Les zones protegides i les reserves de biosfera a les formacions esclerofil·les

Des d’un punt de vista general, es pot dir que a totes les mediterrànies hi ha una mena o una altra d’àrees protegides. Sobre una àrea total del bioma d’aproximadament 1,02 milions de km2, la superfície de les zones protegides és de prop de 13 milions d’hectàrees, és a dir, l’1,3% de l’àrea total. La interacció prolongada i ininterrompuda entre els humans i l’entorn que s’ha donat a la conca mediterrània fa que es trobin en aquest territori algunes de les zones protegides més antigues del món. Boscos protegits i sagrats estan documentats des d’època romana, i d’ençà de l’edat mitjana han existit zones de cacera i boscos reservats. A l’extrem contrari, allí on és més recent l’anàlisi de les mancances pel que fa a àrees protegides i la subsegüent acció per crear noves zones de reserva és la regió del Cap, a Sud-àfrica, ja que tot el “fynbos” esclerofil·le és considerat globalment amenaçat.

Tanmateix, com a arreu del planeta, a l’àmbit mediterrani coexisteixen àrees afectades per disposicions de protecció estricta, que pretenen sostreure-les de tota influència humana, amb àrees sotmeses a règims més o menys laxos de protecció parcial o d’ús limitat, i fins amb àrees la pròpia gestió de les quals comporta, tant la protecció d’alguns indrets, com la utilització productiva i alhora ecològicament racional d’altres. En el primer grup es trobarien tots els parcs nacionals, parcs naturals i reserves en sentit clàssic, mentre que formarien part del segon les reserves de biosfera en el sentit de la UNESCO. En tot cas, les zones preservades de la conca mediterrània es consagren particularment a mantenir ecosistemes poc o molt artificialitzats, sovint pròxims a llocs habitats i en interacció harmònica amb els humans al llarg de segles. A l’extrem oposat, a les mediterrànies d’Austràlia o de Sud-àfrica, la vulnerable vegetació nadiua ha estat força destruïda per l’activitat humana, especialment en els darrers dos-cents anys, i els projectes de restauració d’aquests hàbitats procuren ara primordialment reduir-hi la influència humana.

Les zones declarades reserves de biosfera per la UNESCO, a través del seu Programa MAB (Man and Biosphere), representen l’última generació d’espais protegits, en els termes que ja han estat apuntats anteriorment. De fet, les reserves de biosfera són més una figura de gestió global que no pas de protecció. La protecció s’hi entén com un corol·lari de la bona gestió, i insisteix tant a mantenir indrets en estat verge com a garantir la indefinida viabilitat de l’explotació a tota la reserva, gràcies justament a l’oportunitat i la sensatesa ecològica dels mètodes emprats. Les 28 reserves de biosfera que afecten màquies i boscos esclerofil·les de tipus mediterrani són a 13 països arreu del món; 2 milions d’ha de mediterrànies (que representen el 0,2% del bioma) són incloses a reserves de biosfera. Unes 833 600 a la conca mediterrània, 271 700 a la zona occidental i meridional d’Austràlia, prop de 31 200 a Xile i 893 300 a Califòrnia. A tota la zona de “fynbos” esclerofil·le capenc de Sud-àfrica no hi ha cap reserva de biosfera. Les primeres reserves de biosfera del bioma mediterrani a ser aprovades (el 1976) foren les de les illes Channel, de San Joaquin i de San Dimas, a Califòrnia, Estats Units. De totes les de les mediterrànies, la reserva de biosfera més gran, amb diferència, és la de les illes Channel (0,5 milions d’ha), seguida de la reserva de la Costa Central de Califòrnia (0,4 milions d’ha) i de la reserva del riu Fitzgerald, a Austràlia Occidental (0,24 milions d’ha); la més petita és la del parc marí de Miramare (60 ha), prop de Trieste, a Itàlia, a la conca mediterrània. S’han establert xarxes de relació entre diferents reserves de biosfera mediterrànies, i les iniciatives més importants d’aquesta mena són les que relacionen les reserves de biosfera de Califòrnia amb les de Xile i les de la conca mediterrània entre elles (tallers sobre Reserves de Biosfera Mediterrànies) que s’inauguraren el 1986 a Florac, seu de la reserva de biosfera del parc natural dels Cevennes, a França.

Les zones protegides i les reserves de biosfera a la conca mediterrània

Les fonts literàries clàssiques, com ara l’Antic Testament, els escrits de Teofrast (390-286 aC) o els de Plini el Vell (23-79 dC), proporcionen abundant informació sobre l’antic paisatge mediterrani, la distribució dels boscos i llur explotació. Representen, per tant, un testimoni contemporani de pràctiques de silvicultura antigues que regulaven la plantació d’arbres, o la protecció de bosquines i boscos. Al llarg dels segles s’establiren i es mantingueren zones sagrades, reserves forestals o de cacera, i molts dels parcs nacionals o de les zones de protecció actuals s’han originat a partir d’aquests indrets, com és el cas de Doñana, d’Ichkeul o de l’Olimp.

A totes les mediterrànies hi ha hagut iniciatives regionals per tal d’establir xarxes de zones protegides. Alguns dels programes més complexos s’han elaborat concretament per a la mateixa conca mediterrània, on hi ha 26 països que s’han de posar d’acord per tal d’aconseguir consens en les accions prioritàries de cooperació pan-mediterrània. Les iniciatives actuals segueixen les directrius de la Comunitat Europea, les del Banc Mundial, les del Programa MAB de la UNESCO, i les del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) reflectides en el seu suport a la Convenció de Barcelona, de 1975, dels països costaners de la mar Mediterrània. Les zones protegides ocupen avui aproximadament el 12,8% de la conca, és a dir uns 7,40 milions d’hectàrees del total d’uns 580 000 km2 de bioma esclerofil·le mediterrani. La zona més gran de tota la regió és el parc nacional de Còrsega, de 300 000 ha, seguit del de les serres de Cazorla, Segura i Las Villas amb 214 300 ha, a Andalusia, i després el de Velebit amb 200 000 ha, a Croàcia.

Dins la província biogeogràfica esclerofil·la mediterrània hi ha un total de dinou reserves de biosfera repartides entre nou països de l’Europa meridional, Àsia occidental i Àfrica septentrional. D’aquestes dinou reserves, no totes, ni en la seva totalitat, poden ser considerades representatives del bioma mediterrani, ja que comprenen petites mostres d’orobiomes, que poden anar des d’herbassars marins o màquies costaneres fins a boscos caducifolis o pastures alpines. Les primeres set reserves de biosfera de la Mediterrània foren aprovades l’any 1977 (dues a Tunísia, dues a França, una a Espanya —el Montseny—, una a Itàlia i una a Croàcia). El Montseny havia estat ja precisament un dels indrets més primerencs de la conca mediterrània a ser designat zona protegida, al setembre del 1928.

La major concentració de reserves de biosfera de la conca mediterrània es dóna actualment a Espanya, amb onze reserves, vuit de les quals són de tipus mediterrani esclerofil·le: Cazorla i Segura, Doñana, Grazalema, la Mancha Húmeda, les maresmes de l’Odiel, Montseny, Sierra Nevada i la Cuenca Alta del Manzanares; però també n’hi ha a les mediterrànies d’altres països de la conca, com ara Algèria, Croàcia, França (2), Grècia (2), Itàlia (2), Portugal i Tunísia (2). Les d’extensió superior són la de les serres de Cazorla y Segura i la de Sierra Nevada, cadascuna amb unes 190 000 hectàrees; l’extensió més petita, de 60 hectàrees, és la ja esmentada del parc marí de Miramare a Itàlia. L’àrea total de reserves de biosfera de la conca mediterrània és d’unes 939-900 hectàrees.

En alguns països s’han dut a terme iniciatives del Programa MAB de la UNESCO per a implantarhi reserves de biosfera, encara que fins ara no han tingut resultats concrets; a Líbia, per exemple, el 1980, alguns consultors de la UNESCO foren convidats a assessorar sobre el possible establiment d’un parc nacional i una reserva de biosfera a Kouf, al Jabal el Akhdar. D’altra banda, s’ha fet una llista d’indrets representatius a països com ara Egipte, que només té una reserva de biosfera i encara fora de l’àrea mediterrània.

Altres indrets que han estat recomanats com a reserves de biosfera són el parc nacional de Bentael, proposat a la UNESCO per la delegació permanent Libanesa, i una altra sèrie que ha estat seleccionada pel comitè del Programa MAB de Tunísia. Molts d’aquests propòsits foren establerts en el marc del Pla d’Acció de Reserves de Biosfera de la Mediterrània, formulat inicialment al I Taller sobre Reserves de Biosfera de la Mediterrània, celebrat a Florac (França) al setembre del 1986, i posteriorment impulsats tant a la Segona Trobada a Montesquiu (Catalunya) com a la trobada combinada del III Taller MAB sobre Reserves de la Mediterrània i el I Taller IUCN-CNPPA sobre Zones Protegides a la regió del Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, a l’octubre del 1991, i que tingué lloc a Tunis (Tunísia).

Molts dels indrets que ara són reserves de biosfera han estat carregats d’una significació mítica i històrica força important per als humans de la Mediterrània: només cal pensar en el cas de l’Olimp, residència llegendària dels déus grecs, o la gorja de Samarina, que té fama per ser l’habitatge de les nimfes i que, durant l’ocupació otomana de Grècia, fou baluard del cristianisme.

Les serres de Cazorla i Segura han estat habitades, des de temps prehistòrics, com ho indiquen les pintures rupestres trobades recentment a les Cuevas del Pardis, prop del Segura, i els assentaments ibèrics del 2-000 aC de Galera i Orce i els dels Baños de la Marrana. La reserva del parc nacional d’El Ichkeul, a Tunísia, ha estat protegida com a reserva de cacera durant molts de segles, i els seus búfals d’aigua són considerats descendents dels ramats dels temps dels cartaginesos que, posteriorment, foren guardats com a animals de caça major. La de Zembra, també a Tunísia, no es queda enrere, amb les seves tombes fenícies i ruïnes romanes. La reserva de biosfera de les muntanyes de Velebit, a Croàcia, té força importància arqueològica per les restes de cultures paleo-mediterrànies, il·líries, romanes i eslaves i, a més, aquesta zona, declarada d’interès etnològic, és notable per la seva arquitectura rural.

La història de la reserva de biosfera de Doñana és més recent, només de 700 anys, però va ser la reserva de cacera preferida dels reis d’Espanya Felip IV, al segle XVII, Felip V, al XVIII i Alfons XIII, al XX. A la reserva italiana de Circeo, el bosc és una romanalla dels boscos de l’Agro Pontino que en altres temps cobriren àmplies zones al llarg de la costa, i que eren considerats el reialme mític de la fetillera Circe, que transformà en porcs els companys d’Ulisses.

El cas de la reserva de biosfera de Grazalema

La reserva de biosfera de Grazalema, al sud de la Península Ibèrica, és un imposant massís càrstic que assoleix 1 654 m d’altitud i mostra una completa zonació altitudinal de vegetació mediterrània d’una riquesa botànica excepcional. S’hi troben des d’esplèndides màquies termòfiles fins al matollar culminal de coixinets espinosos, passant per diferents tipus de formacions forestals, entre les quals destaquen l’alzinar i, sobretot, el pinsapar, bosc constituït per Abies pinsapo, un magnífic avet exclusiu d’aquesta àrea (serres de Ronda i de Grazalema). Grazalema també és important com a hàbitat de diverses espècies d’ocells rapinyaires, com el voltor comú (Gyps fulvus), que hi té una de les colònies més grans d’Europa, i d’alguns grans mamífers.

Característiques i valors naturals

El parc natural de la serra de Grazalema, gairebé equidistant de les ciutats de Sevilla, Cadis i Màlaga, ocupa una extensió de 51 695 ha a cavall de les províncies de Cadis i de Màlaga. És el massís més occidental de la Serralada Bètica, el nucli del qual el formen espectaculars moles rocoses (serra del Pinar) que s’aixequen com una talaia sobre el territori circumdant.

En aquesta situació, les muntanyes de Grazalema són una barrera per als fronts d’aire humit procedents de l’oceà proper (golf de Cadis, a 80 km), que es refreden sobtadament i produeixen en condensar-se les importantíssimes quantitats de pluges que fan d’aquesta comarca un dels indrets més plujosos d’Europa. Grazalema rep, en efecte, una mitjana de precipitació anual propera als 2 500 mm, amb màximes de més de 4 000 mm anuals que li valen el qualificatiu de l’“Himàlaia espanyol”. Tanmateix, la mediterraneïtat de l’indret és fora de dubte: s’hi reconeix la forta irregularitat pròpia dels règims mediterranis, amb anys en què la pluja només ronda els 1 000 mm, i també la distribució estacional típica, amb un període de precipitacions fortament torrencials a l’hivern i un llarg estiu sec en què s’atenyen temperatures màximes properes als 40°C.

El substrat és constituït fonamentalment per calcàries liàsiques, juràssiques i cretàcies; a les parts basals afloren argiles i guixos del Trias i, distribuïts irregularment, gresos de la unitat de l’Aljibe, característics de la veïna comarca d’Algesires. La dominància dels materials calcaris i el singular règim pluviomètric han originat un relleu abrupte i complicat, ric de formes geomorfològiques relacionades amb l’erosió càrstica. Defineixen el paisatge les superfícies de roques solcades (rascler), els vessants molt inclinats, les cingleres i els estrets congostos de parets verticals (Garganta Verde, Garganta Seca). A l’E i al SE els gresos han donat lloc a un paisatge ondulat, de turons baixos, que contrasta vivament amb els impressionants relleus de la part calcària de la serra.

Les aigües del massís són recollides a la perifèria pels rius Guadalete al N, Majaceite al SW, i Guadiaro al SE. A l’interior, la solubilitat de les calcàries en aigua de pluja i els contactes entre materials de diferent permeabilitat generen una original organització hidrogràfica. Les valls fluvials són escasses perquè pràcticament no hi ha circulació d’aigües superficials i, per contra, hi ha nombroses depressions tancades (dolines) sense desguàs aparent. A través de diaclasses i fractures l’aigua penetra fàcilment a la roca tot dissolent-la, i circula en corrents subterranis per una extensa xarxa de galeries, guarnides sovint d’estalactites i estalagmites (gruta de la Yedra, la Rajada, la Ermita, la Pileta) i comunicades amb l’exterior per famosos avencs (Villaluenga, el Cacao). En contacte amb capes poc permeables es produeixen nombroses surgències: així, per exemple, les aigües del riu Gaduares desapareixen sota terra a la cova del Hundidero i reapareixen 4 km enllà, a la gran cova del Gato, on aboquen al riu Guadiaro.

Les peculiaritats orogràfiques i climàtiques determinen microambients diversos i una gran riquesa florística. Els estudis de flora han permès catalogar fins al moment present més de 1 200 espècies de plantes vasculars.

Des dels 250 m de la cota més baixa fins als més de 1 600 m del cim del Torreón, a la serra del Pinar, els diferents estrats de vegetació constitueixen tot un mostrari de comunitats mediterrànies, des del termomediterrani fins al supramediterrani. L’alzina (Quercus ilex subspècie rotundifolia) és l’espècie predominant: amb gran plasticitat ecològica apareix als diferents estatges al costat d’espècies més específiques de cada ambient.

A les parts més baixes, fins a 900 m, domini de les màquies i bosquets termomediterranis, l’alzina s’acompanya de garrofer (Ceratonia siliqua), ullastre (Olea europea varietat sylvestris), arçot (Rhamnus lycioides subspècie oleoides), llentiscle (Pistacia lentiscus), aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) i arítjol (Smilax aspera). Tot i que resta una esplèndida representació d’aquesta vegetació (mont de les Encinas, Los Laureles), bona part dels alzinars de terra baixa han estat convertits en deveses o bé substituïts per olivets, bladars i pastures. També hi ha zones de garriga, amb garric (Quercus coccifera), gatosa (Ulex parviflorus), estepa blanca (Cistus albidus) i margalló (Chamaerops humilis), i brolles, on solen dominar el romaní (Rosmarinus officinalis) i l’albada (Anthyllis cytisoides). Sobre els sòls àcids que proporcionen els gresos prosperen bones masses de sureres (Quercus suber), de vegades barrejades amb alzina, amb un sotabosc caracteritzat per la riquesa de brucs (Erica umbellata, E. australis, E. arborea i E. scoparia) i d’estepes (Cistus ladanifer, C. monspeliensis, C. crispus, C. populifolius i C. salviifolius); també sol haver-hi bruguerola (Calluna vulgaris), falguera comuna (Pteridium aquilinum), escorodònia (Teucrium scorodonia subspècie baeticum) i ginestells (Genista tridens i G. candicans).

A la banda altitudinal compresa entre els 900 i els 1-400 m hi ha boscos més humits, ja siguin rouredes o formacions mixtes amb perennifolis, ja sigui el notable pinsapar. El roure de fulla petita (Quercus faginea) ocupa les fondalades que forneixen humitat ambiental i edàfica, on apareix sovint barrejat amb alzina, surera o pinsap i amb arbusts propis del marge del bosc caducifoli com és ara l’arç blanc (Crataegus monogyna), l’arç negre (Prunus spinosa) i els rosers (Rosa). Vora Ubrique (gorja de Barrida) creixen exemplars de roure africà (Quercus canariensis), comú a la veïna comarca d’Algesires.

A la cara nord de la serra del Pinar, en una àrea de clara influència atlàntica, es desenvolupa el pinsap (Abies pinsapo), avet endèmic de la regió Ronda / Grazalema que és sens dubte l’element florístic més valuós i identificador de la reserva. Viu entre els 900 i 1 600 m d’altitud, tot i que les masses més denses les forma entre els 1 000 i 1 400 m, on configura un bosc d’unes 400 ha d’extensió que és el millor que es conserva a l’actualitat. L’interior ombrívol i l’humus àcid del pinsapar són poc favorables a la formació de sotabosc; algunes de les espècies que aconsegueixen instal·lar-s’hi són el lloreret (Daphne laureola), el marxívol (Helleborus foetidus), l’heura (Hedera helix), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca) i el curraià (Cephalantera rubra). A les fondalades humides de les parts baixes el pinsap es barreja amb roure de fulla petita, mentre que als cims penetra en les formacions caducifòlies d’aurons (Acer monspessulanum) i servers (Sorbus aria), i conviu amb alzines a les esquerdes i depressions del rascler, en contacte amb el matollar espinós culminal de camèfits en forma de coixinet (Erinacea anthyllis, Vella spinosa, Bupleurum spinosum, Ptilotrichum spinosum i Arenaria racemosa) propi de les altes muntanyes mediterrànies. Al solell de la serra del Pinar dominen els savinars de Juniperus phoenicea, amb alzines i també amb pinsaps dispersos, que davallen fins als 700 m.

La vegetació rupícola és molt important i variada a causa de l’abundància i diversitat d’hàbitats rocosos. S’hi troben nombroses espècies, algunes de les quals pertanyents a flores antigues. Assenyalem Papaver rupifragum, endèmica estricta de Grazalema, Saxifraga boissieri, exclusiva de la regió Ronda / Grazalema, i Silene andryalifolia i Ionopsidium prolongoi, endemismes bètico-mauritans.

Als cursos d’aigua permanents hi ha mostres magnífiques de comunitats ripàries amb freixes (Fraxinus angustifolia), oms (Ulmus minor), àlbers (Populus alba), pollancres (P. nigra), salzes (Salix alba i S. fragilis) i gatells (S. atrocinerea). A les lleres estacionalment eixutes s’hi fan baladrars (formacions de Nerium oleander) i canyissars (amb Phragmites australis i Typha dominguensis) i en alguns indrets la presència d’aigües salobres determina l’existència de comunitats halòfites (Salicornia ramosissima, Spergularia marina i Ruppia maritima).

La diversitat d’hàbitats i l’ample ventall de recursos alimentaris que ofereixen les comunitats vegetals del parc són les bases per al manteniment d’una variada població faunística. A més, Grazalema és lloc de pas en algunes rutes migratòries entre el continent europeu i l’africà. Pel que fa als vertebrats, s’han comptabilitzat 136 espècies d’ocells (sedentàries i estacionals), 40 de mamífers, 14 de rèptils, 10 d’amfibis i 3 de peixos.

Els boscos acullen una nodrida comunitat animal, amb grans herbívors com el cabirol (Capreolus capreolus) que es troba aquí en el límit meridional de la seva distribució, i el cérvol (Cervus elaphus), que hi ha estat reintroduït. L’eriçó (Erinaceus europaeus), la musaranya (Crocidura russula), la rata-pinyada pipistrella (Pipistrellus pipistrellus) i el rat-penat gran de ferradura (Rhinolophus ferrumequinum) són bons representants de la població de petits mamífers, com també la salamandra (Salamandra salamandra) ho és dels amfibis. Els ocells hi són nombrosos, amb fitòfags com el tudó (Columba palumbus), la tórtora (Streptopelia turtur), el pinsà (Fringilla coelebs) i el verdum (Carduelis chloris), i molts insectívors, entre els quals es compten les mallarengues (Parus ater, P. caeruleus, P. major i P. cristatus), l’oriol (Oriolus oriolus), el picot verd (Picus viridis), el picot garser gros (Dendrocopos major) i el raspinell (Certhia brachydactyla). Pel que fa als predadors forestals, cal esmentar el gat mesquer (Felis sylvestris) —escàs i amenaçat—, la mangosta africana (Herpestes ichneumon), la geneta (Genetta genetta), la mostela (Mustela nivalis) i el turó (Mustela putorius), tradicionalment domesticat i utilitzat a la zona per a caçar conills. També al capdamunt de la cadena tròfica del bosc, trobem rapinyaires com el gamarús (Strix aluco), l’aligot (Buteo buteo), l’esparver (Accipiter nisus) o l’àguila calçada (Hieraetus pennatus), i rèptils com la serp de ferradura (Coluber hippocrepis). El gaig (Garrulus glandarius) i el senglar (Sus scrofa), no gaire abundants a la zona, són omnívors vinculats als ambients forestals.

Malgrat oferir uns recursos tròfics migrats, els roquissars i les cingleres constitueixen biòtops molt adequats per a la nidificació i el refugi d’algunes espècies ben significatives. Al primer nivell tròfic destaca un gran herbívor, la cabra salvatge (Capra pyrenaica subspècie hispanica). Entre els insectívors hi ha sobretot ocells: hi són habituals l’espectacular ballester (Apus melba), molt abundant, el roquerol (Ptyonoprogne [=Hirundo] rupestris), la merla cuablanca (Oenanthe leucura) i la blava (Monticula solitarius) i també el xoriguer (Falco tinnunculus) i el mussol (Athene noctua), caçadors de petits mamífers que basen parcialment la seva alimentació en insectes. Pel que fa als predadors, cal esmentar la riquesa d’ocells rapinyaires, amb espècies com l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), el duc (Bubo bubo) i el falcó pelegrí (Falco peregrinus), i destacar la presència de la marta (Martes foina) i la freqüència de l’escurçó (Vipera latasti). Finalment, també nidifiquen als penya-segats tots els necròfags de la serra, entre els quals hi ha l’aufrany (Neophron percnopterus) i el voltor comú (Gyps fulvus), que hi té una de les colònies de cria més grans d’Europa.

Les màquies i garrigues, juntament amb d’altres espais oberts, són territori de caça per a molts dels depredadors que viuen als boscos i al rocam. Hi ha petits fringíl·lids, com el passerell (Carduelis cannabina), la cadernera (Carduelis carduelis) o el gafarró (Serinus serinus), i també preses més grans com és ara el conill (Oryctolagus cuniculus), la llebre (Lepus capensis) i la perdiu (Alectoris rufa), animals tots aquests que basen la seva alimentació en l’oferta rica i diversa dels vegetals que constitueixen les comunitats arbustives. D’insectívors, els matollars acullen sobretot sargantanes (Psammodromus algirus i Acanthodactylus erythrurus) i ocells del grup dels sílvids (Sylvia cantillans i S. undata) i dels túrdids (Oenanthe oenanthe, O. hispanica i Saxicola torcuata). Un predador característic dels matollars és el llangardaix (Lacerta lepida).

Els rius i torrents, molt poc freqüents a l’interior del parc, configuren un biòtop molt significatiu, caracteritzat per la presència d’aigua i vegetació tendra. Hi viuen peixos com el barb (Barbus barbus), amfibis com el tritó (Pleurodeles waltl) i la reineta (Hyla meridionalis), rèptils com la tortuga d’aigua (Mauremys caspica), mamífers com la musaranya d’aigua (Neomys anomalus) i la musaranyeta (Suncus etruscus), i abundantíssims ocells entre els quals s’inclouen diverses cueretes (Motacilla alba, M. cinerea i M. flava), mosquiters (Phylloscopus collybita, Ph. bonelli i Ph. sibilatrix), bosquetes (Hyppolais poliglotta i H. pallida) i tallarols (Sylvia melanocephala, S. hortensis i S. atricapilla), l’oreneta cuablanca (Delichon urbica) i la de ribera (Riparia riparia). El predador més típic dels ambients fluvials és la llúdria (Lutra lutra).

Gestió i problemàtica

Interessants jaciments arqueològics són testimoni d’una densa ocupació humana de la zona en èpoques prehistòriques: ultra nombroses troballes de menor rellevància, s’han descobert pintures rupestres paleolítiques a les grutes de la Pileta i el Gato i un extraordinari complex de coves (avencs de la Veredilla) amb restes neolítiques, entre les quals destaca la ceràmica vermella del cinquè mil·lenni aC. Hi ha també ruïnes ibèriques i romanes, aquestes darreres especialment abundants tant pel que fa a vestigis de ciutats (Ocurris [Ubrique], Iptuci [Prado del Rey], Lacibula [Grazalema]), calçades, aqüeductes, necròpolis, vil·les o cisternes, com pel que es refereix a ceràmica i monedes; i importants restes medievals corresponents a l’època visigòtica i a la cultura islàmica que es va mantenir a la serra fins el 1485 (barri alt de Benaocaz, fortificacions de Zahara, Aznalmara, Cardela i Audita).

Actualment la zona és habitada per més de 30 000 persones concentrades en insòlits pobles blancs que han conservat en bona part l’antiga estructura urbanística i una arquitectura de formes pròpies: estesos sobre els flancs foscos de les muntanyes, són part substancial del paisatge. Els aprofitaments econòmics tradicionals, fortament vinculats al medi natural, han estat la ramaderia, l’agricultura, l’explotació forestal i l’artesania tèxtil i de la pell. Aquestes activitats han persistit fins fa ben poc, com també les formes de viure, les festes i els costums (Corpus de Zahara i el Gastor, festes de moros i cristians a Benamahoma, etc.).

Durant la segona meitat d’aquest segle les dificultats que ha hagut d’afrontar l’estructura sòcio-econòmica de les comarques de muntanya ha tingut conseqüències com l’emigració dels joves i la depressió econòmica. Tanmateix, a la zona es mantenen encara avui activitats ancestrals com l’extracció del suro i la recollida de garrofes, l’agricultura de secà i la ramaderia extensiva, que aprofita els boscos transformats en deveses. També subsisteixen la caça menor i la producció de mel, formatges i embotits. L’antiga tradició artesanal de la pell a Ubrique, on segons diuen arribaven pells de foca des de Rússia, ha evolucionat cap a una important indústria d’accessoris de pell de cabra, i recentment hi ha hagut iniciatives per a recuperar l’artesania de mantes de Grazalema. L’existència de deus i torrents d’aigües netes ha afavorit la instal·lació de piscifactories de truites i la pesca esportiva. El turisme, propulsat pels importants atractius naturals, culturals i paisatgístics de la zona, es configura com una alternativa de desenvolupament sustentable important.

Grazalema fou declarat reserva de la biosfera el gener de 1977 i la cobertura legal com a parc natural li fou atorgada el 18 de desembre de 1984 per l’Agència de Medi Ambient de la Junta d’Andalusia; des d’aleshores forma part de la xarxa d’espais naturals protegits d’aquesta regió autonòma, amb un quàdruple objectiu de conservació, educació, recreació i promoció sòcio-econòmica. La gestió de la zona és competència de l’AMA a través del director del parc.

El Pla d’ús i protecció, aprovat el 27 de desembre de 1988, estableix les pautes per a la gestió del parc i proposa la zonificació d’usos i activitats necessària per a aconseguir els objectius. Les categories definides són: l’àrea de reserva, que inclou els ecosistemes de valors més rellevants i es destina a la conservació rigorosa, de manera que només hi són permeses activitats de recerca i d’interpretació de la natura; l’àrea de gestió extensiva, que afecta sistemes l’estabilitat dels quals és compatible amb aprofitaments primaris i on s’admet l’ús turístic i recreatiu; i l’àrea de gestió intensiva, constituïda per espais fortament transformats per les activitats productives, que el Pla es proposa ordenar i potenciar.

Les principals línies de gestió del medi natural són el seguiment de les poblacions faunístiques, amb controls de les àrees de nidificació i cria; la prevenció d’incendis; la regeneració de la vegetació i la conservació de les masses forestals. La protecció estricta del pinsapar ha tingut bons resultats i actualment aquest avet es troba en clara expansió; també es refà la vegetació dels vessants càrstics que durant segles ha estat pasturada per cabres, tallada per llenya o cremada. La caça furtiva i els incendis forestals són els principals problemes que cal afrontar en la gestió dels sistemes naturals.

El Pla estableix els programes de recerca prioritaris, que han de ser supervisats per un Comitè científic. L’ús del parc per a finalitats científiques es pot considerar elevat, malgrat que podria encara incrementar-se. Des de l’Agència s’han dut a terme sobretot estudis faunístics (situació del cabirol, censos de cabra salvatge i d’ocells rapinyaires, etc.) i des de les universitats o bé des de grups de recerca i altres instàncies s’han fet investigacions en els camps de la flora i la vegetació, la geologia o el paisatge.

Pel que fa al suport i foment de projectes de desenvolupament de les comunitats locals, el Pla va crear una Gerència de Promoció que té encomanades tasques d’optimització de les activitats econòmiques actuals i la promoció de noves activitats mitjançant la captació d’ajudes econòmiques externes i el suport tècnic als particulars. Per a garantir el manteniment de la població de l’àrea i la implicació dels habitants en el futur de la reserva, cal treballar molt en aquesta línia de promoció tot just encetada i també establir mecanismes eficaços de coordinació i participació. Com a iniciativa pionera podem esmentar la creació d’una cooperativa de turisme naturalista i d’aventura.

El programa d’ús públic preveu la planificació i l’actuació en les àrees d’informació i interpretació dels visitants, l’educació ambiental i la protecció civil. Actualment hi ha una infrastructura bàsica per a la informació i recepció dels visitants, amb dos centres situats als pobles de El Bosque i Grazalema, però només aquest darrer és obert tot l’any. S’han editat diversos opuscles i itineraris i s’està configurant un petit jardí botànic amb les espècies més característiques de la zona. Tanmateix, els serveis d’interpretació i els programes d’educació ambiental són incipients i cal que siguin millorats, tant pel que fa a la dotació d’equipaments (és prevista la inauguració d’un centre d’interpretació i d’un museu històrico-etnogràfic), com al reforçament dels equips humans.

El nombre de visitants és baix en relació a l’extensió total (0,7 visitants/ha) però el predomini d’usos recreatius d’alta intensitat concentrats en determinats punts (fogons, àrees d’acampada) i l’existència d’usuaris incontrolats fa que un dels principals problemes que afronta la reserva siguin els impactes negatius del públic. Alguns usos esportius recents, com la pràctica de l’ala delta, també presenten riscos per a les poblacions faunístiques (molèsties a les àrees de cria dels rapinyaires).

Cal encara dotar els pobles de la zona d’infrastructures de sanejament per resoldre el problema del vessament d’aigües residuals, especialment greus en el cas de les indústries de pell d’Ubrique. També és urgent un major control urbanístic que permeti la paralització d’alguns perillosos processos d’urbanització il·legal i de desfiguració de la fesomia tradicional dels pobles.

El cas de la reserva de biosfera d’El Kala

El complex de la reserva de biosfera d’El Kala, a Algèria, és considerat una de les tres zones humides més importants de la Mediterrània, i és notable pels seus boscos esclerofil·les i altres ecosistemes que contenen rareses botàniques, tant a escala nacional, com internacional. A les suredes naturals hi ha els últims exemplars existents a Algèria d’una varietat de pinastre (Pinus pinaster subspècie renoui) i la verneda de Nicha Rirhia (en la zona central de la reserva i d’una extensió aproximada de 800 m) és un dels boscos de ribera més grans i menys deteriorats del nord d’Àfrica i conté moltes espècies amenaçades que necessiten humitat, com ara l’abundant Osmunda regalis. El Kala també té importància com a refugi dels últims cérvols de Barbaria (Cervus elaphus barbarus) que resten al Magrib i com a aixopluc per a la llúdria (Lutra lutra) i el caracal (Felis caracal).

Característiques i valors naturals

El parc nacional d’El Kala, existent ja abans de la reserva, és situat a la costa mediterrània del NE d’Algèria, prop de la frontera amb Tunísia, a la “wilaya” (districte) d’al-Tarf, i envolta la ciutat d’el-Kala, 500 km a l’E d’Alger. El seu clima correspondria al límit entre la zona bioclimàtica mediterrània humida i la subhumida, la temperatura mitjana és de 8,5°C als mesos freds i arriba als 30°C al mes més càlid. La precipitació mitjana anual oscil·la entre 879 mm i 1 191 mm, i depèn de l’altitud i de la distància a les muntanyes. El Kala fou acceptat com a reserva de biosfera el 1990, amb una àrea total de 95 438 ha. La zona central ocupa 18 514 ha, la zona d’amortiment, 56 133 ha, i la zona de transició, 1 791 ha; l’extensió perifèrica ocupa 19 000 ha addicionals. Quan fou declarat parc nacional, el 23 de juliol de 1983, rebé protecció legal total; abans d’aquell moment i durant el període colonial francès, s’anomenava “Réserve de la Calle”. El parc inclou la reserva natural del llac Oubeira i les reserves de cacera del llac Tonga i de Mélah, recollides a la Convenció de Ramsar del 4 de novembre de 1983.

El parc és situat a la planura i als contraforts del peu de l’Atles del Gran Tell, concretament de les muntanyes de Kroumirie, que arriben als 1 202 m d’altitud. La capa rocosa de les terres baixes consisteix predominantment en una alternança de gresos i d’argiles del Terciari i del Quaternari, tot i que a la zona de pujols també es troben roques oligocenes de caràcter àcid. El relleu és suau i assoleix els 1 200 m a Djebel Ghorra; entre la costa i les muntanyes hi ha un sistema de dunes ben desenvolupat que corre paral·lel al litoral i arriba a fer 177 m d’alçada. La filtració d’aigua al sòl des de les dunes permet que es formin boscos de ribera, en què domina el vern (Alnus glutinosa), i llacs i marjals, tots cubetes d’aigües poc profundes, envoltades per pujols boscosos; alguns dels llacs petits i dels marjals són refugi per als ocells migradors d’hivern. Els llacs Oubeira i Tonga són cubetes tancades d’aigua dolça (0,5 a 1 m de fondària mitjana) amb vegetació abundant i poca entrada d’aigua; el llac Mélah és una albufera d’aigua salada connectada amb la mar.

Les comunitats vegetals poden ser des d’extenses àrees de boscos primaris, passant per màquies i garrigues o per terres conreades força degradades, fins als prats de vegetació ripària o marjalenca. El bosc mediterrani esclerofil·le hi representa, però, l’ecosistema majoritari, ja que ocupa el 71,4% de la superfície de la reserva de biosfera. A El Kala poden trobar-se de set a vuit comunitats forestals diferents que inclouen suredes (Quercus suber), rouredes de roure de fulla petita (Q. faginea), garrigues i pinedes de pinastre (Pinus pinaster), com també màquies de llentiscle (Pistacia lentiscus) i ullastre (Olea europaea sylvestris), vegetació ripària i vernedes. De tota manera, la comunitat forestal més extensa és la sureda, al sotabosc de la qual predominen diversos brucs (Erica scoparia, E. cinerea, E. tinnaria, E. arborea), l’arboç (Arbutus unedo), la murta (Myrtus communis) i l’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia). Les rouredes de roure de fulla petita estan restringides a tres zones per damunt dels 900 m d’altitud.

A les dunes costaneres fixes predomina el cadequer litoral, on destaca el càdec (Juniperus oxycedrus), la savina (Juniperus phoenicea), el garric (Quercus coccifera) i l’estepa borrera (Cistus salviifolius), que pot evolucionar cap a la màquia termòfila de llentiscle (Pistacia lentiscus), ullastre (Olea europaea sylvestris), arboç (Arbutus unedo), aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), gatova (Genista tricuspidata), falguera aquilina (Pteridium aquilinum) i murta (Myrtus communis). Entre les espècies herbàcies de la garriga podem esmentar Phlomis bovei, l’estepa d’arenal (Halimium halimifolium), la coronil·la (Coronilla valentina) i la viola silvestre (Viola sylvestris). El garric (Quercus coccifera), que hi pot arribar a fer un o dos metres d’alçada, pot trobar-se al llarg de la costa en hàbitats molt degradats i exposats, a les rodalies dels assentaments humans: és l’espècie dominant al litoral entre el cap Rosa, El Kala i el cap Roux.

Al litoral hi ha dues menes de pinedes: la de pi blanc (Pinus halepensis) i la pineda mixta de pi blanc i de pinastre (Pinus pinaster). A les dunes costaneres aquestes comunitats vegetals de pins inclouen també la savina (Juniperus phoenicea), el gessamí fruticós (Jasminum fruticosum), el matapoll (Daphne gnidium), l’aladern (Rhamnus alaternus) i una ginesta (Genista aspalathoides).

Als boscos de ribera predominen les associacions de vern (Alnus glutinosa) i de freixe (Fraxinus angustifolia), amb característiques de boscos alts, i semblen representar els terrenys menys deteriorats de la reserva de biosfera. La densa vegetació boscosa segueix la disposició de la xarxa dels canals del riu. En aquest tipus de vegetació hi ha espècies associades com ara el salze pedicel·lat (Salix pedicellata), l’om (Ulmus minor), el baladre (Nerium oleander) i l’àlber (Populus alba). A la vegetació de transició entre la zona lacustre i la zona terrestre trobem vernedes (Alnus glutinosa), amb illots de salze blanc (Salix alba) i un altre salze (S. cinerea).

A zones amb el nivell freàtic més profund, i per sota dels verns, hom hi pot trobar arbustos com la fràngula (Frangula alnus), l’esbarzer (Rubus ulmifolius) i el llorer (Laurus nobilis); lianes, com l’heura (Hedera helix) i la llambrusca (Vitis vinifera), i plantes endèmiques algerianes, com el pericó africà (Hypericum afrum), la campaneta alada (Campanula alata) i Laurentia bicolor.

A la vegetació submergida dels aiguamolls i els estanys d’El Kala predomina el potamogèton (Pota-mogeton) en el cas del llac eutròfic d’Oubeira, i la rúpia (Ruppia spiralis) al salobrós llac Mélah. En els llacs d’aigua dolça la vegetació helofítica consisteix predominantment en jonqueres, canyissars, i bogars, amb jonca d’estany (Scirpus lacustris), canyís (Phragmites australis) i boga (Typha angustifolia), entre les quals es troben densitats variables de lliri groc (Iris pseudacorus), de nimfea blanca (Nymphaea alba) i d’espargani (Sparganium erectum).

Entre les espècies vegetals amenaçades que poden trobar-se a El Kala, hom pot esmentar, al llac Oubeira, el fajol del Senegal (Polygonum senegalense) i el Paspalidium obtusifolium, i al llac Tonga, l’espartina (Spartina batens), la llentia d’aigua (Lemna trisulca), la nimfea blanca (Nymphaea alba), el nenúfar groc (Nuphar luteum), el mataanyells (Ranunculus flammula), la cardàmine de flor petita (Cardamine parviflora) i la castanya d’aigua (Trapa bispinosa).

Les terres baixes de la reserva de biosfera són força importants com a àrees d’alimentació i de cria de l’avifauna local. En les suredes i les comunitats arbustives prop dels llacs hom pot trobar el tudó (Columba palumbus), la tórtora (Streptopelia turtur), el milà negre (Milvus nigrans), el picot verd (Picus viridis), el picot garser gros (Dendrocopos major), el colltort (Jynx torquilla), el rossinyol bord (Cettia cetti), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), el mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli) i el gafarró (Serinus serinus). La fauna aquàtica inclou nombrosos ànecs xiuladors (Anas penelope), fins a 9-000 morells de cap-roig (Aythya ferina), aproximadament 12-000 morells de plomall (A. fuligula), prop de 35-000 fotges (Fulica atra). Les terres baixes també són zones d’alimentació importants per a rapinyaires com l’àguila pescadora (Pandion haliaetus) i centenars d’arpelles vulgars (Circus aeruginosus) que passen l’hivern a la regió.

Entre els mamífers, hom troba el porc senglar (Sus scrofa), la llúdria (Lutra lutra), el caracal (Felis caracal) i el tan vulnerable cérvol de Barbaria (Cervus elaphus barbarus), aquest darrer propi de les suredes i de les rouredes de roure de fulla petita. Temps enrere, la fauna dels boscos fou força més rica que en l’actualitat; cap al final del segle XVIII l’abbé Poiret comentava la presència del lleopard de Barbaria i del lleó a les zones boscoses de les rodalies de l’antiga fortificació francesa de Vieux Calle i del llac Mélah.

A la regió d’El Kala hi ha un cert nombre d’espècies i subspècies d’ocells endèmics de la conca mediterrània i algunes, més precisament, d’Algèria, com ara una subspècie de baldriga pufí (Puffinus puffinus yelkouan), una de corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis demarestii) i una altra de polla blava (Porphyrio porphyrio porphyrio). A la zona de maresmes de Bou Redim hi ha una de les colònies més importants d’agrons de la conca mediterrània, que inclouen el martinet ros (Ardeola ralloides), el bernat pescaire (Ardea cinerea), l’agró roig (Ardea purpurea) i el martinet de nit (Nycticorax nycticorax).

Altres àrees del parc d’El Kala són ocupades per pastures, plantacions de pollancres, bardisses, prats inundables i camps de conreu, que, tot plegat, representen una porció força significativa de l’àrea protegida.

Gestió i problemàtica

Els humans s’assentaren des d’antic a la regió. Hi ha jaciments amb megàlits i dòlmens neolítics a Djebel Ghorra, ruïnes romanes i restes d’una guarnició francesa del segle XVII, Vieux Calle, on consta que el 1679 moriren de malària ben bé 400 persones. Al parc hom també pot trobar monuments dels anys seixanta, commemoratius de les diverses batalles de la guerra d’independència algeriana que hi tingueren lloc.

Per tot el parc hi ha disseminats nombroses viles i llogarets amb edificacions tradicionals fetes de tàpia. El 1990, la població total estimada era de 67 246 persones, els ramats de les quals es mantenien en una extensa zona de pastures dins el parc. L’economia rural local és basada en el conreu de cereals i de fruiters, la ramaderia i la petita indústria. L’àrea destinada a l’agricultura dins el parc és d’unes 15 000 hectàrees.

El parc fou establert per a protegir els singulars complexos d’aiguamolls —i la fauna, la flora, la hidrologia i els monuments històrics associats— juntament amb el paisatge i els estils de vida característics de la regió. En associació amb l’University College de Londres es féu una proposta d’estudi i l’esborrany d’un pla de gestió que ha estat seguit del 1986 ençà. Més recentment el PNUMA i el Banc Mundial han finançat un treball per a dur a terme el desenvolupament d’aquest pla de gestió. La reserva de biosfera és dividida en cinc zones: una primera de reserva integral; una segona zona protegida o salvatge; una tercera de creixement moderat; una quarta, que fa el paper de zona d’amortiment i finalment una zona perifèrica de transició.

Si bé considerada terreny protegit, l’àrea és una zona habitada i explotada on són permeses activitats com ara el turisme, la indústria i la urbanització. Les activitats tolerades, però, varien d’una zona a l’altra: les característiques úniques o singulars de la zona 1 fan que només es pugui utilitzar com a àrea de recerca científica; a la zona 2 (natural o salvatge) està prohibit el desenvolupament (inclòs el pas de cerreteres); a la zona 3 hi ha àrees on es permet una expansió modesta, si bé regulada; la zona 4 fa d’espai d’amortiment de les possibles agressions externes a les zones protegides dels tipus 1 i 2 i s’hi permet acampar; i la zona 5 d’àrees perifèriques admet totes les formes de construcció. Les autoritats del parc consideren força important de mantenir les activitats humanes com ara l’agricultura o l’aqüicultura a El Kala, i per tant habitualment són permesos al parc la pastura, la silvicultura i la pesca. De tota manera, l’explotació dels recursos naturals és controlada i la cacera prohibida.

L’administració del parc és a càrrec d’un director resident i d’un cert nombre de personal fix sota el control d’un comitè de gestió amb representants d’11 ministeris i de les autoritats locals. Juntament amb recomanacions per a un manteniment sostenible s’han elaborat aproximacions a una gestió integrada. Recentment s’han dut a terme millores ecològiques en els llacs Tonga i Fetzara (que foren dragats els anys trenta), que comprenen la posada en funcionament de les antigues rescloses que retornen l’aigua als llacs.

Les activitats educatives que tenen lloc dins el parc consisteixen en visites guiades per les ribes del llac Tonga. El nombre habitual d’investigadors és d’uns 100 d’algerians més una desena d’estrangers. L’estudi més complet sobre aquest parc fou dut a terme el 1976 per Bougazelli i un grup d’investigadors becats. Les ajudes de què disposen els investigadors inclouen una estació de recerca de camp, una estació climatològica i estacions experimentals de plantació d’arbres i cria de peixos. Des del Bureau National des Études Forestières algerià s’han elaborat mapes de la vegetació i mapes de delimitació i zonificació del parc.

Els principals problemes ambientals són la degradació dels boscos a causa de la pastura i dels incendis, el traçat de carreteres a través del bosc, la pressió dels caçadors a les ribes dels llacs, el drenatge de les terres humides, el bombeig de l’aigua subterrània i el dragat. Altres problemes són l’explotació agrícola, l’excessiva ocupació humana, la cacera il·legal, el creixement accelerat d’hàbitats seminaturals com ara la vegetació de zones humides i també el retrocés de la línia de costa. Altres canvis produïts en les peculiaritats del parc tenen a veure amb la pèrdua gradual de la cultura tradicional i es manifesten en la substitució de les cabanes tradicionals de palla per cases de ciment d’estil europeu modern.

Les zones protegides i les reserves de biosfera a la mediterrània sud-africana

L’extrem meridional de l’Àfrica és conegut per la seva diversitat florística i pel gran nombre d’espècies endèmiques que hi ha, molt particularment a l’extrem sud-occidental de la província del Cap, que té una flora única, que constitueix un dels sis reialmes florístics del món, i una vegetació esclerofil·la peculiar, el “fynbos”, que ocupa una àrea d’aproximadament 69 000 km2, el 5,72% de la superfície de la República de Sud-àfrica.

La conservació a Sud-àfrica té una llarga història. Els primers signes de preocupació sorgiren arran del retrocés dels boscos afromontans a la província del Cap durant la primera meitat del segle XIX; les primeres activitats de protecció s’iniciaren el 1856.

Al començament dels anys vuitanta del segle XX s’adoptà una resolució que reconeixia la importància del “fynbos” costaner i s’establí un comitè amb l’objecte d’investigar les diferents propostes per crear zones de conservació de la natura. L’informe resultant presentava un esbós de l’estat de conservació de la zona i les estratègies destinades a assolir els objectius de conservació. Aquest informe va dur també a la creació d’un projecte del “fynbos” que convenia, amb un nombre de grups de treball, la preparació d’informes sobre determinades localitzacions per tal de conservar les zones més valuoses d’acord amb l’extensa informació sobre els indrets en qüestió. Així es van dur a terme activitats prioritàries de conservació allí on fou necessari, i s’instauraren mecanismes de conservació a totes les localitzacions llistades. Això no obstant, les imatges de 1981 facilitades pel satèl·lit Landsat revelaren que el 34% de la vegetació natural de “fynbos” havia estat destruïda per activitats humanes, com ara l’agricultura intensiva i la urbanització. La pèrdua més important fou al “fynbos” costaner, del qual s’ha perdut el 47%.

Actualment (1993) el “fynbos” sud-africà és protegit en grans àrees i sota diferents estatuts de protecció. El 14,09% de l’àrea total del bioma “fynbos”, la major part del qual es troba a les muntanyes, es troba sotmès a protecció. El “fynbos” costaner i altres tipus de vegetació de terra baixa representen aproximadament un 10% de les reserves naturals, però sumen el 4,77% de la superfície del bioma. El “fynbos” és protegit a zones classificades en diferents categories: zones de conservació protegides per l’estat, zones de conservació semiestatals, zones protegides per estaments privats, terres de l’exèrcit sud-africà i també zones de conservació permanent (estatal i semiestatal). Malgrat tot, hi ha moltes zones sense cap mena de protecció. D’altra banda, les difícils relacions de Sud-àfrica amb el sistema de les Nacions Unides fa que fins ara no hi hagi reserves de biosfera. És possible que les zones protegides més extenses del centre d’endemisme de la regió del Cap siguin les conques de Hawequas i Cederberg, amb 1-159 i 1-264 km2 respectivament. La resta de la zona protegida és formada per àrees petites però ben gestionades, bones representants del “fynbos”. Malgrat que hi ha moltes reserves importants del “fynbos” de terra baixa, la majoria ocupen tan poca superfície que la seva viabilitat a llarg termini és dubtosa.

La major part de les aproximadament 580 reserves naturals de Sud-àfrica estan concentrades en una banda relativament estreta entre la costa i l’altiplà interior. Pràcticament totes les reserves han sorgit durant els últims 25 anys i només 5 ocupen més de 100 000 ha. El 64% de les reserves naturals és situat en espais aïllats l’un de l’altre. Per altra banda, més del 50% de la terra que envolta les reserves ha estat tan artificialitzada que fa pràcticament impossible la migració de la flora i fauna entre reserves veïnes. D’aquestes aproximadament 580 reserves naturals que hi ha a Sud-àfrica, només 88 tenen alguna llista de les espècies que hi viuen, la majoria incompletes, i només n’hi ha 28 que disposin de llistes passadorament exhaustives. La manca d’informació es nota de manera especial a les llistes de les petites reserves de la província del Cap.

Entre les zones protegides de la mediterrània de la regió del Cap, es poden esmentar d’una banda el parc nacional de Bontebok amb “renosterbosveld” costaner, la conca de Groot Swartberg, el parc nacional de la Costa de Tsitsikamma i la reserva natural de De Hoop, representatius, ni que sigui en part, del “fynbos” del Cap, i de l’altra, la reserva nacional de Storms River (dins el parc nacional de Tsitsikamma), l’àrea de natura de Groendal, la conca de Groot Winterhoek i la de Hawequas, totes amb falsa màquia. Altres parcs nacionals que cauen dins la regió climàtica mediterrània són el Wilderness National Park (zona de llacs) i el West Coast National Park.

Les zones protegides a les mediterrànies australianes

El primer parc nacional d’Austràlia fou establert com a reial parc nacional, al sud de Sydney, el 1879, a la qual cosa seguí a principi de segle el desenvolupament progressiu del sistema de parcs nacionals i de reserves. El 1990 hi havia 40,78 milions d’hectàrees de terra reservada, la qual cobria aproximadament el 5,3% del territori d’Austràlia.

El govern federal australià ha dut a terme un estudi dels recursos biològics d’Austràlia amb l’objectiu de documentar la totalitat de la flora i la fauna australianes, incloent-hi les de les mediterrànies meridional i sud-occidental, que ocupen una extensió de 94-000 km2 i 157-000 km2, respectivament.

La protecció de les mediterrànies australianes, localitzades a la part occidental i a la meridional del continent ha depès de les legislacions de cadascun dels estats. La legislació de les zones protegides d’Austràlia Occidental s’acordà en l’anomenada Land Act de 1933, que establia que el governador podia reservar part del sòl amb propòsits públics. Actualment, s’ha creat una National Parks and Nature Conservation Authority la qual, d’acord amb la Conservation and Land Management Act del 1984, desenvolupa estratègies per tal d’estimular el respecte públic per la natura i també per a protegir el medi ambient. A Austràlia Meridional l’administració responsable és el National Parks and Wildlife Service, al Department of Environment and Planning. Paral·lelament, el Woods and Forests Department és l’encarregat, al Ministry of Forests, de l’administració de les reserves forestals.

Les mediterrànies són representades a 191 de les principals zones protegides d’Austràlia de més de 10 km2. En total sumen 4,29 milions d’hectàrees, és a dir el 10,62% de tota l’àrea protegida d’Austràlia. A Austràlia Occidental hi ha més de 125 zones protegides del bioma mediterrani, que sumen 2,66 milions d’hectàrees repartides entre 38 parcs nacionals (1,3 milions d’hectàrees), 98 reserves naturals (0,92 milions) i altres centres de menys importància fins al total indicat. En contrast, a la mediterrània d’Austràlia Meridional n’hi ha 66, que sumen aproximadament 1,63 milions d’hectàrees, entre elles 8 parcs nacionals (0,43 milions d’hectàrees), 43 parcs de conservació (0,76 milions), un parc recreatiu de 1 409 ha, una reserva forestal de 1 910 ha, i una reserva de cacera de 6 841 ha. Tot plegat suma aproximadament 1,2 milions d’hectàrees.

A l’Austràlia Meridional, la major part dels parcs nacionals foren establerts al voltant dels anys setanta. Les excepcions són el de Yanchep, el més antic, que s’establí el 1905 (amb 2 799 ha), i el de Stirling Range, declarat parc nacional el 1913, amb 115 661 ha. El parc nacional de Neerebup fou designat el 1945 amb 1 082 ha, i el de Cap Le Grand el 1948 amb 31 390 ha. Dins l’àrea esclerofil·la, l’àrea més àmplia és el parc nacional de Cape Arid, amb 279 415 ha, i la reserva natural de Jilbadji, amb 208 866 ha. L’extensió mitjana de les reserves és de 2 000 ha, mentre que la dels parcs nacionals oscil·la entre les 1 000 i les 40 000 ha.

A la zona mediterrània d’Austràlia Meridional el parc nacional més antic és el de Flinders Chase, establert el 1919, i el parc de conservació més antic, el de Fairview, que es creà el 1960. Els espais protegits més extensos de l’estat (fora de l’àrea mediterrània) són el parc nacional de Nullarbor, amb 231 900 ha, i el parc de conservació de Ngarkat, amb 207 941 ha.

A les terres mediterrànies del continent Australià hi ha una reserva de biosfera, el parc nacional del riu Fitzgerald, que ocupa 242 727 hectàrees, i que fou declarada reserva l’abril del 1978. La reserva del riu Fitzgerald es troba a la costa i assoleix altituds que van del nivell del mar fins als 457 m. La seva topografia és molt variada, però hi ha notables planes de sorra ondulants assentades sobre laterites dissecades per petits i nombrosos rierols. En tots els casos la vegetació és molt diversa, amb un màxim d’aproximadament 1 750 espècies nadiues només al parc nacional del riu Fitzgerald, de les quals 204 són espècies valuoses que cal conservar, i 75 es consideren endèmiques de la reserva. El clima de la reserva és suau i amb una pluviositat que varia entre els 630 mm l’any a la costa i els 375 mm anuals a l’interior. La temperatura anual oscil·la entre els 23,5°C de màxima i els 9,6°C de mínima.

El cas de la reserva de biosfera del riu Fitzgerald

La reserva de biosfera del parc nacional del riu Fitzgerald és un indret ple de contrastos, situat a la costa australiana sud-occidental, a 200 km a l’E d’Albany, que cobreix una àrea d’aproximadament 250 000 ha i és representatiu de la província biogeogràfica mediterrània d’Austràlia occidental.

Característiques i valors naturals

El parc nacional del riu Fitzgerald és una de les dues reserves de biosfera que, a escala mundial, il·lustra la integració efectiva entre els humans i el seu entorn. L’altra reserva de biosfera exemplar en aquest aspecte és el parc nacional i reserva de biosfera de Cévennes, a França, amb el seu paisatge afaiçonat pels humans. Hi viuen molts tipus d’animals i plantes, alguns en perill d’extinció i altres de distribució molt restringida. La vegetació és molt diversa i la flora és espectacularment rica: més de 1 750 espècies, 75 de les quals són endèmiques de la reserva o d’una part d’ella i 204 tenen valors que en fan prioritària la conservació. Això representa que el 20% de les espècies vegetals de l’estat d’Austràlia Occidental està representat a la reserva. Aquesta riquesa florística és una mostra de la diversitat dels hàbitats i de la complexa història evolutiva de l’àrea de la reserva, paral·lela, en molts casos, a la de les flores sud-africanes. El paisatge es reparteix en boscos de “mallee”, brolles, estanys, zones agrícoles, granges i tanques. La fauna és també la més rica de tot el SW australià, ja que té una mescla entre espècies adaptades a les zones semiàrides i espècies adaptades a climes humits. Hi ha cinc espècies de mamífers rares i en perill d’extinció, quatre espècies d’ocells que necessiten protecció especial i també una espècie de rèptil rara.

La zona fou declarada reserva de biosfera a l’abril del 1978; pocs anys abans, el 19 de gener de 1973, havia rebut la consideració de parc nacional de primera classe, amb una extensió de 242 804 ha i amb la possibilitat d’afegir-ne 51 000 més d’addicionals. La reserva de biosfera es troba al sector occidental de la costa meridional d’Austràlia Occidental, a 400 km al SE de Perth i a 150 km al NE d’Albany. S’estén des de les proximitats de Hopetoun i Ravensthorpe a l’E fins a Bremer Bay, a l’W. El riu Gairdner, que desemboca a Gordon Inlet, forma part dels límits occidentals i el riu Phillips, que desemboca a Culham Inlet, forma part de la frontera oriental.

La regió és típica del clima de la zona meridional del continent; les estacions d’estiu, entre novembre i març, tendeixen a ser temperades amb dies càlids i nits fresques; l’hivern és l’estació en què cau la major part de la pluja anual, els dies són més frescos i durant les nits es poden produir gelades a les zones d’interior. Els ruixats i les tempestes amb trons són corrents durant tot l’any. Els nivells de pluviometria oscil·len entre els 630 mm anuals a la costa i els 375 mm anuals a l’interior.

Pel que fa a la topografia, hi ha valls profundes i amples erosionades pels rius, planures ondulants de sorra i muntanyes accidentades de fins a 457 m; també s’hi poden veure alguns dels paisatges més impressionants de la costa sud-occidental australiana. Les planures de sorra s’estenen sobre un substrat de laterita i estan disseccionades per nombrosos rierols. Els afluents dels rius Fitzgerald, Gairdner, Phillips i Hamersley corren en direcció SE per valls profundament encaixades. El Hamersley i el Fitzgerald, en particular, han creat penya-segats d’espongolita (una roca sedimentària d’origen marí) esplèndidament acolorits. Aquests dos rius desemboquen en estuaris molt amples que sovint es troben separats de la mar oberta pels bancs de sorra que s’hi formen, els quals poden arribar a esdevenir estables gràcies a la vegetació que hi creix. El parc és travessat per un seguit de serralades aïllades amb alguns pics metamòrfics espectaculars formats per quarsites pre-cambrianes. A l’est del riu Fitzgerald, les serralades s’endinsen directament a la mar, i això fa que la costa tingui vessants molt escarpats i penya-segats costaners. La part W de l’estuari del Fitzgerald es caracteritza per les seves platges ininterrompudes i envoltades de dunes.

Amb la seva excepcional riquesa florística, es pot afirmar que la reserva de biosfera del riu Fitzgerald és un conjunt molt ric d’hàbitats que inclouen boscos, bosquines i brolles de “mallee”. Si es compten les plantes exòtiques, el nombre total d’espècies vegetals arriba a més de 2 400. Les espècies d’eucaliptus són les que dominen el paisatge, ja que se’n troben tant als terrenys humits com als semiàrids. Les espècies arbustives d’eucaliptus del “mallee”, característiques de les zones més seques del clima mediterrani, substitueixen els boscos d’eucaliptus de les zones més humides.

S’hi poden identificar 12 comunitats vegetals principals. El parc és dominat per “mallee” molt oberta, “mallee” pròpiament dita i brolles. El “kwongan”, la landa litoral característica del SW d’Austràlia, és més comú a les zones litorals més exposades, mentre que els boscos, per la seva banda, es donen principalment sobre sòls formats sobre serpentina, a les riberes i als aiguamolls. Els ecosistemes de “mallee” tenen un sotabosc arbustiu, mentre que la bosquina de “mallee” més oberta, sobre sòls més fèrtils de terres brunes colonitzades, sembla donar-se només a la zona de clima mediterrani. A les formacions de “mallee” obertes, només 10 o 12 de les 130 espècies d’eucaliptus arbustius dominen l’ecosistema; es tracta d’eucaliptus de fulla ampla, esclerofil·les, que fan fins a 3 m d’alçada; el sotabosc que els acompanya sol ser herbaci, tot i que a les zones més àrides també hi ha quenopodiàcies semisuculentes.

Entre la vegetació del “mallee” es troben sis formacions principals: la de l’eucaliptus blanc costaner (Eucalyptus diversifolia); la d’Eucalyptus incrassata i “broombush” (Melaleuca uncinata); la d’Eucalyptus incrassata i “porcupine grass” (Triodia irritans); i en els sòls més fèrtils, les d’Eucalyptus behriana, eucaliptus roig (Eucalyptus socialis) i E. dumosa; i la d’E. oleosa i Triodia irritans. L’estructura del “mallee” dins la reserva de biosfera tendeix a ser dispersa, amb eucaliptus arbustius escampats (inclòs Eucalyptus diversifolia) i un estrat inferior de brolla esclerofil·la d’alçades entre els 25 cm i els 2 m. Les famílies de plantes més representatives de la zona són les mirtàcies, amb “fringed mirttle” (Calytrix involucrata) i Leptospermum laevigatum; les proteàcies, amb set espècies del gènere Hakea; les fabàcies, les asteràcies i les epacridàcies. Algunes de les espècies més notables de la zona són la bànksia escarlata (Banksia coccinea), amb la seva espectacular inflorescència escarlata i les seves fulles semblants a les del garric (Quercus coccifera) de les garrigues de la conca mediterrània i l’hakea reial (Hakea victoriae), amb les seves espectaculars fulles variegades.

La riquesa de la flora de la reserva de biosfera del riu Fitzgerald queda clarament reflectida en la gran diversitat dels seus hàbitats i en la complexitat de la seva història evolutiva. Recerques recents semblen indicar que els eucaliptus dominants al “mallee” encara mantenen un ritme de creixement estival que data del període del Terciari durant el qual aquesta part d’Austràlia estigué sotmesa a un clima subtropical amb una variació estacional de les condicions climàtiques, ben diferent de l’actual règim mediterrani amb sequera estival; això explica el fet que aquests arbres només creixin durant l’estació que avui és la més seca de l’any en aquesta part d’Austràlia però que era la de les pluges en aquell període del Terciari, abans que Austràlia se separés de la resta de l’antic continent de Gondwana.

La gran varietat d’hàbitats de la reserva de biosfera es tradueix també en una rica avifauna: 175 espècies d’ocells, entre elles l’amenaçat lloro terrestre (Pezoporus wallicus). Les espècies d’ocells de les mediterrànies australianes componen el 36% de la fauna d’ocells terrestres d’Austràlia, de la qual destaquen els melífags (família dels melifàgids), psitàcids, lloros i cacatues (Calyptorhynchus), els “thornbills” (acantízids), els papamosques (Pachicephala i Monarcha) dels grups dels paquicefalins i dels monarquins (muscicàpids), els cargolets de bardissa (Malurus), els “butcherbirds” o ocells carnissers (Cracticus nigrogularis) i els pardalots (Pardalotus). La zona litoral entre el riu Fitzgerald i Two People Bay, prop d’Albany, és l’hàbitat natural de quatre espècies d’ocells en perill d’extinció, entre les quals es troben el “western bristlebird” (Dasyornis longirostris) i el “western whipbird” (Psophodes nigrogularis). Hi ha també d’altres ocells dignes de menció, com ara el pelicà (Pelecanus conspicillatus) i la “malleefowl” o gall del “mallee” (Leipoa ocellata). El lloro terrestre (Pezoporus wallicus), de plomatge verd fosc, un sorollós habitant de les bosquines, es troba únicament en aquesta regió. Els comptatges indiquen que durant la penúltima recerca, els anys vint, només se’n trobaren dos o tres nius; avui dia només en queden a dues zones a l’Austràlia Occidental: l’una, el parc nacional de Cape Arid, en una àrea de 15 km2, i l’altra, a la reserva de biosfera del riu Fitzgerald, on hi ha una única població, i encara molt petita, de només 100 o 200 individus.

Actualment s’hi coneixen al voltant de 21 espècies de mamífers nadius, incloent-hi el raríssim marsupial anomenat “dibbler” (Parantechinus apicalis), que s’havia donat per extingit, i el lleó marí australià (Neophoca cinerea); en els últims 80 anys, però, han arribat a extingir-se realment diverses espècies de mamífers. En canvi són relativament comunes al “mallee” de la reserva de biosfera diverses espècies de cangurs i d’ualabis, com els cangurs grisos (Macropus fuliginosus i M. giganteus), l’ualabi de bosquina (M. irma) i la diminuta sariga melera (Tarsipes rostratus). Una altra sariga, Trichosurus vulpecula, viu al “mallee” més alt i situat prop de les riberes. De rèptils, hom troba a la reserva 41 espècies, comptant-hi els llangardaixos (de la família dels escíncids), i 11 espècies de granotes (esfenofrins). La major part dels amfibis del “mallee” solen trobar-se a les aigües permanents dels rius i dels llacs; tanmateix, algunes de les espècies niadores de granota es reprodueixen a les basses temporals i més endavant, durant l’estació seca, fan l’estivació als nius; entre elles trobem Limnodynastes dumerili, Neobatrachus centralis i N. pictus. Sobre els invertebrats no hi ha prou informació, però sí que se sap que ocasionalment es produeixen espectaculars irrupcions de vistosos buprèstids dins la reserva.

Gestió i problemàtica

La població aborigen fou delmada pels colonitzadors europeus, i avui dia, tal com ja s’ha dit, quasi no en queden testimonis. Desapareguts els aborígens, gairebé no hi ha hagut habitants permanents dins de l’àrea actualment ocupada per la reserva de biosfera, encara que s’hi han trobat nombroses restes de petites explotacions mineres, una línia telegràfica del segle XIX, tanques contra els conills, intents avortats de granges i restes d’activitats pesqueres. Els únics residents permanents al cor de la reserva són els guardes del parc. A les zones més externes, però, sí que es troben granges i altres construccions. Prop del parc hi ha quatre poblacions amb menys de 300 habitants cadascuna, i algunes àrees cultivades. L’accés als turistes i els visitants està restringit: només hi ha dos centres d’acampada i un nombre molt reduït de rutes per a passejar. Dins el parc, a Twertup, hi ha un grup local que treballa al Field Studies Centre. Els treballs de recerca de la zona són molt importants, tant pels estudis ecològics d’ampli abast que s’han fet sobre un ecosistema mediterrani divers i gairebé no modificat pels humans, com també per l’estudi de les relacions biogeogràfiques i interspecífiques entre la flora i fauna de l’Austràlia meridional i la resta de l’antic continent de Gondwana.

La situació del parc i l’amplitud de la seva àrea, relativament verge, fan que es tracti d’un indret molt adequat per a estudiar el clima global. Actualment s’inicien treballs de recerca sobre el relleu, la hidrologia, els sòls i les relacions sòcio-econòmiques amb la zona de cooperació que l’envolta. Les autoritats de la reserva de biosfera han organitzat un banc de dades dins la regió al qual pot accedir qualsevol investigador. També són un punt de contacte entre la comunitat local i els investigadors que la visiten, oferint serveis d’acomodament, de guies, d’assistència d’especialistes i d’assessorament.

Per tal de dur a terme una bona gestió de la zona, s’han estudiat els requeriments ecològics de les espècies més escasses de la reserva. Per exemple, s’han fet estudis ecològics i de comportament del lloro terrestre (Pezoporus wallicus). En aquest cas específic, seguir la pista dels ocells significa haver de caçar-los amb llargues xarxes per tal de col·locar els petits receptors que permetran de captar-ne els moviments a llarga distància. També hi ha, cada vegada més, una necessitat de conèixer l’impacte que diferents aspectes poden tenir sobre la reserva, per exemple el foc al “mallee” sobre la flora i la fauna, la propagació de la malaltia fúngica letal provocada per Phytophthora cinnamomi o les activitats turístiques. Així, els encarregats de la vigilància biològica del parc han establert i inventariat 72 localitats permanents d’estudi de la flora i de la fauna; s’ha fet un mapa geològic de la reserva a escala 1:250 000 i s’han realitzat tesis doctorals centrades en una gran diversitat de temes, fins i tot l’examen estructural de les quarsites.

No hi ha hagut alteracions importants dels ecosistemes naturals per part dels humans, excepte la de canviar els règims d’incendi. Tanmateix, el fet que durant les tres últimes dècades s’hagin posat en conreu nombroses zones aigües amunt de les conques que alimenten els cursos d’aigua de la reserva ha estat la causa que augmentés la contaminació d’origen agrícola, com ara els clorurs, els fosfats i els al·luvions. El turisme, al seu torn, ha contribuït significativament a augmentar l’erosió de les pistes de les àrees litorals. Un pla de gestió va ser posat a punt el 1990. La majoria de les tasques de gestió que s’han portat a terme fins avui es refereixen al foc o a l’accés al turisme. La distribució de la zona s’ha fet mitjançant un sistema amortidor perifèric de 200 m d’ample relacionat amb la protecció contra el foc. L’administració local és a càrrec del Regional Manager, Department of Conservation and Land Management d’Albany i del Projecte MAB de Fitzgerald a Hopetoun.

El Projecte MAB del riu Fitzgerald començà al setembre del 1988 com un estudi d’una conca de 27 000 ha a l’E de Hopetoun. El seu objectiu era eliminar les causes de degradació del sòl, principalment la salinització i la inundació, sense limitar-se a considerar cada explotació de l’àrea per separat. La idea era treballar amb un grup de grangers, que contribuïen amb 500 dòlars australians cadascú, i esbossar plans d’actuació que permetessin de rehabilitar la terra a través del conreu.

Així, hi va haver vuit granges de l’àrea del projecte que redactaren plans parcials basats en els objectius del projecte. Allí on eren apropiades s’utilitzaren diverses plantes perennes per a fixar el sòl, les tanques foren desplaçades de manera que coincidissin amb línies de drenatge o tipus de sòl apropiats i els arbustos que restaven foren protegits per tal d’evitar-ne la degradació. La majoria de les plantes perennes comercials emprades són plantes exòtiques: fabàcies com el “tagasaste” (Cytisus proliferus) i l’alfals (Medicago sativa), gramínies com la festuca de prat (Festuca pratensis), el sègol (Secale cereale) i la “lovegrass” (Eragrostis tenella), o arbres com el pistatxer (Pistacia vera) pels seus fruits i alguns eucaliptus com el “blue gum” (Eucalyptus saligna), originari del SE d’Austràlia, com a arbre fuster.

Així i tot, entre les aproximadament 2-300 plantes espontànies de la zona, encara hi ha un potencial molt important per als objectius del projecte; alguns exemples en poden ser Eucalyptus spathulata, anomenat localment “swamp mailet”, remarcable per la seva tolerància a la inundació i a una moderada salinitat i també per ser una font important de l’oli d’eucaliptus. Actualment, un grup de grangers de la costa meridional, prop de Needilup, s’organitza amb l’objecte de replantar aquest arbre local a les zones inundables i construir una fàbrica que n’extregui l’oli. Una altra de les espècies que s’investiguen és Melaleuca alternifolia, un dels arbres conegut a Austràlia com a “tea tree”, arbre del te, originari de Nova Gal·les del Sud, que produeix un oli essencial amb propietats antifúngiques naturals emprat com a tractament mèdic.

Les zones protegides a la mediterrània xilena

El 1926 s’establí el primer parc nacional de Xile amb la idea de protegir-ne els recursos i la bellesa naturals. S’hi permetia el turisme sempre que no posés en perill el mode de vida del habitants locals. Entre el 1935 i el 1945, s’establiren 12 parcs més amb l’objectiu de protegir la flora endèmica, però fins els primers anys setanta no es redactaren plans de gestió que descriguessin la infrastructura, les tasques d’investigació i els projectes educacionals que necessitaven les àrees protegides. El 1990 ja hi havia 30 parcs nacionals, 36 reserves naturals i 10 monuments naturals que sumaven 13,60 milions d’hectàrees, o el que és el mateix, el 18% del total del territori del país. Actualment, la Corporación Nacional Forestal (CONAF) s’encarrega d’administrar la xarxa de zones protegides com a Sistema Nacional de Áreas Silvestres Protegidas del Estado (SNASPE). Les diverses definicions per a les diferents categories de protecció de les zones són: parcs nacionals, reserves nacionals i monuments naturals. La CONAF està obligada a desenvolupar un pla d’administració per a cada una de les àrees protegides del SNASPE.

La mediterrània xilena ocupa una extensió de 23-000 km2, és a dir, el 3% del territori del país. Dins d’ella la Llista de les Nacions Unides de Parcs Nacionals i Zones Protegides del 1990 reconeixia vuit espais a la mediterrània xilena, que sumaven 147 008 ha, el 1,37% del total de l’àrea protegida al reialme neotropical. Això equival al 6% de tota la mediterrània xilena, o el que és el mateix, el 0,2% de la superfície del país. Entre totes les zones protegides hi havia 2 parcs nacionals amb un total de 17-959 ha, 8 reserves nacionals que en sumaven 127-535 i 5 monuments nacionals que en tenien 2 759. Els més antics d’aquests espais són: el monument natural de Cerro Nielol, designat el 1939, el parc nacional Fray Jorge declarat el 1941, i la reserva nacional de Lago Peñuelas del 1952.

A les recomanacions de l’informe del 1985 de la Corporación Nacional de Áreas Forestales (Departamento de Áreas Silvestres Protegidas) intitulat “Representación Ecológica del Sistema Nacional de Áreas Silvestres Protegidas del Estado en Relación a la Clasificación de Udvardy”, s’especificava que, segons els criteris de la UICN, hi havia una significativa unitat biogeogràfica dins les fronteres de Xile que no es protegia de la manera adequada, la mediterrània. La CONAF inicià un sistema bàsic de classificació de la vegetació natural xilena el 1985 per tal d’entendre amb més claredat les formacions vegetals i els ecosistemes del país, i per a assegurar el grau de protecció que realitzava el SNASPE. El sistema va identificar 8 regions ecològiques, 17 subregions i 83 formacions de vegetació diferents.

El 1986 es va veure que hi havia una considerable diferència de protecció entre les diverses regions del país; alguns ecosistemes ni tan sols eren al SNASPE. Quasi el 82% de la zona protegida se centrava a les regions d’Aisén i de Magallanes, a l’extrem sud del país. S’arribà a la conclusió que les zones de bosquines esclerofil·les, l’estepa i el desert de la Patagònia no estaven ben protegits; així, es va donar especial prioritat al fet d’incloure ecosistemes mal representats al SNASPE; entre ells hi havia la regió xilena mediterrània, on la degradació augmentava ràpidament. Això dugué a l’establiment de diverses zones protegides noves dins la mediterrània xilena, com ara la reserva nacional Laguna Torca, de 604 ha, el 1986, la reserva nacional de Pampa del Tamarugal, de 100 650 ha quan fou declarada reserva, la reserva nacional La Chimba, amb 2 583 el 1988 i, finalment, el monument natural Isla Cachagua el 1989.

Les àrees protegides encara són una part molt important del país per a l’esbarjo i el turisme. El 1988, el sistema nacional d’àrees protegides xilè enregistrà 0,52 milions de visitants, dels quals 0,28 eren als parcs nacionals. La zona més visitada, amb 0,13 milions de turistes, és el monument natural Cerro Nielol, a la mediterrània xilena; el quart indret més visitat, la reserva nacional Río Clarillo, amb 0,37 milions de visitants, també es troba dins la mediterrània xilena.

Dins les províncies biogeogràfiques de la mediterrània xilena només hi ha dues reserves de biosfera, que ocupen en total 31-169 ha. La més antiga del parc nacional Fray Jorge y Las Chinchillas, que cobreix una superfície de 14-074 ha i fou inscrita com a reserva de biosfera a l’abril del 1977; l’altra és la de La Campana-Peñuelas, que s’estén per 17 095 ha i fou establerta més recentment, el 1984. Les dues reserves esmentades són situades al complex esclerofil·le de la costa andina, i tenen paisatges molt variats, des de cims que assoleixen de 1 900 a 2 222 m d’alçada a La Campana, fins a les muntanyes que formen la serralada de la Costa, que s’estenen per Fray Jorge a 762 m sobre el nivell de la mar. A Las Chinchillas, l’altitud oscil·la entre els 375 i els 1 427 m. El sòl de totes dues és completament sorrenc o gairebé del tot, amb manca total de nitrogen. La temperatura mitjana anual oscil·la entre 15,5°C i 19°C i la pluviositat de 215 mm a 375 m sobre del nivell de la mar. A Fray Jorge el clima és de tipus desèrtic modificat. La mitjana de la temperatura mensual és de 14,4°C, i el vent ve del SW durant tot l’any excepte a l’hivern, en què bufa del N. Quan les brises humides del mar bufen cap a les muntanyes de la costa, per sobre dels cims es forma un núvol quasi permanent que sol anar acompanyat de precipitacions. Les aigües del llac Peñuelas són permanentment dolces i s’hi associen aiguamolls, aigües corrents i alguns prats inundables.

El cas de la reserva de biosfera de Fray Jorge y Las Chinchillas

La reserva de biosfera de Fray Jorge y Las Chinchillas, de 14 074 ha, és un conjunt d’àrees protegides discontínues, en alguns casos separades per distàncies que poden arribar al centenar de quilòmetres. La reserva inclou el parc nacional Fray Jorge i la reserva nacional Las Chinchillas. Amb clima de tipus mediterrani, la vegetació d’aquesta part del centre de Xile és representada per “matorrales” esclerofil·les. També hi és representat el bosc boirós o bosc plujós temperat de Fray Jorge. Aquests boscos valdivians són, en efecte, oasis verds envoltats per un terreny semiàrid, i són importants perquè s’hi conserven localitats aïllades d’algunes espècies vegetals, autèntics fòssils vivents, més característiques dels boscos plujosos més meridionals. La reserva de biosfera acull gairebé totes les espècies més representatives de la fauna mediterrània de Xile i, a Las Chinchillas, hi ha l’única població coneguda al món en llibertat de l’amenaçada xinxilla (Chinchilla lanigera).

Característiques i valors naturals

Fray Jorge fou declarat parc nacional amb finalitats turístiques el 29 de març de 1941 i, després de modificacions de l’1 de juny de 1967, fou acceptat com a reserva de biosfera el juny del 1977. Las Chinchillas fou establert com a reserva nacional i com a una extensió de la reserva de biosfera de Fray Jorge el 30 de novembre de 1983. El parc nacional de Fray Jorge comprèn 9 959 ha entre els parcs nacionals Fray Jorge, Talinari i Punta del Viento. És situat a la IVa regió administrativa xilena, a la província de Limari i la municipalitat d’Ovalle, més de 450 km al nord de Santiago i 110 km al sud de La Serena. Las Chinchillas, de 4 229 ha, està a uns 200 km cap al S, en un terreny muntanyós, 15 km al nord-est d’Illapel, també en la IVa regió administrativa xilena. La reserva és al complex andí litoral; s’estén des del riu Elqui, al nord, fins a l’Aconcagua, al sud, i va des del nivell de la mar fins als 762 m a Fray Jorge, i dels 375 als 1 427 m a Las Chinchillas. El parc de Fray Jorge s’estén al llarg de la cadena de muntanyes que constitueix la serralada de la Costa.

En conjunt, hi ha dos tipus de topografia a la reserva de biosfera: planes costaneres i interior muntanyós. A les planes costaneres de Fray Jorge hom pot distingir terrasses d’origen marí o pluviomarí. Al parc no hi ha ni rius ni rierols permanents, però sí que s’hi poden trobar fonts. La zona muntanyosa de Las Chinchillas es caracteritza per una topografia trencada per petites carenes i valls de les conques dels tributaris del riu Auco, entre els quals es compten els rius El Cobre, El Pollo, Torca, Chillan, Las Mollacas, Las Yeguas i Las Gredas. El sòl és predominantment sorrenc, deficient de nitrogen, format sobre roques i sediments d’edat cretàcia.

A Fray Jorge, el clima va del tipus mediterrani subhumit al desèrtic modificat. La temperatura mitjana mensual és de 14,4°C amb un màxim de 18,6°C. Acostumen a bufar vents del SW excepte a l’hivern, que bufen del N. Com que les brises marines humides arriben fins a la carena costanera, hi ha una concentració de núvols gairebé permanent al capdamunt de les muntanyes, que s’acompanya de precipitacions abundants i de boires. A Las Chinchillas, la temperatura mitjana anual és de 15,5°C, i la precipitació és d’uns 215 mm a 375 m d’altitud sobre el nivell de la mar.

La reserva de biosfera és situada en una àrea contígua al “matorral” mediterrani i les estepes semidesèrtiques, per una banda, i a les formacions arbòries i arbustives de la serralada de la Costa, a la Regió Central, per una altra. Les comunitats litorals de “matorral” han estat força modificades pel desenvolupament i la ramaderia, tot i que mantenen encara una vegetació rica d’endemismes. Aquestes comunitats, que s’estenen fins a La Serena, formen una zona de transició entre el desert i el “matorral”, amb una pluviositat anual que oscilla entre els 127 mm i els 449 mm. Les plantes esclerofil·les perennifòlies desapareixen cap al nord i són substituïdes per espècies més pròpies dels deserts. Un 95% de les espècies del “matorral” són endèmiques. Els boscos esclerofil·les de “matorral” tenen una barreja d’elements subtropicals i temperats de l’hemisferi sud, i des del punt de vista evolutiu la seva flora i la de les comunitats més àrides de transició amb el desert septentrional tenen clares afinitats amb les flores tropicals i subtropicals, anàlogament al que passa amb els elements madro-terciaris del “chaparral” de Califòrnia.

Les comunitats vegetals típiques del “matorral” són les bosquines d’arbustos esclerofil·les perennifolis d’1 a 3 m d’alçària, com ara el “litre” (Lithraea caustica) i la quil·laia (Quillaja saponaria), que són les dominants; altres espècies arbustives (i de vegades arbòries) importants serien el “peumo” (Cryptocarya alba), el “corontillo” (Escallonia pulverulenta), el “guayo bollén” (Kagenekia oblonga) i Colliguaya odorifera. Tres gèneres d’asteràcies (Baccharis, Haplopappus i Senecio) hi formen diverses associacions inusuals d’espècies arbustives baixes. La coberta herbàcia de comunitats madures de “matorral”, a diferència de la del “chaparral” mediterrani californià, és abundant i pot arribar a ser-hi del 40%.

Les comunitats vegetals, però, varien àmpliament a la reserva. A 450 m d’altitud, a l’extrem septentrional del parc, la vegetació llenyosa alta es limita a claps on predominen l’“olivillo” (Aextoxicon punctatum) i l’“arrayan” (Mirceugenia correaefolia) juntament amb l’“arrayan macho” (Rhaphithamnus spinosa), separats per àrees de vegetació arbustiva i herbàcia en les quals dominen el “romerollo” (Lythrum hyssopifolia), el “pasto salado” (Distichlis spicata), el “cuerno de cabra” (Haplopappus foliusus), el “michay” (Berberis), el “bollen” (Kageneckia oblonga) i el “coralito” (Fuchsia lycioides). Des dels 500 m d’altitud, el “canelo” (Drymis winteri) forma associacions típiques amb l’“olivillo”. Per contra, a la costa, la franja de vegetació llenyosa litoral la dominen la “varilla” (Adesmia angustifolia), el “huanil” (Proustia pungens) i el “cardén” (Puya chiloensis), que és una bromeliàcia. El “palo negro” (Cassia stipulacea) i el “guayacán” (Porlieria chiloensis) són les espècies més característiques de la vegetació que es fa cap a 150 o 200 m d’altitud.

Les mostres de més anomenada dels boscos relictes del Terciari tardà i del Quaternari, autèntics fòssils vivents, es troben a Fray Jorge i a Talinay. Són boscos temperats humits que sobreviuen allí on els espadats de la serralada costanera intercepten l’aire carregat d’humitat provinent de l’oceà. La condensació hi produeix boires marítimes que proporcionen temperatures fresques que possibiliten la supervivència de moltes espècies valdivianes ben al N del límit de la seva àrea. L’existència de boscos boirosos a Fray Jorge és anàloga a la presència de nuclis meridionals de sequoies (Sequoia sempervirens) a Califòrnia. Aquestes espècies relictes a Fray Jorge, essencialment espècies meridionals, solen tenir els centres de distribució més de 1 000 km més al sud, i inclouen comunitats forestals d’Acaena ovalifolia, “olivillo” (Aextoxicon punctatum), “chinchin” (Azara microphylla), “canelo” (Drymis winteri), Dysopsis glechomoides, Griselinia scandens, Gunnera chilensis, Mitraria coccinea, Sarmienta repens i Urtica magellanica. A localitats costaneres disperses hom pot trobar una varietat de falgueres de zones entre fresques i temperades que assoleixen el límit septentrional de la seva àrea a Fray Jorge. La vegetació característica a l’E de la reserva consisteix en formacions arbustives semidesèrtiques dominades per “pichana” (Gutierrezia paniculata) i “furze” (Chuquiraga ulicina). Altres arbustos d’importància inclouen l’arbre de l’encens (Flourensia thurifera), el “huanil” (Proustia pungens) i la “varilla brava” (Adesmia bedwelli). Cap al nord més àrid la vegetació és representada per cactàcies com el “quisco”Trichocereus chiloensis i Eulichnia acida barrejades amb “varilla” (Adesmia angustifolia) i “palo negro” (Cassia stipulaces). A Las Chinchillas hi ha sis comunitats vegetals dominades respecivament per Colliguaya odorifera i Proustia cinerea, als vessants meridionals, per Flourensia thurifera i Bridgesia incisaefolia als septentrionals i per Adesmia microphylla als uns i als altres.

El parc aixopluga la majoria de les espècies pròpies de la fauna mediterrània de Xile. Entre les 60 i 100 espècies d’ocells, n’hi ha moltes que s’hi troben habitualment o bé hi passen l’hivern. La comunitat d’ocells del “matorral” és força rica i diversa, amb espècies comunes com el “tinamú” o perdiu xilena (Nothoprocta perdicaria), que no està protegida i freqüentment és capturada en excés, el tudó (Zenaidura auriculata), l’alosa dels prats (Sturnella loyca), la griva (Turdus falklandii), la cadernera (Diuca diuca), la munta (Mimus thenca) i una altra griva (Curaeus curaeus). Hi podem afegir l’oreneta (Tachycineta leucopyga), el falcó (Parabuteo unicinctus), l’òliba (Tyto alba), el picot (Dendrocopos lignarius), l’òliba llodriguera (Speotyto cunicularia) i el “pachurrón” (Oreopholus ruficollis). La població de la “torcaza”, o tudó araucà (Columba araucana) va ser gairebé exterminada per una epidèmia el 1956, però cap al 1972 algunes parelles supervivents han estat capaces de tornar a colonitzar algunes zones forestals. L’avifauna de Las Chinchillas comprèn, entre altres, la perdiu xilena (Nothoprocta perdicaria), el còndor dels Andes (Vultur gryphus), l’esparver cendrós (Circus cinereus), l’òliba llodriguera (Speotyto cunicularia), el voltor negre (Coragyps atratus), el caracara de coll blanc (Phalcoboenus albogularis), la tórtora “picui” (Columbina picui), la corona de foc (Sephanoides galeritus), la turca mostatxuda (Pteroptochos megapodius), el caramullós (Anairetes parulus) i l’alosa dels prats (Sturnella loyca).

A Fray Jorge resten pocs mamífers, els més notables dels quals són la guineu (Dusicyon culpaeus), el “grisó” petit (Galictis cuja) i la mofeta (Conepatus chinga). El guanac (Lama guanicoe) i la xinxilla (Chinchilla lanigera) s’extingiren a Fray Jorge; de tota manera, a Las Chinchillas en resta una població de les segones. Aquesta última àrea també és coneguda per l’opòssum (Marmosa elegans), el “degus” (Octodon degus), el “grisó” petit (Galictis cuja), el puma (Felis concolor) i el gat de la pampa (F. colocolo). A Fray Jorge és possible de trobar un gran nombre de rosegadors, però hi ha pocs amfibis i, els que hi ha són més abundants a la zona dels boscos boirosos. De rèptils hi ha una varietat d’espècies característics de la zona xilena central i costanera, l’exemple més notable dels quals és la iguana (Callopistes maculatus). Al bosc valdivià trobem diverses espècies en el límit més septentrional de la seva distribució. Com a fauna exòtica introduïda d’importància, hom hi pot trobar la guatlla californiana (Lophortyx californica) i la llebre europea (Lepus europaeus).

Gestió i problemàtica

El 1974 s’elaborà un pla de gestió que establí els objectius del parc nacional Fray Jorge. La zonació, element força important en la planificació de la reserva, inclou una zona inaccessible, una zona primitiva, una zona d’ús intensiu, una zona d’ús extensiu i una altra d’ús especial. Atès que la major part de l’espai dedicat a l’agricultura es troba a la província biogeogràfica xilena, la gestió pren molt en consideració els usos tradicionals de l’àrea per la població humana local. El pla de gestió detalla la planificació del desenvolupament de zones d’acampada, hostaleria i un centre d’informació turística i d’educació ambiental.

No hi ha evidència d’agricultura, ramaderia intensiva o d’explotació dels boscos, bé que sí que hi ha hagut una certa introducció de bestiar de les terres veïnes. De tota manera, a Las Chinchillas hi ha hagut sobrepasturatge, tala d’arbres i explotació de mines de carbó. Tot i que l’àrea ara és protegida, no s’ha aconseguit aturar l’erosió, es continua duent bestiar a les pastures i hi ha autopistes nacionals i vies de tren en ús que travessen el territori.

Els projectes de recerca més importants en curs són bàsicament aquells que es relacionen de manera prioritària amb la gestió de la regió. Les prioritats de recerca inclouen l’estudi del microclima, de la vegetació, de la successió vegetal, de la regeneració natural de la zona desèrtica i un estudi evolutiu del bosc i la seva degradació. El treball es duu a terme per tal d’estudiar la fauna i l’ecologia en general, i hi ha estudis sobre les possibilitats de reintroduir espècies que prèviament havien existit a la regió, com ara el guanac (Lama guanicoe) i la xinxilla (Chinchilla lanigera). Els serveis, a Fray Jorge, encara són limitats, però a Las Chinchillas hi ha un bon accés i allotjament per a científics.

Les zones protegides a la mediterrània californiana

Els sistemes d’administració de les àrees protegides als Estats Units són amplis i complexos. D’una banda, la política i la legislació de conservació de les àrees protegides són regulades tant a nivell estatal com federal; de l’altra, dins l’àmbit estatal hi ha diverses zones que es protegeixen des dels poders locals i regionals. La conservació dels parcs, però, no començà oficialment fins el 30 de juny de 1864, en què el president Abraham Lincoln signà la cessió de la vall de Yosemite i del bosc de sequoies gegants de Mariposa a l’estat de Califòrnia per tal de servir “a l’ús, el descans i l’esbarjo inalienables del públic per tots els temps”. Poc temps després, el primer de març de 1872, Yellowstone fou declarat parc nacional i acceptat com el primer parc nacional del món.

La mediterrània nord-americana, i concretament el domini del “chaparral”, és característica de l’estat de Califòrnia, i cobreix aproximadament 350 000 km2 de turons i terrenys muntanyencs poc elevats dels quals entre 85-000 i 100-000 km2 corresponen a bosc esclerofil·le. Els gèneres de plantes llenyoses dominants al “chaparral” californià, com ara Adenostoma, Arctostaphylos, Ceanothus, Heteromoeles i Rhus, no solen trobar-se a les altres regions de clima mediterrani o, si més no, no hi tenen un paper tan rellevant. La proporció de plantes endèmiques a Califòrnia és molt alta: n’hi ha més de 25 espècies al “chaparral”, algunes de les quals són considerades escasses o en perill d’extinció en l’àmbit estatal per la California Native Plant Society.

A Califòrnia, el “chaparral” està força protegit; dins l’estat hi ha més de 86 zones protegides a escala federal, que inclouen sis parcs nacionals, com ara les illes Channel, amb 100 987 ha (declarades parc nacional el 1980), el Kings Canyon, amb 187 069 ha (declarat parc nacional el 1940), el Lassen Volcanic amb 48-293 ha (declarat parc nacional el 1916), el Redwood amb 42-000 ha (declarat parc nacional el 1968), el Sequoia amb 163-115 ha (declarat parc nacional el 1890) i el Yosemite amb 308-279 ha (declarat parc nacional el 1890). També hi ha 20 refugis nacionals de fauna, 4 monuments nacionals, 47 àrees de protecció de la fauna i 3 àrees nacionals de recreació. De fet, més del 10% de la vegetació mediterrània de Califòrnia es troba en zones protegides.

Dins la mediterrània californiana hi ha un total de 4 reserves de biosfera (bosc experimental de San Dimas, devesa experimental de San Joaquín, Costa Central de Califòrnia i illes Channel), que sumen 893 294 ha, amb extensions que van des de les 1 800 ha, la més petita, fins a les 480 000 ha la més gran. Tres foren aprovades al juny del 1976, mentre que la quarta, la reserva de biosfera de la Costa Central de Califòrnia, no fou establerta fins al novembre del 1988. Dins l’àrea que cobreixen, l’indret protegit més antic és el bosc experimental de San Dimas, que fou posat en reserva per ordre del Cap de Serveis Forestals el 28 de març de 1934. Al seu torn, la reserva de biosfera de les illes Channel fou declarada monument nacional el 1938, i més endavant, el 5 de març de 1980, s’amplià i passà a ser parc nacional. Les reserves de biosfera californianes es concentren en una zona a la costa del Pacífic que va des del comtat de Santa Bàrbara al S fins a la badia de San Francisco al N, a més d’una àrea situada a uns 80 km al NE de l’aeroport de Los Angeles i un sector de la part central de Sierra Nevada.

La topografia d’aquestes àrees va des de les planes costaneres i fins i tot zones marines, com ara el santuari marí nacional del golf de Farallon, fins a les altures de Sierra Nevada. En el cas d’aquell santuari marí, els seus límits marins s’endinsen sis milles nàutiques a l’oceà Pacífic oriental, a la reserva de biosfera de la Costa Central de Califòrnia. La reserva de biosfera de les illes Channel és formada per les cinc illes del canal de Califòrnia (Anacapa, San Miguel, Santa Barbara, Santa Cruz i Santa Rosa), juntament amb sis milles nàutiques que envolten cada una de les illes. Als turons de la reserva de biosfera de la devesa experimental de San Joaquin són molt freqüents els afloraments de roca granítica. La reserva de biosfera de les illes Channel conté exemples representatius d’algunes de les terrasses litorals més extenses del món i també té diverses coves marines, litorals accidentats, platges de sorra, muntanyes i valls. El bosc experimental de San Dimas inclou dues conques dels vessants de la San Gabriel Mountain, que drenen cap a Los Angeles, la conca de Califòrnia i l’oceà Pacífic pel riu de San Gabriel.

El clima de la zona és mediterrani en tots els casos. La majoria de les precipitacions anuals es produeixen a l’hivern en forma de pluja, tot i que a la costa la humitat estiuenca, amb les típiques boires marines, pot ser alta a la franja més costanera. Els nivells de pluja oscil·len entre menys de 500 mm i 678 mm cap a 730 m d’altitud, el 95% de la qual cau entre l’octubre i l’abril. Les temperatures es troben entre unes màximes de 20 a 30°C a l’estiu i unes mínimes de -2°C a 8°C a l’hivern a les illes Channel. Aquestes temperatures poden pujar fins a 27°C a 39°C al juliol a San Joaquin i al bosc experimental de San Dimas, on els nivells anuals de precipitacions oscil·len entre els 483 mm del primer cas, i els 678 mm del segon.

El cas de la reserva de biosfera de la Costa Central de Califòrnia

La reserva de biosfera de la Costa Central de Califòrnia es troba a l’W de la badia de San Francisco i al N de la mateixa ciutat. La reserva és formada per la zona litoral i un terreny que s’endinsa 6 milles nàutiques a l’oceà Pacífic, incloent-hi les illes i el golf de Farallon, com també algunes parts de la badia de San Francisco i les seves illes principals, Alcatraz i Angel.

Característiques i valors naturals

La reserva de biosfera té un valor molt especial per un gran nombre de raons multidisciplinàries: la vegetació és pràcticament inalterada, hi ha gramenets costaners, illes, aiguamolls d’aigua dolça, boscos i zones humides litorals. També disposa d’algunes de les més diverses i extenses poblacions d’ocells marins i de pinnípedes de la costa occidental d’Amèrica del Nord al S d’Alaska i les concentracions més grans de llocs de cria d’ocells marins de l’àrea continental dels Estats Units. Hi ha set espècies declarades en perill d’extinció a escala dels Estats Units, quatre que formen part de la llista d’espècies protegides de l’estat de Califòrnia i un nombre indeterminat d’espècies protegides per la llei federal de protecció dels mamífers marins.

La regió fou designada reserva de biosfera al novembre del 1988, i té 404 863 ha de les quals 394 573 són a terra ferma i aproximadament 948 milles nàutiques quadrades a la mar. La zona inclou i envolta diverses àrees protegides que són especialment notables: la costa de Point Reyes, l’àrea recreativa del Golden Gate, el santuari marí nacional del golf de Farallon i el refugi de fauna de les illes Farallon, la part occidental de la península de Marin (Marin Municipal Water District) i els parcs estatals californians de Tomales i Samuel P. Taylor. Les ampliacions proposades per 1992-93 inclouen el ranxo d’Audubon Canyon, la reserva marina de Bodega, el santuari marí de Cordell Bank i la reserva biològica de Jasper Ridge. La primera zona de la reserva de biosfera que fou protegida fou la de Point Reyes, qualificada de “National Seashore” (riba nacional) el 13 de setembre de 1962, seguida per l’àrea recreativa del Golden Gate, amb la legislació aprovada el 1972. El santuari marí del golf de Farallon fou designat zona de protecció el 1981 d’acord amb el títol III de la llei de protecció, recerca i santuaris marins.

La zonació de la reserva de biosfera és prou complexa i té unes 30 800 ha estrictament protegides per tal de mantenir-les relativament aïllades i sense pertorbacions. També hi ha 17 000 ha de zona pecuària on es permeten algunes pràctiques ramaderes. A les aigües del golf de Farallon també és permesa la pesca, sempre que sigui amb tècniques tradicionals. Les diferents zones es distribueixen, a grans trets, en una àrea central de 40 500 ha, una zona d’amortiment de 355 290 ha i, finalment, una zona de transició de 9 073 ha. L’ampliació proposada per a 1992-93 d’unir a la reserva de biosfera quatre unitats addicionals li afegiria 1 208 ha de terra (950 a l’àrea central de la reserva i 255 a la zona d’amortiment) i 397 milles nàutiques quadrades de mar (397 a l’àrea central).

La reserva de biosfera és el millor exponent als Estats Units de la província biogeogràfica californiana esclerofil·la de tipus mediterrani, i disposa de 20 de les comunitats vegetals terrestres d’aquest bioma; una de les seves característiques singulars és que conté tot l’espectre de les zones terrestres, estuarianes i marines, amb representació de tots els elements de la província biogeogràfica de Califòrnia. En el seu territori es poden trobar més de 674 espècies vegetals, fet que la converteix en un centre d’endemisme de significativa importància per a l’estat de Califòrnia.

La zona terrestre és constituïda per zones protegides naturals, seminaturals i pasturades, en algunes de les quals encara es permet el foc controlat per tal de mantenir la biodiversitat. Dins la reserva es poden admirar exemples excel·lents d’àrees naturals o modificades, des de les zones verges de sequoies i les comunitats de “chaparral” intactes, fins als alterats gramenets costaners o els boscos d’avets de Douglas. El paisatge típic de la regió és obert, amb muntanyes baixes que no arriben als 730 m, que davallen fins a la línia de costa i donen lloc a promontoris rocallosos, terrasses costaneres, dunes o albuferes.

La zona marina inclou un conjunt d’illes baixes de naturalesa granítica al límit de la plataforma continental, a partir de les quals el fons marí davalla vertiginosament fins arribar a assolir els 1 300 m de profunditat, entre l’escarpament de Farallon i la conca de Santa Clara. Aquesta zona és molt coneguda com a tectònicament activa, especialment al llarg de la falla de San Andrés, límit entre les plaques continentals pacífica i nord-americana, que travessa la reserva de biosfera juntament amb altres falles més petites connectades. L’àrea és constituïda bàsicament per roques sedimentàries amb algunes roques intrusives mesozoiques, granits i basalts del Terciari. A l’oest de la falla de San Andrés hi ha també basalts del Terciari i roques metamòrfiques mesozoiques, principalment de la formació franciscana. Pel que fa als hàbitats marins, la variació oscil·la entre zones intermareals i hàbitats pelàgics i oceànics profunds representatius de la província marina oregoniana de la regió del Pacífic boreal oriental. Mar endins es troben extensos llits de laminarials, on la fauna marina és extremament diversa. Regularment s’hi troben com a mínim 5 espècies de pinnípedes i 17 espècies de cetacis, i el fet que aquesta zona constitueixi una important ruta migradora és causa que s’hi trobi un nombre molt elevat d’espècies d’ocells sedentaris o migradors a les èpoques de pas. Hom també hi pot trobar indrets històrics, com l’illa d’Alcatraz, Fort Point, Fort Funston, West Fort Miley i Fort Mason.

El clima de la regió és típicament mediterrani, amb estius eixuts i hiverns amb excedents d’humitat o pluges. A la costa són molt característiques les boires marines durant els mesos d’estiu. La pluviositat oscil·la entre els 500 i els 700 mm al nivell del mar i els 2 000 mm a 730 m d’altitud; les temperatures mitjanes ho fan entre 19,4°C el mes més càlid i 6,1°C el més fred. Aquesta zona litoral del Pacífic es caracteritza per les aigües fredes típiques del Pacífic oriental, que circulen des de la punta Concepcion fins a la British Columbia i que es coneixen com a corrent de Califòrnia.

La vegetació és típica de la mediterrània californiana a tota la reserva de biosfera. Així, es pot dividir, en conjunt, en tres tipus principals de vegetació terrestre: el “chaparral” del litoral, les comunitats arbustives costaneres i el bosc mixt de planifolis i coníferes. Al “chaparral”, representat per les terres protegides i algunes zones pasturades, predominen el “chamizo” (Adenostoma fasciculatum), la “manzanita” (Arctostaphylos), el “buckbrush” (Ceanothus) i el “chinquapine” (Castanopsis). Al seu torn, les comunitats arbustives costaneres estan representades pels “sagebrush”, que consisteixen, bàsicament, en poblaments d’artemísia de Califòrnia (Artemisia californica) i, localment, de “white sage” (Salvia apiana). Les comunitats de bosc mixt creixen en aquelles terres especialment protegides on es permeten focs controlats amb l’objecte d’afavorir la rebrotada. El bosc combina espècies planifòlies amb espècies aciculifòlies entre les quals predomina la sequoia (Sequoia sempervirens), i també s’hi barregen espècies esclerofil·les, com ara el “tan oak” (Lithocarpus densiflorus), l’alzina californiana (Quercus agrifolia), els avets de Douglas (Pseudotsuga douglasii) i l’arboç californià (Arbutus menziesii), congènere de l’arboç mediterrani (A. unedo). A la costa hi ha encara gramenets i pastures amb gramínies, i també salobrars dominats per plantes suculentes com les cirialeres (Salicornia). Altres comunitats de vegetació terrestre inclouen les comunitats ripàries i els prats sobre substrats serpentínics. Més del 80% de les zones humides que subsisteixen a Califòrnia són situades dins els límits de la reserva de biosfera, una zona excepcional per als ocells migradors que viatgen al llarg de la costa del Pacífic. A la zona marina, als nivells submareals i intermareals, la vegetació inclou llits densos de laminarials en els quals dominen Nereocystis i Macrocystis i prats de fanerògames marines.

Entre les plantes notables que es consideren en perill d’extinció a escala federal, cal esmentar la “manzanita” de Raven (Arctostaphylos hookeri subspècie ravenii), i entre les que figuren a les llistes de l’estat de Califòrnia, el ceanot de Mason (Ceanothus masonii) i la clàrkia de Presidio (Clarkia francisca), espècies que han vist reduïda la seva distribució i la seva presència pels usos i abusos dels humans al llarg de segles. Però encara hi ha onze espècies més que formen part de les llistes de l’estat que s’hi podrien trobar, entre elles la “manzanita de Tamalpais” (Arctostaphylos montana), la “manzanita de Bolinas” (A. virgata) i la “San Francisco gum plant” (Grindelia maritima).

La fauna de la reserva, a excepció, potser, dels cetacis i dels pinnípedes, ha estat delmada, en gran part a causa de l’explotació i l’ús de l’hàbitat per part dels humans, a més de la proximitat a grans concentracions urbanes. Alguns animals terrestres com ara la serp garrotera de San Francisco (Thamnophis sirtalis tetrataenia), el ratolí espiguer dels marjals (Reithrodontomys raviventris), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), la papallona blava missionera (Icaricia icarioides missionensis), la papallona tacada de la badia (Euphydryas editha bayensis) i la papallona màgica de San Bruno (Incisalia mossii bayensis), corren perill d’extinció tant en l’àmbit nacional com regional.

Mar endins, la fauna és notablement més rica que a terra: sovint poden comptar-se fins a 22 espècies de mamífers marins, que inclouen 5 espècies de pinnípedes, com ara el lleó marí de Califòrnia (Zalophus californianus), el lleó marí de Steller (Eumetopias jubata) i l’elefant marí nòrdic (Mirounga angustirostris) i la foca comuna (Phoca vitulina), i també 17 espècies més de cetacis, la gran majoria dels quals passa per la reserva a les èpoques de migració. Alguns cetacis interessants són la balena grisa (Eschrichtius glaucus), la balena geperuda del Pacífic (Megaptera novaangliae), el marsuí (Phocoena phocoena) i el dofí de ventre blanc (Phocoenoides dalli). Si bé sembla fora de dubte que la fauna marina és extremament diversa, els treballs de recerca són lluny de poder-se donar per raonablement complets, en part a causa de les dificultats que comporta extreure mostres de fondària. Hi ha més de vint espècies de peixos que són molt comunes en els ambients submareals i pelàgics, entre les quals es troben diferents salmons (Oncorhynchus), els peixos de roca del gènere Sebastes, i diversos serrànids. La balena grisa (Eschrichtius glaucus), la llúdria marina meridional (Euhydra lurris mereis), la gamba californiana d’aigua dolça (Syncaris pacifica) i Eucocyclogolius newberryi són algunes de les espècies que estan incloses a les llistes vermelles estatals o federals d’espècies costaneres o marines en perill d’extinció.

D’entre l’avifauna de la reserva destaquen les més de 123 espècies d’ocells aquàtics. Les illes Farallon i els penya-segats de Point Reyes són els llocs preferits per les grans colònies de cria i per les poblacions migradores, com ara les colònies de cria de pelicans bruns (Pelecanus occidentalis) i alguns rapinyaires notables com l’àguila de cap blanc (Haliaetus leucocephalus) o el falcó pelegrí (Falco peregrinus). Entre les espècies marines i de zones humides a les llistes de protecció nacionals i estatals es troben el pelicà bru (Pelecanus occidentalis) i el rascló de Califòrnia (Rallus longirostris obsoletus).

Gestió i problemàtica

La zona té una gran importància cultural, perquè inclou un antic assentament indi, les restes d’una colònia russa i una d’espanyola i un dels assentaments pioners del període de la febre de l’or i la guerra civil nord-americana. Les excavacions arqueològiques han posat al descobert més de 100 indrets d’interès a Point Reyes National Seashore, i restes de poblats que proven l’existència de comunitats d’indis miwok. La història més recent és també rica en mostres culturals excepcionalment variades, des de les dels exploradors anglesos de l’època de la reina Elisabet I d’Anglaterra, dels ranxers mexicans, dels buscadors d’or asiàtics i europeus, i les empremtes deixades pels continus immigrants que arribaven d’Europa. El 1579 la zona va ser explorada per Sir Francis Drake i la flota del Golden Hind; setze anys més tard, el galió de Sebastià Rodríguez Cermeño naufragà davant de San Francisco. Fins ara han estat trobades aquesta nau i 30 més, és a dir, que la zona també té l’interès de les antigues naus preservades a la badia, entre elles la goleta “C.A. Thayer”, el vapor “Wapama”, la gavarra “Alma” i el vaixell “Jeremiah O’Brien” construït el 1943. L’antiga illa-presó d’Alcatraz, d’infausta memòria, i diversos forts militars com ara Fort Point, Fort Funston, West Fort Miley, Fort Mason i altres, nombroses bateries de costa, com la Chamberlin, que és famosa pel seu canó de 95 000 lliures, datat del 1906, són més exemples de la notabilitat de les construccions històriques de la zona.

El conjunt de la regió suma sis milions de persones concentrades a la zona de la badia; si bé actualment ni al nucli de la reserva, ni a la zona d’amortiment, ni a la d’influència no hi viu ningú. Així i tot, encara es permet la pastura controlada dins la reserva. Cada any es compta quasi un milió de visitants, atrets pels museus, les galeries, les excursions en barca i en canoa, el bany a les platges, els itineraris de natura, les àrees d’esbarjo, els centres d’acampada, els parcs recreatius i les passejades a cavall. Les activitats populars també inclouen la pesca del salmó, l’observació de balenes i les excursions per mar al llarg de la costa. En alguns casos, l’àrea també admet la pesca comercial, a gran escala, per al consum humà de salmons (Oncorhynchus), peixos de roca del gènere Sebastes, serrànids, escolans (Molva) i sorells (Trachurus).

La reserva de biosfera s’organitza per unitats separades: així, el santuari marí del golf de Farallon pertany a la NOAA (National Oceanic and Athmospheric Administration). El refugi faunístic de Farallon pertany al United States Fish and Wildlife Service (Servei de Peixos i Fauna Salvatge dels Estats Units), el Point Reyes National Seashore i l’àrea recreativa del Golden Gate al Servei de Parcs Nacionals; finalment, els parcs de l’estat de Mont Tamalpais, de Tomales Bay i Samuel P. Taylor depenen del Departament de Parcs Estatals i Recreació de Califòrnia. La reserva de biosfera és dividida en un conjunt de zones de gestió d’ús múltiple, en algunes de les quals s’han emprès o s’estan planificant extensos treballs de restauració. L’àrea central és escrupolosament protegida, mentre que algunes de les zones d’amortiment s’usen molt sovint per a activitats recreatives o com a zona de pastura. Les activitats permeses inclouen la pesca esportiva, la pesca comercial i l’aqüicultura, les pastures controlades i la crema de “chaparral”, el desenvolupament del turisme i les operacions militars. També es duen a terme obres experimentals de restauració, introduint vegetació natural a les dunes costaneres.

El nucli de la reserva és protegit pel pla de direcció del santuari marí del golf de Farallon, que el 1987 fou preparat per la NOAA, del Department of Commerce dels Estats Units. El pla d’administració del santuari marí del golf de Farallon dóna especial prioritat als treballs de recerca durant un període de més de deu anys. Les obres inclouen estudis de base sobre poblacions i hàbitats, la distribució i altres aspectes fonamentals dels quals són encara mal coneguts, estudis de control centrats en les espècies i hàbitats més representatius i, finalment, estudis analítics amb l’objectiu de determinar les causes d’impacte.

El pla de gestió comprèn un pla d’acció amb un programa de tres àrees: protecció de recursos, interpretació i educació i recerca. La prioritat del pla és garantir la millora en la protecció dels recursos ambientals de la vegetació mediterrània i dels hàbitats marins, però també assegurar l’ús múltiple i compatible de l’àrea oceànica, l’augment de la presa de consciència i el suport de l’opinió pública i, finalment, la promoció de programes de recerca orientats a la gestió. La principal agència encarregada de portar a terme la vigilància dins la reserva és el State Department of Fish and Game de l’estat de Califòrnia. El National Park Service l’ajuda en l’administració ordinària, com també en el desenvolupament i la implementació del programa educacional. El NOAA té acords de cooperació amb el State Department of Fish and Game de l’estat de Califòrnia i amb el National Park Service, amb una base en el National Recreation Area de Golden Gate i que permeten coordinar la participació de cada agència en l’administració de la reserva. Hi ha també programes amb la participació de diverses agències a Point Reyes National Seashore, i als parcs Estatals de Califòrnia.

De totes les amenaces a la reserva de biosfera, potser les més greus són els nivells de contaminació de les aigües i de l’atmosfera i el perill potencial de vessaments de cru. La platja i les zones de dunes pateixen d’excés de visitants i la pesca encara no es controla prou a tot arreu. En els últims anys, s’han trobat cada vegada més ocells marins i cetacis petits enredats entre les xarxes dels pescadors locals.

Les activitats de recerca que es produeixen a la reserva biològica són molt extenses i tenen una història de més de 100 anys. Les recerques científiques sempre han estat encoratjades, especialment quan els resultats poden ajudar a resoldre qüestions clau de gestió. Moltes de les activitats se centren en estudis comparatius ecològics del “chaparral” i de les comunitats herbàcies amb les comunitats mediterrànies convergents que també es troben a Xile i a d’altres parts del món. Aquests estudis comprenen els de H. Mooney sobre espècies vegetals i els d’E. Fuentes sobre llangardaixos. Dels ocells migradors que passen per la badia de San Francisco i la ruta de la costa del Pacífic hi ha un estudi molt important que no s’ha interromput d’ençà de les primeres observacions, començades el 1850, i que ha estat la base dels estudis ornitològics de l’últim segle i mig, actualment controlats des de l’observatori d’ocells a Point Reyes, erigit el 1972. Altres institucions dedicades a la recerca són el National Fisheries Service Tiburton Laboratory, el Bodega Bay Marine Laboratory i el University of Califòrnia Long Marine Laboratory. Hi ha, però, més institucions que també participen en estudis de la regió, com la University of California (campus de Berkeley, Davis i Santa Cruz), la California State University (campus de San Francisco, Hayward i Sonoma) i el World College West.