Possiblement l’emplaçament d’aquest castell correspongué al lloc on ara hi ha una masia d’aspecte robust coneguda com “el castell de la Bleda”, prop de la capella de Santa Maria de la Bleda. El lloc de la Bleda apareix documentat de molt antic. En un testament datat el 994 el bisbe Vives de Barcelona concedí a l’església de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona un alou. que tenia al terme del Penedès, al lloc de la Bleda.
Durant el segle XI la Bleda va ser de domini comtal. L’any 1080 Ramon Berenguer II va definir al seu germà Berenguer Ramon II la meitat de diverses possessions, entre elles la Bleda d’Olèrdola. El castell com a tal s’esmenta per primera vegada al començament del segle XII, en un jurament de fidelitat de l’any 1121 que Berenguer de Queralt va prestar al comte Ramon Berenguer III sobre diversos castells. El 1129 fou signat el document de definició i evacuació dels castells de Papiol i de la Bleda per part de Berenguer de Queralt al comte Ramon Berenguer III. Al segle XII hi ha algun personatge que es cognomena de la Bleda, però desconeixem del tot la seva relació amb el castell. El 1156 són esmentats Arnau i Berenguer de la Bleda, i el 1198 Sibil·la de la Bleda.
A l’inici del segle XIV el senyor de la Bleda era el canceller Ramon d’Espitlles. Per motius desconeguts el castell va passar al rei, el qual va vendre el terme a Pere Febrer el 1381. A la fi del segle XVI, la baronia de la Bleda pertanyia als Avinyó, senyors d’Enveja i castlans de Vilanova de Cubelles. Cap al 1606 va esdevenir dels Vilafranca-Sabastida i, més tard, dels Grimau, dels comtes de Torralba i dels Salvador.