Situació
Vista aèria d’aquest imposant castell, segurament conquerit als àrabs per primer cop, vers els anys 1015-16, pel comte Ramon Borrell I de Barcelona.
ECSA - M. Catalán
Sector superior de la fortalesa, des de la banda meridional, amb les quatre sales cobertes amb volta de canó de perfil apuntat i la torre mestra.
ECSA - J. Bolòs
Aquest castell és situat damunt d’un serrat, sobre el poble d’Alòs. Controlava el pas del riu Segre, que passa per sota del castell, a la banda meridional.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG302428.
Des d’Artesa de Segre surt una carretera que porta fins a Alòs. Des de la part alta del poble (carrer de la Costa) s’hi pot arribar per un corriol que segueix el vessant N del serrat. (JBM)
Història
El castell d’Alòs, juntament amb el de Montmagastre, Malagastre i d’altres, sembla que fou conquerit entre els anys 1015 i 1016 pel comte Ramon Borrell I de Barcelona, aleshores tutor d’Ermengol II d’Urgell, durant la famosa expedició contra els àrabs que el menà més enllà de Balaguer. Tanmateix, aquests castells tornaren a caure en poder dels musulmans tan aviat com el comte finà; per aquesta causa, la conquesta definitiva d’aquests castells s’ha de situar pocs anys abans del 1024, any en què s’establí un conveni entre Ramon Berenguer I de Barcelona i Ermengol II d’Urgell, pel qual el comte barceloní s’avenia a donar el domini directe dels castells de Montmagastre, Rubió, Alòs, Malagastre i Artesa al comte d’Urgell, quan aquell tingués assegurat el seu domini. Arnau Mir de Tost figura també en dit conveni.
D’altra banda, el castro de Alos és mencionat en un document de l’any 1018 pel qual el comte Ramon Borrell de Barcelona i la comtessa Ermessenda cediren al monestir de Tavèrnoles certes possessions al castell de Malagastre a fi que amb les rendes es pogués edificar una església dedicada a sant Salvador.
L’any 1057, quan es consagrà l’església d’Alòs dedicada a sant Feliu, sant Joan i sant Pere, consta que el bisbe Guillem Guifré d’Urgell, juntament amb un cert nombre de clergues assistents a l’acte, estaven reunits al castell d’Alòs, on també es refereix que hi concorregueren diverses persones que habitaven dins el terme de la fortalesa. L’any següent, el 1058, el comte d’Urgell Ermengol III infeudà el castell d’Alòs a Arnau Mir de Tost, que es perfilava ja com el gran defensor de la zona de frontera. La comtessa Constança, arran de la mort d’Ermengol III, donà a Sant Pere d’Àger una vinya del seu terme i els serveis de Guifré d’Alòs.
Que Arnau Mir posseí el castell en feu ho confirma el seu testament de l’any 1072, ja que el llegà a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç II de Cabrera, amb la condició que havien de posseir-lo en feu pel comte d’Urgell. Aquesta infeudació és confirmada igualment pel conveni que signaren Ermengol IV d’Urgell i el vescomte d’Àger amb motiu de la guerra que enfrontà aquest i els comtes de Pallars, un cop mort Arnau Mir de Tost, vers el 1084, amb els comtes d’Urgell.
En el testament del vescomte Guerau Ponç II de Cabrera veiem atorgar la meitat del domini del castell al seu fill Guerau Ferrer, que havia de posseir-lo pel seu germà Ponç Guerau II; el testament fou lliurat el 1131.
El castell estigué, doncs, integrat durant els segles XII-XIII al vescomtat d’Àger, tot i que el domini eminent de la fortalesa correspongué als comtes d’Urgell; això queda reflectit en algunes actes testamentàries de certs membres d’aquesta casa comtal. Així doncs, l’any 1133, el comte Ermengol VI deixava el castell d’Alòs a la seva filla Estefania amb la condició que ho tingués en feu del seu germà Ermengol VII d’Urgell. Posteriorment, aquest comte, el 1167, el deixava en herència a la seva muller Dolça i Ermengol VIII el llegà en concepte d’esponsalici a la seva promesa Elvira. El 1193 el posseïa, pel vescomte d’Àger, Guerau Alemany, al qual veiem llegar-lo en herència al seu nét Guillem, fill de Guillem de Cervelló. La donació incloïa Marcovau, Tudela de Segre, Artesa, Cubells i Camarasa, que es precisa que eren del vescomtat; Guerau Alemany determinà que havia de posseir-los tal com els havien tingut els seus avantpassats en feu pel vescomte de Cabrera.
Vers l’any 1381, el lloc d’Alòs, juntament amb la Nou i la Maçana, tenia 57 focs. Al segle XVII consta que el castell d’Alòs fou utilitzat per a estatjar destacaments militars durant la guerra dels Segadors i era del capítol de la Seu d’Urgell, sota el domini del qual romangué fins l’any 1831. (FFLl)
Castell
Planta i secció de la torre del castell d’Alòs.
R. Eslava
Planta del recinte superior del castell.
J. Bolòs
El castell d’Alòs és un dels més grans i més complexos d’aquesta comarca. S’hi poden diferenciar diversos elements que segurament pertanyen a moments diferents. Un primer element, no necessàriament, però, el més antic, és la torre circular que hi ha al cim del serrat. Un altre és la muralla en forma d’esperó truncat que hi ha a la banda N. Un tercer element són les diverses sales repartides en dos nivells que hi ha a migjorn de la torre. A part, cal fer esment de l’ampli recinte que clou tot el serrat. I finalment, encara, d’una fortificació ja tardana, situada a l’extrem meridional del turó, prop del poble.
La torre que hi ha al cim del turó és de planta circular. El diàmetre interior, al nivell del pis principal, és de 3 m i el gruix dels seus murs, de 2, 1 m. Actualment se’n conserva una alçada d’uns 18 m. De fet, però, tota la part inferior, uns 10 m, només es veu fent de paret de tancament d’alguna de les sales meridionals. En aquest hipotètic —no és ben segur que no sigui massís— espai inferior hi devia haver una cambra closa, potser coberta amb una falsa cúpula. L’espai superior, amb una alçada d’uns 7 m, també era cobert amb una cúpula, de la qual es conserva una part. Estava, però, al seu torn, dividit en dues parts; aquesta separació resta reflectida per un regruiximent del mur. En la part alta d’aquest espai superior hi havia una porta, oberta a llevant, de la qual actualment només veiem un muntant, i una espitllera doble. D’una obertura interna única, acabada amb un arc de mig punt, surten dues espitlleres orientades en direccions divergents. Aquest tipus d’espitllera doble també es troba al castell d’Estorm (Pallars Jussà). Aquesta torre és feta amb carreus de mida mitjana (15 cm × 25 cm), rectangulars però poc escairats, units amb morter de calç. Recorden un aparell força primitiu, com el de la part baixa de la torre dels Masos de Millà.
Angle nord-oest del castell, amb una muralla amb forma d’esperó truncat bastida en època andalusina.
ECSA - J. Bolòs
A la banda NW de la torre hi ha una muralla amb una forma d’esperó truncat. Hi ha un costat llarg, orientat cap al N, un costat curt, el més prominent, i un altre costat llarg, orientat a ponent, que, en part, coincideix amb els murs laterals de les sales que s’estenen a migjorn de la torre. En relació amb aquest mur, que té una alçada de més de 10 m, podem assenyalar, d’una banda, el fet que tingui diverses espitlleres: almenys tres al costat N i dues a l’W. Encara és més interessant, però, el fet que hi hagi uns solcs horitzontals. A la cara N n’hi ha tres i a la cara W dos, un dels quals, el superior, coincideix amb el més alt de la cara septentrional. Aquestes rases longitudinals són separades entre elles uns 2 o 3 m. Aquest fet, no assenyalat fins ara, ens permet de relacionar aquesta construcció amb fortificacions musulmanes, com, per exemple, el castell de Castros, a Castella. S. Martínez Lillo (1990, pàgs. 152-154) amb relació als solcs que hi ha en la muralla d’aquest castell diu: “Un altre aspecte arquitectònic curiós que cal destacar és l’existència, tant a l’exterior com a l’interior de la muralla, d’una ranura de secció quadrangular (forat seguit, mechinal corrido) [...]. Alguns autors han considerat aquest solc com un motiu decoratiu [...]. Per la nostra banda, pensem que devia ésser més aviat un element funcional emprat a l’hora de fer la part superior de la muralla [...]. En aquest cas, la ranura tindria la missió de suportar alguna estructura de fusta i fer més estable la bastida. Una segona possibilitat podria ésser, amb tot, que aquests orificis que recorren transversalment la muralla estiguessin ocupats per elements de fusta, amb la finalitat de reforçar i assegurar més bé el lligam dels materials del mur”. Aquestes rases de reforç també s’han trobat en alguns punts de les muralles islàmiques de Calataiud i de Conca i al minaret de la mesquita major de Còrdova, fet fer per ‘Abd al-Rahman III. La major part d’aquests exemples coincideixen a ésser datats dels segles X i XI.
En un moment posterior al de l’edificació de la torre circular es van construir una sèrie de sales als seus costats E i S. Primerament sembla que es féu una sala al costat E, amb unes dimensions d’uns 2 m d’ample per 4,5 m de llarg. Poc després, s’afegiren quatre sales més a la banda meridional, en dos nivells diferents. Tenen unes llargades que oscil·len entre 7,5 i 9,5 m i unes amplades que van de 2,7 a 3,6 m. El mur central fa 95 cm; els murs laterals fan, però, aproximadament 3 m. Totes aquestes sales són acabades amb un arc lleugerament apuntat. Les parets són de carreus ben escairats i força grans (25 cm × 50 cm). A la part alta de la paret, abans de començar la volta, hi ha una cornisa seguida. El mur de tancament a la part meridional ha caigut en bona part; devia tenir, però, un gruix d’uns 140 cm.
A la banda meridional d’aquestes construccions al llarg del serrat hi ha restes d’un recinte molt gran. A la banda E trobem uns 11 m de mur que van vers el S i uns 6 m que van cap a l’E. Aquestes muralles, a la part baixa, són fetes amb carreus i, a la part alta, amb un mur de tàpia, format per 3,5 blocs de 120 cm d’alt. En aquesta mateixa banda oriental, a un nivell una mica inferior, hi ha les restes d’un portal d’accés.
Si seguim avall el planell que hi ha al cim del serrat trobem, així mateix, restes de construccions en part tallades a la roca i en part fetes amb pedres molt grans. A l’extrem meridional, a tocar del poble, hi ha una fortificació clarament d’època gòtica, feta amb uns carreus encoixinats.
Com a hipòtesi de treball podem suposar l’existència d’una primera construcció musulmana, a la qual correspondrien part del mur N, el petit mur NW, que forma l’esperó, i molt poc de la paret W. Aquesta construcció potser fou feta al segle X. Després de la conquesta cristiana, a l’inici del segle XI (o, potser, com proposa F. Fité [1986a, pàg. 50], durant l’època musulmana, al mateix segle X), s’afegí l’alta torre circular. Al final del segle XII o al segle XIII, es construïren les diverses sales meridionals, fet que segurament degué comportar la destrucció de part de la fortificació andalusina (si no havia estat destruïda ja abans). Segurament ja en època feudal es construïren bona part de les muralles que veiem ara. Això no impedeix que abans no hi hagués un recinte i que anteriorment no hi hagués hagut construccions, potser habitatges, en aquest planell. Finalment, en un moment ja tardà dins de l’edat mitjana, es degué bastir la fortificació que hi ha a l’extrem de migdia del serrat. (JBM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 157, pàgs. 158-164
- Soler, 1964, doc. 17, pàgs. 54-55 i doc. 79, pàgs. 148-149
- Brasó, 1969
- Els castells catalans, 1979, vol.> VI (I), pàgs. 248-254
- Fité, 1985, pàgs. 98, 99, 142, 172 i 213
- Fité, 1986a, pàgs. 49-53
- Baraut, 1986, doc. 67, pàgs. 151-152
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 425, pàgs. 236-239
- Martínez Lillo, 1990, pàgs. 135-171
- Altisent, 1993, vol. I. doc. 269, pàg. 213
- Fité, 1993, pàg. 80