Situació
Vista aèria del castell, bastit a l’extrem de llevant d’una llarga cresta calcària.
ECSA - F. Tellosa
El castell de Pèirapertusa és a l’extrem oriental d’una llarga cresta calcària, orientada E-W, al NW del poble de Dulhac. El castell s’assenta sobre un promontori que fa una llargada de prop de 300 m i una amplada no superior a la seixantena de metres. La porta d’entrada, a l’E, se situa a prop de 700 m d’altitud; el punt més elevat de l’emplaçament és a 797 m, al Ròc de Sant Jordi. El roquissar, amb un fort declivi, presenta cingles per tots costats, especialment als costats nord, sud i oest, amb uns penya-segats de gran altitud. La fortalesa domina les planes veïnes des de dalt de les seves parets verticals i converteix la posició en inexpugnable. El castell vigila el grau de Maurin, defensat pel castell de Querbús, i els colls de Crotz-Dessús i de Grès.
Mapa: IGN-2447. Situació: Lat. 42° 52′19″ N - Long. 2° 33′26″ E.
Hi ha dos accessos possibles. Pel N, a partir del poble de Rofiac, després de dos quilòmetres de pujada, un sender permet arribar a una escala tallada a la roca a un centenar de metres de la porta d’entrada, a poca distància d’una font, la font de la Jaqueta. Pel S, a partir del poble de Dulhac, una carretera mena al peu del castell. Cal deixar el cotxe i acabar de pujar a peu per un corriol ben fressat. (LB)
Història
Els Perapertusa.
PP
Algunes troballes de tegulae, de maons i d’elements d’àmfores d’època romana testimoniegen una ocupació de l’indret des del segle I aC fins al segle I dC, però cap vestigi de construcció no permet de provar l’existència d’una fortificació a Pèirapertusa en aquell temps. Nogensmenys, la primera menció l’any 842 del pago Petre Pertuse (precepte de Carles el Calb al seu fidel Miló) implica que Pèirapertusa ja tenia al segle IX un paper de capital del territori del Perapertusès, capitalitat que probablement era anterior.
L’existència d’un castell no és atestada fins l’any 1017, en el document de fundació del bisbat de Besalú, en la qual un dels testimonis és Seguer de castro Petrapertusensi. Pocs anys abans, el 1012, hom té coneixement d’un Oliba, vicecomes Perapertusensis. Aquests són els primers membres dels quals es té notícia del llinatge dels Perapertusa, senyors del castell, l’arbre del qual no és conegut amb tota certesa fins a Amell, casat amb Ermengarda. Els Perapertusa tenien la residència principal al castell de Pèirapertusa i eren vassalls dels vescomtes de Fenollet, amb els quals estaven emparentats. També tenien lligams feudals amb els vescomtes de Narbona. El castell de Pèirapertusa es trobava, però, sota l’alt domini dels comtes de Besalú, els drets dels quals foren heretats pels comtes de Barcelona. Fou un dels castells que el 1020 el comte Bernat I Tallaferro llegà al seu fill Guillem, juntament amb tot el Perapertusès. També hi tenien drets els vescomtes de Narbona, gràcies al casament de Garsenda, filla de Bernat I Tallaferro, amb el vescomte Berenguer I. Hom té algunes actes d’homenatge dels senyors de Pèirapertusa pel castell: el 1140, la de Berenguer II de Perapertusa al comte Ramon Berenguer III de Barcelona; el 1150, la del vescomte Udalgar de Fenollet a la vescomtessa Ermengarda de Narbona.
Vista aèria del castell des de la part de tramuntana, amb els diferents recintes que culmina el recinte sobirà o fortificació de Sant Jordi, a l’extrem de ponent.
ECSA - F. Tellosa
Durant la primera croada resistí a Simó de Montfort des del 1209, tot i que Guillem I de Perapertusa (1193-1242) se sotmeté finalment el 22 de maig de 1217 i es declarà home propi del vescomte de Narbona, davant Simó de Montfort, duc de Narbona i comte de Tolosa, i Eimeric, vescomte de Narbona, i prestà el jurament d’homenatge a Simó de Montfort, el qual renuncià a tota querella contra ell i els seus cavallers. Aquests eren: Ermengol de Barbairan, Pere Hug i el seu fill Ponç de la Roca, Talipagis, Ermengol de Rofiac, Berenguer d’Arques, Valguer de Carcassès i el seu germà Guillem, Gerard de Vilamanya, Maurà, Guillem de Novela, Pere Català i Bernat de Solatge.
En aquest moment, doncs, almenys aparentment, el castell i tot el Perapertusès ja havien passat de manera definitiva al rei de França. Només aparentment, fins i tot quan Nunó Sanç, senyor de Rosselló, va vendre el castell de Pèirapertusa per 20 000 sous melgoresos l’any 1239 al senescal de Carcassona. Els Perapertusa no acabaren sotmetent-se fins l’any 1240. A la primavera del 1240, Guillem de Perapertusa, participà a la revolta contra els francesos encapçalada pel comte Ramon Roger Trencavell de Carcassona i pel vescomte de Fenollet, i refusà d’obrir el castell a Joan de Beaumont, representant del rei de França, però es veié obligat a la restitució del castell a la tardor del mateix any. El 16 de novembre de 1240, Guillem de Perapertusa prometé als procuradors reials de posar a disposició del rei de França la seva persona, el seu castell de Cucunhan, tota la seva terra, els seus homes i els seus béns. El 8 de novembre de 1242, Ramon de Perapertusa, el seu germà, retirat a la cort del vescomte de Narbona, fou testimoni, juntament amb Seguer de Perapertusa, del jurament d’homenatge de Pere de Fenollet al vescomte de Narbona pel castell de Fenolhet i tota la terra de la Fenolleda.
Després d’assegurar-se el control definitiu del castell, el rei de França Lluís IX decidí reconstruir i ampliar el castell. Es construí, entre altres sectors, el recinte del castell conegut com a “fortificació de Sant Jordi”, a la part més alta del promontori de Pèirapertusa, a l’W del castell vell. Aquest recinte s’hauria començat a bastir des del 1242, si tenim en compte una ordre de Lluís IX que manava al senescal de Carcassona de fer una escala al castell en aquesta data. Aquesta escala pot correspondre als grans esglaons tallats a la roca que constitueixen l’únic accés al recinte de Sant Jordi.
Un document d’interès excepcional per a conèixer les obres en el castell en aquesta època és el “compte del castell de Pèirapertusa”, desconegut fins el 1971 i conservat a l’arxiu departamental de Nimes. És un rotlle de cinc peces de pergamí relligades entre elles, d’una llargària total de més d’1,50 m. Hi són registrades les despeses fetes a Pèirapertusa des del dia de Sant Joan del 1250 (23 de juny) fins per la Pentecosta (4 de juny) del 1251. Els treballs eren conduïts per un mestre d’obres anomenat Pere Poc, qualificat com a “mestre de cisterna”, el qual rebia 2 sous diaris, a més de la roba que li era fornida per un valor de 50 sous, i de 2 o 3 diners diaris per al manteniment de la seva cavalcadura. Els obrers més qualificats percebien fins a 2 sous diaris; els altres, segons llur qualificació, entre 3 i 22 diners. De cent cinquanta a dos-cents obrers de tota categoria hi treballaren en aquest període. Molts eren originaris dels pobles veïns (Dulhac, Rofiac, Solatge, Cucunhan, Padèrn); altres, de la regió de les Corberes o de molt més lluny (onze dels països del N de la Loira, quatre anglesos, un italià, un de Lleó). En aquest document es fa menció del transport de teules (tegulis teritis, per iritis, és a dir, trites, triturades), utilitzades per a la confecció del ciment de les cisternes fet de dos terços de teules triturades i d’un terç de calç, fórmula d’origen romà coneguda i utilitzada encara a la França del nord al segle XVII.
L’any 1260, la guarnició permanent (en temps de pau) del castell de Pèirapertusa era de nou homes, comandats per un castellà (Gaufred de Malobuix), el qual tenia una soldada diària de 5 sous. El 9 de juny de 1272, el rei Felip l’Ardit, des de Carcassona, augmentà de 2 diners els 8 diaris que rebien els homes de la tropa dels castells reials de Fenolhet, Aguilar, Pèirapertusa i Puèg-laurènç.
Els Perapertusa, desposseïts del seu castell originari, continuaren lligats per vincles feudals als vescomtes de Narbona, si bé es replegaren vers els seus dominis del Rosselló i de la Fenolleda, tot mantenint algunes possessions al Perapertusès. A la mort d’Eimeric V, vescomte de Narbona, el seu fill Amalric II rebé l’homenatge dels habitants de Narbona al seu palau vescomtal, el 26 d’octubre de 1298. Entre els cavallers presents són anomenats Berenguer i Guillem de Perapertusa, germans, i Ramon de Perapertusa, donzell. L’any 1315, Berenguer de Perapertusa, cavaller, i el seu fill Guillem, vassalls del vescomte de Narbona, són entre els cavallers que responen a la crida del rei Lluís X el Tossut per la guerra de Flandes. EI 23 d’octubre de 1345, Guillem de Perapertusa, senyor de Cucunhan i de Solatge, fou nafrat en un combat contra els anglesos i morí poc temps després. Al mes de març del 1347, el rei de França Felip VI ordenà al senescal de Carcassona d’oposar-se que cap cavaller del Llenguadoc sortís del regne per ajudar Jaume III de Mallorca, el qual preveia d’atacar Mallorca. El rei havia descobert que s’estaven preparant, entre altres, Ademar de Mosset, senyor de Belestar, Guillem de So, Guillem de Perapertusa, Amell, Seguer i Berenguer Guillem de Perapertusa, etc. El 1376, un Berenguer de Perapertusa era senyor d’Ortafà i de Sant Joan de Pladecorts; el 1378, Pere de Perapertusa apareix com a senyor de Castellrosselló i l’any 1386, Antoni de Perapertusa era senyor de Montalbà. Durant aquest període els Perapertusa ocupen nombrosos càrrecs al servei dels sobirans de Catalunya-Aragó. L’any 1387, el rei Joan I donà el lloc i castell de Talteüll a Berenguer de Perapertusa. El 1396, Bernat Berenguer de Perapertusa, fill de Guillem, senyor de Rebolhet, Rocaverd, Sequèra, Prats de Sornian i Trevilhac, fou nomenat a títol vitalici guarda dels ports i les costes del Rosselló. El llinatge dels Perapertusa es perpetuà per línia directa fins a Bernat de Perapertusa, mort el 1476. El seu nét, Gastó de Bruyères, prengué de nou el cognom Perapertusa i s’inicià una nova línia. Els Mendoza i els Aranda en foren descendents i hereus. Actualment el títol és a mans dels ducs d’Alba.
Abans de finalitzar aquesta breu història sobre el castell i el llinatge dels Perapertusa, és digne d’esment també que el castell de Pèirapertusa serví de refugi a Enric de Trastàmara (futur rei Enric II de Castella), vençut a la batalla de Navareda (Nájera) el 3 d’abril de 1367 pel rei Pere el Cruel i el Príncep Negre. Es refugià des del mes de maig al castell, que el rei de França li havia prestat, castell que el cronista J. Froissard qualificava “un des plus forts châteaux de France”. A partir del setembre Enric hi fixà la seva residència, amb la seva família, la reina Joana i l’infant Joan. Hi reuní tres-cents o quatre-cents soldats bretons abans d’entrar novament a Espanya el 1368 per reconquistar Castella, amb l’ajuda de Bertrand du Guesclin i del rei Pere III el Cerimoniós.
El castell de Pèirapertusa conservà una posició estratègica de primer ordre fins al tractat dels Pirineus. Hi restà una guarnició fins a la Revolució Francesa. (PP)
Castell
Planta del castell, a escala 1:800, amb un tramat que indica les diferents etapes de construcció.
L. Bayrou
El castell es compon bàsicament de tres parts: el recinte inferior, on hi ha la fortificació primitiva, el recinte mitjà i el recinte sobirà o fortificació de Sant Jordi. El recinte mitjà uneix el recinte jussà amb el sobirà.
El recinte inferior o jussà
A aquest recinte, que té la forma d’un triangle molt allargat, s’hi accedeix per l’angle nord-oest. La porta d’entrada conserva els dispositius de defensa originaris, en particular els vestigis d’una garita que defensava els voltants. Al costat de tramuntana, el recinte conserva, íntegrament, un tram de muralla que és flanquejat per dues torres de planta semicircular, encarades al penya-segat.
Recinte inferior del castell, on hi ha les edificacions més antigues del conjunt.
ECSA - A. Roura
En el pany de muralla que hi ha des de l’entrada al recinte fins a la primera torre es recolzaven unes construccions efímeres, a manera de coberts, car encara es poden veure en aquest indret restes de murs i els forats per a les bastides utilitzades per a fer-hi l’estructura. A llevant, el clos és tancat per un esperó o torre triangular, la part exterior del qual és defensada per un aiguavés, en part fet d’obra i en part tallat a la roca mare. Encara es poden distingir els vestigis d’una escala d’accés al camí de ronda, situada sobre un arc del qual resten tan sols les arrencades. El costat meridional del clos o recinte inferior és defensat per un tram de muralla —que és la continuïtat de la que hi ha al costat nord-, a l’extrem de la qual hom hi pot veure les latrines. A la mateixa vora del penya-segat que emparava una porta secreta només accessible a través d’una falla que corre al llarg del mateix penya-segat i dissimulada per una roca, hi ha els vestigis d’una construcció poligonal que domina les ruïnes d’un habitatge amb diversos arranjaments.
La primitiva fortificació
Situada dins l’àmbit del recinte jussà, la construcció més antiga del castell està formada per dues edificacions paral·leles de sentit est-oest que s’organitzen al voltant d’un pati tancat a l’E i a l’W per dos panys de muralla perforats cadascun per una poterna. La poterna del costat oriental és defensada per un badiu; la poterna de la banda de ponent és més elaborada, car a més del badiu, disposava d’una porta amb reixes de la qual resten les ranures de les pollegueres i els forats per a les falques d’aturada dels batents. La fortificació, com ja s’ha esmentat, té dos cossos d’edifici: l’un al N, que acull l’església de Santa Maria, i l’altre al S, que es compon d’una construcció de planta quadrangular capçada a llevant per una torre semicircular (dita “Casa del Governador”), i a ponent per una torre cilíndrica que alberga una cisterna.
El recinte mitjà
Aquest recinte és construït sobre un pla molt inclinat en sentit sud-nord, i s’uneix al recinte inferior a través d’una porta de mig punt oberta al mur que el tanca a ponent. Pel costat nord aquest recinte mitjà conserva, arran de l’espadat, tot el perímetre de muralles, en les quals s’obren, sense seguir un ordre, nombroses espitlleres per a armes de foc. Són equipades amb latrines. Més o menys al centre d’aquest pany de muralla, hom hi veu els vestigis d’una petita construcció, molt possiblement d’una garita. Just al costat de la porta sud-oest de la primitiva fortificació s’alcen les restes d’una mena de casamata o arsenal d’armes, el coronament del qual, sens dubte en terrassa, era accessible a través d’una escala de la qual es conserven encara els primers graons. Al N del camí d’accés a la fortificació de Sant Jordi es poden veure les ruïnes d’un important edifici de planta poligonal, defensat per espitlleres, que domina les muralles que encerclen al N el recinte mitjà.
La fortificació de Sant Jordi o recinte sobirà
Recinte sobirà o fortificació de Sant Jordi, construït a mitjan segle XIII per ordre del rei Lluís IX de França.
ECSA - A. Roura
S’accedeix a aquest recinte a través d’una escala de setanta graons tallats al flanc de la roca mare a plom. La tradició anomena aquesta obra “l’escala de sant Lluís”. El cim de l’emplaçament és barrat per un pany muralla flanquejat per una torre semicircular al peu de la qual hi ha la porta d’accés. Darrere d’aquesta muralla es poden veure els vestigis de construccions efímeres o coberts que s’hi recolzaven, una de les quals disposava d’una cisterna. Finalment, un conjunt de dues torres, avui dia arrasades, conserven, al N, una cisterna, i al S, la capella dedicada a sant Jordi.
Pel que fa a la datació del conjunt del castell, cal dir en primer lloc que el període anterior a l’ocupació francesa (1240) és representat per l’església de Santa Maria, la part nord de la construcció de planta quadrangular (“Casa del Governador”) i la torre occidental que acull una cisterna (aquests dos elements pertanyen al conjunt format per la primitiva fortificació); així mateix, també es pot atribuir a aquest període un fragment de mur paral·lel a la muralla nord del recinte inferior, situat entre la porta d’entrada i la torre oest que flanqueja l’esmentat pany de muralla.
D’altra banda, la part essencial del conjunt del recinte inferior, el sobrealçament i la fortificació de l’església de Santa Maria, la torre adossada a la construcció coneguda com “Casa del Governador”, algunes parts del recinte mitjà (edifici de planta poligonal), el pany de muralla adjacent i l’edifici pròxim a la poterna occidental de la primitiva fortificació, i, finalment, el conjunt de la fortificació de Sant Jordi, es poden datar de mitjan segle XIII.
L’habitatge situat al S del recinte inferior o jussà i algunes parts del recinte mitjà daten d’un període posterior, probablement del segle XV.
Algunes construccions són dels segles XVI i XVII, com una part dels elements constructius del recinte mitjà i els arranjaments de la fortificació de Sant Jordi, a l’angle nord-oest i cap a l’E, on es van bastir unes instal·lacions de recollida d’aigües de pluja.
Es poden percebre, a més, a l’angle nord-oest de la fortificació de Sant Jordi, algunes obres d’estructura precària i ocupació temporal lligades a una activitat pastoral. (LB)
Recerques arqueològiques
L’àmbit que ocupa el castell de Pèirapertusa ha estat objecte de diverses recerques arqueològiques planificades, que finalitzaren després del 1992. Tenint en compte la superfície fortificada (7 500 m2), bàsicament hom es limità a establir, durant els primers treballs i mitjançant uns sondeigs puntuals, els diferents elements que componien els recintes inferior i mitjà; posteriorment, es va dur a terme una recerca exhaustiva de la part del cim de l’emplaçament, ocupat per la fortificació de Sant Jordi, datable a mitjan segle XIII. Aquestes excavacions han permès establir la datació per a les diferents parts de la fortificació. (LB)
Bibliografia
- Mahul, 1857-72, vol. 4, pàgs. 579-589
- Pous, 1939, pàgs. 5-45
- Courrent, 1941, núm. 45, pàgs. 18-23
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10, doc. 500, pàgs. 12-16, doc. 507, pàg. 21, doc. 510, pàg. 23, doc. 667, pàgs. 176-177 i doc. 808, pàgs. 293-294
- Pous, 1963; 1973
- Roquebert - Soula, 1966
- Bonnet, 1971
- Eydoux, 1973, pàgs. 169-253
- Quehen, 1975
- Quehen - Dieltiens, 1983, pàgs. 283-307
- Bayrou, 1983, núm. 1, pàgs. 51-58; 1984, núm. 2, pàgs. 194-199; 1988a, núm. 8; 1990-91, núms. 8-9, pàgs. 39-98
- Burjade, Burjade, Buayrou, 1991