Gossada per a la caça de la guineu.
Corel
Al so del corn, cavalls, gossos i genets es llencen campanya enllà. Lladrucs, crits i ga-lops acompanyen la carrera. És l’encalç de la guineu, cacera tradicional al camp britànic i francès. Alhora, no pas menys tradicionals protestes de persones contràries a l’encalç cruent dels animals, increpen els genets i miren de despistar els gossos. L’estampa es repeteix dotzenes de cops l’any. Tot plegat, un espectacle emocionant.
La caça a cavall, potser més que cap altre esport de camp, està carregada de tradició. Ha penetrat a tots els nivells socials a través del llenguatge, del folklore, de la literatura i de la indumentària. Fins i tot es veu reflectida en la distribució de la vegetació i en la concepció del paisatge, cosa que explica, en part, la diferència entre la disposició dels boscos francesos i els britànics: a França, la majoria de caceres es fan per l’interior dels boscos, que constitueixen grans masses contínues, mentre que a la Gran Bretanya es fan a camp obert, pels prats i bardisses intercalars. En ambdós casos, la cacera ha contribuït a protegir el paisatge tradicional, que d’altra manera podria haver desaparegut per la pressió de l’agricultura intensiva. En tot cas, la tradició mana que els agricultors i els propietaris de les terres permetin als caçadors de travessar els camps i els boscos segons la imprevisible ruta de l’animal encalçat.
Cada caçador aporta a aquestes caceres corals el seu propi cavall i la indumentària adequada, però l’element medul·lar és una gossada convenientment ensinistrada. El “huntsman”, l’únic caçador professionalitzat, és el caçador encarregat de controlar la gossada, ajudat pels “whippers-in”, que amb els seus fuets mantenen cohesionada la canilla (a Anglaterra, els membres del parlament que vetllen per la presència de llurs col·legues en les votacions importants encara s’anomenen “whips”, és a dir ‘fuets’). Una gossada consta normalment de 40 a 60 gossos. Algun aristòcrata s’ocupava abans de mantenir-la, i fins de convocar la cacera, però en l’actualitat tot sol dependre d’una quota que paguen els caçadors, administrada per un mestre de cacera.
La complicada distinció de les categories de caçadors s’explica per un rígid sistema de codis en la indumentària. A la Gran Bretanya, el mestre de cacera acostuma a portar una cinta penjada del barret, l’encarregat de la gossada en porta dues, i els “whippers-in” en porten tres. Algunes colles tenen els seus propis botons de llautó, especialment marcats amb la insígnia de la colla. Els caçadors membres de ple dret porten la casaca oficial de la colla i un barret negre de copa alta; la casaca és usualment de color escarlata, bé que també n’hi ha de verdes, de grogues i fins de grises, com les d’una colla de la zona limítrofa entre Anglaterra i Escòcia en la qual s’inspira una cançó popular que evoca un seu famós mestre de cacera: “Do y’ken John Peel with his coat so grey? Do y’ken John Peel at the break of day?” (‘Coneixes John Peel, el de la casaca grisa? Coneixes John Peel quan tot just s’aixeca el dia?’). Altres caçadors, tanmateix, van vestits de color negre.
Un altre element tradicionalment important és el corn de caça. A la Gran Bretanya i a l’Amèrica del Nord acostuma a ésser un simple tub de coure polimentat d’un pam de llarg (unes 9 polzades) que, amb el seu so, contribueix a aixecar la caça. A França, en canvi, el corn és un veritable instrument musical, amb claus i tot, força gran: l’encarregat de la gossada ha de tenir una traça considerable per galopar amb el corn a l’esquena sense perdre l’equilibri. El corn de caça francès és molt útil, perquè els boscos on es desenvolupa la cacera són molt densos, de manera que és difícil que els caçadors puguin tenir una visió de conjunt de les operacions: les diferents notes que pot fer el corn els informen de l’evolució dels esdeveniments (“chasse à courre”).
Segles enrere, les munteries devien ser una activitat relaxada, amb els caçadors cavalcant sense presses darrere els gossos, potser discutint sobre alta política o diplomàcia. Avui dia té un caràcter més esportiu, almenys a la Gran Bretanya i a l’Amèrica del Nord. El ritme de la galopada depèn de la guineu, que acostuma a córrer a una velocitat constant, entorn dels 15 km/h, i mesurant les seves forces, però els caçadors, homes o dones, participen en carreres improvisades entre ells, a més de saltar més o menys espectacularment per damunt de tanques i bardisses. Per això sempre s’ha dit que, en les munteries, compta més la destresa del genet que no pas el seu rang social. Tanmateix, les diferències per raó de la classe social o del sexe han estat significatives durant molt de temps. Avui dia, en canvi, la cacera de la guineu està prou a l’abast de tothom.
Les munteries són un esport, una tradició o un ofici, depèn de com es miri i de qui s’ho miri. La cacera de mamífers silvestres o d’ocells continua essent una font real de proteïna en determinats països del domini caducifoli, però la caça coral a dalt de cavall ja fa temps que ha perdut aquesta funció, s’hi encalcin guineus, cérvols o llebres. Molts la troben moralment injustificable, i és per això que les protestes quasi han esdevingut part de la tradició: els manifestants destorben els genets, marquen amb anís pistes falses per als gossos i vetllen perquè es compleixin escrupolosament les normes, com la que obliga a deixar d’encalçar una guineu que ja ha reeixit a amagar-se dins del cau. La filmació d’una munteria a Quorn Leicestershire, en la qual els gossos desencauaven una guineu i la mataven, causà un escàndol generalitzat en la societat britànica. En tot cas, alguns hàbits cinegètics britànics es relacionen amb els rituals pre-cristians més antics de l’illa, i potser és per això que la caça de la guineu es troba tan arrelada a la Gran Bretanya, malgrat que els seus detractors n’anuncien la imminent desaparició des de fa ja més de dos segles...