Situació
Vista parcial de les ruïnes d’aquest castell, amb les restes de la torre mestra, a la dreta, i un pany de mur, que formaven part del recinte fortificat.
ECSA - J.L. Valls
El castell és al paratge dit de Can Manent, al centre d’una vall del sector meridional del terme de Montoriol, a la capçalera de la riera de Montoriol i de la conca del Rard.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 33’ 36,6” N - Long. 2° 41’ 37,32” E.
S’hi pot arribar des de la carretera D-2 que ve de Vilamulaca i Forques i porta vers Illa. Un cop passat el poble de Montoriol d’Avall, en arribar a les primeres cases del barri dels Hostalets, s’ha d’agafar una pista de terra a mà esquerra, que assenyala vers Valpui. Després d’haver passat al costat de la capella de Sant Joan i Sant Llorenç del mas Costa i haver fet uns 3 km, es veuen les ruïnes del castell, més avall i a mà esquerra de la pista. Cal deixar-la i seguir un camí que permet apropar-se al castell i accedir-hi per la banda de migdia. (JBH)
Història
La referència més antiga de Montoriol d’Amunt, indret anomenat també Salvanera en documents del segle XI, es troba en l’acta de consagració de Sant Miquel de Montoriol d’Amunt de l’any 1011. En aquest document apareix Oliba d’Oms —primer personatge històricament atestat d’aquesta il·lustre família rossellonesa— que era senyor del terme. Hom consigna un segle després (1106) un Pere Bernat de Montoriol que era potser un descendent seu (els noms de família noble, pel fet que canvien molt sovint segons les senyories, fan difícil distingir una branca d’una altra). A partir del segle XII, la senyoria va pertànyer al llinatge feudal dels Santafè, i passà després als Llupià (del segle XIII al XV), el quals devien des de sempre l’homenatge als Castellnou. Amb l’ocupació del Rosselló per Lluís XI, Jaume Johan, burgès de Perpinyà, va tenir-ne la senyoria a partir del 1463. Els Delpàs de Sant Marçal foren els darrers senyors dels dos Montoriol (d’Amunt i d’Avall), del 1617 fins a la Revolució Francesa. (PP)
Castell
El castell es troba en un paratge recòndit dels Aspres. Des de ja fa una colla d’anys, les denses boscúries que originaren el topònim Selvanera, aplicat a l’indret i ja documentat al segle XI, apareixen delmades per incendis. El pujol arrodonit, al fons de la vall, on hi ha el castell, és delimitat pels fondals de dos torrents que creaven una defensa natural. L’únic accés fàcil és per migdia. Dins l’àmbit de la fortalesa hi ha les ruïnes d’un mas que s’hi construí aprofitant els murs antics.
La fortalesa tenia una planta força concentrada. La torre mestra, al centre, en el punt més alt del turó era circuïda per un recinte murat, de pla força irregular seguint el caire del planell, d’una llargada màxima, aproximada, d’uns 40 m de llevant a ponent. Les restes de les construccions interiors, d’habitatge, s’identifiquen a intramurs, en bona part entremig de les ruïnes del mas. El terreny natural va ésser terraplenat per guanyar espai per a la construcció del castell: als costats de llevant, migdia i, en part, al nord, resta visible un mur de contenció poc alt però molt ferm, de pedra seca, que resseguia el conjunt edificat a extramurs, força separat de la muralla.
La torre mestra és l’element més notable en el conjunt de les restes. És una torre molt massissa i ferrenya, de planta rectangular: 7,15 × 6,45 m (eix est-oest). El gruix dels murs perimetrals és d’1,60 m. La meitat de ponent és força enderrocada, però queda tota la façana de llevant, la meitat del mur de migdia i poc menys del de tramuntana fins a una alçada d’uns 8 m. La resta es conserva només en 1,70 m d’alçada. Hi queda l’arrencada en ambdós costats (sud i nord) d’una volta de canó. Al mur de llevant hi ha una finestra espitllera, just per sota del punt de la volta. A ponent resten els muntants de la porta, que fa 1,15 m d’amplada. No s’hi veuen espitlleres ni altres obertures. La torre és bastida amb un aparell irregular, fet amb blocs grans de granit, només desbastats, sense filades regulars, i lligats amb un morter molt sorrenc. Les cantonades són fetes amb carreus molt ben tallats i polits, no gaire alts, però en alguns casos exageradament llargs, col·locats al llarg i de través.
Les restes del recinte de muralla han desaparegut pràcticament, o estan soterrades, a tot el sector de llevant. En els altres costats n’hi ha vestigis més o menys importants. El recinte formava diverses inflexions a un nivell més baix que la torre i la seva planta devia ser aproximadament ovalada. El testimoni més apreciable de la muralla es troba al costat occidental: un fragment de llenç d’uns 5 m de llarg, que es manté en una alçada d’uns 7 m. Es dreça damunt d’un atalussament i al cim resten els vestigis d’un merlet. Al parament hi ha forats de bastida i la resta d’una espitllera (en un dels costats), l’única que actualment és ben identificada a les ruïnes del castell.
El llenç esmentat, de ponent, enllaça amb un llarg tram de mur que només es manté en alçades irregulars, entre 2,5 i 1,5 m. Segueix per tot el costat de migdia i al sud-oest formant inflexions poc acusades. Pel costat de tramuntana, la muralla s’identifica a la part baixa d’algunes parets del mas i les seves dependències, en un llarg tram rectilini. Va a parar a l’angle nord-oest, on una estructura probablement rectangular i les restes d’un mur que sobresurt perpendicularment de la muralla semblen insinuar l’existència d’una torre. D’altra banda, en aquest punt, hi ha un espai entre possibles muntants i un pilar, que podrien correspondre al portal d’entrada del recinte. Els enderrocs que cobreixen l’indret i les parets subsistents impedeixen tenir-ne la certesa. D’altra banda, al centre del tram de migdia del recinte, ja esmentat, s’observa la presència a extramurs d’un mur força llarg perpendicular al recinte. Sense una exploració del lloc, no és possible saber si es tracta de la resta d’una torre, d’un contrafort o d’alguna altra construcció. La muralla presenta una amplada força regular de 0,85 m. L’aparell és, en general, molt semblant al de la torre. Això no obstant, s’hi veuen panys de mur, sobretot a ponent i migdia, amb una construcció més basta i irregular, a base de pedres trencades de mida més aviat petita que en alguns punts s’han col·locat inclinades en un sol sentit.
Les restes de construccions d’intramurs són més o menys presents tot al voltant de la torre mestra, excepte a llevant on, si n’hi havia, han desaparegut del tot. A migdia, prop de la torre, hi queda com a únic testimoni un fragment de mur d’1,5 m d’alt i 0,65 m de gruix. A ponent —més aviat vers el nord-oest— hi ha el basament de dues parets d’una edificació rectangular. Era una construcció de pedres travades amb fang, l’única d’aquestes característiques que s’observa en el conjunt de les ruïnes. L’aparell és de blocs de pedra grans, ben ajustats per mitjà de rebles.
Els testimonis més importants d’aquestes construccions ocupen tot el sector septentrional i han estat integrades en el mas i les edificacions annexes, que deuen datar dels segles XVII o XVIII. L’observació d’aquest conjunt ruïnós i molt caòtic permet tenir la certesa que en aquest àmbit existí una edificació medieval d’una certa extensió i complexitat, de la qual subsisteixen diversitat de fragments de murs.
La resta més interessant i significativa es troba a la part central del mas, a pocs metres al nord de la torre. Hi resten dos fragments de murs del castell, en angle recte. En el punt just de la seva unió hi ha una obertura d’arc de mig punt una mica ultrapassat. És un arc fet amb dovelles múltiples, estretes i llargues, disposades en ventall i amb molt morter a les juntures. L’espai de la clau de l’arc és omplert amb abundant morter i dues lloses molt petites. Es tracta d’un arc de clara tradició preromànica. En integrar-se a la masia va ésser parcialment cegat per convertir-lo en porta, però es conserva sencer. L’aparell dels murs és de lloses força ben escairades, a mena de carreus allargats, que creen filades, lligades amb abundant morter. En aquests murs es detecta, així mateix, la resta d’una porta situada a migdia, els muntants de la qual encara es conserven. Amb totes les reserves del cas, ens preguntem si aquests murs, amb l’arcada descrita i la porta al sud, d’una edificació amb l’eix oest-est, poden pertànyer a l’“esglesiola” de Santa Maria que l’any 1011 va ésser consagrada juntament amb l’església de Sant Miquel de Montoriol d’Amunt. No sabem, tanmateix, que l’esmentada capella estigués situada al castell.
Per les restes que n’han pervingut, sembla que el castell de Montoriol degué ésser bastit al segle XI. D’aquesta època es pot considerar la torre, i també bona part del recinte murat, si bé aquest i altres construccions poden haver tingut, segurament, refaccions o transformacions posteriors. L’existència de les restes d’edificació d’intramurs, amb l’arc de tipologia preromànica relacionat amb aparells de carreu petit propis del segle XI, pot fer recular la datació a les primeres dècades del segle esmentat. Aquesta apreciació s’acordaria amb les primeres notícies sobre el domini senyorial de Montoriol d’Amunt per part d’Oliba d’Oms, el qual signà l’acta de la consagració de l’any 1011 abans esmentada.
Pel que fa a les ruïnes, s’hi pot veure un gran escampall de fragments de teules corbes (ímbrex) de grans dimensions i escassa curvatura, de les antigues teulades, grosses llambordes de terrissa, de paviments, i alguns trossos, esporàdics, de tegulae. La bocinalla de ceràmica medieval es barreja amb la moderna, de l’època del mas. El castell, a més d’ésser atractiu arquitectònicament, esdevé un interessant jaciment arqueològic d’època medieval. Diverses inflexions a un nivell més baix que la torre i la seva planta devia ser aproximadament ovalada. El testimoni més apreciable de la muralla es troba al costat occidental: un fragment de llenç d’uns 5 m de llarg, que es manté en una alçada d’uns 7 m. Es dreça damunt d’un atalussament i al cim resten els vestigis d’un merlet. Al parament hi ha forats de bastida i la resta d’una espitllera (en un dels costats), l’única que actualment és ben identificada a les ruïnes del castell. (JBH)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, ap. XXIX, pàgs. 418-419.