Un bioma fragmentat i espars
Les condicions climàtiques que defineixen el bioma mediterrani es presenten en una superfície molt reduïda de la biosfera, ja que ocupen només l’1,2% de les terres emergides del planeta. Aquesta petita extensió es reparteix per tots els continents i forma cinc àrees disjuntes que es troben entre els 30 i 40° de latitud, tant a l’hemisferi nord com al sud. Els límits assignats a cadascuna de les àrees del bioma depenen del criteri emprat en la definició del clima mediterrani.
La conca mediterrània constitueix la més extensa d’aquestes cinc àrees. Ocupa les regions costaneres que envolten la mar Mediterrània: s’estén, per territoris europeus, asiàtics i africans. Les altres quatre àrees del bioma presenten característiques més homogènies quant a la seva localització: es troben sobre les façanes occidentals dels continents i al voltant dels 35° de latitud. Es tracta de petites àrees de Califòrnia, Xile central, l’extrem meridional i occidental de Sud-àfrica i el sud-oest i el sud d’Austràlia. Entre elles hi ha diferències d’extensió i de situació derivades de les diferències climàtiques entre ambdós hemisferis, i també de les característiques geogràfiques de cadascuna de les masses continentals.
Els àmbits del bioma mediterrani
La conca mediterrània
Distribució del bioma mediterrani al món. A més de la mateixa conca mediterrània, que s’allarga des de Portugal fins a Iraq —una distància de 4 000 km—, altres zones del planeta tenen climes similars: les pluges coincideixen en el període fred, mentre que el càlid és eixut. A l’extrem sud-oest d’Àfrica hi ha una regió amb aquestes característiques climàtiques, la regió capenca. A Amèrica del Nord, a la costa californiana, n’hi ha una altra. A Amèrica del Sud, a la costa pacífica xilena, n’hi ha una tercera. I a Austràlia, al sud i al sud-oest, dues regions es caracteritzen pel clima mediterrani. En tot cas, l’orografia introdueix variacions locals importants al si de cada àmbit concret.
Editrònica
L’àrea mediterrània per antonomàsia és la conca mediterrània, és a dir, les terres que circumden la mar Mediterrània. Constitueix una banda de gruix variable tot al voltant de la mar, entre les latituds 30 i 45°N, amb una extensió de N a S que s’acosta als 1-700 km, i una amplitud E-W que arriba gairebé als 5 000 km.
La Riviera francesa, situada al voltant dels 43° de latitud N, constitueix la zona de latitud més elevada de tot el bioma. Cal tenir en compte, però, que aquesta aparentment immensa extensió inclou la mar Mediterrània, i que les terres pertanyents a aquest bioma representen tan sols una estreta franja al seu voltant. L’extensió més gran se situa a la Península Ibèrica i ocupa una bona part d’Espanya i Portugal, exceptuant la zona septentrional, que correspon a un clima temperat, bé que una bona part de la costa atlàntica presenta un caràcter clarament mediterrani. La franja estreta que envolta la mar s’estén pel sud de França, Itàlia, l’antiga Iugoslàvia, Albània, Grècia, Bulgària, Turquia, Síria, el Líban, Israel, Jordània, Tunísia, Algèria i el Marroc. Hi queden compreses també totes les illes, però excloses les regions costaneres de Líbia i Egipte, les quals tenen un clima clarament desèrtic. En conjunt, aquesta àrea representa el 60% de la total del bioma, i dins d’ella les extensions més grans es troben a la Península Ibèrica, Turquia, el Marroc i Itàlia. La presència de la petita mar tancada entre grans masses continentals afavoreix aquesta penetració tan profunda dels biomes mediterranis cap a l’interior dels continents, a diferència del que passa en les altres àrees.
Les condicions climàtiques responen al clima mediterrani general, amb un estiu sec a causa de la influència del potent anticicló de les Açores, i un hivern humit derivat del pas dels ciclons o les depressions no bloquejats per l’anticicló retirat cap a latituds més baixes. En la majoria de la conca l’estiu és realment sec, amb una absència gairebé total de precipitacions almenys en la part central de l’estació. Els màxims de pluviositat poden ser hivernals o equinoccials, segons la posició dins de la conca. L’efecte de la mar Mediterrània es deixa notar, ja que el contrast entre les seves aigües calentes passat l’estiu i les masses d’aire fred que penetren des de latituds més altes, dóna lloc a violentes pluges equinoccials. En determinats indrets, les pluges provocades pels vents de component E, carregats d’humitat després d’haver recorregut grans extensions marines, són molt més importants que no les d’origen ciclonal, associades a la circulació general de l’oest.
La conca mediterrània és climàticament menys homogènia que les altres zones del bioma, a causa de la seva extensió i de l’efecte de la mar que inclou. Els més de 40 000 km de costa i la presència de centenars d’illes contrasten amb superfícies de caràcter continental marcat, com ara la Península Ibèrica o l’interior de Turquia. Dins d’aquesta zona es troben tots els subclimes tèrmics i totes les variants de distribució de la pluviositat comentades, i és la zona del Marroc la que presenta unes característiques climàtiques més properes a les típiques mediterrànies. En conjunt, la zona occidental presenta algunes precipitacions durant l’època estival, mentre que l’oriental té estius gairebé sense precipitacions, tal com passa a la regió californiana. En general, la conca mediterrània és l’àrea del bioma que presenta una continentalitat més marcada, traduïda en la presència ocasional de pluges estivals, en una àmplia oscil·lació tèrmica i en un fred hivernal prou intens per a constituir un factor limitador.
L’àrea mediterrània californiana
L’àrea mediterrània ocupa una estreta franja costanera limitada pels paral·lels 42° 30’N i 30°N, des de Cabo Blanco, als Estats Units, fins a Punta Baja, a Mèxic, el centre de la qual correspon aproximadament a San Francisco. En direcció E, la franja només s’estén uns 100 o 200 km cap a l’interior del continent, on és limitada per les serralades Cascada i Sierra Nevada. A la Baixa Califòrnia, l’àrea mediterrània es limita al territori peninsular. Malgrat la seva poca extensió (aproximadament el 10% del total del bioma mediterrani al món), és l’àrea que presenta les majors extensions contínues de paisatge mediterrani no alterat, ja que la humanització hi és recent.
El clima de la zona és típicament mediterrani, amb un estiu clarament sec a causa de les altes temperatures i de l’absència gairebé total de precipitacions, i un hivern humit. Les precipitacions es concentren clarament en l’època hivernal, que acumula el 85% de la pluja total anual, sense que es presentin els màxims equinoccials típics d’algunes zones de la conca mediterrània, tot i que en les zones costaneres la humitat ambiental es manté alta durant l’estiu gràcies a la influència de l’aire oceànic refredat pels corrents marins que vénen del nord. És per això que s’ha dit que l’àrea californiana és el paradigma climàtic de la mediterraneïtat, lliure de les influències continentals d’algunes zones de la conca mediterrània, de les influències oceàniques del Xile mediterrani i de les tropicals de Sud-àfrica i Austràlia.
L’àrea mediterrània xilena
L’àrea mediterrània xilena és constituïda per una estreta franja costanera que es troba entre els parallels 30 i 37°S, que corresponen aproximadament a la situació de les ciutats costaneres de la Serena i Concepción, respectivament, és a dir, al Xile central; Santiago de Xile, a l’interior, es troba en la part central de l’àrea. L’amplada de la franja és de només uns 100 km, ja que es troba limitada per la gran serralada dels Andes, que en alguns punts ateny els 7 000 m d’altitud només a un centenar de quilòmetres de la costa. La seva extensió representa menys del 5% de la total del bioma.
El clima d’aquesta regió és molt influït pel corrent fred d’Humboldt, que ressegueix tota la costa xilena i contribueix a mitigar l’eixut estival de la zona mediterrània i l’amplitud tèrmica diària i estacional. Així i tot, hi ha un curt període amb absència total de precipitacions, però amb una sequera amortida per les temperatures relativament més baixes (3°C més baixes de les que es presenten en latituds semblants de l’hemisferi nord). El màxim de pluviositat és clarament hivernal, amb precipitacions relativament elevades. En conjunt, l’àrea mediterrània xilena té un caràcter fresc, a causa de la marcada influència oceànica.
Les àrees mediterrànies australianes
La regió mediterrània australiana és la segona en extensió de les cinc que constitueixen el bioma, i representa una mica més del 20% de la seva àrea total. És formada per dues regions disjuntes situades al SW (la regió de Perth) i el S (la regió d’Adelaide) del continent. Els límits extrems se situen al voltant del paral·lel 37° 30’S (per a la regió S) i 27°S (per a la regió SW); aquest darrer límit correspon a la latitud més propera a l’equador de tot el bioma mediterrani. En la regió sud-occidental, el límit meridional se situa més al nord, sobre els 33° 30’S, ja que limita amb una regió molt plujosa situada en una latitud que en les altres àrees representa el cor del bioma. L’extensió en el sentit E-W és considerable, ja que ateny els 2 500 km, però amb una àrea intermèdia àrida que separa totes dues regions. En conjunt, el relleu d’aquestes àrees és molt suau comparat amb el de les anteriors, i això determina que el paisatge sigui molt més homogeni: hi manquen, en conjunt, la variabilitat associada a les variacions d’altitud i orientació. La discreció del relleu té implicacions importants en les característiques de la xarxa fluvial, de règim lleugerament diferent de la resta de les mediterrànies.
El clima és típicament mediterrani però amb influències tropicals, tal com passa en la regió sud-africana. Les pluges, força abundants, es concentren durant l’hivern, amb un màxim clarament associat al solstici i no als equinoccis. L’eixut estival hi és present, però no hi ha cap època amb absència total de precipitacions. El factor edàfic associat a la pobresa dels sòls adquireix, també, una gran importància.
L’àrea mediterrània sud-africana
L’àrea mediterrània sud-africana, situada a l’extrem meridional i occidental del continent africà, és la més petita de totes. Té, en efecte, una extensió molt reduïda, que representa només al voltant del 3% de la total del bioma. L’àrea és limitada pels paral·lels 30° i 35°S —aquest darrer, corresponent a l’extrem sud del continent africà—, i ocupa una franja costanera que s’estén per les façanes occidental i meridional del continent africà, amb centre aproximadament a Ciutat del Cap. S’estén uns 300 km cap a l’E, on fa frontera amb les zones àrides de l’interior. A diferència de les àrees mediterrànies anteriors, aquesta no té contacte amb climes temperats situats en latituds més altes, ja que se situa a la part més meridional del continent africà.
El clima segueix, a grans trets, l’esquema esmentat. Les pluges es concentren en l’estació freda, amb un màxim clarament hivernal, igual que en el cas de Xile, però amb precipitacions totals menors. Durant el període eixut de l’estiu, les precipitacions són escasses i irregulars, però no hi ha cap època amb una absència total de pluges a causa de la influència de climes tropicals amb pluja d’estiu. El factor edàfic hi adquireix una gran importància, ja que més de la meitat del territori és dominada per sòls molt pobres de nutrients.