ceps o braons, gossos o armes de foc. Però, malauradament, l’extensió del verí i de la pràctica de gasar els caus ha estat habitual en els segles XIX i XX —i s’agreujà els anys quaranta i seixanta—, suposadament adreçada a l’eradicació de la ràbia i també a la dels ocells rapinyaires. A la pràctica n’ha resultat una banalització dels poblaments de predadors, en afavorir indirectament les espècies més antropòfiles i generalistes, precisament les que habitualment afecten més la caça i que intervenen més activament en la transmissió de determinades malalties i parasitosis.

D’entre aquestes, a la conca mediterrània i a tota la resta del territori holàrtic, com també a Austràlia (on és una espècie introduïda) destaca la guineu (Vulpes vulpes), molt abundant en ecosistemes mediterranis, especialment arran de les modificacions del medi i la disminució dels depredadors que controlen les seves poblacions (llops, linxs, àligues, ducs). A Califòrnia, el coiot (Canis latrans) ocupa el lloc de la guineu, i la relega a hàbitats poc favorables, on no assoleix les altes densitats que podria atènyer si no hi hagués aquest competidor. Tant la guineu com el coiot són espècies que acostumen a produir un impacte important envers la caça menor, quan per unes circumstàncies que els afavoreixen presenten grans densitats (que poden arribar a superar els 10 individus adults/km2). Això es dóna principalment en zones molt humanitzades en les quals les guineus poden trobar grans quantitats d’aliments fàcilment obtenibles (escombraries, deixalles, despulles de granges, etc.) i la causa real del creixement demogràfic desfermat rau més en els humans que en la guineu o el coiot mateixos.

Afortunadament, des del final de la dècada dels setanta, i principalment durant la dècada dels vuitanta, aquesta situació s’ha capgirat ostensiblement, encara que no del tot. Així, a l’Europa occidental (no als Balcans, ni a l’Àsia Menor i a l’Àfrica septentrional), s’ha aconseguit implantar una protecció prou eficaç de tots els ocells rapinyaires (diürns i nocturns) i gran part dels carnívors (ós bru, linx, gat fer, mangosta, llúdriga, visó europeu). D’altra banda, la caiguda dels preus de les pells, deguda principalment a la saturació del mercat amb pells de granja, ha llevat tot interès econòmic a la persecució d’altres espècies com ara les martes (Martes), els turons i les mosteles (Mustela) i les genetes (Genetta genetta), de les quals només són capturats aquells exemplars, sobretot de marta, de guineu i de toixó (Meles meles) que puntualment ocasionen danys a la caça, l’agricultura o, en el cas de les martes, també a les arnes d’abelles.

Les perdius

Distribució de les perdius mediterrànies i estesa de perdius roges (Alectoris rufa) abatudes en un sol “ojeo” a Toledo (Espanya). En algunes finques ibèriques hom ha introduït també la perdiu grega (A. graeca).

Editrònica, a partir de fonts diverses

Pel que fa a les perdius, el sector mediterrani situat entre Europa, Àsia Menor i Àfrica aplega un total de quatre representants del gènere Alectoris i un del gènere Perdix (aquest últim únicament a la Península Itàlica). Constitueixen el grup més característic de la caça menor de ploma. Són espècies típiques d’espais oberts, encara que les seves poblacions depenen d’una manera important de l’abundància d’ecotons (límits de camps, bardissars, diferents conreus, guarets, etc.). És precisament per això que les pràctiques de l’agricultura moderna els són especialment poc adients, principalment pel que fa a la concentració parcel·lària, el factor que més ha afectat les perdius. Però hi ha altres factors molt negatius, com ara determinats productes fitosanitaris, que han afavorit la proliferació de malalties, parasitosis i una disminució de l’eficàcia reproductora. A més, les pràctiques de reproducció en granges cinegètiques i una constant pràctica d’hibridació entre les quatre espècies o amb formes domèstiques seleccionades, n’estan afectant greument la puresa genètica i la seva resistència a malalties i a la vida a l’aire lliure. No obstant això, aquestes espècies encara continuen essent grans reines de la caça, tant en cacera individual com en cacera col·lectiva (els famosos “ojeos”). Les densitats de perdius són molt variables, però no és estrany que s’assoleixin densitats fins i tot superiors a les 20 parelles/ha durant la primavera, la qual cosa representa entre 100 i 300 individus/ha just abans de l’inici de la temporada de caça. Malgrat tot, les densitats més habituals se situen entre 2 i 10 parelles/ha.

Els ocells aquàtics

L’any 1986 es registraren a la conca mediterrània (incloent-hi part d’Àfrica i la mar Negra) més d’onze milions d’ànecs del gènere Anas, uns dos milions de morells (gènere Aythia), més de 250-000 oques (Anser) i uns dos milions i mig de fotges (Fulica atra), entre molts d’altres. S’entén que aquestes dades procedeixen dels censos d’hivernada en zones humides de manera que, tenint en compte que no inclouen la totalitat d’aquestes zones i que deixen de banda els cursos d’aigua, és fàcil deduir que aquests nombres han de ser encara més elevats, especialment pel que fa a l’ànec collverd (Anas platyrhynchos). Aquest constitueix el gruix de les espècies de caça d’ocells aquàtics a la Mediterrània, ja que l’època de la seva cacera coincideix avui dia amb la seva hivernada. Però, en realitat, fins a temps molt recents, totes les espècies d’ocells aquàtics han estat objecte de caça, incloent-hi ardèids, limícoles i caradriformes, entre molts altres. Avui, afortunadament, els més amenaçats gaudeixen de protecció a nombrosos països.

Per contra, els ànecs, genèricament parlant, i les fotges constitueixen les peces de caça més habituals a les zones humides, on la seva captura és afavorida per la conducta hivernal gregària que tenen, de la qual poden resultar concentracions de desenes i fins centenars de milers d’individus. Ànecs i fotges és habitual que siguin caçats durant la nit o el capvespre, quan realitzen els seus moviments entre les zones d’alimentació i les de descans; les tirades (files de caçadors amagats entre la vegetació natural o en amagatalls expressament construïts) constitueixen un esdeveniment amb una especial significació social i lúdica, tal com passa en la cacera del senglar. Fora de les zones humides, la caça d’ocells aquàtics es refereix principalment a l’ànec collverd i alguna altra espècie, com ara la polla d’aigua (Gallinula chloropus), caçades generalment amb l’auxili de gossos o a l’espera.

La caça major

Tanmateix, aquest model de transformació del medi no deixà de respectar alguns fragments dels sistemes naturals primitius, més o menys intocats i d’extensió variable. Boscos més difícilment penetrables o excessivament marginals, muntanyes poc accessibles, indrets inhòspits (reservoris de malalties endèmiques com ara molts aiguamolls, indrets de caracterítiques climàtiques poc agradables com ara illes o carenes massa ventades o obacs massa ombrívols), espais que presentaven particulars dificultats per a les pràctiques agro-pecuàries com ara pendents massa rostos o terrenys massa pedregosos i, en particular, espais expressament seleccionats per al gaudi de reis i d’altres poderosos.

Indubtablement, l’estructura feudal, tant a les regions mediterrànies de civilització cristiana com a les de civilització islàmica, afavorí durant l’edat mitjana l’existència d’aquesta darrera mena d’espais, en els quals la fauna es mantingué parcialment protegida només gràcies a la prohibició de la cacera, reservada al gaudi ocasional del poderós i dels seus; a part d’ells, només algun guarda espavilat o algun furtiu que fins i tot es jugava la vida amenaçava les salvatgines que hi vivien. Aquests indrets foren els reservoris del que s’ha anomenat la “caça major”, és a dir, d’aquelles espècies que per la seva gran talla, relativa raresa i difícil captura, eren particularment apreciades pels caçadors. Entre elles hom ha de destacar l’ós bru (Ursus arctos), el llop (Canis lupus), el lleó (Panthera leo), el lleopard (P. pardus), el guepard (Acynonix jubatus), els linxs (Lynx pardina, Felis caracal), els cèrvids, com el cérvol (Cervus elaphus), la daina (Dama dama) i cabirol (Capreolus capreolus), el senglar (Sus scrofa), les cabres salvatges (Capra, Ammotragus lervia), els bòvids (gaseles i antílops), els tragelafins èlans i antílops (Taurotragus, Tragelaphus), les grues (Grus grus, Anthropoides virgo) i el pioc (Otis tarda).

Així, han arribat fins als nostres dies nombroses referències escrites, pintures o gravats que il·lustren sobradament la pràctica de la caça pels poderosos, sovint acompanyats dels seus nombrosos sèquits. Ha estat precisament gràcies a l’activitat cinegètica practicada per famílies reials i nobiliàries que s’han preservat fins avui alguns dels fragments de vegetació mediterrània més ben conservats. Tal seria el cas, a la Península Ibèrica, del Coto de Doñana al SW, del Coto del Rey al SE o del Monte del Pardo al centre. La cacera d’aquest tipus derivà precisament envers les peces més grans, difícils i cobejades (la caça major) i envers la pràctica d’activitats més complexes com ara la falconeria (caça amb utilització d’ocells rapinyaires). Aquesta darrera arrelà especialment a l’Àfrica septentrional i a l’Àsia Menor, llocs on es desenvolupà considerablement i en els quals s’ha mantingut fins als nostres dies. A més, tot això conduí a una concepció elitista de la caça major, tinguda com a activitat més noble i elevada, practicada pels poderosos i sovint vetada a la resta d’estaments socials, enfront de la caça menor, valorada com a activitat més plebea i baixa. Són famoses les gestes venatòries de l’emperador Alexandre el Magne de Macedònia, del rei Sanç VI de Navarra que referí la mort en una sola munteria, entre d’altres, de 22 cérvols, 15 cabirols, 12 isards, 16 senglars i 14 óssos (pràcticament els mateixos que senglars!)—, o d’Alfons XI de Castella que, en la seva obra “Libro de Montería”, escrit el 1345, tracta de la caça major, amb especial referència a l’ós.

El senglar

Si en molts escrits dels segles XVIII i XIX i fins i tot del XX, el senglar apareixia a la conca mediterrània com una espècie escassa, en nombre comparable al d’altres espècies en retirada, com ara l’ós o el llop, les darreres quatre dècades han estat testimoni de la seva expansió, perquè ha recolonitzat molts indrets on feia molts anys que no se’n tenia notícia. A més del paper indubtable que han tingut en aquesta expansió els canvis sòcio-econòmics en l’aprofitament del bosc mediterrani, resta per confirmar el que hi hagi pogut tenir, en molts indrets, la hibridació amb porcs domèstics, tot i que aquests tenen un nombre de cromosomes diferent del que tenen els senglars. En qualsevol cas és cert que les garrinades són més nombroses, fins al punt que són molt habituals les de 6 a 8 garrins i de més i tot. Fruit d’aquest canvi, les densitats de senglars dels boscos mediterranis ultrapassen habitualment els 5 i 10 exemplars per quilòmetre quadrat. Els darrers anys, les captures de senglars en diverses àrees assoleixen valors que arriben als 7 o 8 senglars/km2, la qual cosa implica l’existència de densitats considerablement més grans. Això passa fins i tot en illes mediterrànies com ara Còrsega, en la qual deuen viure prop de 20 000 o 30 000 senglars (tot i que és més que qüestionable la seva puresa genètica).

L’increment de les poblacions de senglar ha arribat de fet en el moment just per tal de canalitzar tota la fal·lera cinegètica frustrada per la disminució dràstica del conill. Aquest súid és una peça de caça major, principalment col·lectiva, que s’ha popularitzat notablement a les zones rurals, en gran part gràcies a l’aspecte sociològic que es desenvolupa al seu voltant (festes, menjars, etc.). El senglar s’acostuma a caçar actualment en batuda, preferentment entre 10 i 30 caçadors, amb l’auxili d’una canilla de gossos. Aquests empaiten els senglars per tal de fer-los passar pels punts d’aguait, en zones de pas forçat. Anualment es cacen més de 75 000 senglars a l’estat espanyol, entre 75 000 i 100 000 a la França continental i uns 10 000 a l’illa de Còrsega. Tot i el gran nombre d’exemplars que les elevades densitats de població assenyalades asseguren i la situació sanitària aparentment bona, no deixa de suscitar temors actualment l’amenaça de la pesta porcina africana, que plana sobre el senglar com una espasa de Dàmocles que podria delmar les poblacions de l’Europa mediterrània com en el passat, i com passa avui amb el conill a causa de la mixomatosi i altres malalties víriques.

La falconeria i la caça amb fura

Es coneix amb el nom de falconeria l’art de caçar mitjançant la utilització d’ocells rapinyaires especialment ensinistrats. Aquesta activitat arrelà especialment durant l’edat mitjana en els països mediterranis, sobretot entre les cases nobles; han estat molts els personatges d’alt llinatge, tant al nord com al sud de la conca mediterrània, que han aplegat gran quantitat d’animals destinats a practicarla i encara avui n’hi ha. La raó de l’arrelament d’aquesta activitat a la Mediterrània i a les regions que l’envolten rau en dos punts fonamentals: d’una banda, la gran diversitat d’espècies de rapinyaires que hi ha, especialment pel que fa a ocells caçadors en espais oberts, i d’una altra, l’abundància d’aquests espais oberts, desforestats, adients per a practicar la falconeria.

Les espècies de rapinyaires que, per antonomàsia, donen nom a l’activitat, són els falcons (Falco peregrinus, F. biarmicus, F. cherrug), els ocells més ràpids que hi ha quan realitzen picats (s’han reportat velocitats superiors als 300 km/h). Ara bé, encara que avui dia no són tan utilitzades (especialment a Europa i a la Mediterrània occidental) també han estat espècies de falconeria algunes dels gèneres Aquila (A. chrysaetos, A. heliaca, A. rapax, A. clanga, A. pomarina) i Hieraetus (H. fasciatus, H. pennatus). Especialment en les parts més septentrionals de la Mediterrània s’utilitzen també algunes espècies forestals com ara l’astor (Accipiter gentilis). També foren utilitzats en altre temps rapinyaires nocturns, especialment el duc (Bubo bubo).

Una altra activitat en la qual s’utilitza un animal per a caçar, és la modalitat de cacera de conills amb fura (Mustela furo), també anomenada furar. La fura és un animal domèstic, freqüentment albí, de la família dels mustèlids, que encara no ha estat definitivament classificat. Es tendeix, però, a considerar-lo com una forma domèstica seleccionada a partir del turó europeu (Mustela putorius). El turó és un depredador que, en condicions naturals, selecciona principalment amfibis i conills com a preses. És per això que es va aprofitar aquesta segona habilitat per a la cacera del conill.

La fura, que té un comportament totalment dòcil i confiat envers els humans, és introduïda en els caus dels conills on produeix dos efectes: la mort directa d’exemplars i la sortida del cau de molts altres que poden ser capturats amb sacs, gossos o armes de foc. Les fures són ensinistrades adientment mitjançant la utilització de conills, de manera que no es quedin a l’interior dels caus menjant-se les preses i les treguin fora; si hi ha exemplars morts, sovint es tracta dels llorigons, per la qual cosa és una activitat que tan sols té sentit en el cas de plagues de conill (danys a l’agricultura) o superpoblacions. Per aquesta raó, actualment a la majoria de països de l’Europa mediterrània és un fet controlat i reglamentat, autoritzat només per a casos expressos.

La captura dels passeriformes

Ja s’ha esmentat que els països mediterranis, per la seva situació en latituds mitjanes, a cavall entre els sistemes naturals tropicals i subtropicals i els temperats humits i nòrdics, es troben en una posició privilegiada pel que fa als poblaments de petits ocells passeriformes. Aquesta situació determina, en primer lloc, una gran riquesa i diversitat originades per les espècies migradores que els utilitzen com a indret de repòs i, en segon lloc, com a indret d’hivernada. En aquest segon cas, en moltes espècies és habitual que els individus hivernants s’afegeixin als reproductors (que es comporten sedentàriament). Principalment durant la primavera, la tardor i l’hivern, es poden observar estols considerables de moltes espècies, algunes de les quals, com els estornells, arriben a formar estols de centenars de milers, i fins i tot milions, d’animals, fet que sovint ha estat utilitzat per a caceres massives (especialment a Itàlia on són molt apreciats gastronòmicament). També altres espècies, com ara els pardals (Passer domesticus, P. hispanoliensis, P. montanus), que en determinats casos produeixen grans molèsties en construccions i jardins, formen grans estols a l’interior de pobles i ciutats. Però el més habitual són estols més petits (com a màxim de centenars o de milers d’individuus), com ara en el cas dels fringíl·lids i dels emberícids, que en formen de mixtos entre diverses espècies. D’aquestes dues famílies destaquen els pinsans (Fringilla coelebs, F. montifringilla), les caderneres i lluers (Carduelis carduelis, C. spinus, C. chloris) i els sits (Miliaria calandra, Emberiza cia, E. citrinella, E. cirlus, E. melanocephala). Aquests són els ocells habitualment més perseguits amb diverses finalitats (animals de companyia, ocells de cant, aliment, etc.), però no són pas els únics, sinó que se’n troben també d’altres famílies com els muscicàpids, els sílvids, etc.

A causa de les pautes migratòries dels ocells, els països on aquesta activitat és més remarcable corresponen a la façana marítima oriental de la Península Ibèrica, la Península Itàlica i la via d’Anatòlia, Israel i el corredor nilòtic. Els mètodes de captura són molt diversos, com ara els paranys (sovint ballestes), les xarxes (tant les anomenades japoneses com abatibles) i el vesc. L’ús d’aquest darrer, consistent en una substància enganxosa disposada en unes branques on queden atrapats els ocells, té particular tradició en el vessant mediterrani ibèric (des del sud de Catalunya fins al nord-est d’Andalusia), on es practica amb les anomenades barraques. Aquestes són construccions alçades amb pedres entorn d’un arbre (generalment una olivera o un garrofer), en el qual s’amaguen una o unes poques persones que utilitzen diferents reclams (principalment de tords i de fringíl·lids), de manera que els ocells es posen en grans quantitats sobre les branques preparades com a parany, totalment nues i sobresortints, plenes de vesc, on queden enganxats. Moltes de les barraques tenen antiguitats de segles i passen en herència de pares a fills. Actualment s’utilitzen cintes magnetofòniques com a reclam, i el nombre d’ocells morts cada any pot ser de molts milions d’individus. Només a l’estat espanyol s’han arribat a aventurar xifres de més de 25 milions d’ocells (no únicament passeriformes) morts anualment durant els anys setanta i vuitanta utilitzant aquestes tècniques i d’altres. Aquesta activitat, totalment nefasta per al poblament ornitològic, és avui dia genèricament prohibida, encara que s’autoritza regularment en algunes comarques com a activitat tradicional. En el nord d’Àfrica, la captura de passeriformes continua essent un fet molt estès (especialment a les rodalies de l’estret de Gibraltar i a l’orient de la Mediterrània), tot aprofitant els corredors migratoris.

A part les espècies esmentades i els còrvids, els únics passeriformes que solen ser considerats realment com de caça menor a la conca mediterrània són els representants de la família dels túrdids: merles (Turdus merula, T. torquatus), grives (T. viscivorus) i tords (T. ilizacus, T. philomelos, T. pilaris). En molts casos, especialment en àrees litorals, assoleixen tanta densitat que hom els atribueix danys a l’agricultura (sobretot a l’oliva i l’ametlla), raó per la qual són perseguits. Diu la saviesa popular que poden trasportar les olives punxades al bec, sota de les ales i a les potes i que, quan n’hi ha tants, en disparar contra ells, l’espant els fa produir una pluja d’olives. La realitat, però, és que si bé és cert que quan són nombrosos aquests ocells poden afectar les collites, les asseveracions respecte a les seves peculiars habilitats per al transport d’olives i a les pluges d’olives són falses.

La caça a les mediterrànies ultramarines

Pel que fa a les altres mediterrànies, la situació és ben variada de l’una a l’altra, i ja s’hi han fet al·lusions a propòsit de la caça menor i de la caça major. Val a dir, però, que el tipus d’aprofitament cinegètic ha estat directament determinat pel tipus de dret vigent als països colonitzadors, segons que aquest fos el dret romà —cas de Xile i, fins al 1848, de Califòrnia— o el germànic —Califòrnia, a partir del seu pas a la sobirania nord-americana, Sud-àfrica i Austràlia—.

Al Xile mediterrani, la baixa densitat de població i el nombre limitat d’espècies d’interès cinegètic ha evitat problemes comparables amb els de l’Europa mediterrània. Més aviat al contrari, la creixent població de conills assilvestrats descendents dels conills domèstics introduïts a mitjan segle XIX ha creat problemes a la ramaderia a partir dels anys quaranta del segle XX, fins al punt que el 1953 hom introduí deliberadament el virus de la mixomatosi amb l’objecte de limitar aquesta població. Tanmateix, s’hi han fet rars carnívors com el puma (Felis concolor), la guinya (F. guigna) o el gat de Geoffroy (F. geoffroyi), aquest darrer molt buscat per la seva pell, i herbívors com el guanac (Lama guanicoe) o el “huemul” (Hippocamelus bisulcus), actualment limitat a algunes localitats més meridionals.

A la regió capenca, explotada inicialment pels caçadors-recol·lectors boiximans, alguns dels descendents dels quals encara sobreviuen als deserts i els subdeserts de l’Àfrica austral, el notable increment demogràfic dels darrers segles ha afectat ostensiblement les espècies cinegètiques, en particular les de caça major, avui pràcticament confinades als parcs nacionals. Entre aquestes destaquen el licaó (Lycaon pictus), la hiena tacada (Crocutta crocutta), el serval (Felis serval), el lleó, el guepard, el caracal (Felis caracal), el rinoceront negre (Diceros bicornis), el “bontebok” (Damaliscus dorcas), espècie típicament mediterrània, el nyu de cua blanca (Connochaetes gnou) i el “blue buck” (Hippotragus leucophaeus), espècie també estrictament mediterrània. Dins el context africà, les comunitats de gran fauna d’ecosistemes mediterranis capenques són de les més alterades.

A Califòrnia, el creixement demogràfic accelerat encara és més recent, com ho són també les modificacions respecte a les activitats de cacera dels primitius pobladors amerindis. Tanmateix, la densificació de la població i la intensificació de l’agricultura ha marginat la gran fauna i han desaparegut animals com ara el llop (Canis lupus), l’ós bru (Ursus arctos), la guineu veloç (Vulpes velox), el “pronghorn” o antílop americà (Antilocapra americana), el wapiti o cérvol del Canadà (Cervus canadensis), l’àguila marina de cap blanc (Haliaetus leucocephalus) o el còndor de Califòrnia (Gymnogypscalifornianus). No obstant això, encara són relativament abundants espècies prou significatives com ara el puma (Felis concolor), el linx vermell o “bobcat” (Lynx rufus) i els cérvols (Odoicoleus virginianus, O. hemionus).

En el cas del sud d’Austràlia, el panorama ha estat modificat d’una forma important pels pobladors blancs. Si hom exceptua espècies d’ocells similars a les europees, no hi ha gaire espècies d’interès cinegètic. Els mamífers autòctons són en la pràctica totalitat marsupials, sovint poc apreciats pels caçadors. Potser val la pena destacar el cas del dingo (Canis familiaris dingo) i dels cangurs, entre els quals el cangur vermell (Macropus rufus) és la peça més apreciada. En aquesta àrea, sovint ha estat difícil establir la barrera entre la captura d’animals per motius lúdico-cinegètics i la seva consideració com a plaga o molèstia per a l’agricultura i la ramaderia. Aquesta pobresa en espècies valorades per la caça determinà la introducció de nombroses espècies foranes amb aquesta finalitat. Entre aquestes s’han de destacar el conill (Oryctolagus cuniculus), la daina europea (Dama dama), el cérvol europeu (Cervus elaphus), el cérvol del Japó o sika (C. nippon), el sambar (C. unicolor) del sud-est asiàtic, el cérvol porc (Axis porcinus) de la mateixa àrea, la llebre europea (Lepus europaeus) i la guineu (Vulpes vulpes).

La pesca fluvial

Als rius mediterranis del territori paleàrtic, hom troba una família de peixos dominant: els ciprínids. Presenten nombroses espècies adaptades a totes les condicions imaginables, tot constituint la part de la biomassa més important. Ara bé, els ecosistemes fluvials mediterranis, lluny de ser homogenis, presenten grans diferències. En efecte, ateses les condicions de sequera que periòdicament afecten els ecosistemes mediterranis, els rius hi representen un factor del màxim interès des del punt de vista biòtic, i alhora un tipus d’hàbitat generalment poc o molt escàs.

El règim i les característiques fluvials

A la Península Ibèrica, per exemple, mentre que al vessant atlàntic, en el qual abunden les zones de tipus medioeuropeu, el mòdul mitjà circulant és de 0,25 hm3/any/km2, al vessant mediterrani és de 0,16 hm3/any/km2, és a dir, pràcticament la meitat. Però si hom considera només els hàbitats estrictament medioeuropeus, aquesta relació encara és més desequilibrada, sovint superior a 4:1. Dit d’una altra manera, els recursos hidrològics mediterranis són més escassos i concentrats que els de les regions temperades veïnes amb més pluviositat i sense sequera estival.

A causa de la irregularitat del règim de pluges, a més, en depenen molt i es donen importants i marcades oscil·lacions intra i interanuals. Per totes aquestes raons les espècies d’aigua dolça i, en particular, les de peixos, han d’estar especialment adaptades a condicions fluctuants, amb anys de pluges i anys de sequeres, estius molt eixuts, i tardors i primaveres d’aiguats i rius desbordats. També han de ser espècies prou adaptades a la manca d’aigua durant determinats períodes, amb confinament en tolles aïllades, amb un increment de la temperatura i un descens de l’oxigen progressius.

Això sense comptar el factor humà. En condicions pre-industrials, les aigües brutes, els adobs i l’activitat ramadera ja determinaven una disponibilitat més gran de matèria orgànica i de determinats compostos i elements als cursos d’aigua sotmesos a aquesta influència. Això, juntament amb les temperatures més elevades, generava produccions ictiològiques més importants, sovint associades a una certa tendència eutròfica. Però avui, entre les actuacions humanes que afecten els cursos d’aigua n’hi ha que els afecten greument, sigui per la contaminació (especialment negativa és la contaminació química), sigui per l’alteració de marges i lleres. Aquestes darreres són especialment greus en rius mediterranis, on amb el pretext de protegir els humans i els seus béns dels aiguats i les inundacions, els cursos baixos (però també els mitjans i els alts) han estat dragats i canalitzats i el seu trajecte modificat. I encara s’ha d’afegir l’efecte de la hiperutilització dels recursos hidrològics, a causa que les conques fluvials de les mediterrànies són sovint zones molt densament poblades i amb agricultures de tipus intensiu.

Com a exemple valgui el cas de dues conques hidrogràfiques mediterrànies de la Península Ibèrica: la del Segura i la del Xúquer. En elles els recursos anuals mitjans són respectivament de 1.100 i 3.966 hm3. Al final dels anys vuitanta, la demanda humana d’aquests recursos a cada una d’elles fou de 1.354 hm3 a la primera i de 2.916 a la segona, és a dir el 23,1% per sobre dels recursos disponibles, en el primer cas, i el 73,5% d’aquests en el segon. La demanda futura estimada oficialment en tots dos casos és respectivament de 1.977 i 4.806 hm3, és a dir, el 79,7 i 21,2% per sobre dels recursos disponibles respectivament. Situacions com aquestes han anat eixugant les conques, fet especialment palès en els cursos baixos dels rius, en particular els de menor cabal, que és on s’ha notat més aquest efecte, ja que romanen avui pràcticament tot l’any totalment eixuts (i per tant sense peixos). Altrament, aquestes situacions també han determinat un descens en la capacitat d’autodepuració dels rius (disminució de la quantitat de dissolvent) paral·lel a l’increment de la quantitat de contaminants.

La pesca en aiguamolls, llacunes i cursos baixos

Els ambients mediterranis més productius, amb més abundància de matèria orgànica i de compostos i elements químics i amb temperatures elevades, es troben als cursos més baixos dels rius; són també, però, els més alterats. Així, els cursos baixos de molts rius, rierols i torrents mediterranis europeus de la Península Ibèrica, França o Itàlia, per exemple, en zones industrials i densament poblades, presenten condicions del tot abiòtiques. En aquestes condicions (veritables clavegueres en comptes de rius) és impossible trobar-hi cap peix. Sense comptar els casos, ja comentats, que els cursos baixos ja no porten gens d’aigua.

Ara bé, allí on aquestes alteracions no han arribat o són moderades, aquests indrets, generalment a cavall entre les aigües salades i les purament dolces, són beneficiats per l’efecte ecotò, que afavoreix, tal com s’ha esmentat, una producció més gran. A més, especialment en estuaris, aiguamolls, deltes i la part terminal dels rius hom troba les comunitats de peixos més riques, ja que apleguen elements faunístics marins, d’aigua dolça i propis. En aquestes circumstàncies, a més dels ciprínids representats en aquests indrets principalment pels gèneres Barbus, Cyprinus, Gobio, Rutilus, Leuciscus i Aulopyge), hom troba d’atres peixos molt característics com ara l’anguila (Anguilla anguilla), la llamprea (Petromyzon marinus), les sabogues (Alosa), el joell (Atherina boyeri), els esturions (Acipenser), els peixos plans (per exemple, Platicthys flesus) i els mugílids (Mugil, Liza, Chelon). Aquests serien els peixos autòctons més típics, que substitueixen sovint els ciprínids en nombroses illes mediterrànies on falta l’element ictiològic continental, com ara les Balears, Còrsega o Creta. Però també hi ha salmònids com, per exemple, el salmó de l’Adriàtic (Salmothynus obtusirostris).

En aquests ecosistemes, la pesca ha estat sempre una activitat econòmica de gran importància. Valgui com a exemple l’excessiva explotació dels esturions, que ha conduït pràcticament a l’extinció de l’esturió comú (Acipenser sturio) i l’esturió adriàtic (A. naccarii). També les anguiles han estat molt afectades, tant a causa de la proliferació d’embassaments que interfereixen les seves migracions i que les han eliminat de la majoria de cursos mitjans i alts, com per l’excessiva pesca de les fases juvenils (angules), amb finalitats gastronòmiques, a les zones baixes.

En aquestes zones s’ha anat desenvolupant una pesca artesanal, inicialment fonamentada en l’ús de tremalls, bertrols, ormeigs, nanses i xarxes, i posteriorment derivada cap a l’aprofitament dels moviments dels peixos mitjançant pantenes (com la de la llacuna de l’Encanyissada al Delta de l’Ebre) i d’altres mecanismes, que actuen canalitzant els peixos vers indrets molt estrets durant els seus trasllats. En general, des dels anys setanta, les captures han anat disminuint en aquests indrets d’una manera considerable. No són inhabituals avui dia captures que representen per terme mitjà entre el 10 i el 20% de les que s’obtenien fa amb prou feines 15 o 20 anys. Això ha obligat, en molts països de l’Europa occidental, a adoptar mesures administratives per tal de frenar aquesta regressió, que en algun cas han obtingut localment resultats positius.

La pesca en cursos mitjans i alts

Si bé hom ha comprovat que la pesca en zones baixes ha estat sempre una activitat principalment econòmica, això no ha estat així en els cursos mitjans i alts, on generalment ha estat presidida per un component lúdic important. Els cursos mitjans dels rius mediterranis paleàrtics són dominats principalment per la família dels ciprínids (Barbus, Chondrostoma, Leuciscus, Alburnus, Rutilus, Phoxinellus, Gobio, etc.), però en són també característics els cobítids (Noemacheilus, Cobitis, Sabanejewia), la bavosa de riu (Blenius fluviatilis) i la pràcticament desapareguda anguila. En general aquests peixos han estat pescats amb canya, hams i xarxes, encara que d’una manera gens intensiva. Aquesta important font d’aliment ha estat freqüentment ignorada pels mediterranis que sempre han tendit a viure d’esquena als rius (avui dia hi ha intents d’aprofitament, precisament quan més malmeses estan les poblacions i més alts són els nivells de contaminants en els peixos que els fan poc adients per al consum humà). Això és especialment curiós si hom considera que són habituals densitats de més de 10-000 peixos/ha, i és força freqüent assolir biomasses superiors als 10-000 kg/ha (de vegades molt superiors). A més, és en els cursos mitjans on hom troba afluents força productius, encara que sotmesos a oscil·lacions de cabal més marcades. Són molts els anys en què l’estiatge eixuga nombrosos trams produint espectaculars morts de peixos, normalment per anòxia. Però l’enorme capacitat d’adaptació d’aquests peixos, ja esmentada, és prou manifesta en la seva capacitat reproductora; així, per exemple, els barbs comuns (Barbus graellsi, B. bocagei) poden arribar a assolir al voltant de 20-000 ous per femella, les madrilles (Chondrostoma toxostoma) superen els 15-000, el bagre (Leuciscus cephalus) uns 60-000 i els carpins (Carassius) fins a 380 000. Com es veu, les dràstiques caigudes poblacionals poden ser compensades amb una certa facilitat, si es restableixen les condicions adients per a la vida d’aquests animals.

En realitat, és a la muntanya, en els cursos alts, on la pesca reprèn la seva importància, com a activitat de lleure i esport i, cada dia més, com a font de recursos econòmics. En aquests indrets, la família més abundant i representativa és la dels salmònids, és a dir truites i salmons. La truita comuna (Salmo trutta) és l’espècie més emblemàtica, encara que hom hi pot afegir el salmó del llac Ohrid (i els seus afluents), Salmothymus ohridanus, a la frontera entre Albània i Macedònia. En els rius salmonícoles hom troba una progressiva disminució dels elements d’altres famílies a mesura que hom puja en altitud, fins a trobar la truita com a única espècie autòctona en les aigües més fredes. En aquestes zones, habitualment de característiques oligotròfiques, les produccions ictiològiques acostumen a ser d’entre un 5 i un 20% de les de trams mitjans dels mateixos rius, cosa que fa a primera vista sorprenent que la pesca esportiva es desenvolupi en aquests indrets. Això no obstant, la netedat dels rius, les seves característiques més salvatges, la major dificultat de pesca de les truites (considerades com a trofeu) i les seves millors qualitats organolèptiques expliquen aquest fenomen. És difícil establir amb exactitud quines són les xifres de pescadors de truites en els països perimediterranis, però aquesta és una activitat en alça. Valgui com a exemple la introducció de truites en nombrosos indrets on no són una espècie que es pugui trobar en condicions naturals. Així, a més dels llacs, rierols i barrancs de muntanya, fora dels dominis mediterranis, ha estat introduïda en nombrosos rius mediterranis, freqüentment de zones de muntanya mediterrània aïllades, per a la pràctica de la pesca. Però en molts casos, això ha constituït un greu problema de caire ecològic, atès que es tracta d’un peix depredador. Les espècies més afectades es troben entre els amfibis (principalment tritons, Triturus, Euproctus), determinades espècies amenaçades de peixos i alguns invertebrats endèmics.

Les espècies introduïdes

Ara bé, el fet que molt sovint les espècies autòctones mediterrànies no fossin especialment adients per a la pesca esportiva (freqüentment per l’absència d’espècies depredadores de gran talla), ha determinat la introducció d’algunes espècies apreciades pels pescadors esportius, sovint procedents de biomes molt diferents dels mediterranis. A la conca mediterrània, tant a Europa com a l’Àfrica septentrional, els peixos més introduïts són principalment d’origen centreuropeu i nord-americà. Entre els primers hom troba el luci (Esox lucius), la tenca (Tinca tinca), algun salmònid (Hucho hucho) i els silurs (Silurus glanis). Entre els americans destaquen els centràrquids, com el “black-bass” o perca americana (Micropterus salmoides) i el peix sol (Lepomis gibosus), els peixos gat (Ictalururs) i salmònids com Salvelinus fontinalis o Onchorynchus mykis. Aquests animals assoleixen dimensions considerables (fins a més de 2 m de llargada en els silurs) i requereixen gran quantitat d’aliment. És per això que en nombrosos indrets han desestabilitzat els ecosistemes aquàtics.

En altres casos, les causes d’introducció han estat diferents, però el seu efecte és igualment poc desitjable. La gambúsia (Gambusia), introduïda pel control dels mosquits, ha fet recular en molts indrets espècies molt més valuoses i amenaçades com ara el fartet. En determinats casos, els peixos han estat introduïts per la seva utilització com a esquer per a la captura d’altres peixos, com ara el barb roig de muntanya (Phoxinus phoxinus).

També algunes espècies que viuen en els rius mediterranis han estat introduïdes en indrets on no vivien de manera natural. Entre aquestes destaca la truita comuna, introduïda en moltes illes mediterrànies com per exemple Còrsega i també a les mediterrànies ultramarines (la mateixa truita comuna és molt abundant als rius del Xile mediterrani, i alguns ciprínids com ara la carpa també es troben molt estesos pels rius de totes les mediterrànies).

L’activitat ramadera

Principals races i àmbits originals d’ovelles i cabres mediterrànies. La conca mediterrània ha estat bressol de races d’animals domèstics, que han estat seleccionades per llurs aptituds a produccions diverses, principalment lleteres o càrnies. En la selecció del bestiar ha influït l’adaptació a un clima contrastat entre les estacions, la capacitat per a consumir vegetacions llenyoses o pobres i la resistència a certes malalties.

Editrònica, a partir de Joffre, 1991

La major part d’àrees amb un clima de tipus mediterrani no han estat mai típicament ramaderes, a causa de l’escassetat d’ambients aptes per a la pastura de grans herbívors i, per tant, per a la cria del bestiar. El clima mediterrani, amb els seus estius càlids i secs, no afavoreix el desenvolupament de prats i pastures de qualitat, que requereixen quantitats d’aigua més grans. Hi ha hagut una ramaderia de producció basada en l’ovella i, sobretot, una ramaderia de subsistència basada principalment en la cria de cabres. Quan el farratge és de baixa qualitat i valor alimentari escàs, no hi ha cap animal més ben adaptat que la cabra.

La ramaderia extensiva sedentària: la cabra

Forta, resistent i sòbria, la cabra (Capra hircus) digereix més fàcilment l’aliment groller i ric en cel·lulosa de la vegetació mediterrània que els altres ruminants, i ja al paleolític mitjà i superior era un animal utilitzat com a aliment pels caçadors-recol·lectors de la conca mediterrània; així ho demostren les diverses restes d’ossos trobades en jaciments d’aquestes èpoques, per exemple als jaciments de Grimaldi, a Ligúria, prop de la frontera franco-italiana; de Terra Amata, a Provença, prop de Niça; de l’Hortus, al Llenguadoc, no gaire lluny de Montpeller; a la cova de l’Aragó, a la Catalunya Nord, prop de Perpinyà; a l’Arbreda, a Catalunya, prop de Girona, i a l’abric Romaní, també a Catalunya, prop de Capellades. En assentaments natufians del Creixent Fèrtil també han estat trobades nombroses restes de cabra salvatge. Quan, en el període neolític, els humans aprengueren a domesticar els animals, la cabra fou, amb l’ovella i el porc, un dels primers animals domèstics.

El bestiar cabrum

En l’alimentació de la cabra (Capra hircus) es donen fenòmens de sinèrgia, és a dir, de potenciació de l’absorció de nutrients. Si la cabra s’alimenta només de farratge d’alzina, per exemple, arriba a assolir els valors nutricionals necessaris per al seu manteniment però no pas per a la producció de llet. En canvi, si al farratge natural li afegeixen pinso enriquit amb melassa, urea i minerals augmenta, a més, l’absorció del fullam d’alzina i s’assoleixen els valors necessaris per a la lactància.

Editrònica, a partir de Joffre, 1991

La cabra domèstica actual (Capra hircus) sembla que prové de la hibridació de dues espècies de cabres salvatges primitives del final del període terciari i començament del quaternari. En aquella època trobem tres espècies diferents de cabra: la Capra aegagrus o pasang, la Capra falconeri o “markhor” i, segons alguns autors, la Capra prisca, avui desapareguda i que no pocs autors opinen que era simplement una varietat de cabra domèstica dels Balcans i del sud-est d’Europa. L’estudi del crani i de la disposició de les banyes de la cabra domèstica fa pensar que possiblement s’hagi originat a partir de la Capra aegagrus que encara subsisteix en estat salvatge a Creta, Àsia Menor i el Caucas. De tota manera, és molt probable que s’hibridés amb Capra falconeri o Capra prisca per donar lloc a algunes races de cabres domèstiques actuals. Les hipòtesis més consistents situen la domesticació entorn de 9 000 anys enrere en algun punt d’Anatòlia, des d’on es difongué ràpidament cap a Palestina (i més tard cap a Egipte i Àfrica del Nord) per una banda, i cap als Zagros (i més tard cap a l’Iran i l’Índia per una altra). Posteriorment, com a part integrant del complex agrícola i ramader del neolític del Creixent Fèrtil, es difongué per tota la conca mediterrània, començant per les costes de l’Egea i els Balcans.

Amb la posterior selecció humana de les varietats més aptes per a la cria i de les que oferien un rendiment millor, es va originar una gran diversitat de races, que s’agrupen en tres línies principals: europea, africana i asiàtica. Les cabres de la línia europea són de pelatge molt variat, uniforme o bé amb taques, i inclouen una gran varietat de races, com la granadina, la serrana, la grega, la murciana, etc. Les cabres de la línia africana són cabres poc robustes, de pelatge uniforme, orelles llargues i sense banyes. Les de la línia asiàtica es caracteritzen pel seu pelatge llarg i perquè no tenen banyes o bé les tenen estretes i espiralades, dirigides enrere. Tot i que actualment a les àrees del voltant de la mar Mediterrània es cria una gran diversitat de races de cabres, la més típica és la malaguenya, altrament dita costanera, que és la dominant tot al llarg del litoral mediterrani de la Península Ibèrica i al Marroc. La cabra malaguenya té un pelatge de color roig clar uniforme, que tira més cap al beix o cap al marró segons de la subraça. S’explota principalment per la llet.

Les pràctiques pastorals

La cria de cabres es fa, majoritàriament, de manera extensiva, encara que també s’adapten a l’estabulació. La ramaderia de tipus extensiu és un sistema en què el bestiar viu permanentment al camp i s’alimenta dels recursos naturals que aprofita directament en pasturar. Per a seguir aquest sistema calen extensos territoris; per això, quan la cria de cabres domèstiques es va començar a fer en grans ramats, aquests van anar desplaçant les cabres salvatges, el nombre de les quals es va anar reduint fins a quedar confinades a les parts més elevades de les muntanyes, on els cabrers no porten els seus ramats. Tradicionalment, les cabres brostegen o pasturen lliurement en un determinat tros fins que, esgotada la pastura, es traslladen una mica més enllà. Gairebé mai no són tancades en estables i quasi tota l’alimentació és per pastura; algunes vegades se’ls dóna farratge, però la major part de l’any aprofiten l’aliment que mengen a les deveses, als camps en guaret, als terrenys pobres no cultivables, i a les muntanyes, ja que aquests animals tenen una gran agilitat per a enfilar-se en llocs aparentment inaccessibles i anar a rosegar els brots més amagats entre les roques i les pedres. Al començament de la primavera, quan l’herba escasseja, es veuen obligades a alimentar-se dels brots i les fulles tendres dels arbres.

La ramaderia extensiva, sense estabular, implica una alimentació irregular i sovint deficitària, ja que només utilitza els recursos naturals que té a l’abast, l’abundància dels quals depèn de les estacions climatològiques. Amb un règim climàtic com el mediterrani, durant la primavera, la producció exuberant de les pastures fa que hi hagi més aliment del que necessita el ramat, mentre que la resta de l’any l’herba i el brostam no cobreixen les necessitats dels animals. Però, a més a més de les diferències estacionals en les pastures, la quantitat d’aliment també varia cada any segons les pluges de tardor, les temperatures hivernals i les reserves de l’estiu. Un altre inconvenient és que sota el clima mediterrani és fàcil que es produeixin períodes de forta sequera que fan disminuir el valor alimentari de les plantes, i alhora limiten la quantitat d’aigua disponible per als animals, que pot no ser suficient.

Als problemes provocats per la irregularitat del clima, cal afegir el fet que els sòls de tipus mediterrani solen ser pobres en elements minerals, sobretot en fòsfor, de manera que la vegetació no té el mateix valor nutritiu que el que pot tenir en altres climes. El sòl és, en moltes regions de la Terra, un recurs limitat i insubstituïble, i les regions mediterrànies no en són una excepció. Per tant, la quantitat d’animals que formen el ramat s’ha d’establir d’acord amb la disponibilitat d’aliment de cada ecosistema, que, al seu torn, depèn enormement del factor edàfic, sovint inestable. L’escassetat d’aliment durant gran part de l’any també té l’inconvenient que obliga el ramader a preveure que els moments de màxim requeriment nutricional dels animals (final de la gestació i període de lactància) es donin quan hi ha més menjar, o sigui a la primavera, per més que sempre hi ha la possibilitat de donar un complement alimentari als animals en forma d’herba tallada prèviament o bé en forma de pinso.

Els productes caprins

De la cabra s’aprofita, sobretot, la llet, molt rica en greix, caseïna i lactosa. De totes les femelles de mamífers domèstics, la cabra és la que produeix més quantitat de llet en proporció al seu pes: una cabra de 30 kg pot donar de 300 a 400 litres de llet a l’any, o sigui, de 12 a 13 vegades el seu pes, mentre que la vaca només en produeix de 5 a 6 vegades el seu pes. La llet de cabra s’utilitza directament o bé se’n fan formatges. De la cabra també s’aprofita la carn, especialment la de cabrit —molt tendra, bé que poc nutritiva— perquè la carn de la cabra adulta és dura i filamentosa, de manera que es considera de baixa qualitat i només es consumeix allà on escasseja el bestiar oví.

A Califòrnia i a l’Àfrica del Sud es crien cabres de races asiàtiques (d’angora i caixmiriana) originàries de les muntanyes de Caixmir (Nord de l’Índia) i d’Afganistan. El pelatge d’aquestes cabres, llarg, fi i sedós, té gran valor com a fibra tèxtil i s’utilitza per a fabricar teixits de qualitat. La raça d’angora, que també es cria a Grècia i a Turquia (de fet el seu nom deriva de l’antiga denominació de la capital turca, Ankara), s’esquila periòdicament per obtenir-ne el pèl. Les cabres caixmirianes no s’esquilen, sinó que se n’aprofita el pèl que els cau de manera natural a la primavera; en aquesta època hom pentina la cabra cada dos dies amb una pinta fina i en recull el pèl. Ja de manera més secundària, de la cabra també s’aprofita la pell, per a fer-ne cuiro, i les banyes, per a treballs de torneria.

La cabra no és un animal eficient des del punt de vista productiu, i per això, el ramader, sempre que pot, prefereix dedicar-se a la cria d’un altre tipus de bestiar que li aporti més beneficis econòmics. Això ha fet que als països desenvolupats, que poden suplir les deficiències alimentàries de la vegetació natural de la regió mediterrània amb pinsos i fencs, hom hagi optat per la cria d’altres tipus d’animals més rendibles; per consegüent, el nombre de cabres s’ha anat reduint cada vegada més. De tota manera, el cabrum és encara ara el bestiar dominant a moltes zones de clima mediterrani, sobretot a les costes d’Àfrica, lloc on el nombre de cabres ha anat augmentant lleugerament aquests últims anys.

La ramaderia extensiva transhumant: l’ovella

Un altre animal que es cria a les regions mediterrànies és l’ovella (Ovis aries), un remugant parent de la cabra. Encara que no tan rústica com la cabra, l’ovella és un animal poc exigent, que no necessita gaires atencions i permet la utilització de terrenys marginals, on menja herbes que altres remugants, com les vaques, no voldrien. A més a més, l’ovella s’adapta bé als climes secs i càlids, on l’escassetat del farratge limita la cria dels bovins. Bé que actualment la ramaderia ovina està estesa pràcticament per tot el món, les zones més aptes per a la seva explotació són les regions que queden a banda i banda del paral·lel 40. A nivell d’aquest paral·lel, aproximadament entre els 30° i els 45° de latitud, se situen precisament els climes de tipus mediterrani, que, segons sembla, són el lloc d’origen i difusió del bestiar oví.

El bestiar oví

L’ovella és d’origen incert, i els seus parents vius a les àrees mediterrànies són els muflons (Ovis musimon i O. orientalis), que s’assemblen a les ovelles però tenen les banyes més desenvolupades. El mufló viu en ramats i és abundant a Xipre, Sardenya i Còrsega (Ovis musimon) i en alguns punts d’Anatòlia i l’Iran occidental (O. orientalis). El seu parentiu amb les ovelles és tan proper que es poden creuar amb elles i donar una descendència fèrtil. Les dades arqueològiques i cromosòmiques disponibles semblen indicar que l’ovella domèstica deriva d’un mufló i que la seva domesticació es produí en algun lloc de la Mediterrània oriental fa entre 10-000 i 11-000 anys; posteriorment, com a part del complex agrícola i ramader del neolític del Creixent Fèrtil, es difongué per tota la conca mediterrània i més enllà i tot. Una característica curiosa dels bòvids del gènere Ovis és que, amb molt poques excepcions, totes les espècies salvatges tenen la cua curta, mentre que les espècies domèstiques la tenen molt llarga. Aquest fet sembla que és una degeneració produïda per la domesticitat.

Les pràctiques pastorals

Grans rutes de transhumància a la conca mediterrània. La migració regular del bestiar domèstic, principalment d’ovelles, comporta el desplaçament cap a les pastures d’alta muntanya a l’estiu i cap a les valls resguardades a l’hivern. A l’interior de la Península Ibèrica, els itineraris de transhumància eren formats per rutes principals, les anomenades “cañadas reales”, i per rutes secundàries, els anomenats “cordeles” i “veredas” que hi desembocaven o les interconnectaven. Les “cañadas reales” de la Mesta feien 90 vares castellanes d’ample (uns 75 m) i eren les vies per on circulaven els grans ramats, amb recorreguts de fins a 800 km; els “cordeles” feien unes 45 vares d’ample (38 m), i les “veredas” en feien 25 (21 m) i connectaven les vies principals.

Editrònica, a partir de Grigg, 1970

La principal característica de la cria d’ovelles és que, tradicionalment, es fa de manera transhumant. La transhumància és una forma de ramaderia que representa migracions regulars del bestiar domèstic i dels seus propietaris —o només dels seus vigilants, els pastors— cap a les valls resguardades a l’hivern i cap a les pastures de muntanya a l’estiu, per tal d’aprofitar l’escalonament dels pasturatges. És, per tant, una manera eficaç d’explotar la productivitat de regions inhabitables i improductives durant una part de l’any. El pasturatge de tipus transhumant existeix des de temps immemorials i és el sistema més primitiu d’explotació ovina a les regions mediterrànies, on sovint representa l’única manera d’aprofitar els terrenys no aptes per a altres tipus d’explotacions. Però la transhumància no és una tècnica exclusiva de les regions amb un clima mediterrani, sinó que es practica també a moltes altres parts del món; pràcticament en qualsevol lloc on hi hagi pastures altes de muntanya de clima massa fred per poder ser consumides en cap altra estació de l’any que no sigui l’estiu.

Hi ha diversos tipus de transhumància; la que es practica en ambients mediterranis consisteix a tenir els animals a la plana durant l’hivern i a l’estiu, quan ve la secada, pujar-los a la muntanya. Les pastures d’hivern, o sigui, de la plana, són més pobres però també més extenses i compartides amb els agricultors, ja que solen estar constituïdes per rostolls i guarets. Així, les ovelles que pasturen en aquests terrenys ajuden a millorar la qualitat dels sòls amb els seus fems. Les pastures d’estiu estan constituïdes per les muntanyes properes, menys extenses però amb una abundància més gran d’aliment. Tot i que la transhumància té molts avantatges, també té els seus inconvenients: per exemple, un dels problemes més greus és que representa un elevat risc de transport de malalties d’un lloc a l’altre.

En la ramaderia transhumant, els animals de diferents propietaris són ajuntats a l’hora de migrar i són conduïts tots junts per un o més homes. Per reconèixer posteriorment les ovelles de cada amo, abans d’ajuntar-les, són marcades seguint diferents sistemes, per exemple fent una marca al llom amb pega o foc, o bé retallant l’orella segons un disseny concret.

Els encarregats de guiar el bestiar durant els desplaçaments transhumants són els pastors. El pastor és considerat una persona important, respectable i sàvia que, a part tenir notables coneixements sobre els animals, també sap moltes coses sobre plantes medicinals i altres remeis aplicables als accidents i malalties més habituals en el bestiar i en ell mateix durant els desplaçaments anuals. Durant els desplaçaments transhumants, encara que no és imprescindible, és millor posseir alguna pleta o corral on puguin pernoctar les ovelles. El corral té l’avantatge que permet concentrar els animals tots junts en un espai tancat i, així, poder-los vacunar, donar-los una ració supletòria d’aliment en cas que calgui, inspeccionar-los i curar les possibles ferides i malalties. A més a més, el fet de tenir els animals concentrats és una protecció mútua contra les inclemències del temps, ja sigui el mal temps o bé un temps excessivament assolellat. També té l’avantatge que permet aprofitar els fems produïts durant la nit. Una altra funció que permet el corral és donar sal a les ovelles, cosa molt necessària, perquè no totes les plantes en porten prou. La quantitat de sal que cal subministrar depèn de la qualitat de l’aliment, però, per terme mitjà, calen entre 30 i 40 kg de sal per 100 ovelles cada 8 dies.

Tot i que a la majoria de les àrees mediterrànies els ramaders viuen sedentàriament i és només el pastor amb el bestiar el que es trasllada, també hi ha grups humans molt més mòbils. Aquest és, per exemple, el cas d’alguns pastors nòmades del Pròxim Orient, que crien grans ramats mixtos de cabres i ovelles. Durant l’hivern viuen a les terres baixes del sud, on hi ha poca herba per als seus animals, però on poden aprofitar grans extensions de pastura. Mentrestant, les pastures de muntanya estan cobertes de neu. A la primavera i a l’estiu, les pastures de la plana es van assecant i, a mesura que ho fan, els pastors van migrant cap al nord. Quan al final de l’agost les pastures d’alta muntanya estan totalment seques, tornen cap al sud i els ramats aprofiten els rostolls de les últimes collites.

La transhumància va desapareixent d’aquelles zones on s’ha implantat el regadiu a gran escala, amb la qual cosa els terrenys que abans eren improductius a causa de la falta d’aigua durant l’estiu mediterrani, sec i càlid, i de la pobresa dels sòls d’aquestes àrees, ara es poden conrear gràcies a l’aportació artificial d’aigua i adobs. Això limita el nombre de terrenys no cultivats i, per tant, aptes per a la pastura de les ovelles, al mateix temps que elimina el guaret, de manera que no queden mai terrenys sense cultivar on poder portar els ramats. A la zona nord de la conca mediterrània, la transhumància va començar a desaparèixer a partir de la segona meitat del segle XIX i el bestiar oví és reemplaçat per bestiar boví o porcí no transhumant. Però la ramaderia intensiva constitueix un sistema recent, i fins a la dècada dels setanta, la transhumància ha mantingut en l’àmbit mundial una importància molt gran, que encara manté a moltes àrees.

Els productes ovins

De l’ovella, se n’aprofita la carn, la llet i la llana. Hi ha races d’ovelles més específicament lleteres i d’altres més específicament llaneres, bé que en realitat la producció és sempre mixta (llana-carn o llet-carn). Finalment, hi ha races típicament per a carn, i la llet o la llana es consideren com a subproductes. L’explotació d’ovelles per a llet es fa principalment al Llevant mediterrani, a Grècia i, en menys abundància, als Balcans. Les races que s’exploten per a carn són més aviat les del sud de la conca mediterrània, sobretot les de l’Àfrica septentrional. En canvi, a les regions mediterrànies de l’Europa occidental, de Sud-àfrica i d’Austràlia el producte que s’explota per excel·lència és la llana.

Les millors ovelles, des del punt de vista de la producció llanera, són les de raça merina, que es considera que són les que donen una qualitat de llana més òptima. Les ovelles d’aquesta raça han servit, mitjançant creuaments, per a millorar la llana de moltes races d’ovelles de tot el món. El seu origen és discutit, però actualment hi ha el consens que en la forma actualment coneguda es tracta d’una mutació introduïda a Al-Andalus pels àrabs del nord del Marroc al segle XIV, si bé l’origen remot caldria buscar-lo probablement en races d’ovelles de llana fina de l’orient mediterrani o de la mateixa Península Ibèrica introduïdes a l’Àfrica septentrional en època romana o encara abans. Les excel·lents característiques de la raça merina —resistència a la calor i al fred, regulació tèrmica eficaç, altes qualitats llaneres, bona disposició i resistència a caminar, etc.— van afavorir que fos àmpliament criada i protegida políticament, de manera que es va estendre fàcilment per tota la Mediterrània i, a partir del segle XVIII, pels climes més continentals (el 1723 va entrar a Suècia, el 1765 a Alemanya, el 1769 a Hongria i el 1776 a França). A tot arreu ha donat excel·lents resultats com a productora de llana, i ha estat molt millorada, mitjançant una selecció racional, en alguns països i, en canvi, molt descurada en d’altres. Actualment, els millors exemplars són els que es crien en climes mediterranis, sobretot els australians i els sud-africans. A totes dues regions les ovelles merines hi van ser introduïdes pels europeus al segle XVIII, i hi van prosperar ràpidament. Des de les regions de clima mediterrani del sud d’Austràlia els ramats d’ovelles merines es van anar estenent per tot el continent, sense que es parés esment en el sobrepasturatge i els danys que ocasionaven a la vegetació natural quan els ramats arribaven a les àrees més seques i àrides del centre del continent. La llana de les ovelles merines australianes es destinava, sobretot, al mercat tèxtil d’Anglaterra. La qualitat de la llana no sols depèn de la raça d’ovella de la qual provingui, sinó també de l’edat i el sexe i de la zona de l’animal d’on sigui extreta. Si abans la llana era essencial per a la producció de teixit, actualment, amb les fibres artificials, no n’hi ha una demanda tan gran per part del sector tèxtil, i la seva producció ha disminuït molt, ja que els ramaders prefereixen explotar races d’ovelles de carn, de les quals poden obtenir més beneficis.

De l’ovella també se n’aprofita la llet, que s’explota sobretot a Turquia i als Balcans, i que s’utilitza per a fer formatges; per exemple, el famós formatge manxego de la Manxa, o bé el rocafort, que es fabrica a Occitània (França) des del temps dels romans. La carn de l’ovella, de preu assequible, també és prou apreciada. De fet, és el producte més rendible del bestiar oví, a causa del seu baix cost de producció, només més elevat que el del conill. A més, la carn de xai és molt suculenta, fàcil de trossejar i fàcil de cuinar. La pell de l’ovella s’explota per a pelleteria, amb el nom d’ant si és mat, i de napa si és brillant. També se n’obté el pergamí, un cop pelada i deixada assecar. Encara ara, a molts llocs, dels intestins de l’ovella se’n fan cordes musicals. Un subproducte important de la cria de les ovelles són els fems (xerri), que són molt apreciats com a fertilitzants naturals, ja que no es perden amb l’aigua i són absorbits fàcilment per les plantes. Una ovella produeix aproximadament uns 2.500 kg de fems l’any.

El bestiar de les deveses: el porc

Les deveses formen un paisatge típicament mediterrani, caracteritzat per grans extensions de terra on es deixa créixer la vegetació natural, incloent-hi els arbres, però sotmeses a explotació pel bestiar. Es destinen principalment al pasturatge, però també se n’aprofita la fusta i la llenya i, esporàdicament, s’utilitzen per a conrear-ne una part i com a terrenys cinegètics.

El bestiar porcí

A les deveses s’ha desenvolupat una ramaderia basada fonamentalment en el bestiar porcí, que pastura en llibertat per aquest hàbitat. Tot i que a les mediterrànies, com a arreu del món, la tendència predominant els darrers decennis ha estat engreixar els porcs en granges, perquè d’aquesta manera s’obté un major rendiment en la producció de carn, l’explotació del porcí a les deveses s’ha mantingut gràcies al fet que els porcs que s’hi crien són utilitzats per una indústria artesanal que n’aprofita la carn per a fer-ne uns productes molt apreciats per les seves qualitats úniques. Així doncs, un altre animal que forma part de la ramaderia mediterrània és el porc, un dels primers animals en ser domesticat, després de l’ovella i la cabra.

El porc (Sus scrofa) es va començar a criar per convertir en carn recursos altrament poc aprofitables, i és un animal molt comú a l’àrea mediterrània, bé que s’adapta a molts climes diferents. No obstant això, no és criat a les regions mediterrànies de religió islàmica ni jueva malgrat que com a mínim un dels seus centres de domesticació se situa al Creixent Fèrtil. Fa més de 10-000 anys que els humans iniciaren la domesticació de diferents animals, i des d’aleshores han anat seleccionant les espècies que no competien amb ell pels aliments; la majoria d’animals domèstics són herbívors que consumeixen la vegetació natural que l’home no pot aprofitar. Els àrabs i els hebreus que actualment ocupen àrees mediterrànies, originàriament venien de regions molt més àrides i càlides —molt probablement dels deserts sorrencs d’Aràbia— on escasseja l’aigua, i on la cria de porcs (que necessiten molta aigua per a sobreviure) hauria entrat en competència amb els humans.

Tot i que els testimonis més antics de domesticació del porc daten d’uns 9 000 anys enrere a l’Anatòlia meridional (Çayönü), s’admet generalment que la domesticació del porc s’ha produït independentment a diferents àrees on vivia el senglar. Actualment s’exploten una gran varietat de races porcines, totes elles descendents del Sus scrofa, o porc senglar europeu, hibridat amb el Sus vittatus, o porc asiàtic, que els descobridors europeus van portar d’Àsia. Es conserva al sud de la Península Ibèrica (sobretot a Extremadura i a l’Andalusia occidental) i a les Illes Balears (sobretot a Mallorca) una línia porcina peculiar, que alguns autors han considerat de domesticació independent a partir d’un hipotètic Sus mediterraneus: la línia ibèrica de porcs de pell fosca.

Les diferents races de porcs de les regions mediterrànies estan estretament vinculades a models tradicionals d’explotació. Per exemple, el porc mallorquí, un porc de color negre que pertany al tronc ibèric i, per tant, és afí a les races negres del sud i l’oest peninsular, s’aprofita en règim mixt d’estabulació i pasturatge, en explotacions de nombre reduït. La seva alimentació està lligada a les figues i les figues de moro, unes i altres abundants a les Balears, les primeres des de l’antiguitat i les segones —que provenen d’Amèrica— del segle XVI ençà. D’aquest porc se’n feia la sobrassada, que actualment es fa d’altres tipus de porc, ja que aquesta espècie pràcticament s’ha extingit. Els últims 20 o 25 anys, l’increment important del turisme a les Illes Balears ha fet disminuir el nombre de figueres i de figueres de moro, amb la qual cosa també ha disminuït el nombre de porcs. Un altre exemple de porc mediterrani és el porc de Còrsega, molt petit, rústic i semblant al senglar, que viu en llibertat al bosc i s’alimenta de fages, aglans i castanyes. Com passa amb el porc mallorquí, actualment, només en queden uns pocs exemplars de raça pura.

La producció porcina

El porc és molt productiu perquè és molt fèrtil, i és l’animal més rendible i el primer pel que fa a la producció càrnica a escala mundial. És omnívor —pot menjar tota mena d’aliment d’origen animal o vegetal— i, per tant, se’l pot alimentar fàcilment fins i tot amb deixalles, tot i que no és la millor manera d’obtenir-ne un alt rendiment càrnic. Se’l pot portar a pasturar i també menja patates, remolatxes, naps i fems de cervesa. De tots els animals domèstics, és el que té una capacitat més gran per a transformar l’aliment en carn de manera ràpida i eficaç: al llarg de la seva vida, el porc pot transformar el 35% de l’energia que contenen els seus aliments en carn, davant del 13% del bestiar oví i el 6,5% del boví. Per cada 2 kg d’aliment ingerit un godall pot augmentar el seu pes aproximadament en mig quilo, mentre que una vaca ha d’ingerir 5 kg d’aliment per a augmentar el seu pes en la mateixa quantitat. A més a més, l’embaràs d’una vaca dura nou mesos i pareix un sol vedell, mentre que l’embaràs d’una truja dura només 4 mesos i pareix vuit o més godalls.

La transformació en embotits i pernils dels productes derivats del porc ha mantingut tradicionalment un caràcter força artesanal, i s’ha posat més interès en la qualitat que en la quantitat del producte. Això no obstant, els darrers anys hi ha hagut un increment de la indústria alimentària basada en la cria del porcí estabulat a la qual ens referirem més endavant. Aquest increment, encara més important en altres biomes temperats que no pas a les mediterrànies, s’explica entre altres coses perquè el porc és un candidat molt apropiat per a la industrialització, a causa del seu cicle reproductiu curt i la seva gran fertilitat. En contra de l’explotació industrial d’aquests animals, hi ha el problema de la dependència del subministrament d’aliment extern i les dificultats que ocasiona l’eliminació dels fems, o purins, solucionables si la mateixa explotació produeix part de l’aliment del porc i fa servir els fems com a adob.

La devesa i el porc ibèric

El porc ibèric, probablement la raça mediterrània de més interès, és de color negre, amb unes orelles no gaire grans en forma de visera, els subnasals allargats per a furgar i el coll curt i amb papada. N’hi ha dues varietats, una de color negre, amb cerres o sense, i una de rosada amb taques negres, aquesta pràcticament extingida. Però el porc ibèric s’ha creuat amb altres races de porc, principalment amb el duroc, i actualment no queden gaires porcs ibèrics de raça totalment pura.

L’hàbitat natural del porc ibèric eren les deveses poblades amb alzines i sureres. Durant molt de temps, aquest porc va ser el principal proveïdor de carn per a consumir en fresc o bé curada a les regions on es criava. Pastura i aprofita subproductes del camp, per exemple aglans i castanyes, i no és explotat intensivament. Durant la primavera s’alimenta d’herbes baixes que no volen ni les vaques ni les ovelles. També s’alimenta de glans d’alzina (Quercus ilex) i, en menor quantitat, de surera (Quercus suber). L’herba de la seva dieta dóna una qualitat especial al pernil; després d’una tardor seca, en què falta l’herba, els pernils tenen una qualitat inferior. La carn del porc ibèric és molt més gustosa que la del porc blanc. Els aliments naturals que el porc obté de la devesa fan que el seu aroma s’infiltri en les masses musculars i donen a la seva carn un gust especial i una qualitat especial al pernil (després d’una tardor seca, en què falta l’herba, els pernils tenen una qualitat inferior), d’aquesta manera s’obtenen uns productes de màxima qualitat i únics al món. El procés d’elaboració i curació del pernil ibèric és molt llarg, sobretot a causa del contingut més gran de greix intramuscular del porc ibèric, que fa més lenta la deshidratació i el repartiment de la sal. Per a obtenir un bon pernil és recomanable que el porc hagi reposat abans de matar-lo, i durant el sacrifici el sagnat ha de ser òptim, la qual cosa s’aconsegueix degollant l’animal. Una vegada esquarterat, s’ha de rentar i salar a mà, i a continuació es deixa assecar de manera natural en un lloc fresc i sec durant dos anys.

El porc ibèric sempre ha estat lligat a la devesa i a l’aglà que n’aprofita. Per a protegir aquest tipus de ramaderia, ja al segle XVI, a Espanya hi havia furs que castigaven durament el robatori de glans, i no es permetia entrar a les deveses sense el permís del propietari, tal com també passava amb els ramats transhumants. Actualment, el porc ibèric només viu en zones pròximes al litoral del sud-oest de la Península Ibèrica, o sigui a Andalusia occidental, Extremadura, Salamanca i també l’Algarve i a l’Alentejo portuguesos. Dins d’aquesta regió podem distingir entre dues àrees diferenciades: les àrees amb una producció d’aglans, on es cria el porc ibèric, i les àrees sense producció d’aglans, on no es pot criar el porc ibèric però es curen els seus productes. A més a més hi ha unes àrees de solapament entre aquestes dues.

Els últims anys, factors de tota mena han contribuït a la progressiva disminució de la producció del porc ibèric. A partir del 1960, amb la introducció de la pesta porquina africana (contra la qual el porc ibèric no té defenses a causa del seu sistema d’explotació), l’associació porc ibèric-devesa ha anat perdent importància. Independentment, també hi ha hagut una regressió de la devesa; així el 1972 Espanya va produir 4 milions de glans, mentre que el 1982 només va arribar a una setena part d’aquesta quantitat. A més a més, actualment, també es crien ovelles i vaques dins la devesa, bé que és més profitós criar-hi porcs, perquè saben pelar els glans, amb la qual cosa disminueix la quantitat de material fibrós ingerit i augmenta la digestibilitat de l’aliment. Finalment, cal tenir en compte el caràcter tradicional d’aquesta forma d’explotació; mentre la producció porcina s’ha orientat a produir carn en quantitat per a l’alimentació humana (a base de crear granges amb races seleccionades per engreixar els porcs de manera intensiva), el porc ibèric es manté gairebé com una activitat artesanal, que, tot i la bona qualitat dels seus productes, té dificultats per a fer-se lloc al mercat de consum.

El bestiar estabulat

Durant molt de temps l’home s’ha preocupat més pel rendiment que li proporcionava l’animal que no pas per l’origen d’aquest rendiment. Al principi només es fixava en la producció de llet, carn, llana i els altres elements que obtenia del bestiar, però no tenia en compte les necessitats de l’animal per a poder produir tot això. Més endavant, amb l’ajuda de noves tècniques ramaderes, va aconseguir tenir cura satisfactòriament de l’animal perquè produís al màxim invertint el mínim en les seves atencions. Així apareix la ramaderia intensiva, en què l’animal està permanentment, o bé durant part del dia, estabulat i l’home li proveeix la seva ració d’aliment. En aquest sentit, la tendència actual és la d’intentar adequar la ramaderia a la producció industrial.

El procés històric

Tradicionalment, a l’àrea mediterrània, el bestiar, o bé era un element complementari de les explotacions agrícoles, on el que més interessava eren els productes que s’obtenien del camp, o bé era atès de manera extensiva en pastures i deveses. Però des del principi del segle XX, aquesta situació va començar a canviar, sobretot a conseqüència d’una crisi de sobreproducció agrícola que va provocar una davallada alarmant dels preus dels productes obtinguts del camp, de manera que es va mostrar més interès en les possibilitats de la ramaderia. Per augmentar la producció del bestiar, a part de fer una selecció de les races més productives des del punt de vista econòmic, se’n va fomentar l’estabulació, perquè tenir els animals en un recinte tancat permetia aconseguir un rendiment molt més elevat que criar-los en un règim de semillibertat com és l’extensiu. Des del principi del segle XX, en què es va generalitzar l’estabulació del bestiar, moltes explotacions agràries van passar de ser una activitat complementària a ser tan o més importants que l’agricultura. Molts petits agricultors van poder subsistir —i alguns fins i tot es van enriquir i van poder comprar la terra que treballaven— gràcies als beneficis que obtenien de l’estabulació dels animals.

L’estabulació va representar un canvi important en la producció ramadera. Abans els animals depenien del medi on vivien per a alimentar-se, un medi natural que l’home no podia controlar, i que havia donat lloc a una ramaderia característica a cada climatologia. A l’àrea mediterrània, s’hi havia estès una ramaderia basada en les cabres i les ovelles que s’alimentaven de les migrades pastures. A més a més, rebia periòdicament els ramats transhumants que procedien de zones més fresques on trobaven pastures molt més abundants, però que a causa del fred no estaven disponibles tot l’any. A les deveses s’havia establert un bestiar porcí, també perfectament adaptat al medi. Com que l’estabulació representa crear unes condicions artificials on criar el bestiar, la seva extensió va anar paral·lela a la disminució de les activitats ramaderes tradicionals de les àrees mediterrànies.

Les condicions d’estabulació

A diferència de la cria d’animals en llibertat, on el ramader depèn del medi per a alimentar el seu bestiar i tenir-ne cura, l’estabulació permet crear artificialment les condicions ambientals que es creuen més convenients per als animals. Així, es pot controlar des de la temperatura, passant per la higiene fins a arribar a l’alimentació. Inicialment, l’estabulació va permetre un seguiment del bestiar per a intensificar la producció, i l’avenç de la tècnica ha permès crear unes condicions ambientals que deslliguen cada vegada més els ramats dels medis on viuen o, millor dit, de l’àrea on estan situades les granges, fins al punt que s’han pogut introduir animals que no eren típics de la zona. Així, per exemple, en alguns llocs de l’àrea mediterrània, s’han establert granges de vaques lleteres, si bé aquest tipus de bestiar no és propi de la zona. De tota manera, encara que el medi hagi deixat de ser un factor imprescindible en la localització de les granges, sempre s’ha de tenir en compte, perquè pot continuar oferint més avantatges a les espècies que típicament hi han viscut.

L’aplicació de la ciència ha permès una millora de les races dels animals que s’estabulen a través de la selecció animal i de la genètica aplicada. Coincidint amb el procés d’estabulació, es va haver de decidir quines eren les races millors per tenir a les granges, i van sorgir dues tendències: una pensava que era millor fomentar les races autòctones de cada zona i, l’altra buscava les races més productives, encara que no fossin de la regió on es pensava establir-les, i intentava aclimatar-les. Finalment, la segona tendència s’ha anat imposant, i avui dia interessa més difondre la raça més productiva que no buscar les races autòctones de cada hàbitat.

La producció del bestiar estabulat

L’estabulació del bestiar ha representat un canvi en la ramaderia mediterrània, que ha anat perdent el caràcter extensiu que tradicionalment havia tingut. El pasturatge, la transhumància o les explotacions ramaderes a les deveses han quedat com uns vestigis d’unes activitats passades, que subsisteixen a còpia d’oferir uns productes diferenciats dels que es produeixen extensivament en les explotacions agro-pecuàries modernes.

Les transformacions que ha portat la societat industrial moderna han provocat canvis en la ramaderia mediterrània, la qual s’ha hagut d’adaptar a les necessitats dels temps. S’ha perdut l’interès en la ramaderia tradicional, a causa dels rendiments majors que ofereix una ramaderia explotada de forma industrial. Així, el bestiar oví ha perdut gran part de la importància que va arribar a tenir, perquè la llana cada vegada ha estat menys utilitzada en els teixits. La introducció del cotó i, més endavant, de les fibres sintètiques, ha fet una dura competència a la llana. El porc ibèric, tot i els intents de modernitzar la seva producció, es manté com una activitat artesanal en regressió i, en canvi, s’han estès altres races de porc molt més rendibles pel que fa a la producció de carn. Dins de l’àrea mediterrània, els ramats de cabres només continuen tenint una certa importància en les àrees més deprimides, fins al punt que la persistència d’aquests ramats en qualsevol lloc és vist com un símbol d’endarreriment. La racionalització de les explotacions ramaderes, combinada amb l’aplicació de la tècnica, ha donat lloc a unes granges amb uns alts nivells productius. Una tendència innovadora és la conversió d’aquests centres en granges autosuficients, dirigides amb la voluntat de produir elles mateixes tots els elements que intervenen en la cria del bestiar, aprofitant els recursos que tenen al seu voltant i sense trencar el medi on s’han instal·lat.

Els rendiments i les inversions de l’estabulació

Mirant l’evolució de la ramaderia mediterrània des del punt de vista de la seva relació amb el medi, veiem que les pràctiques ramaderes tradicionals mantenien un equilibri amb el seu hàbitat. Els animals obtenien del medi on estaven adaptats tots els productes necessaris per a la seva alimentació, sense que aquest quedés profundament afectat. L’estabulació ha provocat un cert distanciament entre el medi i el bestiar, la creació d’unes condicions ambientals favorables i la pràctica d’una alimentació basada en els pinsos, que trenca, en part, la relació entre el bestiar i el lloc on aquest ha viscut tradicionalment. Amb una ramaderia de caràcter extensiu, el medi té uns recursos limitats que els ramats no esgoten completament per no quedar-se sense aliments. La pràctica d’una ramaderia cada vegada més intensiva ha canviat aquest estat de coses, ja que per a aconseguir un increment de la producció calen unes aportacions notables d’aliment i energia que impacten en el medi d’on són extretes. A més a més, la ramaderia intensiva produeix enormes quantitats de residus orgànics, que difícilment poden ser absorbits satisfactòriament pel medi.

Les explotacions autosuficients han sorgit amb l’ànim de buscar un equilibri més gran entre el medi i les granges de caràcter intensiu. A part els beneficis econòmics que pot comportar una pràctica d’aquesta mena, la intenció d’aquestes granges és disminuir la degradació del medi on estan situades. De manera que, pràcticament en el cim del desenvolupament tècnic, ha sorgit aquest sistema d’explotació que, sense voler disminuir els nivells de productivitat, busca una relació més equilibrada amb el medi ambient. L’atenció de les explotacions autosuficients s’ha centrat en els productes necessaris per a l’alimentació del bestiar, l’energia que s’utilitza a la granja i, finalment, els fems que produeixen els animals. Els sistemes d’explotació intensius necessiten grans quantitats de pinso, que vénen de fora de l’explotació, per a poder arribar a una elevada productivitat dels animals. Amb les granges autosuficients, s’intenta aconseguir de la mateixa explotació agrària el màxim d’aliments necessaris per al bestiar, principalment a través de productes agrícoles collits als camps de la finca. També n’hi ha que es produeixen el pinso que consumeixen. En el camp de la investigació agrícola, es busquen nous mètodes per a alimentar el bestiar.

Pel que fa a les necessitats energètiques, s’han introduït les energies alternatives en substitució del petroli i l’electricitat. Basada en restes de productes obtinguts de l’activitat agrícola, una de les formes energètiques experimentades ha estat la combustió dels residus de les podades o les palles. A l’àrea mediterrània, on el clima és força càlid, s’ha desenvolupat també amb molt d’èxit la captació de l’energia solar. Fins ara, l’energia provinent del sol ha estat fonamentalment utilitzada per a produir aire i aigua calenta. Finalment, els fems dels animals han estat utilitzats per a produir biogàs. Tot i que aquests mètodes no estan gaire estesos, mostren el camí a seguir per optimitzar la pràctica d’una ramaderia intensiva a un alt nivell, intentant minimitzar els efectes negatius que té sobre el medi on es localitza.

Les explotacions integrades

A partir de l’estabulació podem distingir entre dos subtipus de ramaderia intensiva: la ramaderia agrícola i la ramaderia industrial. En la ramaderia agrícola, els aliments del bestiar són recol·lectats per l’home en l’explotació on viuen. En canvi, la ramaderia industrial és independent de l’agricultura, en el sentit que l’aliment del bestiar és produït per altres, i sol consistir en pinsos. Actualment, aquests dos tipus de ramaderia més la transhumància coexisteixen, bé que la ramaderia va ser sobretot transhumant fins al començament del segle XIX, i la ramaderia industrial és molt moderna. Al llarg del temps s’ha passat d’una ramaderia transhumant a una ramaderia agrícola, i actualment la tendència és anar cap a la ramaderia industrial.

A conseqüència de l’estabulació, la demanda de farratge, blat de moro, despulles de cereals i altres aliments per al bestiar s’ha incrementat. Si originàriament el bestiar estabulat consumia productes que procedien directament dels camps, la intensificació de la producció va donar lloc a l’elaboració de pinsos compostos. Actualment, els pinsos s’han fet imprescindibles per a totes les granges agrícoles. Algunes explotacions els utilitzen per a subministrar aliment en una determinada època de la vida de l’animal; en altres explotacions els pinsos representen la totalitat dels elements nutritius necessaris per al creixement; finalment, hi ha granges que fan servir els pinsos com un complement concentrat indispensable per a equilibrar els recursos alimentaris collits a l’explotació agrícola. En tots tres casos, es necessiten els pinsos per a portar a terme una explotació intensiva del bestiar.

Dins del corrent d’estabulació d’animals, que des de l’inici del segle XX ha afectat sobretot els països europeus de l’àrea mediterrània, es van començar a construir granges d’animals amb la intenció d’apropar-se, en la mesura que fos possible, als mètodes de producció industrial. Mentre que molts agricultors esdevenien ramaders, d’altra gent, lligada o no al camp, va intentar racionalitzar les explotacions ramaderes per obtenir la màxima producció possible, perquè semblava una bona font de recursos. L’establiment de granges de bestiar que seguien els mètodes industrials va representar la introducció de noves tècniques. Per ajudar a intessificar el rendiment dels animals estabulats, es va introduir maquinària, i va començar l’interès per estudiar el règim alimentari del bestiar i les condicions higièniques en què vivia. A partir de l’estabulació, en el cas de la ramaderia, o de la producció intensiva, en el cas de l’agricultura, es va generalitzar la figura del tècnic agrícola o ramader, que va permetre una modernització de les activitats econòmiques del camp, d’acord amb l’evolució econòmica del nostre temps. Des d’aleshores, els tècnics agrícoles i ramaders s’han fet imprescindibles tant en l’agricultura com en la ramaderia, i són ells els que han introduït els coneixements científics en aquestes activitats.

En el procés de la tecnificació agro-pecuària, han aparegut concepcions que consideren els animals, dins del procés productiu, com si fossin una màquina més, fins al punt que s’ha arribat a equiparar els animals estabulats amb unes màquines de combustió interna. La reducció de les funcions vitals dels animals a unes simples fórmules que expressen variacions en el balanç energètic ha deshumanitzat completament l’activitat agrícola. No obstant això, sense aquestes fórmules no hauria estat possible organitzar una ramaderia racional i moderna, tal com en l’actualitat es practica al món occidental.

Els principals animals que s’exploten de manera intensiva a les regions mediterrànies són el porc, per la carn, i les gallines, pels ous. També s’ha intentat estabular altres espècies i criar-les de manera intensiva, però sempre amb menys èxit, sigui perquè es tracta d’animals delicats i difícils de criar engabiats, com passa amb el conill, sigui perquè s’ha escollit una espècie que no és típica de la regió mediterrània, amb la qual cosa augmenten les atencions que cal donar als animals. Això darrer és el que ha passat amb la vaca lletera, que, seguint l’exemple dels països nòrdics, s’ha intentat estabular per obtenir-ne una producció de llet de tipus industrial. En canvi, la cabra, animal originari de les àrees mediterrànies i que pot oferir grans rendiments en la producció de llet, poques vegades ha estat seleccionada com a candidata a l’estabulació, tot i que està demostrat que s’hi adaptaria.

L’eliminació dels residus orgànics del bestiar és un greu problema que les explotacions integrades han intentat solucionar. Abans eren utilitzats com a adob, però la intensificació de la producció a les granges ha fet augmentar la quantitat de fems a uns nivells tan elevats que en fa difícil la utilització només com a adob. Per evitar la contaminació del medi que provoquen aquests excrements, hom els ha buscat altres aplicacions. Sotmetent els excrements a un procés d’assecatge i deshidratació, poden utilitzar-se tant com a adob com per reciclatge en l’alimentació animal. També pot produir-se metà, aprofitant la ràpida fermentació dels excrements.

Animals de companyia

El nombre i la varietat d’animals de companyia ha augmentat els darrers anys, sobretot als països desenvolupats. Dins aquest grup d’animals es poden incloure gossos, gats, ocells de gàbia i peixos d’aquari, que són els més estesos, però també se’n crien d’altres com rosegadors o rèptils. En l’actualitat és força difícil de parlar dels animals de companyia d’una àrea concreta, ja que el comerç internacional fa que una espècie o raça determinada es pugui trobar en qualsevol país del món; fins i tot algunes races o espècies han estat seleccionades fora del seu lloc d’origen, on han retornat amb posterioritat. L’única cosa que es pot assegurar, i encara no sempre, és l’origen primerenc de la raça o l’espècie. Tanmateix, la regió mediterrània, per la precocitat de la domesticació de plantes i animals que la caracteritza, ha estat l’origen de moltes races i varietats d’animals de companyia.

Les races canines mediterrànies

L’animal de companyia per excel·lència és el gos (Canis familiaris). Les opinions respecte del seu origen són confuses i, contradictòries, però són nombrosos els investigadors que assenyalen que els gossos actuals, excepte els nòrdics i els d’origen sino-japonès, procedeixen de llops que vivien a l’àrea mediterrània oriental. Les evidències més sòlides que indiquen una primera i estreta relació entre l’home i el gos procedeixen de localitats natufianes de les planes litorals del nord d’Israel, principalment un esquelet complet d’un gos jove juntament amb un esquelet humà, les edats arqueològiques aproximades dels quals es calculen entre 10.000 i 12.000 anys. En l’actualitat, es reconeixen més de 400 races de gossos al món, diversitat que es deu a dues influències, la del medi ambient i la de l’home, que en el procés de domesticació i selecció ha anat buscant races adaptades a diferents funcions. Algunes d’elles són originàries del bioma mediterrani.

Probablement una de les més antigues utilitzacions del gos ha estat la d’ajudar els pastors en la vigilància i la defensa dels ramats, sobretot els d’ovelles. Els gossos de pastor que s’utilitzen a les àrees mediterrànies pertanyen a una gran varietat de tipus, sense que pugui dir-se que constitueixen una raça ben definida, com passa amb els gossos de pastor del nord d’Europa. Però es poden distingir, per exemple, el pastor de Brie i el pastor de Beauce, utilitzats a França, i l’abruzo i el bergamasco, utilitzats a Itàlia. A la Península Ibèrica les dues races més corrents són el mastí espanyol i el gos d’atura català. El primer, fort i robust, era essencial per a la protecció del ramat contra els depredadors salvatges (llops, óssos i linxs). El gos d’atura català és més petit que el mastí, i no s’utilitzava quan hi havia llops perquè n’hagués estat la primera víctima. Actualment, amb la substitució de la ramaderia transhumant per una ramaderia intensiva en estabulació, el gos de pastor va desapareixent, i ja gairebé ha deixat d’existir com a raça pura.

Al nord d’Àfrica, especialment als territoris berbers, ja a l’edat mitjana es coneixia el llebrer àrab, descendent del gran llebrer d’Egipte, que els grans senyors àrabs utilitzaven per a la caça de la gasela, del porc senglar i de la llebre. El llebrer àrab és, sens dubte, el més intel·ligent dels llebrers, i es caracteritza pel seu cap llarg, el musell lleugerament punxegut, els ulls grans i de color fosc, les orelles penjants i la cua caiguda i afuada amb una curvatura força accentuada en la part terminal; el pèl és curt, atapeït i suau, de color sorra amb màscara negra i amb un cercle negre a la vora dels ulls, si bé també pot prendre altres coloracions. El llebrer de les Balears, originari d’aquest arxipèlag i més concretament de l’illa d’Eivissa, on se li dóna el nom de ca eivissenc, ha derivat directament del llebrer egipci o gos dels faraons i es diu que fou dut a l’illa pels fenicis fa uns 3.000 anys, però és molt més probable que, com el llebrer àrab, hi arribés durant el període islàmic (segles X-XIII). El ca eivissenc és utilitzat com a gos de caça menor bé en grup, bé en solitari, ja que, al contrari de la resta dels llebrers, posseeix un potent sentit de l’olfacte. El seu crani i el seu musell són força llargs i estrets, els ulls de color ambre clar o caramel, amb expressió viva, les extremitats llargues i robustes i la cua llarga; el pèl pot ser curt o llarg, de color blanc i roig, blanc i lleonat o d’un sol color: blanc roig o lleonat. Actualment es troba difós per bona part de la Mediterrània occidental i a les illes Canàries. Una raça de gossos semblant existeix també a l’illa de Creta. Una altra raça originària de l’arxipèlag balear és el gos d’atura mallorquí, també anomenat ca de bestiar o ca garriguer, de distribució molt restringida i probablement resultat del creuament entre gossos pastors nadius de les illes amb llebrers de les Balears, gossos de mostra i mastins.

Algunes de les races de gossos de la conca mediterrània no foren seleccionades d’acord amb criteris utilitaris com ara les seves qualitats per a determinats treballs, sinó per la seva mida petita. Molt abans de l’era cristiana (n’hi ha testimonis literaris i documentals de la Grècia clàssica) ja s’havien seleccionat, per raons purament estètiques i lúdiques, gossos petits de pèl llarg, gairebé sempre blanc, dels quals se n’han derivat almenys cinc races: el maltès, el bolonyès, l’havaner, el “bichon” de pèl arrissat i el gosset lleó. Una de les primeres races seleccionades d’aquesta mena de gossos de luxe fou el gos maltès, que sembla que deriva del gos de guarda d’Egipte. Tot i que els romans el coneixien ja com a “canis melitae”, no se’n coneixen restes ni testimonis antics a l’illa de Malta i per això s’han considerat diferents hipòtesis sobre l’indret des del qual es difongué (una petita ciutat d’Àsia menor anomenada Melita, l’illa adriàtica de Melita —avui Mljet— a la costa dàlmata, prop de Duvrovnik, o, segons Estrabó, un promontori de l’illa de Sicília); totes elles, però, les relacionen amb la Mediterrània i amb la colonització grega. Els gossos maltesos, que són de pèl blanc, llarg, dens i sedós, tenen el crani aplanat, el musell força curt, els ulls foscos amb expressió viva, les orelles triangulars i penjants, les potes curtes i la cua dreta.

Els gats entre els humans

El gat domèstic (Felis catus) és un altre dels animals de companyia més àmpliament distribuït. Aquesta espècie fou domesticada més tard que el gos, probablement fa uns 4-000 anys, i hom pensa que aquesta és la raó per la qual és relativament indòmit. Sembla que fou domesticat inicialment a l’antic Egipte i que foren els navegants i comerciants de la Mediterrània oriental, principalment els grecs, els responsables de la seva expansió inicial al llarg de les rutes, tant marítimes com terrestres; coneixedors de les aptituds de l’animal per a caçar rosegadors, miraven de dur-lo amb ells. D’això ha resultat que el gat hagi esdevingut tan cosmopolita com el gos, tot i la seva domesticació més tardana i incompleta.

El primer avantpassat del gat domèstic fou el gat montès africà (Felis indica), tot i que el gat montès europeu (F. sylvestris) també pot haver influït en la seva evolució, especialment en el cas del gat tigrat europeu, la raça més estesa pel planeta. Aquest últim fou anomenat durant força temps gat rondador o gat rondaire perquè els seus amos, mitjançant forats de dimensions apropiades anomenats gateres, li deixaven franques les portes i les finestres de les cases per tal que entrés i sortís quan volgués. Val la pena remarcar que, tot i que era conegut i apreciat (fins i tot des del punt de vista gastronòmic) a l’antiguitat clàssica, durant els segles medievals el gat domèstic estigué pràcticament absent d’Europa, tret potser d’algunes àrees de la Mediterrània. Aquesta desaparició és enigmàtica; alguns autors suggereixen que, en aquella època, el gat no estava tan estès i que només les famílies amb possibilitats econòmiques compraven gats per tal d’eliminar els ratolins. Les guerres trencaren el comerç d’aquests animals, que no van reaparèixer a Europa fins que foren duts des del Pròxim Orient de nou pels croats.

A la Mediterrània, però, el retrocés de les poblacions de gats no degué ser tan important. Un estudi de diferents poblacions de gats del litoral mediterrani de la Península Ibèrica ha posat de relleu que la població de gats de Barcelona s’assembla molt, genèticament, a la d’Atenes i altres localitats de l’orient mediterrani; per contra, és molt diferent de les altres poblacions de la costa mediterrània ibèrica, que s’assemblen més a les altres poblacions de l’Europa occidental i de l’Àfrica septentrional. L’explicació d’aquest fet vindria donada per la vinculació comercial de Barcelona amb l’orient mediterrani durant la primera meitat del segle XIV, dates entorn de les quals la població humana de la ciutat assolí per primera vegada els 30 000 habitants. Aquest llindar en la població humana sembla que va associat al llindar fundador (aproximadament uns 3-000 animals) a partir del qual una població de gats esdevé refractària a acceptar canvis gènics. Això explicaria que ciutats com Alacant o Múrcia, que no assoliren els 30-000 habitants fins al final del segle XIX i que tenien en aquesta època les seves relacions comercials preferents amb els ports francesos de la Mediterrània i amb els holandesos, presentin poblacions de gats genèticament més similars a les de Marsella, Amsterdam o Utrecht que a la de Barcelona.

El gat europeu pertany a la més pura de les races, ja que la seva selecció es féu sense la intervenció humana; el seu pèl és curt i dens i de coloracions molts diverses. Les diferents varietats es distingeixen pel color (unicolors, bicolors, fumats, carei i tacats) i la llargada del pèl i pel color dels ulls.

Els ocells de gàbia

Un altre grup d’animals de companyia amplament distribuïts són els ocells de gàbia. De fet, hi ha poques espècies d’ocells que, tard o d’hora, no hagin estat engabiades, però no totes s’han adaptat a aquesta vida i només unes poques han estat criades en captivitat.

Els coloms i els periquitos

Els primers ocells domesticats, i també primer de tot a la Mediterrània oriental, foren probablement els coloms (Columba), fa uns 6 500 anys; les mitologies clàssiques i bíbliques ja parlen de l’interès de la humanitat per aquests animals. Probablement els humans ja havien caçat el colom salvatge (C. livia) per a alimentar-se’n, i amb aquest objecte començaren a domesticar-ne alguns, encara que més tard descobrissin la capacitat d’algunes varietats per a tornar al colomar des de llargues distàncies i les usaren per a trametre missatges.

Encara que els periquitos (Melopsitaccus undulatus), avui tan ben adaptats a la vida en captivitat a les regions mediterrànies de tot el món, procedeixen més aviat de les regions àrides i semiàrides d’Austràlia, on viuen en estols més o menys nombrosos segons el sustent que troben en el medi, també es troben a les regions mediterrànies d’Austràlia meridional. Els periquitos són els únics membres de la família dels lloros que es poden considerar del tot domesticats i, a més, viuen pràcticament arreu del món, encara que amb preferència als climes càlids, ja que suporten malament el fred. Introduïts a Europa per John Gould, que en portà una parella a Anglaterra el 1840, a la Mediterrània sembla que la introducció començà cap al darrer quart del segle XIX per Gibraltar i altres ports freqüentats per mariners britànics. La popularitat d’aquests ocells s’ha d’atribuir a la seva intel·ligència i a la relativa facilitat amb què molts d’ells, encara que no tots, poden aprendre a imitar els sons d’algunes paraules o frases senzilles. De petites dimensions, uns 18 centímetres, presenten una coloració força variada, encara que predomina la dels periquitos salvatges (els “budgerigars” dels australians) que és el verd clar, amb el cap groc i les parts superiors fistonades de groc i de negre transversalment. Altres ocells de gàbia australians de la mateixa família sí que procedeixen més precisament de regions de clima mediterrani. Seria el cas, per exemple, dels anomenats periquitos d’Adelaide (Platycercus adelaide) o de Stanley (P. icterotis).

Els ocells canors

Ocells canors de la conca mediterrània, sovint engabiats com a animals de companyia: el passerell (Carduelis cannabina), el gafarró (Serinus serinus), la cadernera (Carduelis carduelis), el pinsà (Fringilla coelebs), i el verdum (Carduelis chloris). El cant d’aquests ocells pot tenir diverses melodies i diferents significacions. Els ocells canors solen néixer amb una disposició a cantar, però sovint necessiten estar en contacte amb adults de la seva mateixa espècie per tal d’aprendre a fer-ho correctament. També són diferents els cants segons si els cantaires viuen a zones boscoses o a zones obertes; en aquestes últimes el cant és més agut. D’altra banda, el cant els serveix per a determinar el territori, per a cercar parella o per a avisar de possibles perills. Com més específica sigui la funció del cant, també ho serà la melodia; per exemple, els crits d’alarma poden ser compresos alhora per diverses espècies que tinguin un mateix depredador, mentre que els cants destinats a una possible parella o els cants de territorialitat van destinats a individus de la mateixa espècie.

Marisa Bendala

A molts indrets l’home caça i domestica ocells canors amb l’objecte exclusiu de gaudir del seu cant i la seva presència. D’entre els més comunament engabiats amb aquest objecte a la Mediterrània podem destacar el pinsà, la cadernera, el passerell, el gafarró i el verdum. La captura d’aquests ocells es fa generalment amb lliga o amb xarxes, activitat que actualment està sotmesa a una reglamentació que varia d’uns països a uns altres i fins i tot segons les regions.

El pinsà (Fringilla coelebs) és el més freqüent dels fringílids; a l’hivern la població sedentària és reforçada amb l’entrada d’individus de terres de latituds més altes. En llibertat, migrador parcial, nia en tota mena de boscos en branques no massa elevades d’arbres o arbustos, en jardins i en parcs. Es distingeix per una doble franja blanca a les ales i per les rectrius externes també blanques. El seu cant, que emet quan està aturat, és breu i melodiós, és compost d’aproximadament dotze notes i acaba en un “txuu-ii-o”, amb moltes variacions regionals, atès que és un ocell de distribució geogràfica molt àmplia.

En llibertat, la cadernera (Carduelis carduelis) és comuna en jardins, fruiterars i conreus; nia en arbres, generalment prop de l’extrem terminal de la branca, i ocasionalment en closes. Com altres fringíl·lids segueix una pauta migratòria estacional: a l’hivern és més freqüent a zones mediterrànies. Tan apreciada per la seva rica coloració com pel seu cant, no presenta gaire dimorfisme sexual. El cant que fa servir per al reclam és un líquid “suitt-uitt-uitt-uitt” repetit freqüentment, mentre que el cant ordinari sol ser un so gutural com el del canari que incorpora variacions de les notes de reclam.

El passerell (Carduelis cannabina) quan viu en llibertat ho fa en camps oberts amb closes i arbustos, a jardins i a parcs, amb una clara preferència pels matollars de caire mediterrani. A l’hivern vola en cercles formant grans grups generalment sobre camps oberts. El seu cant de reclam és un “tsuuii”, mentre que el cant ordinari és agradable i variat, barrejat de notes pures i de notes nasals i l’emet generalment parat al capdamunt d’algun arbust.

El verdum (Carduelis chloris), en llibertat, és freqüent en camps conreats oberts, jardins i parcs; fa els nius en closes, arbustos i arbres petits, principalment perennifolis; l’antropització dels seus espais naturals l’ha lligat fortament a l’espècie humana. El seu reclam és un cant fort i ràpid amb un curt i repetit “txup” o “teu”; a l’època de cria emet un prolongat soroll nasal “tsu-e-e”; el cant ordinari, l’emet aturat al capdamunt d’un arbre o mentre vola, i és una barreja gutural de reclams.

El gafarró (Serinus serinus) és un minúscul fringíl·lid grogós i llistat. En llibertat viu a jardins, parcs, vinyes i boscos clars, zones on abunden les herbes, les llavors de les quals li serveixen d’aliment. El reclam és un ràpid “sui-tui-tui-tui” i un dur “txit-txit-txit” de cargolí; el cant ordinari, que emet generalment aturat al capdamunt d’un arbre o en un fil de telègraf o al vol, és un soroll gutural dringant i sibilant.

A més de les espècies d’ocells esmentades, n’hi ha d’altres que també poden mantenir-se en gàbia; a la zona Mediterrània podem esmentar el pardal (Passer domesticus), la merla (Turdus merula), la griva (Turdus viscivorus), la tórtora (Streptopelia turtur) o la perdiu (Perdix perdix). Tots aquests ocells són fàcils de cuidar i poden viure en gàbies força petites.