Situació
Algun dels murs de la casa, actualment molt tapada sota la vegetació.
J. Bolòs
Ruïnes d’una casa forta o domus, situades enmig d’un bosquet d’alzines, a 1 km aproximadament al nord-oest de la població de Tortellà, al costat del mas Bellpuig, lleugerament elevades respecte als camps circumdants. Des del lloc de la domus hi ha una bona vista sobre la plana de Tortellà.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG696767.
Venint d’Argelaguer hom pot passar per dins el poble de Tortellà o per la nova carretera que fa la circumval·lació de la població per la part alta. Al lloc on s’uneixen novament aquestes dues vies cal agafar un camí carreter que s’enfila cap a la dreta. En principi, cal seguir el camí més fressat, que passa entre camps i algun bosquet, més aviat en direcció a ponent. Quan hom arriba al mas, les restes de la fortificació són a la dreta, a tocar de l’actual casa de pagès. (JBM)
Història
A la rodalia de Tortellà hi hagué establiments de població des d’una època molt reculada. Al final de l’època carolíngia una important família de terratinents del comtat de Besalú —després anomenats Sales— hi tenien extensos dominis senyorials. Els Sales és possible que en el moment de la feudalització de la societat, vers l’any 1000, s’instal·lessin al cim del turó, on feren bastir el castell. Després del segle XI, encara foren creats nous castells o forces dins el terme del castell de Sales, que bàsicament s’estenia entre els rius Llierca i Borror. Un d’ells fou el de Montpalau, fet fer probablement pels mateixos senyors de Sales de Llierca. Així mateix és molt possible que, vers el segle XIII, hi fos construïda la casa forta o domus de Bellpuig, on devien tenir la residència uns cavallers feudataris dels importants senyors de Sales. Una tercera força és el castell Sespasa, etc.
Segons Jaume Girona, l’any 1252 ja hi ha documentat un Berenguer de Bellpuig. Si hom segueix l’obra de Pere Català sabrà que l’any 1272 sembla que un cavaller anomenat Bertran de Bellpuig va acompanyar el rei Jaume I i que, l’any 1282, acompanyà el rei Pere II.
L’any 1331 hi ha un Bernat de Bellpuig, casat amb Sança de Seguí, que va retre homenatge a Ponç de Rocabertí en relació amb els drets que tenia en feu a la senyoria de Sales. L’any 1334, segons Manuel Grau, aquest Bernat, fill del cavaller Guillem de Bellpuig, reconegué que devia al cavaller Berenguer de Balbs 900 sous barcelonins de tern per haver-li comprat un cavall blanc.
Segons Francesc Caula, a mitjan segle XIV Elisenda de Bellpuig es casà amb el donzell Jaume Alamany, restant així, a partir d’aquest moment, unides aquestes dues famílies.
L’any 1391, hom troba en un estudi de Manuel Grau que Pere Alamany de Bellpuig feia d’àrbitre entre, d’una banda, els jueus Bonjuha Salomó de Carcassona i Ishaq Maimó, tots dos de la ciutat de Besalú, i, de l’altra, Berenguer Saiol de la parròquia del Coll, a la vall de Ridaura. En la sentència s’establí que els jueus havien d’absoldre i de redimir de “totes e sengles cartes e obligacions” en Berenguer Saiol, bé que aquest els havia de pagar 20 florins d’or.
L’any 1397, com afirma Mercè Costa, morí Guillem Alamany de Bellpuig, fill del Pere Alamany que acabem d’esmentar suara i d’Agnès. D’altra banda, d’acord amb les notícies de l’historiador dels Sales, Joaquim Matas, en aquests mateixos anys Pere Alamany de Bellpuig i el seu fill Guillem de Tortellà nomenaren Pere —nét i fill respectivament— com a hereu dels feus que posseïen pels senyors de Sales.
Ja al segle XV, tal com diu Santiago Albertí, Jaume Alamany de Bellpuig fou partidari del primer dels Trastàmares, Ferran d’Antequera, en contra, per tant, del comte d’Urgell.
Pocs anys més tard, el 2 de febrer de 1428, segons Joaquim Matas, ran del gran terratrèmol que enderrocà una gran quantitat d’edificis en aquestes contrades de la Garrotxa, moriren diverses persones, una de les quals fou la mare del senyor del lloc, Roger Alamany de Bellpuig (“a dejús Castellfollit morí una gran dona ab buit personas, deyan la madona Blanca de Vellpuig”). Aleshores s’ensorrà en part aquesta casa forta, tot i que degué ésser refeta i degué continuar servint com a residència d’aquesta família. Roger Alamany s’havia casat amb Bartolomeua Sagarriga. Llurs fills foren Bartolomeu Alamany de Bellpuig i Gaspar Sagarriga.
El 4 de maig de 1462, a l’inici de la guerra civil catalana, sabem per una comunicació feta pels jurats de Besalú i publicada per Francesc Monsalvatje que “vuy dia present stà asatjada… la casa d’En Bartholomeu Alamany”. Poc després, Joan II donà l’ordre de fer enderrocar la força de Bellpuig, ja que no podia ésser defensada i no era convenient que caigués en mans dels enemics. Bartomeu Alamany era, amb tot, un ferm partidari del rei Joan II en aquestes terres de la Garrotxa. No sabem si la força de Bellpuig fou aleshores tirada a terra o no; de fet, segurament som al final de la història d’aquesta fortificació, no, en canvi, de la dels seus senyors. Segons Francesc Caula, Carles Alamany de Bellpuig es va casar ja al segle XVI amb Jerònima Joan de Mallart, baronessa de Sales. (JBM)
Casa
Planta, a escala 1:200, de la fortificació.
J. Bolòs
La casa forta de Bellpuig té una planta gairebé quadrada, amb tres torres circulars als angles de migjorn i al del nord-oest. L’angle del nord-est restava protegit per un cos sortint, una espècie de bestorre de planta lleugerament rectangular. L’estat actual de conservació d’aquest edifici, molt dolent, fa que sigui difícil de distingir quin era el traçat de moltes de les parets d’aquesta domus.
La distància entre les diverses torres —és a dir, la longitud dels murs exteriors— gira al voltant dels 9,5 m. Ara gairebé no resta res de la paret meridional. De les restants parets perimetrals hom pot veure només alguns fragments. Aquests murs tenen un gruix de poc menys de 100 cm. Les dues torres meridionals tenen un diàmetre a l’interior d’uns 300 cm i un gruix dels murs de 125 cm. L’espai interior de la torre de l’angle nord-oest, en canvi, té una amplada de 4 m. Tot i que sigui molt difícil d’assegurar, a causa de l’estat ruïnós d’aquest castell, pensem que aquestes torres d’angle devien tenir el quadrant que donava a dins de l’edifici sense construir. La part més alta d’allò que s’ha conservat de les torres circulars ara no ultrapassa els 2 m.
A l’angle del nord-est de la fortificació s’afegí, més tardanament, una bestorre o cos de planta rectangular. El gruix de les seves parets és també d’uns 110 cm. Aquest edifici s’ha conservat en una alçada de més de 5 m.
A les parets de llevant i de ponent de la força hom veu encara sengles espitlleres, segurament una mostra de les diverses que n’hi devia haver arreu. La de llevant, amb una amplada a l’interior de 50 cm i a fora de 5 cm i amb una alçada també de 50 cm, gairebé resta tapada pel mur meridional de la torre del nord-est, que com hem dit degué ésser afegida. La de ponent resta força enclotada, fet que demostra que el sòl antic del castell devia ésser molt per sota del nivell actual d’enderrocs.
A la part central de la construcció s’endevina l’existència d’un mur transversal, que va de llevant a ponent. Al seu costat de tramuntana hi havia un pou o una cisterna. En aquest sector septentrional de l’edifici hi havia una sala. A la cara de migjorn del mur de tramuntana encara s’endevina l’arrencada d’una arcada.
Els carreus dels murs primitius, que veiem per exemple a la paret oriental, són lleugerament escairats i desbastats. Tenen una forma sovint força quadrada i mides diverses (30 cm d’alt per 30 cm d’ample, 15 cm d’alt per 20 cm d’ample, etc.); alguns carreus fins i tot són col·locats verticalment. Foren units amb morter de calç de no gaire bona qualitat. Entremig d’algunes pedres hom veu fragments de teules, potser afegides en un moment posterior. En d’altres murs, per exemple en algunes de les torres, les pedres de les cares exteriors han caigut o bé han estat reaprofitades. L’aparell constructiu de la torre del nord-est és una mica diferent, menys acurat.
Tot i que caldria fer una excavació arqueològica per a poder veure quina era l’estructura inicial d’aquest edifici defensiu, podem suposar que tenia una planta gairebé quadrada i els angles —potser tots quatre— eren protegits per diverses torres de planta circular. Com a hipòtesi, podem suposar que a l’angle del nord-est, que defensava segurament la part més vulnerable i potser també l’entrada de la construcció, fou transformat i refet vers els segles XIV o XV. La torre primitiva, potser circular, es degué ensorrar o la van tirar a terra.
Segurament aquesta força o domus és del segle XIII. A Catalunya, els precedents d’aquest tipus de fortificacions amb els angles protegits per diverses torres o bestorres ja apareixen al segle XI. Segons un document de l’any 1058 conservat en el Liber feudorum maior (edició de Francesc MIQUEL I ROSELL, CSIC, Barcelona 1945, pàg. 180), sabem que el comte Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis manaren a Ricard Altemir que ampliés el castell de Tàrrega, que fes més alta la torre existent, fes una segona torre i bastís dues noves bestorres. Les dues torres havien de fer 100 pams d’alt i 100 pams de diàmetre i havien d’ésser fetes amb pedra i calç (“fecit… alteram turrem de pedra et cale de centum palmos in altum et de alios centum in gros”). Les dues bestorres, que calia afegir, havien de tenir 50 pams d’alt i 50 de diàmetre (“et insuper… faciat ibi alias duas besturres de quinquaginta palmos in altum unaqueque et de quinquaginta palmos in gros”). Totes quatre fortificacions havien d’ésser unides (“inter predictas turres et besturres”) amb murs de pedra i de calç (“optimos muros de petra et de cale”).
Aquest tipus de fortificació, amb aquesta planta, esdevingué normal en moltes cases fortes medievals europees. Tot i que sigui d’un país ja força llunyà, podem posar com a exemple de la difusió d’aquest model de casa forta les forces de Medemblik o de Muides, als Països Baixos, que malgrat ésser més grans i espaioses tenen bàsicament la mateixa estructura i també són datades al segle XIII (C. Hoek: La maison forte aux Pays-Bas, “La maison forte au Moyen âge”, Éditions du CNRS, París 1986, pàgs. 119 i 121). I, de fet, no ens cal anar tan lluny per a establir paral·lelismes. Les plantes del castell de Montgrí o, si fa no fa, la del castell de Bellcaire a l’Empordà, construïts molt a la darreria del segle XIII, són molt semblants a les d’aquesta casa forta de Bellpuig. I, encara més a tocar, la torre del sud-oest del proper castell de Sales, segurament també d’aquesta època, ens mostra així mateix la difusió i la implantació d’aquest tipus de fortificació amb torres angulars. Així, doncs, aquesta casa forta, malgrat el seu mal estat de conservació, és una mostra remarcable d’un tipus de fortificació molt estès arreu a l’edat mitjana central. (JBM)
Bibliografia
- Joaquim Matas: Castillo de Sales y sus dominios, Olot 1905, pàgs. 67, 94, 98, 108, 110, 113, 128-133.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. I, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889, pàgs. 201, 301; vol. XIII, Olot 1906, pàgs. 124, 125, 293, 341; vol. XVI, Olot 1908, pàg. 102.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s.d., pàg. 807.
- Francesc Caula i Vegas: Colonizaciones benedictinas y castillos medievales pirenaicos, “Muntanya”, Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona 1956-57.
- M. Mercè Costa: Comentario a siete lápidas del Museo Arqueológico Provincial, “Revista de Gerona”, núm. 7, 1959, pàg. 86.
- Josep Girona i Casagran: L’Alta Garrotxa, Barcelona 1961, pàg. 228.
- Pelagi Negre i Pastell: El Castillo de Requesens, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. IX, pàg. 219.
- Pere Català i Roca: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 166-168.
- Manuel Grau i Monserrat: Los judíos y la nobleza en el antiguo condado de Besalú (siglo XIV), “Annals 1978”, Patronat d’estudis històrics d’Olot i Comarca, Olot 1979, pàgs. 52-53. (ISB)