Els conflictes de gestió i els problemes ambientals a les mediterrànies

Una humanització que ve de lluny

Poques àrees del món han estat tan transformades pels humans i de tan antic com la conca mediterrània, en particular la part més oriental. De fet els paisatges mediterranis han estat abassegadorament dominats pels humans des de fa mil·lennis.

L’extracció de recursos ambientals

No cal insistir en el fet que la Mediterrània oriental fou una de les primeres àrees del món on es generalitzà la domesticació de plantes i animals, i que la generalització del primerenc complex agrícola del Creixent Fèrtil conduí, ja durant el Neolític, a la completa destrucció de la vegetació primigènia de les terres baixes i les terrasses fluvials més aptes per a l’agricultura, que anà seguida d’una severa erosió del sòl. Uns 5 000 anys enrere, durant l’edat del bronze, amb la domesticació d’alguns fruiters s’amplià a les terres de la muntanya mitjana la intervenció dels agricultors en la configuració del paisatge mediterrani, però no s’acabà de completar fins a la introducció, al primer mil·lenni aC, de la metal·lúrgia del ferro, que permeté fabricar eines amb les quals era possible arrencar de soca-rel les plantes llenyoses, fins i tot els arbres, i obrir i replanar clarianes als boscos de les terres altes. Fins i tot allí on els pendents eren més aviat rostos i rocosos, el mínim espai favorable era aprofitat per a plantar-hi oliveres, ametllers o vinya, mentre que els espais que no eren susceptibles de ser llaurats es dedicaven a la pastura d’ovelles i cabres.

La desafortunada combinació de desforestació, focs i sobrepasturatge conduí gradualment cap a l’aridificació de moltes àrees de la conca mediterrània, en particular les que ja eren més seques o de més baixa fertilitat natural. De fet, els models d’explotació del territori i els recursos naturals es diversifiquen i es complexifiquen molt precoçment a l’àrea mediterrània. Un estudi d’una cinquantena d’assentaments neolítics i de l’edat del bronze al centre d’Itàlia posa de manifest fins a vuit estratègies diferents d’explotació dels recursos, però en totes elles es combinen l’aprofitament agrícola de les millors terres properes a l’assentament, el pastoral de les bosquines, pastures o deveses una mica més allunyades i l’extracció de productes del bosc que es manté a les terres més escarpades o de menor qualitat agrícola. Les diferències van més aviat pel costat de l’aprofitament pastoral de terres més immediates a l’assentament o el d’espais més allunyats segons que les primeres siguin o no prou productives agrícolament per a justificar allunyar-ne els ramats.

La pressió demogràfica

Al llarg de la història, la població de la conca mediterrània no ha experimentat un creixement continuat ni homogeni, sinó que ha patit importants fluctuacions desigualment repartides i lligades a canvis en els models d’explotació. El Neolític, per exemple, es caracteritzà per una explosió demogràfica que no solament es manifesta per l’aparició de testimonis d’activitat agrícola i ramadera, sinó també per la seva difusió per la totalitat del territori, fins i tot en llocs que encara avui semblen francament desfavorables per a l’agricultura o de difícil accés amb els mitjans de transport imaginables a l’època. Ja hi havia agricultors i ramaders a la Cerdanya, als Pirineus catalans, durant la primera meitat del cinquè mil·lenni aC. Al coll de Vizzabona, a Còrsega, i al vessant nord de l’Aigoal, al Llenguadoc, es coneixen assentaments neolítics situats a més de 1 000 m.

Els primers segles de l’era cristiana, és a dir, la plenitud de l’imperi Romà, són una altra etapa de creixement demogràfic sostingut. En canvi, els segles subsegüents a les invasions bàrbares són una època de retrocés demogràfic a molts indrets i d’estancament a d’altres, segurament coincidint amb una represa de l’extensió dels boscos. A partir del segle X, i fins al XIV, s’enregistra un cert creixement demogràfic, brutalment frenat a partir del 1346 per la irrupció de la Pesta Negra, la qual tingué, però, efectes molt desiguals d’unes àrees a unes altres. Mentre que la ciutat de Milà, per exemple, pràcticament no la patia, la de Pisa perdia dos terços de la seva població; a molts indrets no es recuperaren els nivells de població anteriors a la Pesta Negra fins al segle XVII o el XVIII. A partir d’aquesta darrera recuperació, però, el creixement demogràfic ha estat pràcticament incessant (amb interrupcions locals causades per guerres o epidèmies) si bé a partir de mitjan segle XIX el creixement demogràfic s’acumula de manera preferent a les àrees urbanes, i a partir del segle XX a la part meridional i oriental de la conca. La pressió dels conreus i del pasturatge sobre els boscos ha variat al ritme d’aquests canvis demogràfics, provocant contraccions i expansions de la superfície forestal.

L’activitat agrícola i industrial

La unificació política de tota la conca mediterrània sota l’imperi Romà incidí en la difusió d’espècies i varietats cultivades i de tècniques de conreu d’un cap a l’altre, i en la colonització d’extenses regions que encara no havien estat roturades, sobretot a la Península Ibèrica, la Gàl·lia i l’Àfrica septentrional. Incidí també en la creació de grans unitats de producció agrícola, les vil·les, i en l’especialització d’algunes àrees en determinades produccions (Sicília i Àfrica en el blat, la Bètica en l’olivera, etc.). Foren també els agrònoms romans els que introduïren la diferenciació clàssica de l’espai mediterrani en tres categories: ager, saltus i sylva, és a dir, els espais conreats, els destinats als ramats i els que quedaven com a bosc.

Per als agrònoms romans eren tres espais econòmicament complementaris; cadascun d’ells aportava els seus fruits a la unitat de producció, fos una vil·la d’un propietari patrici treballada amb mà d’obra esclava, fos una comunitat de pagesos lliures. Ha estat un model d’ocupació de l’espai mediterrani, que ha demostrat una llarga pervivència en moltes àrees i una gran eficàcia en evitar el deteriorament de la base productiva i en absorbir pertorbacions de tota mena allà on ha estat conservada. Repetidament, l’estructura en malla dels sistemes mediterranis més madurs (la sylva) entorn dels altres, progressivament més simplificats (les bosquines i gramenets del saltus, els conreus de l’ager) com més acostats a l’espai construït, completament artificialitzat, de la villa o de l’urbs, han estat comparats amb altres estructures semblants, reconegudes en altres ecosistemes, com és el cas del fitoplàncton, sotmesos a explotació per la seva pròpia natura però que tendeixen a retornar a una estructura reticular d’aquest tipus després de cada pertorbació que la destrueix temporalment.

Si més no, sembla clar que el que avui considerem paisatge característicament mediterrani, aquest mosaic en el qual es barregen de manera gairebé indestriable boscos, bosquines, pastures, gramenets, feixes de conreus i espais habitats, és una herència de l’època romana que ha resistit guerres, invasions, pestes, incendis i tota mena de calamitats des de la caiguda de l’imperi Romà, passant pels segles d’inestabilitat que el seguiren i arribant fins a la Revolució Industrial i fins al present. Una complexa i ininterrompuda dinàmica de canvis locals a curt termini i una gran diversitat d’ambients s’han fet compatibles, a la Mediterrània, amb una certa estabilitat a llarg termini, tot i que la degradació edàfica associada a les pràctiques agrícoles en terrenys difícils s’ha anat acumulant. L’abandó de conreus no deixa mai el terreny en el mateix estat en què es trobava abans de la seva roturació, i els boscos que es regeneren no arriben mai a recuperar la primitiva esplendor.

La Revolució Industrial arribà tard i només de manera molt parcial a la conca mediterrània. Pràcticament només a Catalunya, entorn de la producció d’indianes, es pot parlar d’industrialització abans del 1800. Al llarg del segle XIX prossegueix la industrialització de Catalunya i s’hi afegeixen algunes àrees del Llenguadoc, de Provença i de les regions septentrionals d’Itàlia. Encara al final del segle XX, la població activa agrària supera la industrial a la major part dels països de les ribes meridionals de la Mediterrània, a Turquia, a Albània i a algunes regions meridionals de la Península Ibèrica i d’Itàlia. A Albània, a Turquia i al Marroc, més de la meitat de la població activa es dedica encara avui a activitats agràries.

La incidència transformadora a les mediterrànies ultramarines

Amb un impacte menys prolongat en el temps i menys intensiu pels efectius demogràfics fins a època molt recent, la situació general del Xile mediterrani no és essencialment diferent de la de la conca mediterrània. La Califòrnia mediterrània, amb un aprofitament més intensiu del territori gràcies a la irrigació i a una tecnologia més avançada, ha arribat també a una configuració dels usos del sòl que recorda la de la Mediterrània del Vell Món, però les seves àrees urbanes es diferencien molt i molt de les d’aquesta. La regió del Cap i les regions mediterrànies australianes són ben diferents, i la seva ocupació del sòl ha seguit una lògica d’implantació colonial en territoris prèviament buits o ocupats per febles efectius de caçadors recol·lectors en el cas d’Austràlia, i de pastors més o menys nòmades en el de la regió del Cap. Només el creixement urbà i el pes de la població urbana en el context territorial general semblen convergir amb el model d’ocupació del territori “mediterrani”.

L’ambient mediterrani actual

Tot plegat, doncs, un espai summament transformat en el qual dels ecosistemes previs a l’inici del Neolític amb prou feines queden clapes als llocs més inaccessibles. Una flora rica i diversa però amb nombroses espècies amenaçades, una vegetació permanentment explotada i enfrontada a condicions adverses, i una fauna amenaçada d’extinció. Afegim a això una estructura urbana omnipresent i amb una població nombrosa, amb intensa activitat sobre el conjunt del territori i tindrem un panorama general de la problemàtica ambiental a la conca mediterrània.

En definitiva, els problemes de la gestió ambiental a les mediterrànies es fonamenten majoritàriament en una demografia excessiva i molt concentrada en els nuclis urbans gravitant sobre un territori amb uns recursos variats però alhora limitats. Recursos, d’altra banda, sotmesos a unes oscil·lacions i caresties estacionals o interanuals derivades de les peculiaritats climàtiques del bioma (carestia d’aigua a l’estiu, quan més se’n necessita, collites molt variables segons les condicions climàtiques de l’any, pertorbacions com ara inundacions de tardor, pedregades, freds tardans amb incidència relativament elevada, etc.). L’ús erroni d’alguns d’aquests recursos, principalment l’aigua i els recursos forestals, pot agreujar indirectament molts d’aquests problemes, i fins i tot introduir-ne de nous (increment de la freqüència dels incendis, contaminacions d’aigües superficials o d’aqüífers, erosió accelerada, etc.).

L’espai forestal mediterrani

L’antiga esplendor forestal

El relatiu equilibri agro-silvo-pastoral al qual ens hem referit no significa que tota la conca mediterrània es trobi exempta de problemes de gestió ambiental. Ben al contrari, allà on el model d’organització de l’espai que hem evocat no ha estat implantat mai, o ho ha deixat d’estar per un temps massa prolongat, o experimenta avui les tensions dels canvis d’activitats de la població, la fragilitat inherent al medi natural mediterrani es manifesta amb tota crueltat. Antigues ciutats paradoxalment situades en paisatges gairebé desèrtics, ruïnes enterrades sota metres de sediments fluvials provinents dels vessans erosionats, mosaics antics que mostren escenes de cacera en llocs on avui només hi ha quatre matolls, restes de civilitzacions de navegants enmig de terres sense arbres, boscos esponerosos descrits per antics viatgers i que avui ja no existeixen ni podrien existir, tot plegat evidencia el profund canvi que ha patit el bioma mediterrani i que de vegades s’ha volgut atribuir a un hipotètic canvi climàtic que hauria fet augmentar l’aridesa al llarg dels últims mil·lennis. No hi ha acord total en aquest aspecte, però sembla clar que després d’un període més humit que l’actual i que va acabar fa uns 5 000 anys, no hi ha hagut canvis climàtics d’importància en el bioma mediterrani i que, per tant, el problema de la degradació forestal es deriva fonamentalment de l’activitat de la població humana al llarg de segles.

La situació actual dels boscos mediterranis, que es troben en un estat de degradació considerable, és el preu pagat per uns quants mil·lennis de civilització, almenys en la part del bioma situada en la conca mediterrània, ja que les altres no van conèixer les pràctiques agrícoles i l’explotació intensa fins als temps recents de la colonització europea. Per començar, des que l’home va iniciar les pràctiques agrícoles, els millors sòls foren destinats als conreus i els boscos quedaren relegats als terrenys més pobres, als pendents pronunciats i als sòls més magres. Ja Teofrast, com altres agrònoms clàssics, es feia ressò, l’any 313 aC, d’aquesta pràctica agrícola, prou lògica, i aconsellava fer servir els millors sòls per a la producció de gra i deixar els més magres per als arbres, incloent-hi els conreats com ara oliveres, garrofers i d’altres. Una vella màxima llatina ho expressa clarament: “Quid est agricola, sylvae adversarius.”

Les forests mediterrànies ultramarines abans i després de la colonització

En les regions californiana, capenca i xilena, els boscos van patir una degradació greu a partir de la colonització europea, que va comportar la introducció de conreus i ramats a més de l’explotació forestal directa. Però en cap cas —potser amb l’excepció del Norte Chico xilè—, la degradació edàfica i el canvi paisatgístic de caràcter irreversible han assolit la magnitud i la importància que tenen en la conca mediterrània. En terres australianes, la pobresa dels sòls i la relativament baixa densitat de població han preservat moltes superfícies forestals, sobretot a la regió d’Austràlia Occidental. Els boscos, en aquest cas, han patit només els efectes d’una explotació forestal intensa que n’ha canviat l’aspecte, tal com ha succeït amb els magnífics boscos de “jarrah” (Eucaliptus marginata) que es trobaren els colonitzadors, encara que no es pot parlar d’una degradació ni de canvis importants i irreversibles.

L’espai forestal xilè

Al Xile mediterrani, l’arribada dels primers agricultors neolítics ja havia representat l’obertura de nombroses i de vegades àmplies clarianes a la vall central, i aquesta fou la situació que trobaren els colonitzadors castellans que s’enfrontaren amb els maputxes. Sembla que Santiago fou fundada en una zona ja desproveïda de coberta arbòria, i ben aviat el proveïment de fustes i llenyes es féu dificultós perquè s’havia de fer venir la fusta de construcció de San Francisco del Monte (avui Copiapó) i de la Precordillera, i les autoritats castellanes prengueren mesures de control de les tales. Els testimonis d’alguns autors dels primers temps colonials, com ara Ovalle, descriuen Santiago envoltat d’“espesos montes”; segurament cal interpretar-ho en el sentit que ja havien pres considerables extensions els “espinales” d’Acacia caven i altres formacions similars, perfectament assimilables als “montes” esclarissats de Castella o d’Extremadura. Fora de la vall central, la desforestació devia ser menys important, per tal com sí que se sap que la ciutat de Coquimbo, ben bé al límit septentrional de la regió mediterrània xilena, fou fundada enmig d’una ribera coberta de mirtàcies i hi ha testimonis que els boscos de La Dehesa, al nord-est de Santiago, ja enfilant-se cap a la serralada andina, eren tinguts per inexhauribles encara al segle XVIII.

En realitat, deixant de banda la vall central i dels entorns de les ciutats més grans, la desforestació de la regió mediterrània xilena no es desfermà fins a la primera meitat del segle XIX, quan, sobretot a partir de la independència, la important demanda de fusta i de llenyes entorn dels centres miners i metal·lúrgics devastà les formacions llenyoses, tant boscos com bosquines i fins i tot els boscos de ribera fins a un punt que, a les localitats més septentrionals, de clima més sec, mai més no s’ha recuperat. De Santiago cap al sud, on no es descobriren recursos miners explotables, fou l’increment de la cerealicultura a costa de bosquines i boscos i l’extensió de la ramaderia el que pràcticament eliminà el bosc de la terra baixa i de la muntanya mitjana fins al punt que pràcticament no subsisteix res del bosc natural mediterrani a Xile.

L’espai forestal capenc

A l’Àfrica del Sud mediterrània molts autors opinen que mai no hi ha hagut altres boscos que les formacions afromontanes dels vessants meridionals, encarats a l’Índic, de les muntanyes costaneres. Potser per això, tot i que en establir-se la colònia del Cap els arbres semblaven un recurs inexhaurible (la mateixa obaga de la Taffelberg estava prou ben boscada), només sis anys més tard es restringia la tala dels “geelhout” (Podocarpus) i successivament s’anaren sotmetent a explotació els claps de bosc afromontà més propers a Ciutat del Cap, particularment els de la regió de Swellendam, durament explotats tot al llarg del segle XVIII. Probablement només el seu allunyament de Ciutat del Cap i la manca de cap port segur pròxim, explica que s’hagi conservat fins avui la major part dels boscos afromontans de la regió de Knysna. Tot i així, n’hi ha que opinen que les formacions més altes de “fynbos”, malgrat la deficiència de nutrients dels sòls, podrien haver evolucionat cap a una vegetació de tipus forestal si no hagués estat pels incendis repetits que han sofert d’ençà de l’arribada dels primers pastors khoikhoi fa entorn de 2 000 anys, i potser abans i tot, per l’acció dels caçadors-recol·lectors boiximans delerosos de plantes bulboses.

L’espai forestal californià

A l’arribada dels primers missioners a Califòrnia, sembla que a la zona costanera, a la terra baixa de les valls centrals i als pendissos inferiors de les serralades que les emmarquen, també eren les formacions arbustives del “chaparral” la vegetació dominant, si bé als sòls més profunds de les valls devien tenir una notable extensió les deveses de roures anomenades avui “savana oak”, mentre que els plàtans (Platanus racemosa), els pollancres (Populus fremonti, l’anomenat “cottonwood”) i els salzes (Salix) eren els arbres dominants dels boscos de ribera. Els indis, que no coneixien l’agricultura ni la ramaderia, calaven foc regularment a determinades àrees per obrir clarianes al “chaparral” i millorar així el rendiment de les seves caceres. Als vessants occidentals de la Sierra Nevada, però, s’hi establia una zonació altitudinal en la qual eren presents, a l’estatge montà, boscos de coníferes en els quals predominaven arbres com el pi ponderosa (Pinus ponderosa), l’avet blanc (Abies concolor), l’avet roig de Califòrnia (A. magnifica) o el “lodgepole pine” (P. contorta), i alguns caducifolis com el roure negre de Califòrnia (Quercus kelloggii).

A la Califòrnia mediterrània estricta no hi hagué cap altra gestió forestal que la roturació de terres de “chaparral” o d’altres formacions arbustives per destinar-les a l’agricultura o a la ramaderia extensiva fins a mitjan segle XIX. Amb el “gold rush”, les tales indiscriminades per obtenir fusta per a la construcció i llenyes foren importants a tots els districtes miners. Tanmateix, la durada relativament breu de la febre d’or californiana (poc més de vint anys) no deixà als boscos californians, llevat d’alguns fons de vall i d’altres àrees especialment castigades, danys irreversibles. Sí que en deixà, en canvi, el creixement explosiu de la població que la febre d’or havia comportat i que es mantingué quan aquella ja s’havia acabat. Més boques per alimentar i més força de treball disponible conduïren a posar en conreu extensions creixents de terres de capacitats diverses i a diversificar les produccions amb la introducció de conreus d’horta allà on era possible la irrigació i de vinyes en els pendissos ben assolellats. Més habitatges per construir representaven, també, a les àrees forestals de les “Sierras”, pressions creixents d’explotació forestal, sobretot en aquelles que eren de propietat privada. Gairebé al mateix temps, però, la muntanya californiana era l’escenari de les primeres accions adreçades a protegir espais naturals —i, en aquest cas concretament, forestals—, com el parc de Yosemite, o poblaments d’arbres particularment espectaculars com les sequoies gegantines del comtat de Mariposa. El primer pla de gestió d’un parc natural al món, l’autor del qual fou l’arquitecte paisatgista Frederic L. Olmsted (1822-1903), fou l’establert per al parc de Yosemite el 1865.

L’espai forestal australià

A l’Austràlia mediterrània, la colonització europea, que no s’inicià fins al segon quart del segle XIX, tenia de bon començament com a objectiu fonamental la rompuda de terres aptes per a l’agricultura o l’explotació extensiva de les aptes per a la pastura, i no es preocupà excessivament de la gestió forestal d’un territori en el qual, d’altra banda, els boscos eren més aviat rars. Es pot dir que els únics boscos que mereixien aquest nom (i en part encara el mereixen) eren els boscos de “karri” (Eucaliptus diversicolor) i de “jarrah” (E. marginata) del sud-oest d’Austràlia Occidental i els d’altres espècies d’eucaliptus (bàsicament E. obliqua, “messmate stringybark”, i E. baxteri, “brown stringybark”) de les cotes més elevades de les Mount Lofty Ranges i de la part occidental de l’illa de Kangaroo. Boscos més oberts, i fins i tot deveses, es donaven a les valls i els contraforts de les Mount Lofty Ranges i altres àrees poc o molt elevades d’Austràlia Meridional i dels confins de Nova Gal·les del Sud i Victòria amb aquell estat, però la terra baixa sotmesa a clima mediterrani, tant al sud-oest com al sud d’Austràlia, era bàsicament l’imperi del “mallee”, la característica bosquina d’eucaliptus mediterrània.

Els espais ocupats pel “mallee”, d’altra banda, eren considerats pels primers colons com a particularment inhospitalaris i improductius a causa de l’absència d’aigües superficials, ja que els sòls són generalment arenosos. Tanmateix, a partir de la dècada del 1860, s’inicià tímidament la colonització de terres de “mallee”, i a partir del 1880, un cop desenvolupades les tècniques apropiades a la colonització d’aquest tipus de terres, les rompudes arribaren a assolir, entre el 1880 i el 1886, mig milió d’hectàrees a les planes del nord d’Adelaide i, tot i un alentiment en els anys del pas del segle XIX al XX, a partir del 1910 l’ampliació de les àrees rompudes pràcticament ja no tingué aturador fins a la depressió econòmica dels anys trenta. Regions com l’avui anomenat Wheat Belt d’Austràlia Occidental foren majoritàriament posades en conreu durant aquesta etapa.

En aquest context no és pas sorprenent que els millors exemplars de “jarrah” (Eucaliptus marginata) ja haguessin desaparegut gairebé del tot abans de la fi del segle XIX. La seva fusta s’exportava a Anglaterra amb el nom de “Swan River Mahogany” i, feta a trossos de la mida d’una llamborda, fou utilitzada com a paviment per a alguns carrers de Londres. Tampoc no és sorprenent, ateses tant la tradició depredadora dels sistemes d’explotació aplicats inicialment com la peculiaritat de les espècies forestals australianes, que en l’explotació i la gestió dels boscos mediterranis australians (com en els del conjunt d’Austràlia) s’hagin arribat a desenvolupar tècniques força diferents de les d’altres regions del món.

L’acció del bestiar sobre els boscos

La pastura, activitat tradicional en la conca mediterrània i introduïda a la regió del Cap fa uns 2 000 anys, i fa només dos o tres segles a les altres parts del bioma, ha representat, juntament amb la rompuda de terres per a l’agricultura, un factor de degradació forestal considerable. Al llarg de segles, els pastors han cremat boscos i bosquines per afavorir l’aparició de brots tendres i plantes herbàcies, amb la lògica degradació edàfica associada als repetits incendis. A més, el bosc mediterrani ha estat un escenari tradicional de la pastura, ja que el bestiar pot consumir tant les herbes com les fulles dels arbres i els seus plançons, cosa que afecta seriosament la regeneració forestal si la càrrega de bestiar és excessiva o es combinen inapropiadament la pastura i la tala.

La incidència de la pastura és variable en les diverses zones del bioma i, com en el cas dels conreus, la pitjor part se l’enduu la vella conca mediterrània, en la qual l’economia rural ha girat entorn del bestiar al llarg de segles, sobretot en la zona corresponent al món islàmic i en el que han estat, històricament, les seves àrees d’influència. La mentalitat que es deriva de les formes de vida nòmada introduïda per la islamització especialment al sud de la conca (de vegades ja present entre les poblacions pre-islàmiques) fa que es vegi l’animal com un signe de riquesa pel seu nombre, fins i tot independentment del guany que reporti (que en tot cas sempre es considera superior al magre resultat de conrear una terra poc productiva), i també que es vegi com a indecorós alimentar els animals amb el propi treball, i que s’entengui l’activitat ramadera només com a vigilància per a protegir el bestiar dels depredadors i guiatge per a conduir-lo allà on pugui trobar aliment ell tot sol.

Al nord de la conca, la Península Ibèrica, per exemple, fou durant segles (del segle XIII fins al començament del XIX) un territori en el qual l’activitat econòmica dominant era la pastura i la transhumància de milions d’ovelles de raça merina. Això provocava que la gestió forestal i fins la rompuda de terres per a l’agricultura quedessin supeditades a la pastura. Una situació semblant es donava al regne de Nàpols. De fet, alguns ambients forestals mediterranis no accepten gaire cosa més que una explotació ramadera, però la sobreexplotació els ha conduït a la degradació. La combinació de l’explotació forestal i l’explotació ramadera és delicada, ja que una excessiva càrrega de bestiar, o una distribució del bestiar inadequada, o una mala combinació amb les activitats de tala, pot comprometre la regeneració de la massa forestal.

Una segona característica especial de les masses forestals mediterrànies és el seu paper de protectores del sòl contra l’erosió i de reguladores del cicle hidrològic. Una bona gestió forestal hauria de subordinar l’explotació a aquests extrems, ja que en cas contrari es corre el risc de perdre un recurs no renovable com el sòl i d’accentuar problemes de subministrament hídric en terrenys no forestals de les mateixes conques hidrogràfiques. Producció ramadera, protecció dels sòls i regulació hídrica són, doncs, factors que cal tenir presents a l’hora d’explotar els boscos mediterranis i a l’hora d’avaluar-ne la producció i la rendibilitat.

Actualment, els problemes més acusats es troben al Magrib, zona on la desforestació lligada a la pastura avança ràpidament, i dóna lloc a espectacles tristos com els d’algunes àrees de l’Atles Mitjà en les quals es poden veure els troncs morts d’immensos cedres que no han pogut sobreviure a la tala de totes les seves branques destinades a alimentar els ramats de cabres. Arbres paisatgísticament i forestalment valuosos han estat convertits en una mica de menjar pel bestiar, unes quantes branques per cremar i un magnífic tronc mort enmig de l’antic bosc.

A les regions de la mediterrània xilena al nord de Santiago, ja cap al 1870 la sobrepastura havia eliminat pràcticament del tot la vegetació autòctona, i encara avui algunes àrees de la regió del Norte Chico són poca cosa més que un desert.

El forniment de llenya i fusta

L’explotació forestal en ella mateixa, continuada al llarg de segles sobre masses forestals arraconades en condicions difícils, n’ha provocat també una degradació. Els boscos mediterranis, sobretot els de la conca, han estat font de fusta i llenya, fornidors de materials de construcció i combustible. Encara avui, en els països més pobres, la llenya i el carbó formen part de la vida quotidiana, amb una població que s’incrementa ràpidament, de manera que el 82% de la producció fustera grega és llenya, i el mateix succeeix en el 75% de la turca. Al Magrib, la combinació de rompuda i sobrepastura ha reduït la superfície d’alzinar en un 75% en els últims decennis. Però per a entendre l’estat actual dels boscos de la conca mediterrània, cal tenir presents els segles de civilitzacions que han consumit fusta i llenya.

Alguns exemples poden servir per a tenir una idea de les necessitats de productes forestals. Un centre metal·lúrgic important de l’era clàssica consumia la producció de 400 000 ha de bosc (1 000 000 acres). Entre el segle XVI i l’inici de la navegació a vapor i de la construcció de cascos de ferro, un vaixell podia necessitar per a la seva construcció unes 1 000 tones de fusta de qualitat, cosa que equival a la producció anual d’unes 1 000 ha de bosc, i la seva vida mitjana no solia ser molt superior als 15-20 anys. Només un país com Espanya mantenia, al llarg del segle XVI, una flota de 2-000 grans vaixells, i les altres potències mediterrànies, en particular França i Turquia, mantenien també flotes considerables. Durant aquesta època, en aquests països, la gestió dels boscos costaners i de tots els propers a cursos d’aigua aptes per al transport de fusta, depenia de la marina. No tots aquests boscos eren mediterranis; de fet, les fustes més apreciades per a la construcció de vaixells provenien de les muntanyes que envolten la conca, com els Pirineus o els Alps, des de les quals els troncs tallats eren transportats pels rius en rais. Cap al final del segle XVIII, els preus de les llenyes a ciutats litorals de la Mediterrània com ara Barcelona experimentaven increments més grans que els que experimentaven altres productes de consum, fet que posa de manifest una carestia certa de productes forestals al territori immediat a aquestes ciutats.

Segles i segles navegant, construint i enfonsant vaixells, escalfant-se i cuinant amb llenya, alçant cases, extraient minerals i fonent metalls, talant una i una altra vegada uns boscos poc productius, han contribuït a configurar el panorama forestal actual de les mediterrànies.

Els efectes de les guerres

Al conreu, la pastura i l’explotació forestal cal afegir, encara, un altre factor de degradació dels boscos: la guerra. Fer guerres vol dir enfonsar vaixells, practicar una política de terra cremada en la retirada, moure grans exèrcits que consumeixen llenya i fusta, deixar grans àrees sense un model racional d’explotació a llarg termini. Fer guerres vol dir, en definitiva, trasbalsar un territori ja de per si fràgil com el mediterrani. La seva història és un seguit d’invasions i reculades, d’imperis que creixien i es fonien, d’episodis de devastació. En el setge a la ciutat de Latchis, dut a terme pels babilonis l’any 588 aC, els assetjants enderrocaren les muralles a força de cremar-hi, se suposa que al llarg de dies, tones i tones de llenya, tal com ho reflecteix el llit de cendra d’uns quants metres de gruix trobat en les excavacions.

Però no cal recular tant en el temps per a trobar exemples de destruccions de boscos associades a guerres: durant la guerra que Grècia i Turquia van mantenir l’any 1974 a l’illa de Xipre, es van fer servir deliberadament bombes incendiàries que van destruir una bona part dels millors boscos xipriotes. Entre aquests dos episodis, la devastació s’ha repetit periòdicament. Les guerres i invasions han afavorit, a més, les pràctiques ramaderes enfront de les agrícoles, ja que els ramats constitueixen un bé transportable que pot ser allunyat de les àrees de conflicte i pot explotar, ràpidament, les noves àrees ocupades.

Forests que esdevenen cendra

Hi ha encara un altre problema de gran magnitud que afecta la gestió i la conservació dels boscos i de les plantacions fusteres mediterranis: el foc forestal. Aquest fenomen, parcialment internalitzat per la vegetació mediterrània a causa d’una convivència mil·lenària, ha esdevingut un flagell i un factor de destrucció per mor de l’anòmal augment de la seva freqüència, d’acord amb la humanització intensa del territori.

És un fet que, a més d’estar espontàniament integrat a la dinàmica natural de la vegetació mediterrània, el foc ha estat utilitzat sovint per les poblacions autòctones, potser de manera més elaborada pels australians i pels indis americans de l’oest, que l’empraven com a arma contra els insectes, i com a eina per a preparar els terrenys de cultiu, incrementar la quantitat i qualitat dels pasturatges, i reduir el risc d’intensos i catastròfics incendis espontanis. Però actualment, les coses han canviat: l’ús del foc amb aquests propòsits només es manté a Austràlia i, parcialment, a Califòrnia, mentre que la major part del món occidental ha optat per la seva supressió. El foc forestal és una eina de doble tall, meitat solució, meitat problema a les zones poc humanitzades; a les zones amb molta població, és netament un problema, i no pas petit.

La gent mediterrània i els incendis forestals

En les àrees mediterrànies, els humans han esdevingut uns clars estimuladors dels incendis forestals, ja sigui de forma voluntària o involuntària. El foc ha representat una eina tradicional per a eliminar boscos i bosquines, ja sigui per a implantar-hi conreus o per a afavorir el creixement de pastures efímeres sobre els sòls lliures de vegetació. Aquesta activitat incendiària ha estat important al llarg dels últims 10-000-20-000 anys, és a dir, des de la revolució neolítica, tot i que hi ha evidències de l’ús del foc que es remunten a 100 000 anys enrere a la conca mediterrània, i a l’àrea mediterrània capenca. Les àrees xilena i californiana han patit, també, l’ús del foc per part de les ètnies eminentment caçadores i ramaderes que hi habitaven. La humanització intensa té, però, unes durades molt diferents en les diverses zones del bioma, que van des de mil·lennis en la part oriental de la conca mediterrània, fins a 200 o 300 anys en el cas de les àrees xilena, australiana, capenca i californiana. En tot cas, els focs antropogènics s’han afegit als naturals i han esdevingut un greu problema ambiental.

A l’àrea australiana, per exemple, a partir de les cicatrius i les marques deixades pels incendis en els “black boys” (Xanthorrhoea), herbes arborescents capaces de refer la seva capçada de fulles després del foc, s’ha determinat que en una zona forestal hi va haver tres incendis al llarg dels 150 anys previs a la colonització europea, davant dels 22 que hi ha hagut en els 150 anys posteriors a l’arribada dels britànics. En l’àrea xilena, la recurrència natural de 270 anys ha davallat fins a 160 causa de la humanització, la qual, entre altres coses, ha comportat la massiva introducció d’espècies més piròfites, com el californià pi de Monterey (P. radiata), amb el qual s’han plantat 750 000 ha.

Actualment, a causa de les elevades densitats de població de les àrees mediterrànies, el foc ha adquirit proporcions de flagell: només en les zones de la conca mediterrània estricta, el foc destrueix anualment unes 200-000 ha de vegetació. Es calcula que només una petita part dels incendis (vora el 2%) són produïts per llamps, el desencadenat bàsic dels focs naturals en aquest bioma. De tota manera, l’acció transformadora del paisatge duta a terme pels humans pot tenir efectes inesperats, paradoxalment protectors davant del fenomen que ella mateixa afavoreix: la fragmentació territorial derivada de la humanització, per exemple, imposa barreres físiques als incendis, que passen a ser més nombrosos, però menys extensos. El foc forestal és un problema especialment greu en els països més desenvolupats del bioma, ja que l’abandó de moltes zones agrícoles i ramaderes marginals, l’augment de la població urbana i la seva gran mobilitat, s’han combinat per donar lloc a paisatges embosquinats i inflamables on no viu gairebé ningú, però per on passa molta gent. Els incendis, aleshores, hi sovintegen i destrueixen àrees de bosc i de bosquina, a més d’afectar plantacions fusteres, conreus i zones urbanitzades, amb unes pèrdues econòmiques i ambientals gravíssimes.

Al nord de Califòrnia, la vegetació natural és controlada per la freqüència dels focs. La protecció completa afavoreix el bosc, el foc periòdic les bosquines, i el foc freqüent els prats. En les àrees més humides, on el bosc predomina, hom tendeix a mirar de suprimir tota mena de foc. En les zones més seques, on el pasturatge és important, les tècniques preferides d’ordenació són el foc i el control del pasturatge. Al sud de Califòrnia, en canvi, el “chaparral” dominant no deixa alternativa: cremat o no, persisteix indefinidament, la qual cosa ha provocat seriosos problemes a les ciutats de Califòrnia i als seus voltants, ja que als habitants els agrada envoltar-se de bosquina natural, que troben estèticament gratificant, bé que comporta un perill. La crema controlada i profilàctica per tal de reduir la càrrega de combustible no s’hi practica, car el “chaparral” no té un sotabosc que pugui cremar-se separadament de cap estrat arbori.

La política forestal seguida per les autoritats californianes, basada en tallafocs i en tasques d’extinció quan hi ha incendis, tal com es fa a l’àmbit mediterrani europeu, té bons resultats, tanmateix. L’any 1983 es publicà un estudi, efectuat mitjançant imatges obtingudes des de satèl·lit durant els anys 1972-80, que comparava les àrees cremades del sud de l’Alta Califòrnia amb les adjacents de la Baixa Califòrnia mexicana. El control del foc a la Baixa Califòrnia és gairebé inexistent i per això els focs que s’hi produïren foren més del doble, però de manera individual es cremaren àrees menys extenses a causa de l’existent mosaic de parcel·les de diversa antiguitat i inflamabilitat. La supressió del foc a l’Alta Califòrnia havia reduït el nombre de focs de “chaparral”, però els focus eren generalment més extensos i més destructius, la qual cosa resultava en una proporció similar de la zona total de “chaparral” cremada. Això permeté concloure que la supressió del foc en el “chaparral” potser és contraproduent, ja que obre les portes a ulteriors grans conflagracions.

En definitiva, cada any es cremen incontroladament centenars de milers d’hectàrees a l’àmbit mediterrani, menys que no se’n reforesten o planten, amb la consegüent erosió i degradació ambiental. La lluita contra el foc consisteix, bàsicament, en algunes mesures de prevenció i en uns serveis d’extinció el més efectius possible, però tot plegat es limita a córrer darrere el problema sense arribar a atrapar-lo. Una lluita efectiva contra els incendis voldria dir atacar el problema per la seva base, és a dir, redissenyar un territori que actualment no acaba de funcionar perquè ha prescindit de la seva organització ancestral sense haver-la substituït per una de nova realment funcional. En aquest sentit, l’afavoriment sistemàtic de comunitats arbòries dominades per coníferes piròfiles, siguin reforestacions, plantacions fusteres o boscos secundaris espontanis subsegüents a la destrucció dels boscos de planifolis esclerofil·les, no sembla una bona via.

Els efectes dels incendis reiterats

La capacitat de la vegetació mediterrània per a refer-se després d’un incendi es veu compromesa quan la freqüència de focs en un mateix indret és superior al ritme que els mecanismes ecològics, fruit de la taxa de recurrència dels incendis naturals, han estat capaços d’internalitzar. Així, un mateix individu no pot veure destruïdes les seves parts aèries cada any i anar rebrotant indefinidament, per exemple. Ser capaç de refer-se d’un incendi no significa poder-ne suportar de nous contínuament.

En el cas californià, més de la meitat de les espècies dels gèneres Ceanothus i Arctostaphylos no rebroten, sinó que germinen i, per tant, un canvi en la freqüència dels incendis pot donar lloc a composicions específiques molt diferents. Per exemple, en una comunitat de “chaparral” no afectada pel foc durant cinquanta anys, s’observa una disminució de rebrotadors del gènere Ceanothus acompanyada d’un augment d’espècies germinadores, com Prunus ilicifolia i Rhamnus ilicifolia. També en terres californianes, les formacions arbrades de “savana oak”, formades per arbres esparsos sobre gespes i producte, entre d’altres coses, d’incendis freqüents que no afecten els grans arbres, degeneren a causa de la disminució de la freqüència d’incendis, ja que això permet un embosquinament per arbustos i pins que fa que els focs esdevinguin molt més devastadors i que arribin a matar els arbres, cosa que provoca una substitució de la comunitat arbrada per una formació arbustiva acompanyada d’alguns pins.

En el cas del “chaparral”, però, i gràcies a les mesures de lluita, el cicle d’incendis amb periodicitats inferiors a cinquanta anys sembla haver deixat pas a un altre amb periodicitat més llarga, cosa que converteix els focs en menys freqüents però més destructius, ja que en haver-hi més biomassa acumulada s’assoleixen temperatures superiors, les quals poden incrementar la mortalitat dels individus rebrotadors. En aquest cas, sembla que amb freqüències d’incendi superiors a 100 anys, la destrucció de soques és molt important, tant a causa de les elevades temperatures com de la minva de la capacitat de rebrotar associada a l’envelliment. Aleshores el foc passa a afavorir les espècies que es regeneren per germinació, ja que en aquests llargs períodes donen lloc a importants acumulacions de llavors en el sòl i a un paral·lel empobriment de la cobertura de les espècies rebrotadores. Això passa perquè, en tenir una longevitat limitada, la mort dels individus vells va obrint clarianes que queden buides o ocupades per nous individus, menys resistents al foc a causa de la seva joventut i la seva poca talla.

En el “fynbos” capenc, hom ha observat que en les comunitats no cremades al llarg de 35 anys, el 90% dels individus dominants pertanyen a espècies rebrotadores, com Leucadendron, sense que hi hagi renovació per germinació en quantitat suficient per cobrir l’espai buit. Si el foc continua sense fer aparició, comencen a aparèixer algunes espècies precursores de les “evergreen rain forest”, abundants antigament en el territori capenc, però si la comunitat es crema, passen a dominar espècies germinadores.

La gravetat que els incendis forestals incontrolats tenen actualment a l’àmbit mediterrani no pot perdre de vista, doncs, el paper natural del foc en les formacions esclerofil·les. En efecte, moltes formacions arbustives mediterrànies integrades per espècies ben adaptades al foc i amb cicles vegetatius i formes de reproducció que hi van lligades, acaben patint un envelliment i una pèrdua general de vitalitat si el foc no s’hi fa present amb la freqüència necessària. Algunes formacions arbustives de “chaparral” i d’altres de dominades per proteàcies esdevenen decrèpites i no es regeneren si no hi ha incendis periòdics, a causa de l’envelliment i mort dels individus i de la nul·la aparició de nous individus. El mateix passa en comunitats forestals, com les formades per les sequoies californianes, en les quals cal el foc de sotabosc per a activar la regeneració. En d’altres boscos, com els de “jarrah”, situats sobre sòls pobres i en un ambient on la mineralització de la virosta és molt lenta, el foc es fa necessari per a reciclar periòdicament els nutrients immobilitzats en la matèria orgànica morta. En tot cas, ni la millor política de prevenció d’incendis pot fer-los desaparèixer del tot, de manera que la més exitosa en rebaixar la freqüència d’incendis pot acabar essent la més desastrosa. En efecte, la gran acumulació de biomassa derivada de l’absència d’incendis per períodes molt llargs fa que vagi augmentant progressivament el risc de foc i que, quan finalment aquest fa acte de presència, les seves conseqüències siguin catastròfiques a causa de la magnitud que assoleix.

El foc contra els incendis: el cas australià

La colonització europea d’Austràlia és un fet relativament recent. Això, unit a l’escassa demografia mitjana de les zones mediterrànies australianes, ha permès el desenvolupament de tècniques de control del foc mitjançant incendis controlats, efectuats en èpoques idònies, tal com ja feia, en realitat, la població aborigen.

Els primers pobladors europeus relaten, en efecte, que els aborígens cremaven sistemàticament el territori per seccions cada estiu, controlant acuradament, en la mesura del possible, la propagació del foc. En no haver-hi combustible suficient per a fer foc cada any, aquest procés permetia l’existència de clapes no cremades, i de molt o poc cremades. Després de l’assentament europeu, aquesta pràctica incendiària no continuà, amb la qual cosa el combustible acumulat provocava l’aparició de focus incontrolables i greus que acabaven comportant la pèrdua de vides i propietats. Modernament hom torna a recórrer als incendis controlats a fi de disminuir la càrrega combustible, sobretot del sotabosc: es lluita contra el foc amb foc. Per al manteniment de l’ecosistema potser fóra desitjable de tornar a la pràctica de la crema anual practicada pels aborígens, la qual havia estat en vigència durant milers d’anys. No obstant això, aquesta pràctica representaria un cost massa elevat.

En el cas dels boscos de “jarrah”, per exemple, els serveis forestals han comprovat que, pel sol fet de passar d’una acumulació de biomassa en el sotabosc arbustiu de 15 t/ha a 30 t/ha, el nombre de dies amb risc que es declari un incendi incontrolable es multipliquen per un factor proper a 7. És per això que en la zona dominada pel “jarrah”, aquests serveis procedeixen a cremar el sotabosc amb incendis controlats cada 3 o 5 anys, calant foc de terra estant o provocant petits focs mitjançant bombes incendiàries llançades des d’avions lleugers. El territori, dividit en parcel·les que es van cremant en diferents anys, es converteix així en una quadrícula de boscos en diferents estadis quant a l’acumulació de combustible en el sotabosc, cosa que converteix el paisatge en menys inflamable, els incendis en més controlables i els seus efectes negatius en menys greus. Els incendis controlats, fets en dies de primavera amb condicions meteorològiques de vent i humitat adients, constitueixen una eina que s’ha revelat com a efectiva en el control d’aquest flagell forestal. Des de la introducció d’aquesta pràctica, l’any 1953, a l’oest d’Austràlia, les declaracions d’incendis no intencionats no s’han reduït en nombre, però la seva intensitat i la seva expansió s’han reduït considerablement.

La gestió forestal

A diferència del que succeeix en altres biomes, com el temperat, en els quals la gestió forestal és relativament senzilla perquè es practica sobre masses més homogènies i prou extenses, en el bioma mediterrani els boscos tenen extensions reduïdes i presenten una heterogeneïtat espacial molt accentuada, cosa que en complica enormement la gestió.

L’estat dels boscos mediterranis

El problema no és tan acusat en les àrees australianes, sobretot en la part occidental, ja que la relativament baixa i recent humanització i el caràcter suau del relleu donen lloc a masses forestals més extenses i homogènies, situades sobre terrenys planers i explotables en règim de bosc alt regular, és a dir, amb tallades arreu seguides d’una regeneració espontània per germinació. Aquest és el cas dels boscos de “jarrah” (Eucalyptus marginata) que s’enfronten, només, al problema dels incendis, i on les tallades arreu sobre grans extensions foren substituïdes per aclarides selectives. Actualment, es tracta d’un model d’explotació que consisteix en tallades arreu sobre superfícies reduïdes.

En l’àrea xilena i, sobretot, en la conca mediterrània, les masses forestals són discontínues, amb una composició específica molt variable i amb una productivitat molt influïda per la gran varietat de condicions ambientals associades al relleu. La natura de la roca mare, la fondària del sòl, el pendent i l’exposició donen lloc a un mosaic forestal en el qual la productivitat pot canviar radicalment només en distàncies de prop de desenes de metres. Sota aquestes condicions, les tallades arreu no són gens aconsellables i cal recórrer a una explotació més acurada, amb entretallades o aclarides selectives que aprofiten tant la regeneració per germinació com la capacitat de moltes espècies de rebrotar de soca, tot donant lloc a masses forestals irregulars, o sigui formades per arbres d’edats diferents, i mixtes quant a la regeneració, ja que coexisteixen arbres de rebrot i arbres de germinació. Tot plegat configura un panorama forestal fràgil, poc productiu i complicat, que obliga a un esforç considerable, tant d’imaginació com de mà d’obra, en la gestió, a canvi d’uns beneficis més aviat magres, que afavoreixen la sobreexplotació.

En el cas de la conca mediterrània, zona del bioma en què tots els problemes esmentats anteriorment s’accentuen al màxim, cal distingir dues parts marcadament diferents. Els països del vessant septentrional, els més desenvolupats econòmicament, són un escenari en el qual el procés d’abandó d’àrees agrícoles i ramaderes marginals ha estat continuat al llarg d’aquest segle i paral·lel a una progressiva concentració de la població en les àrees baixes i costaneres. Tot plegat ha donat lloc a un augment de les àrees forestals per regeneració de la vegetació en les zones abandonades o per reforestació activa. La lenta recuperació i la nul·la o mala gestió de moltes d’aquestes recuperades àrees forestals, però, no ha fet canviar gaire el panorama general quant a la productivitat. En les zones baixes i costaneres, en canvi, els boscos pateixen una progressiva degradació derivada de la gran densitat de població, que es tradueix en un augment de la freqüència d’incendis i en l’aparició de problemes derivats de la contaminació.

El vessant meridional, sobretot en el cas de Turquia, el Líban i el Magrib, presenta una problemàtica diferent, ja que una bona part de la població rural depèn dels recursos forestals per a usos domèstics o fins i tot per al funcionament de petits tallers artesanals. Això, unit a una tendència a rompre nous terrenys per al conreu, i a un manteniment de les tècniques tradicionals de pastura associades a l’ús de boscos i bosquines, està abocant a una progressiva degeneració de les masses forestals, ja de per si pobres en estar situades en les àrees climàticament més rigoroses del bioma. En aquests països, les necessitats domèstiques se situen al voltant d’1 t/ h i any de llenya, cosa que els converteix en progressivament deficitaris d’aquest recurs, i més encara si tenim en compte el creixement de les poblacions.

Les plantacions i les reforestacions

El resultat final de tants problemes i de tantes agressions és que el bioma mediterrani és deficitari en fusta i fins i tot en llenya, en el cas dels països menys desenvolupats, com els de la part meridional de la conca mediterrània. Al llarg d’aquest segle s’han posat en marxa programes de reforestació i de plantació encaminats a redreçar en part aquesta progressiva degradació dels boscos.

Cal distingir, però, les veritables reforestacions de les plantacions. Les primeres, poc freqüents, consisteixen en la regeneració de masses forestals més o menys degradades i busquen una recuperació dels paisatges. Les segones, fetes sovint amb espècies exòtiques, tenen com a finalitat la producció fustera, i més que boscos han de ser considerades com conreus arbrats. La plantació d’arbres per a produir fusta és una via econòmicament interessant que permet aprofitar terrenys alliberats de les velles pràctiques agrícoles o ramaderes, molt abundants en els països més desenvolupats del bioma. Massa sovint, però, les plantacions han substituït boscos i bosquines forestalment poc productius i situats en terrenys difícils, amb la consegüent degradació edàfica i pèrdua progressiva de productivitat. Aquesta mena de gestió, feta amb la vista posada en el rendiment immediat, hauria de ser abandonada si no es vol accentuar, encara més, la degradació forestal del bioma mediterrani.

La gestió forestal mediterrània hauria de tenir en compte que, en la majoria dels territoris del bioma, un arbre en peus és molt més valuós que la seva fusta i que la majoria de les masses forestals s’han de contemplar i gestionar com a masses protectores dels sòls i reguladores del cicle hidrològic. Boscos i bosquines poc productius han de ser explotats de forma molt suau o no ho han de ser en absolut, ja que els beneficis que produeixen tenen molt poc a veure amb la fusta. El flagell constant de les riuades i inundacions, que tants maldecaps provoca en un bioma propens a les pluges torrencials, podria disminuir d’intensitat en un territori més densament vegetat que regulés de forma més efectiva el cicle de l’aigua. Tampoc cal menysprear el paper d’espais de lleure dels boscos mediterranis situats a les zones més poblades, i que és una via d’ús de les masses forestals que permet obtenir beneficis sense necessitat d’explotar-les directament. En la gestió de l’espai forestal mediterrani, la fusta no ha d’impedir de veure el paisatge, i aquesta és l’única via per a aturar i intentar redreçar el mil·lenari procés de degradació dels boscos del bioma.

Les conseqüències de l’increment del CO2 atmosfèric

Actualment els nivells de CO2 de l’atmosfera són els més alts dels últims 160 000 anys. D’acord amb anàlisis de mostres de gel preses a l’Antàrtida, les concentracions de CO2 es van mantenir força estables, al voltant de 270-290 ppm, durant el període comprès entre el segle X i el principi del segle XIX. Des de llavors ençà, els nivells de CO2 atmosfèric no han parat d’augmentar. Aquest augment és quasi enterament degut a les activitats de la creixent població humana i concretament de la societat industrial. Les activitats humanes que sembla que són responsables d’aquest augment de CO2 inclouen la crema de combustibles fòssils, la producció de ciments i la desforestació. Tot això afecta la biosfera en general (efecte hivernacle) i la vegetació en particular. En concret, bé que no pas únicament, la vegetació mediterrània.

Els nivells de CO2 i la fisiologia vegetal

La mitjana anual de CO2 atmosfèric ha augmentat d’una manera continuada durant els últims 130 anys, amb una taxa d’increment que s’ha disparat durant els darrers trenta o quaranta anys. La taxa d’emissió de CO2 a partir de la crema de combustibles fòssils segueix un patró força similar a l’anteriorment descrit, tot i que l’increment anual d’emissions s’ha estabilitzat en 0,5 - 2% per any. Si la tendència d’acumulació de CO2 continua, els nivells actuals es doblaran durant el segle vinent. Atès el temps de residència del CO2 en l’atmosfera i les taxes actuals de crema de combustibles fòssils i desforestació, qualsevol reducció d’emissions començada avui no estabilitzaria les concentracions atmosfèriques fins d’aquí a molts anys.

L’increment del CO2 atmosfèric té un doble efecte sobre la vegetació. El primer és un efecte indirecte. El diòxid de carboni, juntament amb altres gasos que també produeixen un efecte hivernacle, com el metà, els òxids de nitrogen i els clorofluorocarbons, produiran un augment entre 2° i 4°C de la temperatura mitjana global al llarg dels pròxims 50-100 anys. A més, s’esperen canvis concomitants en els patrons de precipitació i altres variables climàtiques, distribuïts no uniformement en el conjunt de la Terra. Sembla que es donaran diferències regionals bastant significatives en el grau i el tipus de canvis. Alteracions en els patrons de temperatura i precipitació com a resultat de l’augment de l’efecte hivernacle tindran indubtablement un profund efecte sobre plantes i ecosistemes.

El CO2, a part de l’efecte sobre el clima, també té un efecte sobre el creixement i la fisiologia de les plantes. Aquests efectes, al seu torn, tenen el poder d’alterar processos a nivell de comunitat i ecosistema. En la major part dels casos, el CO2 actua com un fertilitzant. Si les condicions ambientals són òptimes per al creixement, un increment de CO2 atmosfèric augmentarà la fotosíntesi a nivell de la fulla i, en conseqüència, augmentarà el creixement de tota la planta. Tot i que aquesta resposta és molt ràpida quan les plantes són exposades a atmosferes enriquides en CO2, en alguns casos s’ha trobat que les taxes fotosintètiques s’aclimaten a ambients amb altes concentracions de CO2. Així, a mig i a llarg termini podria no donar-se un augment del creixement de les plantes en resposta a l’increment de CO2 atmosfèric. Tanmateix, l’aclimatació no sembla un procés universal, ja que en altres casos s’ha trobat un augment mantingut de les taxes fotosintètiques durant anys. Per contra, s’espera que l’augment del CO2 atmosfèric tingui un efecte nul o mínim en ecosistemes on la producció primària és fortament limitada per algun factor essencial; cas que sembla ser el de comunitats vegetals que creixen sobre sòls serpentins on les concentracions de nitrogen són molt baixes.

Un altre efecte directe de l’augment del CO2 és la disminució de la conductància estomàtica —augment de la resistència a la pèrdua d’aigua—, que porta, al seu torn, a una reducció de la transpiració a nivell de fulla i a un increment de l’eficiència en l’ús d’aigua. Tanmateix, encara es discuteix si aquest darrer augment portarà necessàriament a una reducció en l’ús d’aigua pel conjunt de la planta.

Els dos efectes tractats, augment del creixement de les plantes i disminució de la conductància estomàtica, poden ser molt importants en les fases primerenques de creixement. Tenint en compte la natura exponencial del creixement de les plantes durant els estadis primerencs, petits canvis en les taxes de creixement tenen efectes profunds sobre la competència pels recursos i, per tant, sobre l’estructura de la comunitat. D’aquesta manera l’increment de CO2 pot alterar les relacions de competència entre espècies d’una mateixa comunitat. La base d’aquests canvis rau en el fet que cada espècie respon d’una manera diferent a l’increment de CO2, com passa amb els altres recursos.

La vegetació mediterrània davant l’augment del CO2 atmosfèric

Actualment se sap ben poc de l’efecte de l’increment del CO2 atmosfèric sobre ecosistemes de clima mediterrani. Dos dels factors que determinen algunes de les característiques adaptatives més importants dels ecosistemes mediterranis són l’escassetat d’aigua, d’una durada en alguns sistemes de fins a 7 mesos, i la recurrència de focs. L’efecte de l’increment del CO2 atmosfèric a través de la interacció amb els factors aigua i foc podria produir importants canvis estructurals a nivell de comunitat i ecosistema en aquestes regions. L’increment de la producció d’àrea foliar i arrels interaccionarà amb canvis en la transpiració, cosa que alterarà els patrons d’ús d’aigua i la hidrologia del sistema. D’altra banda, l’augment de les taxes de creixement i l’augment de l’acumulació de biomassa podria portar a un escurçament de l’interval entre focs, el qual, al seu torn, pot tenir efectes dràstics en la composició d’espècies. L’increment de la biomassa també podria resultar en un increment de la intensitat dels incendis, que té un paper molt important en la determinació de l’estructura de les comunitats que es desenvolupen després de l’incendi.

En general, es preveu que els ecosistemes on l’aigua és un factor limitant, com és el cas dels ecosistemes mediterranis, mostraran una resposta relativament important a l’increment del CO2 atmosfèric per l’augment en la resistència a la pèrdua d’aigua. Si a això afegim l’efecte indirecte sobre el cicle d’incendis, tan important en moltes comunitats de les àrees mediterrànies, podem pensar que els ecosistemes d’aquestes regions podrien estar subjectes a canvis importants en un futur ben proper. El canvi climàtic associat al CO2, com també a altres gasos, podria reforçar encara més aquest fet. Tot just els dos primers projectes de recerca en condicions de camp s’han engegat recentment a la regió mediterrània de Califòrnia. L’ús de grans cambres de creixement controlades per ordinador permet produir atmosferes alterades respecte a l’ambient exterior, i es poden modificar els nivells de CO2, la temperatura i la humitat. Només experiments que considerin complexes interaccions multifactorials de l’ambient i la fisiologia de les plantes poden ajudar a predir la resposta dels ecosistemes a l’increment de CO2.

L’espai agro-pecuari mediterrani

Si la sylva va de mal borràs, l’ager i el saltus també tenen els seus clarobscurs a les mediterrànies. Hortes esponeroses i secans improductius, pastures que s’emmatollen a les muntanyes més frescals i deserts que avancen a les pastures més eixarreïdes. El pes de la història, sempre present, a la vella conca mediterrània, les innovacions no en tots els casos prou meditades ni païdes del tot a les mediterrànies ultramarines. El malbaratament dels sempre massa escassos sòls productius en funcions urbanes o suburbanes, tampoc no resoltes de manera escaient.

Els efectes ambientals de l’activitat agrícola

L’espai agro-pecuari mediterrani es caracteritza per la seva diversitat. A l’oposició, ja assenyalada, entre plana i muntanya s’afegeix la de regadius i secans i el contrast entre gran i petita propietat, amb escassa presència de les propietats mitjanes. També és característic de la Mediterrània el contrast entre les diverses formes de propietat: arreu s’oposen la petita i la gran propietat. Cal remarcar el notable perjudici que ha comportat el latifundisme, ja que a molts països de la Mediterrània, ha estat, o encara és, més aviat un fenomen de consideració social que no pas d’enriquiment material, cosa que fa que el propietari permeti l’erosió de la terra per manca d’una explotació raonable. L’explotació agrícola de dimensions reduïdes, freqüent a les terres d’horta, per la seva banda, sovint ha estat causa de sobreexplotació del terreny per un conreu intensiu. Aquesta explotació minifundista, pròpia de llauradors amb pocs recursos, que no poden modernitzar les eines i, en molts casos, ni pagar els adobs, i de la qual no se solia obtenir més que una collita de subsistència, era alhora causa i efecte de la implantació del caciquisme, que ha estat força freqüent a la Mediterrània provocant, d’altra banda, conflictes socials.

A muntanya, a banda els aprofitaments forestals als quals ja ens hem referit, predomina la dedicació a la ramaderia, principalment ovina, amb important presència de la caprina, sobretot al S i a l’E de la conca mediterrània estricta i de la bovina en algunes àrees de l’Europa mediterrània i de Califòrnia. A la plana i a la muntanya mitjana, tret de les àrees intensament urbanitzades i d’algunes àrees marginals desertificades (SE de la Península Ibèrica, Tunísia centro-meridional) o aigualoses (Maremma toscana, estanys litorals llenguadocians), predominen els paisatges agraris: camps oberts dedicats preferentment als cereals, camps closos, generalment vinculats a alguna forma d’explotació ramadera, conreus mixtos que combinen cereals, arbres i llegums, que són els més característicament mediterranis, en particular la seva variant més intensiva, gràcies a l’irrigació: l’horta.

Dels artigaires als hivernacles

A la conca mediterrània, malgrat 10 000 anys de pràctica agrícola, l’artiga no és pas un fenomen que hagi passat a la història. Precisament perquè l’agricultura mediterrània està basada en tècniques delicades com la irrigació, el drenatge, l’arboricultura o l’alternança de conreus, han resultat més perjudicials que en altres territoris les invasions, les guerres i els conflictes socials. L’abandó temporal pot esdevenir permanent per centúries si les canalitzacions es malmenen, les parets que sostenen les feixes cauen o els arbres es talen. Les planes mediterrànies, sobretot les litorals, han conegut al llarg de la història diversos cicles que han alternat desenvolupament esponerós i ruïna pregona.

Però en qualsevol moment, per més abandonades que apareguin moltes terres marginals de baixa productivitat aparent, allí on una exposició favorable, la natura del sòl o la disponibilitat d’aigua afavoreixen algun conreu que la conjuntura econòmica del moment faci atractiu, es repeteix encara avui l’esforç d’artigar espais que ja havien estat recuperats per les bosquines o els boscos secundaris. Solells saulonencs del Maresme fa poc coberts de bosquines o fins i tot de vegades de pinedes són artigats per plantar-hi maduixeres. Fa un segle fou la vinya la que s’enfilà rostos amunt a totes les àrees allunyades del flagell de la fil·loxera, d’Itàlia, de la Península Ibèrica o de l’Àfrica Menor; avui hi torna al Penedès, a Xile o a Austràlia. Cas extrem; algunes d’aquestes artigues contemporànies tenen per objecte la implantació de conreus d’una de les tipologies més innovadores: l’agricultura industrial en hivernacle, que la benignitat del clima mediterrani fa especialment productiva, si es disposa de prou aigua i no s’escatima en adobs i pesticides.

Els camps oberts cerealistes

A les escasses planes de la conca mediterrània, sense arribar a formar grans conjunts com en el centre i l’E d’Europa o a Amèrica del Nord, apareixen els camps oberts dedicats a la cerealicultura. La Meseta castellana i les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir a la Península Ibèrica, el Campidano sard, l’interior de Sicília, el Tavoliere de Foggia, a la Pulla, les planes de Tessàlia i de Macedònia, a Grècia; les planes de Lídia, Frígia i Pisídia, a Turquia; la Bekaa, al Líban, o les planes interiors de Síria serien exemples d’aquest tipus de paisatge. Generalment es tracta de regions planes de sòls pobres i eixut estival accentuat, d’hàbitat concentrat en nuclis de població més aviat grans i amb un sistema d’alternança del conreu amb el guaret (l’“año y vez” castellà) que admet, després de la collita, l’entrada dels ramats als rostolls i guarets en un règim sovint comunitari.

Més de la meitat de la superfície agrària del Xile mediterrani també està ocupada per conreus d’aquest estil, si bé amb règims de propietat no coincidents. Al centre de l’àrea mediterrània xilena són freqüents les “haciendas” de dimensions considerables, en l’estil de les grans propietats de l’Espanya i la Itàlia meridionals. Al Norte Chico es donen sistemes de propietat comunitària més semblants als de regions com Castella o Aragó, amb un paper significatiu dels ramats en l’aprofitament de la terra, però amb la particularitat que s’encerclen temporalment els terrenys que són destinats a conreu amb branques, pedres i, sobretot, amb la cactàcia Cereus coquimbensis, anomenada “quisco” a la regió, durant els períodes (de 6 a 8 anys) que són explotats individualment per algun dels “comuneros”; quan la productivitat de la terra és tan baixa que no compensa la inversió, el “comunero” retorna la terra a la comunitat; procedeix a la destrucció de la tanca i la terra passa a ser destinada a pastura comunitària. El resultat d’aquest règim de tinença de la terra és una acceleració dels processos erosius en un espai ja prou predisposat a l’erosió.

A Califòrnia, on la combinació entre pastura extensiva dels ramats en transhumància entre la muntanya i la plana i conreus cerealícoles també havia estat el primer sistema agrícola introduït, les transformacions agrícoles dels últims decennis han reduït les superfícies dedicades als cereals a un terç de la superfície llaurada total, majoritàriament dedicades a l’ordi destinat al consum del bestiar boví de llet estabulat.

La mediterrània australiana, que, com hem dit, és molt més plana que la conca del Mare Nostrum, té un model d’explotació en el qual també predomina la dualitat blat (i ordi) / pastures, però a una escala completament diferent de la tradicional a la vella Mediterrània. Totes les propietats són de dimensions considerables i practiquen generalment l’alternança entre el conreu extensiu i altament mecanitzat de blat i el del trèvol (Trifolium subterraneum) destinat a la pastura de les ovelles de raça merina per a la producció de llana. El paisatge resultant, però, no és excessivament diferent del de les planes de Castella o d’altres punts de la conca mediterrània si exceptuem els rengles de “mallee” entre parcel·les. També a la Mediterrània sud-africana la cerealicultura, amb una estructura de propietat i un nivell de mecanització semblants als de les mediterrànies australianes ocupa una part considerable de la superfície cultivada. Tant a Austràlia com a Sud-àfrica, d’altra banda, la cerealicultura ocupa extensions molt més considerables en àrees de climes més humits, sense sequera estival, que no a les de clima mediterrani.

Els conreus llenyosos de secà i la “cultura promíscua”

La baixa productivitat de la cerealicultura de secà i de la ramaderia ovina associada a ella a les planes de la conca mediterrània és parcialment compensada en algunes àrees pels conreus llenyosos, en particular la vinya i l’olivera. De fet, són aquests conreus els que confereixen al paisatge agrícola mediterrani els seus trets més característics, que el diferencien del de les regions immediates. Feixes generalment de petites dimensions, de formes variades i irregulars, adaptades al relleu, sovint disposades en terrasses quan el pendent ho exigeix, les unes obertes i les altres tancades amb paret seca o amb tanques vives, poden ser dedicades a un únic conreu o compatibilitzar el de fileres d’arbres o ceps amb el de cereals o llegums en els espais compresos entre les fileres.

La Toscana presenta, potser, els exemples més acabats d’aquest tipus de paisatge, que podem retrobar arreu de la Mediterrània, des d’Andalusia oriental fins a Palestina, del Marroc fins a les costes d’Anatòlia, de Provença fins a Xipre, tant a la plana com a la muntanya mitjana i fins i tot a més altitud, en plena muntanya. A la Toscana, com també a l’Úmbria, als vessants dels Apenins emilians i en altres àrees veïnes d’Itàlia central es juxtaposen nuclis de població més aviat grans, mig rurals i mig urbans, enlairats en posicions defensives que recorden la història turbulenta de les ciutats estat d’aquestes regions italianes, i explotacions aïllades repartides per tot l’espai de plana i muntanya mitjana. Cada parcel·la és envoltada per petites rases poc profundes amb un cavalló al costat, en el qual s’arrengleren uns quants arbres, ceps o ambdues coses alhora. La parcel·la mateixa pot estar plantada amb altres rengles d’arbres o ceps o bé acollir conreus herbacis (cereals, farratge, tabac). Els ceps sovint es conreen emparrats en els arbres o bé en estructures fetes expressament i, allí on són freqüents els vents d’una certa violència, les tanques vives de xiprers o de magraners fent de tallavents acaben de modular un dels paisatges agraris més diversos i rics de matisos de tot el món. A les planes més humides, el paisatge s’organitza entorn d’una xarxa de canals i sèquies que serveixen tant per a la irrigació com per al drenatge, mentre que als costers s’organitza resseguint les corbes de nivell gràcies al feixament del vessant construït amb els esforços de moltes generacions.

Tret potser del cas de les vinyes, sobretot a Califòrnia i a Xile, i de l’olivera en aquest darrer país, aquest tipus de conreu no ha estat exportat a les mediterrànies ultramarines, probablement pel fet que els colonitzadors de Sud-àfrica i d’Austràlia no eren d’origen mediterrani. La vinya, tanmateix, es troba actualment en un moment d’expansió, tant a les seves àrees més tradicionals de Califòrnia (vall de Napa) i Xile (Talca), com en algunes àrees especialitzades de la província del Cap i del sud-oest d’Austràlia.

Les conseqüències de la irrigació

Les hortes serien el cas extrem d’intensificació gràcies a la irrigació del tipus de conreu llenyós o mixt que acabem de descriure. Generalment sempre és una plana baixa irrigada amb aigües que procedeixen de les muntanyes veïnes i ocupada per conreus de fruiters, entre els quals tenen paper destacat els cítrics, i hortalisses. L’Horta de València, amb la immediata Ribera del Xúquer, al centre del País Valencià, és probablement l’exemple més acabat del paisatge d’horta mediterrani; tot i que sempre que és possible regar, el pagès mediterrani fent una horta, per minúscula que sigui.

L’espai irrigat

Les irrigacions més antigues documentades són d’època romana, però les capacitats tècniques de l’època encara no permetien fer arribar l’aigua a grans extensions de terreny. A la meitat meridional de la Península Ibèrica, als temps del califat de Còrdova, s’enregistrà un creixement considerable de les àrees regades. El Tribunal de les Aigües de València està documentat com a mínim des del 1016, i sembla que fou creat el 960 com a reorganització d’algun organisme similar que existia de més antic. De fet, tant en temps romans com a l’edat mitjana, la pràctica del regadiu a la regió mediterrània sembla que anà lligada a la proximitat de mercats urbans importants que donessin sortida a la fruita i la verdura que produïen. Només en circumstàncies d’excepcional sequera, l’aigua disponible es podia destinar a salvar les collites de cereals o llegums, que eren els productes majors, destinats a l’alimentació humana, de l’agricultura mediterrània dels temps clàssics. Ha estat afavorit el creixement de la població urbana i el canvi d’hàbits alimentaris el que ha afavorit un creixement i una intensificació dels regadius a gran part de la conca en diversos moments de la història. Ja ens hem referit als canvis introduïts per la dominació islàmica a Al-Andalus, però el creixement demogràfic dels segles XII i XIII afavorí, a tots els països mediterranis europeus, que tant ciutats com monestirs s’esforcessin a incrementar les superfícies regades per fer créixer els rendiments de conreus bàsics, com el blat, normalment considerats de secà.

Encara al començament del segle XIX, a l’horta de Múrcia, al sud d’Espanya, una quarta part de les terres de regadiu eren dedicades als cereals, principalment al blat i prop d’un terç a l’alfals i altres farratges; un altre terç es dedicava als conreus llenyosos, principalment morera per a alimentar els cucs de seda, i la resta es dedicava principalment a hortalisses (3%), vinyes (1%), cànem i altres conreus. Avui, la meitat de les terres regades estan dedicades als cítrics, que juntament amb les hortalisses, que n’ocupen el 16%, no sols abasten els mercats locals i de la resta de l’estat espanyol sinó que han esdevingut un producte important d’exportació; les vinyes i el cànem han desaparegut completament, mentre els cereals, ara fonamentalment blat de moro, ocupen entorn del 8%.

La intensificació de l’agricultura mediterrània ha assolit, però, la seva màxima expressió a Califòrnia. Les transformacions dels usos del sòl dominants a Califòrnia en els darrers dos segles són dels més espectaculars. D’un aprofitament extensiu de les pastures pel bestiar oví i el conreu de cereals s’ha passat al conreu intensiu de fruita (tant dolça com seca), i hortalisses (principalment tomàquets, enciams i espàrrecs) que ocupen actualment un terç de la terra llaurada de Califòrnia, sobretot a la conca de Los Angeles, la vall de San Joaquín (on també són importants els cítrics) i les valls costaneres properes a San Francisco, i generen la meitat del valor de la producció agrícola californiana. Són explotacions relativament petites per als estàndards americans, altament especialitzades, i a desgrat de l’alt grau de mecanització, donen feina a una elevada proporció de la mà d’obra agrícola californiana i fins i tot a nombrosos temporers que arriben principalment de Mèxic.

L’horticultura mediterrània, en canvi, té molta menys importància a les mediterrànies australs. A Xile, el baix nivell de demanda urbana no n’ha permès el desenvolupament més que en els entorns immediats de Santiago, Valparaíso i algunes altres ciutats, tot i que els darrers anys s’ha incrementat la producció de fruita dolça per a l’exportació a Europa i als Estats Units fora de temporada. Al Cap i a Austràlia, aquesta mena de produccions es fan més aviat fora de l’àrea pròpiament mediterrània si bé, com a Xile, també són presents en els entorns de les concentracions urbanes més importants.

La gestió de l’aigua

En les transformacions agràries dels darrers decennis, a la conca mediterrània la gestió de l’aigua té un paper decisiu. En unes terres amb recursos hídrics força limitats i pluges irregulars, la gestió de l’aigua ha preocupat molt els seus habitants en totes les etapes de la història, però el creixement de les necessitats d’aigua per als més diversos usos (no solament agrícoles) ha crescut exponencialment. Ja hem dit que les irrigacions més antigues documentades són d’època romana, però les capacitats tècniques de l’època encara no permetien fer arribar l’aigua a grans extensions de terreny, i les ampliacions de l’edat mitjana, bé que substancials, foren encara limitades. Els increments més espectaculars, sovint associats al drenatge o aterrament de diferents zones humides amb l’objectiu d’eradicar el paludisme, endèmic en els entorns de les zones humides de la conca mediterrània i encara no eradicat del tot a la seva part oriental i meridional, han estat cosa dels dos darrers segles, en particular a la Península Ibèrica i a Itàlia i, més recentment, a Israel, però també a tots els altres països de la conca, a tots els quals encara hi ha grans projectes de posada en regadiu de noves terres i d’intensificació dels conreus en les àrees ja irrigades.

El 1858 hi havia a l’estat espanyol 850 000 ha de terres de regadiu, el 1900 un milió, el 1940 eren 1 300 000 i el 1990 ultrapassaven els 3 milions, és a dir al voltant del 15% del total de la terra llaurada. Més elevats són encara els percentatges a Itàlia (18%, encara que una part considerable correspon a la plana del Po, no ben bé mediterrània) i a Israel (més del 30%, també parcialment en àrees extramediterrànies), a Grècia n’hi ha entorn de l’11% i a Turquia no arriba al 3%. El contrast és molt gran amb Califòrnia, on les terres de regadiu (2 800 000 ha), totes elles —tret de les de la vall del Colorado— situades a la regió mediterrània de l’estat, representen més dels dos terços de les terres conreades a tot l’estat. En canvi, a les mediterrànies australs, el regadiu té una importància més localitzada.

La salinització edàfica

A les parts més àrides de la regió mediterrània, l’elevada evapo-transpiració afavoreix la salinització, és a dir, l’acumulació de sals, als sòls de regadiu insuficientment drenats. Aquest risc encara és agreujat quan s’utilitzen per a la irrigació aigües amb elevat contingut salí o s’abusa dels adobs. A les planes costaneres o deltaiques irrigades, l’explotació (sovint sobreexplotació) dels aqüífers, tant per a usos agrícoles com industrials o d’abastament d’aigua potable a la població humana, sovint és la causa d’una intrusió d’aigua marina en aquests aqüífers, que és un factor més de salinització dels sòls, fins i tot en indrets que, per la seva pluviositat, no hi estarien exposats, com succeeix, per exemple, en algunes àrees del delta del Po o del Llobregat, al sud de Barcelona. La salinització fa disminuir el potencial osmòtic de l’aigua del sòl i provoca una sequera fisiològica en fer aquest recurs progressivament més inabastable per a les plantes, amb la consegüent caiguda de la productivitat agrícola.

Segons dades de la FAO, un terç de les terres irrigades de Grècia i una proporció semblant de les de Síria presenten problemes de salinització. A Tunísia, el territori amenaçat és el 5% del total, a Algèria el 3% i al Marroc l’1%. El perill més elevat en termes de superfície és el que amenaça el delta del Nil (sotmès, tanmateix, a un clima més àrid que el pròpiament mediterrani), un terç del qual ja es veu afectat per la salinització i més de la meitat de la resta, aigües avall del Caire, se’n veu amenaçat.

L’acció integrada d’agricultura i ramaderia

A l’espai agro-pecuari mediterrani, però, avui com al començament de la nostra era, els problemes centrals, a més dels relacionats amb la gestió de l’aigua, són els referents a l’erosió dels sòls i a la integració de les activitats agràries i les ramaderes. Agricultura i ramaderia han estat tradicionalment indissociables a la Mediterrània. Cató ja assenyalava com a equipament indispensable d’un oliverar un ramat d’ovelles en una proporció que, traslladada a unitats actuals, seria d’una mica més d’una ovella i mitja per hectàrea per tal d’assegurar-ne la femada correcta. Encara avui, tot i que els adobs artificials han desplaçat en bona part els fems, i que la tracció animal ha desaparegut de gran part de la conca mediterrània, és gairebé inimaginable un pagès que no posseeixi com a mínim animals de granja i, sovint, són les explotacions de granges d’aviram o de porcs les darreres manifestacions d’activitat agro-pecuària de pagesos que ja no ho són més que a temps parcial, a les regions més desenvolupades de la conca. Manifestacions, d’altra banda, que creen problemes seriosos de contaminació de cursos d’aigua precisament en àrees prou deficitàries d’aquest recurs.

La complementarietat tradicional entre explotació agrària i explotació ramadera a la conca mediterrània no exclou que, com en altres parts del món, els conflictes entre ramaders i pagesos hagin estat importants, sobretot quan institucions o grans propietaris han mogut, en transhumància, grans ramats a través del territori per anar d’unes pastures a unes altres segons les estacions. A la part més desenvolupada de l’Europa mediterrània, després de segles de probable sobrepasturatge, el problema avui és més aviat el contrari; una càrrega pastoral insuficient afavoreix el creixement de bosquina de les pastures de muntanya; alhora, els rostolls, massa arranats per les màquines de segar i batre actuals i privats de males herbes pels plaguicides, ofereixen un magre, quan no enverinat, nodriment als ramats. Al sud i a l’est de la conca i, en general, a les parts més àrides de les altres regions de clima mediterrani, en particular al Norte Chico xilè, la situació és ben diferent: la pressió dels ramats sobre ecosistemes ja prou fràgils és un factor més que afavoreix l’erosió, si no la desertització. A la inversa, la creixent integració de la cria d’ovins a les explotacions bladeres d’Austràlia a partir del segon terç del nostre segle, en un nou tipus d’explotació mixta més aviat ha millorat la fertilitat de terres inicialment molt pobres gràcies al conreu de papilionàcies, en particular el trèvol (Trifolium subterraneum), destinades a farratge.

El sobrepasturatge

Els pastors que coneixen bé el medi mediterrani saben la manera d’aprofitar-ne íntegrament els recursos, deixant de pasturar algunes àrees per tal de permetre acumular recursos que podran ser consumits, ja secs, a ple estiu, quan la producció herbàcia s’atura gairebé del tot.

Aquesta gestió de les pastures mediterrànies demana practicar una pastura primerenca quan arriben les pluges tardorals, sense esperar el desenvolupament total de la massa herbàcia, ja que així el bestiar consumeix els recursos derivats del ràpid creixement de les herbes perennes, tot afavorint la posterior germinació de les espècies anuals; si no es practica aquesta pastura primerenca, el creixement intens de les herbes perennes dificulta la germinació de les anuals, ja que fan obra al sòl. La pastura diferida, oposada a la primerenca, no és una bona estratègia en aquest bioma, a causa d’aquest encadenament en el temps dels cicles vitals de les diferents espècies. En canvi, la pastura rotacional, que respecta el descans de les espècies perennes i facilita la seva regeneració, no és una pràctica gaire necessària en el bioma mediterrani, ja que les formacions herbàcies pasturades són dominades per espècies anuals. Aquesta estratègia seria aconsellable en el cas de les pastures australianes, a causa de la minsa pre-adaptació de les espècies vegetals a la pastura, i de les californianes originals, dominades per gramínies perennes.

De fet, la pastura intensa i continuada provoca una degradació, ja que afavoreix les espècies de pitjor qualitat, menys consumides pel bestiar, i fa desaparèixer les espècies perennes per esgotament de les reserves al nivell de les arrels. En la conca mediterrània i en les altres àrees del bioma dominades per espècies herbàcies provinents d’aquesta, es dóna, però, el que hom pot anomenar la paradoxa pastoral mediterrània: la pre-adaptació de les espècies herbàcies i de les pastures en general, a causa de la llarga convivència amb l’explotació ramadera, fa que una pastura continuada i intensa, practicada preferentment amb ovelles i cabres, afavoreixi les espècies més menjades i impedeixi, a més, la invasió del prat per arbustos. Cal tenir en compte, però, que aquesta afirmació és vàlida sempre que es tracti de terrenys en els quals el risc d’erosió sigui baix, és a dir, de pendent inferior al 10-15%. Si el pendent és del 20 al 30%, el risc d’erosió es fa present, i si supera el 40% es fa molt greu i obliga a una pressió de pastura més suau o nul·la si es vol evitar una degradació forta i irreversible.

Les formacions herbàcies mediterrànies, però, són insuficients per a mantenir bestiar al llarg de tot l’any, encara que sigui en càrregues baixes, a causa de l’aturada total del creixement durant l’època estival seca, agreujada per l’aturada hivernal a causa del fred. Hi ha diverses estratègies per a afrontar aquests problemes. Així, en el cas de la secada estival trobem solucions com el consum de la pastura seca sobrant en llocs de producció elevada, la transhumància cap a pastures de muntanya, el consum de rostolls i el de fulles d’arbres i arbustos. En el cas del fred hivernal, les solucions consisteixen a fer la transhumància cap a zones més càlides, a alimentar el bestiar amb fulles d’arbres i arbustos, o amb branques provinents de la poda de conreus arboris i de fruits com les glans o les castanyes. En cada cas es pot recórrer també, tal com s’està fent cada vegada més, a la complementació de l’alimentació amb pinsos o amb productes d’origen agrícola. En tot cas, però, la ramaderia mediterrània constitueix una forma d’explotació molt imbricada amb les activitats agrícoles i forestals, ja que aprofita restes i productes dels conreus i també boscos i bosquines com a font d’aliment per al bestiar.

La millora de les pastures pot dur-se a terme de maneres molt diferents. Hom estudia l’aplicació de focs controlats per tal de reduir la cobertora arbustiva, combinada amb la sembra d’espècies herbàcies escollides per augmentar la producció i la fertilitat del sòl, i també amb la fertilització i la irrigació, com també amb l’ús d’herbicides selectius, la rotació de conreus i pastures i la implementació de models adequats de pastura que reparteixin la càrrega de bestiar d’una manera adequada en l’espai i en el temps. Cal trobar un model d’explotació adequat per a les pastures mediterrànies, que determini la càrrega suportable pel sistema i la freqüència de pastura òptima, i que el faci compatible amb l’explotació dels productes forestals en cas que sigui necessari. L’enfrontament d’interessos ramaders i forestals ha estat i és una constant en el bioma mediterrani.

La sobrepastura dels boscos i les bosquines, a més de dificultar la regeneració de les espècies llenyoses, pot provocar una desaparició o rarefacció de les més palatables, tot donant lloc a una dominància de les menys apropiades per a l’alimentació del bestiar. En el territori xilè, per exemple, l’arbust natiu Atriplex repanda, d’alta productivitat, molt palatable, resistent a les malalties i tolerant a la pastura, gairebé ha desaparegut a causa d’una pressió excessiva. Una distribució adequada de la càrrega de bestiar pot ajudar a evitar aquests problemes: un model de pastura basat en una alta densitat de bestiar i una baixa freqüència és millor que un de baixa densitat i alta freqüència, ja que el primer obliga al bestiar a consumir, també, els arbustos menys valuosos, tot evitant la pastura altament selectiva que permet el segon i que porta a la desaparició dels més consumits pel bestiar.

El subaprofitament pastoral de la bosquina

Les formacions arbustives mediterrànies, molt sovint utilitzades només com a font de recursos ramaders, solen tenir una densitat d’arbustos elevada que dificulta i fins i tot impedeix la pastura del bestiar. Això fa necessària una certa aclarida d’aquestes masses per tal de convertir-les en zones pasturables. A la zona occidental de la conca mediterrània, concretament a Còrsega i al sud de França, s’han dut a terme experiències en màquies i garrigues consistents a aclarir fortament o eliminar l’estrat arbustiu més baix, i a trinxar tot el material extret sobre el terreny en lloc de retirar-lo, per tal de millorar la fertilitat del sòl. D’aquesta manera s’han aconseguit comunitats arbustives accessibles al bestiar, amb una producció herbàcia deu vegades superior a l’original i amb una estructura que pot mantenir-se indefinidament tot planificant una adequada càrrega de pastura que impedeixi la regeneració d’aquest estrat arbustiu baix.

Experiències d’aquest tipus són molt interessants, ja que permeten plantejar una millora clara de l’explotació de les bosquines, cosa que fóra molt desitjable en zones poc desenvolupades del bioma. Al nord d’Àfrica, per exemple, entre el 60 i el 80% dels beneficis obtinguts de les comunitats arbustives es deriven de la pastura, i els rendiments són clarament millorables amb una bona gestió. Això evitaria, a més, la degradació de masses arbustives i arbòries a causa de sobrepastura o de pràctiques absurdes, com la de tallar gairebé totes les branques dels grans exemplars de cedres de l’Atles (Cedrus atlantica) per donar menjar als ramats de cabres, provocant la mort d’uns arbres magnífics, la fusta dels quals no és ni tan sols aprofitada, sinó que queda morta en el bosc mateix.

Repetidament s’ha demostrat que el manteniment d’una certa densitat d’arbres i arbustos en les pastures actua com un factor estabilitzador, ja que diversifica la producció, millora la qualitat del sòl i el protegeix, redueix les temperatures màximes del sòl i l’evapo-transpiració edàfica tot augmentant la disponibilitat d’aigua per a l’estrat herbaci, i li allarga el període vegetatiu en comparació al de les zones no ombrejades. El preu que es paga, en forma de disminució dels pics de producció de l’estrat herbaci, es veu clarament compensat per l’estabilitat del sistema. De fet, fins i tot en les millors condicions possibles, com és el cas de les rouredes californianes dels fons de vall, s’ha demostrat que l’eliminació total de l’estrat arbori provoca un augment espectacular de la producció herbàcia, però que aquest efecte desapareix totalment al cap d’una quinzena d’anys, quan es comencen a notar els efectes negatius derivats de l’eliminació de la cobertora arbòria.

D’uns anys ençà, i en diverses zones del bioma, s’han iniciat experiències de repoblació amb arbustos d’interès farratger per tal de recuperar zones degradades i aconseguir sistemes ramaders estables i productius. Aquest és el cas de les repoblacions fetes a la regió mediterrània xilena amb l’arbust farratger Atriplex repanda, com també les dutes a terme amb altres espècies d’Atriplex i Acacia en determinades regions del nord d’Àfrica i de la part oriental de la conca mediterrània. En les zones més seques i degradades s’ha intentat fins i tot amb diferents espècies de cactàcies que poden ser consumides pel bestiar. En tot cas, després de segles de pastura que han degradat molt una bona part del territori del bioma mediterrani, aquestes solucions combinades amb una bona gestió ramadera de les masses llenyoses relativament ben conservades constitueixen l’única via possible per a mantenir una explotació ramadera sostenible. Això és important, ja que una part important dels boscos i les bosquines mediterranis tenen un interès forestal menor i un interès ramader més accentuat.

La inadequada gestió de la devesa

El model de gestió de les deveses ha entrat en crisi a partir del començament dels anys seixanta, i en molts casos la transformació ha estat tan profunda que ha provocat una desaparició del sistema, molt més enllà de les petites diferències suggerides en la comparació feta abans. De fet, el sistema de la devesa se sustentava en dos pilars econòmics que no han persistit: el primer, l’ús intensiu d’una força de treball humana poc retribuïda, que no estimulava la mecanització; el segon, l’ús de la força de tracció animal. La tendència actual va cap a la mecanització i la intensificació de la ramaderia, cosa que comporta un canvi profund del sistema, que tendeix al monoconreu extens i fortament subvencionat amb aportacions externes, i a la menor diversificació del bestiar. Això comporta una eliminació de l’arbrat en les zones de conreu i l’embosquinament d’una bona part de les pastures a causa de la disminució de la càrrega de bestiar. La gestió productivista simplifica el sistema i el fa menys autosuficient, és a dir, més dependent de l’exterior: en definitiva, més productiu però menys estable.

Actualment algunes veus clamen per un retorn a un sistema de gestió més acostat al tradicional, més ajustat a les limitacions ambientals, més independent i estable, amb tots els avantatges i els inconvenients que això comporta. De fet, es parla fins i tot de la conveniència d’exportar i adaptar el model a altres zones del bioma, anant més lluny de les simples pastures arbrades i construint sistemes integrats agro-silvo-pastorals que funcionin amb aportacions externes reduïdes. En aquest sentit, s’han fet experiències de deveses amb pi pinyer (Pinus pinea) i s’han plantejat possibilitats semblants a la zona mediterrània xilena emprant com a espècie arbòria la quil·laia (Quillaja saponaria).

Tal com comentàvem en el cas de la gestió en general de les pastures, comença a apreciar-se el valor d’aquests sistemes tradicionals d’explotació, que són clarament millorables en alguns aspectes, però difícilment superables quant a la seva integració en el medi, ja que internalitzar les limitacions pot representar un guany quant a estabilitat i, per tant, una postura molt més realista que la substitució per sistemes agraris i ramaders altament productius però molt simplificats i clarament dependents d’aportacions externes de recursos i energia.

L’erosió i la fatiga edàfica

El terreny accidentat, els forts pendents i el règim de pluges fan d’una gran part de la conca mediterrània (i també de les regions mediterrànies de Califòrnia i Xile) uns espais favorables a l’erosió del sòl. L’eliminació de la coberta vegetal per a obtenir terrenys adequats per a l’agricultura i per als ramats hi acaba d’ajudar. Per això, les tècniques agràries tradicionals s’han preocupat del problema de l’erosió des de temps immemorials i han incorporat diferents estratègies de conservació dels sòls (conversió en deveses de les pastures, construcció i manteniment de feixes, restriccions al pas del bestiar o, al contrari, apletament per tal de femar i millorar el sòl, canalització de cursos d’aigua i protecció de riberes, etc. Això no exclou, és clar, pràctiques força generalitzades no tan ben adaptades (incendis repetits per a obtenir pastures, arrabassament de soques de plantes llenyoses per proveïment de combustible, reunió de dues o més feixes petites en una de més gran amb utilització de maquinària pesant i creació de talussos més alts, sovint no protegits, etc.) que han estat la causa de greus problemes d’erosió, particularment aguts a les àrees més eixutes dels espais mediterranis.

Sobretot al nord, però cada vegada més també al sud de la conca, la dependència del sector agrari respecte a l’industrial no para de créixer. D’una banda, per l’abastament de maquinària, adobs artificials i pesticides, dels quals resulta certament un increment de la productivitat a curt termini, però que compromet el llarg termini perquè la feble restitució de la matèria orgànica al sòl (abans assegurada per les femades) l’empobreix i en degrada l’estructura. La contínua degradació estructural fa els sòls cada cop més fràgils i sensibles a l’erosió, de manera que les pluges torrencials de la tardor o els vents violents n’arrosseguen amb facilitat els elements més fins. S’estima que a la part mediterrània dels tres països del Magrib (Algèria, Marroc i Tunísia) es perden per aquesta causa més de 100-000 hectàrees de terres agrícoles per any. Per la banda de la transformació i la comercialització dels productes agraris, la dependència respecte al sector industrial també és ben palesa.

D’una manera o d’una altra, la irrupció al món agrari mediterrani de la lògica de creixement de la productivitat costi el que costi, i de maximització de la rendibilitat a curt termini, ha capgirat la lògica de la utilització dels sòls i dels sistemes agro-pecuaris en general i ha introduït la divisió entre les terres (i pagesos) susceptibles d’adaptar-se a aquestes exigències i terres (i pagesos) que no ho són. Les primeres es troben entre les més productives del món, en termes monetaris, i els seus propietaris s’assemblen cada vegada més a empresaris de qualsevol altra activitat productiva (vitivinicultors del Penedès o del Chianti, horticultors del Rosselló o de Múrcia, productors de taronges del País Valencià, del Marroc o d’Israel). Les segones esdevenen progressivament més marginals i estan abocades a l’abandó als països del nord de la conca o a la desertització per sobreexplotació als del sud i l’est.

La contaminació agro-pecuària

Hom sol identificar la contaminació amb l’activitat industrial o urbana, però el fet és que l’agricultura moderna o la ramaderia actual també són una font contaminadora important. Adobs, pesticides i residus d’almàssera en serien els principals agents.

Els adobs i els pesticides

La intensificació dels conreus, sobretot els de regadiu, amb un ús massiu de fertilitzants i de pesticides, pot ser causa d’eutrofització de les aigües superficials i de contaminació de les subterrànies. A les hortes citrícoles del País Valencià es calculen unes aportacions de fertilitzants de prop de dues tones i mitja per hectàrea i any, més de la meitat dels quals són adobs nitrogenats. L’excés que no és aprofitat per les plantes resta disponible per a ser rentat per les aigües d’infiltració i passar amb elles als aqüífers. Es calcula que uns 575 quilos per hectàrea i any de nitrats als terrenys plantats de cítrics i uns 840 als plantats d’hortalisses poden incorporar-se als aqüífers. A les hortes de la plana de Castelló, al nord del País Valencià, la qualitat de les aigües ha estat controlada des del 1976; en aquesta data ja es detectaven concentracions de nitrats per damunt de les 100 parts per milió (ppm) a les aigües d’alguns pous usats tant per regar com per a abastament d’aigua de boca. Al desembre del 1983 s’hi van arribar a observar valors per damunt de 450 ppm en algun punt i valors superiors a les 200 ppm en una gran part de l’aqüífer. Es pot jutjar la gravetat d’aquesta contaminació si es té present que l’OMS aconsella no ultrapassar les 10 ppm de nitrats en les aigües per al consum humà, en particular en la destinada als nens, atès que es considera que quantitats de nitrats superiors poden afavorir la incidència de la metahemoglobinèmia.

A les aigües superficials, els adobs no aprofitats per les plantes s’afegeixen a les aigües residuals de granges de porcs i d’aviram i de concentracions urbanes per assegurar-ne l’eutrofització, en particular en llacs i embassaments. No és pas un fenomen exclusiu de les àrees mediterànies, però el riu Santa Ana, al SE de Los Angeles, a Califòrnia, ha tingut el trist privilegi de fer-se remarcar com el més ric en nitrats de tots els que han estat estudiats al món.

Les dades referents a pesticides són escasses i disperses. El seu consum cresqué regularment fins el 1980, i sembla haver-se estabilitzat, si més no als països del nord de la conca mediterrània, i, en el cas dels més estables i acumulables com el DDT, fins i tot se n’ha prohibit l’ús en alguns països. Els pesticides resulten particularment crítics en conreus com el de l’arròs en zones humides litorals com els deltes de l’Ebre i del Po, la Camarga, l’albufera de València o les “Marismas” del Guadalquivir. La raó és que s’espargeixen indiscriminadament des d’avions precisament en el veïnatge d’unes zones humides (els estanys deltaics, la mateixa Albufera, el Coto de Doñana) riques en fauna, sobretot ocells, i punts claus de les migracions entre el nord i el centre d’Europa i l’Àfrica subsahariana. A l’Albufera de València, per exemple, s’havien trobat (1972) concentracions de lindane de fins a 0,39 µg/l i concentracions de DDT de fins a 0,49 µg/l. També arreu on s’ha intentat una intensificació de la producció, sigui quin sigui el producte de què es tracti, però potser més acusadament en els conreus forçats, protegits sota hivernacles o en instal·lacions similars, les concentracions de pesticides poden ser molt elevades.

Els residus d’almàssera

Una font de contaminació, aquesta sí genuïnament mediterrània, és la derivada de la producció d’oli d’oliva. Normalment diem que les oliveres produeixen oli perquè aquest és el producte que ens interessa, però de fet, en termes quantitatius, les oliveres produeixen, més que cap altra cosa, morques, en segon lloc pinyolada i només en darrer terme una mica d’oli. I les morques constitueixen un contaminant notòriament nociu, encara que pràcticament desconegut fora de la conca mediterrània.

Les olives, uns 40 kg en anyades normals per cadascun dels 100 arbres que hi pot haver per terme mitjà en una hectàrea, són collides en ple hivern, quan arriben al grau òptim de maduració per a extreure’n l’oli. Aquest s’obté per premsat, ja sigui amb mètodes tradicionals o amb els moderns anomenats d’extracció en continu. El mètode tradicional consisteix en una molturació en un molí de corrons que converteix les olives en una pasta fluida que es diposita sobre estores circulars anomenades cofins o esportins. Els cofins s’apilen fins a constituir un peu, que és introduït sota una premsa. La pressió d’aquesta premsa fa degotar la fracció líquida, formada per oli i altres sucs, mentre que la fracció sòlida o pinyolada queda entre els cofins. L’oli se separa de la fracció líquida per decantació, ajudada a vegades amb un lleuger rentatge amb aigua calenta, i queda a sota la part no aprofitable, que rep el nom de morques.

En conjunt, per 1 kg inicial d’olives s’obtenen 250 g d’oli verge, 320 g de pinyolada i uns 430 g de morques, tret que no s’hi hagi afegit aigua durant el procés. Aquestes morques tenen encara un petit percentatge d’oli, de prop de 0,6 o 0,7%, i la resta és aigua i alguns sòlids. La pinyolada té el 6% d’oli i el 27% d’aigua, i la resta és la fracció sòlida. En el cas de l’extracció en continu, que rep a vegades el nom comercial de piràlisi, el procés és semblant però més mecanitzat, i la separació de les fraccions líquides es fa per centrifugació. Per augmentar la fluïdesa de la pasta s’afegeix un litre d’aigua per cada quilogram inicial d’olives. Finalment s’obtenen 250 g d’oli, 500 g de pinyolada i 1 350 g de morques. En aquest cas, les morques, més diluïdes, tenen només el 0,3% d’oli, mentre que la pinyolada, també més aigualida, té el 3,5% d’oli i el 50% d’aigua a més de la fracció sòlida.

L’oli obtingut de la premsada en fred és l’anomenat oli verge extra, en el cas que la qualitat de les olives i el seu punt òptim de maduració li confereixin una acidesa inferior a 1° (idealment inferior a 0,5°). En el cas que l’acidesa sigui superior a 3°, l’oli no és apte per al consum i ha de passar per un procés fisico-químic de refinació que consisteix en una eliminació de l’acidesa acompanyada de descoloració i desodorització. L’oli refinat, molt transparent i insípid, es barreja amb oli verge per tal de rebaixar-ne l’acidesa, donant lloc a l’oli pur d’oliva. L’oli de les morques és separat per decantació, mentre que el contingut en la pinyolada pot ser extret per un procés de dissolució química amb productes orgànics. Tots dos olis, de baixa qualitat, han de ser refinats i barrejats amb olis verges.

La pinyolada, un cop eliminats l’oli i l’aigua que conté, és un excel·lent combustible que té una capacitat calorífica de 2 800 kcal/kg. S’aprofita en instal·lacions industrials, com per exemple forns de ceràmica, o per calefacció domèstica, a més de servir com a combustible per a fer funcionar les instal·lacions que tracten aquest mateix producte.

Les morques, en canvi, no tenen cap utilitat, i constitueixen un seriós problema a causa del seu alt contingut en matèria orgànica. Si mesurem la capacitat contaminadora en necessitats d’oxigen per a la depuració de la matèria orgànica que contenen, les morques resulten 100 vegades més contaminants que les aigües residuals urbanes, i se’n produeixen anualment, només a la conca mediterrània, uns 6 000 milions de litres. El tractament, quan es fa, consisteix a emmagatzemar-les en basses allunyades de nuclis habitats en les quals es produeix una autodepuració lenta. El problema és que molt sovint les morques són abocades sense cap mena de tractament, tot donant lloc a greus problemes de contaminació de les aigües.

L’agricultura mediterrània avui

Com indica l’informe final del Pla Blau del PNUMA per a la conca mediterrània, el pes de l’agricultura en aquest espai és més gran del que semblaria indicar la seva significació en el producte interior brut (PIB) dels diferents països, que en gairebé tots els casos no ultrapassa el 20%. De fet, als països del sud i de l’est de la conca dóna ocupació a prop de la meitat de la població, encara que el creixement demogràfic i les condicions de vida i de treball que això comporta estan promovent migracions massives cap als països del nord de la conca i cap a la resta de països europeus. Entre el 80 i el 85% dels recursos hídrics regulats a la conca mediterrània i al voltant d’un terç dels sòls són destinats a l’agricultura.

Tanmateix, el creixement demogràfic, sobretot als països del sud de la conca, ha estat més ràpid que el de la producció agrària, i països com els del Magrib, que fa pocs decennis equilibraven les seves balances comercials amb l’exportació de productes agrícoles (el Marroc, per exemple, exportava cereals fins al començament dels anys setanta) actualment no produeixen prou aliments per a cobrir les necessitats de la seva població. Els conreus de secà extensius han assolit probablement la seva expansió màxima, i són ben sovint poc productius (fins i tot per sota dels 10 quintars per hectàrea al Marroc, a Anatòlia i a Al-azira, Síria) mentre que la intensificació dels conreus és desigual i afecta sobretot les àrees de regadiu. Aquesta, per altra banda, no està exempta de problemes com l’acceleració de l’erosió i la desertització a conseqüència d’una mecanització intensa i imprudent o la contaminació deguda a l’ús d’adobs i pesticides.

L’expansió de la irrigació entra en conflicte amb usos alternatius de l’aigua (indústria i abastaments urbans). Aquest conflicte encara és aguditzat per la baixa qualitat de les aigües de moltes conques i aqüífers a causa de la contaminació. Per a ser veritablement eficaces, les obres d’irrigació han d’afectar no sols la xarxa de canals i de drenatge, sinó també les parcel·les que reben l’aigua. S’han de tenir en compte les formes d’utilització de l’aigua, el conjunt de la conca d’alimentació dels embassaments, ja que l’erosió dels sòls que pot resultar de la desforestació pot conduir al ràpid rebliment dels embassaments, i els contaminants que s’hi aboquin, que poden afectar la qualitat de l’aigua.

Tot plegat condueix els autors de l’informe a conclusions més aviat pessimistes a causa de les fortes pressions sobre els recursos naturals que el creixement demogràfic del sud i l’est de la conca i el creixement insuficient de la producció tant al nord com al sud fan preveure. Les polítiques agrícoles dels països mediterranis seran els anys a venir un element primordial per a un desenvolupament sostenible d’aquesta àrea.

La situació és completament diferent en el cas de Califòrnia, Austràlia i el Cap, que tenen productivitats molt més elevades i produccions netament excedentàries amb relació a les respectives poblacions que els permeten exportar parts considerables de la seva producció agrària. La situació al Xile mediterrani s’assemblaria més a la de les regions menys desenvolupades del nord de la conca mediterrània, però en aquest cas s’integra en una economia nacional molt més diversificada pel que fa als recursos naturals renovables, atesa la gran franja latitudinal que comprèn el territori xilè.

Fauna en retirada

Els ecosistemes de tipus mediterrani, especialment els de la conca mediterrània, han constituït sempre un marc especialment adient per a l’assentament humà. Les diferents cultures han lluitat en el decurs dels temps per la possessió de tan valuosos indrets, dels més favorables per al desenvolupament de l’agricultura. És per això que, entre els sistemes naturals terrestres, aquests són dels més modificats, i els altres animals, competidors amb els humans pels recursos del medi, n’han patit durament les conseqüències.

La cacera i els greuges directes

Al Vell Món, els primers pobladors d’aquestes zones foren eminentment caçadors o caçadors-recol·lectors. Així, durant el Paleolític, l’impacte dels humans fou en general reduït, ja que hi exercien un regulador com a depredador. En aquests temps, l’efecte irreversible més important fou el de l’extinció d’aquells animals amb els quals mantenia una relació de competència (pels caus i els recursos alimentaris, depredació mútua, etc.); entre aquestes espècies destaca sobretot l’ós de les cavernes (Ursus horribilis), que va ser ràpidament eradicat, no tan sols als ecosistemes mediterranis, sinó a tota la seva àrea de distribució.

Posteriorment, i fins a temps històrics, l’home es va anar desfent de totes aquelles espècies, principalment les depredadores o les de més gran talla, que li anaven creant els problemes més greus i no eren especialment abundants al voltant de la mar Mediterrània i l’Àsia Menor. No obstant això, la relativa baixa densitat de població humana, la feble eficàcia dels mètodes de caça i la restringida utilització econòmica dels cadàvers, únicament va aconseguir anar recloent aquests animals a les zones més deshabitades, generalment les més muntanyoses. Però no va ser fins als darrers 3 o 4 segles que el profund canvi en els costums humans (revolucions industrials i agrícoles, aparició del comerç intercontinental, guerres d’abast generalitzat, etc.) provocaren la generalització d’aquestes extincions als ecosistemes mediterranis de l’Antic Món. Sens dubte, l’aparició de les armes de foc (mort directa i disminució o desparició de les seves preses) i la utilització dels verins en foren els factors detonants.

Així, destaquen la total extinció en aquests sistemes mediterrànis del lleó (Panthera leo) que, a més del nord d’Àfrica, habitava fins i tot Grècia, Anatòlia i Àsia Menor; el serval (Felis serval) o el guepard (Acynonix jubatus). Però la major part de la resta dels grans depredadors, si bé no han estat totalment extingits en aquesta àrea, han sobreviscut d’una manera més o menys testimonial en territoris molt concrets. Així doncs, de lleopards (Panthera pardus) tan sols en sobreviuen uns 50 o 100 a les muntanyes de l’Atlas; l’ós bru (Ursus arctos), que va desaparèixer totalment del nord d’Àfrica, únicament sobreviu en els monts Cantàbrics, els Pirineus, els Abruços, i als confins de Grècia i Albània (uns 200 individus en total) i en nombre desconegut a Turquia; el linx ibèric (Lynx pardina), del qual a penes sobreviuen uns 1 000 exemplars al sud-est de la Península Ibèrica (havia viscut fins i tot a França) i l’europeu (L. lynx), amb uns 200 exemplars a Albània, Kosovo i Grècia i una situació desconeguda a Anatòlia; el llop (Canis lupus), el trencalòs (Gypaetus barbatus), del qual a penes resten unes 80 parelles a tota l’àrea mediterrània occidental (Pirineus i l’illa de Còrsega), menys de 10 parelles a l’illa de Creta i un nombre desconegut però molt baix a Grècia i Turquia; de l’àliga imperial ibèrica (Aquila heliaca), espècie mediterrània típica, no arriben al centenar les parelles reproductores. Si hom compara totes aquestes xifres amb l’extensió dels ecosistemes mediterranis, hom pot comprovar el drama de la situació actual. Es podria dir que, animals que es comptaven per milers, podrien ser fàcilment comptats amb els dits.

Però entre la gran fauna, a més dels depredadors, molts grans fitòfags foren extingits o se’n reduí el nombre. Entre aquests, els artiodàctils, en el millor dels casos, restaren reclosos a les zones més muntanyoses i remotes. La causa més evident fou la cacera directa, però també és bàsic l’efecte produït pel pastoralisme i l’aprofitament ramader: competició per les pastures, disminució dels hàbitats favorables, transmissió d’epizoòties, etc. Algunes són endèmiques de la Península Ibèrica, com la cabra salvatge, Capra pyrenaica, de la qual el total d’efectius arribà a ser menor als 800 individus en 3 o 4 nuclis a mitjan segle XX, o de la cabra salvatge d’Àsia Menor (C. aegagrus) de la qual resten 90 exemplars a Creta i uns 1 000 a Grècia i Turquia. Per a animals d’aquest tipus són poblacions massa reduïdes i massa susceptibles d’extingir-se. També és important ressenyar la pràctica extinció de la totalitat dels èquids a Àsia Menor, principalment de l’ase asiàtic (Equus hemionus), del qual hom no sap si sobreviu algun exemplar a Síria, i les gaseles (Gazella gazella i G. subgutturosa). Però sens dubte, per la seva riquesa original, la comunitat d’artiodàctils més afectada és la d’Àfrica del Nord, on s’han extingit o pràcticament han desaparegut l’elefant (Loxodonta africana), l’òrix cimitarra (Oryx dammah), l’addax (Addax nasomaculatus), la gasela (Gazella dorcas, G. cuvieri, G. leptoceros) i l’arruí (Ammotragus lervia).

Si hom fa una ullada als artiodàctils més abundants al nord i centre d’Europa (cérvol, Cervus elaphus i cabirol, Capreolus capreolus), hom pot comprovar que foren pràcticament extingits en els ecosistemes mediterranis europeus, fins i tot en zones molt més despoblades i menys alterades. Sovint s’ha volgut responsabilitzar a la diferència de cultura aquesta situació. Però si hom aprofundeix en l’ecologia, és fàcil entendre que la menor productivitat de parts vegetals fàcilment ingeribles pels fitòfags en els ecosistemes mediterranis, és un factor importantíssim; així, en general, les densitats poblacionals d’aquests cèrvids acostumen a ser, en condicions naturals, entre 2 i 4 vegades més petites que al centre d’Europa. També l’eficàcia reproductiva és sensiblement menor en els ecosistemes mediterranis. Aquí rau, en part, la més gran susceptibilitat de la gran fauna mediterrània, especialment menys sensible que la centreuropea a l’aprofitament cinegètic.

En la resta d’ecosistemes mediterranis, (Califòrnia, Xile, Sud-àfrica o Austràlia), l’ocupació humana de tipus pre-industrial i industrial és més recent, i no s’han donat els canvis tan profunds que hom ha comentat. No obstant això, també s’han produït força extincions molt significatives. Així, a Sud-àfrica, s’han extingit dels ecosistemes mediterranis nombrosos grans mamífers, principalment per l’extensió de l’agricultura, la ramaderia, la sobrecaça i l’increment demogràfic humà. Entre aquests destaquen el licaó (Lycaon pictus), la hiena tacada (Crocutta crocutta), el serval, el lleó, el guepard, el caracal (Felis caracal), el rinoceront negre (Diceros bicornis), el “bontebok” (Damaliscus dorcas), espècie típicament mediterrània, el nyu de cua blanca (Connochaetes gnou) i l’antílop sabre (Hippotragus leucophaeus), espècie també estrictament mediterrània. Dins el context del continent africà, les comunitats de gran fauna d’ecosistemes mediterranis capencs són de les que han estat més alterades.

En el context californià, les comunitats faunístiques són relativament més ben conservades, encara que hom troba importants mancances, com ara el llop (Canis lupus), l’ós bru (Ursus arctos), la guineu veloç (Vulpes velox), l’antílop americà (Antilocapra americana), el wapiti o cérvol del Canadà (Cervus canadensis), l’àguila marina de cap blanc (Haliaetus leucocephalus) o el còndor de Califòrnia (Gymnogyps californianus). No obstant això, encara són relativament abundants espècies prou significatives com ara el puma (Felis concolor), el linx vermell o “bobcat” (Lynx rufus) i el cérvol (Odoicoleus virginianus, O. hemionus).

A Xile, hom troba la comunitat de gran fauna menys alterada pel que fa a les espècies desaparegudes, encara que també ha estat molt malmesa els darrers 100 o 150 anys. S’ha de destacar la rarefacció del gat de Geoffroy (Felis[=Leopardus]geoffroyi), la guinya (F. guigna), el puma (Felis concolor), el guanac (Lama guanicoe) i el “huemul” (Hippocamelus bisulcus).

Finalment, a Austràlia, hom troba regressions molt importants, com ara el ualabi de l’est (Lagorchestes leporides), el cangur “tolache” (Macropus greyi) o l’ós formiguer marsupial (Myrmecobius fasciatus).

La transformació dels hàbitats

Si bé la desaparició de la gran fauna ha estat generalment un efecte directe de l’activitat cinegètica de l’home, hi ha moltes altres espècies de dimensions més petites greument afectades per diverses alteracions, entre les quals la modificació del seu hàbitat. Els sistemes naturals mediterranis han esdevingut, arreu, terres de conreu (vinya, olivera, tarongers, cereals, etc.) o ramaderes (ovella i cabra principalment). Això comportà, indubtablement, una dràstica disminució de les espècies lligades al bosc, la màquia i al “chaparral” mediterranis, i la substitució per aquelles més adaptades a aquests tipus d’ambients agrícoles. Amb la tecnificació, a més, això ha determinat una concentració parcel·lària totalment negativa en desaparèixer els límits entre propietats (freqüentment bardissers, etc.) que actuaven com a ecotò (major riquesa faunística) i com a refugi. Aquest efecte ha estat ben palès en determinades espècies europees i nord-africanes, considerades com a caça menor, com ara la perdiu roja (Alectoris rufa), o en espècies com ara les tortugues (Testudo sp.). També l’adopció de varietats de conreus més primerenques o més tardanes modificà els cicles i la fenologia de moltes espècies. Un exemple clar és el de l’esparver cendrós (Circus pygargus) que, reproduint-se inicialment en brolles, estepes i aiguamolls, esdevingué un nidificant típic dels conreus de cereal de secà. El fet d’avançar la collita (fins al final de maig-començament de juny) i la utilització de màquines de segar i batre, que esclafen els nius, han estat una de les principals causes de la seva regressió a tota l’àrea mediterrània. La conversió dels conreus de secà en terrenys de regadiu també ha estat un factor que ha afectat a aquesta espècie i a totes aquelles que en depenien. En aquest mateix sentit, val la pena fer esment de casos com el del pioc (Otis tarda), que inicialment es va veure afavorit per la conversió de terrenys forestals en conreus de secà i estepes, però posteriorment fou afectat per la cacera i la conversió en regadiu del seu hàbitat. Aquest és un curiós fenomen que afavorí inicialment molts animals, d’origen nord-africà (freqüentment ocells estèpics), i que actualment són en franca regressió (gèneres Pterocles,Otis, Chersophyllus, etc.).

Hom no ha d’oblidar la intensificació de l’ús dels productes fitosanitaris (insecticides, helicides, etc.), que disminueixen la disponibilitat alimentària dels animals insectívors, i l’entrada de productes d’origen industrial, que els produeixen una bioacumulació de determinades molècules contaminants (PCB, DDT, lindane, dieldrina, aldrín, metalls pesants, etc.). Aquestes substàncies patides en grans quantitats poden produir la mort directa de nombroses espècies animals, però en menor quantitat produeixen altres alteracions com ara la disminució de la reproducció, la infertilitat, la immunodepressió, entre d’altres. A més, atès que no són fàcilment eliminables o biodegradables, esdevenen elements persistents en els ecosistemes, i es produeix un efecte de bioacumulació o biomagnificació que fa que siguin els animals situats en els graons més alts de la xarxa tròfica els que vagin acumulant aquests tòxics en més gran quantitat, i també en són els més afectats. Són exemples d’espècies afectades l’eriçó clar (Aethechinus algirus), els ocells insectívors o els rats-penats. També en el cas de molts ocells, com ara xoriguers i falcons (Falco) o mussols (Athene) a Califòrnia i Europa, l’efecte es manifestà clarament en el gruix de les closques dels ous, insuficient perquè es desenvolupés l’embrió.

Entre els hàbitats més modificats hom troba aiguamolls i zones humides en general, que foren dessecades per guanyar terres de conreu, com a mètodes per a acabar amb determinades malalties (còlera i paludisme), o simplement per sobreexplotació dels aqüífers. A més de canvis significatius en els climes d’aquestes zones, es restringí notablement l’extensió d’aquests ecosistemes (sovint oasis dins zones molt seques o de conreu de secà), cosa que afectà tant la fauna que hi vivia o els usava temporalment, com les espècies aqüàtiques i amfíbies (peixos, amfibis, ocells aquàtics, etc.). És clar, per exemple, el cas de la salamandra de Califòrnia (Ambystoma californiense), amenaçada per la regressió de zones humides i aiguamolls on viure i completar el seu cicle reproductor. Això repercutí notablement en les pautes migradores de nombroses espècies que utilitzen les zones humides com a zones de trànsit o d’hivernada. Així, aquest efecte es va deixar sentir en nombrosos biomes, origen o destí d’aquests ocells, i no únicament en el bioma mediterrani. És el cas, per exemple, de l’ànec capblanc (Oxyura leucocephala), del qual només arribaren a sobreviure uns 300 exemplars en tota la Mediterrània occidental (Península Ibèrica, Argèlia i Tunísia) al començament dels anys vuitanta. Tanmateix, moltes espècies s’hi van habituar fàcilment, gràcies a la seva adaptació a la irregularitat i la impredicibilitat de la presència i la quantitat d’aigua de moltes zones humides mediterrànies, per exemple el flamenc (Phoenicopterus ruber) que, malgrat conservar algunes zones de reproducció força concretes (a la Mediterrània occidental a la Camarga, la llacuna de Fuentepiedra, Doñana i algunes zones del nord d’Àfrica), es reprodueix gregàriament en gran nombre (sovint milers de parelles) en indrets inhabituals o bé on mai no ho havia fet, explotant un recurs en un moment donat, i ho deixa de fer durant llargues temporades, de vegades fins i tot segles (és el cas del delta del riu Ebre, on no n’hi havia constància des de l’edat mitjana i es reproduí a l’estiu del 1992 per problemes a la llacuna de Fuentepiedra).

Les zones humides, a més, pateixen la gran acumulació i la persistència de productes contaminants i també l’aparició d’afeccions específiques de la fauna, com ara el botulisme (aquest és molt evident en els representants de la família Anatidae). Entre les espècies singularment sensibles als pesticides (durant les dècades dels anys seixanta i setanta, després dels tractaments amb pesticides, era freqüent trobar milers d’ocells i altres animals morts) hi ha dos exemples prou evidents: el de la llúdria (Lutra lutra), desapareguda de totes les zones de conreu mediterrànies baixes i mitjanes a l’Europa occidental en 10 anys, i l’ibis eremita (Geronticus eremita), present inicialment a l’Àsia Menor, gran part d’Europa i el nord d’Àfrica, i del qual el 1989 tan sols en sobrevivia un exemplar a Turquia i 78 parelles al Marroc (població molt més petita que els 700 exemplars captius en diferents zoològics del món).

L’expansió de la fauna antropòfila

Ara bé, fóra fals pensar que en els sistemes naturals mediterranis només s’ha produït una retirada generalitzada de la fauna. Així, la regressió de moltes espècies ha estat acompanyada d’una expansió de moltes altres. Ja s’ha parlat de la progressió dels ocells estèpics a costa dels ocells forestals mediterranis. Això, òbviament, fou acompanyat també d’una substitució en altres grups taxonòmics com ara mamífers (en fou afavorit el talpó comú, Microtus duodecimcostatus, o el ratolí mediterrani, Mus spretus), amfibis (gripau corredor, Bufo calamita) o rèptils (Geckonidae, per exemple). En general, en els ecosistemes mediterranis s’han vist afavorits els animals d’ambients oberts, desforestats i antropòfils, davant dels forestals i de requeriments humits. Així, entre els ocells de l’Antic Món, foren especialment afavorits els alàudids, els tallarols (Sylvia), els trobats (Anthus), els còlits (Oenanthe). Els fasianiformes mediterranis (Alectoris, Coturnix) i diversos ocells rapinyaires (Circaetus, Circus, Aquila, Hiaeraetus, Falco).

L’assentament humà també va afavorir directament les espècies antropòfiles, és a dir, aquelles que són especialment lligades a l’home i les seves activitats. És prou coneguda i documentada l’expansió de la rata de clavaguera (Rattus norvegicus) i del ratolí comú (Mus musculus) arreu del món, i molt especialment en tots els ecosistemes mediterranis; aquest és el cas també del pardal comú (Passer domesticus) i dels estornells (Sturnus). En aquest darrer cas, avui dia, a Europa hom assisteix a una expansió en sentit sud-nord de l’estornell negre (S. unicolor), i en sentit nord-sud de l’estornell vulgar (S. vulgaris), a remolc dels canvis introduïts per l’home. En el segon cas també es fan palesos els canvis etològics en aquesta espècie gregària; actualment, són molts els dormidors hivernals de centenars de milers d’individus que hi ha en parcs i arbredes de ciutats. En aquests indrets troben tranquil·litat, una manca d’activitat cinegètica, una constància en l’estructura del medi i unes característiques climàtiques més favorables (efecte hivernacle). Diàriament es traslladen a menjar fora de les ciutats i tornen al vespre tot esdevenint un espectacle per als ciutadans, que els veuen evolucionar al cel i baixar als arbres en grandíssims estols. És interessant el fet que, per exemple, a la ciutat de Barcelona, aquestes grans concentracions siguin aprofitades per espècies depredadores com ara el falcó pelegrí (Falco peregrinus), que esdevé part de la fauna urbana.

Un cas d’expansió faunística influïda per l’home, especialment evident en els sistemes naturals mediterranis, ha estat el del senglar (Sus scrofa). Aquesta era una espècie no gaire abundant a la Península Ibèrica fins els anys quaranta i cinquanta, en part a causa del control exercit pel llop, en part per la major presència humana al món rural, en part per la menor extensió dels boscos i en part pel tipus d’aprofitament forestal que es donava (carboneig, control del sotabosc, pasturatge dins el bosc). Entre els anys cinquanta i setanta va tenir una considerable expansió (tot recolonitzant molts indrets en els quals no vivia des de feia segles), i se n’incrementà l’àrea de distribució i la densitat.

Altres espècies singularment afavorides als ecosistemes mediterranis per efecte de l’home són els cànids salvatges de requeriments ecològics generalistes. Aquests, aprofitant la disminució dels seus controladors naturals (superpredadors com ara el llop, el linx, les grans àguiles o els ducs), l’increment dels aliments i escombraries d’origen humà, una estratègia reproductiva molt eficaç i una tolerància pràcticament total a la presència humana, han esdevingut els depredadors més comuns en els ecosistemes mediterranis més humanitzats i simplificats, tot assolint densitats molt més altes que en condicions naturals. És el cas de la guineu (Vulpes vulpes) en totes les terres mediterrànies de l’holàrtic, el coiot (Canis latrans) a Califòrnia o el xacal comú (C. aureus) en el nord d’Àfrica, Àsia Menor i Grècia.

Les alteracions zoosanitàries

Així, és fàcil d’entendre que, en línies generals, els ecosistemes mediterranis han anat veient transformada la seva fauna original. És especialment palesa la disminució dels depredadors, sobretot els superpredadors (llops, úrsids, grans fèlids, grans rapinyaires, etc.). Generalment, aquest fet i determinades actuacions humanes van afavorir la proliferació de determinades espècies de consumidors primaris, que assoliren grans densitats. Aquest fet, sanitàriament poc desitjable, i la utilització ramadera d’espècies o formes molt emparentades amb les salvatges, ha permès l’actuació de diversos agents patògens, molt d’ells nous en aquests ecosistemes.

És prou conegut el cas del conill de bosc (Oryctolagus cunniculus), espècie d’origen ibèric, àmpliament distribuïda per ecosistemes mediterranis d’arreu del Vell Món, afectat per dues malalties diferents, la mixomatosi i l’hemorràgia vírica. Totes dues malalties són víriques, i la seva difusió ha estat provocada o mediatitzada per l’home. Això ha comportat una dràstica disminució de les seves poblacions arreu de la seva àrea de distribució.

El drama ha estat notable en tots els sistemes naturals de la conca mediterrània basats en aquesta espècie. Així, era la presa principal de nombroses espècies de carnívors, com ara el linx ibèric (Lynx pardina), el gat fer (Felis silvestris), la mangosta (Herpestes ichneumon), les àguiles (Aquila adalberti, A. chrysaetos, Hieratus fasciatus), el duc (Bubo bubo) o l’aufrany (Neophron percnopterus), entre d’altres. Les eficàcies biològiques (grandària de les ventrades o postes, supervivència de cries i adults, taxa d’envol, etc.) d’aquests depredadors s’han reduït considerablement, cosa molt negativa per a la seva conservació. Igualment, la presa més important de la majoria dels caçadors ha desaparegut; per aquesta raó es troben descontents i ha fet derivar la seva activitat envers la resta d’espècies, de vegades fins i tot les protegides i amenaçades, a les quals acusen d’aquesta disminució, produïda en realitat pels humans mateixos (pràctiques repobladores no adients, intercanvi de soques víriques entre zones, hibridació amb formes domèstiques, pràctiques sanitàriament inadequades en els conills d’explotació, etc.).

També és clar el cas de la cabra salvatge ibèrica (C. pyrenaica), que, per exemple en la Reserva Nacional de Caça de Cazorla, passà d’uns 10 000 exemplars l’any 1989 a poc més de 300 el 1991 per efecte de la sarna (Sarcoptex scabiei). De vegades, les altes densitats es donen entre depredadors generalistes dels quals hom ja ha parlat. D’aquesta manera, la guineu és afectada avui dia per la sarna a l’Europa occidental. En tots aquests casos, han estat els humans els que han alterat l’equilibri entre els animals i les malalties i paràsits amb els quals havien coevolucionat.

En el cas del conill i de la cabra salvatge, el problema és doblement greu, en tractar-se d’espècies basobionts, de les quals depenen la majoria dels depredadors (linx, gat fer, àguila, aufrany, duc, altres rapinyaires, etc.); en tots aquests ha disminuït l’eficàcia reproductora i s’ha incrementat la mortalitat. Però, a més, els ecosistemes mediterranis pateixen actualment les modificacions més ràpides, precisament per ser dels més densament poblats i pels canvis en els aprofitaments agro-pecuaris: excedents, regadius, abandó de terres, intensificació, productes amb denominació d’origen, etc. Això comportarà un seguit de canvis no sempre predicibles.

La regulació cinegètica i la recuperació de la fauna

L’activitat cinegètica, juntament amb molts altres factors, va determinar una clara regressió de moltes d’aquestes espècies, en molts casos fins a l’extinció total o gairebé. És per això que, sobretot a partir dels anys seixanta, molts països han anat vedant la captura de moltes espècies que abans eren considerades peces de caça i han esdevingut espècies protegides permanentment. Entre les esmentades abans, la tendència ha estat a protegir el linx ibèric, el lleopard, la grua, el pioc, la ganga, el torlit i el sisó. Tanmateix, moltes altres han estat mortes pels humans en aquestes terres, sense ser considerades en un primer moment peces de caça, tot i que n’han guanyat la consideració posteriorment. Aquest seria el cas de moltes espècies d’ocells tingudes per plagues (els còrvids: garses, cornelles, gralles o corbs, per exemple), o d’altres reconeguts precisament com a competidors en la cacera o “salvatgines” (mamífers carnívors i ocells rapinyaires), o encara d’altres capturades amb intencionalitat purament lúdica. En aquest darrer cas destaca especialment la cacera de passeriformes, sovint la manera com els nens són iniciats al món de la cacera, principalment amb diversos tipus de paranys i amb la utilització del vesc.

Val a dir que si bé a l’Europa mediterrània, com a la resta del continent, en ambients urbans es tendeix a considerar la caça com un aspecte més aviat negatiu del comportament humà, en ambients rurals aquesta valoració s’inverteix. Aquella valoració negativa procedeix en gran part dels efectes d’una demografia humana excessiva (excessiva densitat de caçadors), ja que és palès que, en les condicions actuals, atesa la manca de depredadors, una pràctica cinegètica adreçada a mantenir regulades les poblacions de determinades espècies és més que necessària. Tot i ser prou greu a tota la conca mediterrània, avui el panorama és particularment preocupant en zones com ara Grècia, Turquia o l’Àfrica septentrional, en les quals l’activitat cinegètica és un aspecte poc valorat socialment i econòmicament, gens organitzat, i on el poblament faunístic, tant cinegètic com no cinegètic, és minvat dia a dia, mitjançant la utilització de mètodes sovint poc desitjables (verins, paranys cruents i no selectius, arts de caça prohibides, etc.).

La incidència del dret

A diferència de l’Europa central i del nord, on la cacera es regeix pel dret germànic (la propietat de les peces de caça és lligada a la propietat del terreny, i per tant hi ha un clar responsable), a l’Europa meridional la caça és un fet generalment poc organitzat i poc ritualitzat. El dret romà deslliga la propietat cadastral de la propietat cinegètica, la qual esdevé un res nulius, és a dir, quelcom de tots. Això ha constituït una de les constants més negatives, ja que tallà de base la possibilitat d’una organització; sovint, sota la màxima “el primer que arriba és el que se l’emporta”, el patrimoni cinegètic ha estat minvat. Tan sols les espècies més abundants, de vegades considerades com a plagues (com ara els lagomorfs, és a dir, conills i llebres), o les zones més despoblades, suportaren sense gaire problemes aquesta pressió. Això ha estat especialment evident durant els segles XIX i XX (principalment durant aquest darrer), quan a la Mediterrània l’activitat cinegètica s’ha caracteritzat per una total popularització i per l’extensió de la utilització de les armes de foc. Als països islàmics del sud i l’est de la conca, la concepció del món i de la propietat inherent a l’islam, ha determinat una utilització dels recursos cinegètics molt semblant a la dels països europeus mediterranis, encara que amb una més llarga i intensa persistència dels valors feudals.

La possibilitat de la recuperació del patrimoni cinegètic ha estat molt desigual en els diferents països i ha anat lligada al desigual desenvolupament legislatiu. Així, val a dir que, a l’estat espanyol, la Llei de Caça promulgada l’any 1970 representà un pas de gegant en l’organització i el control de les activitats cinegètiques; es crearen, a més de les Reserves Nacionals de Caça (instrument eficaç en l’espectacular recuperació de totes les espècies de caça major), les àrees privades de caça, on hi havia la figura de la titularitat, i per tant de la responsabilitat, cinegètica. Aquest fet, a més de determinar qui pot caçar o no (de manera que disminueix la pressió de captures), determina que el titular cinegètic sigui, a més, qui resulta beneficiat o perjudicat per la correcta o no correcta gestió d’un recurs natural renovable, en aquest cas la caça.

Un cas similar és el francès, on el model, també basat en el dret romà, utilitza principalment la unitat municipal com a unitat cinegètica. A cada municipi són les societats de caçadors, generalment ben estructurades en les federacions de caçadors departamentals, les que organitzen l’activitat cinegètica. Els resultats d’aquest model són molt diversos, i en general molt mediatitzats per l’elevada densitat de població de l’estat francès.

Ara bé, els casos dels altres països de l’Europa mediterrània i del nord d’Àfrica són ben contraposats als dos descrits, sigui per un deficient desenvolupament legislatiu, sigui per una incapacitat d’aplicació de la legislació, sigui per tots dos motius. A Itàlia, especialment en la seva meitat nord, els caçadors, excessivament temperamentals, poc respectuosos amb el medi i àvids del màxim nombre de peces, han provocat un desolador panorama de pobresa faunística. Es poden trobar caçadors en els marges de les autopistes, a la recerca de les poques peces existents, sovint repoblades per a l’ocasió. Això ha determinat, des dels anys setanta i vuitanta, una diàspora dels caçadors italians envers els països veïns (penínsules Ibèrica i Balcànica, França i Europa oriental) a la recerca d’indrets on practicar l’exercici venatori.

Hi ha, finalment, el cas de la regulació cinegètica a les mediterrànies ultramarines. El fet que els colonitzadors europeus pertanyessin majoritàriament a poblacions tradicionalment subjectes al dret germànic (holandesos i anglesos) determinà, com a gran part de l’Àfrica oriental, una organització i una gestió riguroses dels recursos cinegètics (especialment des dels anys cinquanta). Malgrat tot, hom troba encara situacions de conflicte entre la gestió de la fauna salvatge i les activitats agrícoles i ramaderes. En el context californià, les comunitats faunístiques estan relativament més ben conservades. Malgrat l’inicial impacte dels pobladors blancs, la gestió de la caça obeeix generalment a una planificació satisfactòria que inclou la recuperació de les poblacions de determinades espècies, sovint auspiciades pel Wildlife Service, però també per la iniciativa privada.

La restauració faunística

Tanmateix, afortunadament, els conceptes sobre la natura són canviants i molts dels factors que havien actuat (verí, manca de planificació o de legislació cinegètica, etc.) ja no són tan generalitzats actualment. Així, hom assisteix a un gran esforç per la recuperació de nombroses espècies. Els fitòfags i els ocells rapinyaires, en general, s’estan recuperant clarament en molts dels països mediterranis (Europa occidental, Califòrnia, Xile, Sud-àfrica), tot i que la tendència regressiva avui dia encara és present a l’est de la conca mediterrània (Albània, Grècia, Àsia Menor) i el nord d’Àfrica. En molts casos, aquesta recuperació va lligada a programes locals o internacionals, francament efectius, com en el trencalòs, els voltors (Gyps fulvus i Aegypius monachus), el llop i els artiodàctils (especialment Capra pyrenaica, actualment amb uns 25 000 individus, però també el cérvol i el cabirol) a l’Europa occidental, l’ibis eremita a Israel, el guepard a Sud-àfrica o l’antílop americà, el falcó o el còndor de Califòrnia (que torna a estar en estat salvatge), als Estats Units.

Però malgrat que són moltes més les espècies que han millorat el seu status en els darrers temps, en d’altres (ós bru, linx, àguila imperial ibèrica, gasela, rinoceront negre o ibis eremita) hom troba, actualment, una forta pressió per a salvaguardar i millorar les seves poblacions. En aquest sentit, la pèssima situació que travessen algunes de les espècies de més transcendència ecològica, com ara el conill de bosc, és especialment preocupant. Sens dubte, tot i el panorama a grans trets negatiu en els ecosistemes mediterranis, en l’àmbit mundial, ja s’entreveu un canvi en el rumb de la regressió de les espècies animals, per a la qual cosa han de modificar, amb una freqüència força elevada, la seva ecologia i el comportament.

Mediterrània d’obra vista

Els paisatges de la Mediterrània han atret i subjugat els visitants i els invasors de totes les procedències i de totes les èpoques, que hi han associat sovint valors d’equilibri i d’harmonia. Els innombrables visitants contemporanis tendeixen també a no percebre de la Mediterrània més que el decorat: mar i sol de juliol besant l’arena de la platja o rompent suament contra la roca brava, paisatges accidentats que es renoven i se succeeixen a cada revolt del camí, vegetació original amb grans espais oberts i boscos escassos però impenetrables com una selva. Tot fa pensar al foraster en el do generós d’una natura esponerosa, gairebé sumptuosa. Costa més que percebi, malgrat que estigui ben a la vista, que la Mediterrània és més aviat una terra ingrata als seus habitants, que sota el mantell de flors aviat apareix la pedra, que les feixes d’un vessant, obres que han conegut les suors de generacions de pagesos, poden esfondrar-se en un no res arrossegades per unes pluges torrencials, que els vergers poden ser escombrats per una inundació i els boscos poden cremar com l’esca. La pedra i la terra tenen més lloc al paisatge mediterrani que la vegetació, les ruïnes que els jardins, les places dures que els espais verds urbans. És un paisatge “d’obra vista” en què els desastres perpetrats en nom del desenvolupament turístic han accentuat tot al llarg del litoral.

La difícil cicatrització de les ferides paisatgístiques

Tot el paisatge mediterrani, fins i tot allí on sembla més “natural”, porta l’empremta del treball humà. Tot té un grau d’artificialització més o menys antic o profund. Al contrari de la impressió superficial, la Mediterrània no ha estat un paradís ofert a la delectació dels humans. El “paradís”, als llocs que ara poden semblar-ho, ha calgut construir-lo de cap i de nou, sovint amb més esforç que en altres bandes, i mantenir-lo amb no menys esforç perquè els paradisos, al nostre món, són sempre precaris i, a la Mediterrània, especialment fràgils.

Els sòls prims i fàcils de disgregar, exposats a l’impacte de les pluges violentes per una coberta vegetal discontínua, escapen rostos avall i deixen la roca com més va més nua. Els boscos, que podrien assegurar una protecció al sòl, ocupen espais cada cop més escassos i més marginals i, sense tractament forestal idoni, sembla que esperin la guspira que els convertirà en teies abrandades. La successió natural, a les àrees mediterànies, i més quan hi ha pèrdues de sòl per erosió, és d’una extrema lentitud, per això, al paisatge mediterrani que veiem, gairebé tot són comunitats transitòries (màquies, brolles, garrigues, gramenets, erms) i terres de conreu actives, en guaret o decididament abandonades; en el conjunt de la conca no arriba al 5% la superfície ocupada per boscos. En aquestes condicions, l’erosió edàfica pot reduir al no res en poc temps gruixos de sòl edificats al llarg de mil·lennis; per això, als espais cultivats, calen solucions imaginatives per a protegir el sòl de l’erosió o corregir-ne els efectes; cal mantenir el mantell vegetal espontani, fill i alhora retenidor de la capa de sòl als espais no cultivats; i als espais descarnats per les grans obres públiques (autopistes, ferrocarrils, embassaments, etc.) cal procedir a una vegetació artificial tan enèrgica com sigui possible. El món mediterrani té un paisatge d’obra vista on cada marge o cada petita mata és un dic preciós contra l’erosió, contra la pèrdua de sòl.

La urbanització desbordada

A les amenaces que ja tradicionalment sotjaven els sòls mediterranis, els darrers decennis se n’ha afegit una (que no es pot qualificar estrictament de nova; la novetat és la magnitud que ha pres): el creixement urbà i el de la implantació de residències secundàries i allotjaments i equipaments turístics. Una altra versió del paisatge d’obra vista mediterrani, en aquest cas, moltes vegades, literalment de maó sense arrebossar.

El creixement urbà

El creixement de les ciutats mediterrànies, sense arribar als extrems forassenyats d’algunes metròpolis de l’Àfrica sub-sahariana o de l’Àsia oriental i meridional, ha estat molt elevat els darrers decennis. I això, tant a la conca mediterrània estricta com a les mediterrànies ultramarines. Fa poc més d’un segle, entorn del 1880, cap ciutat mediterrània no arribava al milió d’habitants; només Istanbul, llavors capital de l’imperi Otomà, s’hi acostava amb uns 875 000 habitants. Cap altra no arribava tampoc al mig milió, i només Nàpols (475-000), Madrid (400-000), Lisboa (300 000), Roma (275 000) i Barcelona (250 000) ultrapassaven el quart de milió. Santiago de Xile i San Francisco, que tenien l’una i l’altra al voltant de 150 000 habitants, eren les ciutats més grans de les mediterrànies ultramarines. A Califòrnia, fora de San Francisco, només Sacramento, amb 17 000 habitants, i Oackland, amb 15 500, mereixien el nom de ciutats; San José, Los Angeles i San Diego no arribaven a 10 000 habitants. La Ciutat del Cap, comptant els suburbis, s’acostava als 50 000, i a Austràlia, Adelaide voltava els 100 000, mentre que Perth era un enclavament insignificant que no arribava als 10 000. Avui 14 conurbacions de la conca mediterrània i 10 de les mediterrànies ultramarines superen el milió d’habitants i, en concret, l’àrea urbana de Los Angeles supera els 13 milions.

Tot aquest creixement urbà s’ha fet a costa dels sòls de les àrees que envoltaven els nuclis urbans, tant si eren sòls agrícoles productius com si eren retalls de vegetació natural més o menys ben conservada. Els voltants de la missió de Yerba Buena, nucli fundacional de San Francisco, i avui al mateix centre de l’àrea urbana, tingué al seu entorn algunes de les primeres terres llaurades al territori de Califòrnia. L’espai que ocupa actualment la Vila Olímpica de Barcelona, rescatat a barris fabrils construïts al segle XIX, era encara, a mitjan segle XVIII, ocupat per aiguamolls i saladars.

En algunes de les àrees urbanes mediterrànies, aquest creixement sembla esgotar el seu alè o, si més no, alentir-se; és el cas més general a les del nord de la conca a partir de mitjan anys setanta. Per contra, no fa més que accelerar-se al sud i en algunes de les àrees ultramarines. A l’àrea metropolitana de la Ciutat del Cap, al llarg dels anys vuitanta s’han establert nous assentaments “informals”, com el de Khayelitsha, en els quals viuen pel cap baix mig milió de persones i es calcula que reben diàriament un centenar d’habitants nous.

La qualitat de la construcció, quan el creixement és tan explosiu i la població implicada té un poder adquisitiu més aviat baix, sovint és ínfima, ja sigui perquè els mateixos nouvinguts s’han construït precaris allotjaments amb materials reaprofitats, ja perquè els constructors s’aprofiten de la situació de necessitat dels qui busquen un allotjament i es preocupen poc de la qualitat dels materials i dels acabats. Nombroses construccions fetes a diferents àrees urbanes de l’estat espanyol, principalment a Catalunya, durant els anys d’accelerat creixement de la dècada dels seixanta, s’ha descobert que tenen les bigues fetes de ciment aluminós i això ha estat causa recentment, al cap de menys de vint anys de la construcció, de diversos ensorraments a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Blocs sencers han de ser enderrocats i els seus habitants reallotjats.

L’expansió de la segona residència periurbana

Però, a més, a les àrees més desenvolupades, quan el creixement i la densificació dels espais urbans arriben a fer la ciutat pràcticament inhabitable, apareix en una part de la població l’afany, ràpidament convertit en necessitat per mor d’una publicitat massiva, de disposar d’una segona residència “enmig de la natura” per a anar-hi a passar els caps de setmana i les vacances. La natura, per a l’“urbanita”, tant pot ser una vinya com una pineda i, per a molts propietaris de terrenys forestals o de conreus poc productius situats en una perifèria allunyada de la ciutat com a màxim una hora en cotxe, aquesta dèria ciutadana pot ser una oportunitat de vendre a preus que s’acosten als del sòl urbà una propietat que altrament podia ser de poc valor. Aquest ha estat, i és encara en els entorns de les ciutats grans i mitjanes de les regions més riques de les mediterrànies, un dels factors que més ha pesat els darrers anys en la pèrdua de sòl i en la destrucció d’alguns dels darrers testimonis de vegetació forestal.

Amb això es combina, sobretot en algunes regions metropolitanes del sud-oest d’Europa, la implantació de residències secundàries d’ús més pròpiament turístic. En realitat, en aquestes àrees, urbanitzacions de segona residència i urbanitzacions turístiques són indestriables. Només en les àrees més allunyades dels grans nuclis urbans es pot reconèixer les implantacions purament turístiques, les quals, d’altra banda, amenacen amb ocupar sense solució de continuïtat la totalitat de la línia de costa de tota la Mediterrània, si més no l’occidental i de no poques de les illes.

El Pla Blau d’acció per a la Mediterrània estimava el 1986 en 2 200 km2 l’espai destinat a allotjaments turístics als països costaners de la Mediterrània (el doble si es compten les infrastructures i els equipaments associats a aquests allotjaments), més de la meitat dels quals es localitzaven a les regions litorals. Aproximadament un terç del turisme internacional mundial té com a destí algun punt de la conca mediterrània, en una migració anual que desplaça de casa seva cap a les costes mediterrànies, durant els mesos d’estiu, més de 115 milions de persones, sense comptar el turisme intern dels mateixos països mediterranis, que també pot avaluar-se entorn dels 100 milions de persones.

L’explosió turística

La urbanització creixent i l’elevació del nivell de vida de la població europea (la primera impulsant a l’evasió periòdica d’un entorn urbà sovint feixuc i degradat, i la segona permetent de consagrar una part de les rendes familiars al lleure un cop cobertes les necessitats fonamentals), el desenvolupament dels mitjans de transport —tant individuals com col·lectius—, i l’organització social del treball (vacances pagades, increment del temps lliure en els caps de setmana) han facilitat, a partir dels anys cinquanta del segle XX, el creixement del fenomen turístic i de la implantació de segones residències a l’Europa occidental. Iniciat ja des del segle passat al litoral de Provença (Costa Blava) i al de Ligúria (Riviera), el fenomen turístic a la Mediterrània ha començat a créixer espectacularment els anys que han seguit la reconstrucció de l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial, primer a Mallorca i a la costa catalana (Costa Brava) i més tard a la resta de la costa mediterrània de l’estat espanyol, a la costa adriàtica italiana i, finalment, a la totalitat de les costes mediterrànies, amb un desenvolupament més tardà de les costes africanes.

Turisme i segona residència tenen uns impactes en el medi natural i en el medi social força paral·lels que justifiquen que els tractem conjuntament. De fet, la diferència més perceptible és la de la periodicitat de la utilització dels allotjaments i els equipaments, un o dos dies per setmana en el cas de la segona residència, dos mesos o tres per any en el cas dels allotjaments i els equipaments turístics. L’impacte sobre el medi natural és molt variable, ja que tant la implantació de la segona residència com la turística poden integrar-se en un nucli de població preexistent (reaprofitament d’edificacions o de sòl ja dedicats a habitacles humans) o fer-ho en paratges abans ocupats per conreus o per sistemes naturals. Molt sovint, sobretot en moments de creixement incontrolat, els promotors immobiliaris han volgut acostar tant a la “natura” l’“urbanita” o el turista, que han estat les escasses àrees boscades la localització escollida per a la urbanització.

Però un bosc urbanitzat ben aviat deixa de ser un bosc; la llum entra per les clarianes obertes pels camins i pels entorns immediats de les cases i elimina les plantes d’ombra del sotabosc i afavoreix plantes heliòfiles de vorades i bosquines, les estassades i la freqüentació humana dificulten qualsevol hipotètica regeneració natural i aboquen el bosc a la desaparició quan els arbres existents hagin completat llur cicle vital, si és que no els acaben de tallar abans. A mesura que la parcel·la, la caseta de segona residència i l’apartament turístic han començat a esdevenir, per a molts europeus, un producte de consum de masses, la qualitat de la construcció i de les infrastructures de moltes urbanitzacions ha anat experimentant seriosos retrocessos i en molts casos han anat prenent un aspecte inacabat, provisional i degradat no gaire diferent del que poden tenir alguns barris marginals de les grans ciutats d’on procedeixen molts dels seus habitants temporals. A l’extrem oposat, els promotors que pretenen oferir allotjaments turístics o segona residència de qualitat, per a clients amb més poder adquisitiu, busquen els indrets excepcionals, amb entorns de més qualitat, que sotmeten a dures transformacions. Aquest seria el cas, per exemple, de les anomenades “marines” que han anat ocupant una darrere l’altra moltes de les ja prou escasses zones humides del litoral mediterrani o d’algunes urbanitzacions de luxe del litoral oriental de Sardenya (Costa Smeralda), fins fa pocs anys una de les àrees costaneres mediterrànies que conservava en més bon estat la seva vegetació natural.

Però tan importants o més que els impactes directes sobre el medi del turisme i la segona residència, ho són els indirectes. El consum d’aigua multiplicat, precisament en el pic de l’eixut estival, per la presència d’una població augmentada i amb uns hàbits malbaratadors d’aquest recurs. El nombre i l’extensió dels incendis de boscos i bosquines, igualment multiplicats a causa de la freqüentació dels espais naturals per part d’un gran nombre de persones, moltes de les quals desconeixen les característiques dels ecosistemes mediterranis i els perills que poden comportar algunes de les seves accions. La destrucció total de la vegetació de platja a la majoria de les grans àrees d’estiueig.

I això sense comptar els efectes socials, amb l’abandó precipitat de les formes de vida i els valors tradicionals i l’adopció de models i valors nous que sovint són ocasió de conflictes i tensions i comporten riscos de desestabilització social i pèrdua de la identitat cultural, la qual sovint acaba reduïda a clixés estereotipats per a consum dels turistes o bé descaradament falsificada per respondre a les imatges tòpiques que aquests busquen.

L’aigua, un bé escàs

Les condicions climàtiques, la densitat de la població i la presència d’activitats econòmiques altament dependents de la disponibilitat d’aigua, fan que aquest recurs sigui crucial a la majoria de les mediterrànies, molt particularment a la conca mediterrània i a Califòrnia, àrees en les quals els recursos hídrics resulten particularment limitats enfront de les necessitats.

Al costat d’una demanda permanent, més o menys fixa o en tot cas sotmesa a moderades oscil·lacions, d’aigua per al consum humà i per a les indústries, els regadius i el turisme originen una forta demanda estacional precisament a l’època de l’any de cabals més escassos i insegurs a causa de la sequera estival. A les zones àrides del sud, com el Sahel tunisià, mancades de cursos d’aigua permanents, o a les illes, sobretot a les més petites i de subsòl més permeable, la sobreexplotació d’aqüífers del subsòl esdevé pràcticament inevitable i ha de conduir en un temps més o menys llarg a l’exhauriment del recurs. La contaminació de les aigües superficials i fins i tot dels aqüífers del subsòl per les aigües residuals de poblacions, indústries i regadius, acaba d’agreujar en moltes conques el dèficit i fa que les seves aigües no siguin adequades per al consum.

Els problemes de la gestió de l’aigua a la Mediterrània es deriven, tant o més que del seu consum, del seu malmetement. Certament, no tots els cursos d’aigua estan regulats, però la regulació dels rius mitjançant preses no resol tots els problemes i, de vegades, en crea de nous. Es neguen bones terres de conreu per poder-ne regar d’altres molt més extenses però de qualitat no sempre contrastada ni amb la infrastructura hidràulica apropiada, cosa que pot tenir com a conseqüència la salinització de les noves terres de regadiu. La retenció de llims i sediments als embassaments pot tenir repercussions a les terres baixes i a les planes deltaiques al mateix temps que l’embassament es rebleix i perd la seva capacitat de regulació. Cal tenir present que els rius mediterranis poden arrossegar, sobretot en ocasió de pluges torrencials, fins al 15 o 20% de partícules sòlides (fins al 30% es mesurà al riu Medjerda, a Tunísia, a la tardor del 1973). A Algèria s’estima que el conjunt dels embassaments perden anualment del 2 al 3% de la seva capacitat per rebliment. En canvi, deltes com el de l’Ebre, riu amb una conca força regulada, perden terreny, erosionats per la mar a causa de la manca de la insuficiència dels sediments que hi arriben.

L’ús indiscriminat dels rius mediterranis, sempre de cabals escassos, com a abocadors de residus de tota mena sense prèvia depuració és un problema arreu de la conca mediterrània, fins i tot a les àrees més desenvolupades, en algunes de les quals, als residus orgànics procedents de les aigües residuals de les poblacions i de les explotacions agràries i ramaderes, s’uneixen residus industrials, de vegades d’elevada toxicitat. A Catalunya, una de les regions més industrialitzades de la conca mediterrània, concretament a la conca del riu Besòs, que desemboca a la mar al nord-est de la ciutat de Barcelona, s’han mesurat alguns dels casos més extrems de contaminació d’aigües: 53 600 m3 per dia dels 54 000 que tragina el Ripoll, un petit afluent del Besòs, en època d’estiatge (és a dir el 99,25%), són aigües residuals d’indústries i poblacions, i fins fa pocs anys ni les unes ni de les altres no depuraven els seus abocaments.

La conca mediterrània està abocada a mig termini, tant al nord com al sud, a una gestió més acurada de l’aigua que ordeni les demandes tant pel que fa a millorar l’eficiència de l’ús de cada volum d’aigua (irrigació gota a gota, reciclatge a les indústries, estalvi en l’ús domèstic, etc.) com pel que fa als retorns al medi (depuració i reaprofitament d’aigües residuals). Fins i tot així, i comptant amb una regulació més eficient dels recursos superficials, el creixement previsible en els propers vint-i-cinc anys mantenint un ritme de creixement demogràfic i econòmic com el dels vint-i-cinc precedents farà inevitable, a les regions amb un desequilibri més acusat entre recursos i demanda, acudir a recursos artificials com la dessalinització de l’aigua de mar —ja ara obligada en algunes illes com Formentera o Lampedusa o algunes de les àrees més deficitàries de l’est i del sud de la conca— o el transvasament des d’altres conques excedentàries, solució només viable en àrees del nord de la conca que termenegen amb conques alimentades per les pluges, més abundoses, de l’Europa mitjana.

Aquesta darrera solució ha estat la utilitzada a Califòrnia, on només el recurs als excedents d’aigua de la conca del Colorado ha consentit el creixement demogràfic i la intensificació dels regadius que n’han fet una de les regions més desenvolupades del món. Ja des del començament del segle XX, part de l’aigua del baix Colorado era transvasada a la vall Imperial, al sud de Califòrnia i, des del 1940 la regió de Los Angeles començà a abastar-se mitjançant un aqüeducte de prop de 400 quilòmetres.

El nou paisatge mediterrani

D’un paisatge “d’obra vista” causat per les condicions naturals de la conca mediterrània, s’ha passat, en poc més d’un quart de segle, a un paisatge ple d’obra vista en el sentit més literal del terme. Parets mitgeres, munts de runa, terrenys vagues, pintures escrostonades, rètols de tort, excavadores rebaixant marges o obrint camins als boscos, grues ploma sobresortint entre pins o plantades a trenc d’ona, han passat a ser més característics del paisatge mediterrani costaner que les alzines, les oliveres o els espígols. Fins i tot els espais més prestigiosos, precisament per ser-ho i per aquest motiu visitats massivament, resulten finalment empastifats per un entorn de barraquetes de begudes o de menjars ràpids, botiguetes de suposats records (moltes vegades fabricats lluny de l’indret i sense cap relació amb la cultura local ni cap relació amb la significació del monument o el lloc visitat) i locals destinats a l’entreteniment. De l’Acròpoli d’Atenes a l’Alhambra de Granada, de Gerba a Santorini, de l’entorn del parc de Doñana al veïnatge de les illes d’Ièras (o Hyères), botxí de la seva particular gallina dels ous d’or, l’especulació vinculada al turisme mostra grollerament el seu peculiar sentit de l’estètica i la seva clamorosa indiferència pels valors naturals i culturals que són la base del seu èxit arreu de la conca mediterrània.