Situació
Aspecte exterior de la capçalera de l’església, amb l’absis semicircular espitllerat, sobrealçat amb una torre al segle XIII.
ECSA - A. Roura
Aquesta església és situada a l’extrem oest del recinte inferior del castell de Pèirapertusa, on hi ha les construccions més antigues del castell.
Mapa: IGN-2447. Situació: Lat. 42° 52′ 19″ N - Long. 2° 33′ 26″ E.
Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia anterior. (CPO)
Història
Santa Maria de Pèirapertusa fou una església subjecta al priorat canonical de Santa Maria de Serrabona, al Rosselló. El primer esment d’aquest temple és de l’any 1115, en què l’arquebisbe de Narbona donà aquesta església, juntament amb les de Sant Miquèl de Dulhac i Sant Estève, als clergues i al prior de Santa Maria de Serrabona. El 1172 el prior de Serrabona encomanà l’església de Pèirapertusa a un tal Bernat de Rofiac. L’església de Santa Maria fou la seu d’una pabordia de Serrabona, que al segle XV ja s’havia traslladat a la propera església de Sant Miquèl de Dulhac. Al principi d’aquest segle, l’església és qualificada de capella; sembla que tingué culte fins al segle XVII, època en què el castell de Pèirapertusa perdé tota la seva importància estratègica després del tractat dels Pirineus (1659). La recerca arqueològica de l’església ha demostrat que serví de lloc d’inhumació, probablement abans de mitjan segle XIII i després, a partir del segle XV. (DB)
Església
Planta de l’església.
L. Bayrou
L’església de Santa Maria de Pèirapertusa es compon bàsicament d’una nau de planta rectangular, de 13, 25 m de llarg i prop de 5, 70 m d’ample, acabada a llevant amb un absis de planta lleugerament inferior al semicercle. L’amplada de l’absis és de 5, 50 m a l’altura de l’arc presbiteral. La nau era coberta amb volta de canó de perfil apuntat, de la qual encara és perceptible l’arrencada al sector oest i també al centre de la nau. L’absis, d’arc presbiteral el·líptic, conserva la volta ovoide. S’entra a l’església a través d’una porta oberta al mur sud, d’1 m d’amplada, amb dues llindes sostingudes cadascuna per dos permòdols de quart de circumferència al costat exterior i amb un arc rebaixat al costat interior. Una escala de sis graons, després de quatre graons treballats en el gruix del mur sud, permet l’accés al nivell de la nau.
Es nota un canvi de l’alineació dels carreus al SW de la nau, com deixa veure un angle que sobresurt, i una diferència en l’aparell, amb carreus mitjans al costat oriental i amb pedra més petita al costat occidental.
A la façana oest, que presenta al seu nivell inferior un aparell petit, s’obre una porta, ara paredada. És descentrada i té un arc de mig punt lleugerament ultrapassat. El seu muntant nord es troba en part amagat pel mur meridional d’una cisterna. El nivell superior del mur de ponent, amb aparell mitjà, té oberta una finestra rectangular de doble esqueixada.
L’angle nord-oest de la nau és ocupat per una cisterna els murs de la qual són construïts amb aparell mitjà, llevat de l’angle sud-est, aparellat amb més cura. Fa uns 3 m de llarg per uns 2 m d’ample i aprofita un desnivell natural de la roca. A llevant d’aquesta cisterna, al mur nord, hi ha oberta una espitllera. Després es distingeix en aquest mateix mur una interrupció en l’obra i una finestra de simple esqueixada amb arc de mig punt, just abans de l’arc presbiteral. Tres finestres d’aspecte anàleg, però més estretes, il·luminen l’absis. També hi ha ha buidat un nínxol en el mur sud, prop del pilar meridional de l’arc presbiteral i d’una interrupció d’obra que es correspon a la ja esmentada del mur nord.
El desnivell entre l’absis i la nau és superat per dos graons, amb una distància de prop de 2 m, fets de pedra de talla reutilitzada. El mur absidal presenta un encaix quadrat al Si un segon encaix al nivell de la finestra nord. Un massís d’altar de pedra de talla s’aixeca al centre de l’absis. El sòl de l’església és de terra batuda més o menys barrejada amb morter de calç al presbiteri i a l’absis; la roca està tallada horitzontalment a la nau, sobretot al S.
Sobre l’església es bastí una sala, el nivell del paviment de la qual era establert per l’extradós de les voltes de la nau i de l’absis. S’hi podia accedir per mitjà d’un tram d’escala —que oculta la finestra meridional de la capçalera— que es comunicava amb una porta situada sobre la volta absidal. Aquesta sala sembla haver estat il·luminada tan sols per una finestra oberta al mur sud; tanmateix, hi podia haver una o més finestres a la paret occidental, però la ruïna d’aquesta habitació no ens ha permès saber-ho.
Interior de l’església, vers llevant, que conserva encara la volta de l’absis i bona part de l’arrencament de la volta de la nau.
ECSA - A. Roura
Exteriorment es pot distingir millor les dues campanyes de construcció principals de l’església. Hom distingeix clarament un aparell petit al nivell inferior dels murs i un aparell mitjà al nivell superior, particularment visible a la capçalera i a la façana occidental. L’edifici va ser fortificat mentre era sobrealçat i reforçat, com es comprova al mur nord, on hi ha quatre contraforts.
Observant les façanes es poden veure les diferents fases de construcció o de reconstrucció de l’edifici. Les parts de la construcció més antigues corresponen a l’absis, al primer tram de la nau, delimitat per l’arc presbiteral a l’E i les interrupcions de l’obra a l’W, i al sector dels peus de la nau, amb la part inferior del mur de ponent (on hi ha la porta paredada) i el darrer tram dels murs sud i nord. També són d’aquest primer moment la volta de l’absis i, sembla, la volta del primer tram i una part del tercer. La part inferior de l’absis, al S, pròxima a l’arc presbiteral, ha conservat un rejuntat incís. Aquest aspecte i aquestes formes indiquen una construcció datable del final del segle XI o de principi del segle XII.
En el moment que la monarquia francesa s’apoderà del castell, cap a mitjan segle XIII, es reconstruí el tram central de la nau, on hi ha obert al mur nord una espitllera i al mur sud la porta d’entrada. A més, es reconstruí la volta en aquest sector, tot fent-la coincidir amb la volta de canó lleugerament apuntada dels trams oriental i occidental de la nau. També és d’aquest període la cisterna de l’angle nord-oest. (LB)
Excavacions arqueològiques
Vista de les excavacions fetes entre les dues graonades de la zona del presbiteri, on van aparèixer diverses tombes i un terra de picadís.
L. Bayrou
Durant les excavacions que es van dur a terme dins - el castell de Pèirapertusa es procedí a fer diversos sondeigs dins l’església de Santa Maria. Arran d’aquests sondeigs es descobririen diverses tombes entre els dos graonats de la zona del presbiteri. Dues d’infants properes al mur sud i dues d’adults al centre amb els esquelets disposats en decúbit supí i orientació est-oest, amb el cap a l’W. Els sondeigs han permès també la identificació d’un graonat de pedra tosca, capgirat i reutilitzat en part durant el buidat de la tomba d’adult situada a l’eix de la nau; està unit a un sòl de morter de picadís i es troba immediatament al darrere del graó superior actual. Es descobrí també un altre graonat, més antic, que es troba a plom de l’arc presbiteral i és format en part amb còdols embeguts amb morter i en part pel ressalt natural de la roca. L’excavació de l’esmentada tomba ha permès, a més, la recuperació d’un cert nombre de trossos de marbre blanc amb vetes grises, alguns dels quals conserven traces de motllures.
Detall de dos enterraments apareguts en l’excavació de l’església.
L. Bayrou
L’excavació de la tomba axial, al peu de l’altar, i, en menor mesura, l’excavació del peu de la cisterna han revelat així mateix un cert nombre de fragments de pintura mural, força ben conservats en conjunt. Els colors emprats són l’ocre-vermell i el groc, el blanc, el negre i el gris, emprats tant en superfícies llises com en franges. El caràcter molt fragmentari d’aquesta decoració no permet comparacions estilístiques amb decoracions encara visibles en alguns edificis de les Corberes (Sant Martin dels Puigs o la capella de l’abat Auger a Santa Maria de la Grassa, per exemple). De fet, la pobresa de la paleta sembla indicar un període relativament tardà, dels segles XIII o XIV. (LB)
Bibliografia
- Bayrou, 1990-91, núms. 8-9, pàgs. 39-98