Hi ha animals que porten els boscos al cap, són veritables forestes de cornamenta òssia. Són els cèrvids, potser el grup zoològic més característic dels boscos caducifolis. El sentiment d’haver-se submergit realment en el bosc pren una dimensió especial, en efecte, si el passejant pot gaudir de la visió fugaç, esborradissa entre els arbres, d’algun cérvol d’estampa elegant esquitllant-se a corre-cuita. Una visió fugaç i cada cop més improbable, car els cèrvids, malauradament, ja són una raresa a la majoria dels boscos caducifolis d’arreu del món.
Cérvol comú (Cervus elaphus)
Fotolia - P. Yates
El tret més característic dels cèrvids són les seves banyes òssies, que generalment es renoven cada any. La caiguda o muda d’aquestes banyes s’esdevé entre l’acabament de l’hivern i el principi de la primavera, després de la qual comencen a créixer de nou a partir de monyons ossis de l’os frontal. Durant el creixement, les banyes estan cobertes d’una pell pilosa i molt vascularitzada, la qual, un cop ha finalitzat el creixement del nou banyam, acaba desprenent-se a esquinçalls, sovint amb l’ajut del fregadís amb els arbres.
La forma de les banyes depèn de cada espècie i de cada població, però també de l’edat i de l’estat de salut del seu portador. La seva ramificació i mida augmenten amb els anys: en el cérvol comú americà o “wapiti” (Cervus elaphus canadensis), les banyes poden fer més de 160 cm de longitud i prop de 2 m d’envergadura, mentre que el cabirol (Capreolus capreolus) té banyes molt petites i escassament ramificades (dues o tres puntes, només), amb una llargada que no arriba als 40 cm en la subspècie siberiana, que és la més grossa. En tot cas, en totes les espècies únicament els mascles tenen banyes, tret dels rens àrtics, que en tenen tant els mascles com les femelles. No se sap del cert per què serveixen aquestes cornamentes. Hi podria haver raons defensives o de lluita ritual per la possessió de l’harem, i fins i tot de ventilació (intercanvi de calor a través de l’extensa superfície de pell vascularitzada, quan encara recobreix el banyam), però el cas és que cap d’aquestes hipòtesis explica per ella tota sola l’existència de semblants arboradures.
De la quarantena llarga d’espècies de cèrvids que hi ha al planeta, la tercera part habita els boscos caducifolis de les zones temperades. Un lloc rellevant correspon al cérvol comú o cérvol roig (Cervus elaphus), espècie amb una àrea de distribució molt àmplia que abasta quasi tota Europa, l’Àsia temperada, la part occidental de l’Àfrica septentrional i vastes zones de l’Amèrica del Nord. El cérvol comú americà és una subspècie del cérvol comú típic que es troba a Europa; els cérvols asiàtics de les regions occidentals i centrals es troben íntimament emparentats amb els cérvols europeus, mentre que a l’Àsia oriental viuen poblacions més semblants al “wapiti” nord-americà. Una espècie afí és el cérvol del Japó o sika (C. nippon), diverses subspècies de la qual són presents al Japó, a la Xina, a Sibèria i a Corea; en són característiques les nombroses clapes blanques sobre fons bru o olivaci de les parts superiors del seu pelatge, patró que també és freqüent entre els altres cèrvids, però només quan són petits.
Els cérvols s’alimenten de tots els productes vegetals del bosc, fins i tot d’escorces. Els mascles de “wapiti” poden fer 1,5 m a la creu i pesar fins a 450 kg. L’època de zel, caracteritzada pel sonor bramul dels mascles, té lloc al principi de la tardor, mentre que les cries neixen a la primavera, després de vuit mesos de gestació. Animals socials, poden formar tres tipus diversos de ramats: ramats només de mascles, de diferent edat, però sense els més joves, que encara estan amb la mare, i els més vells, que acostumen a viure aïllats; grups familiars, constituïts per una femella amb les cries nascudes durant l’any, a més d’alguna filla nascuda l’any precedent; i, a l’època de la reproducció, ramats mixtos que mostren poca cohesió.
El cabirol, que no viu a l’Amèrica del Nord, és el parent petit del cérvol als boscos eurasiàtics, on ocupa una distribució semblant a la d’aquest, però més àmplia i contínua gràcies a la seva major adaptabilitat. És un gran brostejador d’arbustos i matolls, encara que s’alimenta pràcticament de tot tipus de matèria vegetal, incloses, sobretot a l’hivern, diverses escorces. De mena àgil, viu generalment en petits grups, però també pot formar ramats d’un centenar d’individus. Difós per bona part d’Europa i de les regions septentrionals de l’Iran, és substituït a l’E del Volga i fins a la Xina central i Corea pel cabirol asiàtic (Capreolus pygarus).
Els boscos caducifolis constitueixen també l’ambient preferit pel cérvol de Virgínia (Odocoileus virginianus), espècie àmpliament difosa a Amèrica, sobretot en les regions septentrionals (Canadà i Estats Units), o pel cérvol mul (O. hemionus), una espècie nord-americana afí al cérvol de Virgínia amb qui pot produir híbrids, mentre que a una franja climàtica una mica més càlida corresponia en el passat el cérvol del pare David (Elaphurus davidianus), descobert per a la ciència l’any 1865 pel jesuïta francès Armand David, quan l’espècie ja només sobrevivia en els jardins imperials del Nanhai a Pequín, o el cérvol carablanc (Cervus albirostris), també del centre de la Xina.
Als boscos caducifolis asiàtics també viuen alguns cèrvids sense banyes, però amb ullals superiors molt desenvolupats, fins a emergir de la boca tancada. Pertanyen al gènere Moschus, que comprèn cinc espècies, la més coneguda de les quals és l’estrany mesquer (M. moschiferus), àmpliament difosa per Sibèria, Mongòlia, Manxúria i Corea.
Aquest cèrvid deu el seu nom al mesc segregat per unes glàndules de l’abdomen dels mascles, substància molt emprada en perfumeria i també en farmàcia; cada individu abatut en forneix només entre 20 i 28 g, però es cotitza a més de 40 000 dòlars americans el quilo, fet que ha causat la caça abusiva d’aquesta espècie.