El colom de passa era, encara no fa un parell de segles, l’ocell més abundant de l’Amèrica del Nord i probablement de tot el món. Però a penes en queda el record, alguns exemplars dissecats i uns quants testimonis iconogràfics, com els bellíssims dibuixos de James Audubon. Què condugué a l’extinció, en temps recents, d’un ocell tan abundant? Qui en deixà aquest testimoni gràfic tan bell i delicat?
El colom de passa americà, el “passenger pigeon” (Ectopistes migratorius [=Columba migratoria]), cobria el cel dels estats de llevant dels Estats Units, en les seves migracions, encara durant el segle XIX. El cel de Kentucky, per exemple. El pare de l’ornitologia nord-americana, Alexander Wilson (1766-1813), trobà en una fageda, prop de Lexington, l’any 1810, una colònia nidificant que estimà en més de dos mil milions d’individus! En els seus escrits conta que a cada arbre hi havia quasi un centenar de nius, fins al punt que moltes branques cedien sota el pes de l’ocellada. L’endemà de la seva descoberta, la colònia alçà el vol migratori i el cel quedà enfosquit, durant hores i hores, per un interminable núvol de coloms renouers i afamats. Tres anys després, a les ribes del riu Ohio, un altre naturalista, John James Audubon (1785-1851), contemplà, estupefacte, l’espectacle de la cacera en massa d’un d’aquests estols, que ell estimà integrat per més de mil milions d’individus...
Els estols del colom de passa americà havien de desplaçar-se contínuament cercant aliment. De fet, constituïen un flagell temible, capaços com eren de devastar camps i boscos en un obrir i aclucar d’ulls: hom ha estimat que l’estol a què es referí Wilson devia consumir diàriament 0,5 hm3 (500 000 m3) de matèria vegetal. Cada dia podien efectuar recorreguts de prop de 150 km, fins a abatre’s sobre un conreu o un bosc de què nodrir-se. Tant per defensar-se’n com per comercialitzar-ne la carn —sobretot la de colomí— es caçaven a l’engròs, a escopetades i a bastonades, quan s’ajocaven a entrada de fosc. L’any 1805, de tanta oferta com hi havia, cada exemplar es cotitzava a només un centau de dòlar al mercat de Nova York. Però el 1830 ja en valia quatre. El 1870 únicament quedaven coloms de passa a la zona dels Grans Llacs, i un darrer estol d’uns 250 000 individus, avistat el 1896, fou quasi exterminat, ja que només uns 10 000 ocells escaparen dels caçadors.
Els costums gregaris d’aquest colom de passa, incompatibles amb els delmes constants de què fou objecte, l’abocaren a l’extinció. El darrer colom de passa salvatge fou observat l’any 1899, i el dia 1 de setembre de 1914, al zoològic de Cincinnati, morí en captivitat el darrer representant de l’espècie. El mateix any i el mateix lloc en què també morí el darrer representant de la cotorra de Carolina, el “Carolina parrot” (Corunopsis carolinensis), l’únic psitàcid de la regió, perseguit acarnissadament pels danys que produïa en hortes i fruiterars, a més de ser capturat com a ocell de gàbia (en captivitat es mostrà incapaç de reproduir-se). Actualment, doncs, el colom de passa americà i la cotorra de Carolina viuen només dibuixats en les làmines, com les aquí reproduïdes, obra del ja esmentat naturalista franco-americà John James Audubon. Un gran naturalista i també un artista remarcable.
John James Audubon nasqué Jean Jacques. Fill de pare francès i mare criolla, vingué al món el 1785, a l’illa caribenya de Santo Domingo, des d’on fou dut a França a l’edat de quatre anys. Retornà a Amèrica el 1803 per residir i fer de comerciant i artista a Pennsilvània, Kentucky i Louisiana. Fascinat per la zoologia, pintà les millors làmines d’ocells potser mai fetes, les quals, calcogravades i acolorides a mà als obradors primer de W.H. Lizars a Liverpool (1826) i després de R. Havell a Londres (1827-38), esdevingueren la monumental obra “The Birds of America”. Foren 435 meravelloses làmines, la primera i potser més famosa de les quals representa l’indiot silvestre (Meleagris gallopavo).Les seves observacions i notes de camp foren recollides a “Ornithological Biography”, obra plena de dades interessants.Audubon morí a Nova York l’any 1851, en plena publicació de “The Viviparous Quadrupeds of North-America” (1842-54). El 1905, en honor del naturalista, fou fundada a Nova York la National Audubon Society, entitat dedicada a la protecció de la natura i a la difusió dels seus valors, que té més de 500 000 socis.
Audubon passà molts maldecaps econòmics fins a veure enterament publicada la seva obra. Perseverà amb tenacitat en la recerca de fons perquè era conscient del valor documental del seu art, però sense arribar mai ni a imaginar que el seu dibuix de l’abundant colom de passa serviria, un segle i mig més tard, per a evocar una espècie extingida. Ni tampoc que aquesta malaurada circumstància potser acabarà repetint-se en tombar el segon mil·lenni: en efecte, l’esplèndid pigot garser de bec d’ivori, l’“ivory-billed woodpecker” (Campephilus [=Picus] principalis),també hoste dels boscos orientals nord-americans, raneja l’extinció a les acaballes del segle XX. I, molt menys encara es podia imaginar Audubon que ben poc li ha faltat al seu entranyable indiot silvestre, el “wild turkey” (Meleagris gallopavo) —la població del qual es troba feliçment recuperada d’ençà dels anys vuitanta—, per desaparèixer.
Les espècies cinegètiques, com el colom de passa o l’indiot silvestre, són un recurs renovable i per això mateix susceptible de ser explotat, és cert. Però encara és més cert que, sotmeses a una pressió de caça excessiva, poden enrarir-se fins a desaparèixer. Aleshores, el record i les làmines esdevenen una presència insuficient, perquè la bellesa de tots aquests animals i el seu paper a la biosfera mereixen alguna cosa més que l’interès fossilitzat del pinzell d’algun artista. Artistes naturalistes, altrament, que mereixen, com Audubon, el millor dels homenatges. Però aquest és un altre tema.