Situació
Interior de l’església, amb l’arc triomfal ultrapassat que dona accés a l’antic presbiteri rectangular.
ECSA - A. Roura
Petita parròquia d’origen molt antic situada enmig dels Aspres.
ECSA - A. Roura
Aquesta església centra el nucli de Montoriol d’Avall, cap del municipi.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 34’ 36” N - Long. 2° 43’ 33, 6” E.
El camí més directe per a arribar a Montoriol des de Perpinyà és agafar la carretera D-23, que va fins a Forques. A Forques, cal prendre, a mà dreta, la D-2, que en un recorregut de 5 km porta a Montoriol d’Avall. (PP)
Història
Montoriol comprenia, originàriament, dues localitats: Montoriol d’Avall (altrament anomenat villare Savatichos, el 967, o Monte Aurolo Subteriore sive Salvaticos, el 1048) i Montoriol d’Amunt (villa Montis Aurioli Superiori, documentada des del 1011) també anomenada Salvanera en documents del segle XI. Hom pot així, per la sola toponímia, endevinar el paisatge medieval de Montoriol, emplaçat en uns estreps dels Aspres coberts d’un obscur mantell d’alzines, a poc a poc artigades pels primers habitants de l’indret.
Segons els vestigis arquitectònics que han pervingut fins avui, els orígens de la parròquia de Sant Sadurní de Montoriol d’Avall s’han de situar, com a mínim, al segle X, per bé que la primera referència documental sigui de la segona meitat del segle XI. L’any 1074 és esmentada en la venda d’un alou situat al comtat de Vallespir, al territori de Montoriol i Forques, dins el delmari de Sant Sadurní i de Sant Martí de Forques. L’any 1128 l’església consta amb el nom Sancti Saturnini de Monte Auriolo subteriori. (PP)
Església
Planta de l’església, on s’aprecia l’allargament de la capçalera amb un absis semicircular afegit als segles XII o XIII.
R. Mallol, segons informació de C. Gendre
Sant Sadurní de Montoriol era, a l’origen, una església preromànica d’una sola nau, força estreta, amb una capçalera rectangular o lleugerament trapezoidal, una mica desviada axialment vers el sud. A aquest absis carrat, hi va ésser afegit, a la banda de llevant, un altre absis semicircular, allargant el conjunt de la capçalera. L’església va patir altres transformacions, i actualment és coberta d’arrebossats a l’interior i de ciment a l’exterior, on només queda al descobert el parament del frontis.
La nau té una volta de canó reforçada per un arc toral una mica ultrapassat, força massís, amb pilars molt sobresortints i impostes simples. Hi ha, també, dos arcs laterals per banda, de mig punt.
Un arc triomfal, també molt destacat, constreny la comunicació amb l’antic presbiteri rectangular. És un arc clarament ultrapassat, sobre uns pilars massissos, amb impostes de bisell.
La volta de l’absis carrat insinua també un perfil de ferradura, que ignorem fins a quin punt és originat pels gruixos de les capes d’arrebossats de calç.
La unió entre la part carrada o trapezial de la capçalera i el seu extrem semicircular es fa de manera força matussera, la qual cosa evidencia que aquesta darrera part hi fou afegida. L’espai semicircular és una mica més ample, però la seva volta de quart d’esfera és un poc més baixa i comunica amb la resta del presbiteri per mitjà d’un plec de mig punt. A l’exterior, la irregularitat d’aquesta unió també s’hi fa palesa. Mentre que pel costat de migdia hi ha un angle poc acusat entre l’un i l’altre sector i en aquest punt s’hi ha adossat un pilar, a manera de contrafort, per la banda de tramuntana el mur semicircular enllaça amb el rectilini de l’absis primitiu, sense cap cantonada. L’extrem superior —el frontó— de l’antic mur de llevant de la capçalera carrada sobresurt per sobre de la coberta de l’absis semicircular que s’hi va afegir.
A la paret de migdia del santuari carrat i al fons de l’absis semicircular s’obren sengles finestres de doble esqueixada i arcs una mica rebaixats. Al frontis també hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt.
Portada de l’església, els batents de la qual encara conserven la gran ferramenta, i detall de l’esmentat treball enferro forjat.
ECSA - J. L. Valls i ECSA -A. Roura
En aquest frontis o façana de ponent hi ha l’entrada actual del temple, una porta d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles estretes i llargues, ben tallades en pedra calcària. Sobre la façana s’enlaira una espadanya de tres pilars i dues arcades, curiosament desplaçada vers el sud respecte de l’eix de l’edifici. L’aparell d’aquest mur —l’únic avui visible— es caracteritza per l’ús de pedres mal tallades, més aviat llargues i estretes, que tendeixen a afilerar-se, amb molt de morter a les juntures.
L’estat actual de l’església condiciona qualsevol intent d’anàlisi de les seves estructures, Cal tenir en compte que una bona part dels elements arquitectònics resten amagats per les capes d’arrebossat i de ciment. Per les consideracions que precedeixen, sembla clar que a l’església preromànica d’una nau i absis trapezial, hi fou afegit posteriorment (segles XII-XIII) un absis semicircular i s’hi introduïren altres modificacions, com ara les finestres de doble esqueixada i tots els elements del frontis. L’església preromànica segurament era coberta amb volta a tots els seus sectors: nau i santuari. Entenem que no és possible, ara com ara, interpretar els arcs laterals de la nau. Poden ésser de recolzament de la volta, però també podien haver estat fets en època tardana per guanyar espais dins el gruix dels murs per col·locar-hi altars.
A grans trets, estem d’acord amb Eduard Junyent. Aquest autor considerava que a la nau, “esquifida”, capçada per un “santuari quadrat”, s’hi aplicà un absis semicircular als segles XI i XII. També creia que un embigat primitiu de la nau va ésser substituït per la volta actual. Al nostre parer, aquesta darrera afirmació és l’única discutible. La nau és, certament, estreta i reduïda. El seu arc toral, robust i feixuc, s’explica com a suport de la volta, i, a més, té un aspecte ben arcaic. D’altra banda, a les comarques del nord-est català hi ha nombrosos exemples d’esglésies preromàniques cobertes totalment amb volta.
Molt més difícils de compartir ens semblen les opinions de Xavier Barral, el qual considera Montoriol una capella preromànica amb absis de ferradura per l’interior i amb un fragment de nau que “ara serveix de presbiteri”, als quals s’hauria afegit una “gran nau posterior romànica”. Entenem que la suposada forma de ferradura de l’absis semicircular, a l’interior, és enganyosa. És determinada per l’encaix irregular i forçat d’aquest absis afegit que és més ample que el santuari carrat preexistent. La “gran nau” de Barral és la mateixa nau qualificada encertadament d’“esquifida” per Junyent.
L’església preromànica d’una nau i absis rectangular o trapezial és considerada del segle X, d’acord amb la cronologia normalment atribuïda a aquestes construccions. Les modificacions i reformes la situarien, com ja s’ha indicat abans, entre els segles XII i XIII. Cal recalcar que una futura restauració de l’edifici sens dubte permetria esclarir la majoria dels dubtes que ara es plantegen. (JBH)
Per a nosaltres, la nau i la seva volta serien preromàniques del segle X, com també l’arc triomfal i els laterals, els quals tenen la forma acostumada preromànica més o menys de ferradura. Tenim un exemple d’aquest tipus d’edifici en el temple de Sant Albí de Fitor, al límit del Narbonès amb el Rosselló. (PP)
Altar i lipsanoteca
Altar de pedra i lipsanoteca d’estuc del segle XII que foren reutilit-zats en construir un nou altar al segle XVIII.
ECSA - J. L. Valls i ECSA -A. Roura
L’altar, acuradament restaurat gràcies als elements subsistents dins un altre altar construït al segle XVIII, és del segle XII. A més del loculus de les relíquies, tapat amb una placa d’esquist, s’hi trobà dues lipsanoteques, una d’elles del segle XII. L’altra, feta d’estuc, té una estructura similar a la d’un sarcòfag, tot i que la tapa, de dos vessants, no abasta tota la llargada de la caixa. Duu una inscripció gravada profundament i en grans caràcters: BERNARDUS P[res]B[yte]R. El prevere Bernat fou potser el fundador de l’església (s’ha de notar que el nom de Bernat va restar hereditari, al llarg dels segles, dins la família Oms). Potser aquesta lipsanoteca prové de l’altar anterior, segurament del segle X. Per sota la base del suport d’altar del segle XII, s’ha conservat una part important de l’ara d’altar primitiva, probablement del segle X.
Sembla que en aquesta església hi havia hagut una talla de la Mare de Déu de factura romànica. (PP)
Forja
Sobre els batents de la porta de ponent encara resten diverses ferramentes romàniques amb forrellat. El conjunt és format per tiges o tires centrals a banda i banda de les quals es desenvolupen parelles de volutes. Tots els elements són acanalats. El forrellat és format per una barra o passador i una planxa que fa de guardapany. El passador té, com és habitual en aquest tipus de conjunts, l’extrem corbat en forma de cap d’animal, molt petit, amb orelles destacades i la boca oberta amb la llengua sortida. La barra, pròpiament, presenta incisions molt fines formant un seguit de semicercles. Els dos batents de la porta tenen, a més, dos tiradors d’argolla, decorats amb línies incises, que són agafades per dos cenyidors estriats directament a la fusta del batent.
Detall del treball en ferro forjat dels batents de la portada de l’església.
ECSA - J.L. Valls
El conjunt ha perdut només una de les volutes i alguns altres petits fragments. La datació del conjunt sembla que podria correspondre al segle XII o XIII. (PP - JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Bailbé, 1971, pàg. 82
- Fontaine, 1977, pàg. 419
- Barral, 1981, pàg. 200
- Junyent, 1983, pàgs. 130-131
- Cazes, 1990, pàg. 52.
Bibliografia sobre l’altar i la lipsanoteca
- Durliat, 1954a, pàg. 110
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 88.
Bibliografia sobre la forja
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 88.